Barcelona, creem una ciutat habitable

La setmana passada es recollia la notícia que l’any 2010 s’ha convertit en l’any rècord de denúncies emparades en l’ordenança municipal de civisme de la ciutat de Barcelona, un total de 118.368 denúncies.

L’argumentari de l’ajuntament de la ciutat davant aquest fet és que l’augment de denúncies obeeix al fet que hi ha més policia de proximitat i més recursos per actuar més minuciosament. En aquests cinc anys que porta en vigor la normativa s’ha restaurat un model de policia de la ciutat basat en la criminalitzacio de grups socials exclosos i també dels comportaments dissident polític-culturals en relació amb els conflictes urbans. Les actuacions municipals surten recolzades en una filosofia que articula un model selectiu, discriminatori, repressiu parcial de la ciutat i de la seva ciutadania enlloc de bastir ponts de relació, comunicació i autoorganització veïnal que permetin una recuperació de places, carrers i equipaments com a espais de socialització col·lectiva .
Des de la CUP de Barcelona, considerem que el discurs sobre l’espai urbà s’ha de configurar prenent com a referència un model de ciutat inclusiva, solidària i participativa i en aquest sentit apostem per una recuperació de l’espai públic com a entorn de socialització.
Amb el tema de l’eficàcia de l’ordenança cívica de fons i del model de ciutat que s’està creant en contraposició al què volem, el properdijous dia 10 de febrer a les 19 hores organitzem una taula rodona/debat a la Torna.
Participa-hi! ReCUPerem Barcelona!


Anuncis

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

El dia 24 de gener d’enguany, arran del desallotjament del cinema de Via Laietana, el diari El Periódico destava de nou l’existència d’arxius de tipus polític en mans dels Mossos d’Esquadra. En concret, es deia que entre les més de 400 persones que hi havia a l’interior, n’hi havia “13 anarquistes, 39 independentistes i 126 antisistemes”, dels quals 178 ja havien estat identificats en accions similars (no sabem ben bé qui forma part de cada categoria ni què són accions similars, però bé).

Arran d’això, recupero un comentari sobre el tema que vaig fer per a l’assignatura de lliure elecció Dret Policial i de la Seguretat Pública, que impartia el lletrat d’interior Alberto Gómez Herrero (actualment és Responsable d’Informes en Matèria de Seguretat).

Probablement seria interessant fer-ne una actualització i ampliació amb informacions, reflexions i resolucions dels darrers dos anys, de moment però, aquí teniu el què vaig escriure l’abril de 2009.

Comentari

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

1. Plantejament i antecedents

Des de l’inici del desplegament dels Mossos d’Esquadra l’ús de fitxers de tipus polític per part d’aquest cos ha estat notícia recurrent. L’existència d’una “unitat d’informació”, a imatge i semblança de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional espanyola (especialment del Grup VI), ha posat de manifest en darreres ocasions l’ús d’aquest tipus de fitxers sobre l’activitat i militància política de diverses persones implicades en organitzacions polítiques i moviments socials.

La notícia més evident dels darrers anys es va produir entorn la crema de fotografies de la monarquia espanyola, qua va començar a Girona i es va estendre arreu dels Països Catalans i fins i tot en altres punts de l’estat espanyol. En l’inici dels fets, dues persones encaputxades van ser identificades com els autors de la crema de fotografies dels reis espanyols i ambdues van reconèixer els fets. Un gran interrogant plana sobre el mètode seguir per la policia autonòmica per tal d’identificar als autors, ja que el reconeixement de l’acció es va fer quan ja havien estat imputats. Dies després en una concentració de suport als dos primers encausats desenes de persones van cremar, a cara descoberta, fotografies del monarca espanyol. A causa d’aquesta acció setze persones van resultar imputades com a presumptes autors d’un delicte d’injúries a la corona, pel qual finalment van ser absolts a diferència dels dos primers.

Tractant-se d’una acció a cara descoberta i que podria haver suposat un delicte, l’actuació lògica dels Mossos d’Esquadra hagués estat identificar a aquelles persones que havien cremat fotografies però no ho van fer. Les setze persones van ser citades per la policia a l’Audiencia Nacional espanyola, i en molts casos fins i tot van ser requerits als seus telèfons mòbils perquè recollissin la citació. Com van poder identificar tant ràpidament als pressumptes autors de les cremes? Com van citar per telèfon a persones les quals no tenen cap línia donada d’alta al seu nom (mòbils de pre-pagament, línies a nom dels pares, etc.)? Resulta evident que la policia tenia informació emmagatzemada sobre aquestes persones. Així ho va afirmar el mateix jutge de l’AN quan va dir que “estaven fitxats” i fins i tot l’agent dels Mossos d’Esquadra que va declarar a Madrid quan va afirmar que tenien les dades d’altres mobilitzacions i fins i tot perque alguns havien estat candidats a les eleccions municipals. Aquestes circumstàncies que la policia pretenia fer servir com a justificació només es complien en cinc dels setze imputats.

Però el cas de les fotografies del rei no són l’únic que s’ha donat, si bé és el més significatiu ja que ha motivat l’obertura d’investigacions per part de l’Agència Catalana de Protecció de Dades i del Síndic de Greuges de Catalunya. Ja abans s’havien donat casos com les dades que la policia tenia d’un militant independentista d’Osona que no tenia cap tipus d’antecedent i tot i així comptaven amb un llarg historial de la persona. També va crear força rebombori el cas conegut com “els nominats” del barri barceloní de Sants, en què la policia va mostrar a uns nois detinguts fotografies de fins a 30 persones del barri, entre les que es trobaven monitors d’esplai, activistes de moviments socials i gent de l’associacionisme de Sants. Són molts altres els exemples que es podrien posar sobre aquests tipus de fitxers.

D’altra banda, el Departament d’Interior mai ha negat rotundament aquestes pràctiques i fins i tot les ha justificat al·legant que eren necessàries amb col·lectius que per la seva activitat política són “susceptibles de cometre delictes”, quelcom que fa qüestionar-se on està el límit amb la llibertat ideològica, la intimitat i la llibertat d’expressió en aquests casos.

2. Legislació relacionada

a) Constitució espanyola

Artículo 16

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley.

2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.

Artículo 18

1. Se garantiza el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen.

2. El domicilio es inviolable. Ninguna entrada o registro podrá hacerse en el sin consentimiento del titular o resolución judicial, salvo en caso de flagrante delito.

3. Se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y telefónicas, salvo resolución judicial.

4. La Ley limitará el uso de la informática para garantizar el honor y la intimidad personal y familiar de los ciudadanos y el pleno ejercicio de sus derechos.

Artículo 23

1. Los ciudadanos tienen el derecho a participar en los asuntos públicos directamente o por medio de representantes, libremente elegidos en elecciones periódicas por sufragio universal.

2. Asimismo, tienen derecho a acceder en condiciones de igualdad a las funciones y cargos públicos, con los requisitos que señalen las Leyes.

Artículo 24

1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión.

2. Asimismo, todos tienen derecho al juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia.

La ley regulará los casos en que, por razón de parentesco o de secreto profesional, no se estará obligado a declarar sobre hechos Presuntamente delictivos.

b) Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra

La Divisió d’Informació (DINF) depèn directament de la Direcció General de la Policia i les seves funcions principals, tal com les hi atorga el Decret 243/2007, de 6 de novembre, d’estructura del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, són les següents:

a) La investigació i persecució d’organitzacions criminals les activitats de les quals no persegueixin una finalitat econòmica i que comportin una amenaça per a l’exercici individual o col·lectiu de les llibertats, la seguretat de les persones, la pau o la cohesió social. b) La recollida i el tractament de tota informació de caràcter operatiu referida a organitzacions criminals en els termes de l’apartat anterior.

-Estructura de la DINF

La Divisió d’Informació s’estructura en els òrgans següents:

·L’Àrea Central d’Informació Interior.

·L’Àrea Central d’Informació Exterior.

·L’Àrea Territorial d’Informació.

·L’Àrea Central d’Anàlisi.

·L’Àrea Central de Suport Tècnic i Operatiu.

·L’Oficina de Suport.

3. Anàlisi

La policia té àmplies potestats i prerrogatives que li atorga la llei per complir les seves funcions. En el cas que ens ocupa, la justificació de l’ús de determinades pràctiques que es fa des del Departament d’Interior i dels propis agents i comandaments dels Mossos d’Esquadra és la prevenció del delicte i la persecució dels autors de col·lectius “potencialment criminals”. És a dir, que es pressuposa que hi ha determinats grups socials i polítics que per la seva pròpia ideologia són especialment susceptibles de cometre delictes. Així ho demostren les declaracions fetes arran del “Cas Birulés” a Girona o en les fetes per una agent dels Mossos d’Esquadra a l’Audiencia Nacional espanyola.

La principal qüestió que es planteja i que probablement determina la legalitat o il·legalitat d’aquest tipus d’actuacions és el criteri per decidir quan hi ha aquesta potencialitat criminal (indicis suficients, proves, ordres judicials corresponents, etc.) i com les actuacions que es desprenen de la decisió han de ser sempre proporcionades tant al perill real com en relació amb els drets constitucionals, fonamentals i humans amb què es pot entrar en col·lisió. El primer handicap que ha de superar aquest examen és qui és el responsable de la Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra, que d’acord amb amb el Decret 243/2007 és el Director General de Policia, càrrec de nomenament polític i per tant subjecte a la decisió del govern en general i del Conseller d’Interior de torn en particular. El segon handicap és que la Divisió d’Afers Interns, que hauria de controlar els possible abusos i els criteris i actuacions de la d’Informació depenen també directament del mateix càrrec.

Els fitxers d’aquests tipus estan formats per moltes dades diferents però bàsicament responen a tenir identificades a les persones que pertanyen a determinats col·lectius i en quines activitats han participat. Per obtenir aquestes dades la Divisió d’Informació pot utilitzar diversos mitjans: seguiments de persones, filmacions d’actes i manifestacions, intervenció de comunicacions, identificacions, etc. Aquestes actuacions poden ser legals o il·legals, depenent de si estan justificades en cada moment d’acord amb la legalitat vigent i si compten amb recolzament per fer-ho, bàsicament les ordres judicials que poden ser necessàries en aquests casos. Però el problema dels fitxes policials de caire polític no rau en si s’han obtingut de manera legal o il·legal sinó en què l’emmagatzematge i sistematització d’informació personal, el seu us de manera continuada i els motius i objectius per utilitzar-lo sí que soc il·legals per xocar frontalment amb els drets fonamentals. La militància o participació política no pot ser motiu suficient per presumir una activitat criminal i molt menys per vulnerar drets com el de la intimitat, la presumpció d’innocència o la llibertat ideològica, especialment el dret a no declarar-la.

4. Preguntes obertes

Tota actuació policial ha de complir certs requisits bàsics per poder ésser acceptable des del punt de vista jurídic que podríem resumir en el respecte a la legalitat vigent, és a dir, en tenir habilitació legal per dur-la a terme, no excedir-se tot respectant el principi de proporcionalitat i estar degudament justificada. Examinar aquest control en un acte administratiu qualsevol acostuma a ser fàcil, especialment quan hi ha una resolució escrita, però les actuacions habituals de la policia escapen de quasi tota activitat de control de legalitat i proporcionalitat. En el cas de les actuacions d’unitats d’informació encara és més difícil aquest control ja que directament se’n desconeixen els detalls i només se’n té coneixement en casos molt puntuals, filtracions o algunes intervencions en judicis. Desconeixem l’abast de la informació recollida, de les actuacions practicades i dels mitjans utilitzats i per tant no en podem examinar la legalitat. De tot plegat en podem extreure algunes preguntes sense resposta, com a mínim per part meva, que potser haurien de respondre els responsables polítics i policials:

-És possible una Divisió d’Informació que actuï amb ple respecte per la legalitat i els drets fonamentals sense que això la torni ineficaç?

-És possible el control de les seves activitats quan depèn directament del mateix responsable polític que la les dirigeix?

-Podria acceptar-se jurídicament una relaxació o violació de drets fonamentals per tal de garantir la seguretat dels ciutadans? Hi ha, però, en els casos en què actuen un risc real i imminent pels ciutadans?

El dret a la dissidència i la benvinguda a Laura Riera

rodapremsaDavant de tot l’enrenou desencadenat al voltant dels actes de benvinguda a Laura Riera, caldria fer algunes consideracions de tipus jurídic i polític per entendre la gravetat de tot plegat, des de l’aute de l’Audiència Nacional fins a l’actuació policial, passant pel paper dels mitjans de comunicació i certs càrrecs públics.

1. La condemna de Laura Riera

Laura Riera va ser condemnada per un delicte de col·laboració amb banda armada. És important tenir en compte que també va ser jutjada per altres fets però que en tots aquests va ser absolta. Entre els judicis que va haver d’afrontar es troba el de l’acció que acabà amb la vida d’un regidor del PP de Viladecavalls. Per aquest fet Laura Riera va ser absolta i per tant és absolutament innocent, també a ulls de la legalitat espanyola. Aquí teniu la notícia a l’hemeroteca de La Vanguardia (enllaç).

Aquest recordatori és important ja que polítics i mitjans de comunicació no s’han cansat de atribuir-li aquesta acció d’ETA a Laura Riera. Essent doncs, l’atribució d’un delicte a una persona que ha estat absolta en sentència ferma, aquestes declaracions suposen un delicte de calúmnies, previst a l’article 205 del Codi Penal i com a tal pot ser penat amb un interval de sis mesos a dos anys de presó o multa de 12 a 24 mesos per haver-se realitzat amb publicitat. Convé, doncs, que els defensors retòrics de la legalitat comencin a complir les seves pròpies normes. Un dels que podria haver comès aquest delicte és el cap de l’oposició a Barcelona i candidat a l’alcaldia per Convergència i Unió, Xavier Trias, que en el seu compte de Twitter va escriure “estic en contra de retre un homenatge a qui ha ajudat al comando Barcelona d’ETA per assassinar un regidor? sí, contundentment!”, podeu veure la publicació a la xarxa social a aquest enllaç.

D’altra banda, Laura Riera va negar en tot moment la seva col·laboració amb l’organització armada ETA. La seva condemna es basa, única i exclusivament, en la declaració signada després de dies d’incomunicació en mans de la policia espanyola. És conegut i denunciat, fins i tot per organismes internacionals, que la legislació antiterrorista espanyola dona via lliure a la tortura per tal d’arrencar “confessions” al dictat del botxí. Així ho va denunciar Laura Riera i, malgrat negar la veracitat del què havia signat sota detenció policial, el jutge no va tenir en compte res més que això. Es tracta d’una irregularitat molt greu ja que la declaració davant de jutge ha de tenir legalment un valor superior a la declaració davant la policia.

2. L’acte de benvinguda

El fet que Laura Riera no hagi acceptat mai l’acusació per la qual se la va condemnar fa impossible que se l’estigui homenatjant pel seu “currículum delictiu”, ja que no es pot enaltir i exaltar quelcom que s’ha negat reiteradament que fos així. Malgrat això, el jutge de l’Audiència Nacional espanyola va dansar al so de l’espanyolisme mediàtic i va accedir a la prohibició dels actes de benvinguda i a una marxa de torxes per demanar l’alliberament de les preses catalanes Marina i Lola.

Els actes consistien en una rebuda a les portes de la presó i en un acte a Gràcia on es pretenia donar la benvinguda a una persona amb qui molts han compartit lluites i compromís. I aquestes lluites i aquest compromís no són altres que els que Laura Riera, com molts altres, va desenvolupar públicament als moviments socials de Terrassa, ras i curt. D’altra banda, cal destacar que cap dels actes organitzats era un “homenatge”, sinó que això és una construcció mediàtica i política per tal de criminalitzar-los. És molt fàcil atacar sota el paraigües del titular groc “homenatge a una col·laboradora d’ETA”. Doncs bé, la pintura mediàtica explica malament la realitat, però no la canvia: el que hi havia era un acte festiu per celebrar que una militant dels moviments socials sortia de la presó 9 anys després. Pot ser això un delicte? No, per això era imprescindible distorsionar les convocatòries.

El desencadenament dels fets ha posat de relleu, una volta més, que a l’estat espanyol les condemnes amb rerefons polític mai acaben amb la presó. Na Laura ha complert, íntegrament i fins l’últim dia, els 9 anys imposats per l’AN. Durant aquest 9 anys ha hagut de passar per situacions tant dures com llargs períodes d’aïllament. Malgrat això, la seva fortalesa i el suport de familiars, amics i companys, han fet que d’una vegada per totes pugui sortir al carrer. Però l’espanyolisme oficial, i extraoficial, no està disposat a complir les seves pròpies lleis. Han penjat l’etiqueta de terrorista a na Laura i no li pensen treure. I és que a Espanya, de democràcia, res de res. Les lleis, en especial el Codi Penal, són una eina a les mans del poder.

3. La desconvocatòria de l’acte i la detenció del portaveu de la CFP

Davant de la resolució de l’AN els col·lectius organitzadors de l’acte de benvinguda a Gràcia va decidir desconvocar l’acte. Així, i aprofitant la previsible presència de mitjans de comunicació a la Plaça del Raspall, la Comissió de Festes Populars va decidir dur a terme una roda de premsa per anunciar que se suspenien els actes prohibits per l’AN malgrat no estar d’acord amb el criteri d’aquesta, i explicar les raons de tot plegat. Aquest fet va ser comunicat al cap de l’operatiu dels Mossos d’Esquadra i, segons afirmen els organitzadors de la roda de premsa, aquest va acceptar que es fes la roda de premsa ja que el que estava prohibit era l’acte de benvinguda. Va ser aleshores quan en Martí, amb una desena de companys al darrere amb una pancarta que deia “Pels drets polítics i civils, dissolució Audiència Nacional”, va començar dient que llegiria el comunicat de la CFP. Quan tant sols portava tres línies un grapat d’agents assaltava l’escenari i identificava a tots els companys que eren a dalt i detenien a en Martí.

Quan en Martí encara era a Gràcia, emmanillat, una altra persona va informar per megafonia que el què s’estava fent amb aquella roda de premsa era desconvocar l’acte i que així li ho havien notificat al cap de l’operatiu dels Mossos. Per aquest fet, Alerta Solidària ja ha anunciat que estudia presentar una querella per detenció il·legal i coacció a la llibertat d’expressió.

Els Mossos no van impedir en cap moment la celebració de l’acte de benvinguda a Laura Riera perquè aquest, senzillament, havia estat suspès. El què la policia autonòmica va assaltar i frustrar, amb ple coneixement del què feien, era una roda de premsa on s’anunciava la suspensió dels actes per haver estat prohibits per l’AN i la disconformitat amb aquesta resolució. I aquí és un rau la major de les gravetats de tot plegat, agreujat per la violència policial amb que els Mossos va dissoldre una marxa improvisada en què es demanava llibertat d’expressió i la dissolució de l’AN, dissolent de pas, a cops de porra, el correfoc infantil de festa major. Silenci davant la injustícia, criminalització contra la solidaritat, versió oficial sobre la veritat.

4. Ni desobediència, ni enaltiment: detenció il·legal

Per poder dur a terme la detenció del Martí a dalt de l’escenari era necessari que aquest hagués comès algun delicte, quelcom que no es va produir en cap cas. En aquell moment els Mossos d’Esquadra es van negar a esclarir quin era el delicte que suposadament havia comès. A la travessa n’hi havia bàsicament dos: la desobediència a la resolució judicial i/o l’enaltiment del terrorisme i menyspreu a les víctimes. Resulta evident que cap d’aquests dos delictes s’havia comès en cap moment i que, per tant, la detenció va ser del tot il·legal.

No podia tractar-se d’un delicte l’enaltiment del terrorisme per diversos motius. En primer lloc, perquè res del què va poder arribar a llegir a la roda de premsa era constitutiu d’aquest delicte. El simple fet d’anomenar Laura Riera i intentar explicar quins eren els actes convocats i que s’havia decidit suspendre va ser suficient per assaltar l’escenari a criteri de la policia. Però res del què va passar era constitutiu, es miri per on es miri, d’aquest delicte. Tampoc ho podia ser el simple incompliment de l’aute de l’AN en què es prohibien els actes.

En cas que s’hagués d’un a terme l’acte de benvinguda a Laura Riera, quelcom que no va passar ni es va intentar, hi hagués hagut una desobediència a l’ordre judicial, però no automàticament enaltiment del terrorisme. Això es desprèn de la mateixa motivació continguda en la resolució judicial, en què es prohibia l’acte per la “possibilitat” que aquest tingués aquesta finalitat. En tot cas, de celebrar-se els actes prohibits, caldria haver analitzat el contingut del mateix per determinar si, a banda de desobeir l’odre judicial, hi havia o no enaltiment del terrorisme.

Ara bé, descartat el delicte d’enaltiment, tampoc es pot considerar que hi hagués un incompliment de l’odre judicial que prohibia l’acte. La cosa és senzilla: l’acte havia estat desconvocat. Més d’una hora abans, diversos mitjans de comunicació entre ells el canal de notícies públic, 324, ja es feia ressò de la des-convocatòria de l’acte per part dels organitzadors. A la plaça tothom ho sabia, també els Mossos d’Esquadra. Per si això no fos prou, la pancarta que hi havia dalt l’escenari no feia cap referència a Laura Riera i el portaveu va deixar clar que es disposava a llegir un comunicat amb la posició de la CFP. Aquest comunicat era el què confirmava públicament la suspensió dels actes, com ja s’havia difós pels mitjans de comunicació abans, i exposava la opinió de la CFP. Així es pot comprovar al vídeo d’El Periódico de Catalunya (enllaç) quan el portaveu diu: “Vaig a llegir el comunicat de la Coordinadora de Festes Populars de la Plaça del Raspall”. Més clar l’aigua. No s’estava duent a terme l’acte sinó la lectura d’un comunicat davant la prohibició de l’AN.

Hi ha alguna manera més clara i evident que donar compliment a una resolució judicial que fer una roda de premsa per criticar-la? És un dels acataments, crític evidentment, més evident que hom es pot trobar.

5. El dret a la dissidència i la vulneració dels drets fonamentals

Arribats a aquest punt repassaré breument alguns dels fets: 1. trasllat de Laura Riera a dos dies del seu alliberament de Wad-Ras (Poblenou, Barcelona) a Brians (St Esteve Sesrovires); 2. Prohibició de l’acte de benvinguda; 3. Militarització de Gràcia en plenes festes; 4. Assalt a una roda de premsa i detenció del portaveu; 5. Càrregues injustificades contra una marxa improvisada pacífica, inclòs el correfoc infantil; 6. Persecució de les persones que penjaven cartells demanant la llibertat del portaveu detingut la mateixa nit; 7. Mentides en la versió oficial seguides per les direccions editorials dels mitjans (contradient les seves pròpies imatges i periodistes).

La conclusió d’aquests fets és senzilla: no només es prohibeix un acte que no era constituïu de delicte (segons l’AN, podia ser-ho, era, només, una possibilitat) sinó que es reprimeix la manifestació pública de discrepància malgrat el compliment de l’ordre judicial. Silenci és el què es busca i el preu serà tant alt com sigui necessari.

Qualsevol persona mínimament compromesa amb les llibertats individuals i col·lectives, amb els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i els drets civils i polítics hauria d’estar indignada amb els fets de Gràcia. Fins i tot aquelles persones que compartien la prohibició de l’acte, haurien d’alçar la veu contra la repressió viscuda. Ja que el què es va impedir a Gràcia va ser l’exercici del dret a la llibertat d’expressió, a la dissidència política. La mateixa jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol ha reiterat en diverses ocasions que l’acceptació i acatament de l’ordenament jurídic, fins i tot de la pròpia constitució, no implica la adhesió ideològica al mateix. Davant una decisió judicial hi ha el dret inalienable a discrepar-ne i criticar-la públicament. Les seves lleis només obliguen a una cosa: respectar la decisió. Podríem parlar aquí sobre el dret a la desobediència davant resolucions injustes encara que això vagi contra la llei, però ni tant sols és aquest l’extrem que ens ocupa.

Convindria, doncs, que tots plegats féssim una reflexió de quins són els principis bàsics de la democràcia i que polítics, jutges, fiscals i mitjans de comunicació pensessin bé quin el el seu paper en la defensa de les llibertats col·lectives i individuals. O més aviat, que entre totes comencem a traçar els camins per assolir un escenari democràtic per als Països Catalans, quelcom que el poder establert ni vol ni pot dur a terme.

CiU i la cursa de la xenofòbia

Convergència i Unió ha reobert el meló de la polèmica amb el padró municipal que havia quedat tancat fa uns mesos amb la resposta de l’Advocacia de l’Estat a l’Ajuntament de Vic. La conclusió aleshores va ser que la proposta de l’Alcalde de Vic, l’ultracatòlic conservador Josep Maria Vila d’Abadal, no s’ajustava a la legalitat i, per tant, no es podia aplicar. Arran d’això, l’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, va demanar a la Comissió Europea que es pronunciés al respecte.

Malgrat la Comissió Europea es va limitar a reiterar el què diu la Directiva de la Vergonya al respecte, l’eurodiputat no va dubtar en manipular la notícia i assegurar que Brusel·les emplaçava a l’estat espanyol a no empadronar als nouvinguts sense permís de residència. La mentida era tant descarada que abans de tenir temps de fer un article al respecte (el tenia a mitges), la Comissió ja havia tret un comunicat desmentint la versió de Tremosa. Un escàndol majúscul que posa de relleu el viratge cap a la demagòcia xenòfoba de la federació regionalista que hauria de posar vermell a més d’un.

Doncs bé, com que ha quedat clar que el padró és un registre dels habitants d’un municipi al marge de quina sigui la seva situació administrativa i, per tant, no poden denegar-ne la inscripció a ningú, calia alguna manera de negar els drets bàsics als nouvinguts i poder-los xutar a patades del país. Al cap i a la fi, és aquest l’objectiu que persegueix l’Ajuntament de Vic. La solució, inspirada en el discurs xenòfob d’un neonazi postfranquista que té cadira al consistori, passa per delatar a qui no tingui els papers en regla perquè siguin expulsats. Suposo que els convergents i els seus socis deuen frisar per veure unitats de la policia, a poder ser de la Brigada d’Informació, anant casa per casa i traient-ne detingudes a famílies durant la matinada per, després de passar 60 dies en algún infecte camp de concentració a Algesires o la Zona Franca, siguin expulsats i abandonats al mig del desert subsaharià. Això sí, sempre pel seu bé, per salvaguardar-los de l’explotació a la què els sotmeten els empresaris, és a dir, ells mateixos. I és que ara sobren, però no ho feien quan servien de mà d’obra barata i dòcil que empassava fins i tot amb accidents laborals, amputacions i mort. Caldria recordar que no tenir el permís de residència en regla és una mera infracció administrativa i no pas un delicte, com va afirmar Artur Mas a TV3 durant l’entrevista amb la Sra. Terribas tot fent gala de que la ignorància i la mentida són les armes habituals del discurs de la demagògia racista.

Visceral el què dic? I tant. Tant visceral com el fàstic que em produeix que en nom d’un pretès humanisme cristià, es revesteixi de repulsiu paternalisme el que no és més que racisme utilitarista. És inacceptable que parlem d’immigració simplement com a força de treball. És inacceptable tractar a aquestes persones com si fossin simples peces de l’engranatge productiu que es pot desballestar quan els beneficis ja són en mans de quatre empresaris i la demanda ha caigut a causa d’un sistema econòmic basat en l’avarícia d’una colla de lladres i pocavergonyes.

Tornant a les mesures proposades pels convergents –i unionistes-, resulta que la delació també és il·legal, a banda de repugnant. Com ja va advertir l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona en el seu moment (veure comunicat en PDF), el padró és un arxiu de titularitat pública sotmès a la Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals. Per tant, les administracions competents en estrangeria poden obtenir dades del padró d’un municipi en l’exercici de les seves funcions, però en cap cas es poden fer cessions com les plantejades per l’ajuntament de la plana. L’Estat ja ha dit que no pensa fer res amb els llistats que li enviï. Doncs bé, massa poc. I tant que ha de fer. I si no ho fa el govern central ho haurà de fer algú altre, i si no ja ho faré jo: denunciar a l’ajuntament a l’Agència de Protecció de Dades i, si s’escau, a la fiscalia.

Però jo encara diré més. La mesura és un clar retorçament de l’ordenament jurídic per tal de coaccionar als nouvinguts i que aquests no s’intentin empadronar per tal de no ser delatats. Aquesta mesura té terribles conseqüències, que són les que busquen a cal Mas-Duran: negació de sanitat, educació i serveis socials. A més a més, si no es poden empadronar se’ls pot arribar a fer impossible la obtenció de permís de residència i treball per la via de l’arrelament. Una mesura administrativa sense cap mena de recolzament legal pot bloquejar l’aplicació de Lleis Orgàniques impedint l’accés als drets fonamentals i humans reconeguts tant a l’estat espanyol, a la Unió Europea i al Dret Internacional?

Doncs bé, que cadascú tregui conclusions. Jo, personalment, penso plantar cara al discurs demagog que posa en perill la convivència als nostres carrers. Cal frenar l’avanç d’una dreta xenòfoba que, igual que Berlusconi i Sarkozy, no dubta en virar el seu discurs per tal de no perdre electoral davant partits d’extrema dreta amb qui acaba pactant. Catalunya està seguint els passos de molts altres indrets d’Europa. Només de nosaltres depen barrar el pas als racistes i posar-nos al costat dels drets de totes les persones a viure amb dignitat.

A Catalunya no hi cap tothom? Doncs jo tinc molt clar qui es queda i qui se’n va!

Que em detinguin! En defensa del jovent basc

Llegeixo diverses notícies en mitjans bascos i espanyols sobre la detenció de més d’una trentena de joves bascos i el registre d’un centenar d’espais (domicilis, casals de joves i instal·lacions municipals). L’acusació paraigües és la seva suposada militància a Segi, organització juvenil de l’esquerra independentista basca il·legalitzada en l’embogit espiral repressiu imposat pel PP-PSOE i l’Audiencia Nacional (de Orden Público). La meva incredulitat vers la informació oficial està més que fonamentada després de conèixer la realitat en més d’una ocasió, tant a casa nostra com a fora (Euskal Herria, Madrid, Astúries, Galiza, etc.), i haver vist que dista força dels comunicats oficials del règim (jutges, fiscals, policies, ministeris i comunicadors del NODO de torn).

En aquesta ocasió es destaca (al Público per exemple) que molts detinguts eren representants els estudiants als òrgans de govern de les universitats, que havien signat el manifest Euskal Gazteria Aurrera!, que criticava el procés contra Jarrai-Haika-Segi, o que participaven d’activitats en casals de joves, coneguts com a Gaztetxes. La conclusió que trec d’aquestes diabòliques acusacions és que Grande-Marlaska, Garzón, del Olmo o Pedraz m’haurien de detenir immediatament. I és que soc culpable, confès i notori, d’algunes d’aquestes acusacions. He estat (formalment encara ho soc) membre de de la Junta de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona; vaig signar el manifest de suport al jovent independentista basc i he militat en organitzacions que també hi ha fet, també vaig signar el que demanava la llibertat d’Arnaldo Otegi, el de suport a independentistes gallecs i molts altres que em deixo pel camí; he participat en activitats organitzades per casals okupats a casa nostra i també en alguna ocasió he trepitjat algun Gaztetxe quan he estat de visita a Euskal Herria.

Però si volen alguna prova de càrrec per detenir-me, torturar-me i empresonar-me, els donaré la que realment volen. Soc independentista, d’esquerres i crec que la solució al conflicte espanyol i francès a Euskal Herria passa per un acord polític que reconegui la territorialitat nacional basca (els set herrialdes crec que en diuen), el dret a l’autodeterminació sense límits i l’amnistia total dels presos i preses polítiques. No podria desitjar a un poble en lluita com el nostre res diferent al que desitjo per al meu: democràcia, justícia i llibertat.

Suposo, però, que pel ministre Rubalcaba el pitjor serà la solidaritat amb els i les represaliades.

Carta oberta al Secretari General d’Interior Joan Boada (ICV)

El dijous 20 de novembre de 2008 milers d’estudiants universitaris van sortir al carrer per mostrar el seu rebuig a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), conegut com a Procés de Bolonya. La manifestació havia de baixar per Les Rambles de Barcelona després del carrer Pelai. En aquest punt un desplegament completament desproporcionat d’agents de la Brigada Mòbil, els antiavalots dels Mossos d’Esquadra, armats amb porres, escuts i escopetes de pilotes de goma, van impedir el pas de la manifestació de manera extremadament violenta. Aquesta situació es repeteix una vegada i una altra en aquest punt des de fa dos anys, quan una manifestació en què es denunciava la repressió contra els moviments socials que dies abans havia arribat a una gravetat extrema quan els Mossos d’Esquadra van fer un de manera indiscriminada i violenta del famós kubotan.

Els organitzadors de la manifestació, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Coordinadora d’Assemblees d’Estudiants (CAE), van avançar cap al cordó policial per poder baixar per Les Rambles, on els antiavalots van arrancar la pancarta i van agredir a la capçalera de la manifestació. En aquest moment, l’organització va aturar la marxa i, convençuda de que manifestar-se i expresssar-se lliurement és un dret civil bàsic que la policia no pot limitar amb coaccions i agressions, va decidir avançar lentament i sense ús de la violència, com prova que els manifestants de la capçalera anaven amb els braços agafats entre ells renunciant fins i tot a defensar-se dels possibles cops dels antiavalots. Davant de l’actitud pacífica però decidida dels manifestants, els Mossos d’Esquadra van córrer contra la capçalera de la manifestació que, indefensa, va aguantar com va poder els cops de porra, empentes, puntades de peu i cops de puny dels antiavalots. Es pot veure clarament a les imatges com són els Mossos d’Esquadra es llencen brutalment contra els manifestants sense que aquests féssin res més que caminar lentament per baixar per Les Rambles; per comprovar-ho es pot veure el vídeo que l’Agència Catalana de Notícies té penjat a internet, al minut 1:34 (el podeu veure al bloc de Saül Gordillo, director de l’ACN, a la següent adreça http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113999).

El dia següent a la manifestació, el Secretari General de la Conselleria d’Interior i dirigent d’Iniciativa per Catalunya – Verds, Joan Boada, va assegurar a Vic que l’actuació dels Mossos d’Esquadra a la manifestació del dia 20 de novembre havia estat “modèlica” i “excel·lent”. El Sr.Boada entén per modèlic carregar indiscriminadament contra una manifestació pacífica i que fins a l’actuació de la policia de la Generalitat havia transcorregut amb normalitat i sense incidents. Per excel·lent, els d’Iniciativa per Catalunya entenen partir el llavi al fotoperiodista d’El Público José Colón i agredir a cops de porra al periodista de l’Agència Catalana de Notícies Albert Salamé. Excel·lent i modèlic és que ja s’hagin comptat 25 manifestants ferits, entre els quals hi ha dos canells trencats que van requerir atenció hospitalària immediata i desenes de contusionats. Jo mateix porto un canell immobilitzat a causa de la limitació en els tres plans de moviment, un hematoma lineal d’uns 6 centímetres amb eritema al gluti esquerre i un altre l’escàpula dreta a nivell supracromial (espatlla dreta).

Per si la dosi de cinisme de Joan Boada no hagués estat suficient, va assegurar que la policia va “temperar” l’actitud “molt violenta” d’una “minoria” d’estudiants. Quina minoria i quina violència Sr.Boada? Allà la violència va ser unidireccional, dels Mossos contra els manifestants, que, malgrat l’actuació policial injustificada i desproporcionada, van decidir continuar la manifestació amb un altre recorregut per no donar la satisfacció a la Conselleria d’Interior d’aconseguir dissoldre els manifestant per evitar que les reivindicacions fóssin silenciades a cops de porra. La violència és que els Mossos d’Esquadra detinguéssin injustificadament un estudiant de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona per mirar d’atemorir tot el moviment estudiantil, quelcom ja ja es poden treure del cap, perquè la seva violència mai podrà vèncer la convicció de que estem lluitant per una universitat pública i de qualitat.

Xavier Monge, estudiant de Dret de la Universitat de Barcelona i membre de la Junta de Facultat de Dret

Es tracta d’una arma prohibida a molts estats de la Unió Europea per la seva perillositat i el seu ús està estrictament regulat, igual que les porres (defenses o bastons policials que en diuen), no poden utilitzar-se contra zones vitals. La realitat és una altra. Parlo de les pilotes de goma, unes boles de cautxú dur amb un nucli metàlic (de plom o quelcom similar) que surten a gran velocitat d’escopetes d’aire. He vist els efectes en més d’una ocasió i he tingut la sort d’esquivar-ne més d’una. Veure com un energumen protegit fins a les dents apunta amb precisió al teu cap amb aquesta arma no fa cap gràcia, però menys en fa que encertin el tret.

Els incidents causats per la xusma espanyolista per la final de l’Eurocopa d’enguany han estat notícia per molts motius. Reparar la font de la Plaça d’Espanya de Barcelona costarà 150.000 euros (ja que hi som que la canviïn sencera, nom inclòs). Aldarulls a diversos punts, destrosses, enfrontaments, agressions xenòfobes i polítiques, atacs a locals (Casals Jaume I per exemple). Aquesta és la gran festa cívica de “la roja”. Ben cara ens ha sortit perdre aquesta Eurocopa (sí, jo l’he perdut perquè ha guanyat Espanya). I és que ha estat l’excusa perfecta per a l’espanyolisme i l’extrema dreta latent a la nostra societat per sortir i deixar anar els seus sentiments més patris. Tot plegat, això si, amb l’enaltiment de polítics i mitjans de comunicació que han exaltat les virtuts de la “selección nacional” i han atiat més odi que alegria.

Hi ha hagut un fet del qual s’ha aconseguit desviar molt bé l’atenció. Durant els aldarulls al centre de Barcelona, els Mossos d’Esquadra van fer servir les conegudes “piloteres”. La mala sort o la imprudència van fer que Xavier Vilaró, cap de la Guàrdia Urbana de la ciutat comtal, revés l’impacte d’una pilota de goma que li ha provocat la pèrdua de la melsa. El debat està servit, però no sobre la perillositat d’aquesta arma sinó sobre l’ocultació d’informació que Ajuntament i Departament d’Interior han protagonitzat de forma escandalosa. Però no devíem l’atenció. Si ens preguntem quin és el motiu que ha portat a les dues institucions a amagar aquestes informacions tants dies només hi ha una resposta possible: no encendre el debat sobre la perillositat de certs estris i armes que policies exaltats, incontrolats i àvids de carnisseria utilitzen sense cap mena de garantia per als ciutadans.

Ajuntament i Interior saben prou bé que buidar l’ull a un okupa és quelcom que es pot slienciar amb relativa facilitat, fins i tot fer caure rodó un càmera de televisió (ambdós casos reals, no simples exemples) malgrat l’enorme poder dels mèdia, però rebentar la melsa al cap de la Guàrdia Urbana requereix més explicacions. Desvia l’atenció cap a la manca de coordinació policial, demana perdó per la manca d’informació atribuint-ne la culpa a algñu diferent cada dia i sobretot no entris a parlar sobre la causa de tot plegat: les pilotes de goma disparades per analfabets i desaprensius que tenen per vocació repartir hòsties a tort i a dret (si algú troba una definició millor d’un antiavalot que me la faci arribar, gràcies).

Són moltes les irregularitats que els diferents cossos policials cometen sovint. Sembla que no vagi amb ells el principi de proporcionalitat, ni les normes sobre com utilitzar les armes, ni el fet de que són funcionaris al servei dels ciutadans i no robocops que estan per sobre del bé i del mal. La funció repressiva de la policia és, avui, un fet innegable i indiscutible. Es tracta d’una situació especialment greu i coneguda que impedeix tota concepció democràtica de l’Estat de Dret. Un sol cop de porra injustificat que quedi impune tira a terra tot esforç de construcció democràtics i d’imperi de la llei. No, a l’estat espanyol no tots som iguals davant la llei. Una cresta no és el mateix que una corona, una gorra no és el mateix que un casc i una porra.

És hora de dir prou a tot plegat. És inacceptable que els antiavalots facin i desfacin segons al sotsinspector de torn que ens espera al capdamunt de la Rambla li vingui de gust. És inacceptable que Joan Delort, responsable polític dels Mossos d’Esquadra jugui amb les nostres vides amb finalitats repressives. És inacceptable que porres extensibles, kubotans, pilotes de goma i altres armes perillosos, sobretot en mans de desaprensius, formin part de la dotació dels cossos policials. És inacceptable que els antiavalots vagin sense el número identificatiu visible. I la llista és llarga, inacabable.