Les retallades i el frau fiscal: ja en tenim prou!

Mariano Rajoy, a imatge i semblança del seu homòleg convergent Artur Mas, ha fet un discurs d’investidura basat en l’economia i, en concret, en les seves receptes d’austeritat. A aquestes alçades, però, ja sabem que el millor sinònim de l’austeritat és saqueig, el saqueig dels serveis públic, del patrimoni públic, per beneficiar a les grans empreses que han precipitat aquesta enèsima crisi sistèmica. Deixem ara, però, consideracions ideològiques a banda i anem a fer quatre números que ens permetin, des d’un punt de vista objectiu, desemmascarar les mentides que els escolanets de Milton Friedman ens canten dia si, dia també, des de les seves tribunes.

El frau fiscal a Catalunya

El passat mes de novembre, el Setmanari La Directa publicava un article del periodista David Fernández, on es posaven en relació les xifres del frau fiscal a Catalunya i l’import de les retallades anunciades per l’executiu neocon d’Artur Mas. Els números eren els següents:

  • Import de les retallades: 2.700 Milions d’euros
  • Import del frau a Catalunya: 16.000 Milions d’euros

Resumint i arrodonint, les retallades suposen un 17% del frau fiscal a Catalunya. No hi ha dubte que tenint una de les taxes de frau fiscal més elevades de la Unió Europea, una política ferma d’inspecció, control i recaptació dirigida a grans empreses i fortunes seria més que suficient, no només per evitar les retallades, sinó per impulsar la despesa pública com a motor de reactivació econòmica.

16.500 Milions: el 20% de Mariano Rajoy

Mariano Rajoy ha xifrat l’importa que, de cara al 2012, pretén retallar al dèficit públic de l’estat espanyol: 16.500 euros. Tenint con compte que ha anunciat mesures fiscals que reduiran els ingressos (deduccions fiscals per compra d’habitatge o tipus reduïts de l’Impost de Societats), aquesta xifra podria augmentar la retallada que recaurà sobre els serveis públics (uns 9.500 Milions segons tècnics d’Hisenda).

Tornem a fer la operació de posar en relació le frau fiscal i l’import de les retallades, ara amb les xifres plantejades pel PP i les dades publicades del frau. Donant voltes per la xarxa, podem concloure que el frau fiscal del conjunt de l’estat espanyol es troba en una forquilla d’entre 80.000 i 100.000 Milions d’Euros anuals (enllaç 1enllaç 2). A la pissarra, doncs:

  • Import de les retallades: 16.500 Milions d’euros
  • Import del frau a l’estat espanyol (Opció 1): 80.000 Milions d’euros
  • Import del frau a l’estat espanyol (Opció 2): 100.000 Milions d’euros

Resumint i arrodonint de nou, la retallada proposada pels del partit de Fraga i Aznar (i públicament aplaudida pel seu aliat natural, Duran i Lleida) se situaria entre el 16,5% i el 20,6% del total del frau fiscal de l’estat. Fixeu-vos, doncs, que només perseguint el frau fiscal podríem generar ocupació mitjançant l’impost de la despesa pública i tot. Imagineu-vos el què podríem fer amb una reforma fiscal justa!

La darrera dada, europea

Pels qua puguin pensar que això del frau fiscal és molt complicat, posarem unes dades comparades per veure que, senzillament, és una qüestió de voluntat política. Aquest és el percentatge del frau fiscal:

  • Mitjana europea: 13%
  • Estat espanyol: 23%

Només el frau fiscal mitjançant el desviament de capitals a paradisos fiscals ronda els 20.000 Milions d’euros l’any (+ info). Al respecte, és molt il·lustrativa la llista de noms que podeu trobar per internet si busqueu el cas Lienchenstein, un dels majors escàndols d’impunitat fiscal que es recorda a l’estat espanyol (no us perdeu ni un nom a aquest llistat).

Així què? Ens hi posem? Podríem començar per… portar la xifra del 16% a totes les seus dels partits que no mouen un dit contra el frau fiscal, per exemple? O directament omplir-ne els carrers…

*Les dades han estat recollides d’informacions periodístiques que majoritàriament citen fonts oficials. Qualsevol aportació o precisió respecte les dades serà benvinguda per tal d’afinar al màxim l’anàlisi, la crítica i la proposta.

 

Anuncis

Les sancions de Felip Puig: feta la llei, ens falta la trampa

A principis d’octubre, prop d’un centenar d’activistes que van ser retinguts i identificats quan es dirigien a l’Hospital del Mar al juliol, va començar a rebre la notificació de que el Departament d’Interior els havia obert un expedient sancionador. Pocs dies despés, rebien la mateixa sorpresa més de 100 persones que havien participat a la manifestació contra Plataforma per Catalunya del 2 d’octubre a Barcelona. També un grup de membres del 15-M que havia realitzat una ocupació simbòlica de la Borsa de Barcelona al setembre han estat sanciots. Aquestes sancions es basen en la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Ley Corcuera, i acusen als sancionats d’haver causat desordres públics o desobediència, segons el cas, i poden comportar multes d’entre 200 i 500 euros per persona.

Aquesta és una mesura que, si bé fa dues dècades que existeix, no havia estat gaire explotada per part dels cossos policials de l’estat. La tàctica d’Interior respòn a la necessitat de cercar alternatives a la via penal, que sovint se’ls ha resistit amb força. D’una banda, els informes policials dels Mossos que arriben als Jutjats d’instrucció solen acabar arxivats, i de l’altra, la manca de proves i tot les estretègies processals eviten condemnes, a vegades sense ni tan sols arribar a judici. Les sancions administratives, doncs, suposen un eina eficaç a nivell repressiu. En primer lloc, perque les multes poden arribar a ser més altes que les penes-multa que resulten dels judicis de faltes. Als sancionats per intentar ocupar la Borsa de Barcelona al setembre d’enguany, per exemple, se’ls vol multar amb 500 euros. En segon lloc, a diferència de la via penal, no hi ha un control judicial previ, sinó que és el mateix Departament qui sanciona i resol els recursos presentats en via administativa. Això comporta que la decisió de presentar un recurs judicial contra la multa suposa un cost molt elevat, i acaba sortint a compte pagar la multa. Això, però, contribueix a que no hi hagi un control judicial d’aquest tipus de sancions, quelcom que suposa una manca absoluta de jurisprudència al respecte, augmentant així l’arbitrarietat i el criteri polític d’aquests procediments.

Feta la llei, feta la trampa, i caldrà plantejar com abordem des d’un punt de vista polític i antirepressiu aquest nou fenòmen. Des d’un punt de vista jurídic, resulta evident que caldrà recorrer fins on sigui necessari per intentar frustrar legalment aquesta via de persecussió política. I des d’un punt de vista polític, haurem de parlar més que mai del què depen de nosaltres mateixos: la desobediència.

*Article publicat a l’Accent 215

ERC i les retallades: el preu de la centralitat política

Oriol Junqueras, flamant president d’ERC, té sobre la taula una tasca gens senzilla: reflotar el partit i tornar-lo al centre de la política catalana on el va posar Carod Rovira. Després d’obtenir 10 diputats al Parlament i revalidar els 3 que tenia al Congrés espanyol, la direcció d’ERC sembla disposada a recuperar, a qualsevol preu, la centralitat del partit en la política catalana. Després d’una campanya electoral plena de èpica, història i memòria, amb apel·lacions continues a Macià, Companys, i fins i tot els 300 espartans de la Batalla de les Termòpiles, ERC s’erigeix com la opció que ha de salvar als i les catalanes del cataclisme nacional, social i econòmic que ens cau al damunt.

Acabat el cicle electoral, i amb 3 anys per davant per ressituar el mapa polític, ERC busca fer-se amb un lloc central i preferent a Catalunya. L’oposició frontal a la política econòmica del govern, en seu parlamentària, està en mans d’ICV-EUiA, i la presència de SI a la cambra catalana els ha dinamitat, a voltes de manera barroera i ridiculista, l’estratègia de ser l’única força independentista amb representació. Així doncs, a ERC només li queda una via: esdevenir el soci preferent i estable del govern de CiU i presentar-se davant l’electorat com aquells que han salvat a Catalunya del xantatge del PP, més encara en plena majoria absoluta dels postfranquistes a l’estat.

Els pressupostos de l’any 2012 són la oportunitat d’or dels republicans per estrenar-se en el paper de crossa convergent, i saben que si CiU es recolza en el PP per aquests pressupostos, serà difícil trencar amb aquesta dinàmica la resta de la legislatura. ERC pot salvar a CiU de dependre de Camacho durant tres anys a la Ciutadella, però el PP segueix sent necessari per a la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i ja comparteix govern amb CiU a la Diputació. Resulta evident que les relacions CiU-PP passen per un moment extraordinari, tant que fins i tot Intereconomía avala i posa d’exemple les mesures de Mas com a exemple del què haurà de fer Rajoy, i a ERC li pot sortir car, molt car, pujar a l’altar amb el govern de la Generalitat.

Ahir Junqueres parlava de l’alçada de mires en el debat dels Pressupostos exigida pel president Mas, oferint-se a pactar-los per tal de lliurar a CiU del llast del PP. Preguntats per si això suposava que estaven disposats a aprovar el paquet de mesures que inclou el co(RE)pagament farmacèutic (bestreta del sanitari, evidentment) o la pujada desorbitada dels preus públics i taxes del transport i la universitat, Anna Simó contestava que estaven disposats a debatre sobre tots els pressupostos. Instada a concretar amb un sí o no al paquet d’Artur Mas, va fugir d’estudi amb una ambigüitat calculada.

ERC ha de ser conscient que l’electorat que ha mantingut li ha avalat una determinada trajectòria política i, sobretot, que el perfil del seu votant, si bé és independentista, segurament no en té prou amb això. L’espai polític d’ERC, ubicat en una socialdemocràcia descafeïnada, no es pot permetre entrar en el joc del govern més neocon que ha conegut Catalunya, ni passar del Tripartit d’esquerres a la Doctrina del Shock. Recuperar la centralitat política per tal de ser opció de govern l’any 2014 és una fita intel·ligent per part d’ERC i que busca, no la mera supervivència, sinó un esdevenir propi. Però farien bé de recordar que l’electorat tendeix a rebutjar imitacions, i de prestar atenció a què li ha passat al PSOE quan ha jugat a fer de Partido Popular. El preu de recuperar la centralitat política, els pot sortir massa car, a ERC i al país en general.

Reflexions en calent sobre les detencions pel #15J al Parlament

Arran de l’operació policial i judicial que s’està duent a terme des de primera hora d’aquest matí, en què els Mossos d’Esquadra estan practicant detencions a domicili a la ciutat de Barcelona, en relació a la mobilització davant el Parlament de Catalunya contra les retallades dels serveis públics el passat 15 de juny, volia fer algunes consideracions en calent i a l’espera de saber com acaba tot plegat:

  1. La ràtzia policial que s’està duent a terme per part de la Conselleria d’Interior, dirigida per Felip Puig, i l’Audiencia Nacional espanyola, en concret pel jutge Eloy Velasco, és absolutament injustificable. No hi ha cap motiu que justifiqui la detenció de les persones imputades per lliurar-los una citació que es podria fer personalment sense necessitat de trasllat a comissaria. Es tracta d’una privació de llibertat inacceptable que no està emparada ni per la llei, i molt menys justificada des d’un punt de vista democràtic.
  2.  

  3. La manera com la Conselleria d’Interior està duent a terme l’operació policial és del tot inacceptable i contrària a al drets i llibertats civils i polítics. Anunciar una operació policial que ha de culminar amb una vintena de detencions per després realitzar-les amb comptagotes sembrant en pànic entre els milers de persones que es van mobilitzar el 15 de juny és una estratègia policial basada en la repressió política pròpia d’un règim autoritari on no es respecten les garanties democràtiques dels ciutadans. No hi ha cap motiu que justifiqui aquest operatiu més enllà de la voluntat de sembrar la por.
  4.  

  5. Els i les catalanes, així com totes les persones que tinguin un mínim de respecte pels drets i llibertats que han d’estar garantits en un sistema que es pretén democràtic, no poden reconèixer la legitimitat de l’Audiencia Nacional espanyola, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista. Així, cal exigir a la Generalitat de Catalunya que cessi immediatament la col·laboració amb aquest organisme judicial d’excepció marcat repetidament per episodis de tortura, dispersió de presos i judicis polítics contra tota dissidència.
  6.  

  7. Acumulem doncs, un argument més per exigir al President de la Generalitat que cessi immediatament al Conseller d’Interior, Felip Puig, que ha demostrat no tenir cap mena de respecte vers els drets i llibertats dels ciutadans, especialment els de reunió, manifestació i llibertat ideològica, com demostra la desproporcionada actuació policial de la Plaça Catalunya del passat 27 de maig. Per cert, quin doble raser, que d’aquell espectacle de brutalitat policial ni hi a hagut expedients, ni processaments ni responsabilitats polítiques ni policials.

Si ens toquen a una, en toquen a totes!

 

Sobre fronts patriòtics i la Unitat Popular

El debat sobre la necessitat d’una estratègia basada en la unitat de l’independentisme, per sobre de les diferències de tipus ideològic, és quelcom recurrent des de fa molt de temps. Al si de l’Esquerra Independentista, la divergència entre aquesta opció i la de la Unitat Popular va ser superada, fa uns 15 anys (posem el 1995, malgrat no ser una qüestió pacífica), en favor d’aquesta darrera. Si bé la unitat orgànica de l’EI no és un fet més de 40 anys després del naixement del PSAN, partit desmarcat actualment de l’EI, si que hi ha hagut un consens entorn la necessitat de construir la Unitat Popular com a full de ruta, o línies mestres, cap a la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Com deia, el desmarcament del PSAN del conjunt de l’EI ve donat, en bona part, per la insistència d’aquesta organització en articular un Front Patriòtic enlloc d’apostar per la Unitat Popular.

Més enllà de l’EI, hi ha hagut altres sectors de l’independentisme que han adoptat discursos similars al Front Patriòtic, formulant propostes i intents orgànics per articular un front independentista únic que deixi de banda qualsevol altre aspecte polític. Durant molt de temps, però, aquest discurs havia estat monopoli de col·lectius petits, de tendència xenofòbia i ultranacionalista. De fet, n’era més la coartada que no pas una realitat poc a poc descoberta, i rere el “ni dretes ni esquerres” n’hem vist aparèixer grupuscles xenòfobs, ultradretans i molt bel·ligerants amb l’esquerra (mai amb la dreta). Ara bé, el nou discurs del Front Patriòtic es presenta com una opció política democràtica i recolzada en el transversalisme, que només qüestiona la relació amb l’estat espanyol (i rarament amb el francès) però no l’statu quo i l’ordre socioeconòmic establert. Entre els seus valedors hi ha Joan Laporta, Carretero, López Tena, Enric I. Canela, etc. Tots ells, casualment, de tendència política clarament neoliberal, quan no neocon.

Les darreres experiències en aquest camp ens aboquen a resultats més aviat desoladors. En primer lloc tenim l’experiència de Reagrupament, que essent la primera i més sonada escissió d’ERC, va fracassar estrepitosament anant en solitari a les eleccions autonòmiques. Un discurs mancat de molts aspectes en unes eleccions marcades profundament per la crisi econòmica i financera, i la manca d’entesa amb Solidaritat i Joan Laporta, en són el factors clau, al meu entendre. Solidaritat, però, no ha ens ha portat alegries tampoc. En primer lloc, tenen el dubtós honor d’haver col·locat a Joan Laporta al Parlament, on no va trigar en fer explotar el seu ego i abandonar el grup parlamentari. De totes les persones que es van apunta a SI, potser les menys indicades (amb algunes excepcions que ni penso nombrar), per ocupar els escons al Parlament. Repassem ràpidament els currículums: un, ex-conseller nacional de CDC (partit que mai ha estat independentista -sí alguns militants-), així com ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial (espanyol); i l’altre ex-diputat d’ERC que no va abandonar l’escó, que va votar la investidura de Montilla i avalar dos (no un no, dos) tripartits, gaudint de càrrecs a ERC des de ben jovenet, al capdavant de les joventuts. Sí, tenen dret a canviar, rectificar o equivocar-se, però aleshores que s’apliquin dosis d’humilitat i no vagin repartint carnets d’independentista i espanyolista a tort i a dret. No sorprèn, doncs, que en un espiral d’acusacions de botiflerisme inaudit, s’afirmés que la CUP havia concorregut amb espanyolistes a les eleccions municipals a Barcelona.

I per si no n’haviem tingut prou, i amb Laporta fent de les seves al Parlament, Portabella encara va necessitar regalar-li l’acta de regidor per seguir acumulant càrrecs, sous i egos. L’arriscada aposta de Portabella i ERC a Barcelona es va estimbar i ha acabat amb un sol regidor a l’Ajuntament de Barcelona per ERC. I si em permeteu la llicència, malgrat competir directament amb ells a les eleccions com a CUP-AxB, em sap molt greu que dues persones de la talla personal i capacitat de treball com Ricard Martínez i Xavier Florensa, es veiessin relegats per un repartiment de cadires que els desplaçava per sota del candidat de Reagrupament i de la segona de Joan Laporta.

No és casualitat, tampoc, que tot aquest espectacle s’estigui veient només al Principat i no a la resta dels Països Catalans, malgrat l’enèsim intent de Josep Guia. Tots aquests actors, salvant sectors d’ERC, ni defensen ni han defensat mai la plena independència del conjunt del territori. Els Països Catalans són una peça decorativa que envolta, a tall folklòric, una estratègia circumscrita únicament a la Catalunya autònoma.

Bildu a la catalana, diuen

Sovint es pretén afirmar que al País Basc ha estat possible articular una opció de front patriòtic, i que Bildu n’és el resultat. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Per entendre què és Bildu i com ha estat possible cal tenir en compte diverses coses:

a) En primer lloc, qualsevol anàlisi que prescindeixi de 50 anys de lluita armada d’ETA i que per tant es consideri comparable és absolutament absurd. 50 anys de confrontació armada amb totes les seves conseqüències (presos, víctimes, terrorisme d’estat, espirals repressius, socialització del patiment, etc.) és quelcom que ni tenim, ni hem de tenir, i per tant, poc té a veure un escenari amb l’altre.

b) La estratègia de l’Esquerra Abertzale per articular un front popular amb la independència i el socialisme del conjunt de territoris bascos com a objectiu és quelcom que ve de molt lluny. No en va, Herri Batasuna no vol dir altra cosa que Unitat Popular. En aquest llarg camí, cal recordar que els moviments socials, ecologistes, d’okupació, etc. han tingut com a pal de paller l’esquerra independentista basca.

c) Bildu és un gran espai independentista i d’esquerres que ha aglutinat l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternativa. I cal tenir en compte que: 1) L’Equerra Abertzale és la força absolutament i indiscutiblement hegemònica al si de la coalició; 2) Eusko Alkartasuna va patir una escissió del sector més proper al regionalisme interclassista (ara en diuen transversal) del PNV, fent un gir cap a l’estratègia independentista i d’esquerres evident; 3) Alternatiba és una escissió d’Esker Batua (Izquierda Unida).

Així doncs, si bé el perfil d’EA i Alternatiba és un factor clau per fer possible la coalició, no hi hauria Bildu sense la inqüestionable hegemonia de l’Esquerra Abertzale, és a dir, del moviment polític que aposta per la Reunificació, la Independència i el Socialisme a través de l’estratègia de la Unitat Popular com a eina de construcció d’un contrapoder popular capaç d’entrar en confrontació democràtica directa amb l’estat, i guanyar.

d) Bildu és conseqüència immediata de l’Acord de Guernika, que posa les bases des del sobiranisme a la resolució del conflicte político-armat basc per iniciativa de l’Esquerra Abertzale, en un gest unilateral de posar fi a la confrontació armada (i la conseqüent declaració d’alto-el-foc unilateral d’ETA).

Així doncs, plantejar qualsevol tipus d’aliança que pretengui emular la coalició basca és un exercici de miopia política, o de populisme de baix perfil dirigit a l’independentisme sociològic, un espai polític a l’alça (com a mínim fins ara). En qualsevol dels dos casos, entrar en discussions, debats o negociacions per fer possible un escenari similar és una irresponsabilitat política que ningú hauria de cometre. Malgrat això , el tacticisme sobre el taulell d’escacs ens dibuixa un futur magre amb un independentisme escorat a la dreta, molt basat en el victimisme fiscal i l’etnocentrisme nacional, que o bé acabarà amb un conflicte social entre comunitats o amb un escenari de terra cremada per a l’independentisme.

L’atzucac del transversalisme

El Front Patriòtic que s’havia plantejat des de sectors socialistes i revolucionaris tenia un element imprescindible que ara no es dona en absolut: l’hegemonia de l’esquerra en qualsevol aliança àmplia de l’independentisme. Així, des d’aquesta hegemonia, poder garantir una ruptura democràtica i la transició cap a un model socioeconòmic just i sense classes. Si aquella ja era una estratègia arriscada i qüestionable aleshores, ara resulta evident que no ens trobem en una situació com aquella, sinó més aviat al contrari. Importants sectors de l’independentisme que avui reivindica aquesta estratègia ho fa, no només sense qüestionar l’ordre polític i socioeconòmic actual (més enllà de la relació amb Espanya), sinó que el defensa i el legitima. No en va, la seva insistència en la defensa de la Unió Europea i de la integració en ella d’un futur estat català, n’és la principal mostra (tot i que en trobaríem moltes d’altres, d’evidències).

I és que la unitat de l’independentisme que es predica ara ho fa, no des d’una estratègia de classe per assolir un objectiu mediat -que no final- com és la independència, sinó des d’una gran fal·làcia ideològica: el travsersalisme. El tranversalisme que prediquen alguns, i que al meu entendre han acceptat cometent un greu error estratègic persones d’esquerres, és un autèntic parany, un carreró sense sortida. Vegem:

a) Transversal no és més que un eufemisme que pretén postergar el nom que li correspon: l’interclassisme. És a dir, una estratègia per tal de neutralitzar tot potencial transformador o revolucionari d’un moviment massiu que, si en un moment donat és capaç de trencar amb l’estat espanyol (i francès, tot i que sovint se n’obliden els transversalistes), també ho és per trencar amb el capitalisme.

b) El què sempre ha bloquejat l’avenç de l’independentisme ha estat l’hegemonia del projecte polític de la burgesia, de la dreta, nacional. No cal esforçar-nos gaire per explicar que d’aquell esperit del 10-J del què presumia la CiU en oposició no en queda res un any després i que l’aliança natural de la dreta catalana és la dreta espanyola.  El projecte de CiU, com ho va ser el de la Lliga Regionalista, és i serà Espanya (amb Duran de ministre, si pot ser).

Construir la Unitat Popular, cap a un front d’esquerres i independentista

De receptes màgiques, ni en tenim ni en tindrem. Ens ha costat molt arribar fins a on som i, malgrat les turbulències i pressions per desestabilitzar l’Esquerra Independentista per tal de deixar pas a l’hegemonia liberal, és necessari continuar avançant en la mateixa direcció que portàvem fins ara. Els darrers resultats electorals, arreu del país i també a Barcelona, avalen el camí de la Unitat Popular que hem emprès. Seguir cohesionant l’Esquerra Independentista, on el jovent hi té una responsabilitat històrica els propers mesos. Seguir teixint aliances amb l’esquerra, els moviments socials i veïnals i les lluites populars. Seguir treballant des de la base per un escenari democràtic que faci possible la ruptura amb els estats espanyol i francès i el capitalisme injust que ens ofega.

Ens queden molts reptes, però hem i podem desafiar-los, sense que ningú ens distregui del nostre camí en benefici d’interessos propis, perquè uns Països Catalans independents, lliures, ecològics, sense classes ni discriminacions per raó de gènere, orientació sexual, color de pell o origen no només són possibles, però sobretot, són necessaris.

Fotografia: Dani Morell

/Nota sobre comentaris: estan oberts i sense moderació, excepte si el programa els detecta com a spam.  Em reservo el dret a esborrar aquells que continguin insults, amenaces, etc. (que aquests dies hi ha qui s’exalta massa). Debat, el què vulgueu.

Els discursos de la por, la llavor del terror

El doble atemptat dut a terme per un integrista cristià d’extrema dreta ha sacsejat, no només Noruega sinó Europa sencera. Després de la primera explosió, tots els dits van assenyalar aquest estrany enemic invisible que tants noms té: terrorisme islamista, jihadistes, Al Qaeda… Malgrat els bombardejos a l’Iraq, Afganistan o Líbia causen un nombre molt superior de morts cada any, ja és un fet en l’imaginari col·lectiu que qualsevol matança d’aquest tipus en un país “occidental” és cosa de grups armats d’origen islàmic. Aquest, però, no és ni un fenomen casual, ni una situació inofensiva.

Utilitzar el fonamentalisme islàmic, que existeix, per atacar en bloc al ciutadans d’origen estranger que conviuen amb nosaltres cada dia, és un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. El racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, viuen el seu millor moment a Europa des de la segona guerra mundial, i els seus discursos i actitud no són ja monopoli de grups exclusivament neonazis. Són molts els grups i persones que han fet de la xenofòbia el seu discurs bàsic i la seva font de rendibilitat política. Sí, ser racista ven, i més en temps de crisi, en què trobar un boc expiatori a prop de casa a qui culpar de tots els nostres mals és més fàcil que no pas qüestionar un sistema i ordre socioeconòmic establert injust, desigual i estructuralment violent.

Són els discursos de l’odi, de l’estigmatització, de la generalització contra els “diferents”, els que porten a un clima social on accions com la de les bombes i tiroteig a Noruega són possibles. Els discursos que generen aquesta desconfiança entre veïns són la primera pedra, tant imprescindible com simbòlica, perquè l’extrema dreta es faci un lloc en la vida pública: agressions al carrer, presència institucional, etc. I és aquesta capacitat d’intervenció en la vida pública que fa possible que marquin l’agenda política, generant un viratge cap a posicions xenòfobes al conjunt de la política. García-Albiol o Duran i Lleida són exemples de com la política vira amb facilitat cap a l’extrema dreta, estirada per grups nítidament xenòfobs com PxC. I també, també discursos com els llançats per Pilar Rahola i d’altres opinadors oficials amb llibres com “La República Islàmica d’Espanya”, abonen aquesta generalització que porta a la desconfiança i, per extensió, a l’odi, cap a les persones, en aquest cas, de religió musulmana.

No es tracta d’afirmar que aquestes persones celebren o aproven la matança (a excepció d’alguns que si que ho han fet), això seria una estupidesa, un acte de demagògia que res aporta a la construcció de la convivència. Però del què si que es tracta és de denunciar aquells discursos que, amb intencions diverses, abonen un clima polític i social que fa possible aquestes accions. No en va, en mateix assassí d’Oslo cita en el manifest on justifica les seves accions alça la bandera de la lluita contra el marxisme, el multiculturalisme i l’islam, discursos dels quals els mitjans i altaveus d’aquest país en van plens cada dia. I tant alarmant és això, que en la defensa d’uns suposats valors cristians a Europa com a arma ideològica contra els i les musulmanes, l’assassí d’Oslo citi personatges com Aristegui del PP.

No, no tot s’hi val. I cal que defensem la convivència als nostres barris i carrers per tal que fets com els de Neruega, o agressions i atacs quotidians presents al nostre dia a dia desapareixin per sempre. Cal combatre amb convicció i fermesa ideològica i política aquells que contribueixen a que es multipliquin els episodis de violència amb els seus discursos. Podem viure i conviure en societat, en comunitat, amb les nostres diferències i des del respecte, sense imposicions i en igualtat, però per això, caldrà neutralitzar políticament aquells qui apaguen foc amb gasolina.

[Pendent de revisió – Espero les vostres aportacions al debat]

Aquí us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema:

Si teniu enllaços també podeu deixar-los als comentaris i els aniré afegint.

Catalunya, Montenegro, el CEO i les preguntes sense resposta

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya ha publicat els resultats sobre el segon baròmetre d’opinió de l’any 2011. En aquest es pregunta sobre què creuen els ciutadans que ha de ser Catalunya i, en concret, sobre què faria davant d’un referèndum d’independència de Catalunya (caldria entendre aquí exclusivament el territori de la comunitat autònoma, no el conjunt del país). Els resultats són els següents:

  • Votaria Sí: 42,9%
  • Votaria No: 28,2%
  • No votaria: 23,3%
  • Altres: 5,6%

Doncs bé, segons això, la participació se situaria en un 71,1 % de la població amb dret a vot, el què suposa superar amb escreix el 50% exigit per la Unió Europea en el precedent de la independència de Montenegro. Així mateix, tenint en compte la diferència entre vot afirmatiu i vot negatiu, el si obtindria 60,3%, superant també el llindar del 55% favorable a la independència exigit a Montenegro.

Davant aquests resultats s’obren moltes preguntes, i tindrem molt poques respostes.