No és una qüestió de confiança

No és una qüestió de confiança

La qüestió de confiança a la que se sotmetrà Puigdemont aquesta setmana és un obstacle que ell mateix s’ha imposat, i que va ser anunciada amb esperit de revenja contra la CUP per haver-se negat a cedir al xantatge i aprovar els pressupostos de 2016. Amb aquesta jugada, l’hereu de Mas pretenia dividir i humiliar a la CUP, dibuixar-la de nou com la culpable de tots els mals del procés i amagar la seva pròpia incapacitat per concretar el full de ruta i posar sobre la taula fets i terminis reals per a la culminació, és a dir, per a la ruptura. Malgrat aquest intent, la qüestió de confiança s’ha girat com un bumerang i, lluny de posar a la CUP en una situació delicada, ha fet aflorar les contradiccions de la seva coalició i del seu propi partit. Contra tot pronòstic, és Junts pel Sí i el propi govern que ha de gestionar com afrontar la qüestió de confiança, un repte que no estava al full de ruta i que no aporta absolutament res positiu en clau de procés independentista, sinó tot el contrari.

El PDC no està en disposició d’exigir res, menys encara una confiança a cegues que inclogui els pressupostos de 2017. Ha estat la irresponsabilitat impulsiva de Puigdemont la que ens ha situat en l’enèsima crisi institucional del procés, i seva és la responsabilitat d’evitar mals majors. Malgrat això, el nou partit de Convergència insisteix en aparcar la proposta de referèndum fins a tenir superada la qüestió de confiança i l’aprovació dels pressupostos. Aquesta posició és una mostra clara de com situen els interessos de partit i de govern autonòmic front a la necessària recomposició d’un mínim consens independentista, a dia d’avui esmicolat. Especialment greu és que se subordini la imprescindible clarificació del full de ruta a la votació dels pressupostos.

A diferència de la qüestió de confiança i dels pressupostos, el referèndum és una proposta política plantejada en clau de desbloqueig del procés i clarificació del full de ruta. A dia d’avui l’independentisme encara no ha abordat els elements que impedeixen avançar cap a un escenari de ruptura amb l’estat, i per tant és incapaç de posar sobre la taula solucions concretes. Quins són (alguns) aquests elements que bloquegen l’avenç?

  1. La interpretació del mandat del 27S.- Plantejar les eleccions en clau plebiscitària comportava certs riscos, un d’ells el fet d’obtenir una majoria parlamentària independentista però no el 50% dels vots, com va passar. Aquesta possibilitat va ser motiu de debat durant la campanya electoral, però els fulls de ruta no contemplaven cap opció que no fos guanyar. Al meu entendre hi ha una resposta senzilla: no hi ha mandat per fer una DUI i punt, però si que hi ha legitimitat per fer passos que permetin desbloquejar la situació política encara que no es compti amb l’acord de l’estat.
  1. La incògnita de la desconnexió.- L’independentisme, i en particular el govern, no ha construït les famoses estructures d’estat. Però el què és més greu, és la manca de respostes a les preguntes crítiques front a la “desconnexió”. Com finançarem els serveis públics i pagarem les nòmines? Com garantirem la seguretat? Com evitarem la descapitalització del país? En definitiva, ¿com farem viable la independència? Aquesta és la principal incògnita i, a dia d’avui, no té resposta. Les mostres de covardia del govern, la retòrica legalista i la insistència en una independència no traumàtica que ni tan sols posarà en risc la seguretat jurídica (que algú m’ho expliqui, si us plau), posen de relleu el problema principal: ni tant sols el govern està disposat a assumir tots els riscos que comporta la secessió. I aquest no és un problema del Referèndum Unilateral, ho és de tot mecanisme unilateral que no compti amb el vist-i-plau de l’estat.

Doncs bé, la situació política no es resol amb confiança, menys encara amb una absurda qüestió de confiança que només ha generat un conflicte que era inexistent en l’independentisme. La qüestió no és si confiem o no en Puigdemont, en Junts pel Sí i en el seu govern. La qüestió és què fem per superar aquests obstacles que a dia d’avui bloquegen l’avenç del procés independentista. En aquest sentit, el referèndum esdevé un instrument que planteja solucions que altres vies, i menys la indefinició actual, no plantegen:

  1. Claredat en el full de ruta.- Per a la credibilitat de qualsevol pas que fem és necessari que clarifiquem quina és la proposta de l’independentisme per culminar el procés. A més a més, és necessari també articular un consens al respecte per tal de poder avançar, ja que ara mateix és difícil caminar si no sabem on volem anar. La proposta de referèndum ha de preveure també quin són els passos a seguir en funció del resultat.
  1. Unilateralitat i confrontació democràtica.- Davant la impossibilitat de negociar res amb l’estat, i menys encara d’acordar un referèndum, la unilateralitat ha esdevingut la única via possible. Sobre això, malgrat alguns vulguin encara defugir el terme, hi ha un consens absolut, senzillament, perquè s’imposa la realitat. Oposar un referèndum com a instrument democràtic front a l’absurd demofòbic de l’estat espanyol és un mecanisme de confrontació que ens legitima a ulls de la comunitat internacional.
  1. Resolució democràtica del conflicte.- Que l’instrument unilateral de resolució del conflicte sigui un referèndum, i no una declaració o altres mecanismes inútils com unes noves eleccions autonòmiques “constituents”, permet superar l’absència de mandat concret del 27S. Així doncs, una victòria del Sí al referèndum resoldria la complicada interpretació del mandat del 27S, superant així la indefinició actual amb una clara expressió de la voluntat popular majoritària.

Arribats a aquest punt, és del tot absurd oposar raons tècniques al referèndum com per exemple que no sigui un nou 9N. En primer lloc, perquè el què necessitem és un acord polític, i després ja buscarem la fórmula i els mitjans per aplicar-lo. En segon lloc, perquè no repetir un 9N és força senzill: aquesta vegada no podem replantejar-lo en funció de les resolucions del TC ni les amenaces de l’estat, a diferència del què va passar amb el “procés participatiu”. I en tercer i últim lloc, perquè el què es proposa ara és un referèndum, no una consulta. I la diferència és substancial, en aquesta ocasió no preguntarem a la gent què prefereix amb preguntes arbre per veure què fem, sinó que sotmetrem una declaració d’independència concreta a votació  perquè sigui la voluntat popular qui determini el futur polític de Catalunya.

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

El Procés, el pressupostos i la refundació de Convergència

El Procés, el pressupostos i la refundació de Convergència

Arran de l’acord d’investidura que va permetre apartar definitivament a Artur Mas de la presidència de la Generalitat entre la CUP i Junts pel Sí, una de les qüestions que més han sonat són els pressupostos de 2016. No aprovar els pressupostos pot posar en risc l’estabilitat del Govern? És possible. Però,  què posa en risc aprovar uns mals pressupostos? De fet, estem parlant realment d’aprovar uns pressupostos que augmentin substancialment el nivell d’ingressos? La capacitat recaptatòria de la Generalitat és ridícula, ha esdevingut una mera gestoria intervinguda, i el propi Govern descarta executar uns pressupostos que incloguin impostos suspesos. Estem davant d’uns pressupostos que caminin cap a la independència? La resposta és rotundament que no, ni hi estarem.

D’altra banda, si ens fixem en el gran debat entorn l’IRPF, veurem que augmentar el tram autonòmic a les rendes superiors als 90.000 euros és simbòlicament important, però que té un escàs impacte sobre el nivell d’ingressos i, especialment, sobre el nivell de despeses. Què fem, doncs, discutint uns pressupostos segrestats per deute i per les polítiques d’austeritat –amb les que CDC combrega per voluntat, i no per força-? Molt em sembla que no estem davant d’altra cosa que l’enèsim xantatge de CDC –amb ERC darrere- a l’independentisme, que té com a únic objectiu seguir governant el país –i saquejant-lo al gust- amb “El Procés” com a gran coartada narcòtica. I ho estem fent a costa de la lluita ideològica que el moment i el debat ens exigeixen. La qüestió dels pressupostos és, doncs, l’enèsima pantalla del Procés que mai s’acaba, i que mai culminarà si el pilota Convergència.

És l’hora que l’independentisme abandoni la Síndrome d’Estocolm que el lliga fatídicament a la voluntat convergent i adopti una estratègia política de ruptura real vers l’estat i les oligarquies. I en aquesta estratègia no val postures conservadores, cal jugar fort, arriscar i sortir a guanyar totes i cada una de les batalles, inclosa la dels pressupostos. I no, no ens han de fer por unes noves eleccions si fa falta, noves eleccions que serien letals per l’estratègia convergent i un torpede a la línia de flotació de la seva refundació. La por a perdre una majoria teòrica, aritmètica i conjuntural de l’independentisme al Parlament amenaça en paralitzar una estratègia independentista que ha de ser molt més ambiciosa, que ha d’apostar per conquerir una majoria política i social suficient per fer efectiva la ruptura. És el moment de superar alguns dels dogmes que encotillen l’estratègia independentista, els fetitxes del 51% electoral o la suposada majoria parlamentària, i fixar els objectius immediats en posar les bases necessàries per fer efectiu un trencament que, ara per ara, no s’albira proper, encara menys a 12 mesos vista.

Els 18 mesos fixats al full de ruta, sempre elàstics a conveniència, no tenen res a veure amb el calendari de desplegament d’estructures d’estat ni d’aprovació de lleis bàsiques, sinó que és el temps necessari per culminar el procés de refundació de CDC amb mínimes garanties d’èxit. Respectar aquests tempos té poc a veure amb la independència i molt amb l’ús instrumental del “Procés” que ens tenen acostumades. Així doncs, és un absurd que la CUP (i ERC) segueixi mantenint l’ecosistema perfecte per als convergents per tal que segueixin manant ara (i ves a saber fins quan). Fer fracassar ara els plans de Convergència és la millor garantia per al seu naufragi polític i, amb ell, desplaçar-los de la centralitat política. Només apartant de CDC del control del timó podrem posar les bases d’un govern que pensi en la majoria desposseïda i que piloti un full de ruta real, creïble i desobedient que faci efectiva la ruptura destituent amb l’estat i l’inici d’una etapa constituent i democràtica cap a la República Catalana.