El saqueig: alguns papers de l'auca

Rajoy: dels fils de plastilina a la línia de crèdit

El Regne d’Espanya ha demanat, ja formalment, el rescat de l’economia a la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Uns aproximadament 100.000 milions d’euros aniran a parar al sector financer espanyol que ens ha dut al desastre actual. De nou, diners públics seran injectats al sector privat, mentre es retallen els serveis públics més elementals, com la sanitat i l’educació. El rescat, en forma de crèdit, no serà injectat directament al sector bancari, sinó que serà el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) qui rebrà el préstec, i aquest serà qui el distribuirà entre les entitats financeres. És, doncs, l’estat – i no els bancs – qui respon d’aquest deute davant els organismes internacionals, els quals ja han intervingut Grècia, Irlanda i Portugal. Malgrat ho negui el president espanyol, aquesta injecció suposa un augment del deute públic i, per tant, del dèficit de l’estat, que es traduirà en un augment dels impostos i de les retallades en inversió pública. El deute privat, doncs, es converteix una vegada més en deute públic. Els qui durant dècades han privatitzat els beneficis d’un creixement virtual de l’economia socialitzen de nou les pèrdues, i fan pagar la festa i el caviar als qui ni tan sols hi hem estat convidats.

Mas i el pacte de fum

En mig de la tempesta financera, el govern de Convergència i Unió ha aconseguit posar en el centre del debat polític oficial -i oficialista- una proposta de pacte fiscal destinada a naufragar abans de deixar anar les amarres. Amb una cortina de fum de manual, Artur Mas agita amb fervor patriòtic el greuge de l’espoli fiscal a què l’estat sotmet als Països Catalans. El govern necessita culpables per eludir tota responsabilitat de les conseqüències socials del seu programa de shock per destruir els drets socials, netejar l’administració de professionals per omplir-la de gestors amb carnet i bons contactes, i privatitzar els serveis públics per garantir el negoci d’aquells a qui representa. Mentre la culpa sigui de Madrid, tot quedarà justificat en el camí de la transició nacional cap al paradís de CaixaBank, Abertis i uns quants mecenes del Palau de la Música.

Els hospitals d’Alí Baba

Desviar l’atenció, doncs, no és casual. La sanitat catalana, per exemple, ha esdevingut la mina d’or de l’empresariat mafiós del país. Alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, encapçalats pel mateix Conseller Boi Ruiz -expresident de la patronal privada del sector-, controlen l’entramat sanitari de Catalunya. Les mateixes persones (Josep Prat, Ramón Bagó, Xavier Crespo) dirigeixen la sanitat pública catalana mentre ocupen centenars de càrrecs en consells d’administració de societats dedicades a l’àmbit sanitari: gestió d’hospitals, càtering, recerca biomèdica, renting de maquinària sanitària, etc. Ells mateixos, i ho diu la Sindicatura de Comptes, s’autoadjudiquen, sense complir ni una coma de legislació de contractes del sector públic, negocis milionaris entre empreses públiques i privades que resten sota el seu control. Els mateixos prohoms de la sanitat -pública i privada- són els qui, a través del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari i l’Institut Català de la Salut, dissenyen l’atomització del sistema públic per tal de regalar al sector privat la seva gestió. Un negoci rodó per a qui, amb una manifesta contraposició d’interessos, disposa del nostres recursos per destinar-los als seus interessos particulars. Millet i Montull són (com a mínim moralment), en la versió barretinaire d’Oliver Twist, els més innocents del guió. Facin comptes.

Estat d’excepció

En aquest context de saqueig generalitzat de la res pública, resulta evident que la indignació i el conflicte social, ara significatius, esdevindran tard o d’hora generalitzats. Amb aquesta situació, l’estat-policia en mans de la cleptocràcia, dissenya i aplica un estat d’excepció on es força l’ordenament jurídic en paraules del Ministre espanyol d’Interior, i on cal anar fins on permeti la llei i una mica més enllà, per tal de garantir que l’ordre establert de les coses es mantingui inalterable. Les ràtzies de detencions, la pàgina web per a delators de Felip Puig, les presons preventives o les multes imposades a tort i a dret són una mostra, entre d’altres, que la imposició del discurs únic de l’austeritat -saqueig, si prescindim d’eufemismes- no és possible sense un clima de por i violència. L’aplicació d’un saqueig planificat, basat en el desmantellament i espoli dels serveis públics, que no figurava en cap dels seus programes electorals, en mig d’un estat d’excepció, escombra la poca legitimitat democràtica que podien tenir els governs actuals.

Destituir els governs il·legítims, als Països Catalans i arreu, ha esdevingut més que mai una necessitat, ja no només democràtica, sinó de pura supervivència.

*Article publicat a l’Accent 228

Anuncis