La qüestió de confiança a la que se sotmetrà Puigdemont aquesta setmana és un obstacle que ell mateix s’ha imposat, i que va ser anunciada amb esperit de revenja contra la CUP per haver-se negat a cedir al xantatge i aprovar els pressupostos de 2016. Amb aquesta jugada, l’hereu de Mas pretenia dividir i humiliar a la CUP, dibuixar-la de nou com la culpable de tots els mals del procés i amagar la seva pròpia incapacitat per concretar el full de ruta i posar sobre la taula fets i terminis reals per a la culminació, és a dir, per a la ruptura. Malgrat aquest intent, la qüestió de confiança s’ha girat com un bumerang i, lluny de posar a la CUP en una situació delicada, ha fet aflorar les contradiccions de la seva coalició i del seu propi partit. Contra tot pronòstic, és Junts pel Sí i el propi govern que ha de gestionar com afrontar la qüestió de confiança, un repte que no estava al full de ruta i que no aporta absolutament res positiu en clau de procés independentista, sinó tot el contrari.

El PDC no està en disposició d’exigir res, menys encara una confiança a cegues que inclogui els pressupostos de 2017. Ha estat la irresponsabilitat impulsiva de Puigdemont la que ens ha situat en l’enèsima crisi institucional del procés, i seva és la responsabilitat d’evitar mals majors. Malgrat això, el nou partit de Convergència insisteix en aparcar la proposta de referèndum fins a tenir superada la qüestió de confiança i l’aprovació dels pressupostos. Aquesta posició és una mostra clara de com situen els interessos de partit i de govern autonòmic front a la necessària recomposició d’un mínim consens independentista, a dia d’avui esmicolat. Especialment greu és que se subordini la imprescindible clarificació del full de ruta a la votació dels pressupostos.

A diferència de la qüestió de confiança i dels pressupostos, el referèndum és una proposta política plantejada en clau de desbloqueig del procés i clarificació del full de ruta. A dia d’avui l’independentisme encara no ha abordat els elements que impedeixen avançar cap a un escenari de ruptura amb l’estat, i per tant és incapaç de posar sobre la taula solucions concretes. Quins són (alguns) aquests elements que bloquegen l’avenç?

  1. La interpretació del mandat del 27S.- Plantejar les eleccions en clau plebiscitària comportava certs riscos, un d’ells el fet d’obtenir una majoria parlamentària independentista però no el 50% dels vots, com va passar. Aquesta possibilitat va ser motiu de debat durant la campanya electoral, però els fulls de ruta no contemplaven cap opció que no fos guanyar. Al meu entendre hi ha una resposta senzilla: no hi ha mandat per fer una DUI i punt, però si que hi ha legitimitat per fer passos que permetin desbloquejar la situació política encara que no es compti amb l’acord de l’estat.
  1. La incògnita de la desconnexió.- L’independentisme, i en particular el govern, no ha construït les famoses estructures d’estat. Però el què és més greu, és la manca de respostes a les preguntes crítiques front a la “desconnexió”. Com finançarem els serveis públics i pagarem les nòmines? Com garantirem la seguretat? Com evitarem la descapitalització del país? En definitiva, ¿com farem viable la independència? Aquesta és la principal incògnita i, a dia d’avui, no té resposta. Les mostres de covardia del govern, la retòrica legalista i la insistència en una independència no traumàtica que ni tan sols posarà en risc la seguretat jurídica (que algú m’ho expliqui, si us plau), posen de relleu el problema principal: ni tant sols el govern està disposat a assumir tots els riscos que comporta la secessió. I aquest no és un problema del Referèndum Unilateral, ho és de tot mecanisme unilateral que no compti amb el vist-i-plau de l’estat.

Doncs bé, la situació política no es resol amb confiança, menys encara amb una absurda qüestió de confiança que només ha generat un conflicte que era inexistent en l’independentisme. La qüestió no és si confiem o no en Puigdemont, en Junts pel Sí i en el seu govern. La qüestió és què fem per superar aquests obstacles que a dia d’avui bloquegen l’avenç del procés independentista. En aquest sentit, el referèndum esdevé un instrument que planteja solucions que altres vies, i menys la indefinició actual, no plantegen:

  1. Claredat en el full de ruta.- Per a la credibilitat de qualsevol pas que fem és necessari que clarifiquem quina és la proposta de l’independentisme per culminar el procés. A més a més, és necessari també articular un consens al respecte per tal de poder avançar, ja que ara mateix és difícil caminar si no sabem on volem anar. La proposta de referèndum ha de preveure també quin són els passos a seguir en funció del resultat.
  1. Unilateralitat i confrontació democràtica.- Davant la impossibilitat de negociar res amb l’estat, i menys encara d’acordar un referèndum, la unilateralitat ha esdevingut la única via possible. Sobre això, malgrat alguns vulguin encara defugir el terme, hi ha un consens absolut, senzillament, perquè s’imposa la realitat. Oposar un referèndum com a instrument democràtic front a l’absurd demofòbic de l’estat espanyol és un mecanisme de confrontació que ens legitima a ulls de la comunitat internacional.
  1. Resolució democràtica del conflicte.- Que l’instrument unilateral de resolució del conflicte sigui un referèndum, i no una declaració o altres mecanismes inútils com unes noves eleccions autonòmiques “constituents”, permet superar l’absència de mandat concret del 27S. Així doncs, una victòria del Sí al referèndum resoldria la complicada interpretació del mandat del 27S, superant així la indefinició actual amb una clara expressió de la voluntat popular majoritària.

Arribats a aquest punt, és del tot absurd oposar raons tècniques al referèndum com per exemple que no sigui un nou 9N. En primer lloc, perquè el què necessitem és un acord polític, i després ja buscarem la fórmula i els mitjans per aplicar-lo. En segon lloc, perquè no repetir un 9N és força senzill: aquesta vegada no podem replantejar-lo en funció de les resolucions del TC ni les amenaces de l’estat, a diferència del què va passar amb el “procés participatiu”. I en tercer i últim lloc, perquè el què es proposa ara és un referèndum, no una consulta. I la diferència és substancial, en aquesta ocasió no preguntarem a la gent què prefereix amb preguntes arbre per veure què fem, sinó que sotmetrem una declaració d’independència concreta a votació  perquè sigui la voluntat popular qui determini el futur polític de Catalunya.

Anuncis

2 thoughts on “No és una qüestió de confiança

  1. Tens raó en algunes coses, però no fas autocrítica. Durant la campanya us vau presentar com els acceleradors del procès i si Mas no arriba a fer un passa al costat (quelcom poc habitual si tens el suport oficial de 62 diputats davant 10 i amb el 50% de les bases cupaires a favor) tot s’hauria anat a norris. Potser hagués estat millor: la vostra força és conseqüència sobretot de Junts Pel Sí que us va permetre absorbir votant d’ERC que valorava la feina dels 3 anteriors diputats. Per estètica infantil ens vau fer perdre 3 mesos, energies i vau propiciar un clima de conflicte que no existia. Vau morir d’èxit. El maleït pressingCUP va néixer allà i ens va dividir i debilitar. Gent com tu, de la branca més intolerant cupaire, estava encantat amb les atencions de tothom. Us sentíeu poderosos. Tot el país pendent de vosaltres. Al final vau acabar investint un convergent i no un independent així que es va demostrar que allò de Mas era una obsessió i poc més. I pel camí vau perdre el millor que teniu a la llista (Baños, Busqueta, Jodar) debilitant-vos vosaltres encara més. I després arribem als pressupostos. Voleu estructures i estabilitat, però no voleu tacar-vos les mans pel que diran de vosaltres els comuns. Llonch tenia raó. Era més intel·ligent donar un vot de confiança total de 18 mesos des del principi i si aleshores no havíem avançat doncs enviar el govern a prendre punyetes. Millor això que boicotejar la fase final del procès a cada moment només per donar-vos la raó. I ara parleu molt del full de ruta, però quin era el vostre full de ruta abans del 27S. Està a la paperera. Spoiler: no incloïa el RUI. Jo sóc partidari del RUI, però el RUI també és la forma que teniu de salvar el cul perquè si hi ha eleccions molts votants d’ERC no confiaran més en vosaltres i molt votant ocasional d’En comú tampoc doncs per no fer res millor votar els comuns que no investiran a convergents. En fi, et deixo amb les teves estàtues. Gran debat de país.

Els comentaris estan tancats.