Autocritica

Ahir vaig dir diverses coses a Twitter com a reacció immediata, i en calent, els despropòsits que Puig, Duran i Lleida i Artur Mas havien dit sobre la mobilització del 15 de juny davant del Parlament. Els comentaris meus van estar certament fora de lloc i van ser desafortunats. El cert, és que les piulades no van tenir massa trascendència a la xarxa social, més enllá d’alguna retwitejada i algún comentari. L’error, va ser no calcular que els para-mitjans afins al govern i l’ordre establert restaven vigilants a qualsevol errada que poguéssim cometre. Si d’una protesta com la del dia 15 van ser capaços de parlar de cop d’estat, segrest i fins i tot la delirant expressió de “les noves formes de violència urbana” (Puig) i “kale borroka” (Mas), no ens ha de sorprendre que del què vaig dir jo inttentéssin fer-ne un petit incendi. Més encara, després de veure l’assatjament públic i desbocat a Arcadi Oliveres, la prudència en la contundència formail hauria de ser una de les nostres principals preocupacions. Com encertadament diuen els companys de La Tele: que no ens despistin, que queda molta feina per fer.

Cada dia es diuen i s’afirmen barbaritats com a temples, però nosaltres no controlem, com a mínim no com els representats i altaveus de l’ordre establert, el ritme dels mitjans (i menys encara dels para-mitjans de propaganda). La caça de bruixes ha començat: Puig i Mas ja han anunciat que aniran a per tots nosaltres, sense saber ben bé qui som, aquest “nosaltres”, en el què m’hi incloc per convicció i coherència més enllà de la presència a la concentració de dimecres. El govern i el gruix de mitjans i para-mitjans han dibuixat línies vermelles, que si bé no sabem on són exactament, podem intuir per on van aproximadament. La criminalització de manual per generar consens entorn la repressió i caça de bruixes està en marxa. Res, res nou, que no haguéssin fet governs anteriors, des de Tatcher fins al GAL passant per Valdecasas. Cada un d’ells amb les particularitats i intensitats diferents, però tots amb una mateixa estratègia: senyala, criminalitza, reprimeix.

L’atac a la CUP

Especialment greu és el meu error. Haver utilitzat certes paraules (ep, paraules eh, ni porres, ni pilotes de goma ni quiròfans tancats, només paraules), havent estat el cap de llista de la CUP – Alternativa per Barcelona a les darreres eleccions municipals, ha estat un important error de càlcul. No és que ara m’ataquin els què abans no ho feien, ja que de fet molts dels comentaris d’ara són quasi calcats als què ja em feien aleshores. Però aquesta vegada he donat peu a l’adversari per atacar un projecte col·lectiu per unes paraules meves. Als adversaris els deixaré clara una cosa: la CUP és un projecte col·lectiu que expresa la seva opinió pels canals corresponents i, el meu Twitter, és meu (no sé si tothom podrà fer aquesta afirmació). Als companys i simpatitzants que han pogut veure com se’ls ataca, directament o indirecta, per no haver calculat les conseqüències enmig d’una caça de bruixes, només demanar-los disculpes. Era evident que després d’un èxit com el del 22 de maig som un nou objectiu a abatre, i jo els ho he posat una mica fàcil aquesta vegada. Ens haurem de moure com serps per esquivar la seva munició enmig del Leviatan.

Que no ens despistin

Aquests dies es debat molt sobre com refer l’estratègia de la desobediència, legítima i necessària, davant l’ofensiva violenta contra els drets socials que vivim. Hem de ser més hàbils que ells, preveure les seves reaccions i anticipar-nos als seus dards que busquen narcotitzar la resposta popular dels qui no estem disposats a renunciar allò que ha costat segles de lluita aconseguir. Som capaços de fer-ho amb convicció, coherència i contundència, n’estic convençut. Ara bé, caldrà examinar certes tàctiques i actuacions concretes perquè ningú ens despisti: la violència estructural a la què estem sotmesos també és la criminalització política, la batalla mediàtica i l’omnipresent opinió publicada. Que el meu, sigui el darrer error; repetir-lo és un luxe que no ens podem permetre.

 

Anuncis

L’alternativa necessària per Barcelona

[Article publicat a la revista En Lluita – enllaç]

El passat 24 de març, mig miler de persones ompliren l’auditori de les Cotxeres de Sants en l’acte nacional en el qual la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) donava el tret de sortida a la pre-campanya de les eleccions municipals d’enguany. Quatre anys després de les eleccions del 2007 –que van situar la CUP en el mapa polític del país gràcies a una quarantena de candidatures i un bon grapat de regidores a diverses capitals de comarca–, el proper 22 de maig hi haurà al voltant de 80 llistes. Aquest creixement de candidatures és el resultat de quatre anys de feina i de propostes d’un projecte que arrela al territori.

Les eleccions municipals que s’acosten arriben en un context on l’enèsima crisi del sistema, amb un paper protagonista del crac financer i de l’economia especulativa, ens ha situat en una nova ofensiva del neoliberalisme. Les retallades anunciades pel govern conservador de la Generalitat, que es començaran a materialitzar i endurir després de les eleccions municipals del maig, fan més necessària que mai una xarxa de contrapoder i mobilització capaç de plantar cara a l’agenda de privatitzacions i reducció dràstica dels serveis públics. En aquest sentit, la reivindicació des del municipalisme pot suposar un important espai de contrapoder que esdevingui l’altaveu de les lluites socials i veïnals front una esquerra gestionària i institucionalitzada incapaç d’apartar-se del discurs únic del neoliberalisme.

Paral·lelament, el debat territorial a l’Estat espanyol ha pres més força que mai arran de la mobilització popular als Països Catalans, amb la manifestació del 10-J i l’onada de consultes com a màxims exponents, i la proposta de procés democràtic plantejat per l’esquerra abertzale basca. L’independència ha tornat al centre del debat polític, on la polarització s’ha accentuat, contraposant l’emancipació dels pobles i el dret democràtic a l’autodeterminació front les proclames recentralitzadores de PP i PSOE.

La proposta de la CUP va molt més enllà de les propostes programàtiques que fan les diferents candidatures, el projecte de la Unitat Popular suposa una escletxa en el discurs únic existent a les institucions del país. És hora de recuperar la política en majúscules, de recuperar el sentit més genuí del concepte de democràcia. I és hora, sobretot, de seguir avançant i construint un moviment popular des de la base, capaç de plantejar una alternativa i de donar un gir de 180º a les nostres viles i ciutats, per seguir avançant cap a la independència i el socialisme.
A Barcelona, la confluència de les propostes de la CUP i la coalició anticapitalista Des de Baix ha fet possible que la “CUP – Alternativa per Barcelona” sigui a les urnes el proper 22 de maig. Més enllà de l’acord programàtic i electoral, aquesta proposta suposa un pas endavant en l’articulació d’un projecte que representi les lluites socials i que sigui capaç d’aglutinar moltes més persones i col·lectius de la ciutat.

Malgrat la importància de la cita electoral del proper maig, cal recordar que la lluita en el terreny institucional ni és, ni ha de ser, el cavall de batalla de l’esquerra anticapitalista, sinó més aviat el nostre cavall troià per obrir esquerdes en un sistema on els mercats i els especuladors segueixen decidint per sobre de les persones.

Barcelona, creem una ciutat habitable

La setmana passada es recollia la notícia que l’any 2010 s’ha convertit en l’any rècord de denúncies emparades en l’ordenança municipal de civisme de la ciutat de Barcelona, un total de 118.368 denúncies.

L’argumentari de l’ajuntament de la ciutat davant aquest fet és que l’augment de denúncies obeeix al fet que hi ha més policia de proximitat i més recursos per actuar més minuciosament. En aquests cinc anys que porta en vigor la normativa s’ha restaurat un model de policia de la ciutat basat en la criminalitzacio de grups socials exclosos i també dels comportaments dissident polític-culturals en relació amb els conflictes urbans. Les actuacions municipals surten recolzades en una filosofia que articula un model selectiu, discriminatori, repressiu parcial de la ciutat i de la seva ciutadania enlloc de bastir ponts de relació, comunicació i autoorganització veïnal que permetin una recuperació de places, carrers i equipaments com a espais de socialització col·lectiva .
Des de la CUP de Barcelona, considerem que el discurs sobre l’espai urbà s’ha de configurar prenent com a referència un model de ciutat inclusiva, solidària i participativa i en aquest sentit apostem per una recuperació de l’espai públic com a entorn de socialització.
Amb el tema de l’eficàcia de l’ordenança cívica de fons i del model de ciutat que s’està creant en contraposició al què volem, el properdijous dia 10 de febrer a les 19 hores organitzem una taula rodona/debat a la Torna.
Participa-hi! ReCUPerem Barcelona!


Escenaris i escenografies del 22 de maig a Barcelona

Barcelona sense oposició

Barcelona porta dècades instal·lada en un model obsolet de ciutat, Un cert correcte enfocament fa 30 anys que va complir amb certes reivindicacions del moviment veïnal va passar a ser un deliri de creixement i especulació, que troba el seu màxim exponent als Jocs Olímpic de 1992. L’esgotament d’aquest model, amb conseqüències irreversibles, va quedar palès amb el Fòrum 2004, el projecte-caprici de Joan Clos que va rebre el suport acrític de la resta de partits. Això sí, a pilota passada, tothom s’hi va acarnissar.

A Barcelona la manca d’una alternativa real a la política oficial ha estat funesta. La dialèctica entre govern i oposició s’ha mogut sempre en un mateix terreny i en un mateix model de ciutat: especulació, sobre-esplotació turística, urbanisme salvatge i privatització de l’espai públic. Un exemple clar d’aquesta situació va ser l’adhesió instantània i acrítica de tots els partits a la proposta-caprici de Jordi Hereu (cada alcalde té la seva, que paguem entre tots) amb els Jocs d’Hivern de 2022. Una volta més va quedar palès que no hi ha una oposició real al desenvolupament a cop de grans esdeveniments i reformes, enlloc de polítiques urbanístiques i econòmiques planificades i sostingudes en el temps, que permetin obtenir resultats socialment positius i evitant processos de trasformació traumàtics que sovint desemboquen en l’expulsió dels veïns dels seus barris i la desaparició de patrimoni de la ciutat.

Podem agafar qualsevol altre aspecte de la ciutat i veurem com la distància ideològica existent al consistori és microscòpica. Els discursos sobre seguretat i civisme han pivotat sobre els mateixos prejudicis i sobre la mateixa política de restricció de drets i llibertats. La política d’habitatge s’ha limitat en observar passivament les aberracions del mercat, donar barra lliure a noves promocions, permetre un nombre d’habitatge buits delirant i sortejar de tant en tant un grapat d’apartaments. Han contribuït, tots, a un desenvolupament ferotge del sector turístic sense que aquest contribueixi en absolut a suportat les càrregues que això suposa a la ciutat. Van aplaudir amb devoció la visita d’un integrista homòfob i sexista a la ciutat colapsant-la de dalt a baix durant dies. I la llista, tant llarga com els anys que portem suportant la bufetades que ens venten des de Sant Jaume (a banda i banda). Tot plegat té excepcions, tots els partits s’han oposat o abstingut en alguna cosa, però la línia, la construcció del model, ha estat aplaudida i abonada per tot el ventall del plenari municipal.

Portabella: operació rescat

En mig d’aquest desgavell en la política municipal, amb uns resultat immediats nefastos i unes enquestes que amenacen deixar-los fora, ERC i Jordi Portabella es veuen amb l’aigua al coll. L’aparició de la CUP i l’anunci de la formació de Laporta de concórrer a les eleccionsmunicipals ha fet saltar totes les alarmes a la federació barcelonina dels republicans. Davant aquesta situació, Portabella necessita assegurar-se el vot independentista de la ciutat, però amb això no en te prou. Sap bé que Laporta pot esgarrapar un bon grapat de vots que, encara que no siguin suficients per entrar al consistori, ho poden ser per fer molt mal al seu partit. D’altra banda, és conscient que en la seva política municipal, l’aparició de la CUP a Barcelona suposa haver de sentir allò que fins ara ningú li deia. I és que si fem un cop d’ull a les hemeroteques que tant agraden a Portabella o a les actes del plenari municipal i les comissions, no costarà veure que en els principals temes de la ciutat i dels barris ERC, des del govern o des de “l’oposició”, ha estat no només còmplice sinó un actiu participant de la construcció de l’estat actual.

Davant d’això no sorprenen les proclames socialdemòcrates i independentistes que ha brindat Portabella les últimes setmanes. Necessita rascar vots d’allà on sigui i és capaç de llençar dubtoses propostes a la CUP alhora que hi fa a Laporta, a federalistes “desencantats” del PSOE i als votants d’ICV. Tot ho pot, o més aviat, tot s’hi val per salvar la poltrona. ERC no ha dubtat en adoptar el rol de Laporta i fer una crida a tothom a sumar-se al seu projecte. De la mateixa manera que SI, ERC sap perfectament que la gran coalició de tots és impossible i que una de petita és difícil. Però això, de fet, tant és, perquè del què es tracta, ara per Portabella i Amorós, com aleshores per Laporta, és d’erigir-se com a “garant” de la unitat de l’independentisme i culpar a la resta del seu propi fracàs a les eleccions. Així es van colar el 4 diputats de SI al Parlament, i així vol evitar el desgast Portabella i salvar la representació al consistori.

En aquesta proposta, insinuada abans de l’estiu però no concretada fins ara, no hem sentit parlar de programa ni prioritats. Algú que assegura que vol construir un tercer espai a l’Ajuntament que aspiri a l’alcaldia hauria d’oferit quelcom més que una versió americana del front patriòtic de Joan Laporta. És força significativa la discusió que SI i ERC han mantingut, sempre en el terreny mediàtic, sobre la possible coalició: com escollir el candidat. SI vol imposar un candidat a la colició ignorant que ERC té molts més vots que SI, i que la coalició està oberta a més formacions, teòricament, és clar. ERC ha despertat el seu esperit americà i proposa unes primàries on es pugui presentar i votar qui li doni la gana en un atac de pretesa democràcia “interna” que fa poc creïble la solidesa de l’eventual coalició resultant. Per si cal anar de primàries, Barcelona ja està plena de cartells amb la cara de Portabella i un lema curiós “SI, Remuntarem Barcelona”, que com qui no vol la cosa, incorpora les sigles del partit de Laporta i parafraseja el lema de la CUP de Barcelona (Reinventem Barcelona), i tot signat amb el logo d’ERC. Ara bé, de programa no n’hem sentit ni una paraula.

És significatiu, i fins i tot determinant, que hagin discutit tant de candidats, llistes i caps de llista i en canvi no haguem sentit ni mu en matèria d’habitatge, d’urbanisme, de drets i llibertats, d’immigració, d’escoles bressol, de transports i sostenibilitat, etc. En un moment en què tots els partits estan enllestint els seus programes marc, com ho va fer la CUP el passat dissabte, i en què comença la contrarrellotge per tancar els programes de cara al 22 de maig, aquí només sentim parlar de qui es quedarà la cadira. Què faria aquesta coalició amb la reqüalificació del miniestadi? Frenaria la destrossa del Poblenou amb el 22@ o de la Colònia Castells a Les Corts? Que n’opinen de les mesures per garantir el dret a l’habitatge proposades per la CUP de Barcelona? Estan d’acord amb la criminalització de la pobresa i l’exclusió social agreujada per l’ordenança del civisme? Res, no n’hem sentit res. I tot el què sabem és el què han fet fins ara: Fòrum 2004, votar la ordenança del civisme, salvar la investidura d’Hereu, aprovar els pressupostos municipals, adherir-se al darrer deliri municipal amb els Jocs d’Hivern de 2022, contribuir a la sobre-explotació hotelera de la ciutat…

Construir l’alternativa: reinventar Barcelona des de la Unitat Popular

Barcelona necessita una veu capaç de dir allò que el poder de la ciutat necessita sentir, no allò que vol. Aquesta veu s’ha d’alçar amb contundència i ressonar pels carrers de cada barri. Cal fer-ho des de la proposta i l’alternativa, oferint solucions i vies d’acord entre els que compartim la ciutat, però també des de la crítica, la oposició i la dissidència. No necessitem reconstruir temps passats que ja sabem on ens porten, ni remuntar polítiques neoliberals que neguen el dret a la ciutat. El què necessitem és bastir una oposició real a la ciutat per tal que, des de la unitat popular, les lluites veïnals i els moviments socials,puguem oferir la possibilitat de superar l’estat actual amb una alternativa des de l’esquerra i ferm compromís amb els drets democràtics dels PPCC.

A Barcelona no hi ha un tercer espai a construir perquè el discurs i la pràctica neoliberal té un consens absolut entre els grups polítics municipals, el que necessitem és un espai de contrapoder vers el poder establert a la ciutat. Hem de reinventar Barcelona començant per cada barri, cal aprofundir en la democràtica participativa i directa per tal de fer una ciutat on viure i conviure, una ciutat habitable. El nostre és un projecte que neix des de la base i les lluites socials i que té la voluntat d’acabar subvertint l’ordre establert de les coses. L’antagonisme al poder de la ciutat, econòmic i polític, és l’element que defineix a aquelles persones i col·lectius que des de fa anys treballem per articular una alternativa anticapitalista i independentista, una acumulació de forces des de la Unitat Popular per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. I en aquest procés el municipalisme d’alliberament hi juga un paper clau, i si algú pensa que serà oferint-nos cadires ben remunerades abandonarem la nostre lluita, és que o bé no ens coneix, o bé vol donar una imatge falsa i distorsionada de nosaltres a la ciutat i el país.

[V 1.0] Actes i informacions de la Diada (3, 4, 10 i 11 de Setembre)

Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.

Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.
A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:
Divedres 3 de setembre
-Les Corts
Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”
Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)
Hora: 20 hores
Intervencions:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
Organitza: Ateneu Popular de Les Corts
Dissabte 4 de setembre
-Gràcia
Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”
Lloc: Plaça Revolució
Actes:
19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional
20:30h Acte polític:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)
22h Actuació musical, Rumb al Bar
Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona
-Sants
Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »
Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)
10:00h Esmorzar
11:00h Narració de contes
14:00h Dinar
17:00h Acte de presentació
19:00h Actuació musical
10 de setembre
Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”
Lloc d’inici: Rambla de Canaletes
20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.
21:00hActe Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.
Organitza : Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)
11 de setembre
« Davant les retallades socials i nacionals : Independència, Socialisme, Països Catalans »
10:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)
11:30h Acte polític juvenil (CAJEI + Maulets) al Fossar de les Moreres
13:00h Manifestació organitzada per Rescat (Passeig del Born)
14:00h Dinal Popular (Passeig del Born)
17:00h Manifestació (Plaça Urquinaona) i en acabar, acte polític al Passeig del Born
Organitza: Esquerra Independentista [CUP – Maulets – CAJEI – SEPC – Endavant]

Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.

Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.

A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:

Divedres 3 de setembre

Les Corts: Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”

Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)

Hora: 20 hores

Intervencions:

  • Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
  • Alerta Solidària
  • CUP de Barcelona

Organitza: Ateneu Popular de Les Corts

Enllaç: http://blocs.lescorts.cc/ateneupopular/

Dissabte 4 de setembre

Gràcia: Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”

Lloc: Plaça Revolució

Actes:

19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional

20:30h Acte polític:

· Assemblea de Drets Socials

· Endavant de Gràcia

· CUP de Barcelona

21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)

22h Actuació musical amb Rumb al Bar

Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona

Enllaç: http://www.graciaviva.cat/?p=272

Sants: Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »

Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)

10:00h Esmorzar

11:00h Narració de contes

14:00h Dinar

17:00h Acte de presentació

19:00h Actuació musical

Enllaç: http://www.cis-jaumecompte.cat/

10 de setembre

Barcelona: Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”

Lloc d’inici: Rambla de Canaletes

20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.

21:00h Acte Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.

Organitza: Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)

Enllaç: http://barcelones.esquerra-independentista.org/?p=35

11 de setembre

Barcelona: Davant les retallades socials i nacionals : Independència, Socialisme, Països Catalans

11S-201010:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)

11:30h Acte polític juvenil (CAJEI + Maulets) al Fossar de les Moreres

13:00h Manifestació organitzada per Rescat (Passeig del Born)

14:00h Dinal Popular (Passeig del Born)

17:00h Manifestació (Plaça Urquinaona) i en acabar, acte polític al Passeig del Born

Organitza: Esquerra Independentista [CUP – Maulets – CAJEI – SEPC – Endavant]

Cartells

cartell_casal2 Cartell-Acta-Diada-2010 torxes

Clica sobre els cartells per veure’ls ampliats

Motius per dir NO als Jocs d'Hivern de 2022

Alguns l’han titllat d’hereuada, de candidatura electoral i fins i tot de fantasmada destinada al fracàs, i és que l’alcalde de Barcelona ha saltat a la pantalla mediàtica amb la proposta de que la ciutat aculli l’edició del 2022 dels Jocs Olímpics d’Hivern. Amb una gran posada en escena (amb diners públics, és clar) i gran espectació entre els mitjans que van ser convocats en poc temps i sense saber de què es tractava, l’alcalde pretén sortir al pas de la davallada electoral que preveuen totes les enquestes. Però tot plegat fa més por que una pedregada i ja podem començar a apuntar alguns dels mals que podrien esdevenir en la cursa cap a la cita olímpica si la proposta d’Hereu tirés endavant.

En primer lloc, res de nou. La política de l’Ajuntament de Barcelona torna a passar per l’organització de grans esdeveniments per tal de donar impuls a la ciutat, una fórmula que denota la incapacitat de fer política d’acord amb els interessos de les veïnes i dels barris barcelonins. Però com no és cap novetat, ja coneixem les conseqüències, o més aviat els objectius, que comporten aquestes operacions de màrqueting internacional. Tenim exemples clars en les grans transformacions de la ciutat als jocs d’estiu del 1992 o el Fòrum 2004. Ambdues han suposat la destrucció de barris sencers de la ciutat, especialment al Poblenou i els entorns del Besós, en els què sota la falàcia de reformar els barris, han esborrat la realitat i expulsat als veïns dels seus barris. Però sembla que el el fracàs i ridícul internacional del Fòrum 2004 no ha ensenyat res als del PSC (ni a la resta de grups que ja li han donat suport). Si cada alcalde que passa per Sant Jaume pretén passar a la història a cop d’excavadora, res bo li espera al futur de Barcelona.

Model de Barcelona

La CUP de Barcelona des de la seva presentació va anunciar que el lema de reinventar Barcelona era la manera d’exemplificar una alternativa al conegut “model Barcelona”, un model basat en l’especulació immobiliària, en l’organització de grans esdeveniments que res bo aporten a les nostres vides, el els hotels de luxe, el civisme autoritari i l’elitització de la ciutat. La proposta de l’alcalde Hereu és, sense cap mena de dubte, un gran exemple d’aquesta política a la qual ens referíem. Barris degradats, desenes de milers d’habitatges buits mentre milers de persones no hi poden accedir, criminalització de la pobresa, de les treballadores sexuals, del jovent i de la disidència. La imatge d’un nou Cobi, esquís als peus, per la nova Diagonal, és precisament allò que Barcelona no només no necessita, sinó que necessàriament ha d’evitar.

El model Barcelona es basa en generar dinàmiques d’adhesió acrítica a una marca de ciutat, de crear un sentiment de pertànyer a quelcom gran, de reconeixement internacional, que passarà a la història. I amb aquesta política de propaganda es busca, senzillament, desviar l’atenció dels problemes que afectes als veïns i veïnes, i generar una massa acrítica que accepti que per presumir s’ha de patir. No és estrany veure les samarretes a l’estil novaiorquès de I love Barcelona. La marca Barcelona s’ha convertit en un objectiu per si mateix, per tal d’atreure l’atenció del turisme massiu i determinades inversions de grans transnacionals. Hem deixat enrere aquella màxima de que “al barri hi ha de tot” per passar a ser “la millor botiga del món”. Doncs bé, no volem ser cap botiga, sinó una ciutat viva i diversa, on el carrer sigui de tothom, les persones tinguin accés a l’habitatge, una feina digna, que l’educació esdevingui realment un dret universal, sense barreres arquitectòniques, socials ni ètniques. No es tracta de crear un fals mapa de la Barcelona dels barris que imposi des de Sant Jaume la destrucció d’aquests, sinó de construir entre tots i totes una ciutat democràtica que vetlli pels interessos dels seus habitants.

Hipotèca territori

Però si els Jocs del 92 i el Fòrum 2004 van ser l’aposta per un urbanisme depredador i antisocial a la ciutat, la proposta dels Jocs d’Hivern n’és l’extensió fins al Pirineu. Ja 24 hores després de l’anunci de la precandidatura, els mitjans de comunicació i els cercles empresarials han començat a preveure els canvis que necessita el territori per poder acollir aquests esdeveniments. Barcelona haurà d’estendre els seus tentacles de formigó fins als Pirineus, marcant amb cicatrius d’asfalt el camí per tal que es retallin les distàncies entre els diferents espais que han d’acollir els actes i proves dels jocs. El Túnel del Cadí esdevé insuficient per acollir un esdeveniment que duararà unes setmanes i però que, en cas d’haver de construir noves infraestructures, marcaran el territori de manera irreversible.

Per si tot plegat fos poc, ja ha sortit la necessitat d’ampliar les zones esquiables del Pirineu cap a l’alta muntanya per poder fer les proves de totes les disciplines. De nou, un sucós negoci que no en té res ni de just ni de sostenible. Constructores, empresaris de l’esquí i companyies elèctriques es freguen les mans amb les xifres de molts zeros que estan en joc. Els Jocs d’Hivern són una amenaça per un territori fràgil que és patrimoni de tots i totes les catalanes, o fins i tot més. L’ambició de la casta política no és un motiu per destruir ni una sola hectària de paratges naturals, sinó per defensar fermament el nostre territori, amb les ungles si fa falta.

TV3 i el xou mediàtic

Asseguren els mitjans que l’anunci d’Hereu va ser una sorpresa i que no en sabien res de res abans de la roda de premsa. Hi van anar a cegues, diuen. Malgrat això, poques hores després, els informatius de TV3 i el 324 emetien valoracions a tort a dret arreu del territori. Hi parlaven des de les pistes d’esquí, des de diversos punts del Pirineu i de Catalunya. Un extens reportatge ens justificava que, al cap i a la fi, no tenir neu no era cap problema per fer uns Jocs d’Hivern. Dades, imatges, comparatives, entrevistes, reaccions. Sembla que tots els equips de TV3 estaven situats, per casualitat, als punts claus de la notícia, fabricada al carrer Nicaragua, del dia. Una eficàcia admirable de l’equip de TVC, sense cap mena de dubte. Però per no ser malpensat, em limitaré a destacar que el tractament de la notícia va ocupar la meitat del temps d’informació general amb respostes a les crítiques i objeccions que ningú havia fer encara però que podien ser previsibles. Per si no n’haguéssim tingut prou, a la secció d’esports resopó de la notícia, amb l’alcalde de nou en pantalla amb el somni olímpic. Ni Haití, ni Mauritània, ni Vic i el seu racista consistori, ni l’atur, ni la presidència de la UE, ni la Copa del Rei… res va fer ombra a la presentació de la candidatura d’Hereu a les municipals del 2011, i tot plegat, pagat amb les arques de la ciutat i retransmès pels canals públics i imparcials.

Projecció nacional?

Ja hi ha qui veu en els Jocs una nova oportunitat de projectar Catalunya al món. Això si, una Catalunya amb rei espanyol, hereu de la corona desfilant per la pista i infanta plorant com una magdalena a tribuna al costat de la màximes autoritats espanyoles. I és que la recepta dels grans esdeveniments sempre posa a l’estat espanyol com a espai de referència, fins i tot obviant el marc autonòmic. La marca Barcelona conviu amb la bandera espanyola, acollint els esdeveniments sota el binomi Barcelona-Espanya. De fet, la candidatura al Jocs d’Hivern es dirà Barcelona-Pirineus, i haurà de competir amb Jaca per ser la proposta espanyola. És doncs un nou intent de construir una identitat entorn a la marca Barcelona que substitueixi Catalunya o els Països Catalans com a marc de referència; convertir a barcelonins i catalans en barcelonacèntrics adherits acríticament a un projecte de ciutat per un irracional sentiment de pertinènça a quelcom gran, comú i pretesament il·lusionador.

Cal veure, però, aquesta proposta com una oportunitat. Es tracta d’una bona ocasió per denunciar el model de ciutat que han construït sota el consens neoliberal els partits presents al consistori. La hereuada ens brinda l’oportunitat de posar sobre la taula l’estratègia de la marca Barcelona com a element de generar adhesions acrítiques al model de ciutat, de mostrar com els grans esdeveniments tenen conseqüències nefastes per als barris i el territori i en canvi suposen grans negocis per a quatre butxaques, de posar sobre la taula com els partits tradicionals han convertit l’administració i les institucions en una menjadora de paràsits amb carnet d’afiliat. Cal, en definitiva, que plantem cara a les polítiques neoliberals promogudes pel consens imperant al consistori des de la crítica, la proposta i el dissens.

Continuem avançant

Article publicat a l’Accent 169 [enllaç]

La proximitat de les eleccions autonòmiques, la consulta d’Arenys de Munt i l’onada del 13 de desembre, la proximitat de la sentència sobre l’Estatut de la CAC o les escissions i iniciatives al si del catalanisme polític han escalfat el debat entorn l’autodeterminació. En aquest context, partits i entitats mouen fitxa, sobretot de cara a les eleccions autonòmiques. De valoracions sobre les consultes se n’han fet moltes i ben diverses, però a banda de treballar per a les properes consultes, cal centrar el debat entorn l’estratègia que des de l’Esquerra Independentista cal jugar en el context actual per tal que la independència i el socialisme esdevingui l’aposta de futur dels Països Catalans.

La CUP va decidir al juny passat que no seria present a les eleccions al Parlament de Catalunya i, cada dia que passa, estic més convençut de la decisió que vam adoptar col·lectivament. Fer un exercici de responsabilitat política com aquell, fugint de presses i pressions externes, no era quelcom fàcil. Entrar de ple en el cicle electoral hagués estat un pas en fals que hauria posat en escac tant la feina necessària per a les eleccions municipals (que han de tenir lloc només mig any després de les autonòmiques) com la credibilitat del propi projecte de la Unitat Popular. En canvi, l’Esquerra Independentista i la CUP han aconseguit quedar al marge de la guerra entre reagrupacions, sumes i laportes. Vam néixer per combatre als estats espanyol i francès i per bastir una societat justa, la nostra no es la batalla de salvapàtries de tall mesiànic.

L’Esquerra Independentista ha de continuar avançant amb allò que ens ha caracteritzat els darrers anys, que no és altra cosa que treballar dia a dia, a cada barri, vila i ciutat, bastint el projecte de la Unitat Popular. La Unitat Popular és una estretègia i un objectiu més vàlid que mai. Només amb l’autoorganització, des de la base i la diversitat, podrem avançar cap a un escenari de ruptura amb els estats espanyol i francès, trencant l’hegemonia del poder, regional i estatal, que no dubtarà en impedir l’autodeterminació dels Països Catalans per salvar els seus interessos econòmics i personals.

Per continuar caminant cap a aquest escenari, cal que l’Esquerra Independentista segueixi estretint vincles i augmentant la seva coordinació, tant entre els agents polítics i sectorials propis del moviment, com amb la resta d’organitzacions, col·lectius i moviments de base i del teixit associatiu del país. Una aposta desacomplexada des de l’esquerra anticapitalista capaç d’enfrontar-se al poder de tu a tu. Des de les institucions, el carrer, les aules, els llocs de treball i des d’on faci falta. I sempre, sempre tenint present que són moltes les lluites als Països Catalans i totes elles contribuiran a construir un país socialment just i nacionalment lliure. Són bons exemples de l’encert d’aquest camí el revulsiu per a l’Esquerra Independentista que va suposar la Campanya Unitària per l’Autodeterminació, la commemoració dels 300 anys de la desfeta d’Almansa o, més recentment, el paper del SEPC en les mobilitzacions contra Bolonya, la creació del Jovent de l’Esquerra Independentista a Manresa (fruit de la feina colze a colze de les assemblees de Maulets i la CAJEI) o la convocatòria unitària de la Diada del 31 de desembre per part de l’Esquerra Independentista de Mallorca.

En el context actual i amb les eleccions autonòmiques del Principat a la cantonada, l’Esquerra Independentista es troba en una situació privilegiada. Ens podem permetre el luxe de seguir treballant cap a la independència sense presses electorals i lluny de la guerra que partits i sectors del catalanisme estan protagonitzant. Aquest és un actiu que hem de saber fer valdre des de l’honestedat i la transparència.

A la primavera del 2011 hi hauran eleccions municipals. Aquest és l’objectiu que la CUP es va marcar a l’Assemblea Nacional del passat mes de juny. Com a referent institucional de l’Esquerra Independentista i punta de llança de la Unitat Popular als ajuntaments, hem de saber fer la nostra feina al marge de les picabaralles en la cursa al Parlament. Hem demostrat que el municipalisme és una eina molt útil en la construcció nacional, les consultes n’han estat un gran exemple, i el 2011 ha de ser el pas següent.

Consolidar una xarxa arreu de les comarques capaç de crear un contrapoder al marge de qui ocupi el govern de torn és un element imprescindible per assolir els objectius de l’independentisme i les classes populars. Organització davant l’adversari, compromís front l’oportunisme, unitat contra el poder. I, sobretot, poc a poc i bona lletra, sense pressa, però sense pausa.

Xavier Monge, militant de la CUP de Barcelona