Codi obert (II). Mètode, temps i participació democràtica

Ahir pretenia això que avui publico. Em va ser impossible, però, fer-ho sense mirar enrere, fer balanç amb perspectiva, i detectar encerts, errors i dubtes que encara no sé pas com resoldre. Vaja, que em vaig posar a picar tecles i quasi un faig una encíclica papal en versió laica. Bromes a banda, i amb el saludable exercici de balanç autocrític fet amb distància, fa temps que volia abordar un dels que més em preocupa en la construcció d’espais amplis d’intervenció política, com el què s’està debatent actualment respecte a una candidatura rupturista a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona de l’any que ve: com garantir-ne l’eficàcia i la capacitat d’intervenció (dins, però també fora construint contrapoder popular) alhora que es garanteix el funcionament democràtic de l’espai.

Els meus dubtes i preocupacions, potser fàcils de resoldre per a politòlegs (però que encara no m’han convençut), parteixen de les següents premisses:

    1. Juguem en terreny enemic. La maquinària institucional és una voràgine que tot ho engoleix i ho neutralitza, però alhora si volem guanyar cal combatre en terreny enemic i no quedar-nos en pura posició de resistència. Així, cal prevenir-nos d’aquest efecte i mantenir les lluites al carrer i la construcció d’alternatives autònomes.

 

    1. Volem guanyar, i això no vol dir guanyar les eleccions, sinó capgirar el sistema i superar d’una vegada per totes el capitalisme senil que està acabant amb els recursos del planeta i condemnant a la misèria i la fam cada dia a més persones a casa i arreu.

 

    1. Guanyar eleccions pot servir per dur a terme polítiques de transformació i, sobretot, de resistència en el manteniment dels serveis públics. Però en un moment de segrest de la sobirania en esferes inassolibles, el municipalisme no pot plantejar guanyar la ciutat des de la gestió de la misèria, sinó que li caldrà exercir la desobediència institucional i, sobretot, posar-se al servei d’espais constituents de noves institucionalitats.

 

    1. Tot això no és possible amb la mera adhesió d’una part significativa de la població amb dret a vot (que no és tota), sinó que cal múscul, base i mecanismes de democràcia interna (i aquí el primer debat, l’intern/extern).

 

No tinc massa respostes, i de fet espero treure’n alguna conclusió en clar demà a la II Trobada Popular Municipalista (TPM), però si que tinc identificats alguns riscos i coses que tinc clares que no vull. És a dir, que no tinc mètode a proposar, però sí alguns paràmetres que, en alguns casos, es podrien qualificar de línies vermelles.

El terreny de joc (i les normes).- Partint de les premisses breument exposades, crec que la solució passa per l’articulació d’una estructura no burocratitzada que no concentri el poder de decisió en estructures alliberades, i menys encara en càrrecs electes que són, precisament, els que han de resistir a primera línia de foc la voràgine integradora del sistema per garantir la consolidació del contrapoder a la rereguarda. Així doncs, crec que alguns elements de solució, i a tall d’idea o proposta a debatre que no de dogma, poden ser els següents:

  1. El terreny de joc i les normes per les que es regirà la democràcia de l’espai de popular que dóna sentit al front institucional han d’estar establerts abans del partit, abans de formalitzar cap candidatura. I no només les prèvies, sinó també les posteriors. Fer el contrari és, ras i curt, fer trampes. No val posar sobre la taula les coses quan ja s’han obtingut els objectius tàctics immediats: la representació institucional.
  2. Aquest terreny de joc, però, no ha de suposar un límit ni un tancament d’aquest espai ja que, precisament, en el seu autodesbordament i creixement constant és el què permetrà les condicions objectives i subjectives per al contrapoder necessari per a un procés constituent que, en definitiva, no hauria de deixar de ser un mecanisme de procés revolucionari popular.
  3. En aquest espai, tampoc hauríem de témer certs mecanismes de centralisme democràtic, que aprengui dels errors de la història, i que estigui sotmès a tres normes fonamentals: la revocabilitat, la rendició comptes constant i la subjecció estricta als mandats de l’assemblearisme que és qui marca els límits del mandat democràtic.

 

La democràcia és lenta.- I com la democràcia és lenta, crec que tenir la pressa com a punt de partida és un obstacle, no sé si salvable, per articular un sistema democràtic. Precisament, posar sobre la taula dubtes i possibles solucions com en l’epígraf anterior de manera col·lectiva requereix l’esforç d’escoltar-nos entre totes i, sobretot, de debatre els diferents aspectes buscant solucions i mínims denominadors. Alguns dels meus temors poden resultar absurds per a alguns, i alguna de les meves solucions una aberració a altres. Això només es resol amb anàlisi compartit, debat, deliberació i acords democràtics assumits col·lectivament. El mètode acaba legitimant  o deslegitimant el resultat, i si el procés no és democràtic, no ho serà el seu resultat.

És per això que cal temps i anticipació, un element que crec que s’està obviant si més no en el debat públic recent. En aquest sentit, crec que va ser un encert que des de la CUP llancéssim la proposta inicial que després la TPM ha anat modulant, al mes de gener, i ho féssim precisament perquè d’experiències anteriors una cosa teníem clara: ens calia temps si volíem que la cosa sortís bé, i per sortir bé em refereixo sobretot a assolir la democràcia directa i un procés el més horitzontal possible. Ajornar aquest debat és començar la casa per la teulada. I sense fonaments no hi ha res que aguanti, sense pinya, el castell fa llenya.

La manca d’estructures.- Em preocupa especialment que es defugi el debat organitzatiu amb paraules i discursos retòrics i grandiloqüents de multituds destituents que es mouen com eixams. Comparteixo bona part de l’anàlisi de com interactua la societat amb l’activisme i com s’entrellacen amb fronteres difuses, i que la realitat ha de ser analitzada segons les condicions objectives i subjectives de cada moment històric si el què vols és incidir-hi de manera políticament rellevant o decisiva. Ara bé, rere aquests discursos, hi trobo a faltar “el com”.  No veig, o no sé identificar, definicions clares i mètodes concrets que garanteixin la participació directa i democràtica en la presa de decisions. Potser, i com plantejava l’altre dia una piulada que vaig llegir, el primer que hem de decidir és si apostem per la democràcia directa o la representativa. Si decidim, o si decidim delegar. Els moviments de masses són imprescindibles per al canvi d’arrel en tot procés revolucionari, però difícilment s’articularan de manera democràtica si no es construeixen des de la base, i sobre aquesta.

No sóc contrari als lideratges naturals, però si als dirigismes. No sóc contrari a les avantguardes, però si al segrest els espais (formals o informals) de presa de decisions que passen per sobre de la majoria[1]. No sóc contrari a noves formes de participació política, però si a formes indefinides i mancades d’estructura de control democràtic. Un lideratge mediàtic (natural o construït) combinat  amb la manca d’estructures ens pot dur, i aquí manllevo el concepte a un company, a un “estalinisme new age”, que no només segrestaria la sobirania col·lectiva sinó que tindria al seu abast la capacitat de desmobilització saltant anys enrere i generant frustracions[2]. Entre la burocràcia, la delegació absoluta i el caos, bé hi deu haver alguna mesura.

En tot cas, a veure què en dieu a la TPM, perquè jo li dono voltes i no en trec l’aigua clara, i ho haurem de fer demà si volem que la resta del procés de creació d’una candidatura rupturista surti bé, i per tant, fem les coses a temps. Estem en programació i en codi obert, som a temps, però no ens en sobra gens ni mica.

 ————————————————————————

[1]Per contra, crec imprescindibles els espais formals i informals d’afinitat de debat ideològic i/o estratègic.

[2] En aquest sentit, és imprescindible per abordar aquest debat una reflexió en torn “La tirania de la falta d’estructures”, que encertadament plasma l’article de Jo Freeman que podeu llegir aquí http://marxismocritico.com/2012/12/10/la-tirania-de-la-falta-de-estructuras/

15M