La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

El mandat d’Ada Colau encara no ha començat i ja ha patit la primera sotragada. Potser ha estat una ensopegada, però crec que és bo per als temps que corren que mirem d’analitzar què ha passat. Abans de mossegar, si us plau, llegiu-lo sencer. Després linxeu-me, si s’escau (per totes bandes).

En primer lloc, cal que parem atenció a què és el què es va signar dimarts 2 de juny a la Sala Tàpies de l’Ajuntament. En aquell acte, l’alcalde en funcions Xavier Trias, la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, Fira Internacional de Barcelona, Turisme de Barcelona i la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation,  van signar l’oferta adreçada a GSMA (organitzadora del MWC) per tal que el proper mes de juliol escollís Barcelona de nou com a seu del Congrés fins l’any 2023 (el compromís actual arriba fins el 2018). L’oferta, és un acte que podríem titllar d’unilateral: si vostè tria Barcelona fins el 2023 nosaltres farem tot això que diem en aquest document. Si GSMA accepta, aleshores l’oferta esdevé contracte (qualsevol amb un coneixement mínim d’obligacions i contractes, dret civil o usos mercantils sap de què parlem). A Can Vilaweb expliquen una mica el contingut des despropòsit signat.

Per tant, el què es signava de fet era una part de la renovació del MWC: la part que correspon a la ciutat de Barcelona. Ara falta que al mes de juliol els organitzadors del GSMA acceptin la proposta, o optin per alguna altra de les ciutats que es proposen (com els JJOO però sense el COI).

Qui signava l’oferta?

Com he explicat a l’inici, l’oferta la signaven diverses administracions i organismes. Però anant al centre de la polèmica, centrem-nos en el paper de l’Ajuntament de Barcelona. Qui signava l’oferta era l’Ajuntament de Barcelona, com a institució, com a administració pública, a través de la seva màxima autoritat que, de moment, és l’alcalde en funcions Xavier Trias.

Què hi feien allà altres representants polítics? L’Alcaldia va convidar als caps de llista de totes les formacions polítiques que havien obtingut representació a les darreres eleccions municipals del dia 24 de maig, per tal de que fos “mostra d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023” (literal, de copiar i enganxar) per tal que GSMA no tingués dubtes de que governés qui governés l’oferta era en ferm, i així guanyar punts de cara a la decisió de GSMA d’aquest juliol. No val a dir, doncs, que això ho signava Trias. L’alcalde en funcions hi estampava la signatura, la resta li donaven suport explícit com se’ls havia demanat amb la seva assistència.

I com és que ningú ho sabia? Doncs perquè l’Ajuntament ho havia preparat així i ningú ho havia explicat. Els caps de llista van ésser convidats a un acte a porta tancada a la Sala Tàpies, on hi hauria un fotògraf municipal i (potser) una càmera de BTV per després enviar imatges a la resta de mitjans. No hi hauria declaracions per part de ningú. El caràcter secret de l’acte, de política de fets consumats i després comunicats en una fotografia i una lacònica nota oficial, va saltar pels aires quan la CUP Capgirem Barcelona va declinar públicament la invitació.

Quina invitació? De quin acte esteu parlant? Què dieu que se signa demà? Aquestes són algunes de les preguntes que feien periodistes i mitjans quan van rebre la nota explicant perquè Maria José Lecha no assistiria a l’acte. La cosa, doncs, era més secreta del què semblava i tot. És potser aquest caràcter críptic, fosc, de fets consumats de la “vella política” en un acte plantejat com una “mostra d’unitat” dels assistents entorn l’oferta, la que més lletja fa la cosa.

I què hi feia allà Ada Colau? Caure en la seva pròpia trampa. Sense acritud. M’explico i no us enfadeu abans d’hora. El digital Crític va publicar un article explicant que Trias estava signant contractes a darrera hora que comprometien inversions fins l’any 2023, alguns d’ells vinculats a Florentino Pérez. Aquest fet va ser denunciat per molta gent, però especial protagonisme van tenir les paraules d’Ada Colau al respecte, quelcom normal i previsible atès que serà la nova alcaldessa en deu dies.

Trias, o algú ben murri del seu equip, va veure en aquella escena la clau de volta per a la signatura del MWC. Immediatament l’alcalde en funcions va sortir a donar la cara, a dir que no era cert, i a adoptar un compromís inequívoc: no signaria res sense el vsit-i-plau d’Ada Colau i aquesta estaria present a totes les signatures que volgués. Trias va quedar com un senyor, un d’aquells educats, sabeu? Dels de la part alta. A l’equip de Trias, però, reien a pulmó obert pensant en el sant gripau que Barcelona en Comú s’empassaria dies després. Ni Messi fot aquests gols, debia pensar Antoni Vives sentint-se una mica vencedor després de l’humiliant derrota del 24 de maig.

La cosa és força senzilla (o de fet, bastant perversament rebuscada): a Colau només li van deixar la sortida de la plantada, de no anar-hi, com va fer la CUP Capgirem Barcelona, i per tant de que Trias pogués no signar l’oferta a GSMA en uns termes que ni Colau ni ningú havia pogut conèixer fins poc abans, i per descomptat sense poder debatre ni esmenar prèviament. La responsabilitat seria de Colau, que tenia el compromís de l’alcalde sortint que no faria res sense l’ok de la futura alcaldessa.

L’oferta, de ser acceptada per GSMA, serà vinculant per a les parts signants, també per a l’Ajuntament, i el seu incompliment no només podria suposar la marxa del MWC de la ciutat, sinó probablement milionàries indemnitzacions a pagar a GSMA. Dic probablement perquè partim d’un anomalia intolerable: el contingut del contracte original amb GSMA que amb aquesta oferta es complementava, no és públic. En tot cas, confiem que el dia 14 de juny mateix, el nou govern el faci públic. Llums i taquígrafs.

Tenia alternativa Ada Colau? Probablement sense haver-se parat un parany a ella mateixa sense saber-ho, i ben aprofitat per Trias (amb molta mala llet), li hagués resultat més fàcil. Tal i com havien anat les coses, ho tenia més fomut. Però no val el·ludir responsabilitats: si Colau hagués dit que allò no es signava sense renegociar les clàusules, o bé Trias no hagués signat o ho hagués fet en funcions i contra la voluntat de, com a mínim, la llista més votada i la futura alcaldessa. La decisió no era gens fàcil, certament, però ens marca clarament per on van les coses (i per on aniran): si a Barcelona mana la seva gent o si manen els poders fàctics i el gran capital. Es pot obeir manant, el problema és quem mais ordena: o povo o el capital. De moment, gol per l’escaire dels últims.

El Compromís de les Escales

Ahir a la nit m’arribava via whatsapp una breu nota atribuïda a Barcelona en Comú (no puc donar veracitat a la font però tampoc és el rellevant) on, entre altres coses, s’afirmava que la signatura no tenia res a veure amb el Compromís de les Escales (el missatge deia més coses però crec que ja han quedat explicades en els paràgrafs anteriors). Doncs aquí és on lamento profundament dir que no, que és mentida, i que BEC (si és que el missatge és seu) faria bé d’explicar que senzillament els han colat un gol entre mandats i que no serà fàcil evitar-ne en un futur: transparència i humilitat són les millors eines que tindran per afrontar la que els hi caurà a sobre durant dels propers 4 anys.

En primer lloc, un element simbòlic que parla per si sol: la seu del Mobile World Capital, que forma part de l’acord  amb GSMA i també de l’oferta de renovació, és ni més ni menys que el local que durant una setmana ha mantingut ocupat els i les treballadores de Movistar en vaga. Per no tenir res a veure, Déu n’hi do, no? Però és que parlar del MWC, de GSMA i del gran esdeveniment de telefonia mòbil mundial a Barcelona és parlar, en bona part, de Movistar. Com sol passar en aquests macroconglomerats i sopes de lletres, logos i sigles a voltes costa saber qui és qui, però fer veure que Movistar no té res a veure, i que l’oferta de renovació (vinculant) no vulnera l’esperit i la literalitat del compromís de les escales, és senzillament prendre al personal com a ingenu. En primer lloc, Movistar forma, a més a més, part dels grups associats a la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation, signant també de l’oferta de renovació del MWC a Barcelona fins el 2023. Però el fet determinant, és que els membres espanyols del GSMA són Orange Espagne, Telefónica Móviles España (Movistar), Així es pot comprovar al lloc web de GSMA on desglossen els membres de ple dret, estat per estat, i fins i tot una volta per altres estats ens permetrà comprovar com filials de Movistar d’altres llocs del món també en formen part. Aquí la captura “Spain”:

GSMASPAIN

I doncs, a què ve tant enrenou?

I aquí és on entro, si em permeteu, en el què crec que és precisament el paper de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament per al mandat 2015-2019: ser la garantia de que els compromisos com el de les escales es compleixen; pressionar al govern perquè no reculi, amb tot el suport necessari per fer-ho quan ho necessiti; garantir la no desmobilització de les lluites per no deixar l’acció política només en mans de les institucions i menys encara del govern (de qui sigui). I així només sereu sempre oposició? No, però perquè un govern en terreny enemic (l’estat ho és, juguem en terreny contrari, ho hem dit sempre) pugui tirar endavant determinades coses, calen transformacions socials profundes. Algunes es poden facilitar des del govern, d’altres són necessàries a l’oposició (al plenari, i al carrer).

Mà estesa per la ruptura, puny tancat contra els passos enrere. Companys i companyes, no hi veieu una amenaça en aquesta situació, sinó una oportunitat de construir poder popular. Quan calgui hi serem, no només votant sinó tancant files en suport al govern. Quan calgui, serem aquells tres trolls que no et deixen caure en certes contradiccions. I quan calgui serem l’oposició crítica i contundent que planta cara a dins i a fora de l’Ajuntament com ho hem fet fins ara a Barcelona i a tot arreu.

Perquè empassar-se gripaus i si cal abraçades* per un 9N mentre posem desenes d’imputats a cada vaga general és allò que ens caracteritza, i de ben segur que quan calgui abraçar-te, Ada, t’abraçarem. Qui sap si el dia 13 serà la primera: ho decidiran les assemblees.

*Edito Nota al peu14:56 hores: “les abraçades no s’empassen, es fan”, encara que les facin els altres.

Anuncis

[Contracampanya] O dissoleu la BRIMO o dissoleu els UPAS (ho dissoldrem tot)

[Contracampanya] O dissoleu la BRIMO o dissoleu els UPAS (ho dissoldrem tot)

Ahir em va tocar anar a un parell de debat. Ser primer suplent t’estalvia molts actes, però ahir la cosa era força personal. Pel matí vam anar a una escola concertada, convidats per un gran professor i company de lluites, que va organitzar un debat del qual un altre dia escriuré perquè crec que en podem treure coses molt bones. Però va, anem al gra, que això és contracampanya, i no hem vingut a fer cròniques dòcils. Per la tarda els companys del Grup d’Advocats Joves del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Moderava un amic de la universitat, en Pol, que no va tenir cap concessió amb ningú a l’hora de tallar paraules a l’estil 59 segons (li van ensenyar com apagar-nos els micros!). El debat va tenir alguns moments estel·lars, la bancada dreta (CiU, PP i Ciutadans, per aquest ordre) es va lluir en més d’una ocasió.

Antiavalots i Guàrdia Urbana.- Un noi del públic dispara contra tots els ponents: “què en penseu de que Colau parlés de reduir els antiavalots de la Guàrdia Urbana?”. Em tocava començar: “que s’ha quedat curta, cal dissoldre el UPAS (antiavalots) de la Guàrdia Urbana”. Per higiene democràtica, per decència i perquè no volem la militarització dels nostres carrers. I un apunt: l’Ajuntament no té competències en matèria d’ordre públic. Clar, voleu UPAS i voleu BRIMO (i algun UIP), però tot no pot ser (no tenim costelles per tanta porra). ERC i BEC surfegen les contradiccions amb el tema competencial (ho sé i no ho dic!). La bancada dreta (CiU, PP i Cs) va defensar la policia, els antiavalots, la hiperseguretat i altres llenguatges del populisme punitiu als que ja ens tenen acostumats, però va saltar la rèplica legal “faríeu bé se conèixer la Carta Municipal i les competències”. No vam tenir torn de rèplica…

A veure nois, la cosa va així:

  1. L’article 135.a) de la Carta Municipal diu que és funció del a GUB “Protegir les autoritats de l’Ajuntament, i també els edificis i les instal·lacions municipals.” (meniciono aquest perquè és amb el què justificaven l’existència dels UPAS).
  2. Els UPAS, des de 1992 eren de fet els escortes dels càrrecs municipals, no antiavalots. Va ser l’any 1996 que es van convertir en el què són ara: una versió més blanqueta de la Brigada Mòbil dels Mossos. La Carta Municipal (part autonòmica) és la Llei 22/1998. És a dir, que els antiavalots van ser creats abans de tenir la Carta Municipal. Excuses barates, les justes.
  3. Carregar contra un Correllengua a Sant Andreu és protegir un edifici municipal? I fer-ho contra la Festassa de Sagrada Família? I a les Festes de Gràcia, de Sants o de Les Corts? Ho dic, perquè són tot exemples que he viscut personalment. I detenir a Sergi Garcia durant les manifestacions de Can Vies mentint? (de regal, els dos agents imputats, ale). Quin perill pels edificis o càrrecs municipals suposen un grup de joves reclamant espais asseguts en una plaça (la foto, fa setmanes)? Excuses barates, les justes.
  4. Els Mossos d’Esquadra, com a policia integral, tenen competència exclusiva en matèria d’ordre públic a tota la comunitat autònoma. Així doncs, la competència per rebentar-nos a hòsties a manifestacions i festes majors és de la Generalitat. Vigilin el seu fortí de la Plaça Sant Jaume, però per reprimir als veïns i veïnes, truquin a la Tura, Saura, Puig o Espadaler de torn.
  5. Nota al peu: quan canviïn les tornes, quan la por canviï de bàndol, no patiu, que dissoldrem els UPAS, però també la Brigada Mòbil. Però us prometem, especialment als vostres comptes corrents, que serem el vostre pitjor malson. Ho socialitzarem tot.

Us deixo un parell de temes més, que tenia ganes de comentar, per si voleu seguir perdent el temps una estona més.

Can Vies i els Antisistema.- El PP, com fa a cada debat, va disparar contra BcnEnComú parlant d‘antisistemes, violents, etc. En Pau, hàbilment, li va replicar que antisistema era fer campanya racista i xenòfoba com la que feia el PP amb cartells al Raval, Badalona i Sant Adrià. Em va fotre el tema, m’havia imprès els cartells i tot, però tot teu Pau, algú li havia d’etzibar. El PP, per sortir del jardinet, va dir que els violents i antisistema no eren els de la coalició Colau, sinó “els violents de Can Vies”. No vaig poder evitar alçar la mà i al següent torn replicar-li: la meva primera assemblea amb 15 anys va ser a Can Vies, com la de milers i milers de persones molt diverses de la ciutat i de fora. Vam anar a les manifestacions. Vam córrer, vam rebre, i vam defensar a les companyes detingudes. I ho tornaríem a fer. I si es pensen que fotran a terra  casa nostra, ens tornaran a trobar amb les urpes i les dents. I això no va d’eleccions.

Corrupció.- La cantarella de sempre. Quants imputats tenen? Tu en tens dos al Parlament, li escup CiU al PSC, sense ruboritzar-se amb 15 seus embargades. El PP ens parla de la presumpció d’innocència (per ells, sempre i només), i de que cal fer net de processats (no ha mirat mai el Parlament valencià). Tres tresorers imputats i dècades de saqueig de les arques públiques, li vaig replicar al següent torn. Primer havíem parlat la CUP, ERC i BcnEnComú, que amb extrema prudència i respecte per la presumpció d’innocència vam defensar els nostres codis ètics. Té nassos el tema, que els tres més nets de la taula fóssim els més curosos amb el tema. No vam poder replicar gaire, però Ciutadans, que tenia la darrera paraula, va expressar l’estupor de veure com es retreien els imputats entre ells sense ni despentinar-se. Hi ha partits, i després hi ha organitzacions criminals que rere la figura legal d’un partit tenen com a finalitat saquejar les arques públiques. Ras i curt.

[Contracampanya] La mà invisible d’Antoni Vives

[Contracampanya] La mà invisible d’Antoni Vives

El dimecres al vespre el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya va organitzar un debat en motiu de les eleccions municipals a Barcelona que girava entorn aspectes relacionats amb la professió, com les transformacions urbanes, l’habitatge o els equipaments públics. Antoni Vives va fer una proposta sorprenent, a cavall entre el liberalisme i la ignorància. Ni més ni menys, l’ideòleg del govern de Xavier Trias ha trobat el remei a l’especulació: la transparència! El fetitxe de moda, la solució a tots els mals, acabarà amb l’especulació immobiliària. Vives explica la seva teoria com una regla de tres, una equació d’allò més lògica, però és més aviat un autèntic conte de la lletera:

  1. Obliguem als promotors i constructors a publicar el valor del sòl, l’import de les operacions de compravenda o permuta immobiliària, i els costos de la construcció.
  2. Com la gent coneixerà l’import real del cost de l’obra, podrem saber qui abusa i qui no dels preus.
  3. Aquesta informació permetrà a la gent escollir quins habitatges compra de manera que els que abusen hauran d’ajustar els preus i no hi haurà més bombolles immobiliàries.
  4. I ja està, tot resolt.

Cal reconèixer que la proposta de CiU té el mèrit de matar d’un infart a Karl Marx, Adam Smith, Keynes, la Comissió Europea i les autoritats de defensa de la competència. La cosa vindria a ser que la mà invisible deixi de ser invisible, i sigui… transparent, i d’aquesta manera el lliure mercat ajustarà l’oferta i la demanda a la perfecció. Si hi ha algun petit desajust, entre ells i alguna ONG ja el pal·liaran amb caritat cristiana. Això ho va etzibar en un auditori ple d’arquitectes, ni més ni menys.

Em sap greu senyor Vives, però per més galons que tingui vostè a l’Ajuntament, això no funcionarà. Deixi’m que li expliqui el perquè, tot i que espero que ja ho sàpiga, i sigui una d’aquelles coses que es diuen en campanya (si el paper ho aguanta tot, una campanya electoral ja ni us explico, el del PP semblava comunista!):

Primer.- La liberalització del sòl que va promoure la Llei del Sòl de Rodrigo Rato (sí, el del PP i Bankia), va multiplicar l’especulació immobiliària arreu de l’estat. El miracle espanyol va consistir, d’una banda, en inundar el mercat de crèdit, de capital fictici que ni existeix ni existirà mai, i així mantenir una demanda ben elevada. L’altra cara del miracle era l’economia de casino, que consistia, no només en el negoci de construir sinó, i sobretot, en els “pelotazos” urbanístics que suposaven les requalificacions. Disparar el valor del sòl era la clau per fer el gran negoci, i si després els compradors s’enganxaven els dits, qui havia fet la millonada ja la tenia a la butxaca i lliure de càrregues.

El valor del sòl, doncs, no era fals: era el seu valor de mercat. El què no ha entès vostè, és que la contradicció entre el valor d’ús de l’habitatge com a bé de primera necessitat, i el valor de mercat que l’especulació i les enormes plusvàlues que genera són una contradicció intínseca del capitalisme que no es resol amb “transparència”. Molt bé, sabem que un solar val X milions, i què? Si el promotor els pagar, el constructor hi edifica, i hi ha qui ho pot pagar, no serà aquest el seu valor de mercat? I fins aquí, no he fet servir cap argument que vagi en contra del què defensa el liberalisme econòmic. Si li dic el què penso, és que el problema, sr. Vives, és que l’habitatge per vostès és una mercaderia, i per a nosaltres és un bé de primera necessitat que no pot quedar en mans de psicòpates sense escrúpols que especulen i fan negoci amb la vida de la gent. És senzill.

Segon.- Torno als arguments del seu propi model econòmic: el lliure mercat i la mà transparent (ja no li direm invisible, transparent fa més del segle XXI i fins i tot de la “nova política”). Sap què passaria amb la seva fantàstica proposta? Que la Comisión Nacional de la Competéncia (o fins i tot l’Autoritat Catalana de la Competència) li tombaria al minut zero, rigui’s del Tribunal Constitucional. Sap que publicar, ja no barems orientatius, sinó estudis de mercat sobre els honoraris està prohibit, postergat sota pena de cremar a l’infern (i una bona bufetada de multa)? Sap que diverses associacions empresarials i col·legis professionals, per publicar estudis o estadístiques d’aquest tipus han estat expedientades i sancionades? Sí, senyor Vives, la seva mà transparent és contrària als dogmes de fe del lliure mercat que defensa CiU, ja que això altera la lliure competència que, se suposa, fa baixar el preu de les coses, i tothom en surt beneficiat.

Per acabar.- Crec que és un moment per fer una reflexió al respecte. Com haureu pogut observar, les normes de la lliure competència i els guardians de les seves essències tenen el mandat de lluitar contra qualsevol cosa que alteri la conseqüència ja que això, se suposa, podria suposar un pacte de preus entre empreses que alteraria el valor de mercat. Doncs bé, en aquest cas, segons la teoria del senyor Vives, la cosa ve a ser el contrari, i no és poc freqüent. La creixent concentració de capital en cada dia rics més rics, a costa de pobres més pobres, ens demostra la inevitable tendència intrínseca del capitalisme als oligopolis i monopolis. Al final, l’única cosa que decreix sense fi, i ara ja de manera exponencial, és el què anomenen costos de personal, és a dir, tant el què reben els treballadors i autònoms en regim d’”autoexplotació”, i el què les empreses paguen a l’estat per garantir l’atur, les pensions o els serveis públics bàsics.

Capgirar-ho, és a les teves mans: només la CUP Capgirem Barcelona proposa l’expropiació de l’usdefruït dels habitatges buits per posar-los en règim de lloguer social, la prohibició de venda de sòl públic, i recuperar el planejament urbanístic per acabar amb l’especulació i garantir que l’habitatge sigui un dret a l’abast de tothom i no una mercaderia.

Generalitat i Ajuntament: el deute del deute

voltorsFa pocs dies, en plena precampanya, l’oposició en bloc va forçar un ple extraordinari sobre el deute que la Generalitat manté amb l’Ajuntament. Com era d’esperar, el ple va ser un ball de xifres i retrets creuats, i cap conclusió. Segons l’Ajuntament, el crèdit envers la Generalitat seria de 90,6 milions d’euros, pel PSC i ICV de 154 milions, pel PP superaria els 317 milions, mentre que ERC no ho sap / no contesta. El que és cert, però, és que malgrat les proclames de transparència les veïnes i veïns de la ciutat no poden accedir a l’informe que l’Ajuntament va lliurar als grups municipals al respecte, ni accedir a la informació pressupostària per tal de fer números.

Que Trias està fent de banc a la Generalitat és d’una obvietat absoluta. Ho han fet avançant inversions, regalant diners a Spanair o adquirint immobles que la Generalitat tenia en venda, a mode de dació en pagament. Però què hi ha darrere d’aquesta situació financera?

  • La mercantilització municipal.- El deute de la Generalitat amb l’Ajuntament té l’origen en el discurs dels comptes sanejats del qual presumeixen tots els grups polítics. En realitat, però, el què hi ha és una mercantilització de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona podria haver destinat aquests milions (tant els que ha prestat a la Generalitat com els generats per la mercantilització de la ciutat i li permet “presumir” de comptes sanejats) a polítiques socials i serveis públics, però ha optat per dur a terme inversions que posen per davant els beneficis privats que el bé comú. L’Ajuntament s’ha dedicat a finançar inversions que corresponen a la Generalitat, de les quals no en tenim cap informació detallada. Pel poc que coneixem una part important ha anat a parar a àmbits que poc o gens tenen a veure amb la realitat dels veïns i veïnes.
  • El xantatge de la deutecràcia.- Cal tenir en compte que aquesta situació no fa més que agreujar un problema ja existent, que és l’acumulació del deute públic de la Generalitat que és utilitzada com a xantatge per aplicar les polítiques d’austeritat i de privatització dels serveis públics. Un saqueig que no podem obviar, més tenint en compte les causes il·legítimes del deute generat. El deute de la Generalitat a l’Ajuntament no és sinó un altre capítol de la sinistra història del saqueig que patim amb el neoliberalisme.
  • La intervenció de l’estat.- Catalunya està, de facto, intervinguda per l’estat espanyol al dictat de la Troika europea. El fet que bona part d’aquest deute s’hagi de tornar a càrrec dels diners que la Generalitat preveu ingressar del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), no fa més que confirmar aquesta cadena d’intervencions que té la sobirania econòmica, fiscal i financera dels pobles d’Europa per part de l’oligarquia i els seus servidors de la Troika.

Des de la CUP Capgirem Barcelona volem posar de manifest que el fet d’acordar “proposar” que el proper consistori creï una comissió sobre el que la Generalitat deu a l’Ajuntament és, simplement, paper mullat. A més a més, cal destacar que aquest debat s’està fent obviant que el problema en origen és el deute il·legítim que acumula el conjunt del sector públic, i l’impagament n’és l’única sortida, per trencar amb la dependència dels mercats financers i exercir una veritable sobirania tant a escala municipal com nacional.

Finalment, volem denunciar (per enèsima vegada) l’opacitat de l’Ajuntament perquè qualsevol persona pugui consultar les dades detallades relatives al pressupost com les que afecten el deute de la Generalitat o el propi deute de l’Ajuntament de Barcelona, que tot i presumir de pressupostos sanejats acumula un deute de prop de 1.000 milions d’euros i que el 2015 preveu pagar com a retorn de deute i interessos prop de 200 milions d’euros.

Casa_generalitat_web-847x477

Text redactat per la la candidatura de la CUP Capgirem Barcelona a les eleccions municipals el passat 13 d’abril de 2015

Municipalisme en codi obert (I). Un cop d’ull al passat per poder veure el futur

Abans de començar, confessaré que sóc poc amant de certs neologismes en el llenguatge polític, i que certs mots em costen d’emprar i assimilar. Ho dic, perquè en aquest article en faré alguna referència, i dic per avançat que, potser, el problema sigui meu i no pas de la comunicació política del moment. Malgrat això, intentaré salvar els obstacles dels mots per poder parlar les conceptes, dels significats. Sí, ho sé, començo malament si l’article el titulo codi obert, però els què vam passar l’adolescència amb els mòdems de 56Ks és un concepte que ens resulta fàcilment traslladable al llenguatge i la comunicació política. Anant al gra, no us espereu un article d’assaig polític sobre el municipalisme, sinó algunes anàlisis, reflexions i inquietuds,  que si bé són l’objecte d’aquest article, no descobriré la sopa d’all, sinó que compartiré el què em ronda per la closca aquests dies entorn el moment que viu el municipalisme al país i, particularment, a Barcelona. No cal obviar que tot plegat fa referència a la Trobada Popular Municipalista (TPM) d’aquest dissabte, la presentació en públic de quelcom que ja se’n parlava com Guanyem amb Ada Colau al capdavant, i altres propostes i nous i vells actors polítics (Podemos i Procés Constituent d’una banda, i ICV i EUiA de l’altra).

Venim de lluny.- El debat que se’ns planteja a molts sectors de les lluites populars, és com podrem articular una candidatura on confluir aquelles persones i col·lectius que fa molt, o poc, ens trobem en la lluita al carrer i la construcció d’alternatives. Venim de lluny, de l’Assemblea d’Okupes de Barcelona, l’MRG i el moviment antiglobalització, de l’Està tot Fatal, passant per la LOU i Bolonya, la Constitució Europea o el 15M. Cadascú amb els seus tempos, prioritats i personalitat, però Barcelona avui és una ciutat plena d’alternatives en creixement, l’espais alliberats i casals i ateneus, de col·lectius i moviments de lluita, i no només de resistència. No som on érem al 2000 (no em feu parlar de més enrere, que jo no hi era), però tampoc on érem fa poc més de tres anys. Comentava l’altre dia un company a Twitter (ja en parlarem d’aquesta arma diabòlica un dia), que hem passat de dir que “la nostra vida no cap a les urnes” o “abstencionista el 25 de març”, a tenir els moviments populars en un debat brutal (en el bon i mal sentit de la paraula) sobre les eleccions municipals de 2015. Quelcom ha canviat. Crec que en particular hi ha tres causes detonants: el 15M i la seva evolució en centenars d’àtoms de lluita i alternatives germinant pels barris, l’entrada de la CUP-AE al Parlament (amb els seus més i els seus menys) i la irrupció de Podemos amb 5 eurodiputats que ha fet agafar un baló d’oxigen per trencar l’escepticisme que es respirava en molts entorns. D’altra banda, podríem abordar algunes causes de fons, com podrien ser: (1) les experiències municipals en altres ciutats: CAV, CUP, Gent de Gramenet, etc.); (2) la necessitat de passar de la resistència a la confrontació amb el poder i combatre l’hegemonia del règim (una evolució similar a la de l’independentisme); i (3) si em permeteu un cert “tenim pressa”, especialment per part de la generació dels 70-80 que fa anys que lluita i que vol ampliar el seu radi d’acció. Que la prudència no ens faci traïdors, i la pressa no ens faci entrebancar. Posades aquestes reflexions sobre la taula, fetes en resum (d’història de les històries de la ciutat ja hi ha llibres publicats) i molt personal ja que faig alguns salts per la meva experiència personal a tall de contextualitzar, abordaré, com pugui –així que sigueu benvolents- la necessitat d’abordar la necessitat d’una candidatura rupturista a la ciutat de Barcelona, i el meu punt de vista.

Girar el cap enrere.- Fet el breu repàs de com hem arribat fins aquí, haig de fer referència obligada a les eleccions municipals de 2011. No cal passar-ne de puntetes, ja que tenen molt a veure amb el què plantegem avui. L’any 2011 la CUP de Barcelona va fer una aposta per concórrer a les eleccions municipals amb una fórmula que anés més enllà. L’aposta per les eleccions era triple:

  • En primer lloc, impugnar globalment i amb alternatives el model de ciutat vigent des del 79 construït pel PSC i ICV (o PSUC) i EUiA i ERC en l’etapa mes recent. Era necessari posar aquest discurs en el debat públic i en l’àmbit institucional interpel·lant directament als partits amb representació a l’Ajuntament al marge de l’entrada o no de la CUP al consistori.
  • En segon lloc, volíem donar el tret de sortida a allò que ja s’estava fent en moltes altres viles i ciutats del país: la construcció d’una candidatura popular que, des del municipalisme combatiu, comencés a caminar per tal d’entrar en confrontació en el camp institucional amb l’objectiu de seguir articulant espais de contrapoder que generessin noves alternatives i institucionalitats comunes. Obríem camí, o ho vam intentar, sabent que la carrera per Barcelona era una cursa de fons.
  • En tercer lloc, explorar quines eren les reaccions a aquesta aposta, tant en participació d’altres agents polítics i socials en la candidatura i/o la campanya, en suport electoral i especialment entre els moviments populars i l’activisme de la ciutat. En aquest sentit, crec que vam encertar prou les previsions. La porra que vam fer entre militants ens donava una aposta de 10.000 vots (aprox.) i en vam obtenir 12.000. La participació va ser la previsible, amb l’Esquerra Independentista i els agents més propers (de l’Alternativa per Barcelona en parlem després). I la reacció dels moviments popular i l’activisme, en general, refractària a entrar en un terreny hostil i de l’enemic com l’electoral.

Alguna cosa, com deia abans, ha canviat quan el 2014 hi ha una ebullició que ha posat en el centre del debat dels moviments populars la participació electoral, incloent la voluntat de guanyar la ciutat (o les eleccions, que no és el mateix). Respecte a la fórmula emprada, formava part del objectius que abans comentava, i en aquest sentit vam decidir no concórrer en solitari i explorar la possibilitat d’incloure més gent a la candidatura amb dues voluntats inequívoques. La primera, explorar els límits de la voluntat i les reticències del moment en el terreny de confrontació electoral i institucional entre els moviments de la ciutat, i la segona, evitar dues candidatures separades de caire anticapitalista i rupturista el 25 de maig de 2011. D’aquí va néixer la CUP – Alternativa per Barcelona, a partir de tres elements importants: l’acord amb Des de Baix, la incorporació de la Trobada Alternativa de Noubarris, i la inclusió d’un seguit d’independents amb un paper proactiu i no merament figuratiu, com en David Fernàndez, en Julià de Jòdar, l’amic Jona o la incansable Roser Veciana (i me’n deixò, eh). L’experiment no ens va sortir, doncs, gaire malament en termes relatius, ja que crec que vam fer una campanya molt potent, un programa d’alternatives mitjançant punts de trobada molt complet, i vam plantejar la impugnació del model de ciutat per recuperar-la. Però no tot són flors i violes, i també vam poder observar com la fórmula dels acords bilaterals a mode de coalició no són una opció gaire funcional ni atractiva, més enllà de no competir electoralment. I, tampoc podem obviar que els límits que vam trobar amb l’aposta van ser molts, amb una actitud refractària i fins i tot hostil per part de molta gent amb qui compartíem i compartim lluites. Alguna cosa no havíem fet bé. Amb plantejaments valents però sense innovar massa. Amb molt esforç militant i una comunicació política que ja era caduca. O a tall de conclusió, els temps començaven a canviar i nosaltres seguíem amb programació de codi tancat. Amb això que en diuen ara vella i nova política (no, aquest concepte no el paeixo gaire bé), estàvem més en la vella que en la nova, amb un fet diferencial important: si es tractava de vella, era també recuperant l’esperit de l’esforç militant front a les maquinàries dels aparells polítics de partits amb l’ànima, i la butxaca, venuda a La Caixa. Mentre les nostres mans eren el nostre capital, d’altres jugaven, i juguen, amb el capital prestat per l’enemic. El balanç? No ho vam fer pas malament però la proposta ja no s’ajustava al què requeria el moment. No envà, en paral·lel va néixer el 15M, al què molts vam arribar tard, i sobretot vam llegir malament a l’inici. De tot se n’aprèn, especialment de l’autocrítica i de l’experiència. I tampoc envà la següent llista electoral on va sortir el meu nom anava de 69, i no pas d’1, si em permeteu la broma d’aquell calvari, si és que puc parlar de calvari amb el què estan menjant les tres companyes amb escó al Parlament regional.

Un darrer apunt i algunes conclusions.- A les eleccions al Parlament de Catalunya, la CUP – Alternativa d’Esquerres es va trencar moltes de les reticències i actitud refractàries. Alguna cosa havíem fet bé, i una d’elles era, sens dubte un cap de llista sense carnet, i una obertura de la participació. Resumint, que vam obrir parcialment el codi de programació, vam deixar que les coses se’ns escapessin una mica de les mans, i deixar-nos de mirar tant el melic. Amb molts encerts i feedbacks constants assolits entre el sobreesforç inhumà que duen a terme la Isabel, en David i en Quim a Màtrix, i les Trobades d’Unitat Popular o el front en defensa de la sanitat pública, alguna cosa estem fent bé. I en aquest “estem” ja no parlo només de la CUP, sinó d’un nosaltres molt més ampli. Però no, no es tracta d’autocomplaences, i de sobredimensionar l’evidència de que a Barcelona ciutat la CUP-AE va sobrepassar els 30.000 vots, sinó també de fer autocrítica. Tampoc hem sabut acabar d’obrir el codi com volíem, ens hem quedat en un poni de Troia sense arribar a ser el cavall. Probablement no en sabem més, o no donem a l’abast de tot, i per respondre a això només se m’acudeix una resposta: aquest nosaltres ha de seguir creixent, i ara si que la primera persona del plural té uns límits que encara no sé on estan i que, a priori, no em vull imposar abans d’hora. Ep, que n’hi ha que els tinc clars, però fins a arribar-hi hi ha quilòmetres d’espai per córrer. Així doncs, les eleccions municipals de 2015 crec que seran, tant a Barcelona com a la resta del país, un punt d’inflexió en el municipalisme i que tindran un cert caràcter destituent (ja en veurem l’abast, no juguem a boles de vidre), i qui sap si constituent, però per això caldrà saber articular una candidatura àmplia i plural però amb una clara vocació de ruptura i de compromís amb el reptes i necessitats del moment. No serà fàcil, i caldrà fer encaixar moltes peces perquè l’engranatge funcioni. Per mi, hi ha un aspecte fonamental i imprescindible, i és la participació directa i democràtica en el si del propi espai polític en construcció, i això exigeix parlar de mètode i, sobretot, de tempos. Que la democràcia és lenta, el rellotge no ens espera, i el moment ens exigeix estar a l’alçada. Aquest és l’objecte de la segona part d’aquestes reflexions, que m’agradaria publicar abans de la TPM d’aquest dissabte, on precisament es parlarà d’això. En tot cas, tant si arribo a temps o no, en hi veiem i ho parlem entre totes?

TPM