Municipalisme en codi obert (I). Un cop d’ull al passat per poder veure el futur

Abans de començar, confessaré que sóc poc amant de certs neologismes en el llenguatge polític, i que certs mots em costen d’emprar i assimilar. Ho dic, perquè en aquest article en faré alguna referència, i dic per avançat que, potser, el problema sigui meu i no pas de la comunicació política del moment. Malgrat això, intentaré salvar els obstacles dels mots per poder parlar les conceptes, dels significats. Sí, ho sé, començo malament si l’article el titulo codi obert, però els què vam passar l’adolescència amb els mòdems de 56Ks és un concepte que ens resulta fàcilment traslladable al llenguatge i la comunicació política. Anant al gra, no us espereu un article d’assaig polític sobre el municipalisme, sinó algunes anàlisis, reflexions i inquietuds,  que si bé són l’objecte d’aquest article, no descobriré la sopa d’all, sinó que compartiré el què em ronda per la closca aquests dies entorn el moment que viu el municipalisme al país i, particularment, a Barcelona. No cal obviar que tot plegat fa referència a la Trobada Popular Municipalista (TPM) d’aquest dissabte, la presentació en públic de quelcom que ja se’n parlava com Guanyem amb Ada Colau al capdavant, i altres propostes i nous i vells actors polítics (Podemos i Procés Constituent d’una banda, i ICV i EUiA de l’altra).

Venim de lluny.- El debat que se’ns planteja a molts sectors de les lluites populars, és com podrem articular una candidatura on confluir aquelles persones i col·lectius que fa molt, o poc, ens trobem en la lluita al carrer i la construcció d’alternatives. Venim de lluny, de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, l’MRG i el moviment antiglobalització, de l’Està tot Fatal, passant per la LOU i Bolonya, la Constitució Europea o el 15M. Cadascú amb els seus tempos, prioritats i personalitat, però Barcelona avui és una ciutat plena d’alternatives en creixement, l’espais alliberats i casals i ateneus, de col·lectius i moviments de lluita, i no només de resistència. No som on érem al 2000 (no em feu parlar de més enrere, que jo no hi era), però tampoc on érem fa poc més de tres anys. Comentava l’altre dia un company a Twitter (ja en parlarem d’aquesta arma diabòlica un dia), que hem passat de dir que “la nostra vida no cap a les urnes” o “abstencionista el 25 de març”, a tenir els moviments populars en un debat brutal (en el bon i mal sentit de la paraula) sobre les eleccions municipals de 2015. Quelcom ha canviat. Crec que en particular hi ha tres causes detonants: el 15M i la seva evolució en centenars d’àtoms de lluita i alternatives germinant pels barris, l’entrada de la CUP-AE al Parlament (amb els seus més i els seus menys) i la irrupció de Podemos amb 5 eurodiputats que ha fet agafar un baló d’oxigen per trencar l’escepticisme que es respirava en molts entorns. D’altra banda, podríem abordar algunes causes de fons, com podrien ser: (1) les experiències municipals en altres ciutats: CAV, CUP, Gent de Gramenet, etc.); (2) la necessitat de passar de la resistència a la confrontació amb el poder i combatre l’hegemonia del règim (una evolució similar a la de l’independentisme); i (3) si em permeteu un cert “tenim pressa”, especialment per part de la generació dels 70-80 que fa anys que lluita i que vol ampliar el seu radi d’acció. Que la prudència no ens faci traïdors, i la pressa no ens faci entrebancar. Posades aquestes reflexions sobre la taula, fetes en resum (d’història de les històries de la ciutat ja hi ha llibres publicats) i molt personal ja que faig alguns salts per la meva experiència personal a tall de contextualitzar, abordaré, com pugui –així que sigueu benvolents- la necessitat d’abordar la necessitat d’una candidatura rupturista a la ciutat de Barcelona, i el meu punt de vista.

Girar el cap enrere.- Fet el breu repàs de com hem arribat fins aquí, haig de fer referència obligada a les eleccions municipals de 2011. No cal passar-ne de puntetes, ja que tenen molt a veure amb el què plantegem avui. L’any 2011 la CUP de Barcelona va fer una aposta per concórrer a les eleccions municipals amb una fórmula que anés més enllà. L’aposta per les eleccions era triple:

  • En primer lloc, impugnar globalment i amb alternatives el model de ciutat vigent des del 79 construït pel PSC i ICV (o PSUC) i EUiA i ERC en l’etapa mes recent. Era necessari posar aquest discurs en el debat públic i en l’àmbit institucional interpel·lant directament als partits amb representació a l’Ajuntament al marge de l’entrada o no de la CUP al consistori.
  • En segon lloc, volíem donar el tret de sortida a allò que ja s’estava fent en moltes altres viles i ciutats del país: la construcció d’una candidatura popular que, des del municipalisme combatiu, comencés a caminar per tal d’entrar en confrontació en el camp institucional amb l’objectiu de seguir articulant espais de contrapoder que generessin noves alternatives i institucionalitats comunes. Obríem camí, o ho vam intentar, sabent que la carrera per Barcelona era una cursa de fons.
  • En tercer lloc, explorar quines eren les reaccions a aquesta aposta, tant en participació d’altres agents polítics i socials en la candidatura i/o la campanya, en suport electoral i especialment entre els moviments populars i l’activisme de la ciutat. En aquest sentit, crec que vam encertar prou les previsions. La porra que vam fer entre militants ens donava una aposta de 10.000 vots (aprox.) i en vam obtenir 12.000. La participació va ser la previsible, amb l’Esquerra Independentista i els agents més propers (de l’Alternativa per Barcelona en parlem després). I la reacció dels moviments popular i l’activisme, en general, refractària a entrar en un terreny hostil i de l’enemic com l’electoral.

Alguna cosa, com deia abans, ha canviat quan el 2014 hi ha una ebullició que ha posat en el centre del debat dels moviments populars la participació electoral, incloent la voluntat de guanyar la ciutat (o les eleccions, que no és el mateix). Respecte a la fórmula emprada, formava part del objectius que abans comentava, i en aquest sentit vam decidir no concórrer en solitari i explorar la possibilitat d’incloure més gent a la candidatura amb dues voluntats inequívoques. La primera, explorar els límits de la voluntat i les reticències del moment en el terreny de confrontació electoral i institucional entre els moviments de la ciutat, i la segona, evitar dues candidatures separades de caire anticapitalista i rupturista el 25 de maig de 2011. D’aquí va néixer la CUP – Alternativa per Barcelona, a partir de tres elements importants: l’acord amb Des de Baix, la incorporació de la Trobada Alternativa de Noubarris, i la inclusió d’un seguit d’independents amb un paper proactiu i no merament figuratiu, com en David Fernàndez, en Julià de Jòdar, l’amic Jona o la incansable Roser Veciana (i me’n deixò, eh). L’experiment no ens va sortir, doncs, gaire malament en termes relatius, ja que crec que vam fer una campanya molt potent, un programa d’alternatives mitjançant punts de trobada molt complet, i vam plantejar la impugnació del model de ciutat per recuperar-la. Però no tot són flors i violes, i també vam poder observar com la fórmula dels acords bilaterals a mode de coalició no són una opció gaire funcional ni atractiva, més enllà de no competir electoralment. I, tampoc podem obviar que els límits que vam trobar amb l’aposta van ser molts, amb una actitud refractària i fins i tot hostil per part de molta gent amb qui compartíem i compartim lluites. Alguna cosa no havíem fet bé. Amb plantejaments valents però sense innovar massa. Amb molt esforç militant i una comunicació política que ja era caduca. O a tall de conclusió, els temps començaven a canviar i nosaltres seguíem amb programació de codi tancat. Amb això que en diuen ara vella i nova política (no, aquest concepte no el paeixo gaire bé), estàvem més en la vella que en la nova, amb un fet diferencial important: si es tractava de vella, era també recuperant l’esperit de l’esforç militant front a les maquinàries dels aparells polítics de partits amb l’ànima, i la butxaca, venuda a La Caixa. Mentre les nostres mans eren el nostre capital, d’altres jugaven, i juguen, amb el capital prestat per l’enemic. El balanç? No ho vam fer pas malament però la proposta ja no s’ajustava al què requeria el moment. No envà, en paral·lel va néixer el 15M, al què molts vam arribar tard, i sobretot vam llegir malament a l’inici. De tot se n’aprèn, especialment de l’autocrítica i de l’experiència. I tampoc envà la següent llista electoral on va sortir el meu nom anava de 69, i no pas d’1, si em permeteu la broma d’aquell calvari, si és que puc parlar de calvari amb el què estan menjant les tres companyes amb escó al Parlament regional.

Un darrer apunt i algunes conclusions.- A les eleccions al Parlament de Catalunya, la CUP – Alternativa d’Esquerres es va trencar moltes de les reticències i actitud refractàries. Alguna cosa havíem fet bé, i una d’elles era, sens dubte un cap de llista sense carnet, i una obertura de la participació. Resumint, que vam obrir parcialment el codi de programació, vam deixar que les coses se’ns escapessin una mica de les mans, i deixar-nos de mirar tant el melic. Amb molts encerts i feedbacks constants assolits entre el sobreesforç inhumà que duen a terme la Isabel, en David i en Quim a Màtrix, i les Trobades d’Unitat Popular o el front en defensa de la sanitat pública, alguna cosa estem fent bé. I en aquest “estem” ja no parlo només de la CUP, sinó d’un nosaltres molt més ampli. Però no, no es tracta d’autocomplaences, i de sobredimensionar l’evidència de que a Barcelona ciutat la CUP-AE va sobrepassar els 30.000 vots, sinó també de fer autocrítica. Tampoc hem sabut acabar d’obrir el codi com volíem, ens hem quedat en un poni de Troia sense arribar a ser el cavall. Probablement no en sabem més, o no donem a l’abast de tot, i per respondre a això només se m’acudeix una resposta: aquest nosaltres ha de seguir creixent, i ara si que la primera persona del plural té uns límits que encara no sé on estan i que, a priori, no em vull imposar abans d’hora. Ep, que n’hi ha que els tinc clars, però fins a arribar-hi hi ha quilòmetres d’espai per córrer. Així doncs, les eleccions municipals de 2015 crec que seran, tant a Barcelona com a la resta del país, un punt d’inflexió en el municipalisme i que tindran un cert caràcter destituent (ja en veurem l’abast, no juguem a boles de vidre), i qui sap si constituent, però per això caldrà saber articular una candidatura àmplia i plural però amb una clara vocació de ruptura i de compromís amb el reptes i necessitats del moment. No serà fàcil, i caldrà fer encaixar moltes peces perquè l’engranatge funcioni. Per mi, hi ha un aspecte fonamental i imprescindible, i és la participació directa i democràtica en el si del propi espai polític en construcció, i això exigeix parlar de mètode i, sobretot, de tempos. Que la democràcia és lenta, el rellotge no ens espera, i el moment ens exigeix estar a l’alçada. Aquest és l’objecte de la segona part d’aquestes reflexions, que m’agradaria publicar abans de la TPM d’aquest dissabte, on precisament es parlarà d’això. En tot cas, tant si arribo a temps o no, en hi veiem i ho parlem entre totes?

TPM
Anuncis