No és una qüestió de confiança

No és una qüestió de confiança

La qüestió de confiança a la que se sotmetrà Puigdemont aquesta setmana és un obstacle que ell mateix s’ha imposat, i que va ser anunciada amb esperit de revenja contra la CUP per haver-se negat a cedir al xantatge i aprovar els pressupostos de 2016. Amb aquesta jugada, l’hereu de Mas pretenia dividir i humiliar a la CUP, dibuixar-la de nou com la culpable de tots els mals del procés i amagar la seva pròpia incapacitat per concretar el full de ruta i posar sobre la taula fets i terminis reals per a la culminació, és a dir, per a la ruptura. Malgrat aquest intent, la qüestió de confiança s’ha girat com un bumerang i, lluny de posar a la CUP en una situació delicada, ha fet aflorar les contradiccions de la seva coalició i del seu propi partit. Contra tot pronòstic, és Junts pel Sí i el propi govern que ha de gestionar com afrontar la qüestió de confiança, un repte que no estava al full de ruta i que no aporta absolutament res positiu en clau de procés independentista, sinó tot el contrari.

El PDC no està en disposició d’exigir res, menys encara una confiança a cegues que inclogui els pressupostos de 2017. Ha estat la irresponsabilitat impulsiva de Puigdemont la que ens ha situat en l’enèsima crisi institucional del procés, i seva és la responsabilitat d’evitar mals majors. Malgrat això, el nou partit de Convergència insisteix en aparcar la proposta de referèndum fins a tenir superada la qüestió de confiança i l’aprovació dels pressupostos. Aquesta posició és una mostra clara de com situen els interessos de partit i de govern autonòmic front a la necessària recomposició d’un mínim consens independentista, a dia d’avui esmicolat. Especialment greu és que se subordini la imprescindible clarificació del full de ruta a la votació dels pressupostos.

A diferència de la qüestió de confiança i dels pressupostos, el referèndum és una proposta política plantejada en clau de desbloqueig del procés i clarificació del full de ruta. A dia d’avui l’independentisme encara no ha abordat els elements que impedeixen avançar cap a un escenari de ruptura amb l’estat, i per tant és incapaç de posar sobre la taula solucions concretes. Quins són (alguns) aquests elements que bloquegen l’avenç?

  1. La interpretació del mandat del 27S.- Plantejar les eleccions en clau plebiscitària comportava certs riscos, un d’ells el fet d’obtenir una majoria parlamentària independentista però no el 50% dels vots, com va passar. Aquesta possibilitat va ser motiu de debat durant la campanya electoral, però els fulls de ruta no contemplaven cap opció que no fos guanyar. Al meu entendre hi ha una resposta senzilla: no hi ha mandat per fer una DUI i punt, però si que hi ha legitimitat per fer passos que permetin desbloquejar la situació política encara que no es compti amb l’acord de l’estat.
  1. La incògnita de la desconnexió.- L’independentisme, i en particular el govern, no ha construït les famoses estructures d’estat. Però el què és més greu, és la manca de respostes a les preguntes crítiques front a la “desconnexió”. Com finançarem els serveis públics i pagarem les nòmines? Com garantirem la seguretat? Com evitarem la descapitalització del país? En definitiva, ¿com farem viable la independència? Aquesta és la principal incògnita i, a dia d’avui, no té resposta. Les mostres de covardia del govern, la retòrica legalista i la insistència en una independència no traumàtica que ni tan sols posarà en risc la seguretat jurídica (que algú m’ho expliqui, si us plau), posen de relleu el problema principal: ni tant sols el govern està disposat a assumir tots els riscos que comporta la secessió. I aquest no és un problema del Referèndum Unilateral, ho és de tot mecanisme unilateral que no compti amb el vist-i-plau de l’estat.

Doncs bé, la situació política no es resol amb confiança, menys encara amb una absurda qüestió de confiança que només ha generat un conflicte que era inexistent en l’independentisme. La qüestió no és si confiem o no en Puigdemont, en Junts pel Sí i en el seu govern. La qüestió és què fem per superar aquests obstacles que a dia d’avui bloquegen l’avenç del procés independentista. En aquest sentit, el referèndum esdevé un instrument que planteja solucions que altres vies, i menys la indefinició actual, no plantegen:

  1. Claredat en el full de ruta.- Per a la credibilitat de qualsevol pas que fem és necessari que clarifiquem quina és la proposta de l’independentisme per culminar el procés. A més a més, és necessari també articular un consens al respecte per tal de poder avançar, ja que ara mateix és difícil caminar si no sabem on volem anar. La proposta de referèndum ha de preveure també quin són els passos a seguir en funció del resultat.
  1. Unilateralitat i confrontació democràtica.- Davant la impossibilitat de negociar res amb l’estat, i menys encara d’acordar un referèndum, la unilateralitat ha esdevingut la única via possible. Sobre això, malgrat alguns vulguin encara defugir el terme, hi ha un consens absolut, senzillament, perquè s’imposa la realitat. Oposar un referèndum com a instrument democràtic front a l’absurd demofòbic de l’estat espanyol és un mecanisme de confrontació que ens legitima a ulls de la comunitat internacional.
  1. Resolució democràtica del conflicte.- Que l’instrument unilateral de resolució del conflicte sigui un referèndum, i no una declaració o altres mecanismes inútils com unes noves eleccions autonòmiques “constituents”, permet superar l’absència de mandat concret del 27S. Així doncs, una victòria del Sí al referèndum resoldria la complicada interpretació del mandat del 27S, superant així la indefinició actual amb una clara expressió de la voluntat popular majoritària.

Arribats a aquest punt, és del tot absurd oposar raons tècniques al referèndum com per exemple que no sigui un nou 9N. En primer lloc, perquè el què necessitem és un acord polític, i després ja buscarem la fórmula i els mitjans per aplicar-lo. En segon lloc, perquè no repetir un 9N és força senzill: aquesta vegada no podem replantejar-lo en funció de les resolucions del TC ni les amenaces de l’estat, a diferència del què va passar amb el “procés participatiu”. I en tercer i últim lloc, perquè el què es proposa ara és un referèndum, no una consulta. I la diferència és substancial, en aquesta ocasió no preguntarem a la gent què prefereix amb preguntes arbre per veure què fem, sinó que sotmetrem una declaració d’independència concreta a votació  perquè sigui la voluntat popular qui determini el futur polític de Catalunya.

Anuncis

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

El mandat d’Ada Colau encara no ha començat i ja ha patit la primera sotragada. Potser ha estat una ensopegada, però crec que és bo per als temps que corren que mirem d’analitzar què ha passat. Abans de mossegar, si us plau, llegiu-lo sencer. Després linxeu-me, si s’escau (per totes bandes).

En primer lloc, cal que parem atenció a què és el què es va signar dimarts 2 de juny a la Sala Tàpies de l’Ajuntament. En aquell acte, l’alcalde en funcions Xavier Trias, la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, Fira Internacional de Barcelona, Turisme de Barcelona i la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation,  van signar l’oferta adreçada a GSMA (organitzadora del MWC) per tal que el proper mes de juliol escollís Barcelona de nou com a seu del Congrés fins l’any 2023 (el compromís actual arriba fins el 2018). L’oferta, és un acte que podríem titllar d’unilateral: si vostè tria Barcelona fins el 2023 nosaltres farem tot això que diem en aquest document. Si GSMA accepta, aleshores l’oferta esdevé contracte (qualsevol amb un coneixement mínim d’obligacions i contractes, dret civil o usos mercantils sap de què parlem). A Can Vilaweb expliquen una mica el contingut des despropòsit signat.

Per tant, el què es signava de fet era una part de la renovació del MWC: la part que correspon a la ciutat de Barcelona. Ara falta que al mes de juliol els organitzadors del GSMA acceptin la proposta, o optin per alguna altra de les ciutats que es proposen (com els JJOO però sense el COI).

Qui signava l’oferta?

Com he explicat a l’inici, l’oferta la signaven diverses administracions i organismes. Però anant al centre de la polèmica, centrem-nos en el paper de l’Ajuntament de Barcelona. Qui signava l’oferta era l’Ajuntament de Barcelona, com a institució, com a administració pública, a través de la seva màxima autoritat que, de moment, és l’alcalde en funcions Xavier Trias.

Què hi feien allà altres representants polítics? L’Alcaldia va convidar als caps de llista de totes les formacions polítiques que havien obtingut representació a les darreres eleccions municipals del dia 24 de maig, per tal de que fos “mostra d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023” (literal, de copiar i enganxar) per tal que GSMA no tingués dubtes de que governés qui governés l’oferta era en ferm, i així guanyar punts de cara a la decisió de GSMA d’aquest juliol. No val a dir, doncs, que això ho signava Trias. L’alcalde en funcions hi estampava la signatura, la resta li donaven suport explícit com se’ls havia demanat amb la seva assistència.

I com és que ningú ho sabia? Doncs perquè l’Ajuntament ho havia preparat així i ningú ho havia explicat. Els caps de llista van ésser convidats a un acte a porta tancada a la Sala Tàpies, on hi hauria un fotògraf municipal i (potser) una càmera de BTV per després enviar imatges a la resta de mitjans. No hi hauria declaracions per part de ningú. El caràcter secret de l’acte, de política de fets consumats i després comunicats en una fotografia i una lacònica nota oficial, va saltar pels aires quan la CUP Capgirem Barcelona va declinar públicament la invitació.

Quina invitació? De quin acte esteu parlant? Què dieu que se signa demà? Aquestes són algunes de les preguntes que feien periodistes i mitjans quan van rebre la nota explicant perquè Maria José Lecha no assistiria a l’acte. La cosa, doncs, era més secreta del què semblava i tot. És potser aquest caràcter críptic, fosc, de fets consumats de la “vella política” en un acte plantejat com una “mostra d’unitat” dels assistents entorn l’oferta, la que més lletja fa la cosa.

I què hi feia allà Ada Colau? Caure en la seva pròpia trampa. Sense acritud. M’explico i no us enfadeu abans d’hora. El digital Crític va publicar un article explicant que Trias estava signant contractes a darrera hora que comprometien inversions fins l’any 2023, alguns d’ells vinculats a Florentino Pérez. Aquest fet va ser denunciat per molta gent, però especial protagonisme van tenir les paraules d’Ada Colau al respecte, quelcom normal i previsible atès que serà la nova alcaldessa en deu dies.

Trias, o algú ben murri del seu equip, va veure en aquella escena la clau de volta per a la signatura del MWC. Immediatament l’alcalde en funcions va sortir a donar la cara, a dir que no era cert, i a adoptar un compromís inequívoc: no signaria res sense el vsit-i-plau d’Ada Colau i aquesta estaria present a totes les signatures que volgués. Trias va quedar com un senyor, un d’aquells educats, sabeu? Dels de la part alta. A l’equip de Trias, però, reien a pulmó obert pensant en el sant gripau que Barcelona en Comú s’empassaria dies després. Ni Messi fot aquests gols, debia pensar Antoni Vives sentint-se una mica vencedor després de l’humiliant derrota del 24 de maig.

La cosa és força senzilla (o de fet, bastant perversament rebuscada): a Colau només li van deixar la sortida de la plantada, de no anar-hi, com va fer la CUP Capgirem Barcelona, i per tant de que Trias pogués no signar l’oferta a GSMA en uns termes que ni Colau ni ningú havia pogut conèixer fins poc abans, i per descomptat sense poder debatre ni esmenar prèviament. La responsabilitat seria de Colau, que tenia el compromís de l’alcalde sortint que no faria res sense l’ok de la futura alcaldessa.

L’oferta, de ser acceptada per GSMA, serà vinculant per a les parts signants, també per a l’Ajuntament, i el seu incompliment no només podria suposar la marxa del MWC de la ciutat, sinó probablement milionàries indemnitzacions a pagar a GSMA. Dic probablement perquè partim d’un anomalia intolerable: el contingut del contracte original amb GSMA que amb aquesta oferta es complementava, no és públic. En tot cas, confiem que el dia 14 de juny mateix, el nou govern el faci públic. Llums i taquígrafs.

Tenia alternativa Ada Colau? Probablement sense haver-se parat un parany a ella mateixa sense saber-ho, i ben aprofitat per Trias (amb molta mala llet), li hagués resultat més fàcil. Tal i com havien anat les coses, ho tenia més fomut. Però no val el·ludir responsabilitats: si Colau hagués dit que allò no es signava sense renegociar les clàusules, o bé Trias no hagués signat o ho hagués fet en funcions i contra la voluntat de, com a mínim, la llista més votada i la futura alcaldessa. La decisió no era gens fàcil, certament, però ens marca clarament per on van les coses (i per on aniran): si a Barcelona mana la seva gent o si manen els poders fàctics i el gran capital. Es pot obeir manant, el problema és quem mais ordena: o povo o el capital. De moment, gol per l’escaire dels últims.

El Compromís de les Escales

Ahir a la nit m’arribava via whatsapp una breu nota atribuïda a Barcelona en Comú (no puc donar veracitat a la font però tampoc és el rellevant) on, entre altres coses, s’afirmava que la signatura no tenia res a veure amb el Compromís de les Escales (el missatge deia més coses però crec que ja han quedat explicades en els paràgrafs anteriors). Doncs aquí és on lamento profundament dir que no, que és mentida, i que BEC (si és que el missatge és seu) faria bé d’explicar que senzillament els han colat un gol entre mandats i que no serà fàcil evitar-ne en un futur: transparència i humilitat són les millors eines que tindran per afrontar la que els hi caurà a sobre durant dels propers 4 anys.

En primer lloc, un element simbòlic que parla per si sol: la seu del Mobile World Capital, que forma part de l’acord  amb GSMA i també de l’oferta de renovació, és ni més ni menys que el local que durant una setmana ha mantingut ocupat els i les treballadores de Movistar en vaga. Per no tenir res a veure, Déu n’hi do, no? Però és que parlar del MWC, de GSMA i del gran esdeveniment de telefonia mòbil mundial a Barcelona és parlar, en bona part, de Movistar. Com sol passar en aquests macroconglomerats i sopes de lletres, logos i sigles a voltes costa saber qui és qui, però fer veure que Movistar no té res a veure, i que l’oferta de renovació (vinculant) no vulnera l’esperit i la literalitat del compromís de les escales, és senzillament prendre al personal com a ingenu. En primer lloc, Movistar forma, a més a més, part dels grups associats a la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation, signant també de l’oferta de renovació del MWC a Barcelona fins el 2023. Però el fet determinant, és que els membres espanyols del GSMA són Orange Espagne, Telefónica Móviles España (Movistar), Així es pot comprovar al lloc web de GSMA on desglossen els membres de ple dret, estat per estat, i fins i tot una volta per altres estats ens permetrà comprovar com filials de Movistar d’altres llocs del món també en formen part. Aquí la captura “Spain”:

GSMASPAIN

I doncs, a què ve tant enrenou?

I aquí és on entro, si em permeteu, en el què crec que és precisament el paper de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament per al mandat 2015-2019: ser la garantia de que els compromisos com el de les escales es compleixen; pressionar al govern perquè no reculi, amb tot el suport necessari per fer-ho quan ho necessiti; garantir la no desmobilització de les lluites per no deixar l’acció política només en mans de les institucions i menys encara del govern (de qui sigui). I així només sereu sempre oposició? No, però perquè un govern en terreny enemic (l’estat ho és, juguem en terreny contrari, ho hem dit sempre) pugui tirar endavant determinades coses, calen transformacions socials profundes. Algunes es poden facilitar des del govern, d’altres són necessàries a l’oposició (al plenari, i al carrer).

Mà estesa per la ruptura, puny tancat contra els passos enrere. Companys i companyes, no hi veieu una amenaça en aquesta situació, sinó una oportunitat de construir poder popular. Quan calgui hi serem, no només votant sinó tancant files en suport al govern. Quan calgui, serem aquells tres trolls que no et deixen caure en certes contradiccions. I quan calgui serem l’oposició crítica i contundent que planta cara a dins i a fora de l’Ajuntament com ho hem fet fins ara a Barcelona i a tot arreu.

Perquè empassar-se gripaus i si cal abraçades* per un 9N mentre posem desenes d’imputats a cada vaga general és allò que ens caracteritza, i de ben segur que quan calgui abraçar-te, Ada, t’abraçarem. Qui sap si el dia 13 serà la primera: ho decidiran les assemblees.

*Edito Nota al peu14:56 hores: “les abraçades no s’empassen, es fan”, encara que les facin els altres.

[Contracampanya] La mà invisible d’Antoni Vives

[Contracampanya] La mà invisible d’Antoni Vives

El dimecres al vespre el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya va organitzar un debat en motiu de les eleccions municipals a Barcelona que girava entorn aspectes relacionats amb la professió, com les transformacions urbanes, l’habitatge o els equipaments públics. Antoni Vives va fer una proposta sorprenent, a cavall entre el liberalisme i la ignorància. Ni més ni menys, l’ideòleg del govern de Xavier Trias ha trobat el remei a l’especulació: la transparència! El fetitxe de moda, la solució a tots els mals, acabarà amb l’especulació immobiliària. Vives explica la seva teoria com una regla de tres, una equació d’allò més lògica, però és més aviat un autèntic conte de la lletera:

  1. Obliguem als promotors i constructors a publicar el valor del sòl, l’import de les operacions de compravenda o permuta immobiliària, i els costos de la construcció.
  2. Com la gent coneixerà l’import real del cost de l’obra, podrem saber qui abusa i qui no dels preus.
  3. Aquesta informació permetrà a la gent escollir quins habitatges compra de manera que els que abusen hauran d’ajustar els preus i no hi haurà més bombolles immobiliàries.
  4. I ja està, tot resolt.

Cal reconèixer que la proposta de CiU té el mèrit de matar d’un infart a Karl Marx, Adam Smith, Keynes, la Comissió Europea i les autoritats de defensa de la competència. La cosa vindria a ser que la mà invisible deixi de ser invisible, i sigui… transparent, i d’aquesta manera el lliure mercat ajustarà l’oferta i la demanda a la perfecció. Si hi ha algun petit desajust, entre ells i alguna ONG ja el pal·liaran amb caritat cristiana. Això ho va etzibar en un auditori ple d’arquitectes, ni més ni menys.

Em sap greu senyor Vives, però per més galons que tingui vostè a l’Ajuntament, això no funcionarà. Deixi’m que li expliqui el perquè, tot i que espero que ja ho sàpiga, i sigui una d’aquelles coses que es diuen en campanya (si el paper ho aguanta tot, una campanya electoral ja ni us explico, el del PP semblava comunista!):

Primer.- La liberalització del sòl que va promoure la Llei del Sòl de Rodrigo Rato (sí, el del PP i Bankia), va multiplicar l’especulació immobiliària arreu de l’estat. El miracle espanyol va consistir, d’una banda, en inundar el mercat de crèdit, de capital fictici que ni existeix ni existirà mai, i així mantenir una demanda ben elevada. L’altra cara del miracle era l’economia de casino, que consistia, no només en el negoci de construir sinó, i sobretot, en els “pelotazos” urbanístics que suposaven les requalificacions. Disparar el valor del sòl era la clau per fer el gran negoci, i si després els compradors s’enganxaven els dits, qui havia fet la millonada ja la tenia a la butxaca i lliure de càrregues.

El valor del sòl, doncs, no era fals: era el seu valor de mercat. El què no ha entès vostè, és que la contradicció entre el valor d’ús de l’habitatge com a bé de primera necessitat, i el valor de mercat que l’especulació i les enormes plusvàlues que genera són una contradicció intínseca del capitalisme que no es resol amb “transparència”. Molt bé, sabem que un solar val X milions, i què? Si el promotor els pagar, el constructor hi edifica, i hi ha qui ho pot pagar, no serà aquest el seu valor de mercat? I fins aquí, no he fet servir cap argument que vagi en contra del què defensa el liberalisme econòmic. Si li dic el què penso, és que el problema, sr. Vives, és que l’habitatge per vostès és una mercaderia, i per a nosaltres és un bé de primera necessitat que no pot quedar en mans de psicòpates sense escrúpols que especulen i fan negoci amb la vida de la gent. És senzill.

Segon.- Torno als arguments del seu propi model econòmic: el lliure mercat i la mà transparent (ja no li direm invisible, transparent fa més del segle XXI i fins i tot de la “nova política”). Sap què passaria amb la seva fantàstica proposta? Que la Comisión Nacional de la Competéncia (o fins i tot l’Autoritat Catalana de la Competència) li tombaria al minut zero, rigui’s del Tribunal Constitucional. Sap que publicar, ja no barems orientatius, sinó estudis de mercat sobre els honoraris està prohibit, postergat sota pena de cremar a l’infern (i una bona bufetada de multa)? Sap que diverses associacions empresarials i col·legis professionals, per publicar estudis o estadístiques d’aquest tipus han estat expedientades i sancionades? Sí, senyor Vives, la seva mà transparent és contrària als dogmes de fe del lliure mercat que defensa CiU, ja que això altera la lliure competència que, se suposa, fa baixar el preu de les coses, i tothom en surt beneficiat.

Per acabar.- Crec que és un moment per fer una reflexió al respecte. Com haureu pogut observar, les normes de la lliure competència i els guardians de les seves essències tenen el mandat de lluitar contra qualsevol cosa que alteri la conseqüència ja que això, se suposa, podria suposar un pacte de preus entre empreses que alteraria el valor de mercat. Doncs bé, en aquest cas, segons la teoria del senyor Vives, la cosa ve a ser el contrari, i no és poc freqüent. La creixent concentració de capital en cada dia rics més rics, a costa de pobres més pobres, ens demostra la inevitable tendència intrínseca del capitalisme als oligopolis i monopolis. Al final, l’única cosa que decreix sense fi, i ara ja de manera exponencial, és el què anomenen costos de personal, és a dir, tant el què reben els treballadors i autònoms en regim d’”autoexplotació”, i el què les empreses paguen a l’estat per garantir l’atur, les pensions o els serveis públics bàsics.

Capgirar-ho, és a les teves mans: només la CUP Capgirem Barcelona proposa l’expropiació de l’usdefruït dels habitatges buits per posar-los en règim de lloguer social, la prohibició de venda de sòl públic, i recuperar el planejament urbanístic per acabar amb l’especulació i garantir que l’habitatge sigui un dret a l’abast de tothom i no una mercaderia.

Municipalisme en codi obert (I). Un cop d’ull al passat per poder veure el futur

Abans de començar, confessaré que sóc poc amant de certs neologismes en el llenguatge polític, i que certs mots em costen d’emprar i assimilar. Ho dic, perquè en aquest article en faré alguna referència, i dic per avançat que, potser, el problema sigui meu i no pas de la comunicació política del moment. Malgrat això, intentaré salvar els obstacles dels mots per poder parlar les conceptes, dels significats. Sí, ho sé, començo malament si l’article el titulo codi obert, però els què vam passar l’adolescència amb els mòdems de 56Ks és un concepte que ens resulta fàcilment traslladable al llenguatge i la comunicació política. Anant al gra, no us espereu un article d’assaig polític sobre el municipalisme, sinó algunes anàlisis, reflexions i inquietuds,  que si bé són l’objecte d’aquest article, no descobriré la sopa d’all, sinó que compartiré el què em ronda per la closca aquests dies entorn el moment que viu el municipalisme al país i, particularment, a Barcelona. No cal obviar que tot plegat fa referència a la Trobada Popular Municipalista (TPM) d’aquest dissabte, la presentació en públic de quelcom que ja se’n parlava com Guanyem amb Ada Colau al capdavant, i altres propostes i nous i vells actors polítics (Podemos i Procés Constituent d’una banda, i ICV i EUiA de l’altra).

Venim de lluny.- El debat que se’ns planteja a molts sectors de les lluites populars, és com podrem articular una candidatura on confluir aquelles persones i col·lectius que fa molt, o poc, ens trobem en la lluita al carrer i la construcció d’alternatives. Venim de lluny, de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, l’MRG i el moviment antiglobalització, de l’Està tot Fatal, passant per la LOU i Bolonya, la Constitució Europea o el 15M. Cadascú amb els seus tempos, prioritats i personalitat, però Barcelona avui és una ciutat plena d’alternatives en creixement, l’espais alliberats i casals i ateneus, de col·lectius i moviments de lluita, i no només de resistència. No som on érem al 2000 (no em feu parlar de més enrere, que jo no hi era), però tampoc on érem fa poc més de tres anys. Comentava l’altre dia un company a Twitter (ja en parlarem d’aquesta arma diabòlica un dia), que hem passat de dir que “la nostra vida no cap a les urnes” o “abstencionista el 25 de març”, a tenir els moviments populars en un debat brutal (en el bon i mal sentit de la paraula) sobre les eleccions municipals de 2015. Quelcom ha canviat. Crec que en particular hi ha tres causes detonants: el 15M i la seva evolució en centenars d’àtoms de lluita i alternatives germinant pels barris, l’entrada de la CUP-AE al Parlament (amb els seus més i els seus menys) i la irrupció de Podemos amb 5 eurodiputats que ha fet agafar un baló d’oxigen per trencar l’escepticisme que es respirava en molts entorns. D’altra banda, podríem abordar algunes causes de fons, com podrien ser: (1) les experiències municipals en altres ciutats: CAV, CUP, Gent de Gramenet, etc.); (2) la necessitat de passar de la resistència a la confrontació amb el poder i combatre l’hegemonia del règim (una evolució similar a la de l’independentisme); i (3) si em permeteu un cert “tenim pressa”, especialment per part de la generació dels 70-80 que fa anys que lluita i que vol ampliar el seu radi d’acció. Que la prudència no ens faci traïdors, i la pressa no ens faci entrebancar. Posades aquestes reflexions sobre la taula, fetes en resum (d’història de les històries de la ciutat ja hi ha llibres publicats) i molt personal ja que faig alguns salts per la meva experiència personal a tall de contextualitzar, abordaré, com pugui –així que sigueu benvolents- la necessitat d’abordar la necessitat d’una candidatura rupturista a la ciutat de Barcelona, i el meu punt de vista.

Girar el cap enrere.- Fet el breu repàs de com hem arribat fins aquí, haig de fer referència obligada a les eleccions municipals de 2011. No cal passar-ne de puntetes, ja que tenen molt a veure amb el què plantegem avui. L’any 2011 la CUP de Barcelona va fer una aposta per concórrer a les eleccions municipals amb una fórmula que anés més enllà. L’aposta per les eleccions era triple:

  • En primer lloc, impugnar globalment i amb alternatives el model de ciutat vigent des del 79 construït pel PSC i ICV (o PSUC) i EUiA i ERC en l’etapa mes recent. Era necessari posar aquest discurs en el debat públic i en l’àmbit institucional interpel·lant directament als partits amb representació a l’Ajuntament al marge de l’entrada o no de la CUP al consistori.
  • En segon lloc, volíem donar el tret de sortida a allò que ja s’estava fent en moltes altres viles i ciutats del país: la construcció d’una candidatura popular que, des del municipalisme combatiu, comencés a caminar per tal d’entrar en confrontació en el camp institucional amb l’objectiu de seguir articulant espais de contrapoder que generessin noves alternatives i institucionalitats comunes. Obríem camí, o ho vam intentar, sabent que la carrera per Barcelona era una cursa de fons.
  • En tercer lloc, explorar quines eren les reaccions a aquesta aposta, tant en participació d’altres agents polítics i socials en la candidatura i/o la campanya, en suport electoral i especialment entre els moviments populars i l’activisme de la ciutat. En aquest sentit, crec que vam encertar prou les previsions. La porra que vam fer entre militants ens donava una aposta de 10.000 vots (aprox.) i en vam obtenir 12.000. La participació va ser la previsible, amb l’Esquerra Independentista i els agents més propers (de l’Alternativa per Barcelona en parlem després). I la reacció dels moviments popular i l’activisme, en general, refractària a entrar en un terreny hostil i de l’enemic com l’electoral.

Alguna cosa, com deia abans, ha canviat quan el 2014 hi ha una ebullició que ha posat en el centre del debat dels moviments populars la participació electoral, incloent la voluntat de guanyar la ciutat (o les eleccions, que no és el mateix). Respecte a la fórmula emprada, formava part del objectius que abans comentava, i en aquest sentit vam decidir no concórrer en solitari i explorar la possibilitat d’incloure més gent a la candidatura amb dues voluntats inequívoques. La primera, explorar els límits de la voluntat i les reticències del moment en el terreny de confrontació electoral i institucional entre els moviments de la ciutat, i la segona, evitar dues candidatures separades de caire anticapitalista i rupturista el 25 de maig de 2011. D’aquí va néixer la CUP – Alternativa per Barcelona, a partir de tres elements importants: l’acord amb Des de Baix, la incorporació de la Trobada Alternativa de Noubarris, i la inclusió d’un seguit d’independents amb un paper proactiu i no merament figuratiu, com en David Fernàndez, en Julià de Jòdar, l’amic Jona o la incansable Roser Veciana (i me’n deixò, eh). L’experiment no ens va sortir, doncs, gaire malament en termes relatius, ja que crec que vam fer una campanya molt potent, un programa d’alternatives mitjançant punts de trobada molt complet, i vam plantejar la impugnació del model de ciutat per recuperar-la. Però no tot són flors i violes, i també vam poder observar com la fórmula dels acords bilaterals a mode de coalició no són una opció gaire funcional ni atractiva, més enllà de no competir electoralment. I, tampoc podem obviar que els límits que vam trobar amb l’aposta van ser molts, amb una actitud refractària i fins i tot hostil per part de molta gent amb qui compartíem i compartim lluites. Alguna cosa no havíem fet bé. Amb plantejaments valents però sense innovar massa. Amb molt esforç militant i una comunicació política que ja era caduca. O a tall de conclusió, els temps començaven a canviar i nosaltres seguíem amb programació de codi tancat. Amb això que en diuen ara vella i nova política (no, aquest concepte no el paeixo gaire bé), estàvem més en la vella que en la nova, amb un fet diferencial important: si es tractava de vella, era també recuperant l’esperit de l’esforç militant front a les maquinàries dels aparells polítics de partits amb l’ànima, i la butxaca, venuda a La Caixa. Mentre les nostres mans eren el nostre capital, d’altres jugaven, i juguen, amb el capital prestat per l’enemic. El balanç? No ho vam fer pas malament però la proposta ja no s’ajustava al què requeria el moment. No envà, en paral·lel va néixer el 15M, al què molts vam arribar tard, i sobretot vam llegir malament a l’inici. De tot se n’aprèn, especialment de l’autocrítica i de l’experiència. I tampoc envà la següent llista electoral on va sortir el meu nom anava de 69, i no pas d’1, si em permeteu la broma d’aquell calvari, si és que puc parlar de calvari amb el què estan menjant les tres companyes amb escó al Parlament regional.

Un darrer apunt i algunes conclusions.- A les eleccions al Parlament de Catalunya, la CUP – Alternativa d’Esquerres es va trencar moltes de les reticències i actitud refractàries. Alguna cosa havíem fet bé, i una d’elles era, sens dubte un cap de llista sense carnet, i una obertura de la participació. Resumint, que vam obrir parcialment el codi de programació, vam deixar que les coses se’ns escapessin una mica de les mans, i deixar-nos de mirar tant el melic. Amb molts encerts i feedbacks constants assolits entre el sobreesforç inhumà que duen a terme la Isabel, en David i en Quim a Màtrix, i les Trobades d’Unitat Popular o el front en defensa de la sanitat pública, alguna cosa estem fent bé. I en aquest “estem” ja no parlo només de la CUP, sinó d’un nosaltres molt més ampli. Però no, no es tracta d’autocomplaences, i de sobredimensionar l’evidència de que a Barcelona ciutat la CUP-AE va sobrepassar els 30.000 vots, sinó també de fer autocrítica. Tampoc hem sabut acabar d’obrir el codi com volíem, ens hem quedat en un poni de Troia sense arribar a ser el cavall. Probablement no en sabem més, o no donem a l’abast de tot, i per respondre a això només se m’acudeix una resposta: aquest nosaltres ha de seguir creixent, i ara si que la primera persona del plural té uns límits que encara no sé on estan i que, a priori, no em vull imposar abans d’hora. Ep, que n’hi ha que els tinc clars, però fins a arribar-hi hi ha quilòmetres d’espai per córrer. Així doncs, les eleccions municipals de 2015 crec que seran, tant a Barcelona com a la resta del país, un punt d’inflexió en el municipalisme i que tindran un cert caràcter destituent (ja en veurem l’abast, no juguem a boles de vidre), i qui sap si constituent, però per això caldrà saber articular una candidatura àmplia i plural però amb una clara vocació de ruptura i de compromís amb el reptes i necessitats del moment. No serà fàcil, i caldrà fer encaixar moltes peces perquè l’engranatge funcioni. Per mi, hi ha un aspecte fonamental i imprescindible, i és la participació directa i democràtica en el si del propi espai polític en construcció, i això exigeix parlar de mètode i, sobretot, de tempos. Que la democràcia és lenta, el rellotge no ens espera, i el moment ens exigeix estar a l’alçada. Aquest és l’objecte de la segona part d’aquestes reflexions, que m’agradaria publicar abans de la TPM d’aquest dissabte, on precisament es parlarà d’això. En tot cas, tant si arribo a temps o no, en hi veiem i ho parlem entre totes?

TPM

Construcció nacional, autodeterminació i escenaris de consulta

Article publicat a l’Accent digital el 18 d’abril de 2013

És un fet evident que la qüestió nacional ha impregnat el conjunt del debat polític, especialment a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Les eleccions del novembre de 2012 van situar les posicions polítiques favorables i contràries a l’autodeterminació i a la independència en un escenari de conflicte, i ja no de mera resistència. En aquest context, el pacte de legislatura entre CiU i ERC ha situat en el centre del debat polític, en l’objectiu fonamental de la legislatura, la celebració d’una consulta sobre el futur status polític de la CAC. Són molts els elements de debat, perspectives d’anàlisi i estratègies que es poden seguir en aquest àmbit. Amb aquest article es pretén fer una aportació al debat, i sobretot, plantejar els dubtes i les percepcions de l’error estratègic –i fins i tot ideològic- que suposa centrar el full de ruta de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular al voltant d’una hipotètica celebració d’una consulta no vinculant (cal no oblidar aquest aspecte clau) per part del Parlament o del Govern de la Generalitat de Catalunya. Com a aportació a un debat de caràcter estratègic i tàctic, aquest es fa des de la premissa que hi ha quatre objectius irrenunciables que defineixen a l’Esquerra Independentista: la reunificació dels Països Catalans, la seva independència, el socialisme com a programa polític, econòmic i democràtic del subjecte polític, i el feminisme [i].

El caràcter tàctic de la consulta, i de la no-consulta

Així doncs, plantejar el procés d’autodeterminació dels Països Catalans en clau de victòria conjuntural d’una consulta o referèndum no vinculant en una part del país, és un error estratègic absolut. Aquesta no és una afirmació buida, sinó que és la conclusió a un seguit de premisses que fa temps que planen en el debat polític nacional.

En primer lloc, perquè no estableix cap lligam entre les suposades fases d’independència per territoris, fent de la referència als Països Catalans una mera retòrica buida de tot contingut i voluntat de construcció nacional.

En segon lloc, perquè una derrota en termes electorals en una hipotètica consulta oficial, deixa en via morta el camí iniciat i el creixement sense precedents de l’independentisme, especialment a la CAC. Aquesta derrota comportaria (1) la impossibilitat de plantejar una declaració unilateral d’independència, i una nova convocatòria de consulta en un curt termini de temps; (2) una deslegitimació de l’independentisme que quedaria tocat i moribund davant l’estat i la comunitat internacional, enfortint a l’enemic; i (3) l’independentisme quedaria sense cap mena de full de ruta per seguir avançant, obligant a un replantejament no només tàctic sinó també estratègic que deixaria en cendres tot allò obtingut fins avui.

Això, però, no obsta a considerar la consulta com un dels punts d’inflexió fonamentals en la tàctica a desplegar per l’Esquerra Independentista en la conjuntura actual. D’una banda, és sabut i notori que Convergència i Unió treballa a dia d’avui sobre la hipòtesi de que no se celebrarà cap mena de consulta per dos motius: ni l’estat té cap intenció de permetre-la, ni el govern d’Artur Mas cap intenció d’enfrontar-se a l’estat i desobeir-lo convocant-la. De l’altra banda, ERC posat tota la carn a la graella en un pacte de legislatura amb CiU que es basa fonamentalment en què els republicans s’empassen tota la merda haguda i per haver sempre i quant hi hagi consulta, un escenari que s’esquerda per moments ja que Junqueras sap perfectament que no n’hi haurà si depèn de CiU.

Així doncs, es fa més necessari que mai evidenciar el frau democràtic imminent que suposa l’incompliment del contingut plebiscitari de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que no és altre que el mandat inequívoc de convocar una consulta amb o sense el consentiment de l’estat. Paral·lelament, es fa imprescindible evidenciar la cortina de fum que està suposant l’estira-i-arronsa del pacte de legislatura entre CiU i ERC per executar el programa de desposseïment democràtic i saqueig econòmic impulsat per la Troika i executat de bon grat per pur interès de classe per part de CiU. En aquest sentit, es fa necessari provocar els escenaris que escenifiquin aquesta situació com el què va suposar l’oposició d’ERC a l’auditoria del deute proposada per la CUP-AE al Parlament, o l’aïllament republicà ens els moviments populars i espais de lluita contra les retallades, l’austericidi i el saqueig. I tot plegat amb un missatge clar: la consulta és un mandat democràtic del poble de Catalunya al Parlament i no és discutible ni supeditable a la política de despossessió econòmica del govern. Per trencar aquesta cortina de fum ens caldrà ser més cavalls de Troia que mai a les institucions, més desobedients dins i fora, i amb més mobilització social que mai al carrer.

Construcció nacional i autodeterminació

Com va dir en Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres i en aquest sentit la inactivitat ens situa com mers espectador, però el seguidisme d’un full de ruta nascut per fer estavellar el procés contra les roques, ens fa directament partícips del fracàs. És doncs, més necessari que mai, desplegar una estratègia pròpia a socialitzar en tots els àmbits possibles que sigui capaç de lligar la necessitat de destitució del poder establert, l’impuls d’un procés constituent que garanteixi el control democràtic de l’estat i l’economia basat en el poder popular i, finalment, que desplegant estratègies, tàctiques i fins i tot aliances diferents conjunturals, tingui en el centre del seu full de ruta la construcció nacional com a pilar de la reunificació i la total independència dels Països Catalans.

En primer lloc, doncs, cal que trenquem amb la idea socialment estesa de què autodeterminació equival a la celebració d’una consulta o referèndum, tal i com vam fer en el seu moment amb la Campanya Unitària per l’Autodeterminació que s’oposava a les reformes dels estatuts d’autonomia al sud de l’Albera com a intent d’encaix a l’estat. L’autodeterminació és el dret inalienable dels pobles a decidir lliurement el seu present i el seu futur, i el seu exercici suposa l’autoreconeixement del subjecte polític col·lectiu com a dipositari de la sobirania. El seu exercici suposa doncs l’exercici de la sobirania, i això no només passa per la constitució d’un estat, sinó que sobretot passa per decidir tots els afers que afecten a la comunitat al marge de la seva forma d’organització política. Aquest és un concepte que, com a comunistes, hem de tenir molt clar, doncs no podem perdre mai de vista que la conquesta de l’estat és un estadi temporal en el camí cap a la seva destrucció.

En segon lloc, i si no volem que la referència als Països Catalans esdevingui pura retòrica sense cap voluntat política, cal que defensem inequívocament el marc nacional complert. La territorialitat és un element irrenunciable del conflicte nacional entre els Països Catalans i els estats espanyol i francès. Això ens obliga a pensar, debatre, acordar i sobretot executar un programa estratègico-tàctic de construcció nacional que permeti avançar cap a la reunificació dels Països Catalans i l’extensió del marc territorial entre el conjunt de l’independentisme, els moviments populars i la societat en general. En aquest sentit, és un fracàs absolut que el moviment impulsat per Forcades i Oliveres renuncií explícitament a la territorialitat del país i accepti els límits administratius de l’estat espanyol com a límits de la seva acció i projecte polític. No caiguem nosaltres en el mateix error, doncs als Països Catalans no els queda ningú més que els defensi. Deia fa uns mesos un dirigent d’ERC que és responsabilitat dels qui defensem la territorialitat completa dir el com si volem convèncer, i no li manca ni una gota de raó, ans al contrari, la pilota està a la nostra teulada.

En tercer i darrer lloc, és imprescindible l’expansió de la Unitat Popular com a estratègia de ruptura amb el poder establert i de construcció de contrapoder arreu dels Països Catalans. Cal doncs, que els moviments populars esdevinguin motor de construcció nacional i alliberament en el seu camí cap a la construcció d’una alternativa política que emergeixi imparable entra la descomposició d’un règim que, per bé que ferit i tocat, encara té molta resistència i capacitat de recuperació sota formes molt més autoritàries de control social i govern. L’expansió i consolidació de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans és la millor garantia de que, passi el què passi amb consultes, declaracions unilaterals d’independència, o pactes ad hoc entre la burgesia catalana i l’estat espanyol, els Països Catalans seguiran sent un projecte polític en construcció i un objectiu no només assolible, sinó necessari.

És doncs, urgent, defugir les anàlisis de conjuntura i les propostes tàctiques i estratègiques que es basin en el marc conceptual imposat per aquells qui volen garantir que el procés sobiranista és una eina per a que res canviï, per a seguir al capdamunt de la piràmide de poder, al marge de la proclamació d’un estat propi o de fer-se propi l’estat existent.

Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra forma de veure el món, les nostres metes i plans. Formen part del inconscient cognitiu. No podem accedir-hi conscientment, però si per les seves conseqüències i a través del llenguatge. Nous marcs, que suposen canviar el què s’entén per sentit comú, i que provoquen canvi social, requereixen un nou llenguatge.”

Pròleg de “No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”, de Georg Lakoff


[i] Des de fa temps, però darrerament ha pres major dimensió especialment gràcies a l’aportació d’Arran en aquest sentit, un quart eix completament transversal s’ha posat sobre la taula: la lluita antipatriarcal o feminisme. Aquest és un element que haurà de ser incorporat com a irrenunciable en el programa polític de la Unitat Popular, i que requerirà plantejaments propis que el dotin de la dimensió estratègica que ha de tenir.

Quan Amaiur no vota, Francesc-Marc Álvaro renya la CUP

Deixi’m que li dediqui només quatre ratlles en relació als comentaris que ha fet vostè avui a la tertulià de RAC 1 sobre el vot d’Amaiur en la investidura de Rajoy. I deixi’m que li mostri la meva sorpresa pel què ha dit de la CUP en la seva intervenció.

És sorprenent, per no dir absurd i delirant, que vostè s’indigni per l’abstenció d’Amaiur però a qui demani explicacions és a la CUP. Com som amics, diu vostè, en correspon a nosaltres donar explicacions. Bé, suposo que no cal recrear-s’hi massa, però que potser estem obligats a donar explicacions per les decisions polítiques que prenen els altres? Una mica de seriositat i menys mala llet per atacar a la CUP gratuïtament.

Aquí cadascú és responsable dels seus actes, i punt. Vostè mateix afirma que, si no volien votar a un president espanyol, que no s’haguessin presentat. Doncs bé, tot i no compartir aquesta reflexió, li recordaré una cosa: és el què va fer la CUP, no presentar-se i demanar l’abstenció el 20-N. Ei, i un bon grapat de crítiques i insults ens va comportar.

Finalment, sobre l’abstenció d’Amaiur a la investidura de Rajoy, permeti’m un petit acte d’advocat del diable. Si no es munta cap escàndol per l’abstenció d’Amaiur és, senzillament, perquè ningú té cap dubte de què hi van a fer a Madrid, i només cal recordar que abans de la il·legalització l’esquerra abertzale ja havia deixat de presentar-se a les corts espanyoles. Potser no totes les formacions polítiques poden dir el mateix. És doncs, pura tàctica conjuntural en un moment en què, a Euskal Herria, necessiten posar les bases per a la solució del conflicte polític i armat.

Espero que aquestes línies li hagin resolt algun dubte d’un tema que, per cert, diria que l’ha alterat molt en directe. Bon dia.

Aprofito l’ocasió per retre un petit homenatge al millor parlamentari que ha trepitjat mai les corts espanyoles, Jon Idigoras.

Sobre fronts patriòtics i la Unitat Popular

El debat sobre la necessitat d’una estratègia basada en la unitat de l’independentisme, per sobre de les diferències de tipus ideològic, és quelcom recurrent des de fa molt de temps. Al si de l’Esquerra Independentista, la divergència entre aquesta opció i la de la Unitat Popular va ser superada, fa uns 15 anys (posem el 1995, malgrat no ser una qüestió pacífica), en favor d’aquesta darrera. Si bé la unitat orgànica de l’EI no és un fet més de 40 anys després del naixement del PSAN, partit desmarcat actualment de l’EI, si que hi ha hagut un consens entorn la necessitat de construir la Unitat Popular com a full de ruta, o línies mestres, cap a la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Com deia, el desmarcament del PSAN del conjunt de l’EI ve donat, en bona part, per la insistència d’aquesta organització en articular un Front Patriòtic enlloc d’apostar per la Unitat Popular.

Més enllà de l’EI, hi ha hagut altres sectors de l’independentisme que han adoptat discursos similars al Front Patriòtic, formulant propostes i intents orgànics per articular un front independentista únic que deixi de banda qualsevol altre aspecte polític. Durant molt de temps, però, aquest discurs havia estat monopoli de col·lectius petits, de tendència xenofòbia i ultranacionalista. De fet, n’era més la coartada que no pas una realitat poc a poc descoberta, i rere el “ni dretes ni esquerres” n’hem vist aparèixer grupuscles xenòfobs, ultradretans i molt bel·ligerants amb l’esquerra (mai amb la dreta). Ara bé, el nou discurs del Front Patriòtic es presenta com una opció política democràtica i recolzada en el transversalisme, que només qüestiona la relació amb l’estat espanyol (i rarament amb el francès) però no l’statu quo i l’ordre socioeconòmic establert. Entre els seus valedors hi ha Joan Laporta, Carretero, López Tena, Enric I. Canela, etc. Tots ells, casualment, de tendència política clarament neoliberal, quan no neocon.

Les darreres experiències en aquest camp ens aboquen a resultats més aviat desoladors. En primer lloc tenim l’experiència de Reagrupament, que essent la primera i més sonada escissió d’ERC, va fracassar estrepitosament anant en solitari a les eleccions autonòmiques. Un discurs mancat de molts aspectes en unes eleccions marcades profundament per la crisi econòmica i financera, i la manca d’entesa amb Solidaritat i Joan Laporta, en són el factors clau, al meu entendre. Solidaritat, però, no ha ens ha portat alegries tampoc. En primer lloc, tenen el dubtós honor d’haver col·locat a Joan Laporta al Parlament, on no va trigar en fer explotar el seu ego i abandonar el grup parlamentari. De totes les persones que es van apunta a SI, potser les menys indicades (amb algunes excepcions que ni penso nombrar), per ocupar els escons al Parlament. Repassem ràpidament els currículums: un, ex-conseller nacional de CDC (partit que mai ha estat independentista -sí alguns militants-), així com ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial (espanyol); i l’altre ex-diputat d’ERC que no va abandonar l’escó, que va votar la investidura de Montilla i avalar dos (no un no, dos) tripartits, gaudint de càrrecs a ERC des de ben jovenet, al capdavant de les joventuts. Sí, tenen dret a canviar, rectificar o equivocar-se, però aleshores que s’apliquin dosis d’humilitat i no vagin repartint carnets d’independentista i espanyolista a tort i a dret. No sorprèn, doncs, que en un espiral d’acusacions de botiflerisme inaudit, s’afirmés que la CUP havia concorregut amb espanyolistes a les eleccions municipals a Barcelona.

I per si no n’haviem tingut prou, i amb Laporta fent de les seves al Parlament, Portabella encara va necessitar regalar-li l’acta de regidor per seguir acumulant càrrecs, sous i egos. L’arriscada aposta de Portabella i ERC a Barcelona es va estimbar i ha acabat amb un sol regidor a l’Ajuntament de Barcelona per ERC. I si em permeteu la llicència, malgrat competir directament amb ells a les eleccions com a CUP-AxB, em sap molt greu que dues persones de la talla personal i capacitat de treball com Ricard Martínez i Xavier Florensa, es veiessin relegats per un repartiment de cadires que els desplaçava per sota del candidat de Reagrupament i de la segona de Joan Laporta.

No és casualitat, tampoc, que tot aquest espectacle s’estigui veient només al Principat i no a la resta dels Països Catalans, malgrat l’enèsim intent de Josep Guia. Tots aquests actors, salvant sectors d’ERC, ni defensen ni han defensat mai la plena independència del conjunt del territori. Els Països Catalans són una peça decorativa que envolta, a tall folklòric, una estratègia circumscrita únicament a la Catalunya autònoma.

Bildu a la catalana, diuen

Sovint es pretén afirmar que al País Basc ha estat possible articular una opció de front patriòtic, i que Bildu n’és el resultat. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Per entendre què és Bildu i com ha estat possible cal tenir en compte diverses coses:

a) En primer lloc, qualsevol anàlisi que prescindeixi de 50 anys de lluita armada d’ETA i que per tant es consideri comparable és absolutament absurd. 50 anys de confrontació armada amb totes les seves conseqüències (presos, víctimes, terrorisme d’estat, espirals repressius, socialització del patiment, etc.) és quelcom que ni tenim, ni hem de tenir, i per tant, poc té a veure un escenari amb l’altre.

b) La estratègia de l’Esquerra Abertzale per articular un front popular amb la independència i el socialisme del conjunt de territoris bascos com a objectiu és quelcom que ve de molt lluny. No en va, Herri Batasuna no vol dir altra cosa que Unitat Popular. En aquest llarg camí, cal recordar que els moviments socials, ecologistes, d’okupació, etc. han tingut com a pal de paller l’esquerra independentista basca.

c) Bildu és un gran espai independentista i d’esquerres que ha aglutinat l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternativa. I cal tenir en compte que: 1) L’Equerra Abertzale és la força absolutament i indiscutiblement hegemònica al si de la coalició; 2) Eusko Alkartasuna va patir una escissió del sector més proper al regionalisme interclassista (ara en diuen transversal) del PNV, fent un gir cap a l’estratègia independentista i d’esquerres evident; 3) Alternatiba és una escissió d’Esker Batua (Izquierda Unida).

Així doncs, si bé el perfil d’EA i Alternatiba és un factor clau per fer possible la coalició, no hi hauria Bildu sense la inqüestionable hegemonia de l’Esquerra Abertzale, és a dir, del moviment polític que aposta per la Reunificació, la Independència i el Socialisme a través de l’estratègia de la Unitat Popular com a eina de construcció d’un contrapoder popular capaç d’entrar en confrontació democràtica directa amb l’estat, i guanyar.

d) Bildu és conseqüència immediata de l’Acord de Guernika, que posa les bases des del sobiranisme a la resolució del conflicte político-armat basc per iniciativa de l’Esquerra Abertzale, en un gest unilateral de posar fi a la confrontació armada (i la conseqüent declaració d’alto-el-foc unilateral d’ETA).

Així doncs, plantejar qualsevol tipus d’aliança que pretengui emular la coalició basca és un exercici de miopia política, o de populisme de baix perfil dirigit a l’independentisme sociològic, un espai polític a l’alça (com a mínim fins ara). En qualsevol dels dos casos, entrar en discussions, debats o negociacions per fer possible un escenari similar és una irresponsabilitat política que ningú hauria de cometre. Malgrat això , el tacticisme sobre el taulell d’escacs ens dibuixa un futur magre amb un independentisme escorat a la dreta, molt basat en el victimisme fiscal i l’etnocentrisme nacional, que o bé acabarà amb un conflicte social entre comunitats o amb un escenari de terra cremada per a l’independentisme.

L’atzucac del transversalisme

El Front Patriòtic que s’havia plantejat des de sectors socialistes i revolucionaris tenia un element imprescindible que ara no es dona en absolut: l’hegemonia de l’esquerra en qualsevol aliança àmplia de l’independentisme. Així, des d’aquesta hegemonia, poder garantir una ruptura democràtica i la transició cap a un model socioeconòmic just i sense classes. Si aquella ja era una estratègia arriscada i qüestionable aleshores, ara resulta evident que no ens trobem en una situació com aquella, sinó més aviat al contrari. Importants sectors de l’independentisme que avui reivindica aquesta estratègia ho fa, no només sense qüestionar l’ordre polític i socioeconòmic actual (més enllà de la relació amb Espanya), sinó que el defensa i el legitima. No en va, la seva insistència en la defensa de la Unió Europea i de la integració en ella d’un futur estat català, n’és la principal mostra (tot i que en trobaríem moltes d’altres, d’evidències).

I és que la unitat de l’independentisme que es predica ara ho fa, no des d’una estratègia de classe per assolir un objectiu mediat -que no final- com és la independència, sinó des d’una gran fal·làcia ideològica: el travsersalisme. El tranversalisme que prediquen alguns, i que al meu entendre han acceptat cometent un greu error estratègic persones d’esquerres, és un autèntic parany, un carreró sense sortida. Vegem:

a) Transversal no és més que un eufemisme que pretén postergar el nom que li correspon: l’interclassisme. És a dir, una estratègia per tal de neutralitzar tot potencial transformador o revolucionari d’un moviment massiu que, si en un moment donat és capaç de trencar amb l’estat espanyol (i francès, tot i que sovint se n’obliden els transversalistes), també ho és per trencar amb el capitalisme.

b) El què sempre ha bloquejat l’avenç de l’independentisme ha estat l’hegemonia del projecte polític de la burgesia, de la dreta, nacional. No cal esforçar-nos gaire per explicar que d’aquell esperit del 10-J del què presumia la CiU en oposició no en queda res un any després i que l’aliança natural de la dreta catalana és la dreta espanyola.  El projecte de CiU, com ho va ser el de la Lliga Regionalista, és i serà Espanya (amb Duran de ministre, si pot ser).

Construir la Unitat Popular, cap a un front d’esquerres i independentista

De receptes màgiques, ni en tenim ni en tindrem. Ens ha costat molt arribar fins a on som i, malgrat les turbulències i pressions per desestabilitzar l’Esquerra Independentista per tal de deixar pas a l’hegemonia liberal, és necessari continuar avançant en la mateixa direcció que portàvem fins ara. Els darrers resultats electorals, arreu del país i també a Barcelona, avalen el camí de la Unitat Popular que hem emprès. Seguir cohesionant l’Esquerra Independentista, on el jovent hi té una responsabilitat històrica els propers mesos. Seguir teixint aliances amb l’esquerra, els moviments socials i veïnals i les lluites populars. Seguir treballant des de la base per un escenari democràtic que faci possible la ruptura amb els estats espanyol i francès i el capitalisme injust que ens ofega.

Ens queden molts reptes, però hem i podem desafiar-los, sense que ningú ens distregui del nostre camí en benefici d’interessos propis, perquè uns Països Catalans independents, lliures, ecològics, sense classes ni discriminacions per raó de gènere, orientació sexual, color de pell o origen no només són possibles, però sobretot, són necessaris.

Fotografia: Dani Morell

/Nota sobre comentaris: estan oberts i sense moderació, excepte si el programa els detecta com a spam.  Em reservo el dret a esborrar aquells que continguin insults, amenaces, etc. (que aquests dies hi ha qui s’exalta massa). Debat, el què vulgueu.