Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

[Contracampanya] O dissoleu la BRIMO o dissoleu els UPAS (ho dissoldrem tot)

[Contracampanya] O dissoleu la BRIMO o dissoleu els UPAS (ho dissoldrem tot)

Ahir em va tocar anar a un parell de debat. Ser primer suplent t’estalvia molts actes, però ahir la cosa era força personal. Pel matí vam anar a una escola concertada, convidats per un gran professor i company de lluites, que va organitzar un debat del qual un altre dia escriuré perquè crec que en podem treure coses molt bones. Però va, anem al gra, que això és contracampanya, i no hem vingut a fer cròniques dòcils. Per la tarda els companys del Grup d’Advocats Joves del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Moderava un amic de la universitat, en Pol, que no va tenir cap concessió amb ningú a l’hora de tallar paraules a l’estil 59 segons (li van ensenyar com apagar-nos els micros!). El debat va tenir alguns moments estel·lars, la bancada dreta (CiU, PP i Ciutadans, per aquest ordre) es va lluir en més d’una ocasió.

Antiavalots i Guàrdia Urbana.- Un noi del públic dispara contra tots els ponents: “què en penseu de que Colau parlés de reduir els antiavalots de la Guàrdia Urbana?”. Em tocava començar: “que s’ha quedat curta, cal dissoldre el UPAS (antiavalots) de la Guàrdia Urbana”. Per higiene democràtica, per decència i perquè no volem la militarització dels nostres carrers. I un apunt: l’Ajuntament no té competències en matèria d’ordre públic. Clar, voleu UPAS i voleu BRIMO (i algun UIP), però tot no pot ser (no tenim costelles per tanta porra). ERC i BEC surfegen les contradiccions amb el tema competencial (ho sé i no ho dic!). La bancada dreta (CiU, PP i Cs) va defensar la policia, els antiavalots, la hiperseguretat i altres llenguatges del populisme punitiu als que ja ens tenen acostumats, però va saltar la rèplica legal “faríeu bé se conèixer la Carta Municipal i les competències”. No vam tenir torn de rèplica…

A veure nois, la cosa va així:

  1. L’article 135.a) de la Carta Municipal diu que és funció del a GUB “Protegir les autoritats de l’Ajuntament, i també els edificis i les instal·lacions municipals.” (meniciono aquest perquè és amb el què justificaven l’existència dels UPAS).
  2. Els UPAS, des de 1992 eren de fet els escortes dels càrrecs municipals, no antiavalots. Va ser l’any 1996 que es van convertir en el què són ara: una versió més blanqueta de la Brigada Mòbil dels Mossos. La Carta Municipal (part autonòmica) és la Llei 22/1998. És a dir, que els antiavalots van ser creats abans de tenir la Carta Municipal. Excuses barates, les justes.
  3. Carregar contra un Correllengua a Sant Andreu és protegir un edifici municipal? I fer-ho contra la Festassa de Sagrada Família? I a les Festes de Gràcia, de Sants o de Les Corts? Ho dic, perquè són tot exemples que he viscut personalment. I detenir a Sergi Garcia durant les manifestacions de Can Vies mentint? (de regal, els dos agents imputats, ale). Quin perill pels edificis o càrrecs municipals suposen un grup de joves reclamant espais asseguts en una plaça (la foto, fa setmanes)? Excuses barates, les justes.
  4. Els Mossos d’Esquadra, com a policia integral, tenen competència exclusiva en matèria d’ordre públic a tota la comunitat autònoma. Així doncs, la competència per rebentar-nos a hòsties a manifestacions i festes majors és de la Generalitat. Vigilin el seu fortí de la Plaça Sant Jaume, però per reprimir als veïns i veïnes, truquin a la Tura, Saura, Puig o Espadaler de torn.
  5. Nota al peu: quan canviïn les tornes, quan la por canviï de bàndol, no patiu, que dissoldrem els UPAS, però també la Brigada Mòbil. Però us prometem, especialment als vostres comptes corrents, que serem el vostre pitjor malson. Ho socialitzarem tot.

Us deixo un parell de temes més, que tenia ganes de comentar, per si voleu seguir perdent el temps una estona més.

Can Vies i els Antisistema.- El PP, com fa a cada debat, va disparar contra BcnEnComú parlant d‘antisistemes, violents, etc. En Pau, hàbilment, li va replicar que antisistema era fer campanya racista i xenòfoba com la que feia el PP amb cartells al Raval, Badalona i Sant Adrià. Em va fotre el tema, m’havia imprès els cartells i tot, però tot teu Pau, algú li havia d’etzibar. El PP, per sortir del jardinet, va dir que els violents i antisistema no eren els de la coalició Colau, sinó “els violents de Can Vies”. No vaig poder evitar alçar la mà i al següent torn replicar-li: la meva primera assemblea amb 15 anys va ser a Can Vies, com la de milers i milers de persones molt diverses de la ciutat i de fora. Vam anar a les manifestacions. Vam córrer, vam rebre, i vam defensar a les companyes detingudes. I ho tornaríem a fer. I si es pensen que fotran a terra  casa nostra, ens tornaran a trobar amb les urpes i les dents. I això no va d’eleccions.

Corrupció.- La cantarella de sempre. Quants imputats tenen? Tu en tens dos al Parlament, li escup CiU al PSC, sense ruboritzar-se amb 15 seus embargades. El PP ens parla de la presumpció d’innocència (per ells, sempre i només), i de que cal fer net de processats (no ha mirat mai el Parlament valencià). Tres tresorers imputats i dècades de saqueig de les arques públiques, li vaig replicar al següent torn. Primer havíem parlat la CUP, ERC i BcnEnComú, que amb extrema prudència i respecte per la presumpció d’innocència vam defensar els nostres codis ètics. Té nassos el tema, que els tres més nets de la taula fóssim els més curosos amb el tema. No vam poder replicar gaire, però Ciutadans, que tenia la darrera paraula, va expressar l’estupor de veure com es retreien els imputats entre ells sense ni despentinar-se. Hi ha partits, i després hi ha organitzacions criminals que rere la figura legal d’un partit tenen com a finalitat saquejar les arques públiques. Ras i curt.

Les sancions de Felip Puig: feta la llei, ens falta la trampa

A principis d’octubre, prop d’un centenar d’activistes que van ser retinguts i identificats quan es dirigien a l’Hospital del Mar al juliol, va començar a rebre la notificació de que el Departament d’Interior els havia obert un expedient sancionador. Pocs dies despés, rebien la mateixa sorpresa més de 100 persones que havien participat a la manifestació contra Plataforma per Catalunya del 2 d’octubre a Barcelona. També un grup de membres del 15-M que havia realitzat una ocupació simbòlica de la Borsa de Barcelona al setembre han estat sanciots. Aquestes sancions es basen en la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Ley Corcuera, i acusen als sancionats d’haver causat desordres públics o desobediència, segons el cas, i poden comportar multes d’entre 200 i 500 euros per persona.

Aquesta és una mesura que, si bé fa dues dècades que existeix, no havia estat gaire explotada per part dels cossos policials de l’estat. La tàctica d’Interior respòn a la necessitat de cercar alternatives a la via penal, que sovint se’ls ha resistit amb força. D’una banda, els informes policials dels Mossos que arriben als Jutjats d’instrucció solen acabar arxivats, i de l’altra, la manca de proves i tot les estretègies processals eviten condemnes, a vegades sense ni tan sols arribar a judici. Les sancions administratives, doncs, suposen un eina eficaç a nivell repressiu. En primer lloc, perque les multes poden arribar a ser més altes que les penes-multa que resulten dels judicis de faltes. Als sancionats per intentar ocupar la Borsa de Barcelona al setembre d’enguany, per exemple, se’ls vol multar amb 500 euros. En segon lloc, a diferència de la via penal, no hi ha un control judicial previ, sinó que és el mateix Departament qui sanciona i resol els recursos presentats en via administativa. Això comporta que la decisió de presentar un recurs judicial contra la multa suposa un cost molt elevat, i acaba sortint a compte pagar la multa. Això, però, contribueix a que no hi hagi un control judicial d’aquest tipus de sancions, quelcom que suposa una manca absoluta de jurisprudència al respecte, augmentant així l’arbitrarietat i el criteri polític d’aquests procediments.

Feta la llei, feta la trampa, i caldrà plantejar com abordem des d’un punt de vista polític i antirepressiu aquest nou fenòmen. Des d’un punt de vista jurídic, resulta evident que caldrà recorrer fins on sigui necessari per intentar frustrar legalment aquesta via de persecussió política. I des d’un punt de vista polític, haurem de parlar més que mai del què depen de nosaltres mateixos: la desobediència.

*Article publicat a l’Accent 215