Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

Els discursos de la por, la llavor del terror

El doble atemptat dut a terme per un integrista cristià d’extrema dreta ha sacsejat, no només Noruega sinó Europa sencera. Després de la primera explosió, tots els dits van assenyalar aquest estrany enemic invisible que tants noms té: terrorisme islamista, jihadistes, Al Qaeda… Malgrat els bombardejos a l’Iraq, Afganistan o Líbia causen un nombre molt superior de morts cada any, ja és un fet en l’imaginari col·lectiu que qualsevol matança d’aquest tipus en un país “occidental” és cosa de grups armats d’origen islàmic. Aquest, però, no és ni un fenomen casual, ni una situació inofensiva.

Utilitzar el fonamentalisme islàmic, que existeix, per atacar en bloc al ciutadans d’origen estranger que conviuen amb nosaltres cada dia, és un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. El racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, viuen el seu millor moment a Europa des de la segona guerra mundial, i els seus discursos i actitud no són ja monopoli de grups exclusivament neonazis. Són molts els grups i persones que han fet de la xenofòbia el seu discurs bàsic i la seva font de rendibilitat política. Sí, ser racista ven, i més en temps de crisi, en què trobar un boc expiatori a prop de casa a qui culpar de tots els nostres mals és més fàcil que no pas qüestionar un sistema i ordre socioeconòmic establert injust, desigual i estructuralment violent.

Són els discursos de l’odi, de l’estigmatització, de la generalització contra els “diferents”, els que porten a un clima social on accions com la de les bombes i tiroteig a Noruega són possibles. Els discursos que generen aquesta desconfiança entre veïns són la primera pedra, tant imprescindible com simbòlica, perquè l’extrema dreta es faci un lloc en la vida pública: agressions al carrer, presència institucional, etc. I és aquesta capacitat d’intervenció en la vida pública que fa possible que marquin l’agenda política, generant un viratge cap a posicions xenòfobes al conjunt de la política. García-Albiol o Duran i Lleida són exemples de com la política vira amb facilitat cap a l’extrema dreta, estirada per grups nítidament xenòfobs com PxC. I també, també discursos com els llançats per Pilar Rahola i d’altres opinadors oficials amb llibres com “La República Islàmica d’Espanya”, abonen aquesta generalització que porta a la desconfiança i, per extensió, a l’odi, cap a les persones, en aquest cas, de religió musulmana.

No es tracta d’afirmar que aquestes persones celebren o aproven la matança (a excepció d’alguns que si que ho han fet), això seria una estupidesa, un acte de demagògia que res aporta a la construcció de la convivència. Però del què si que es tracta és de denunciar aquells discursos que, amb intencions diverses, abonen un clima polític i social que fa possible aquestes accions. No en va, en mateix assassí d’Oslo cita en el manifest on justifica les seves accions alça la bandera de la lluita contra el marxisme, el multiculturalisme i l’islam, discursos dels quals els mitjans i altaveus d’aquest país en van plens cada dia. I tant alarmant és això, que en la defensa d’uns suposats valors cristians a Europa com a arma ideològica contra els i les musulmanes, l’assassí d’Oslo citi personatges com Aristegui del PP.

No, no tot s’hi val. I cal que defensem la convivència als nostres barris i carrers per tal que fets com els de Neruega, o agressions i atacs quotidians presents al nostre dia a dia desapareixin per sempre. Cal combatre amb convicció i fermesa ideològica i política aquells que contribueixen a que es multipliquin els episodis de violència amb els seus discursos. Podem viure i conviure en societat, en comunitat, amb les nostres diferències i des del respecte, sense imposicions i en igualtat, però per això, caldrà neutralitzar políticament aquells qui apaguen foc amb gasolina.

[Pendent de revisió – Espero les vostres aportacions al debat]

Aquí us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema:

Si teniu enllaços també podeu deixar-los als comentaris i els aniré afegint.

Ja tenen el què volien. El PP i la caça virtual

Operació de màrqueting electoral brillant, i això que que amb aquests temes els del PP, sobretot a Catalunya, són més aviat dolents. Però la jugada aquesta vegada ha estat mestra. Les joventuts del PP han llançat a mitja campanya un videojoc, cutre com ell sol, on la Camacho sobre una bèstia voladora abatia immigrants, independentistes i altres éssers indesitjables pels nets del franquista Fraga. En poques hores l’escàndol està muntat, tothom crida, amenaça amb dur-ho a la fiscalia, i els de can fatxa, ràpid treu-ho, fan volar el joc. Li foten la culpa a l’empresa, si clar, que ens ho creiem tots, i demanen disculpes amb la boca petita. Això si, diuen que no volien posar-ho immigrants, sinó màfies, i així com qui no vol la cosa, ja els han posat al mateix sac. Sobre matar independentistes, no passa res que ningú crida, i a més a més amb això, a can Zapatero i el Sr. X, fan bona competència.
Però com deia, la jugada ha estat mestre. L’objectiu era competir directament amb els discurs xenòfob de l’extrema dreta i utilitzar als treballadors forasters de boc expiatori com ho eren els jueus en l’Alemanya nazi. Però a ca la Camacho saben que dir certes coses no està ben vist, i que fins i tot pot tenir conseqüències penals (i si no que li expliquin al tolerant aquell que tenen a Badalona), per això no poden dir a les coses pel nom que volen. La solució ja l’hem vist, ho dius igualment i després et retractes, que al votant fatxot que li encanta allò de “la culpa és del moro” ja li has arrencat un somriure i, qui sap, fins i tot un vot.

ppracistesOperació de màrqueting electoral brillant, i això que amb aquests temes els del PP, sobretot a Catalunya, són més aviat dolents. Però la jugada aquesta vegada ha estat mestra. Les joventuts del PP han llançat a mitja campanya un videojoc, cutre com ell sol, on la Camacho sobre una bèstia voladora abatia immigrants, independentistes i altres éssers indesitjables pels nets del franquista Fraga. En poques hores l’escàndol està muntat, tothom crida, amenaça amb dur-ho a la fiscalia, i els de can fatxa, ràpid treu-ho, fan volar el joc. Li foten la culpa a l’empresa, si clar, que ens ho creiem tots, i demanen disculpes amb la boca petita. Això si, diuen que no volien posar-ho immigrants, sinó màfies, i així com qui no vol la cosa, ja els han posat al mateix sac. Sobre matar independentistes, no passa res que ningú crida, i a més a més amb això, a can Zapatero i el Sr. X, fan bona competència.

Però com deia, la jugada ha estat mestre. L’objectiu era competir directament amb els discurs xenòfob de l’extrema dreta i utilitzar als treballadors forasters de boc expiatori com ho eren els jueus en l’Alemanya nazi. Però a ca la Camacho saben que dir certes coses no està ben vist, i que fins i tot pot tenir conseqüències penals (i si no que li expliquin al tolerant aquell que tenen a Badalona), per això no poden dir a les coses pel nom que volen. La solució ja l’hem vist, ho dius igualment i després et retractes, que al votant fatxot que li encanta allò de “la culpa és del moro” i “l’espaÑa una i no 51”  ja li has arrencat un somriure i, qui sap, fins i tot un vot.

Avui he plorat per aquell 11 de novembre de 2007

Fa unes quantes setmanes que el diari El País va difondre unes imatges colpidores. Es tracta de les imatges enregistrades per les càmeres de seguretat del metro de Madrid el fatídic 11 de novembre de 2007 quan un militar neonazi que anava camí d’una manifestació de Democracia Nacional va assassinar amb premeditació a un jove de 16 anys, Carlos Javier Palomino. Tot i que fa temps que va sortir el vídeo encara no l’havia intentat veure, no en tenia ganes, ja sé com acaba. Avui m’he decidit a fer-ho però no l’he acabat, no he pogut. Quan veig les imatges de l’assassí amb un punyal de 25 centímetres apunt per arrancar la vida al primer jove que entri al metro sabent que eren antifeixistes haig de parar.

Recordo força bé aquell dia. Van començar a arribar missatges, correus electònics i informació a diverses pàgines web. Poc a poc vam saber què havia passat, i és que hi havia hagut un mort i un ferit quan els companys antifeixistes de Madrid es disposaven a anar a protestar contra una manifestació de caràcter xenòfob i racista de l’extrema dreta en un barri amb molta població nouvinguda. Alguns companys d’aquí van trucar a coneguts de Madrid per saber més detalls i cada notícia que teníem era més dramàtica. Un jove de Madrid, Carlos vam saber al vespre que es deia, de només 16 anys havia estat assassinat per un militar, sí, un membre de les forces armades espanyoles, amb un punyal de 25 centímetres, que no va dubtar en saludar i acomiadar-se amb el braç alçat cridant Sieg Heil!, el visca la victòria que feien els nazis.

Un dels missatges que va córrer va ser que ens trobaríem a la Plaça Sant Jaume aquella mateixa nit per denunciar els fets i mostrar la nostra solidaritat amb els companys de Madrid. Vam recórrer uns quants carrers del centre explicant a tothom el què havia passat. Dies després la manifestació de record era brutalment reprimida pels Mossos d’Esquadra, la ràbia es va desencadenar i tot plegat va acabar amb una batalla campal com n’he vist poques.

Podria parlar del sentiment d’impotència, de ràbia i fins i tot del desig de venjança que em recorre les venes però no ho faré. Nomes necessitava desfogar-me. Potser algun dia podré veure el vídeo sencer, de moment que el vegi el jutge i enviï a aquest desgraciat al fons de la garjola més tenebrosa de l’estat. Avui no puc parlar de justícia, els sentiments són irracionals, no legals.

-Si voleu i podeu, aquí teniu el relat i el video [enllaç]
-La imatge: una de les 19 fonts de Madrid que es van despertar tenyides de vermell en record d’en Carlos. Nosaltres tampoc t’oblidarem, com a en Guillem i tants altres.

Guillem, un any més i ja en van 15

Un any més i ja en van 15 des que un grapat de neonazis emparats per la classe política espanyola, per una premsa infame i per una justícia al sevrei dels nostres enemics assassinaven Guillem Agulló, militant de Maulets. Cada any el recordem però enguany ja en fa 15, i les dates rodones sempre fan resorgir les efemèrides. No parlaré més sobre en Guillem, ho he fet diverses vegades però avui crec que és dia de penjar el manifest que Maulets ha fet públic. Només recordar un altre jove entre tants, en Carlos, jove madrileny assassinat per un militar que es dirigia a una manifestació xenòfoba. Fins quan aguantarem?

15 ANYS DESPRÉS, NO T’OBLIDEM
L’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló i Salvador moria assassinat per un grup de feixistes a la vila valenciana de Montanejos. Com tants militants independentistes i d’esquerres als Països Catalans, Guillem havia patit la coacció sistemàtica per part de la ultradreta més rància en connivència amb els estats ocupants. Com tants, decidí afrontar les circumstàncies socials i nacionals adverses amb la lluita transformadora, constructiva i coherent. La diferència, però, va ser que en aquell cas les pressions i l’obsessió malaltissa de l’espanyolisme el va portar a una mort dramàtica que sacsejà les consciències de la societat catalana. 

La complicitat de la “justícia” i dels partits governants en el moment, PSOE i PP, es mostrà amb tota la seua naturalesa grotesca i odiosa.

Amb l’habilitat característica de les consciències conformistes occidentals la majoria ha anat oblidant aquell succés condemnant-lo a l’ostracisme del calaix de les anècdotes desagradables. El silenci ofensivament taciturn dels mitjans envers la impunitat de què gaudeixen els assassins del Guillem, que fins i tot s’han arribat a presentar en unes eleccions, en contrast amb la repressió constant i desmesurada contra l’independentisme revolucionari és una mostra evident del fet que la suposada normalització política al nostre país, no pot considerar-se cosa semblant: la sacralitzada transició als territoris catalans sota domini espanyol no deixa de ser res més que una suavització de l’estat d’excepció permanent en què ens veiem sumides.

15 anys després, no podem dir que el feixisme, que el neonazisme torna: el feixisme mai ha marxat, s’ha adaptat simplement a les circumstàncies, ha anat prenent o perdent embranzida segons el context.

En una situació política pràcticament idèntica, amb PSOE i PP al capdavant, el País Valencià és escenari diàriament d’intimidacions i atacs –com els ocorreguts darrerament a Castelló de la Plana- de consentiment, complicitat i impunitat de criminalització cap a les idees independentistes i cap a la vertadera esquerra. Els escamots de fanàtics ultradretans aprofiten una situació social complexa marcada per les problemàtiques de la immigració per fer la feina bruta als carrers. La feina bruta d’una classe política que no es molesta a ocultar o dissimular el seu odi cap a tot allò que sone a català o subversiu.

A la Catalunya Nord, l’ultranacionalisme xenòfob del Front National pren característiques tràgiques. Al Principat i les Illes som espectadors de l’auge del discurs racista i totalitari d’organitzacions que s’autoproclamen independentistes catalanes.

La democràcia liberal permet i promou aquests moviments descaradament antidemocràtics i els utilitza com a defensa preservadora del règim socioeconòmic imperant.

Cal que tinguem ben present que només amb un canvi estructural, revolucionari i trencador podrem acabar amb aquest càncer, amb aquesta amenaça irracional vers el gènere humà; la xacra feixista només té sentit en un context d’explotació i opressió i el nostre deure és aturar-la: ja siga espanyola, francesa o catalana. No consentirem cap més atac.

Avui tenim ben clar que el millor homenatge al nostre company és la victòria, la victòria de la revolució independentista. I ho sabem, perquè avui totes i tots som Guillem. 15 anys després ni oblidem ni perdonem. Cap agressió sense resposta!

Maulets, el jovent independentista revolucionari
Països Catalans, abril de 2008

Cal sortir al carrer per plantar cara al feixisme [+ nova agressió a València!]

L’assassinat del company antifeixista de Madrid el cap de setmana passat ha posat sobre la taula el debat sobre què fer amb l’augment de grups i agressions d’ideologia i mètodes feixistes, racistes i a voltes neonazis. Fa temps que els col·lectius i persones antifeixistes denunciem l’augment d’aquests grups i la impunitat amb què actuen. Fa temps que advertim del perill d’un nou cas com el d’en Guillem Agulló. El fet és que s’ha repetit ja, i diverses vegades. El Carlos Javier Palomino és el darrer tràgic cas. Mentre estic publicant aquest article llegeixo que a València han apunyalat un sirià al crit de “moro de mierda, véte a tu país [enllaç a la notícia].

Dissabte 17 de novembre de 2007. 18 hores Pl Universitat (BCN)
Carlos, ni oblit ni perdó! El feixisme avança si no se’l combat!
El feixisme avança si no se’l combat. Per aturar el feixisme no n’hi ha prou amb plantar cara als grupuscles i escamots neonazis organitzats, cal atacar l’arrel i els còmplices. Els mitjans de comunicació, especialment de la dreta, no han parat de generar alarmisme amb la immigració, relacionant-la contínuament amb la delinqüència i la inseguretat. Aquest discurs adoptat també pel PP i acceptat pel PSOE ha donat ales a grups d’extrema dreta com Democracia Nacional, España 2000 i altres. No només això, el PP mateix s’ha negat a condemnar un atemptat amb explosius a la seu del Bloc Nacionalista Valencià, com tampoc ho va fer amb l’assassinat d’en Guillem. Han condecorat en dues ocasions a José Luís Roberto, president d’España 2000 i de l’Associación de Clubs de Alterne (de barrets en diem els catalans). El PP el condecora, se li permet tenir una empresa de seguretat privada, Levantina, que acumula denuncies a tort i a dret i encara li encarreguen la formació de policies locals!
Hi ha culpables de la situació més enllà de la carn de canó que ens ataca. El mateix Zaplana que assegurava que tot partit que no compleixi la llei ha de ser il·legalitzat, ha alimentat durant anys al feixisme al País Valencià. L’extrema dreta no seria on és sense la incalculable ajuda del PP valencià i de Zaplana.
Les agressions creixen i les amenaces també. Jo mateix vaig topar amb els neonazis de DN en una àrea de servei i puc donar gràcies que soc viu perquè si ens arriben a agafar al pàrquing ara no seria aquí escrivint. Aquests col·lectius han de set combatuts des de tots els fronts. Cal que sigui il·legalitzats i que la seva gent sigui rebutjada socialment. Cal mostrat públicament el rebuig a aquesta xacra, perdre la por i plantar-hi cara. Que les botigues no els venguin res, que no se’ls atengui, se’ls expulsi dels bars i restaurants, se’ls repudiï socialment.
Cal també la mobilització popular per frenar-los. Per això cal que demà totes estiguem a Barcelona, a les 18 hores a la Plaça Universitat, per cridar ben fort que no oblidarem en Carlos i tants altres, que no perdonarem les agressions i assassinats i que les hi tornarem amb l’odi, la ràbia i la raó.


El feixisme avança si no se’l combat!
Carlos, camarada, ni oblit ni perdó!