La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

El mandat d’Ada Colau encara no ha començat i ja ha patit la primera sotragada. Potser ha estat una ensopegada, però crec que és bo per als temps que corren que mirem d’analitzar què ha passat. Abans de mossegar, si us plau, llegiu-lo sencer. Després linxeu-me, si s’escau (per totes bandes).

En primer lloc, cal que parem atenció a què és el què es va signar dimarts 2 de juny a la Sala Tàpies de l’Ajuntament. En aquell acte, l’alcalde en funcions Xavier Trias, la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, Fira Internacional de Barcelona, Turisme de Barcelona i la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation,  van signar l’oferta adreçada a GSMA (organitzadora del MWC) per tal que el proper mes de juliol escollís Barcelona de nou com a seu del Congrés fins l’any 2023 (el compromís actual arriba fins el 2018). L’oferta, és un acte que podríem titllar d’unilateral: si vostè tria Barcelona fins el 2023 nosaltres farem tot això que diem en aquest document. Si GSMA accepta, aleshores l’oferta esdevé contracte (qualsevol amb un coneixement mínim d’obligacions i contractes, dret civil o usos mercantils sap de què parlem). A Can Vilaweb expliquen una mica el contingut des despropòsit signat.

Per tant, el què es signava de fet era una part de la renovació del MWC: la part que correspon a la ciutat de Barcelona. Ara falta que al mes de juliol els organitzadors del GSMA acceptin la proposta, o optin per alguna altra de les ciutats que es proposen (com els JJOO però sense el COI).

Qui signava l’oferta?

Com he explicat a l’inici, l’oferta la signaven diverses administracions i organismes. Però anant al centre de la polèmica, centrem-nos en el paper de l’Ajuntament de Barcelona. Qui signava l’oferta era l’Ajuntament de Barcelona, com a institució, com a administració pública, a través de la seva màxima autoritat que, de moment, és l’alcalde en funcions Xavier Trias.

Què hi feien allà altres representants polítics? L’Alcaldia va convidar als caps de llista de totes les formacions polítiques que havien obtingut representació a les darreres eleccions municipals del dia 24 de maig, per tal de que fos “mostra d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023” (literal, de copiar i enganxar) per tal que GSMA no tingués dubtes de que governés qui governés l’oferta era en ferm, i així guanyar punts de cara a la decisió de GSMA d’aquest juliol. No val a dir, doncs, que això ho signava Trias. L’alcalde en funcions hi estampava la signatura, la resta li donaven suport explícit com se’ls havia demanat amb la seva assistència.

I com és que ningú ho sabia? Doncs perquè l’Ajuntament ho havia preparat així i ningú ho havia explicat. Els caps de llista van ésser convidats a un acte a porta tancada a la Sala Tàpies, on hi hauria un fotògraf municipal i (potser) una càmera de BTV per després enviar imatges a la resta de mitjans. No hi hauria declaracions per part de ningú. El caràcter secret de l’acte, de política de fets consumats i després comunicats en una fotografia i una lacònica nota oficial, va saltar pels aires quan la CUP Capgirem Barcelona va declinar públicament la invitació.

Quina invitació? De quin acte esteu parlant? Què dieu que se signa demà? Aquestes són algunes de les preguntes que feien periodistes i mitjans quan van rebre la nota explicant perquè Maria José Lecha no assistiria a l’acte. La cosa, doncs, era més secreta del què semblava i tot. És potser aquest caràcter críptic, fosc, de fets consumats de la “vella política” en un acte plantejat com una “mostra d’unitat” dels assistents entorn l’oferta, la que més lletja fa la cosa.

I què hi feia allà Ada Colau? Caure en la seva pròpia trampa. Sense acritud. M’explico i no us enfadeu abans d’hora. El digital Crític va publicar un article explicant que Trias estava signant contractes a darrera hora que comprometien inversions fins l’any 2023, alguns d’ells vinculats a Florentino Pérez. Aquest fet va ser denunciat per molta gent, però especial protagonisme van tenir les paraules d’Ada Colau al respecte, quelcom normal i previsible atès que serà la nova alcaldessa en deu dies.

Trias, o algú ben murri del seu equip, va veure en aquella escena la clau de volta per a la signatura del MWC. Immediatament l’alcalde en funcions va sortir a donar la cara, a dir que no era cert, i a adoptar un compromís inequívoc: no signaria res sense el vsit-i-plau d’Ada Colau i aquesta estaria present a totes les signatures que volgués. Trias va quedar com un senyor, un d’aquells educats, sabeu? Dels de la part alta. A l’equip de Trias, però, reien a pulmó obert pensant en el sant gripau que Barcelona en Comú s’empassaria dies després. Ni Messi fot aquests gols, debia pensar Antoni Vives sentint-se una mica vencedor després de l’humiliant derrota del 24 de maig.

La cosa és força senzilla (o de fet, bastant perversament rebuscada): a Colau només li van deixar la sortida de la plantada, de no anar-hi, com va fer la CUP Capgirem Barcelona, i per tant de que Trias pogués no signar l’oferta a GSMA en uns termes que ni Colau ni ningú havia pogut conèixer fins poc abans, i per descomptat sense poder debatre ni esmenar prèviament. La responsabilitat seria de Colau, que tenia el compromís de l’alcalde sortint que no faria res sense l’ok de la futura alcaldessa.

L’oferta, de ser acceptada per GSMA, serà vinculant per a les parts signants, també per a l’Ajuntament, i el seu incompliment no només podria suposar la marxa del MWC de la ciutat, sinó probablement milionàries indemnitzacions a pagar a GSMA. Dic probablement perquè partim d’un anomalia intolerable: el contingut del contracte original amb GSMA que amb aquesta oferta es complementava, no és públic. En tot cas, confiem que el dia 14 de juny mateix, el nou govern el faci públic. Llums i taquígrafs.

Tenia alternativa Ada Colau? Probablement sense haver-se parat un parany a ella mateixa sense saber-ho, i ben aprofitat per Trias (amb molta mala llet), li hagués resultat més fàcil. Tal i com havien anat les coses, ho tenia més fomut. Però no val el·ludir responsabilitats: si Colau hagués dit que allò no es signava sense renegociar les clàusules, o bé Trias no hagués signat o ho hagués fet en funcions i contra la voluntat de, com a mínim, la llista més votada i la futura alcaldessa. La decisió no era gens fàcil, certament, però ens marca clarament per on van les coses (i per on aniran): si a Barcelona mana la seva gent o si manen els poders fàctics i el gran capital. Es pot obeir manant, el problema és quem mais ordena: o povo o el capital. De moment, gol per l’escaire dels últims.

El Compromís de les Escales

Ahir a la nit m’arribava via whatsapp una breu nota atribuïda a Barcelona en Comú (no puc donar veracitat a la font però tampoc és el rellevant) on, entre altres coses, s’afirmava que la signatura no tenia res a veure amb el Compromís de les Escales (el missatge deia més coses però crec que ja han quedat explicades en els paràgrafs anteriors). Doncs aquí és on lamento profundament dir que no, que és mentida, i que BEC (si és que el missatge és seu) faria bé d’explicar que senzillament els han colat un gol entre mandats i que no serà fàcil evitar-ne en un futur: transparència i humilitat són les millors eines que tindran per afrontar la que els hi caurà a sobre durant dels propers 4 anys.

En primer lloc, un element simbòlic que parla per si sol: la seu del Mobile World Capital, que forma part de l’acord  amb GSMA i també de l’oferta de renovació, és ni més ni menys que el local que durant una setmana ha mantingut ocupat els i les treballadores de Movistar en vaga. Per no tenir res a veure, Déu n’hi do, no? Però és que parlar del MWC, de GSMA i del gran esdeveniment de telefonia mòbil mundial a Barcelona és parlar, en bona part, de Movistar. Com sol passar en aquests macroconglomerats i sopes de lletres, logos i sigles a voltes costa saber qui és qui, però fer veure que Movistar no té res a veure, i que l’oferta de renovació (vinculant) no vulnera l’esperit i la literalitat del compromís de les escales, és senzillament prendre al personal com a ingenu. En primer lloc, Movistar forma, a més a més, part dels grups associats a la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation, signant també de l’oferta de renovació del MWC a Barcelona fins el 2023. Però el fet determinant, és que els membres espanyols del GSMA són Orange Espagne, Telefónica Móviles España (Movistar), Així es pot comprovar al lloc web de GSMA on desglossen els membres de ple dret, estat per estat, i fins i tot una volta per altres estats ens permetrà comprovar com filials de Movistar d’altres llocs del món també en formen part. Aquí la captura “Spain”:

GSMASPAIN

I doncs, a què ve tant enrenou?

I aquí és on entro, si em permeteu, en el què crec que és precisament el paper de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament per al mandat 2015-2019: ser la garantia de que els compromisos com el de les escales es compleixen; pressionar al govern perquè no reculi, amb tot el suport necessari per fer-ho quan ho necessiti; garantir la no desmobilització de les lluites per no deixar l’acció política només en mans de les institucions i menys encara del govern (de qui sigui). I així només sereu sempre oposició? No, però perquè un govern en terreny enemic (l’estat ho és, juguem en terreny contrari, ho hem dit sempre) pugui tirar endavant determinades coses, calen transformacions socials profundes. Algunes es poden facilitar des del govern, d’altres són necessàries a l’oposició (al plenari, i al carrer).

Mà estesa per la ruptura, puny tancat contra els passos enrere. Companys i companyes, no hi veieu una amenaça en aquesta situació, sinó una oportunitat de construir poder popular. Quan calgui hi serem, no només votant sinó tancant files en suport al govern. Quan calgui, serem aquells tres trolls que no et deixen caure en certes contradiccions. I quan calgui serem l’oposició crítica i contundent que planta cara a dins i a fora de l’Ajuntament com ho hem fet fins ara a Barcelona i a tot arreu.

Perquè empassar-se gripaus i si cal abraçades* per un 9N mentre posem desenes d’imputats a cada vaga general és allò que ens caracteritza, i de ben segur que quan calgui abraçar-te, Ada, t’abraçarem. Qui sap si el dia 13 serà la primera: ho decidiran les assemblees.

*Edito Nota al peu14:56 hores: “les abraçades no s’empassen, es fan”, encara que les facin els altres.

Tributs.cat: la sobirania amb profilàctic

ATCLa posada en escena no ha pogut ser millor. El President, el govern en bloc, les Diputacions, i una campanya d’agitació mediàtica del Partido Popular durant la darrera setmana amenaçant en portar al govern a les masmorres si gosaven crear una agència tributària autonòmica al marge de la llei. Eh, com si no existís ja això, dins de la llei. Els titulars de la premsa, de la que sol ballar al ritme que timbaler de Palau, no podien ser més grandiloqüents:

  • ARA: El Govern presenta Tributs de Catalunya com “un pas cap a la Hisenda catalana plenament integrada”
  • ARA: Els presidents de les quatre diputacions catalanes celebren el pas endavant cap a la “sobirania fiscal”
  • Vilaweb: Catalunya estrena l’embrió de la hisenda pròpia
  • Nació Digital: La hisenda catalana pren vida

Ni embrió, ni fetus, ni avortament. Aquí la sobirania no ha sortit ni del profilàctic. No és que hi hagi un excés de gesticulació, és que ens prenen directament per imbècils. El govern, els seus socis, i les claques subvencionades que aplaudeixen i repeteixen acríticament al seu voltant. Aquí no s’ha creat res de nou. Vaja, o és que algú es pensava que es podia crear una hisenda pròpia no calia ni passar per l’aprovació d’una llei al Parlament? I no entro aquí en la legalitat o il·legalitat, això ja ho resoldran al TC quan Rajoy doni la ordre, vull dir, presenti el recurs.

Tributs.cat no és res de nou. És el lloc web de l’Agència Tributària de Catalunya, i el domini està registrat, com a mínim, des de l’any 2006. Aquest organisme es troba regulat a la Llei 7/2007, i la seva funció principal és la de “gestionar, liquidar, inspeccionar i recaptar els tributs propis de la Generalitat i els tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, d’acord amb el que disposa l’article 204 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya” (art. 2.1.a). Amb una bonica oficina al carrer Fontanella de Barcelona, sereu molts els que hi heu anat a presentar els papers per alguna herència o donació, per exemple. No inclou, evidentment, aquells impostos sobre els quals la Generalitat en rep un percentatge determinat, però que gestiona l’Agència Tributària estatal, com l’IVA, Societats, o l’IRPF (entre vosaltres i jo, és on està la “xixa”).

On rau, doncs, la novetat? En un intent de crear una finestreta única que faci la vida més fàcil als ciutadans i, especialment, als gestors i professionals del sector. Un servidor, que hi ha hagut de fer visites, sempre agraeix que li simplifiquin la feina i la vida, però no em parlin de sobirania fiscal, que m’agafa un atac de riure.

Ara, amb una xarxa de 53 oficines arreu de Catalunya i mitjançant la pàgina web, es podran fer els tràmits corresponents als diferents impostos, tributs i cànons que fins ara gestionaven les diputacions i la Generalitat per separat. De fet, la nova finestreta única ni tant sols agrupa el conjunt de tributs locals, ja que aquells Ajuntament més grans que gestionen directament els seus impostos, com Barcelona, no hi estan integrats. La raó és senzilla, la col·laboració s’ha signat entre la Generalitat i les quatre Diputacions, que gestionen els tributs d’aquells Ajuntaments que no tenen estructura pròpia per fer-ho. De fet, fins i tot alguns consells comarcals han gestionat els tributs dels seus ajuntaments, si bé és una fórmula en extinció. Per exemple, fa poc que la Diputació de Girona ha assumit la gestió que fins ara feia el Consell Comarcal del Ripollès.

De fet, la principal novetat que aporta alguna cosa rellevant, és que les oficines de les diputacions assumeixen les funcions també de l’Agència Tributària de Catalunya. Així, per presentar, per exemple, una autoliquidació de l’impost de successions, no caldrà desplaçar-se a una de les quatre oficines que té (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona), sinó que es podrà presentar en qualsevol de les de les diputacions. Els detalls de la finestreta única, els podeu veure aquí: http://www.tributs.cat/web/tributs/finestreta-unica

Ep, i si pensàveu, mira com a mínim ho han integrat tot… Entreu a Tributs.cat i cliqueu sobre algun dels banners que hi ha a la dreta de les respectives diputacions. Tatxan! És un enllaç a la respectiva oficina de gestió de tributs que ja existia abans. Vaja, que aquí no han fet pencar ni a l’informàtic. Bé sí, algú ha treballat i molt: els de comunicació i propaganda. Perquè el què hem vist avui, senyores i senyors, ha estat un gran xou per vendre fum, aire i èpica. Però aquí, ni sobirania, ni bases, ni embrions. Que aquí sembla que canviï tot, però canviar, no canvia res de res.

Els impostos són on eren, els gestors, són els que eren, i mentrestant, el frau fiscal (el legal, i l’il·legal) segueixen drenant els recursos públics cap als de sempre. I no mirin a Madrid, sinó a qui té comptes a Liechtenstein, visqui on visqui.

P.S.: Si heu de saltar a la jugular, us podeu estalviar els clàssics avorrits del típic agent del CNI que posa pals a les rodes. Gràcies.

Tenien pressa

Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l’asfixia d’una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l’atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari… No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara.

La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l’esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d’estructures d’estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d’interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d’independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa.

La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l’acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d’independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòstia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d’avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l’accés a la sanitat, l’educació i l’habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa.

Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col·lectives, han de formar part d’una estratègia comuna d’alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l’ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes populars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l’endemà.

La situació de saqueig de l’economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d’ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen.

I tot plegat corre pressa, molta pressa.

*Article publicat a L’Accent 238