Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

Anuncis

[Contracampanya] O dissoleu la BRIMO o dissoleu els UPAS (ho dissoldrem tot)

[Contracampanya] O dissoleu la BRIMO o dissoleu els UPAS (ho dissoldrem tot)

Ahir em va tocar anar a un parell de debat. Ser primer suplent t’estalvia molts actes, però ahir la cosa era força personal. Pel matí vam anar a una escola concertada, convidats per un gran professor i company de lluites, que va organitzar un debat del qual un altre dia escriuré perquè crec que en podem treure coses molt bones. Però va, anem al gra, que això és contracampanya, i no hem vingut a fer cròniques dòcils. Per la tarda els companys del Grup d’Advocats Joves del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Moderava un amic de la universitat, en Pol, que no va tenir cap concessió amb ningú a l’hora de tallar paraules a l’estil 59 segons (li van ensenyar com apagar-nos els micros!). El debat va tenir alguns moments estel·lars, la bancada dreta (CiU, PP i Ciutadans, per aquest ordre) es va lluir en més d’una ocasió.

Antiavalots i Guàrdia Urbana.- Un noi del públic dispara contra tots els ponents: “què en penseu de que Colau parlés de reduir els antiavalots de la Guàrdia Urbana?”. Em tocava començar: “que s’ha quedat curta, cal dissoldre el UPAS (antiavalots) de la Guàrdia Urbana”. Per higiene democràtica, per decència i perquè no volem la militarització dels nostres carrers. I un apunt: l’Ajuntament no té competències en matèria d’ordre públic. Clar, voleu UPAS i voleu BRIMO (i algun UIP), però tot no pot ser (no tenim costelles per tanta porra). ERC i BEC surfegen les contradiccions amb el tema competencial (ho sé i no ho dic!). La bancada dreta (CiU, PP i Cs) va defensar la policia, els antiavalots, la hiperseguretat i altres llenguatges del populisme punitiu als que ja ens tenen acostumats, però va saltar la rèplica legal “faríeu bé se conèixer la Carta Municipal i les competències”. No vam tenir torn de rèplica…

A veure nois, la cosa va així:

  1. L’article 135.a) de la Carta Municipal diu que és funció del a GUB “Protegir les autoritats de l’Ajuntament, i també els edificis i les instal·lacions municipals.” (meniciono aquest perquè és amb el què justificaven l’existència dels UPAS).
  2. Els UPAS, des de 1992 eren de fet els escortes dels càrrecs municipals, no antiavalots. Va ser l’any 1996 que es van convertir en el què són ara: una versió més blanqueta de la Brigada Mòbil dels Mossos. La Carta Municipal (part autonòmica) és la Llei 22/1998. És a dir, que els antiavalots van ser creats abans de tenir la Carta Municipal. Excuses barates, les justes.
  3. Carregar contra un Correllengua a Sant Andreu és protegir un edifici municipal? I fer-ho contra la Festassa de Sagrada Família? I a les Festes de Gràcia, de Sants o de Les Corts? Ho dic, perquè són tot exemples que he viscut personalment. I detenir a Sergi Garcia durant les manifestacions de Can Vies mentint? (de regal, els dos agents imputats, ale). Quin perill pels edificis o càrrecs municipals suposen un grup de joves reclamant espais asseguts en una plaça (la foto, fa setmanes)? Excuses barates, les justes.
  4. Els Mossos d’Esquadra, com a policia integral, tenen competència exclusiva en matèria d’ordre públic a tota la comunitat autònoma. Així doncs, la competència per rebentar-nos a hòsties a manifestacions i festes majors és de la Generalitat. Vigilin el seu fortí de la Plaça Sant Jaume, però per reprimir als veïns i veïnes, truquin a la Tura, Saura, Puig o Espadaler de torn.
  5. Nota al peu: quan canviïn les tornes, quan la por canviï de bàndol, no patiu, que dissoldrem els UPAS, però també la Brigada Mòbil. Però us prometem, especialment als vostres comptes corrents, que serem el vostre pitjor malson. Ho socialitzarem tot.

Us deixo un parell de temes més, que tenia ganes de comentar, per si voleu seguir perdent el temps una estona més.

Can Vies i els Antisistema.- El PP, com fa a cada debat, va disparar contra BcnEnComú parlant d‘antisistemes, violents, etc. En Pau, hàbilment, li va replicar que antisistema era fer campanya racista i xenòfoba com la que feia el PP amb cartells al Raval, Badalona i Sant Adrià. Em va fotre el tema, m’havia imprès els cartells i tot, però tot teu Pau, algú li havia d’etzibar. El PP, per sortir del jardinet, va dir que els violents i antisistema no eren els de la coalició Colau, sinó “els violents de Can Vies”. No vaig poder evitar alçar la mà i al següent torn replicar-li: la meva primera assemblea amb 15 anys va ser a Can Vies, com la de milers i milers de persones molt diverses de la ciutat i de fora. Vam anar a les manifestacions. Vam córrer, vam rebre, i vam defensar a les companyes detingudes. I ho tornaríem a fer. I si es pensen que fotran a terra  casa nostra, ens tornaran a trobar amb les urpes i les dents. I això no va d’eleccions.

Corrupció.- La cantarella de sempre. Quants imputats tenen? Tu en tens dos al Parlament, li escup CiU al PSC, sense ruboritzar-se amb 15 seus embargades. El PP ens parla de la presumpció d’innocència (per ells, sempre i només), i de que cal fer net de processats (no ha mirat mai el Parlament valencià). Tres tresorers imputats i dècades de saqueig de les arques públiques, li vaig replicar al següent torn. Primer havíem parlat la CUP, ERC i BcnEnComú, que amb extrema prudència i respecte per la presumpció d’innocència vam defensar els nostres codis ètics. Té nassos el tema, que els tres més nets de la taula fóssim els més curosos amb el tema. No vam poder replicar gaire, però Ciutadans, que tenia la darrera paraula, va expressar l’estupor de veure com es retreien els imputats entre ells sense ni despentinar-se. Hi ha partits, i després hi ha organitzacions criminals que rere la figura legal d’un partit tenen com a finalitat saquejar les arques públiques. Ras i curt.

Les sancions de Felip Puig: feta la llei, ens falta la trampa

A principis d’octubre, prop d’un centenar d’activistes que van ser retinguts i identificats quan es dirigien a l’Hospital del Mar al juliol, va començar a rebre la notificació de que el Departament d’Interior els havia obert un expedient sancionador. Pocs dies despés, rebien la mateixa sorpresa més de 100 persones que havien participat a la manifestació contra Plataforma per Catalunya del 2 d’octubre a Barcelona. També un grup de membres del 15-M que havia realitzat una ocupació simbòlica de la Borsa de Barcelona al setembre han estat sanciots. Aquestes sancions es basen en la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Ley Corcuera, i acusen als sancionats d’haver causat desordres públics o desobediència, segons el cas, i poden comportar multes d’entre 200 i 500 euros per persona.

Aquesta és una mesura que, si bé fa dues dècades que existeix, no havia estat gaire explotada per part dels cossos policials de l’estat. La tàctica d’Interior respòn a la necessitat de cercar alternatives a la via penal, que sovint se’ls ha resistit amb força. D’una banda, els informes policials dels Mossos que arriben als Jutjats d’instrucció solen acabar arxivats, i de l’altra, la manca de proves i tot les estretègies processals eviten condemnes, a vegades sense ni tan sols arribar a judici. Les sancions administratives, doncs, suposen un eina eficaç a nivell repressiu. En primer lloc, perque les multes poden arribar a ser més altes que les penes-multa que resulten dels judicis de faltes. Als sancionats per intentar ocupar la Borsa de Barcelona al setembre d’enguany, per exemple, se’ls vol multar amb 500 euros. En segon lloc, a diferència de la via penal, no hi ha un control judicial previ, sinó que és el mateix Departament qui sanciona i resol els recursos presentats en via administativa. Això comporta que la decisió de presentar un recurs judicial contra la multa suposa un cost molt elevat, i acaba sortint a compte pagar la multa. Això, però, contribueix a que no hi hagi un control judicial d’aquest tipus de sancions, quelcom que suposa una manca absoluta de jurisprudència al respecte, augmentant així l’arbitrarietat i el criteri polític d’aquests procediments.

Feta la llei, feta la trampa, i caldrà plantejar com abordem des d’un punt de vista polític i antirepressiu aquest nou fenòmen. Des d’un punt de vista jurídic, resulta evident que caldrà recorrer fins on sigui necessari per intentar frustrar legalment aquesta via de persecussió política. I des d’un punt de vista polític, haurem de parlar més que mai del què depen de nosaltres mateixos: la desobediència.

*Article publicat a l’Accent 215

Reflexions en calent sobre les detencions pel #15J al Parlament

Arran de l’operació policial i judicial que s’està duent a terme des de primera hora d’aquest matí, en què els Mossos d’Esquadra estan practicant detencions a domicili a la ciutat de Barcelona, en relació a la mobilització davant el Parlament de Catalunya contra les retallades dels serveis públics el passat 15 de juny, volia fer algunes consideracions en calent i a l’espera de saber com acaba tot plegat:

  1. La ràtzia policial que s’està duent a terme per part de la Conselleria d’Interior, dirigida per Felip Puig, i l’Audiencia Nacional espanyola, en concret pel jutge Eloy Velasco, és absolutament injustificable. No hi ha cap motiu que justifiqui la detenció de les persones imputades per lliurar-los una citació que es podria fer personalment sense necessitat de trasllat a comissaria. Es tracta d’una privació de llibertat inacceptable que no està emparada ni per la llei, i molt menys justificada des d’un punt de vista democràtic.
  2.  

  3. La manera com la Conselleria d’Interior està duent a terme l’operació policial és del tot inacceptable i contrària a al drets i llibertats civils i polítics. Anunciar una operació policial que ha de culminar amb una vintena de detencions per després realitzar-les amb comptagotes sembrant en pànic entre els milers de persones que es van mobilitzar el 15 de juny és una estratègia policial basada en la repressió política pròpia d’un règim autoritari on no es respecten les garanties democràtiques dels ciutadans. No hi ha cap motiu que justifiqui aquest operatiu més enllà de la voluntat de sembrar la por.
  4.  

  5. Els i les catalanes, així com totes les persones que tinguin un mínim de respecte pels drets i llibertats que han d’estar garantits en un sistema que es pretén democràtic, no poden reconèixer la legitimitat de l’Audiencia Nacional espanyola, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista. Així, cal exigir a la Generalitat de Catalunya que cessi immediatament la col·laboració amb aquest organisme judicial d’excepció marcat repetidament per episodis de tortura, dispersió de presos i judicis polítics contra tota dissidència.
  6.  

  7. Acumulem doncs, un argument més per exigir al President de la Generalitat que cessi immediatament al Conseller d’Interior, Felip Puig, que ha demostrat no tenir cap mena de respecte vers els drets i llibertats dels ciutadans, especialment els de reunió, manifestació i llibertat ideològica, com demostra la desproporcionada actuació policial de la Plaça Catalunya del passat 27 de maig. Per cert, quin doble raser, que d’aquell espectacle de brutalitat policial ni hi a hagut expedients, ni processaments ni responsabilitats polítiques ni policials.

Si ens toquen a una, en toquen a totes!

 

Autocritica

Ahir vaig dir diverses coses a Twitter com a reacció immediata, i en calent, els despropòsits que Puig, Duran i Lleida i Artur Mas havien dit sobre la mobilització del 15 de juny davant del Parlament. Els comentaris meus van estar certament fora de lloc i van ser desafortunats. El cert, és que les piulades no van tenir massa trascendència a la xarxa social, més enllá d’alguna retwitejada i algún comentari. L’error, va ser no calcular que els para-mitjans afins al govern i l’ordre establert restaven vigilants a qualsevol errada que poguéssim cometre. Si d’una protesta com la del dia 15 van ser capaços de parlar de cop d’estat, segrest i fins i tot la delirant expressió de “les noves formes de violència urbana” (Puig) i “kale borroka” (Mas), no ens ha de sorprendre que del què vaig dir jo inttentéssin fer-ne un petit incendi. Més encara, després de veure l’assatjament públic i desbocat a Arcadi Oliveres, la prudència en la contundència formail hauria de ser una de les nostres principals preocupacions. Com encertadament diuen els companys de La Tele: que no ens despistin, que queda molta feina per fer.

Cada dia es diuen i s’afirmen barbaritats com a temples, però nosaltres no controlem, com a mínim no com els representats i altaveus de l’ordre establert, el ritme dels mitjans (i menys encara dels para-mitjans de propaganda). La caça de bruixes ha començat: Puig i Mas ja han anunciat que aniran a per tots nosaltres, sense saber ben bé qui som, aquest “nosaltres”, en el què m’hi incloc per convicció i coherència més enllà de la presència a la concentració de dimecres. El govern i el gruix de mitjans i para-mitjans han dibuixat línies vermelles, que si bé no sabem on són exactament, podem intuir per on van aproximadament. La criminalització de manual per generar consens entorn la repressió i caça de bruixes està en marxa. Res, res nou, que no haguéssin fet governs anteriors, des de Tatcher fins al GAL passant per Valdecasas. Cada un d’ells amb les particularitats i intensitats diferents, però tots amb una mateixa estratègia: senyala, criminalitza, reprimeix.

L’atac a la CUP

Especialment greu és el meu error. Haver utilitzat certes paraules (ep, paraules eh, ni porres, ni pilotes de goma ni quiròfans tancats, només paraules), havent estat el cap de llista de la CUP – Alternativa per Barcelona a les darreres eleccions municipals, ha estat un important error de càlcul. No és que ara m’ataquin els què abans no ho feien, ja que de fet molts dels comentaris d’ara són quasi calcats als què ja em feien aleshores. Però aquesta vegada he donat peu a l’adversari per atacar un projecte col·lectiu per unes paraules meves. Als adversaris els deixaré clara una cosa: la CUP és un projecte col·lectiu que expresa la seva opinió pels canals corresponents i, el meu Twitter, és meu (no sé si tothom podrà fer aquesta afirmació). Als companys i simpatitzants que han pogut veure com se’ls ataca, directament o indirecta, per no haver calculat les conseqüències enmig d’una caça de bruixes, només demanar-los disculpes. Era evident que després d’un èxit com el del 22 de maig som un nou objectiu a abatre, i jo els ho he posat una mica fàcil aquesta vegada. Ens haurem de moure com serps per esquivar la seva munició enmig del Leviatan.

Que no ens despistin

Aquests dies es debat molt sobre com refer l’estratègia de la desobediència, legítima i necessària, davant l’ofensiva violenta contra els drets socials que vivim. Hem de ser més hàbils que ells, preveure les seves reaccions i anticipar-nos als seus dards que busquen narcotitzar la resposta popular dels qui no estem disposats a renunciar allò que ha costat segles de lluita aconseguir. Som capaços de fer-ho amb convicció, coherència i contundència, n’estic convençut. Ara bé, caldrà examinar certes tàctiques i actuacions concretes perquè ningú ens despisti: la violència estructural a la què estem sotmesos també és la criminalització política, la batalla mediàtica i l’omnipresent opinió publicada. Que el meu, sigui el darrer error; repetir-lo és un luxe que no ens podem permetre.

 

Les mentides de Felip Puig – Els números de placa

Antecedents

Tots els agents dels Mossos d’Esquadra, com qualsveol altre cos policial, tenen assignat un número professional d’identificació. Aquest conegut “número de placa” s’anomena TIP (Targeta d’Identitat Professional). La polèmica sobre la visibilitat d’aquest número fa molts anys que s’arrossega. Ja en època de Montserrat Tura (PSC) a la Conselleria d’Interior aquest tema va ser objecte de debat públic, si bé en una intensitat menor. Aleshores, interpel·lada per un company en un acte a la universitat, ella respongué que els Mossos anirien identificats quan els manifestants no es tapéssin la cara. No aprofundiré massa en aquesta afirmació ja que tampoc en tinc cap prova documental ni gràfica, i la intenció d’aquests articles és seguir el major rigor fàctic i jurídic.

En temps del Conseller Saura, enmig de polèmiques com el kubotan, l’encapsulament continu de manifestacions o la duríssima repressió contra el moviment estudiantil, aquest tema tornà sobre la taula. Eren continus els excessos policials que no podien ser investigats, com ha tornat a passar ara, ja que no duien el TIP visible. La identificació física es fa força difícil, tot i que no impossible, ja que l’uniforme i especialment el casc en tapen la cara. A això cal afegir-hi l’ús (antireglamentari?) de bufs i altres elements de roba amb què els agents oculten el rostre. Doncs bé, després d’un gran debat públic, finalment es va aprovar un decret per regular aquest aspecte.

Normativa vigent en matèria de TIP

El Decret  217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d’identitat professional en determinades peces dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra (enllaç) va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) l’11 de novembre de 2008, només nou dies abans d’una de les càrregues més contundents contra el moviment estudiantil a l’alçada de les Rambles amb Pelai (per cert, aquell dia hi hagué un detingut que va ser absolt pel jutge que no va acceptar la versió d’un dels caps dels antiavalots). Si bé entrava en vigor el 12 de novembre de 2008, la disposició final establia un termini de sis mesos per adaptar els uniformes dels antiavalots (Brigada Mòbil, en endavant Brimo).

L’article únic del decret, que suposava la derogació de la normativa anterior quant al TIP, diu textualment:

Les peces visibles dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra, que portin posades a la part superior del cos els funcionaris i les funcionàries, han de tenir incorporada, a la part davantera superior dreta, una veta adherent de color blau marí de 2 cm d’ample i 5 cm de llarg, en la qual ha de constar el número d’identitat professional.”

Per qui consideri que hi pot haver alguna excepció en els uniformes, la segona part de l’article exclou, exclusivament, els uniformes de gala (i no, la Brimo no va ni amb setvetes ni barret de copa).

Així doncs, d’acord amb la normativa vigent, la manca d’identificació dels agents de la Brigada Mòbil (i sovint d’altres unitats), és absolutament il·legal. L’agent que deliberadament l’oculti o els responsables que per acció o omissió permetin aquest ocultament, inclòs el Conseller d’Interior, podrien incórrer en un delicte de prevaricació tipificat a l’article 404 del Codi Penal.

L’excusa de l’armilla antitrauma

Felip Puig va posar com a excusa que en moments de tensió els agents de la Brimo han de dur l’armilla antitrauma (una mena d’armilla antibales però més pensada per cops, objectes contundents, etc.). Doncs bé, què és si no aquesta armilla sinó “la part superior de l’uniforme” de què parla el decret abans indicat? No és l’armilla antitrauma l’element que sempre porten a sobre les unitat de la Brigada Mòbil? Negar aquesta realitat és pendre’ns a tots per idiotes i, el què és pitjor, assumir que s’està incomplint de manera flagrant d’ordenament jurídic vigent.

Alguna dada més d’aquestes mentides de Felip Puig. Senyor Conseller, si l’excusa és l’armilla antitrauma… em podria explicar per què, per exemple, els agents ARRO que van anar al tall de trànsit per la sanitat pública a la Gran Via de Barcelona, a l’alçada de l’Hospital de Bellvitge, el dimecres 1 de juny, entre les 13 i les 13:20 hores, NO DUIEN EL TIP a la peça superior de l’uniforme, tot i que tenen el velcro habilitat i no duien armilles antitrauma?

Si, si vol pot comprovar-ho en aquesta foto del periodista Marc Miras: http://twitpic.com/55eniw

No és casualitat, és una ordre

I per acabar, us deixo amb un enllaç de l’entrevista que Josep Cuní va fer al conseller després de l’agressió a Pl. Catalunya, on a partir del minut 20:10 podeu sentir per boca del mateix Felip Puig que malgrat la normativa diu el què diu hi ha la instrucció iterna d’ocultar el número d’identificació. I el motiu? Senzillament per evitar la identificació dels agents per tal d’impedir qualsevol conseqüència o responsabilitat quan actuen de manera il·legal i s’excedeixen en les seves funcions com el dia 27 de maig a Plaça Catalunya. El dimecres 1 de juny El Periódico ho explicava ben clar: “L’absència d’identificació impedeix investigar la càrrega dels Mossos“.

Doncs sabeu què? Això podria ser un delicte de prevaricació, i aquí ho deixo (o no, potser li haurem de dir a la fiscalia).

Reflexions d'urgència arran la decisió de la JEC

Arrel de la decisió de la Junta Electoral Central de prohibir les manifestacions dels dies 21 i 22 de maig del moviment d’indignats, cal tenir en compte algunes reflexions redactades des de la urgència:

  • La divisió en la decisió presa per la de la mateixa JEC en la votació (5 a favor, 4 en contra i una abstenció), així com la pròpia composició i designació dels seus membres, qüestionen radicalment la legitimitat de la decisió. Una vegada més, i com passa sovint amb el TC i el TS, ens trobem davant d’una decisió política i no jurídica, i que apel·la a una interpretació restrictiva dels drets fonamentals i del propi significat de la democràcia.
  • Quant a les possibles intervencions de la policia davant unes mobilitzacions que segueixen en peu entre crides a la desobediència, cal tenir en compte que la JEC prohibeix les concentracions que vagin encaminades a fer decantar el sentit del vot, però no estableix com s’han de fer complir.
  • La dissolució de les concentracions no és l’única mesura possible, ni molt menys la més adequada ni idònia.
  • El principi de proporcionalitat obliga a les autoritats, en aquest cas als Mossos d’Esquadra, els seus comandaments i els responsables de la Conselleria d’Interior, a adoptar les mesures necessàries sempre ponderant els interessos en conflicte. Així doncs, en cap cas es pot ordenar una actuació que potencialment causi un dany major al què es pretén evitar.
  • Davant la previsible assistència massiva a les concentracions, ordenar una intervenció policial violenta és absolutament contrari a l’ordenament jurídic vigent i no està justificat ni amparat per la resolució de la Junta Electoral, ni la central ni la provincial.
  • Qualsevol actuació contra els acampats que protesten per la situació crítica que viu la democràcia en aquest estat ha de subsumir-se en el respecte màxim als drets fonamentals, entre aquests el dret a manifestació, reunió i integritat física.
  • Cal destacar que les acampades han transcorregut, i tenen intenció de continuar així, en total actitud pacífica. Per contra, les actuacions policials dels últims anys a Barcelona sempre s’han caracteritzat per l’extrema violència dels agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra.

Xavier Monge i Arnau Mallol