Construcció nacional, autodeterminació i escenaris de consulta

Article publicat a l’Accent digital el 18 d’abril de 2013

És un fet evident que la qüestió nacional ha impregnat el conjunt del debat polític, especialment a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Les eleccions del novembre de 2012 van situar les posicions polítiques favorables i contràries a l’autodeterminació i a la independència en un escenari de conflicte, i ja no de mera resistència. En aquest context, el pacte de legislatura entre CiU i ERC ha situat en el centre del debat polític, en l’objectiu fonamental de la legislatura, la celebració d’una consulta sobre el futur status polític de la CAC. Són molts els elements de debat, perspectives d’anàlisi i estratègies que es poden seguir en aquest àmbit. Amb aquest article es pretén fer una aportació al debat, i sobretot, plantejar els dubtes i les percepcions de l’error estratègic –i fins i tot ideològic- que suposa centrar el full de ruta de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular al voltant d’una hipotètica celebració d’una consulta no vinculant (cal no oblidar aquest aspecte clau) per part del Parlament o del Govern de la Generalitat de Catalunya. Com a aportació a un debat de caràcter estratègic i tàctic, aquest es fa des de la premissa que hi ha quatre objectius irrenunciables que defineixen a l’Esquerra Independentista: la reunificació dels Països Catalans, la seva independència, el socialisme com a programa polític, econòmic i democràtic del subjecte polític, i el feminisme [i].

El caràcter tàctic de la consulta, i de la no-consulta

Així doncs, plantejar el procés d’autodeterminació dels Països Catalans en clau de victòria conjuntural d’una consulta o referèndum no vinculant en una part del país, és un error estratègic absolut. Aquesta no és una afirmació buida, sinó que és la conclusió a un seguit de premisses que fa temps que planen en el debat polític nacional.

En primer lloc, perquè no estableix cap lligam entre les suposades fases d’independència per territoris, fent de la referència als Països Catalans una mera retòrica buida de tot contingut i voluntat de construcció nacional.

En segon lloc, perquè una derrota en termes electorals en una hipotètica consulta oficial, deixa en via morta el camí iniciat i el creixement sense precedents de l’independentisme, especialment a la CAC. Aquesta derrota comportaria (1) la impossibilitat de plantejar una declaració unilateral d’independència, i una nova convocatòria de consulta en un curt termini de temps; (2) una deslegitimació de l’independentisme que quedaria tocat i moribund davant l’estat i la comunitat internacional, enfortint a l’enemic; i (3) l’independentisme quedaria sense cap mena de full de ruta per seguir avançant, obligant a un replantejament no només tàctic sinó també estratègic que deixaria en cendres tot allò obtingut fins avui.

Això, però, no obsta a considerar la consulta com un dels punts d’inflexió fonamentals en la tàctica a desplegar per l’Esquerra Independentista en la conjuntura actual. D’una banda, és sabut i notori que Convergència i Unió treballa a dia d’avui sobre la hipòtesi de que no se celebrarà cap mena de consulta per dos motius: ni l’estat té cap intenció de permetre-la, ni el govern d’Artur Mas cap intenció d’enfrontar-se a l’estat i desobeir-lo convocant-la. De l’altra banda, ERC posat tota la carn a la graella en un pacte de legislatura amb CiU que es basa fonamentalment en què els republicans s’empassen tota la merda haguda i per haver sempre i quant hi hagi consulta, un escenari que s’esquerda per moments ja que Junqueras sap perfectament que no n’hi haurà si depèn de CiU.

Així doncs, es fa més necessari que mai evidenciar el frau democràtic imminent que suposa l’incompliment del contingut plebiscitari de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que no és altre que el mandat inequívoc de convocar una consulta amb o sense el consentiment de l’estat. Paral·lelament, es fa imprescindible evidenciar la cortina de fum que està suposant l’estira-i-arronsa del pacte de legislatura entre CiU i ERC per executar el programa de desposseïment democràtic i saqueig econòmic impulsat per la Troika i executat de bon grat per pur interès de classe per part de CiU. En aquest sentit, es fa necessari provocar els escenaris que escenifiquin aquesta situació com el què va suposar l’oposició d’ERC a l’auditoria del deute proposada per la CUP-AE al Parlament, o l’aïllament republicà ens els moviments populars i espais de lluita contra les retallades, l’austericidi i el saqueig. I tot plegat amb un missatge clar: la consulta és un mandat democràtic del poble de Catalunya al Parlament i no és discutible ni supeditable a la política de despossessió econòmica del govern. Per trencar aquesta cortina de fum ens caldrà ser més cavalls de Troia que mai a les institucions, més desobedients dins i fora, i amb més mobilització social que mai al carrer.

Construcció nacional i autodeterminació

Com va dir en Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres i en aquest sentit la inactivitat ens situa com mers espectador, però el seguidisme d’un full de ruta nascut per fer estavellar el procés contra les roques, ens fa directament partícips del fracàs. És doncs, més necessari que mai, desplegar una estratègia pròpia a socialitzar en tots els àmbits possibles que sigui capaç de lligar la necessitat de destitució del poder establert, l’impuls d’un procés constituent que garanteixi el control democràtic de l’estat i l’economia basat en el poder popular i, finalment, que desplegant estratègies, tàctiques i fins i tot aliances diferents conjunturals, tingui en el centre del seu full de ruta la construcció nacional com a pilar de la reunificació i la total independència dels Països Catalans.

En primer lloc, doncs, cal que trenquem amb la idea socialment estesa de què autodeterminació equival a la celebració d’una consulta o referèndum, tal i com vam fer en el seu moment amb la Campanya Unitària per l’Autodeterminació que s’oposava a les reformes dels estatuts d’autonomia al sud de l’Albera com a intent d’encaix a l’estat. L’autodeterminació és el dret inalienable dels pobles a decidir lliurement el seu present i el seu futur, i el seu exercici suposa l’autoreconeixement del subjecte polític col·lectiu com a dipositari de la sobirania. El seu exercici suposa doncs l’exercici de la sobirania, i això no només passa per la constitució d’un estat, sinó que sobretot passa per decidir tots els afers que afecten a la comunitat al marge de la seva forma d’organització política. Aquest és un concepte que, com a comunistes, hem de tenir molt clar, doncs no podem perdre mai de vista que la conquesta de l’estat és un estadi temporal en el camí cap a la seva destrucció.

En segon lloc, i si no volem que la referència als Països Catalans esdevingui pura retòrica sense cap voluntat política, cal que defensem inequívocament el marc nacional complert. La territorialitat és un element irrenunciable del conflicte nacional entre els Països Catalans i els estats espanyol i francès. Això ens obliga a pensar, debatre, acordar i sobretot executar un programa estratègico-tàctic de construcció nacional que permeti avançar cap a la reunificació dels Països Catalans i l’extensió del marc territorial entre el conjunt de l’independentisme, els moviments populars i la societat en general. En aquest sentit, és un fracàs absolut que el moviment impulsat per Forcades i Oliveres renuncií explícitament a la territorialitat del país i accepti els límits administratius de l’estat espanyol com a límits de la seva acció i projecte polític. No caiguem nosaltres en el mateix error, doncs als Països Catalans no els queda ningú més que els defensi. Deia fa uns mesos un dirigent d’ERC que és responsabilitat dels qui defensem la territorialitat completa dir el com si volem convèncer, i no li manca ni una gota de raó, ans al contrari, la pilota està a la nostra teulada.

En tercer i darrer lloc, és imprescindible l’expansió de la Unitat Popular com a estratègia de ruptura amb el poder establert i de construcció de contrapoder arreu dels Països Catalans. Cal doncs, que els moviments populars esdevinguin motor de construcció nacional i alliberament en el seu camí cap a la construcció d’una alternativa política que emergeixi imparable entra la descomposició d’un règim que, per bé que ferit i tocat, encara té molta resistència i capacitat de recuperació sota formes molt més autoritàries de control social i govern. L’expansió i consolidació de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans és la millor garantia de que, passi el què passi amb consultes, declaracions unilaterals d’independència, o pactes ad hoc entre la burgesia catalana i l’estat espanyol, els Països Catalans seguiran sent un projecte polític en construcció i un objectiu no només assolible, sinó necessari.

És doncs, urgent, defugir les anàlisis de conjuntura i les propostes tàctiques i estratègiques que es basin en el marc conceptual imposat per aquells qui volen garantir que el procés sobiranista és una eina per a que res canviï, per a seguir al capdamunt de la piràmide de poder, al marge de la proclamació d’un estat propi o de fer-se propi l’estat existent.

Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra forma de veure el món, les nostres metes i plans. Formen part del inconscient cognitiu. No podem accedir-hi conscientment, però si per les seves conseqüències i a través del llenguatge. Nous marcs, que suposen canviar el què s’entén per sentit comú, i que provoquen canvi social, requereixen un nou llenguatge.”

Pròleg de “No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”, de Georg Lakoff


[i] Des de fa temps, però darrerament ha pres major dimensió especialment gràcies a l’aportació d’Arran en aquest sentit, un quart eix completament transversal s’ha posat sobre la taula: la lluita antipatriarcal o feminisme. Aquest és un element que haurà de ser incorporat com a irrenunciable en el programa polític de la Unitat Popular, i que requerirà plantejaments propis que el dotin de la dimensió estratègica que ha de tenir.