La incertesa jurídica per sentència

10JblocCUPLa sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha obert un gran debat polític. Paral·lelament, un magma de dubtes jurídics acompanya la polèmica. Es tracta de la sentència més important que mai ha dictat aquest tribunal i afecta de manera directa, no només al contingut de la norma catalana, sinó a la concepció del marc competencial i jurídico-polític de l’estat espanyol. Incertesa, doncs, és la paraula que millor defineix les conseqüències immediates de la decisió del constitucional.

Que aquest tribunal pugui dictar sentències interpretatives és quelcom que es discuteix en àmbits jurídics, polítics i acadèmics des de fa molts anys. Debat esteril, si es vol, ja que és el mateix TC qui hauria de decidir si això és o no constitucional. D’altra banda, malgrat l’extensió del text, la interpretació que ha fet el TC de molts aspectes del text és força genèrica malgrat que ha apuntat clarament el sentit que se li dona. Caldrà esperar, doncs, quina és l’evolució interpretativa que es fa en un futur dels diversos aspectes tractats a la sentència.

Tot i aquesta incertesa i la guerra oberta sobre interpretacions de la mateixa sentència, hi ha determinades conseqüències jurídiques que se’n desprenen de manera inequívoca. El text vincula al conjunt de poders públics de l’estat a l’hora d’aplicar i interpretar qualsevol norma. Això vol dir, que malgrat no caiguin automàticament, totes aquelles normes tant catalanes com de la resta de l’estat que puguin entrar en colisió amb la decisió del tribunal l’han de tenir en compte. De no fer-ho, la norma en qüestió estaria destinada al fracàs davant de qualsevol impugnació judicial i, ja no diguem, davant el TC. La sentència és jurisprudència constitucional que, com a tal, vincula directament a tots els jutjats i tribunals de l’estat a l’hora de dictar resolucions i interpretar qualsevol punt de l’ordenament jurídic.

El bloc de constitucionalitat, en entredit

La Constitució espanyola de l’any 79 va dibuixar un sistema jurídico-polític que havia de permetre l’accés a l’autonomia a aquells territoris que ja n’havien tingut en el període de la segona república espanyola. L’aplicació, però, va portar a la solució salomònica del “café para todos”. Cada un dels terriotoris, anomenats comunitats autònomes, té una norma bàsica que és l’estatut. La Constitució i els estatuts d’autonomia dibuixen el què la doctrina ha anomenat el “bloc de constitucionalitat”, és a dir, aquell bloc normatiu bàsic que qualsevol altre norma, autonòmica o estatal, ha de respectar. Aquesta interpretació ha permès, doncs, que els estatuts d’autonomia hagin contribuit a una solució d’integració jurídica de qualsevol discusió sobre el repartiment competencial i l’estructura institucional de l’estat espanyol. Els estatuts, malgrat ser lleis orgàniques, gaudien d’un caràcter reforçat que condicionava la constitucionalitat de les altres normes de l’estat, també a les altres lleis orgàniques.

La sentència obre ara de nou el debat sobre aquest bloc de constitucionalitat deixant a entendre que tot i ser lleis orgàniques, i per tant aprovades per majoria reforçada a les corts de l’estat, els estatuts no poden marcar la decisió futura del legislador estatal. Amb aquest argument el TC ha qüestionat diverses de les previsions de l’Estatut que no ho havien estat mai anteriorment. El gran exemple, que serà abordat més endavant, és el règim jurídic de la llengua. Algú es pot pensar que els estatuts del 79 i vuitantes podien contenir preceptes inconstitucionals? Doncs no, perquè senzillament integraven el bloc de constitucional com una evolució del que el legislador constituent havia previst. És aquest l’aspecte que, jurídicament, ilustra el trencament de l’anomenat Pacte Constitucional”. La manca de concreció respecte a un possible canvi en la doctrina del bloc de constitucionalitat garanteix la discusió institucional i la inseguretat fins que el tribunal, en ocasió d’una altra resolució, acabi amb els dubtes

El règim jurídic de la llengua

Un dels aspectes més rellevants de la sentència del tribunal és la interpretació i declaració parcial d’inconstitucionalitat del règim de la llengua previst a l’Estatut. El TC deixa clar que la cooficialitat de la llengua suposa el tractament per igual d’ambdues en l’administració pública. Així doncs, el constitucional declara nul l’incís de llengua “preferent”, per dir només que és la llengua normal. Aquesta preferència, de fet, queda invertida per la sentència que nega la possibilitat de l’Estatut de preveure l’obligació de conèixer el català, quedant només aquest obligació respecte el castellà tal i com preveu la constitució. Aquesta decisió el l’àmbit de l’administració pot tenir poques conseqüències jurídiques en una administració que ja és força bilingüe. Caldrà veure, però, si pot tenir algun efecte sobre les mitjans de comunicació públics, quelcom força difícil ja que no cal cap norma que impedeixi l’ús del castellà o l’obligació del català als mitjans de comuniació. Si no hi ha norma no hi ha res a impugnar. De totes maneres cal tenir en compte que de trobar alguna via jurídica per imposar el castellà als mitjans públics l’espanyolisme trobaria recolzament constitucional tenint així les de guanyar.

On hi ha hagut un canvi de gran profunditat i que de ben segur obrirà una batalla política i judicial és en allò que coneixem com a immersió lingüística. Fins ara els tribunals ja havien obligat a la Generalitat a garantir l’ensenyament en castellà d’algunes persones. Això, però, rebia un tractament individualitzat que no afectava al concepte clau de la política lingüística escolar: el catala com a llengua vehicular. Aquí és on el TC ha establert que el castellà no pot quedar fora d’aquest sistema i que, per tant, també ha de poder ser vehicular. La vehicularitat permetia, doncs, que totes les matèries tret de les altres llengues fossin impartides en català. Són moltes les vies que hi haurà per acabar amb el sistema actual, com per exemple interposar recursos judicials ja no reclament el dret individual a rebre l’educació en castellà sinó l’obligació de les escoles a oferir línies en castellà o quelcom similar. En aquest camí judicial, fins i tot hi podria haver una qüestió de constitucionalitat prevista a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que deixaria tocada de mort la immersió recollida a la recent Llei d’Educació de Catalunya.

La qualitat de la sentència

Un dels aspectes més compartits en el món jurídic respecte la sentència, fins i tot en cercles del Partido Popular, és la baixa qualitat dels arguments jurídics. L’estira i arronsa per aprovar el text i el criteri polític, i no jurídic, a l’hora de dictar sentència han tingut com a resultat un text jurídicament confús. En alguns casos, especialment els referents a la nació i la llengua, el TC s’ha explaiat detallant l’abast del seu criteri sobre la constitucionalitat. En altres casos, ha apuntat un sentit interpretatiu molt genèric, generant una situació d’inseguretat jurídica que abocarà a una major conflictivitat tant entre administracions com dels ciutadans amb aquestes. Aquesta inseguretat es veu agreujada pel desconeixement de quan, i en quin sentit, es resoldran els altres recursos contra l’Estatut pendents de sentència presentats pel Defensor del Pueblo i diverses comunitats autònomes.

*Article publicat l’Accent 182 (pàgina 10). Us recomano descarregar aquest número on hi ha diversos articles i cròniques molt recomanables d’Abel Caldera, Aleix Cardona o la mateixa editorial. Llegir l’Accent 182 en líniaDescarregar en PDF

** Fotografia de Jordi Borràs, publicada a l’especial d’imatges del 10J de Llibertat.cat

Anuncis

Continuem avançant

Article publicat a l’Accent 169 [enllaç]

La proximitat de les eleccions autonòmiques, la consulta d’Arenys de Munt i l’onada del 13 de desembre, la proximitat de la sentència sobre l’Estatut de la CAC o les escissions i iniciatives al si del catalanisme polític han escalfat el debat entorn l’autodeterminació. En aquest context, partits i entitats mouen fitxa, sobretot de cara a les eleccions autonòmiques. De valoracions sobre les consultes se n’han fet moltes i ben diverses, però a banda de treballar per a les properes consultes, cal centrar el debat entorn l’estratègia que des de l’Esquerra Independentista cal jugar en el context actual per tal que la independència i el socialisme esdevingui l’aposta de futur dels Països Catalans.

La CUP va decidir al juny passat que no seria present a les eleccions al Parlament de Catalunya i, cada dia que passa, estic més convençut de la decisió que vam adoptar col·lectivament. Fer un exercici de responsabilitat política com aquell, fugint de presses i pressions externes, no era quelcom fàcil. Entrar de ple en el cicle electoral hagués estat un pas en fals que hauria posat en escac tant la feina necessària per a les eleccions municipals (que han de tenir lloc només mig any després de les autonòmiques) com la credibilitat del propi projecte de la Unitat Popular. En canvi, l’Esquerra Independentista i la CUP han aconseguit quedar al marge de la guerra entre reagrupacions, sumes i laportes. Vam néixer per combatre als estats espanyol i francès i per bastir una societat justa, la nostra no es la batalla de salvapàtries de tall mesiànic.

L’Esquerra Independentista ha de continuar avançant amb allò que ens ha caracteritzat els darrers anys, que no és altra cosa que treballar dia a dia, a cada barri, vila i ciutat, bastint el projecte de la Unitat Popular. La Unitat Popular és una estretègia i un objectiu més vàlid que mai. Només amb l’autoorganització, des de la base i la diversitat, podrem avançar cap a un escenari de ruptura amb els estats espanyol i francès, trencant l’hegemonia del poder, regional i estatal, que no dubtarà en impedir l’autodeterminació dels Països Catalans per salvar els seus interessos econòmics i personals.

Per continuar caminant cap a aquest escenari, cal que l’Esquerra Independentista segueixi estretint vincles i augmentant la seva coordinació, tant entre els agents polítics i sectorials propis del moviment, com amb la resta d’organitzacions, col·lectius i moviments de base i del teixit associatiu del país. Una aposta desacomplexada des de l’esquerra anticapitalista capaç d’enfrontar-se al poder de tu a tu. Des de les institucions, el carrer, les aules, els llocs de treball i des d’on faci falta. I sempre, sempre tenint present que són moltes les lluites als Països Catalans i totes elles contribuiran a construir un país socialment just i nacionalment lliure. Són bons exemples de l’encert d’aquest camí el revulsiu per a l’Esquerra Independentista que va suposar la Campanya Unitària per l’Autodeterminació, la commemoració dels 300 anys de la desfeta d’Almansa o, més recentment, el paper del SEPC en les mobilitzacions contra Bolonya, la creació del Jovent de l’Esquerra Independentista a Manresa (fruit de la feina colze a colze de les assemblees de Maulets i la CAJEI) o la convocatòria unitària de la Diada del 31 de desembre per part de l’Esquerra Independentista de Mallorca.

En el context actual i amb les eleccions autonòmiques del Principat a la cantonada, l’Esquerra Independentista es troba en una situació privilegiada. Ens podem permetre el luxe de seguir treballant cap a la independència sense presses electorals i lluny de la guerra que partits i sectors del catalanisme estan protagonitzant. Aquest és un actiu que hem de saber fer valdre des de l’honestedat i la transparència.

A la primavera del 2011 hi hauran eleccions municipals. Aquest és l’objectiu que la CUP es va marcar a l’Assemblea Nacional del passat mes de juny. Com a referent institucional de l’Esquerra Independentista i punta de llança de la Unitat Popular als ajuntaments, hem de saber fer la nostra feina al marge de les picabaralles en la cursa al Parlament. Hem demostrat que el municipalisme és una eina molt útil en la construcció nacional, les consultes n’han estat un gran exemple, i el 2011 ha de ser el pas següent.

Consolidar una xarxa arreu de les comarques capaç de crear un contrapoder al marge de qui ocupi el govern de torn és un element imprescindible per assolir els objectius de l’independentisme i les classes populars. Organització davant l’adversari, compromís front l’oportunisme, unitat contra el poder. I, sobretot, poc a poc i bona lletra, sense pressa, però sense pausa.

Xavier Monge, militant de la CUP de Barcelona

L'Impost de Successions, demagògia o redistribució de riquesa

Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]

Llegeixo estupefacte la notícia publicada a Llibertat.cat sobre la reforma de l’Impost de Successions, amb una divertida –i enganyosa- imatge on diu “No successions, contra l’espoli fiscal”. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest impost, quelcom molt útil per desviar l’atenció sobre els pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, la crisi econòmica, etc. S’han dit moltes bajanades per justificar-ne la supressió però de tot plegat només hi ha dues opcions coherents. La primera és la liberal, aquella que defensa la dreta, també la dreta socialdemòcrata, és clar, que consisteix en reduir els impostos al màxim per afavorir tant l’estalvi com el consum i que els diners es quedin en mans privades i no públiques, que per això la propietat privada és un dret humà més important que el de la vida. L’altre, la d’esquerres, que és la que defensa que aquell que no s’ha treballat ni un cèntim ha de pagar per allò que li plou del cel. Plantejats els dos extrems de manera un tant barroera i un tant còmica –que no enganyosa-, passem a fer un anàlisi més detallat sobre el tema.

No és espoli, és autogovern autonòmic

Parlar d’espoli fiscal amb aquest impost és, senzillament, una estupidesa. En alguns casos es fa per pura ignorància, en molts d’altres, la majoria, amb tota la mala llet i destilant una demagògia insultant. L’Impost de Successions està cedit, tant a nivell normatiu com de recaptació, a les comunitats autònomes. Així doncs, és cada parlament autonòmic qui decideix si el manté, el puja, el baixa o l’elimina. Les conseqüències de la seva decisió les assumirà la pròpia comunitat, ja que només afecta als seus ingressos, aquí no hi ha ni caixa comuna, ni rànquing de comunitats ni res de tot això. L’impost és nostre i nosaltres ens el quedem.

De fet, el què seria inacceptable és una reforma com la que es va fer amb l’Impost del Patrimoni per part del Govern de l’Estat, deixant amb una font d’ingressos menys a les autonomies, reforma descaradament neoliberal i que l’Estat ja es planteja modificar per reinstaurar el tribut (vegeu l’article escrit per a La Fàbrica aquí).

Qui pagarà els serveis públics?

La tendència a reduïr la pressió fiscal de manera continua ha estat una de les més desvergonyides accions que socialdemòcrates i liberals han dut a terme les darreres dècades. Desmobilitzada la classe obrera i caigut el bloc socialista clàssic ja no calia seguir amb el teatre de les prestacions socials, els serveis públics i el repartiment mínim de la riquesa. Corregir els defectes del mercat? Però si el mercat no té defectes! Patacada, òstia als morros i crisi al canto. El capitalisme és així i ho serà sempre, fins que caigui o el fem caure.

Sanitat, educació, transport públic, renda bàsica, atenció a la dependència, prestacions socials, pensions, polítiques d’igualtat i una llarga llista de coses que no es paguen soles. Les reduccions d’impostos suposen disminució d’ingressos, i a menys ingressos menys despesa possible. I quan la tisora del capital entra a la res pública comencem a tremolar. Ja no queda cap sector estratègic per privatitzar, l’ofensiva se centra ara en mercantilitzar els serveis públics i cap se n’escapa, ni l’ensenyament, ni la sanitat, ni els transports, ni la dependència.

O repartim la riquesa o repartirem el patiment

Cal tenir en compte que el concepte d’herència és força, per no dir del tot, contrarevolucionari. En un model social i econòmic basat en la igualtat, el treball i la justícia cadascú ha d’aportar a la comunitat allò que amb el seu treball i esforç pugui en funció de les seves capacitats. D’altra banda, cada persona haurà de rebre segons les seves necessitats. Si fem un altre plantejament estarem parlant de moltes coses però no, al meu entendre, del socialisme que el nostre país necessita. En una societat (i estat) socialista, el concepte d’herència hauria, o bé de desaparèixer, o bé canviar força.

Ara per ara no estic en contra de que els fills, les parelles i altres persones properes puguin rebre en herència el patrimoni d’aquells que ens deixen. Ara bé, no tot s’hi val. Plantejar l’impost de successions com el peatge de la mort és un exemple de la demagògia de la dreta. En primer lloc cal tenir en compte que una cosa és heretar uns estalvis i l’habitatge familiar i l’altra és heretar múltiples propietats, empreses, grans dipòsits, etc. Tampoc és el mateix que cada un dels fills heredi un pis o que un sol hereu s’endugui un bon grapat de propietats. Tampoc és el mateix heretar l’empresa o l’explotació agricola familiar que heretar les 40% d’accions del Banco Santander. Plantejar que és el mateix és absurd.

L’heretament de les grans fortunes és una de les eines per perpetuar l’explotació i per garantir l’acumulació de capital en poques mans. La riquesa no es transmet per mèrits propis sinó per dret de sang o fins i tot per voluntat de l’explotador. Ara bé, intentar canviar la concepció legal d’herència ara mateix suposa modificar la Constitució, és força absurd que sigui l’Esquerra Independentista i anticapitalista qui ho plantegi (si obrim el meló que no sigui només per això). Així doncs ens haurem de plantejar quina és l’opció de política fiscal que més s’adequa a una concepció ètica i solidària de la propietat, a una funció social de la propietat privada i a una defensa de la propietat pública i col·lectiva dels sectors estratègics i dels mitjans de producció.

Algunes veritats del càlcul de l’Impost de Successions

En primer lloc cal destacar algunes particularitats de l’Impost que s’amaguen quan es fan comparatives sobre què passa a cada comunitat autònoma, tot distorsionant la realitat. Per exemple, sobre l’habitatge habitual del causant (el difunt), hi ha una reducció de 95% sobre el valor, el què equival a que aquest no tributarà a la pràctica. A més a més hi ha quatre tipus de cridats a heretar, a alguns dels quals se’ls aplica una reducció: els descendents menors de 21 anys són els més bonificats, i després els majors de 21 anys juntament amb els cònjuges o parelles de fet, seguits d’altres parents. Quan no hi ha cap relació de parentiu no hi ha bonificació. També hi ha reduccions que sovint arriben al 100% sobre pòlisses d’assegurança, les que bonifiquen a persones amb malalties o dependència, etc.

En segon lloc es tracta d’un impost progressiu. Com major és el valor d’allò que es rep, major és el percentatge que s’haurà de pagar a Hisenda. A més a més, també es té en compte el patrimoni preexistent de qui hereta a través d’una taula amb uns coeficients multiplicadors que van augmentant a mesura que creix el patrimoni preexistent i s’allunya el grau de parentiu. Un descendent o cònjuge amb menys de 400.000 euros de patrimoni propi no tindrà cap recàrrec i si té entre 400.000 i 2.007.400 euros només s’aplicarà un coeficient del 1,05 sobre la base. Tenen en compte aquestes circumstància a l’hora de fer les comparatives segons la comunitat autònoma? La resposta és que no, evidentment.

Agafant l’exemple publicat a l’article de Llibertat.cat, en què es calcula una herència de 250.000 euros, anem a mirar la situació més habitual. És a dir, que els 250.000 euros són el valor d’un pis, tota l’herència que deixen a la seva filla única. Doncs els resultat és que haurà de pagar 148’40 euros i no pas els 41.000 que diuen. Si a més a més hi ha una part que s’ajudica al vidu o vidua, tant en propietat com en usdefruit, o si aquest habitatge encara té part de préstex hipotecari pendent, no haurà de pagar ni un cèntim. Així que demagògia i càlculs descontextualitzats, els mínims.

Què fem amb l’Impost de Successions?

1. Fugir de les comparacions absurdes per tot el què ja s’ha explicat anteriorment i dissenyar una política fiscal pròpia basada en la justícia social.

2. No plantejar la reducció generalitzada de l’Impost i molt menys la seva supressió. El què cal fer és una revisió i millor distribució de les escales i dels supòsits de reducció i bonificació d’una banda, i de recàrrecs per l’altra. D’aquesta manera assolirem un sistema més just en funció del cabal hereditari i del patrimoni preexistent.

3. En els casos de “vacances fiscals”, cal establir mecanismes de control, correcció i persecució del frau fiscal i de l’elusió fiscal fraudulenta. Plantejar suprimir l’impost perquè moltes fortunes l’eviten amb mecanismes fraudulents, legals o no, és un insult a qui contribueix amb el seu esforç i treball a les arques públiques. El què cal és mà dura contra les grans fortunes que defugen l’impost.

Els punts foscos de la nova Llei d’Estrangeria

Article publicat a l’Accent 164 [enllaç]

El projecte de reforma de la Llei d’estrangeria ja és al Congrés dels Diputats i es troba ara en fase de debat parlamentari. Al llarg dels propers mesos el PSOE, autor de la proposta, haurà de negociar amb la resta de grups la reforma per tal d’assolir la majoria suficient per aprovar-la. La proposta del govern denota un clar caràcter utilitarista dels estrangers prescindint de la seva condició humana per ser tractats només com a peces del procés productiu. Si en època de vaques magres la integració i les regularitzacions massives formaven part del discurs oficial, quan arriben vaques magres les expulsions, l’aïllament i la persecució són la recepta per precaritzar les condicions de vida i aconseguir el retorn als països d’origen.
Accés a l’habitatge
La proposta del govern deixa enrere la igualtat en l’accés a les ajudes públiques a l’habitatge, tot obrint la porta a les administracions públiques que les convoquin per establir restriccions al estrangers que no siguin considerats de llarga durada, el que dificulta l’estabilitat dels i les nouvingudes abocant-les a la precarietat més absoluta per manca d’habitatge. Paral•lelament, s’endureixen les sancions i mesures de persecució de la sobreocupació de pisos. D’una banda es tanquen les portes a l’accés a l’habitatge i per l’altre es persegueixen les poques opcions reals de tenir un sostre, tot un atzucac que no és casual.

Reagrupament de familiars
Una de les novetats més criticades per les associacions en defensa dels drets humans és l’enduriment de les condicions per reagrupar familiars. La reforma planteja limitar el reagrupament als fills menors o discapacitats, al cònjuge i als ascendents majors de 65 anys. D’altra banda, s’endureixen els controls per assegurar la capacitat econòmica per mantenir-los, quelcom que dificulta notablement les possibilitats d’un del sectors més desafavorits perpetuant la separació de les famílies.

Persecució de la solidaritat
La proposta no es conforma amb restringir els drets i llibertats dels estrangers tot abocant-los a la marginació social i la precarietat sinó que a més a més criminalitza i persegueix la solidaritat. Així doncs, acollir un immigrant o prestar-li ajuda de subsistència estarà sancionat amb multes de fins a 10.000 euros. També seran sancionades aquelles persones que permetin l’empadronament al seu domicili quan l’estranger no hi visqui efectivament, quelcom que no passa quan l’empadronat falsament és comunitari. Cal tenir en compte que estar empadronat és un requisit imprescindible per poder regularitzar la situació i obtenir permís de treball i residència. També s’endureixen els controls sobre els matrimonis amb extracomunitaris per mirar de detectar-ne aquells que segons l’Estat són de conveniència.

Són moltes les entitats i persones que ja han anunciat la seva desobediència a aquesta norma per raons humanitàries encara que se’ls persegueixi. De fet, es desconeix quin serà el límit d’aplicació d’aquestes mesures que podrien arribar a sancionar l’activitat d’ONG, fundacions i altres entitats que presten ajuda de diversos tipus als nouvinguts.

Augment dels dies de detenció
Malgrat el govern espanyol va assegurar en el seu moment que la Directiva de la vergonya no tindria conseqüències en la legislació estatal, la proposta preveu augmentar els dies de detenció en centres d’internament d’immigrants malgrat el clam internacional que en reivindica el tancament. A més a més, hi ha el perill que aquest límit sigui augmentat en el tràmit parlamentari. El principal aliat en aquesta reforma ara mateix és el PP, que vendrà el seu vot favorable a l’enduriment de la llei i de les previsions reglamentàries que hauran de concretar aspectes com els anys de permanència irregular a l’estat per obtenir el permís per arrelament social.

Tot i que el ministre Corbacho ha afirmat sense complexes que la nova llei és més garantista amb els drets del immigrants en procés d’expulsió, la realitat és que es restringeixen les possibilitats d’accés a la justícia gratuïta, generant situacions greus d’indefensió.

Dona maltractada, dona expulsada
Si bé ja era una pràctica habitual per part dels cossos policials, la reforma dona rang legal a l’obertura d’expedients d’expulsió a aquelles persones que denunciïn maltractaments. L’única sortida per a les dones maltractades que denunciïn les agressions és provar-les abans de que siguin expulsades, una broma de mal gust si el què es pretén és que amb la lentitud de la justícia i des de l’aïllament d’un centre d’internament les dones puguin aconseguir-ho.

Reacció i xenofòbia
La reforma presentada pel PSOE conté el 80% de les propostes fetes pel PP, quelcom que ja ha estat presentat per aquest darrer com una mostra de que les receptes de la dreta en matèria migratòria s’acaben imposant. Una vegada més, el PSOE s’ha alineat amb la reacció xenòfoba europea liderada per Sarkozy, arribant a incloure en algun cas el “dret de prioritat nacional” com reclamen algunes formacions d’extrema dreta com Democracia Nacional, España 2000 o Unitat Nacional Catalana.

-Enllaç: “Marxa per la Igualtat” de Barcelona a Madrid per denunciar la reforma de la Llei d’estrangeria

El Contrapunt | Hem començat a decidir

Article publicat a l’Heura d’octubre 2009, òrgan d’expressió d’En Lluita [enllaç]

Xavi Monge analitza la importància de la consulta d’Arenys de Munt en la lluita per l’enmancipació nacional dels Països Catalans.

La consulta popular que es va dur a terme el passat 13 de setembre a Arenys de Munt (el Maresme) ha revoltat la política catalana i espanyola les darreres setmanes. Allò que havia de ser una consulta sobre la independència de Catalunya a una vila de set mil habitants ha esdevingut un mal de cap per a l’Estat i l’espanyolisme i una jornada històrica per a l’independentisme. Tot plegat no era més que una moció de suport del ple municipal a la ILP, rebutjada per la junta de portaveus del Parlament autonòmic, i una autorització per fer servir la sala municipal per fer una consulta de tipus simbòlic amb la mateixa pregunta que preveia la ILP. Una vegada més, la reacció irada de l’espanyolisme ens ha fet part de la feina, i el tàndem PSOE-Falange ha posat sobre la taula un debat que va molt més enllà de la votació d’Arenys. [Segueix aquí]

Les eleccions, també europees

Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]

Cada vegada que arriben eleccions sorgeix el dubte sobre què hem de fer, sobre quina és la millor opció davant de la cita de la democràcia formal en que vivim. Abstenir-se, anar a votar, a qui anar a votar… La manca d’un referent estable de l’independentisme d’esquerres a les urnes més enllà de les eleccions municipals en unes desenes de municipis, agreuja aquest dilema per a aquells que volem que el nostre vot sigui quelcom més que una papereta en una urna cada quatre o cinc anys.

Sóc dels què pensa que cal utilitzar tots els mitjans que tinguem a l’abast per tal de construir el nostre projecte polític, que no és altre que la independència dels Països Catalans i l’alliberament social de les classes populars. Aquesta màxima de Malcom X, la de per tots els mitjans necessaris, passa també per concórrer a les eleccions malgrat aquestes suposin participar del joc de la democràcia formal. Cal que analitzem en cada moment quina és la conjuntura del moment i com podem treure profit davant d’una cita electoral. A voltes, reclamar l’abstenció pot ser una bona eina, però altres vegades la millor pot ser presentar-s’hi per tal de recollir el suport que el treball diari i constant des de la base, des de l’honestedat i el combat quotidià en tots els àmbits ens hem guanyat.

El proper 7 de juny els catalans, els del nord i els del sud, estem cridats a les urnes de nou per escollir els diputats del Parlament Europeu. Es tracta d’unes eleccions que criden ben poc l’atenció i que mobilitzen menys electorat que qualsevol altre cita. Analitzar-ne els motius ho deixaré per una altra ocasió, ja que donaria per moltes pàgines. Del què no tinc cap dubte és que totes les eleccions poden ser útils si sabem jugar-hi un paper encertat, i en el cas de les europees d’enguany no és pas diferent. Concórrer a les eleccions europees és una eina molt útil per poder difondre el missatge de l’independentisme d’esquerres, de l’Esquerra Independentista, per tota la geografia catalana. Així ho creia quan fa cinc anys la CUP es va presentar a les eleccions al Parlament Europeu per tal d’aprofitar la campanya i denunciar la Constitució Europea en clau nacional i social. També ho crec ara.

Estic convençut que participar a les eleccions del 7 de juny és una gran oportunitat per fer visibles les reivindicacions nacionals dels Països Catalans tant al nostre territori com més enllà, i de difondre un discurs anticapitalista que doni resposta als interrogants que ha generat la crisi econòmica, financera, alimentària i energètica a la que governs i multinacionals ens han abocat. D’altra banda, la possibilitat d’obtenir representació a la cambra europea és un factor a tenir molt en compte. Tenir algú que faci sentir la nostra veu al cor de la Unió Europea és fonamental per tal d’internacionalitzar el conflicte que enfronta les nacions oprimides amb l’estat. Si dic tot això és perquè crec que Iniciativa Internacionalista – La solidaritat entre els pobles (II-SP) és una gran oportunitat per portar la veu dels sense veu a Europa i al Món.

II-SP és l’única candidatura que el proper 7 de juny pot plantar cara a la ferotge maquinària repressiva de l’estat espanyol, la llei de partits, la tortura, la presó, el silenci. Tenir una veu al Parlament Europeu és la garantia que la nostra quotidianitat serà escoltada més enllà del nostre país i alhora esdevindrà un altaveu impagable també a casa nostra. En aquest sentit, la llista d’II-SP està encapçalada per persones que mereixen tot el respecte i suport i que sense cap mena de dubte duran a terme aquesta tasca de manera implacable. El número tres, Josep Garganté, ha demostrat amb la seva lluita incansable.

Una de les crítiques que algunes persones i formacions polítiques han fet a la llista d’II-SP és que no és una llista catalana i que fins i tot pot ser una eina de l’esquerra abertzale basca per superar l’aparheid polític i jurídic en què es troba el poble basc. En primer lloc cal deixar clar que com a independentistes d’esquerres, com a revolucionaris, l’internacionalisme és i ha de ser sempre un eix principal de la nostra lluita. Combatre l’imperialisme és quelcom que hem de fer tots des de casa nostre però també de bracet de tots els pobles del món, dels treballadors de tot el món. Cap independència política de cap poble del món serà possible ni real fins que tots els pobles del món l’hagin assolida. En segon lloc, II-SP és una llista formada per treballadors i treballadores dels pobles oprimits de tot l’estat, ho demostren els primers llocs de la candidatura: bascos, castellans, catalans, gallecs, canaris, andalusos… tots, tots junts per dur la veu dels pobles a Europa. Finalment, els independentistes catalans no podem defugir la nostra responsabilitat en contribuir, des de la solidaritat, mai des de la ingerència ni el fals emmirallament, a la solució política del conflicte espanyol a Euskal Herria, no només per coherència, sinó perquè serà una aportació important també en el nostre procés d’alliberament.

Per tot l’exposat, i moltes altres coses que em deixo i que farien aquest text inacabable, crec que la necessitat de concórrer a aquestes eleccions l’ha cobert Iniciativa Internacionalista i que per això, aquells que creiem que la lluita institucional és un front estratègicament important, hem de donar suport actiu a la candidatura encapçalada per Sastre, Benegas i Garganté. D’altra banda, també crec fermament que cal que l’Esquerra Independentista perdi la por i les reticències a obrir el front institucional de manera àmplia i concórrer a totes aquelles cites electorals que puguin contribuir a difondre el nostre missatge, construir una alternativa política també a les institucions que és, ara més que mai, tant necessària. L’Esquerra Independentista ha demostrat en desenes d’ajuntaments que des de les institucions es pot fer política real, abandonant la gestió professional de les nostres condicions de vida, per bastir un moviment polític des de tots els fronts de lluita capaç d’assolir la Independència i el Socialisme als Països Catalans.

Respostes a la crisi?

Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]

La crisi econòmica, ara que ja ni tant sols el govern espanyol la nega, és una situació que tenim sobre. Ens afectarà a tots en major o menor mesura, però tot apunta a que en ve una d’aquelles que a tothom esquitxa. Òbviament, n’hi ha que tenen reserves per passar-la sense problemes, però aquests no seran pas objecte dels meus comentaris. Escric aquest article en relació amb l’anàlisi de conjuntura que ha publicat Endavant-OSAN aquest mes d’agost. Es tracta d’una crítica constructiva, d’algunes aportacions al debat entorn què cal fer en aquest moment i d’alguns elements que crec que hi manquen. Possiblement les reflexions fan força més enllà de l’anàlisi, però desgillar certes coses no és massa fàcil.

En general el document fa un bon anàlisi de la situació econòmica actual. Possiblement hi ha moments en que hi ha un excés de dades sense després ser massa tractades (massa llistats de noms d’empreses, etc.) que tot i que donen rigor a l’estudi, no són prou explotades com a font d’informació. Però no és sobre la metodologia que vull parlar, sinó sobre l’estratègia que l’Esquerra Independentista i la anticapitalista en general ha de seguir en un moment clau com és el de la crisi del sistema econòmic actual. És per això que el text va força més enllà de l’anàlisi d’Endavant i que s’hi creuen diversos temes.

La crisi de l’Estat del Benestar

És cert que l’Estat del Benestar s’acosta vertiginosament a la seva fi. La Unió Europea ha suposat, sobretot des del Tractat de Mastrich (TUE 1992), el desmantellament dels serveis públics universals que, de la mà de la socialdemocràcia, havien de salvar a la classe obrera de les precàries condicions de la primera meitat del segle XX i alhora frenar tot deliri revolucionari que pogués acabar amb noves revoltes de caire socialista o anarquista. Ara que ja no hi ha dubte del paper que juga una socialdemocràcia abocada al neoliberalisme, la crisi econòmica serà utilitzada com a excusa per a accelerar el desmantellament del que queda d’estat del benestar a la Unió Europea, així com per estalviar-se una política d’inversions com la que requereix l’entrada de 10 països de l’Europa de l’Est i Romania i Bulgària a la UE, per no parlar de la possibilitat de l’entrada de Turquia. És aquesta una de les raons de la urgent reforma del Tractat de la Unió que es buscava tant amb la “Constitució Europea” com amb el Tractat de Lisboa. Si no s’adapten les institucions a la nova composició, la Vella Europa perd massa pes i poder al si de la UE i això podria suposar el bloqueig per part dels grans de totes les institucions, quelcom que el capital europeu i internacional no es pot permetre actualment. Però això ja són figues d’un altre paner.

Fa anys que sentim a parlar de que el sistema de pensions és inviable, que cal limitar les prestacions de l’atur, que la sanitat pateix un dèficit extraordinari o que la universitat no pot sobreviure només amb el finançament públic. Deixar morir de gana els serveis públics és el primer pas per privatitzar-los. El forat de la sanitat pública del Principat ha intentat justificar la possibilitat de cobrar un euro per visita als Centres d’Atenció Primària; el dèficit de les universitats públiques que es compta per milions d’euros a l’any ha obert la porta al sector privat de la mà de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (Procés de Bolonya). Exemples com aquests donarien per força estona més.

direcci_sense_esquerranismeL’Esquerra Independentista, com a moviment que té la voluntat d’articular un canvi real al nostre país i com a anticapitalistes que creiem en un canvi econòmic i estructural arreu del món, no podem limitar-nos a senyalar la fi de l’estat del benestar. És necessari que aportem dades, estudis, casos reals i propers; que informem i difonem allò que el blocatge mediàtic del sistema veta a milions de persones a casa nostra i arreu; cal articular discursos basats en el rigor de l’estudi i l’anàlisi dialèctic i científic. Sense la base teòrica necessària la nostra acció no passarà de l’anécdota en un moment en que tenim, com diu el document d’Endavant, tenim la responsabilitat històrica de convertir l’esgotament i l’emprenyada dels i les treballadores en consciència, en motor de canvi, en flama revolucionària.

Cal que ens dotem de les eines necessàries per articular aquests discursos. No podem continuar donant com a recepta a tots els nostres mals el Socialisme, sense detallar-ne la seva composició, la seva aplicació, els efectes adversos, les precaucions i l’adaptació del tractament al pacient, si se’m permet el símil farmacèutic. Cal que desgranem les nostres propostes més enllà de les bases teòriques i filosòfiques de l’anàlisi marxista, més enllà de les màximes del Socialisme. Quins canvis proposem en el sistema de producció? Quin ha de ser el repartiment de la riquesa? Quanta energia és necessària i quins riscos estem disposats a assumir per a la reconversió del model energètic? Calen respostes a moltes preguntes per poder cavançar i són respostes que haurem de donar entre totes, però sobretot, que haurem de donar aviat. És evident que no són respostes a aquestes preguntes les que ha de donar l’anàlisi plantejat, però sí que s’espera de les organitzacions polítiques i del debat rigorós que els camins cap a les respostes es vagin perfilant.

Però més enllà dels objectius a llarg termini cal que dibuixem un escenari molt més immediat. Assolir victòries, conquerir objectius de manera continua és imprescindible per no defallir col•lectivament en la construcció dels Socialisme. No vindran grans revolucions obreres com les que romànticament figuren en el nostre imaginari, no assaltarem Palaus d’Hivern, però podem generar un contrapoder real a les estructures del capital, a les institucions de l’Estat, capaç de capgirar el sistema. El darrer punt del document d’Endavant no aporta res de nou, potser serà diferent el que tenen pensat dur a terme, però els reptes polítics plantejats són més del mateix. No és pas quelcom negatiu, estic d’acord amb els reptes que planteja Endavant per a ella mateixa i per a l’Esquerra Independentista; no ho estic tant amb l’estratègia que apunta. Ara bé, cal més precissió i més ambició, propostes més concretes i apostes més definides, passos en ferm cap a alguna direcció determinada. Són les organitzacions estratègiques les que han de fer aquestes propostes, les que han de marcar camins, que després com a moviment seguirem o no en major o menor mesura. Si no és així, caldria replantejar quin és el seu paper a l’Esquerra Independentista.

Hi ha algun interrogants que queden penjats després de la lectura de l’anàlisi; n’hi ha d’altres que ja venen de fa temps. Hem de començar a donar respostes a determinades preguntes abans no sigui massa tard. M’aventuraré a plantejar-ne algunes, sense cap intenció que ningú me les contesti, però si amb voluntat d’obrir, de continuar en molts casos, el debat sobre determinades qüestions.

L’Esquerra Independentista ha d’articular un moviment polític i social capaç de plantar cara a les estructures del poder. Crec que això s’ha de fer mitjançant la construcció d’espais de contrapoder que siguin capaços de trencar l’hegemonia del sistema capitalista imperant. Per assolir aquests objectius calen estructures de base, xarxa, territori. Però també calen estructures nacionals, una direcció política (que no dirigisme) capaç d’apuntar nous objectius i fulls de ruta per assolir-los. Cal ocupar espais que encara no ocupem, o no ho fem prou. Hem de saber utilitzar els espais del sistema alhora que n’hem de blindar els propis perquè l’esquerra reformista no els assimili una vegada més. L’EI ha de ser el pal de paller que aglutini la diversitat política de l’anticapitalisme dels Països Catalans, sense que això ens faci oblidar quins són els nostres objectius.

Manquen propostes a l’anàlisi, doncs la part final del document no es pot considerar una proposta d’estratègia per al conjunt de l’Esquerra Independentista. Un excés d’ambigüitat se suma a una música que ja fa anys que sona. Tenir plataformes i espais conjunts és quelcom molt positiu per a construir la Unitat Popular, són imprescindibles de fet. Ara bé, ens calen espais i estructures orgàniques i de treball pròpies com a moviment d’alliberament nacional per poder avançar amb fermesa. No podem ser un agent més entre les sopes de lletres sinó que hem d’aspirar a ser l’eina que la societat catalana té al seu abast per capgirar la situació, per construir el contrapoder necessari per proclamar, tard o dora, la independència i el socialisme arreu dels Països Catalans.

Podem continuar sense un sindicat de referència que mobilitzi els i les treballadores en clau nacional i de classe? Podem continuar fent fàstics a la lluita a les institucions quan la resta de moviments d’alliberament nacional d’Europa s’hi avesen com a branca imprescindible? Podem continuar amb el desgavell organitzatiu del jovent independentista? Anirem a parar a alguna banda sense incorporar els i les treballadores immigrants a l’independentisme revolucionari? Tenim propostes per incorporar-los? Massa preguntes queden encara penjades i l’independentisme ha de donar-hi respostes clares, contundents i sense badar més en el temps.

Finançament i infraestructures

La reforma del finançament autonòmic pren el relleu de la crispació política després de la reforma dels estatuts i del desgavell d’infraestructures viscut arran les obres del TAV. Ja aleshores manifestacions com les de l’11 i el 18 de febrer de 2006 i de l’1 de desembre de 2007 van demostrar que la societat catalana segueix disposada a defensar allò que històricament li correspon. Del rumb que agafin aquestes reaccions populars ens serem responsables aquells que tenim propostes i projectes polítics clars i, podem estar-ne segurs, si no articulem nosaltres aquests moviments els abandonarem a les mans de les Cambres de Comerç, els partits de l’establishment català i els habituals des-mobilitzadors de la societat civil catalana.

La crisi econòmica aguditzarà els problemes entre les empreses catalanes, i com sempre qui en pagarà els plats trencats seran els treballadors. Aquesta crisi també afecta al sector públic que, amb la caiguda del consum i l’augment de despesa en prestacions socials (si és que no les volatilitzen) pot tenir seriosos problemes per fer front a la despesa corrent, agreujada per la Llei de dèficit zero de l’era del PP, dòcilment acatada pel PSOE. Aquesta situació ha portat, també al PSC, a reivindicar un nou model de finançament autonòmic que redueixi l’expoli fiscal que l’actual sistema suposa. La publicació de les balances fiscals, primer per part del Conseller Castells i després per part del Ministeri espanyol d’Economia i Hisenda, evidencien que les autonomies catalanes (CAC, PV i Illes) són les que més aporten juntament amb Madrid (que és la seu fiscal del gran volum de capitals facturats arreu de l’Estat). Tot plegat ha portat als partits catalans, excepte el PP, a reivindicar que es compleixi l’Estatut en matèria de finançament, malgrat el termini fixat dels dos anys passés el 9 d’agost d’enguany sense acord ni proposta detallada del govern espanyol. També l’empresariat català ha sumat esforços per exigir un nou finançament, especialment en un moment en què les entitats de crèdit han tancat l’aixeta, fent agonitzar encara més la situació de les empreses. Només cal recordar les reivindicacions conjuntes d’empresaris del Principat i el País Valencià.

Tenim doncs la classe política i l’empresariat català amb una reividicació fàcil de guanyar adeptes. Millorar el finançament autonòmic sabem que no és cap solució, sinó un pas més en el mateix sentit que la reforma dels Estatuts d’Autonomia. Posar noves cadenes i donar una mica perquè no marxem amb tot. Una nova presa de pèl, però de nou, molt temptadora. Cal que donem resposta també a aquesta situació. Ni podem quedar al marge del debat públic sobre la matèria ni podem etzibar el clàssic: independència i socialisme. De nou cal diagnosticar la situació i les seves variables i aplicar el tractament més enllà de la recepta de sempre. Cada desengany de l’autonomisme és una porta oberta per a l’entrada de milers de persones a l’independentisme (sociològic si voleu). Hem de saber aprofitar la conjuntura actual per evidenciar, una vegada més i amb tota la contundència possible, que els problemes del país no es resoldran ni amb un nou finançament basat en el peix-al-cove de l’era Pujol ni amb noves infraestructures que, lluny de donar solucions als nostres problemes, han marcat el territori amb terribles cicatrius de formigó.

No podem esperar que la conjuntura ens sigui favorable, tenim el deure revolucionari, de generar el context necessari per continuar avançant, amb valentia i convenciment, cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. Però per això encara ens queda molt recorregut per fer, i tenim poc temps per fer-ho.

-Els companys de Kaos en la red, un portal contrainformatiu que millora molt amb el temps i que és per mi de referència diària, ha publicat també l’article. Aquí en teniu l’enllaç: http://www.kaosenlared.net/noticia/respostes-a-la-crisi