[La Festassa] Rescatar els carrers de la mediocritat repressiva

A principis de novembre el barri entrava en estat de setge. Policies, operaris i capellans prenien els carrers, cantonada a cantonada, per garantir l’èxit de la visita del màxim cap de l’esglesia catòlica, un alemany afincat al Vaticà, un petit estat romà. No era un turista qualsevol, així que amb les habituals cues, autocars amuntegats als votants del temple de la Sagrada Família i un grapat de barrets mexicans no n’hi havia prou. El major dispositiu de seguretat i control que recordem al barri es va posar en marxa per garantir, no només la ocupació massiva del temple i els seus entorns fins ben aprop de l’Hospital de Sant Pau, sinó tot el recorregut del “papamòbil” fins al casc antic de la ciutat. El colapse va ser majúscul durant una setmana. L’èxit, molt més qüestionable.

Eixample Sona, permís denegat. Concert fora de festa major, permís denegat. Casa Groga, la volen a terra. Acte a la plaça del Fort Pienc, permís denegat. Els carrers, les places, el equipaments, allò que anomenem espai públic, està patint una ofensiva per part de l’Ajuntament de Barcelona que preten eradicar-ne la vida. Les normatives i sancions proliferen amb la intenció de fer-nos recular fins a les portes de casa, fins a l’estricte àmbit privat, des de les normes d’ús de la via pública, passant l’ordenança del civisme i fins a la recent reforma plantejada per tal de prohibir el nudisme i el “quasinudisme” a la ciutat.

No hi ha problemes a l’hora de desplegar l’operatiu policial més exagerat que es recorda a la ciutat per la visita del Papa, ni per colapsar el trànsit perque una caravana comercial de dues hores es passegi precedint el Tour de França. Les grans empreses reben barra lliure i subvencions per fer i desfer al carrer, i tant és l’opinió que en tinguin els veïns i veïnes. Ara bé, aquestes mateixes veïnes no tenen lloc al gran aparador de la “millor botiga del món”; no compren ni venen, només comparteixen, i això no es fa a les botigues, és cosa de barris. Les mostres espontànies de cultura popular, ja sigui tradicional, actual o urbana, no poden circular fora dels canals de la mediocritat oficial i folkloritzada, amb el patrocini de grans explotadors i “Barcelona posa’t guapa”.

En el mateix ordre de les coses, l’any 2006 entrava en escena un nou instrument directament importat de les polítiques de seguretat dels Estats Units: l’ordenança del civisme. Aquesta és una regulació que va néixer ja amb un enorme defecte (gens casual, és clar): la regulació en un mateix instrument de 12 fenòmens tant diferents com el treball sexual, el consum de begudes alcoholiques al carrer, els grafits i cartells, o la mendicitat, entre d’altres. Per a tots, però, fixa una mateixa etiqueta, incivisme, i una mateixa solució, la multa. Així, el present reglament municipal suposa la restauració d’un model de policia de la ciutat que tipifica com a “delicte” alguns grups socials exclosos i també els comportaments dissident polític-culturals en relació amb els conflictes urbans.

Davant d’això, cal sortir al carrer i anar més enllà, recuperar-lo, fer-lo nostre. El carrer és el nostre espai natural; com deia aquell, és el què ens queda quan no ens queda res. Front a l’individualisme induït, cal resocialitzar-nos en l’espai públic, i això cal fer-ho al marge de la regulació que des de l’Ajuntament o els poders fàctics de la ciutat ens imposin. Desobeir la norma, expressar-nos lliurament o, quelcom tant senzill com tornar a jugar a pilota a la plaça. Cal recuperar els carrers com a espais de socialització, solidaritat i consciència col•lectiva. Ser barri per fer barri.

Article publicat a la la revista de La Festassa, la festa major de Sagrada Família – El Poblet

http://lafestassa.wordpress.com/

Anuncis