No és una qüestió de confiança

No és una qüestió de confiança

La qüestió de confiança a la que se sotmetrà Puigdemont aquesta setmana és un obstacle que ell mateix s’ha imposat, i que va ser anunciada amb esperit de revenja contra la CUP per haver-se negat a cedir al xantatge i aprovar els pressupostos de 2016. Amb aquesta jugada, l’hereu de Mas pretenia dividir i humiliar a la CUP, dibuixar-la de nou com la culpable de tots els mals del procés i amagar la seva pròpia incapacitat per concretar el full de ruta i posar sobre la taula fets i terminis reals per a la culminació, és a dir, per a la ruptura. Malgrat aquest intent, la qüestió de confiança s’ha girat com un bumerang i, lluny de posar a la CUP en una situació delicada, ha fet aflorar les contradiccions de la seva coalició i del seu propi partit. Contra tot pronòstic, és Junts pel Sí i el propi govern que ha de gestionar com afrontar la qüestió de confiança, un repte que no estava al full de ruta i que no aporta absolutament res positiu en clau de procés independentista, sinó tot el contrari.

El PDC no està en disposició d’exigir res, menys encara una confiança a cegues que inclogui els pressupostos de 2017. Ha estat la irresponsabilitat impulsiva de Puigdemont la que ens ha situat en l’enèsima crisi institucional del procés, i seva és la responsabilitat d’evitar mals majors. Malgrat això, el nou partit de Convergència insisteix en aparcar la proposta de referèndum fins a tenir superada la qüestió de confiança i l’aprovació dels pressupostos. Aquesta posició és una mostra clara de com situen els interessos de partit i de govern autonòmic front a la necessària recomposició d’un mínim consens independentista, a dia d’avui esmicolat. Especialment greu és que se subordini la imprescindible clarificació del full de ruta a la votació dels pressupostos.

A diferència de la qüestió de confiança i dels pressupostos, el referèndum és una proposta política plantejada en clau de desbloqueig del procés i clarificació del full de ruta. A dia d’avui l’independentisme encara no ha abordat els elements que impedeixen avançar cap a un escenari de ruptura amb l’estat, i per tant és incapaç de posar sobre la taula solucions concretes. Quins són (alguns) aquests elements que bloquegen l’avenç?

  1. La interpretació del mandat del 27S.- Plantejar les eleccions en clau plebiscitària comportava certs riscos, un d’ells el fet d’obtenir una majoria parlamentària independentista però no el 50% dels vots, com va passar. Aquesta possibilitat va ser motiu de debat durant la campanya electoral, però els fulls de ruta no contemplaven cap opció que no fos guanyar. Al meu entendre hi ha una resposta senzilla: no hi ha mandat per fer una DUI i punt, però si que hi ha legitimitat per fer passos que permetin desbloquejar la situació política encara que no es compti amb l’acord de l’estat.
  1. La incògnita de la desconnexió.- L’independentisme, i en particular el govern, no ha construït les famoses estructures d’estat. Però el què és més greu, és la manca de respostes a les preguntes crítiques front a la “desconnexió”. Com finançarem els serveis públics i pagarem les nòmines? Com garantirem la seguretat? Com evitarem la descapitalització del país? En definitiva, ¿com farem viable la independència? Aquesta és la principal incògnita i, a dia d’avui, no té resposta. Les mostres de covardia del govern, la retòrica legalista i la insistència en una independència no traumàtica que ni tan sols posarà en risc la seguretat jurídica (que algú m’ho expliqui, si us plau), posen de relleu el problema principal: ni tant sols el govern està disposat a assumir tots els riscos que comporta la secessió. I aquest no és un problema del Referèndum Unilateral, ho és de tot mecanisme unilateral que no compti amb el vist-i-plau de l’estat.

Doncs bé, la situació política no es resol amb confiança, menys encara amb una absurda qüestió de confiança que només ha generat un conflicte que era inexistent en l’independentisme. La qüestió no és si confiem o no en Puigdemont, en Junts pel Sí i en el seu govern. La qüestió és què fem per superar aquests obstacles que a dia d’avui bloquegen l’avenç del procés independentista. En aquest sentit, el referèndum esdevé un instrument que planteja solucions que altres vies, i menys la indefinició actual, no plantegen:

  1. Claredat en el full de ruta.- Per a la credibilitat de qualsevol pas que fem és necessari que clarifiquem quina és la proposta de l’independentisme per culminar el procés. A més a més, és necessari també articular un consens al respecte per tal de poder avançar, ja que ara mateix és difícil caminar si no sabem on volem anar. La proposta de referèndum ha de preveure també quin són els passos a seguir en funció del resultat.
  1. Unilateralitat i confrontació democràtica.- Davant la impossibilitat de negociar res amb l’estat, i menys encara d’acordar un referèndum, la unilateralitat ha esdevingut la única via possible. Sobre això, malgrat alguns vulguin encara defugir el terme, hi ha un consens absolut, senzillament, perquè s’imposa la realitat. Oposar un referèndum com a instrument democràtic front a l’absurd demofòbic de l’estat espanyol és un mecanisme de confrontació que ens legitima a ulls de la comunitat internacional.
  1. Resolució democràtica del conflicte.- Que l’instrument unilateral de resolució del conflicte sigui un referèndum, i no una declaració o altres mecanismes inútils com unes noves eleccions autonòmiques “constituents”, permet superar l’absència de mandat concret del 27S. Així doncs, una victòria del Sí al referèndum resoldria la complicada interpretació del mandat del 27S, superant així la indefinició actual amb una clara expressió de la voluntat popular majoritària.

Arribats a aquest punt, és del tot absurd oposar raons tècniques al referèndum com per exemple que no sigui un nou 9N. En primer lloc, perquè el què necessitem és un acord polític, i després ja buscarem la fórmula i els mitjans per aplicar-lo. En segon lloc, perquè no repetir un 9N és força senzill: aquesta vegada no podem replantejar-lo en funció de les resolucions del TC ni les amenaces de l’estat, a diferència del què va passar amb el “procés participatiu”. I en tercer i últim lloc, perquè el què es proposa ara és un referèndum, no una consulta. I la diferència és substancial, en aquesta ocasió no preguntarem a la gent què prefereix amb preguntes arbre per veure què fem, sinó que sotmetrem una declaració d’independència concreta a votació  perquè sigui la voluntat popular qui determini el futur polític de Catalunya.

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

El Procés, el pressupostos i la refundació de Convergència

El Procés, el pressupostos i la refundació de Convergència

Arran de l’acord d’investidura que va permetre apartar definitivament a Artur Mas de la presidència de la Generalitat entre la CUP i Junts pel Sí, una de les qüestions que més han sonat són els pressupostos de 2016. No aprovar els pressupostos pot posar en risc l’estabilitat del Govern? És possible. Però,  què posa en risc aprovar uns mals pressupostos? De fet, estem parlant realment d’aprovar uns pressupostos que augmentin substancialment el nivell d’ingressos? La capacitat recaptatòria de la Generalitat és ridícula, ha esdevingut una mera gestoria intervinguda, i el propi Govern descarta executar uns pressupostos que incloguin impostos suspesos. Estem davant d’uns pressupostos que caminin cap a la independència? La resposta és rotundament que no, ni hi estarem.

D’altra banda, si ens fixem en el gran debat entorn l’IRPF, veurem que augmentar el tram autonòmic a les rendes superiors als 90.000 euros és simbòlicament important, però que té un escàs impacte sobre el nivell d’ingressos i, especialment, sobre el nivell de despeses. Què fem, doncs, discutint uns pressupostos segrestats per deute i per les polítiques d’austeritat –amb les que CDC combrega per voluntat, i no per força-? Molt em sembla que no estem davant d’altra cosa que l’enèsim xantatge de CDC –amb ERC darrere- a l’independentisme, que té com a únic objectiu seguir governant el país –i saquejant-lo al gust- amb “El Procés” com a gran coartada narcòtica. I ho estem fent a costa de la lluita ideològica que el moment i el debat ens exigeixen. La qüestió dels pressupostos és, doncs, l’enèsima pantalla del Procés que mai s’acaba, i que mai culminarà si el pilota Convergència.

És l’hora que l’independentisme abandoni la Síndrome d’Estocolm que el lliga fatídicament a la voluntat convergent i adopti una estratègia política de ruptura real vers l’estat i les oligarquies. I en aquesta estratègia no val postures conservadores, cal jugar fort, arriscar i sortir a guanyar totes i cada una de les batalles, inclosa la dels pressupostos. I no, no ens han de fer por unes noves eleccions si fa falta, noves eleccions que serien letals per l’estratègia convergent i un torpede a la línia de flotació de la seva refundació. La por a perdre una majoria teòrica, aritmètica i conjuntural de l’independentisme al Parlament amenaça en paralitzar una estratègia independentista que ha de ser molt més ambiciosa, que ha d’apostar per conquerir una majoria política i social suficient per fer efectiva la ruptura. És el moment de superar alguns dels dogmes que encotillen l’estratègia independentista, els fetitxes del 51% electoral o la suposada majoria parlamentària, i fixar els objectius immediats en posar les bases necessàries per fer efectiu un trencament que, ara per ara, no s’albira proper, encara menys a 12 mesos vista.

Els 18 mesos fixats al full de ruta, sempre elàstics a conveniència, no tenen res a veure amb el calendari de desplegament d’estructures d’estat ni d’aprovació de lleis bàsiques, sinó que és el temps necessari per culminar el procés de refundació de CDC amb mínimes garanties d’èxit. Respectar aquests tempos té poc a veure amb la independència i molt amb l’ús instrumental del “Procés” que ens tenen acostumades. Així doncs, és un absurd que la CUP (i ERC) segueixi mantenint l’ecosistema perfecte per als convergents per tal que segueixin manant ara (i ves a saber fins quan). Fer fracassar ara els plans de Convergència és la millor garantia per al seu naufragi polític i, amb ell, desplaçar-los de la centralitat política. Només apartant de CDC del control del timó podrem posar les bases d’un govern que pensi en la majoria desposseïda i que piloti un full de ruta real, creïble i desobedient que faci efectiva la ruptura destituent amb l’estat i l’inici d’una etapa constituent i democràtica cap a la República Catalana.

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

El 27S se celebra, a banda d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, un referèndum sobre la independència d’aquesta part dels Països Catalans. Aquest caràcter plebiscitari és reconegut pels partidaris del Sí a la independència abans de celebrar-se, els detractors, el reconeixeran el mateix 27S a la nit si el Sí no obté majoria absoluta. Ho sentirem: «veu plantejar les eleccions com un referèndum i l’heu perdut», no en tingueu cap mena de dubte. El què ens hem de preguntar, però, és quin serà el paper d’aquelles opcions electorals que asseguren defensar el dret a decidir alhora que pretenen negar el caràcter plebiscitari apel·lant a un referèndum pactat amb l’estat que ha de venir, se suposa, del canvi polític a les properes eleccions espanyoles. S’oposarà Catalunya sí que es pot a la independència si els partidaris del Sí obtenen la majoria absoluta? Aquesta és la pregunta que cal fer-los.

Podem entendre, i respectar per descomptat, que aquest tema els resulti incòmode, que els hi faci nosa, i que no es vulguin posicionar. Ara bé, si realment defensen el dret a decidir i una majoria dels vots ho fan per opcions del Sí, no queda altra sortida que reconèixer aquesta victòria i assumir-la com a pròpia. Una majoria dels electors no només haurà acceptat el caràcter plebiscitari del 27S, sinó que ho haurà fet en favor de la independència. No és aquest un resultat suficient per considerar que s’ha exercit el dret a decidir i que Catalunya ha d’iniciar un procés d’independència? Si la resposta és que no, que cal esperar a que ves a saber quina majoria eventual faci possible un referèndum acordat, és que la defensa del dret a decidir és mera retòrica i que, en la voluntat política del seu projecte hi ha aturar qualsevol intent d’independència. Aquesta qüestió és la que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans de les eleccions i la resposta ha de ser clara: sí o no.

Dialècticament, amb més o menys habilitat o fortuna, des de les files d’ICV-EuiA i Podemos es mira de ridiculitzar la via de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), així com de qualsevol proposta de full de ruta cap a la independència que es posi sobre la taula. Lluís Rabell, cap de files de la coalició, ha titllar literalment de «fantasmada» aquesta opció. Això, però, no deixen de ser jocs de paraules per fugir d’estudi, ja que al marge de si és viable o no una DUI, la pregunta a respondre és si acceptaran o no el resultat de les eleccions-referèndum del 27S. De nou: sí o no? Alguns dirigents de Podemos han parlat obertament de que la seva proposta inclou el NO a una independència «que no pot ser» (Catalunya no es pot, vaja). En què quedem? Aclareixin això, si us plau, que tothom sàpiga què vota. Qui sap, potser guanyen alguns escons més (el dubte serà qui els perdria…).

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

El mandat d’Ada Colau encara no ha començat i ja ha patit la primera sotragada. Potser ha estat una ensopegada, però crec que és bo per als temps que corren que mirem d’analitzar què ha passat. Abans de mossegar, si us plau, llegiu-lo sencer. Després linxeu-me, si s’escau (per totes bandes).

En primer lloc, cal que parem atenció a què és el què es va signar dimarts 2 de juny a la Sala Tàpies de l’Ajuntament. En aquell acte, l’alcalde en funcions Xavier Trias, la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, Fira Internacional de Barcelona, Turisme de Barcelona i la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation,  van signar l’oferta adreçada a GSMA (organitzadora del MWC) per tal que el proper mes de juliol escollís Barcelona de nou com a seu del Congrés fins l’any 2023 (el compromís actual arriba fins el 2018). L’oferta, és un acte que podríem titllar d’unilateral: si vostè tria Barcelona fins el 2023 nosaltres farem tot això que diem en aquest document. Si GSMA accepta, aleshores l’oferta esdevé contracte (qualsevol amb un coneixement mínim d’obligacions i contractes, dret civil o usos mercantils sap de què parlem). A Can Vilaweb expliquen una mica el contingut des despropòsit signat.

Per tant, el què es signava de fet era una part de la renovació del MWC: la part que correspon a la ciutat de Barcelona. Ara falta que al mes de juliol els organitzadors del GSMA acceptin la proposta, o optin per alguna altra de les ciutats que es proposen (com els JJOO però sense el COI).

Qui signava l’oferta?

Com he explicat a l’inici, l’oferta la signaven diverses administracions i organismes. Però anant al centre de la polèmica, centrem-nos en el paper de l’Ajuntament de Barcelona. Qui signava l’oferta era l’Ajuntament de Barcelona, com a institució, com a administració pública, a través de la seva màxima autoritat que, de moment, és l’alcalde en funcions Xavier Trias.

Què hi feien allà altres representants polítics? L’Alcaldia va convidar als caps de llista de totes les formacions polítiques que havien obtingut representació a les darreres eleccions municipals del dia 24 de maig, per tal de que fos “mostra d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023” (literal, de copiar i enganxar) per tal que GSMA no tingués dubtes de que governés qui governés l’oferta era en ferm, i així guanyar punts de cara a la decisió de GSMA d’aquest juliol. No val a dir, doncs, que això ho signava Trias. L’alcalde en funcions hi estampava la signatura, la resta li donaven suport explícit com se’ls havia demanat amb la seva assistència.

I com és que ningú ho sabia? Doncs perquè l’Ajuntament ho havia preparat així i ningú ho havia explicat. Els caps de llista van ésser convidats a un acte a porta tancada a la Sala Tàpies, on hi hauria un fotògraf municipal i (potser) una càmera de BTV per després enviar imatges a la resta de mitjans. No hi hauria declaracions per part de ningú. El caràcter secret de l’acte, de política de fets consumats i després comunicats en una fotografia i una lacònica nota oficial, va saltar pels aires quan la CUP Capgirem Barcelona va declinar públicament la invitació.

Quina invitació? De quin acte esteu parlant? Què dieu que se signa demà? Aquestes són algunes de les preguntes que feien periodistes i mitjans quan van rebre la nota explicant perquè Maria José Lecha no assistiria a l’acte. La cosa, doncs, era més secreta del què semblava i tot. És potser aquest caràcter críptic, fosc, de fets consumats de la “vella política” en un acte plantejat com una “mostra d’unitat” dels assistents entorn l’oferta, la que més lletja fa la cosa.

I què hi feia allà Ada Colau? Caure en la seva pròpia trampa. Sense acritud. M’explico i no us enfadeu abans d’hora. El digital Crític va publicar un article explicant que Trias estava signant contractes a darrera hora que comprometien inversions fins l’any 2023, alguns d’ells vinculats a Florentino Pérez. Aquest fet va ser denunciat per molta gent, però especial protagonisme van tenir les paraules d’Ada Colau al respecte, quelcom normal i previsible atès que serà la nova alcaldessa en deu dies.

Trias, o algú ben murri del seu equip, va veure en aquella escena la clau de volta per a la signatura del MWC. Immediatament l’alcalde en funcions va sortir a donar la cara, a dir que no era cert, i a adoptar un compromís inequívoc: no signaria res sense el vsit-i-plau d’Ada Colau i aquesta estaria present a totes les signatures que volgués. Trias va quedar com un senyor, un d’aquells educats, sabeu? Dels de la part alta. A l’equip de Trias, però, reien a pulmó obert pensant en el sant gripau que Barcelona en Comú s’empassaria dies després. Ni Messi fot aquests gols, debia pensar Antoni Vives sentint-se una mica vencedor després de l’humiliant derrota del 24 de maig.

La cosa és força senzilla (o de fet, bastant perversament rebuscada): a Colau només li van deixar la sortida de la plantada, de no anar-hi, com va fer la CUP Capgirem Barcelona, i per tant de que Trias pogués no signar l’oferta a GSMA en uns termes que ni Colau ni ningú havia pogut conèixer fins poc abans, i per descomptat sense poder debatre ni esmenar prèviament. La responsabilitat seria de Colau, que tenia el compromís de l’alcalde sortint que no faria res sense l’ok de la futura alcaldessa.

L’oferta, de ser acceptada per GSMA, serà vinculant per a les parts signants, també per a l’Ajuntament, i el seu incompliment no només podria suposar la marxa del MWC de la ciutat, sinó probablement milionàries indemnitzacions a pagar a GSMA. Dic probablement perquè partim d’un anomalia intolerable: el contingut del contracte original amb GSMA que amb aquesta oferta es complementava, no és públic. En tot cas, confiem que el dia 14 de juny mateix, el nou govern el faci públic. Llums i taquígrafs.

Tenia alternativa Ada Colau? Probablement sense haver-se parat un parany a ella mateixa sense saber-ho, i ben aprofitat per Trias (amb molta mala llet), li hagués resultat més fàcil. Tal i com havien anat les coses, ho tenia més fomut. Però no val el·ludir responsabilitats: si Colau hagués dit que allò no es signava sense renegociar les clàusules, o bé Trias no hagués signat o ho hagués fet en funcions i contra la voluntat de, com a mínim, la llista més votada i la futura alcaldessa. La decisió no era gens fàcil, certament, però ens marca clarament per on van les coses (i per on aniran): si a Barcelona mana la seva gent o si manen els poders fàctics i el gran capital. Es pot obeir manant, el problema és quem mais ordena: o povo o el capital. De moment, gol per l’escaire dels últims.

El Compromís de les Escales

Ahir a la nit m’arribava via whatsapp una breu nota atribuïda a Barcelona en Comú (no puc donar veracitat a la font però tampoc és el rellevant) on, entre altres coses, s’afirmava que la signatura no tenia res a veure amb el Compromís de les Escales (el missatge deia més coses però crec que ja han quedat explicades en els paràgrafs anteriors). Doncs aquí és on lamento profundament dir que no, que és mentida, i que BEC (si és que el missatge és seu) faria bé d’explicar que senzillament els han colat un gol entre mandats i que no serà fàcil evitar-ne en un futur: transparència i humilitat són les millors eines que tindran per afrontar la que els hi caurà a sobre durant dels propers 4 anys.

En primer lloc, un element simbòlic que parla per si sol: la seu del Mobile World Capital, que forma part de l’acord  amb GSMA i també de l’oferta de renovació, és ni més ni menys que el local que durant una setmana ha mantingut ocupat els i les treballadores de Movistar en vaga. Per no tenir res a veure, Déu n’hi do, no? Però és que parlar del MWC, de GSMA i del gran esdeveniment de telefonia mòbil mundial a Barcelona és parlar, en bona part, de Movistar. Com sol passar en aquests macroconglomerats i sopes de lletres, logos i sigles a voltes costa saber qui és qui, però fer veure que Movistar no té res a veure, i que l’oferta de renovació (vinculant) no vulnera l’esperit i la literalitat del compromís de les escales, és senzillament prendre al personal com a ingenu. En primer lloc, Movistar forma, a més a més, part dels grups associats a la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation, signant també de l’oferta de renovació del MWC a Barcelona fins el 2023. Però el fet determinant, és que els membres espanyols del GSMA són Orange Espagne, Telefónica Móviles España (Movistar), Així es pot comprovar al lloc web de GSMA on desglossen els membres de ple dret, estat per estat, i fins i tot una volta per altres estats ens permetrà comprovar com filials de Movistar d’altres llocs del món també en formen part. Aquí la captura “Spain”:

GSMASPAIN

I doncs, a què ve tant enrenou?

I aquí és on entro, si em permeteu, en el què crec que és precisament el paper de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament per al mandat 2015-2019: ser la garantia de que els compromisos com el de les escales es compleixen; pressionar al govern perquè no reculi, amb tot el suport necessari per fer-ho quan ho necessiti; garantir la no desmobilització de les lluites per no deixar l’acció política només en mans de les institucions i menys encara del govern (de qui sigui). I així només sereu sempre oposició? No, però perquè un govern en terreny enemic (l’estat ho és, juguem en terreny contrari, ho hem dit sempre) pugui tirar endavant determinades coses, calen transformacions socials profundes. Algunes es poden facilitar des del govern, d’altres són necessàries a l’oposició (al plenari, i al carrer).

Mà estesa per la ruptura, puny tancat contra els passos enrere. Companys i companyes, no hi veieu una amenaça en aquesta situació, sinó una oportunitat de construir poder popular. Quan calgui hi serem, no només votant sinó tancant files en suport al govern. Quan calgui, serem aquells tres trolls que no et deixen caure en certes contradiccions. I quan calgui serem l’oposició crítica i contundent que planta cara a dins i a fora de l’Ajuntament com ho hem fet fins ara a Barcelona i a tot arreu.

Perquè empassar-se gripaus i si cal abraçades* per un 9N mentre posem desenes d’imputats a cada vaga general és allò que ens caracteritza, i de ben segur que quan calgui abraçar-te, Ada, t’abraçarem. Qui sap si el dia 13 serà la primera: ho decidiran les assemblees.

*Edito Nota al peu14:56 hores: “les abraçades no s’empassen, es fan”, encara que les facin els altres.

[Contracampanya] O dissoleu la BRIMO o dissoleu els UPAS (ho dissoldrem tot)

[Contracampanya] O dissoleu la BRIMO o dissoleu els UPAS (ho dissoldrem tot)

Ahir em va tocar anar a un parell de debat. Ser primer suplent t’estalvia molts actes, però ahir la cosa era força personal. Pel matí vam anar a una escola concertada, convidats per un gran professor i company de lluites, que va organitzar un debat del qual un altre dia escriuré perquè crec que en podem treure coses molt bones. Però va, anem al gra, que això és contracampanya, i no hem vingut a fer cròniques dòcils. Per la tarda els companys del Grup d’Advocats Joves del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Moderava un amic de la universitat, en Pol, que no va tenir cap concessió amb ningú a l’hora de tallar paraules a l’estil 59 segons (li van ensenyar com apagar-nos els micros!). El debat va tenir alguns moments estel·lars, la bancada dreta (CiU, PP i Ciutadans, per aquest ordre) es va lluir en més d’una ocasió.

Antiavalots i Guàrdia Urbana.- Un noi del públic dispara contra tots els ponents: “què en penseu de que Colau parlés de reduir els antiavalots de la Guàrdia Urbana?”. Em tocava començar: “que s’ha quedat curta, cal dissoldre el UPAS (antiavalots) de la Guàrdia Urbana”. Per higiene democràtica, per decència i perquè no volem la militarització dels nostres carrers. I un apunt: l’Ajuntament no té competències en matèria d’ordre públic. Clar, voleu UPAS i voleu BRIMO (i algun UIP), però tot no pot ser (no tenim costelles per tanta porra). ERC i BEC surfegen les contradiccions amb el tema competencial (ho sé i no ho dic!). La bancada dreta (CiU, PP i Cs) va defensar la policia, els antiavalots, la hiperseguretat i altres llenguatges del populisme punitiu als que ja ens tenen acostumats, però va saltar la rèplica legal “faríeu bé se conèixer la Carta Municipal i les competències”. No vam tenir torn de rèplica…

A veure nois, la cosa va així:

  1. L’article 135.a) de la Carta Municipal diu que és funció del a GUB “Protegir les autoritats de l’Ajuntament, i també els edificis i les instal·lacions municipals.” (meniciono aquest perquè és amb el què justificaven l’existència dels UPAS).
  2. Els UPAS, des de 1992 eren de fet els escortes dels càrrecs municipals, no antiavalots. Va ser l’any 1996 que es van convertir en el què són ara: una versió més blanqueta de la Brigada Mòbil dels Mossos. La Carta Municipal (part autonòmica) és la Llei 22/1998. És a dir, que els antiavalots van ser creats abans de tenir la Carta Municipal. Excuses barates, les justes.
  3. Carregar contra un Correllengua a Sant Andreu és protegir un edifici municipal? I fer-ho contra la Festassa de Sagrada Família? I a les Festes de Gràcia, de Sants o de Les Corts? Ho dic, perquè són tot exemples que he viscut personalment. I detenir a Sergi Garcia durant les manifestacions de Can Vies mentint? (de regal, els dos agents imputats, ale). Quin perill pels edificis o càrrecs municipals suposen un grup de joves reclamant espais asseguts en una plaça (la foto, fa setmanes)? Excuses barates, les justes.
  4. Els Mossos d’Esquadra, com a policia integral, tenen competència exclusiva en matèria d’ordre públic a tota la comunitat autònoma. Així doncs, la competència per rebentar-nos a hòsties a manifestacions i festes majors és de la Generalitat. Vigilin el seu fortí de la Plaça Sant Jaume, però per reprimir als veïns i veïnes, truquin a la Tura, Saura, Puig o Espadaler de torn.
  5. Nota al peu: quan canviïn les tornes, quan la por canviï de bàndol, no patiu, que dissoldrem els UPAS, però també la Brigada Mòbil. Però us prometem, especialment als vostres comptes corrents, que serem el vostre pitjor malson. Ho socialitzarem tot.

Us deixo un parell de temes més, que tenia ganes de comentar, per si voleu seguir perdent el temps una estona més.

Can Vies i els Antisistema.- El PP, com fa a cada debat, va disparar contra BcnEnComú parlant d‘antisistemes, violents, etc. En Pau, hàbilment, li va replicar que antisistema era fer campanya racista i xenòfoba com la que feia el PP amb cartells al Raval, Badalona i Sant Adrià. Em va fotre el tema, m’havia imprès els cartells i tot, però tot teu Pau, algú li havia d’etzibar. El PP, per sortir del jardinet, va dir que els violents i antisistema no eren els de la coalició Colau, sinó “els violents de Can Vies”. No vaig poder evitar alçar la mà i al següent torn replicar-li: la meva primera assemblea amb 15 anys va ser a Can Vies, com la de milers i milers de persones molt diverses de la ciutat i de fora. Vam anar a les manifestacions. Vam córrer, vam rebre, i vam defensar a les companyes detingudes. I ho tornaríem a fer. I si es pensen que fotran a terra  casa nostra, ens tornaran a trobar amb les urpes i les dents. I això no va d’eleccions.

Corrupció.- La cantarella de sempre. Quants imputats tenen? Tu en tens dos al Parlament, li escup CiU al PSC, sense ruboritzar-se amb 15 seus embargades. El PP ens parla de la presumpció d’innocència (per ells, sempre i només), i de que cal fer net de processats (no ha mirat mai el Parlament valencià). Tres tresorers imputats i dècades de saqueig de les arques públiques, li vaig replicar al següent torn. Primer havíem parlat la CUP, ERC i BcnEnComú, que amb extrema prudència i respecte per la presumpció d’innocència vam defensar els nostres codis ètics. Té nassos el tema, que els tres més nets de la taula fóssim els més curosos amb el tema. No vam poder replicar gaire, però Ciutadans, que tenia la darrera paraula, va expressar l’estupor de veure com es retreien els imputats entre ells sense ni despentinar-se. Hi ha partits, i després hi ha organitzacions criminals que rere la figura legal d’un partit tenen com a finalitat saquejar les arques públiques. Ras i curt.

[Contracampanya] La mà invisible d’Antoni Vives

[Contracampanya] La mà invisible d’Antoni Vives

El dimecres al vespre el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya va organitzar un debat en motiu de les eleccions municipals a Barcelona que girava entorn aspectes relacionats amb la professió, com les transformacions urbanes, l’habitatge o els equipaments públics. Antoni Vives va fer una proposta sorprenent, a cavall entre el liberalisme i la ignorància. Ni més ni menys, l’ideòleg del govern de Xavier Trias ha trobat el remei a l’especulació: la transparència! El fetitxe de moda, la solució a tots els mals, acabarà amb l’especulació immobiliària. Vives explica la seva teoria com una regla de tres, una equació d’allò més lògica, però és més aviat un autèntic conte de la lletera:

  1. Obliguem als promotors i constructors a publicar el valor del sòl, l’import de les operacions de compravenda o permuta immobiliària, i els costos de la construcció.
  2. Com la gent coneixerà l’import real del cost de l’obra, podrem saber qui abusa i qui no dels preus.
  3. Aquesta informació permetrà a la gent escollir quins habitatges compra de manera que els que abusen hauran d’ajustar els preus i no hi haurà més bombolles immobiliàries.
  4. I ja està, tot resolt.

Cal reconèixer que la proposta de CiU té el mèrit de matar d’un infart a Karl Marx, Adam Smith, Keynes, la Comissió Europea i les autoritats de defensa de la competència. La cosa vindria a ser que la mà invisible deixi de ser invisible, i sigui… transparent, i d’aquesta manera el lliure mercat ajustarà l’oferta i la demanda a la perfecció. Si hi ha algun petit desajust, entre ells i alguna ONG ja el pal·liaran amb caritat cristiana. Això ho va etzibar en un auditori ple d’arquitectes, ni més ni menys.

Em sap greu senyor Vives, però per més galons que tingui vostè a l’Ajuntament, això no funcionarà. Deixi’m que li expliqui el perquè, tot i que espero que ja ho sàpiga, i sigui una d’aquelles coses que es diuen en campanya (si el paper ho aguanta tot, una campanya electoral ja ni us explico, el del PP semblava comunista!):

Primer.- La liberalització del sòl que va promoure la Llei del Sòl de Rodrigo Rato (sí, el del PP i Bankia), va multiplicar l’especulació immobiliària arreu de l’estat. El miracle espanyol va consistir, d’una banda, en inundar el mercat de crèdit, de capital fictici que ni existeix ni existirà mai, i així mantenir una demanda ben elevada. L’altra cara del miracle era l’economia de casino, que consistia, no només en el negoci de construir sinó, i sobretot, en els “pelotazos” urbanístics que suposaven les requalificacions. Disparar el valor del sòl era la clau per fer el gran negoci, i si després els compradors s’enganxaven els dits, qui havia fet la millonada ja la tenia a la butxaca i lliure de càrregues.

El valor del sòl, doncs, no era fals: era el seu valor de mercat. El què no ha entès vostè, és que la contradicció entre el valor d’ús de l’habitatge com a bé de primera necessitat, i el valor de mercat que l’especulació i les enormes plusvàlues que genera són una contradicció intínseca del capitalisme que no es resol amb “transparència”. Molt bé, sabem que un solar val X milions, i què? Si el promotor els pagar, el constructor hi edifica, i hi ha qui ho pot pagar, no serà aquest el seu valor de mercat? I fins aquí, no he fet servir cap argument que vagi en contra del què defensa el liberalisme econòmic. Si li dic el què penso, és que el problema, sr. Vives, és que l’habitatge per vostès és una mercaderia, i per a nosaltres és un bé de primera necessitat que no pot quedar en mans de psicòpates sense escrúpols que especulen i fan negoci amb la vida de la gent. És senzill.

Segon.- Torno als arguments del seu propi model econòmic: el lliure mercat i la mà transparent (ja no li direm invisible, transparent fa més del segle XXI i fins i tot de la “nova política”). Sap què passaria amb la seva fantàstica proposta? Que la Comisión Nacional de la Competéncia (o fins i tot l’Autoritat Catalana de la Competència) li tombaria al minut zero, rigui’s del Tribunal Constitucional. Sap que publicar, ja no barems orientatius, sinó estudis de mercat sobre els honoraris està prohibit, postergat sota pena de cremar a l’infern (i una bona bufetada de multa)? Sap que diverses associacions empresarials i col·legis professionals, per publicar estudis o estadístiques d’aquest tipus han estat expedientades i sancionades? Sí, senyor Vives, la seva mà transparent és contrària als dogmes de fe del lliure mercat que defensa CiU, ja que això altera la lliure competència que, se suposa, fa baixar el preu de les coses, i tothom en surt beneficiat.

Per acabar.- Crec que és un moment per fer una reflexió al respecte. Com haureu pogut observar, les normes de la lliure competència i els guardians de les seves essències tenen el mandat de lluitar contra qualsevol cosa que alteri la conseqüència ja que això, se suposa, podria suposar un pacte de preus entre empreses que alteraria el valor de mercat. Doncs bé, en aquest cas, segons la teoria del senyor Vives, la cosa ve a ser el contrari, i no és poc freqüent. La creixent concentració de capital en cada dia rics més rics, a costa de pobres més pobres, ens demostra la inevitable tendència intrínseca del capitalisme als oligopolis i monopolis. Al final, l’única cosa que decreix sense fi, i ara ja de manera exponencial, és el què anomenen costos de personal, és a dir, tant el què reben els treballadors i autònoms en regim d’”autoexplotació”, i el què les empreses paguen a l’estat per garantir l’atur, les pensions o els serveis públics bàsics.

Capgirar-ho, és a les teves mans: només la CUP Capgirem Barcelona proposa l’expropiació de l’usdefruït dels habitatges buits per posar-los en règim de lloguer social, la prohibició de venda de sòl públic, i recuperar el planejament urbanístic per acabar amb l’especulació i garantir que l’habitatge sigui un dret a l’abast de tothom i no una mercaderia.