Que et salvi un altre, Artur. Resposta al discurs més cínic de la història catalana recent.

IMG_20141014_081005Avui has consumat el frau, anunciat i previst, que tants esperàvem haver previst erròniament. Has confirmat les pitjors sospites, i ho has fet amb el discurs més cínic de la història recent de la política catalana. Avui ens has fet sentir vergonya, però també ràbia, molta ràbia. El consens no s’ha esquerdat: tu i Convergència i Unió l’heu trencat. Quan culpes a l’estat espanyol de tots els mals, oblides que triar entre actuar com a estat espanyol a Catalunya o com a President de Catalunya, has optat per la primera. L’adversari ets tu, el teu govern, el teu partit i els interessos que representa. Tu que, acorralat per un clam popular impossible d’ignorar, has mirat a cada passa de perdre tants llençols com fos possible, i que des del primer dia has buscat com fotre-ho tot a rodar per calmar al pont aeri, a Foment, a Duran. Has posat per davant els interessos de l’estat i la por a la catifa que cada dia s’aixecava més que la voluntat popular dels catalans i catalanes. Vergonya, Artur, vergonya.

No es tracta de posar urnes, paperetes i taules. No ens prenguis el pèl, però sobretot, no ens prenguis per imbècils. El què avui has explicat públicament No busquis enemics a 650 quilòmetres, no busquis excuses a la Moncloa, al Constitucional ni en les altres formacions polítiques. El teu és el discurs més cínic mai sentit en la història contemporània catalana:

  • Avui has volgut fer veure que tothom rema a contracorrent, i que només tu estàs en la veritat absoluta. Que tothom s’ha aixecat de la taula i que tu continues. No Artur, t’has aixecat de la taula tu. Les teories de la conspiració te les estalvies. ERC, ICV-EUiA i la CUP no s’han aliat amb l’estat, ha estat CiU com ho ha fet sempre.
  • Un país seriós ha de fer un referèndum abans d’una Declaració Unilateral d’Independència, ens has dit tu. No només ets un cínic, sinó que demostres una terrible ignorància respecte els processos d’independència que han culminat amb èxit en la història recent.
  • Has utilitzat els funcionaris com a xantatge, com a excusa i avui com a arma política barroera. Primer posaves com a excusa que no podies posar en un compromís als funcionaris. Avui has caigut molt més baix, més del què podíem imaginar. Has posat la paga extra dels funcionaris com a xantatge per qüestionar que ningú t’aprovi els pressupostos de 2015 davant de l’esquerda del pacte amb ERC.
  • Per seguir arrossegant els arguments pel terra, la demagògia barata i els despropòsits, t’has atrevit a afirmar que l’únic que podria passar és que al Parlament els partits que donen suport a la consulta es posessin al costat dels que la volen bloquejar i que no s’ho imagina. Canvia d’ulleres, i potser t’adonaràs que qui s’ha assegut al costat del PP, Ciutadans i PSC ets tu, és Convergència i Unió.
  • Tu ho has dit. O hi havia acord ahir, o faries el què voldries. I avui tires pel dret perquè ets el Govern. Tu mateix, però no ens arrosseguis a la resta en la teva misèria política i moral.

No, no es farà la consulta com sempre s’ha dit, ni esteu fent allò que s’ha votat al Parlament de Catalunya. No ens valen piruetes i jocs de mans, no ens venguis la moto, que no cola. La consulta no es fa perquè tu i CiU no has volgut. No vulguis fer veure amb jocs de paraules que has complert: no, no has complert, i no ho has fet mentint, manipulant i enganyant.

Tu ho has dit, la facultat de convocar eleccions és teva i només teva. Doncs espavila. Convoca les eleccions i marxa a casa, no tornis, desapareix i exilia’t a l’ostracisme . No busquis coartades en la resta, no vulguis tirar la pilota a les teulades alienes. Ni candidatura conjunta, ni programa conjunt. Amb tu ja hem anat massa lluny, i fins aquí podíem arribar. Ets la vergonya del país i ens has recordat que vivim una segona transició en la que, de nou, ens hem trobat la traïció dels líders, amb tu al capdavant. Quin programa vols? El de colar gat per llebre? El de privatitzar la sanitat, carregar-te l’educació, els serveis públics i els drets socials? El de les hòsties dels Mossos, la repressió sindical i els fitxers ideològics de la dissidència? No comptis amb mi, no comptis amb nosaltres. Que et salvi un altre, Artur. I no giris el cap, perquè no hi serem.

Marxa, ves-te’n a casa, i no ens facis passar més vergonya. I si us plau, estalvia’t el tràngol de fer més el ridícul. No eludeixis les culpes.  Les eleccions poden ser plebiscitàries o no, però això ho decidirem la resta sense tu. I si no ho fa, esperem que ERC estigui a l’alçada i li retiri el suport perquè ho faci.

A dia d’avui, el dret a decidir i la independència tenen un primer obstacle fonamental, i es diu Artur Mas. Si volem fer un sol pas endavant, cal que Artur Mas passi a la història de la política catalana, al Saló de les Vergonyes.

cartell-desobeim

Anuncis

La mort de la immersió i les trampes autonomistes al solitari

Poc hi havia a esperar. El mal estava fet. Aquesta és l’única conclusió que es pot treure de la resolució del recurs interposat per la Generalitat de Catalunya contra la interlocutòria d’execució que havia dictat la Sala 5ª del TSJC. I és que es tractava d’això, de l’execució d’una sentència que era prou clara: el castellà ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya, i aquí va començar la fi del sistema basat en la immersió lingüística. Deixeu-me que m’expliqui de manera sintètica…

La Sentència del Tribunal Suprem, les tres, de fet (una per família), són clares sobre l’obligació de la Generalitat de garantir el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament obligatori. Aquestes sentències es basen en la del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tocava de mort el sistema fins aleshores vigent. Cal recordar que aquest tema havia estat sempre moneda de canvi en les negociacions entre CiU i els governs espanyols de PP i PSOE i que, per tant, mai havia estat impugnada cap de les lleis que recollien el model lingüístic de Catalunya. Obert el meló de l’Estatut, i portat davant el TC, aquest es va pronunciar de manera “interpretativa” sobre el tema de la llengua en l’ensenyament, i el resultat és que que tenim ara sobre la taula.

Les sentències del Suprem són fermes i per tant d’obligat compliment d’acord amb l’ordenament jurídic vigent. Dir el contrari és enganyar o tenir una miopia jurídica preocupant. Ara bé, la manera de complir la sentència havia de ser determinada en execució, que és el què ha passat ara. A diferència del criteri demolidor de la Sala 5ª del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la resolució del Plenari ha estat força més subtil.

Resumint les diferències, es podria concloure que mentre la Secció 5ª obligava a introduir el castellà com a llengua vehicular a totes les escoles de Catalunya de manera generalitzada, la resolució del Plenari “només” obliga a garantir aquesta vehicularitat del castellà a les tres famílies recurrents. No podia dir menys, ja que es tractava d’executar una sentència ferma del Suprem que és clara al respecte. La batalla judicial es va perdre aleshores, i ara només ens resten cures pal·liatives.

I quan deia “només”, ho deia perquè a partir d’ara cada vegada que algú demani l’excepció dins la norma, el bilingüisme front la immersió, la Generalitat li haurà de garantir. No subestimem el poder de l’espanyolisme a casa nostra. Ciutadans, PP, Convivència Cívica Catalana i molts altres col·lectius, ben finançats per sectors empresarials hereus del franquisme (si us plau, no trepitgeu cinemes ni teatres Balanyà), seguiran incansables com els darrers 300 anys per tal d’acabar amb la nostra llengua. I que ningú dubti que buscaran una a una les famílies que calgui per acabar generalitzant la imposició del castellà a les escoles de Catalunya. I veurem, aleshores, si la Generalitat convergent és tant ferma defensant la immersió com ho és amb pactes fiscals invisibles i pactes amb el PP com a ADN polític.

Deixem les trampes al solitari, si us plau, i que no ens prenguin més el pèl els estómacs agraïts de l’autonomisme convergent: avui no hi ha cap èxit a celebrar, hi ha una nova batalla perduda en aquesta llarga guerra del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que ens desgasta com una gota malaia incansable.

Qui cregui que la nostra supervivència passa per acatar i respectar la legalitat espanyola, o és burro de solemnitat o és el pitjor dels quintacolumnistes. Per garantir la nostra llengua, la nostra cultura, la cohesió social i, en definitiva, la nostra existència com a poble, només ens queda la insubmissió. I davant resolucions basades en l’antidemocràtica Constitución Española, només una paraula que és molt més que això: DESOBEDIÈNCIA!

Quan Amaiur no vota, Francesc-Marc Álvaro renya la CUP

Deixi’m que li dediqui només quatre ratlles en relació als comentaris que ha fet vostè avui a la tertulià de RAC 1 sobre el vot d’Amaiur en la investidura de Rajoy. I deixi’m que li mostri la meva sorpresa pel què ha dit de la CUP en la seva intervenció.

És sorprenent, per no dir absurd i delirant, que vostè s’indigni per l’abstenció d’Amaiur però a qui demani explicacions és a la CUP. Com som amics, diu vostè, en correspon a nosaltres donar explicacions. Bé, suposo que no cal recrear-s’hi massa, però que potser estem obligats a donar explicacions per les decisions polítiques que prenen els altres? Una mica de seriositat i menys mala llet per atacar a la CUP gratuïtament.

Aquí cadascú és responsable dels seus actes, i punt. Vostè mateix afirma que, si no volien votar a un president espanyol, que no s’haguessin presentat. Doncs bé, tot i no compartir aquesta reflexió, li recordaré una cosa: és el què va fer la CUP, no presentar-se i demanar l’abstenció el 20-N. Ei, i un bon grapat de crítiques i insults ens va comportar.

Finalment, sobre l’abstenció d’Amaiur a la investidura de Rajoy, permeti’m un petit acte d’advocat del diable. Si no es munta cap escàndol per l’abstenció d’Amaiur és, senzillament, perquè ningú té cap dubte de què hi van a fer a Madrid, i només cal recordar que abans de la il·legalització l’esquerra abertzale ja havia deixat de presentar-se a les corts espanyoles. Potser no totes les formacions polítiques poden dir el mateix. És doncs, pura tàctica conjuntural en un moment en què, a Euskal Herria, necessiten posar les bases per a la solució del conflicte polític i armat.

Espero que aquestes línies li hagin resolt algun dubte d’un tema que, per cert, diria que l’ha alterat molt en directe. Bon dia.

Aprofito l’ocasió per retre un petit homenatge al millor parlamentari que ha trepitjat mai les corts espanyoles, Jon Idigoras.

Les retallades i el frau fiscal: ja en tenim prou!

Mariano Rajoy, a imatge i semblança del seu homòleg convergent Artur Mas, ha fet un discurs d’investidura basat en l’economia i, en concret, en les seves receptes d’austeritat. A aquestes alçades, però, ja sabem que el millor sinònim de l’austeritat és saqueig, el saqueig dels serveis públic, del patrimoni públic, per beneficiar a les grans empreses que han precipitat aquesta enèsima crisi sistèmica. Deixem ara, però, consideracions ideològiques a banda i anem a fer quatre números que ens permetin, des d’un punt de vista objectiu, desemmascarar les mentides que els escolanets de Milton Friedman ens canten dia si, dia també, des de les seves tribunes.

El frau fiscal a Catalunya

El passat mes de novembre, el Setmanari La Directa publicava un article del periodista David Fernández, on es posaven en relació les xifres del frau fiscal a Catalunya i l’import de les retallades anunciades per l’executiu neocon d’Artur Mas. Els números eren els següents:

  • Import de les retallades: 2.700 Milions d’euros
  • Import del frau a Catalunya: 16.000 Milions d’euros

Resumint i arrodonint, les retallades suposen un 17% del frau fiscal a Catalunya. No hi ha dubte que tenint una de les taxes de frau fiscal més elevades de la Unió Europea, una política ferma d’inspecció, control i recaptació dirigida a grans empreses i fortunes seria més que suficient, no només per evitar les retallades, sinó per impulsar la despesa pública com a motor de reactivació econòmica.

16.500 Milions: el 20% de Mariano Rajoy

Mariano Rajoy ha xifrat l’importa que, de cara al 2012, pretén retallar al dèficit públic de l’estat espanyol: 16.500 euros. Tenint con compte que ha anunciat mesures fiscals que reduiran els ingressos (deduccions fiscals per compra d’habitatge o tipus reduïts de l’Impost de Societats), aquesta xifra podria augmentar la retallada que recaurà sobre els serveis públics (uns 9.500 Milions segons tècnics d’Hisenda).

Tornem a fer la operació de posar en relació le frau fiscal i l’import de les retallades, ara amb les xifres plantejades pel PP i les dades publicades del frau. Donant voltes per la xarxa, podem concloure que el frau fiscal del conjunt de l’estat espanyol es troba en una forquilla d’entre 80.000 i 100.000 Milions d’Euros anuals (enllaç 1enllaç 2). A la pissarra, doncs:

  • Import de les retallades: 16.500 Milions d’euros
  • Import del frau a l’estat espanyol (Opció 1): 80.000 Milions d’euros
  • Import del frau a l’estat espanyol (Opció 2): 100.000 Milions d’euros

Resumint i arrodonint de nou, la retallada proposada pels del partit de Fraga i Aznar (i públicament aplaudida pel seu aliat natural, Duran i Lleida) se situaria entre el 16,5% i el 20,6% del total del frau fiscal de l’estat. Fixeu-vos, doncs, que només perseguint el frau fiscal podríem generar ocupació mitjançant l’impost de la despesa pública i tot. Imagineu-vos el què podríem fer amb una reforma fiscal justa!

La darrera dada, europea

Pels qua puguin pensar que això del frau fiscal és molt complicat, posarem unes dades comparades per veure que, senzillament, és una qüestió de voluntat política. Aquest és el percentatge del frau fiscal:

  • Mitjana europea: 13%
  • Estat espanyol: 23%

Només el frau fiscal mitjançant el desviament de capitals a paradisos fiscals ronda els 20.000 Milions d’euros l’any (+ info). Al respecte, és molt il·lustrativa la llista de noms que podeu trobar per internet si busqueu el cas Lienchenstein, un dels majors escàndols d’impunitat fiscal que es recorda a l’estat espanyol (no us perdeu ni un nom a aquest llistat).

Així què? Ens hi posem? Podríem començar per… portar la xifra del 16% a totes les seus dels partits que no mouen un dit contra el frau fiscal, per exemple? O directament omplir-ne els carrers…

*Les dades han estat recollides d’informacions periodístiques que majoritàriament citen fonts oficials. Qualsevol aportació o precisió respecte les dades serà benvinguda per tal d’afinar al màxim l’anàlisi, la crítica i la proposta.

 

Els discursos de la por, la llavor del terror

El doble atemptat dut a terme per un integrista cristià d’extrema dreta ha sacsejat, no només Noruega sinó Europa sencera. Després de la primera explosió, tots els dits van assenyalar aquest estrany enemic invisible que tants noms té: terrorisme islamista, jihadistes, Al Qaeda… Malgrat els bombardejos a l’Iraq, Afganistan o Líbia causen un nombre molt superior de morts cada any, ja és un fet en l’imaginari col·lectiu que qualsevol matança d’aquest tipus en un país “occidental” és cosa de grups armats d’origen islàmic. Aquest, però, no és ni un fenomen casual, ni una situació inofensiva.

Utilitzar el fonamentalisme islàmic, que existeix, per atacar en bloc al ciutadans d’origen estranger que conviuen amb nosaltres cada dia, és un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. El racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, viuen el seu millor moment a Europa des de la segona guerra mundial, i els seus discursos i actitud no són ja monopoli de grups exclusivament neonazis. Són molts els grups i persones que han fet de la xenofòbia el seu discurs bàsic i la seva font de rendibilitat política. Sí, ser racista ven, i més en temps de crisi, en què trobar un boc expiatori a prop de casa a qui culpar de tots els nostres mals és més fàcil que no pas qüestionar un sistema i ordre socioeconòmic establert injust, desigual i estructuralment violent.

Són els discursos de l’odi, de l’estigmatització, de la generalització contra els “diferents”, els que porten a un clima social on accions com la de les bombes i tiroteig a Noruega són possibles. Els discursos que generen aquesta desconfiança entre veïns són la primera pedra, tant imprescindible com simbòlica, perquè l’extrema dreta es faci un lloc en la vida pública: agressions al carrer, presència institucional, etc. I és aquesta capacitat d’intervenció en la vida pública que fa possible que marquin l’agenda política, generant un viratge cap a posicions xenòfobes al conjunt de la política. García-Albiol o Duran i Lleida són exemples de com la política vira amb facilitat cap a l’extrema dreta, estirada per grups nítidament xenòfobs com PxC. I també, també discursos com els llançats per Pilar Rahola i d’altres opinadors oficials amb llibres com “La República Islàmica d’Espanya”, abonen aquesta generalització que porta a la desconfiança i, per extensió, a l’odi, cap a les persones, en aquest cas, de religió musulmana.

No es tracta d’afirmar que aquestes persones celebren o aproven la matança (a excepció d’alguns que si que ho han fet), això seria una estupidesa, un acte de demagògia que res aporta a la construcció de la convivència. Però del què si que es tracta és de denunciar aquells discursos que, amb intencions diverses, abonen un clima polític i social que fa possible aquestes accions. No en va, en mateix assassí d’Oslo cita en el manifest on justifica les seves accions alça la bandera de la lluita contra el marxisme, el multiculturalisme i l’islam, discursos dels quals els mitjans i altaveus d’aquest país en van plens cada dia. I tant alarmant és això, que en la defensa d’uns suposats valors cristians a Europa com a arma ideològica contra els i les musulmanes, l’assassí d’Oslo citi personatges com Aristegui del PP.

No, no tot s’hi val. I cal que defensem la convivència als nostres barris i carrers per tal que fets com els de Neruega, o agressions i atacs quotidians presents al nostre dia a dia desapareixin per sempre. Cal combatre amb convicció i fermesa ideològica i política aquells que contribueixen a que es multipliquin els episodis de violència amb els seus discursos. Podem viure i conviure en societat, en comunitat, amb les nostres diferències i des del respecte, sense imposicions i en igualtat, però per això, caldrà neutralitzar políticament aquells qui apaguen foc amb gasolina.

[Pendent de revisió – Espero les vostres aportacions al debat]

Aquí us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema:

Si teniu enllaços també podeu deixar-los als comentaris i els aniré afegint.

Catalunya, Montenegro, el CEO i les preguntes sense resposta

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya ha publicat els resultats sobre el segon baròmetre d’opinió de l’any 2011. En aquest es pregunta sobre què creuen els ciutadans que ha de ser Catalunya i, en concret, sobre què faria davant d’un referèndum d’independència de Catalunya (caldria entendre aquí exclusivament el territori de la comunitat autònoma, no el conjunt del país). Els resultats són els següents:

  • Votaria Sí: 42,9%
  • Votaria No: 28,2%
  • No votaria: 23,3%
  • Altres: 5,6%

Doncs bé, segons això, la participació se situaria en un 71,1 % de la població amb dret a vot, el què suposa superar amb escreix el 50% exigit per la Unió Europea en el precedent de la independència de Montenegro. Així mateix, tenint en compte la diferència entre vot afirmatiu i vot negatiu, el si obtindria 60,3%, superant també el llindar del 55% favorable a la independència exigit a Montenegro.

Davant aquests resultats s’obren moltes preguntes, i tindrem molt poques respostes.

 

Autocritica

Ahir vaig dir diverses coses a Twitter com a reacció immediata, i en calent, els despropòsits que Puig, Duran i Lleida i Artur Mas havien dit sobre la mobilització del 15 de juny davant del Parlament. Els comentaris meus van estar certament fora de lloc i van ser desafortunats. El cert, és que les piulades no van tenir massa trascendència a la xarxa social, més enllá d’alguna retwitejada i algún comentari. L’error, va ser no calcular que els para-mitjans afins al govern i l’ordre establert restaven vigilants a qualsevol errada que poguéssim cometre. Si d’una protesta com la del dia 15 van ser capaços de parlar de cop d’estat, segrest i fins i tot la delirant expressió de “les noves formes de violència urbana” (Puig) i “kale borroka” (Mas), no ens ha de sorprendre que del què vaig dir jo inttentéssin fer-ne un petit incendi. Més encara, després de veure l’assatjament públic i desbocat a Arcadi Oliveres, la prudència en la contundència formail hauria de ser una de les nostres principals preocupacions. Com encertadament diuen els companys de La Tele: que no ens despistin, que queda molta feina per fer.

Cada dia es diuen i s’afirmen barbaritats com a temples, però nosaltres no controlem, com a mínim no com els representats i altaveus de l’ordre establert, el ritme dels mitjans (i menys encara dels para-mitjans de propaganda). La caça de bruixes ha començat: Puig i Mas ja han anunciat que aniran a per tots nosaltres, sense saber ben bé qui som, aquest “nosaltres”, en el què m’hi incloc per convicció i coherència més enllà de la presència a la concentració de dimecres. El govern i el gruix de mitjans i para-mitjans han dibuixat línies vermelles, que si bé no sabem on són exactament, podem intuir per on van aproximadament. La criminalització de manual per generar consens entorn la repressió i caça de bruixes està en marxa. Res, res nou, que no haguéssin fet governs anteriors, des de Tatcher fins al GAL passant per Valdecasas. Cada un d’ells amb les particularitats i intensitats diferents, però tots amb una mateixa estratègia: senyala, criminalitza, reprimeix.

L’atac a la CUP

Especialment greu és el meu error. Haver utilitzat certes paraules (ep, paraules eh, ni porres, ni pilotes de goma ni quiròfans tancats, només paraules), havent estat el cap de llista de la CUP – Alternativa per Barcelona a les darreres eleccions municipals, ha estat un important error de càlcul. No és que ara m’ataquin els què abans no ho feien, ja que de fet molts dels comentaris d’ara són quasi calcats als què ja em feien aleshores. Però aquesta vegada he donat peu a l’adversari per atacar un projecte col·lectiu per unes paraules meves. Als adversaris els deixaré clara una cosa: la CUP és un projecte col·lectiu que expresa la seva opinió pels canals corresponents i, el meu Twitter, és meu (no sé si tothom podrà fer aquesta afirmació). Als companys i simpatitzants que han pogut veure com se’ls ataca, directament o indirecta, per no haver calculat les conseqüències enmig d’una caça de bruixes, només demanar-los disculpes. Era evident que després d’un èxit com el del 22 de maig som un nou objectiu a abatre, i jo els ho he posat una mica fàcil aquesta vegada. Ens haurem de moure com serps per esquivar la seva munició enmig del Leviatan.

Que no ens despistin

Aquests dies es debat molt sobre com refer l’estratègia de la desobediència, legítima i necessària, davant l’ofensiva violenta contra els drets socials que vivim. Hem de ser més hàbils que ells, preveure les seves reaccions i anticipar-nos als seus dards que busquen narcotitzar la resposta popular dels qui no estem disposats a renunciar allò que ha costat segles de lluita aconseguir. Som capaços de fer-ho amb convicció, coherència i contundència, n’estic convençut. Ara bé, caldrà examinar certes tàctiques i actuacions concretes perquè ningú ens despisti: la violència estructural a la què estem sotmesos també és la criminalització política, la batalla mediàtica i l’omnipresent opinió publicada. Que el meu, sigui el darrer error; repetir-lo és un luxe que no ens podem permetre.