La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

El 27S se celebra, a banda d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, un referèndum sobre la independència d’aquesta part dels Països Catalans. Aquest caràcter plebiscitari és reconegut pels partidaris del Sí a la independència abans de celebrar-se, els detractors, el reconeixeran el mateix 27S a la nit si el Sí no obté majoria absoluta. Ho sentirem: «veu plantejar les eleccions com un referèndum i l’heu perdut», no en tingueu cap mena de dubte. El què ens hem de preguntar, però, és quin serà el paper d’aquelles opcions electorals que asseguren defensar el dret a decidir alhora que pretenen negar el caràcter plebiscitari apel·lant a un referèndum pactat amb l’estat que ha de venir, se suposa, del canvi polític a les properes eleccions espanyoles. S’oposarà Catalunya sí que es pot a la independència si els partidaris del Sí obtenen la majoria absoluta? Aquesta és la pregunta que cal fer-los.

Podem entendre, i respectar per descomptat, que aquest tema els resulti incòmode, que els hi faci nosa, i que no es vulguin posicionar. Ara bé, si realment defensen el dret a decidir i una majoria dels vots ho fan per opcions del Sí, no queda altra sortida que reconèixer aquesta victòria i assumir-la com a pròpia. Una majoria dels electors no només haurà acceptat el caràcter plebiscitari del 27S, sinó que ho haurà fet en favor de la independència. No és aquest un resultat suficient per considerar que s’ha exercit el dret a decidir i que Catalunya ha d’iniciar un procés d’independència? Si la resposta és que no, que cal esperar a que ves a saber quina majoria eventual faci possible un referèndum acordat, és que la defensa del dret a decidir és mera retòrica i que, en la voluntat política del seu projecte hi ha aturar qualsevol intent d’independència. Aquesta qüestió és la que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans de les eleccions i la resposta ha de ser clara: sí o no.

Dialècticament, amb més o menys habilitat o fortuna, des de les files d’ICV-EuiA i Podemos es mira de ridiculitzar la via de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), així com de qualsevol proposta de full de ruta cap a la independència que es posi sobre la taula. Lluís Rabell, cap de files de la coalició, ha titllar literalment de «fantasmada» aquesta opció. Això, però, no deixen de ser jocs de paraules per fugir d’estudi, ja que al marge de si és viable o no una DUI, la pregunta a respondre és si acceptaran o no el resultat de les eleccions-referèndum del 27S. De nou: sí o no? Alguns dirigents de Podemos han parlat obertament de que la seva proposta inclou el NO a una independència «que no pot ser» (Catalunya no es pot, vaja). En què quedem? Aclareixin això, si us plau, que tothom sàpiga què vota. Qui sap, potser guanyen alguns escons més (el dubte serà qui els perdria…).

Tenien pressa

Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l’asfixia d’una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l’atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari… No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara.

La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l’esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d’estructures d’estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d’interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d’independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa.

La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l’acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d’independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòstia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d’avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l’accés a la sanitat, l’educació i l’habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa.

Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col·lectives, han de formar part d’una estratègia comuna d’alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l’ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes populars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l’endemà.

La situació de saqueig de l’economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d’ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen.

I tot plegat corre pressa, molta pressa.

*Article publicat a L’Accent 238 

El saqueig: alguns papers de l'auca

Rajoy: dels fils de plastilina a la línia de crèdit

El Regne d’Espanya ha demanat, ja formalment, el rescat de l’economia a la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Uns aproximadament 100.000 milions d’euros aniran a parar al sector financer espanyol que ens ha dut al desastre actual. De nou, diners públics seran injectats al sector privat, mentre es retallen els serveis públics més elementals, com la sanitat i l’educació. El rescat, en forma de crèdit, no serà injectat directament al sector bancari, sinó que serà el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) qui rebrà el préstec, i aquest serà qui el distribuirà entre les entitats financeres. És, doncs, l’estat – i no els bancs – qui respon d’aquest deute davant els organismes internacionals, els quals ja han intervingut Grècia, Irlanda i Portugal. Malgrat ho negui el president espanyol, aquesta injecció suposa un augment del deute públic i, per tant, del dèficit de l’estat, que es traduirà en un augment dels impostos i de les retallades en inversió pública. El deute privat, doncs, es converteix una vegada més en deute públic. Els qui durant dècades han privatitzat els beneficis d’un creixement virtual de l’economia socialitzen de nou les pèrdues, i fan pagar la festa i el caviar als qui ni tan sols hi hem estat convidats.

Mas i el pacte de fum

En mig de la tempesta financera, el govern de Convergència i Unió ha aconseguit posar en el centre del debat polític oficial -i oficialista- una proposta de pacte fiscal destinada a naufragar abans de deixar anar les amarres. Amb una cortina de fum de manual, Artur Mas agita amb fervor patriòtic el greuge de l’espoli fiscal a què l’estat sotmet als Països Catalans. El govern necessita culpables per eludir tota responsabilitat de les conseqüències socials del seu programa de shock per destruir els drets socials, netejar l’administració de professionals per omplir-la de gestors amb carnet i bons contactes, i privatitzar els serveis públics per garantir el negoci d’aquells a qui representa. Mentre la culpa sigui de Madrid, tot quedarà justificat en el camí de la transició nacional cap al paradís de CaixaBank, Abertis i uns quants mecenes del Palau de la Música.

Els hospitals d’Alí Baba

Desviar l’atenció, doncs, no és casual. La sanitat catalana, per exemple, ha esdevingut la mina d’or de l’empresariat mafiós del país. Alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, encapçalats pel mateix Conseller Boi Ruiz -expresident de la patronal privada del sector-, controlen l’entramat sanitari de Catalunya. Les mateixes persones (Josep Prat, Ramón Bagó, Xavier Crespo) dirigeixen la sanitat pública catalana mentre ocupen centenars de càrrecs en consells d’administració de societats dedicades a l’àmbit sanitari: gestió d’hospitals, càtering, recerca biomèdica, renting de maquinària sanitària, etc. Ells mateixos, i ho diu la Sindicatura de Comptes, s’autoadjudiquen, sense complir ni una coma de legislació de contractes del sector públic, negocis milionaris entre empreses públiques i privades que resten sota el seu control. Els mateixos prohoms de la sanitat -pública i privada- són els qui, a través del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari i l’Institut Català de la Salut, dissenyen l’atomització del sistema públic per tal de regalar al sector privat la seva gestió. Un negoci rodó per a qui, amb una manifesta contraposició d’interessos, disposa del nostres recursos per destinar-los als seus interessos particulars. Millet i Montull són (com a mínim moralment), en la versió barretinaire d’Oliver Twist, els més innocents del guió. Facin comptes.

Estat d’excepció

En aquest context de saqueig generalitzat de la res pública, resulta evident que la indignació i el conflicte social, ara significatius, esdevindran tard o d’hora generalitzats. Amb aquesta situació, l’estat-policia en mans de la cleptocràcia, dissenya i aplica un estat d’excepció on es força l’ordenament jurídic en paraules del Ministre espanyol d’Interior, i on cal anar fins on permeti la llei i una mica més enllà, per tal de garantir que l’ordre establert de les coses es mantingui inalterable. Les ràtzies de detencions, la pàgina web per a delators de Felip Puig, les presons preventives o les multes imposades a tort i a dret són una mostra, entre d’altres, que la imposició del discurs únic de l’austeritat -saqueig, si prescindim d’eufemismes- no és possible sense un clima de por i violència. L’aplicació d’un saqueig planificat, basat en el desmantellament i espoli dels serveis públics, que no figurava en cap dels seus programes electorals, en mig d’un estat d’excepció, escombra la poca legitimitat democràtica que podien tenir els governs actuals.

Destituir els governs il·legítims, als Països Catalans i arreu, ha esdevingut més que mai una necessitat, ja no només democràtica, sinó de pura supervivència.

*Article publicat a l’Accent 228