Escenaris i escenografies del 22 de maig a Barcelona

Barcelona sense oposició

Barcelona porta dècades instal·lada en un model obsolet de ciutat, Un cert correcte enfocament fa 30 anys que va complir amb certes reivindicacions del moviment veïnal va passar a ser un deliri de creixement i especulació, que troba el seu màxim exponent als Jocs Olímpic de 1992. L’esgotament d’aquest model, amb conseqüències irreversibles, va quedar palès amb el Fòrum 2004, el projecte-caprici de Joan Clos que va rebre el suport acrític de la resta de partits. Això sí, a pilota passada, tothom s’hi va acarnissar.

A Barcelona la manca d’una alternativa real a la política oficial ha estat funesta. La dialèctica entre govern i oposició s’ha mogut sempre en un mateix terreny i en un mateix model de ciutat: especulació, sobre-esplotació turística, urbanisme salvatge i privatització de l’espai públic. Un exemple clar d’aquesta situació va ser l’adhesió instantània i acrítica de tots els partits a la proposta-caprici de Jordi Hereu (cada alcalde té la seva, que paguem entre tots) amb els Jocs d’Hivern de 2022. Una volta més va quedar palès que no hi ha una oposició real al desenvolupament a cop de grans esdeveniments i reformes, enlloc de polítiques urbanístiques i econòmiques planificades i sostingudes en el temps, que permetin obtenir resultats socialment positius i evitant processos de trasformació traumàtics que sovint desemboquen en l’expulsió dels veïns dels seus barris i la desaparició de patrimoni de la ciutat.

Podem agafar qualsevol altre aspecte de la ciutat i veurem com la distància ideològica existent al consistori és microscòpica. Els discursos sobre seguretat i civisme han pivotat sobre els mateixos prejudicis i sobre la mateixa política de restricció de drets i llibertats. La política d’habitatge s’ha limitat en observar passivament les aberracions del mercat, donar barra lliure a noves promocions, permetre un nombre d’habitatge buits delirant i sortejar de tant en tant un grapat d’apartaments. Han contribuït, tots, a un desenvolupament ferotge del sector turístic sense que aquest contribueixi en absolut a suportat les càrregues que això suposa a la ciutat. Van aplaudir amb devoció la visita d’un integrista homòfob i sexista a la ciutat colapsant-la de dalt a baix durant dies. I la llista, tant llarga com els anys que portem suportant la bufetades que ens venten des de Sant Jaume (a banda i banda). Tot plegat té excepcions, tots els partits s’han oposat o abstingut en alguna cosa, però la línia, la construcció del model, ha estat aplaudida i abonada per tot el ventall del plenari municipal.

Portabella: operació rescat

En mig d’aquest desgavell en la política municipal, amb uns resultat immediats nefastos i unes enquestes que amenacen deixar-los fora, ERC i Jordi Portabella es veuen amb l’aigua al coll. L’aparició de la CUP i l’anunci de la formació de Laporta de concórrer a les eleccionsmunicipals ha fet saltar totes les alarmes a la federació barcelonina dels republicans. Davant aquesta situació, Portabella necessita assegurar-se el vot independentista de la ciutat, però amb això no en te prou. Sap bé que Laporta pot esgarrapar un bon grapat de vots que, encara que no siguin suficients per entrar al consistori, ho poden ser per fer molt mal al seu partit. D’altra banda, és conscient que en la seva política municipal, l’aparició de la CUP a Barcelona suposa haver de sentir allò que fins ara ningú li deia. I és que si fem un cop d’ull a les hemeroteques que tant agraden a Portabella o a les actes del plenari municipal i les comissions, no costarà veure que en els principals temes de la ciutat i dels barris ERC, des del govern o des de “l’oposició”, ha estat no només còmplice sinó un actiu participant de la construcció de l’estat actual.

Davant d’això no sorprenen les proclames socialdemòcrates i independentistes que ha brindat Portabella les últimes setmanes. Necessita rascar vots d’allà on sigui i és capaç de llençar dubtoses propostes a la CUP alhora que hi fa a Laporta, a federalistes “desencantats” del PSOE i als votants d’ICV. Tot ho pot, o més aviat, tot s’hi val per salvar la poltrona. ERC no ha dubtat en adoptar el rol de Laporta i fer una crida a tothom a sumar-se al seu projecte. De la mateixa manera que SI, ERC sap perfectament que la gran coalició de tots és impossible i que una de petita és difícil. Però això, de fet, tant és, perquè del què es tracta, ara per Portabella i Amorós, com aleshores per Laporta, és d’erigir-se com a “garant” de la unitat de l’independentisme i culpar a la resta del seu propi fracàs a les eleccions. Així es van colar el 4 diputats de SI al Parlament, i així vol evitar el desgast Portabella i salvar la representació al consistori.

En aquesta proposta, insinuada abans de l’estiu però no concretada fins ara, no hem sentit parlar de programa ni prioritats. Algú que assegura que vol construir un tercer espai a l’Ajuntament que aspiri a l’alcaldia hauria d’oferit quelcom més que una versió americana del front patriòtic de Joan Laporta. És força significativa la discusió que SI i ERC han mantingut, sempre en el terreny mediàtic, sobre la possible coalició: com escollir el candidat. SI vol imposar un candidat a la colició ignorant que ERC té molts més vots que SI, i que la coalició està oberta a més formacions, teòricament, és clar. ERC ha despertat el seu esperit americà i proposa unes primàries on es pugui presentar i votar qui li doni la gana en un atac de pretesa democràcia “interna” que fa poc creïble la solidesa de l’eventual coalició resultant. Per si cal anar de primàries, Barcelona ja està plena de cartells amb la cara de Portabella i un lema curiós “SI, Remuntarem Barcelona”, que com qui no vol la cosa, incorpora les sigles del partit de Laporta i parafraseja el lema de la CUP de Barcelona (Reinventem Barcelona), i tot signat amb el logo d’ERC. Ara bé, de programa no n’hem sentit ni una paraula.

És significatiu, i fins i tot determinant, que hagin discutit tant de candidats, llistes i caps de llista i en canvi no haguem sentit ni mu en matèria d’habitatge, d’urbanisme, de drets i llibertats, d’immigració, d’escoles bressol, de transports i sostenibilitat, etc. En un moment en què tots els partits estan enllestint els seus programes marc, com ho va fer la CUP el passat dissabte, i en què comença la contrarrellotge per tancar els programes de cara al 22 de maig, aquí només sentim parlar de qui es quedarà la cadira. Què faria aquesta coalició amb la reqüalificació del miniestadi? Frenaria la destrossa del Poblenou amb el 22@ o de la Colònia Castells a Les Corts? Que n’opinen de les mesures per garantir el dret a l’habitatge proposades per la CUP de Barcelona? Estan d’acord amb la criminalització de la pobresa i l’exclusió social agreujada per l’ordenança del civisme? Res, no n’hem sentit res. I tot el què sabem és el què han fet fins ara: Fòrum 2004, votar la ordenança del civisme, salvar la investidura d’Hereu, aprovar els pressupostos municipals, adherir-se al darrer deliri municipal amb els Jocs d’Hivern de 2022, contribuir a la sobre-explotació hotelera de la ciutat…

Construir l’alternativa: reinventar Barcelona des de la Unitat Popular

Barcelona necessita una veu capaç de dir allò que el poder de la ciutat necessita sentir, no allò que vol. Aquesta veu s’ha d’alçar amb contundència i ressonar pels carrers de cada barri. Cal fer-ho des de la proposta i l’alternativa, oferint solucions i vies d’acord entre els que compartim la ciutat, però també des de la crítica, la oposició i la dissidència. No necessitem reconstruir temps passats que ja sabem on ens porten, ni remuntar polítiques neoliberals que neguen el dret a la ciutat. El què necessitem és bastir una oposició real a la ciutat per tal que, des de la unitat popular, les lluites veïnals i els moviments socials,puguem oferir la possibilitat de superar l’estat actual amb una alternativa des de l’esquerra i ferm compromís amb els drets democràtics dels PPCC.

A Barcelona no hi ha un tercer espai a construir perquè el discurs i la pràctica neoliberal té un consens absolut entre els grups polítics municipals, el que necessitem és un espai de contrapoder vers el poder establert a la ciutat. Hem de reinventar Barcelona començant per cada barri, cal aprofundir en la democràtica participativa i directa per tal de fer una ciutat on viure i conviure, una ciutat habitable. El nostre és un projecte que neix des de la base i les lluites socials i que té la voluntat d’acabar subvertint l’ordre establert de les coses. L’antagonisme al poder de la ciutat, econòmic i polític, és l’element que defineix a aquelles persones i col·lectius que des de fa anys treballem per articular una alternativa anticapitalista i independentista, una acumulació de forces des de la Unitat Popular per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. I en aquest procés el municipalisme d’alliberament hi juga un paper clau, i si algú pensa que serà oferint-nos cadires ben remunerades abandonarem la nostre lluita, és que o bé no ens coneix, o bé vol donar una imatge falsa i distorsionada de nosaltres a la ciutat i el país.

Anuncis

Les eleccions, també europees

Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]

Cada vegada que arriben eleccions sorgeix el dubte sobre què hem de fer, sobre quina és la millor opció davant de la cita de la democràcia formal en que vivim. Abstenir-se, anar a votar, a qui anar a votar… La manca d’un referent estable de l’independentisme d’esquerres a les urnes més enllà de les eleccions municipals en unes desenes de municipis, agreuja aquest dilema per a aquells que volem que el nostre vot sigui quelcom més que una papereta en una urna cada quatre o cinc anys.

Sóc dels què pensa que cal utilitzar tots els mitjans que tinguem a l’abast per tal de construir el nostre projecte polític, que no és altre que la independència dels Països Catalans i l’alliberament social de les classes populars. Aquesta màxima de Malcom X, la de per tots els mitjans necessaris, passa també per concórrer a les eleccions malgrat aquestes suposin participar del joc de la democràcia formal. Cal que analitzem en cada moment quina és la conjuntura del moment i com podem treure profit davant d’una cita electoral. A voltes, reclamar l’abstenció pot ser una bona eina, però altres vegades la millor pot ser presentar-s’hi per tal de recollir el suport que el treball diari i constant des de la base, des de l’honestedat i el combat quotidià en tots els àmbits ens hem guanyat.

El proper 7 de juny els catalans, els del nord i els del sud, estem cridats a les urnes de nou per escollir els diputats del Parlament Europeu. Es tracta d’unes eleccions que criden ben poc l’atenció i que mobilitzen menys electorat que qualsevol altre cita. Analitzar-ne els motius ho deixaré per una altra ocasió, ja que donaria per moltes pàgines. Del què no tinc cap dubte és que totes les eleccions poden ser útils si sabem jugar-hi un paper encertat, i en el cas de les europees d’enguany no és pas diferent. Concórrer a les eleccions europees és una eina molt útil per poder difondre el missatge de l’independentisme d’esquerres, de l’Esquerra Independentista, per tota la geografia catalana. Així ho creia quan fa cinc anys la CUP es va presentar a les eleccions al Parlament Europeu per tal d’aprofitar la campanya i denunciar la Constitució Europea en clau nacional i social. També ho crec ara.

Estic convençut que participar a les eleccions del 7 de juny és una gran oportunitat per fer visibles les reivindicacions nacionals dels Països Catalans tant al nostre territori com més enllà, i de difondre un discurs anticapitalista que doni resposta als interrogants que ha generat la crisi econòmica, financera, alimentària i energètica a la que governs i multinacionals ens han abocat. D’altra banda, la possibilitat d’obtenir representació a la cambra europea és un factor a tenir molt en compte. Tenir algú que faci sentir la nostra veu al cor de la Unió Europea és fonamental per tal d’internacionalitzar el conflicte que enfronta les nacions oprimides amb l’estat. Si dic tot això és perquè crec que Iniciativa Internacionalista – La solidaritat entre els pobles (II-SP) és una gran oportunitat per portar la veu dels sense veu a Europa i al Món.

II-SP és l’única candidatura que el proper 7 de juny pot plantar cara a la ferotge maquinària repressiva de l’estat espanyol, la llei de partits, la tortura, la presó, el silenci. Tenir una veu al Parlament Europeu és la garantia que la nostra quotidianitat serà escoltada més enllà del nostre país i alhora esdevindrà un altaveu impagable també a casa nostra. En aquest sentit, la llista d’II-SP està encapçalada per persones que mereixen tot el respecte i suport i que sense cap mena de dubte duran a terme aquesta tasca de manera implacable. El número tres, Josep Garganté, ha demostrat amb la seva lluita incansable.

Una de les crítiques que algunes persones i formacions polítiques han fet a la llista d’II-SP és que no és una llista catalana i que fins i tot pot ser una eina de l’esquerra abertzale basca per superar l’aparheid polític i jurídic en què es troba el poble basc. En primer lloc cal deixar clar que com a independentistes d’esquerres, com a revolucionaris, l’internacionalisme és i ha de ser sempre un eix principal de la nostra lluita. Combatre l’imperialisme és quelcom que hem de fer tots des de casa nostre però també de bracet de tots els pobles del món, dels treballadors de tot el món. Cap independència política de cap poble del món serà possible ni real fins que tots els pobles del món l’hagin assolida. En segon lloc, II-SP és una llista formada per treballadors i treballadores dels pobles oprimits de tot l’estat, ho demostren els primers llocs de la candidatura: bascos, castellans, catalans, gallecs, canaris, andalusos… tots, tots junts per dur la veu dels pobles a Europa. Finalment, els independentistes catalans no podem defugir la nostra responsabilitat en contribuir, des de la solidaritat, mai des de la ingerència ni el fals emmirallament, a la solució política del conflicte espanyol a Euskal Herria, no només per coherència, sinó perquè serà una aportació important també en el nostre procés d’alliberament.

Per tot l’exposat, i moltes altres coses que em deixo i que farien aquest text inacabable, crec que la necessitat de concórrer a aquestes eleccions l’ha cobert Iniciativa Internacionalista i que per això, aquells que creiem que la lluita institucional és un front estratègicament important, hem de donar suport actiu a la candidatura encapçalada per Sastre, Benegas i Garganté. D’altra banda, també crec fermament que cal que l’Esquerra Independentista perdi la por i les reticències a obrir el front institucional de manera àmplia i concórrer a totes aquelles cites electorals que puguin contribuir a difondre el nostre missatge, construir una alternativa política també a les institucions que és, ara més que mai, tant necessària. L’Esquerra Independentista ha demostrat en desenes d’ajuntaments que des de les institucions es pot fer política real, abandonant la gestió professional de les nostres condicions de vida, per bastir un moviment polític des de tots els fronts de lluita capaç d’assolir la Independència i el Socialisme als Països Catalans.

[9M] Més Espanya: només ens queda la ruptura

Les eleccions espanyoles d’ahir són, en general, una mala notícia. Tampoc posaré el crit al cel ja que jo mateix vaig apostar per no votar a cap dels partits que es presentaven i sumant-me a la crida de la CUP per votar en blanc, nul o abstenir-se. Tornaria a fer el mateix ara que sé els resultats. Com diu en company Juli Cuéllar [enllaç] el primer objectiu dels independentistes d’esquerres era castigar fortament als partits catalans que s’han mostrat submisos al PP i al PSOE. CiU, ERC i ICV han perdut 453.529 vots (a destacar que 346.883 els ha perdut només ERC). Anem per partits i després a les primeres conclusions:

ERC és la notícia de la jornada sense cap mena de dubte. Ni el bipartidisme que hi ha hagut en aquestes eleccions, ni el vot útil anti-PP ni la excepcionalitat del 2004 justifiquen la santa òstia que s’han pegat. ERC ha pagat el preu d’una política de claudicació front el PSOE, i és que fer president de la Generalitat a un membre de l’executiva federal del PSOE no podia sortir gratis. Ja ho van pagar a les eleccions municipals on la irrupció en el panorama polític de l’Esquerra Independentista, vehiculada per les CUP, va suposar un fort revés pels republicans. És possible que encara estiguin a temps de refer-se parcialment si saben fer autocrítica però tot apunta a que han perdut la referencialitat com a partit independentista d’esquerres. Caiguda la màscara i pagat el preu s’obre un espai en la política catalana per l’opció rupturista i de base que representa l’independentisme combatiu i d’esquerres, però d’això en parlarem més endavant. Puigercós ja ha plegat com a conseller per mirar d’endreçar el partit, ja veurem si se’n surt, ho té difícil. És clar que si només busca carregar-se en Carod, la feina hauria de ser fàcil.

L’altre notícia l’ha donat ICV-EUiA, a qui les tantes sigles no fan justícia als pocs vots. Fins a 51.917 vots ha perdut i s’ha quedat amb un sol diputat, que de mà de Llamazares poqueta cosa faran a Madrid. A ICV se l’ha menjat el vot útil per frenar al PP. També seria interessant saber l’evolució dels seus votants, que poden haver deixat de creure en la suposada alternativa que pretenen representar després de la gestió autoritària que han fet amb els Mossos d’Esquadra, que des de que tenen en Saura al capdavant han augmentat la repressió als moviments socials i polítics dissidents a qui tant picaven l’ullet. Difícil de saber-ho, llàstima. Però si una cosa crec que està clara és que tant ICV com IU han pagat ésser la marca blanca del PSOE, i ja se sap que quan pinten bastos més val rebutjar imitacions i tornar amb l’original. La desaparició d’aquestes formacions no suposaria una gran pèrdua pel pluralisme polític ja que són ells mateixos els qui han renunciat al seu perfil i identitat pròpia. Si això passés potser s’obriria la porta a una aparició de moviments d’esquerra rupturista arreu de l’estat.

Han pagat també la imposició de la llista espanyolista del PCE al País Valencià. Potser si haguéssin apostat per una coalició amb Isaura Navarro al capdavant i juntament amb el Bloc haurien rascat algun diputat més. Cal destacar però que EUPV ha doblat els resultats que ha obtingut la coalició BLOC-IdPV.

CiU afirma que ha resistit l’envestida del bipartidisme i no li falta raó tot i que ha perdut 54.729 vots. A l’espera del vot dels residents fora de l’estat per veure si pugen un diputat o es mantenen amb els 10 que tenien (el que ballava diumenge a la nit amb el PP va de 70 vots així que ja veurem qui se’l queda), sembla clar que CiU manté el seu vot fidel mínim. Els d’en Duran ja van baixar el 2004, quan van perdre un terç dels escons a Madrid (de 15 a 10) després de pagar el suport mutu amb el PP i sense poder afrontar el desorientament lògic després de 23 anys de Pujolisme. Però alguna autocrítica hauria de fer la federació regionalista si no vol anar-se desinflant poc a poc. Passar de governar a Catalunya amb més o menys majoria durant 23 anys a obtenir menys de vuit-cents mil vots a les generals hauria de ser motiu de refexió a la Casa mitjaneta del catalanisme.

El PP celebra que ha augmentat a Catalunya. Asseguren a can Sirera que malgrat la criminalització i el Pacte del Tinell el projecte del PP suma adeptes. Mentida, ras i curt. El PP perd a Catalunya més de 15.000 vots, que tot i no ser gran cosa, demostren que el retorn al vidalquadrisme menys il·lustrat no reeixrà com Acebes i companyia es pensaven. Que no delirin la Nadal i els altres neo-franquistes que el PP no puja ni a patades a Catalunya.

I què dir dels del PSOE? Doncs sí, han arrasat. Lamentable que els del GAL, la LOAPA, la LOFCA, els estatuts ara apoyados ara capillados, el TAV que ens trinxa el territori, la MAT i l’aparheid polític guanyin, però ha estat així. I no per qualsevol resultat sinó per una majoria que espanta i essent l’únic partit que augmenta vots respecte les darreres. Iceta ja ha anunciat que el PSC parlarà en nom de Catalunya i del catalanisme. Que Déu ens agafi confessats (que diria en Duran)! El PSC-PSOE no pot ser mai la veu del catalanisme per moderat que sigui. POdrà ser-ho de la Catalunya renegada i venuda a l’enemic, de la Catalunya resignada a ser una mera regió de la grande i libre, però sobretot una, Espanya. Però a això li dedicaré un article en solitari.

El vot en blanc ha augmentat, poc. L’abstenció ha estat insignificant respecte les darreres eleccions estatals marcades per un vot massiu després de 4 anys de nacional-aznarisme i de les mentides sobre la matança de l’11-M. El vot nul, sense trascendència política. Alguna cosa hauríem de reflexionar tots plegats.

L’independentisme pot incidir en la societat catalana i hi ha espai per a un projecte de ruptura per l’esquerra en aquest país. Ho podem fer i ho hem demostrat en més d’una ocasió. Ens manca estructura, organització, tàctica i més hores de feina (sí, més encara) per bastir aquesta alternativa. Però no tenim temps per perdre. Si el panorama polític actual es consolida res tindrem a fer front un espanyolisme imperant i governant per àmplia majoria social. Donem les gràcies a aquells que han entregat les claus de casa nostra a PP i PSOE, que no són altres que CiU i ERC. Gràcies, però no cal, no calia i no caldrà; hem decidit esbotzar la porta de casa nostra i recuperar-la sense vosaltres. Només un projecte independentista i d’esquerres coherent i sense manies ni ulls a les poltrones pot portar al país a recuperar la dignitat i, sobretot, la sobirania. I ho farem, que n’estiguin segurs a Gènova i Ferraz però també a can Mas i Can Carod; per tots els mitjans necessaris i sense defallir en la nostra lluita incansable. Units en la diversitat dels que encara creiem en la Reunificació, la Independència i el Socialisme dels Països Catalans.

El 9 de març: NO ELS VOTIS! (3a part)

Després d’haver repassat algunes de les candidatures que es presenten a la demarcació de Barcelona (i que per tant són les què puc votar) i de fer un repàs del què han estat aquests 4 anys d’estira-i-arronsa a Madrid, ha arribat el moment de parlar què votar, si és que cal fer-ho. El proper 9 de març només hi ha tres opcions: votar en blanc, votar nul o no votar. Cal castigar a una classe política servil i submisa als interessos dels nostres enemics, així com mostrar un rebuig al marc jurídico-polític que ens imposen els estats espanyol i francès.

En primer lloc m’agradara comentar breument quelcom que m’ha sorprès una mica. En el repàs als partits que he fet en aquesta mateixa categoria d’articles [Eleccions 2008] hi ha hagut força visites i comentaris, cosa que m’agrada. El què destacaria de tot plegat és la brutal reacció a l’article sobre ERC [enllaç] en comparació amb el del PSC [enllaç] i el de CiU [enllaç]. A banda de la diferència de visites, alimentades per haver aparegut en portada de Vilaweb suposo, hi ha hagut una agressivitat que denota un alt nerviosisme a les files d’ERC. Sembla que les enquestes no van bé i que, com era de preveure, baixaran tant que poden arribar a perdre el grup propi i tot. Les coses no van bé a can Carod i ens ho volen fer pagar als de fora. Potser que mirin d’endreçar les idees a casa seva i després comentem la jugada.

Dit això, se’ns planteja el gran dubte: què hem de fer el proper 9 de març? Comparteixo bona part de l’ànàlisi de la CUP [comunicat] que deixa la porta oberta a actuar diferent segons la realitat de cada territori. No hem de tenir por a reconèixer la diversitat política i social del nostre país, això és el què ens fa rics com a poble. També cal entendre que no totes les comarques van a les mateixes velocitats en els mateixos temes, ni totes tenen unes prioritats urgents. Així cal que l’Esquerra Independentista actuï d’acord amb aquest anàlisi. Una cosa està clara: els independentistes d’esquerres no podem optar pel vot a cap de les candidatures que es presenten a les eleccions espanyoles i locals-cantonals al Nord. Tampoc em convenç el fet de no tenir una posició única que permeti fer una gran campanya per aprofitar la conjuntura política, ho haig de reconèixer, però les coses s’han de fer ben fetes i cal anar poc (però sense pausa!). També hem d’ésser conscients que amb aquestes eleccions tanquem un cicle electoral i que de nosaltres depèn bona part del què passi en el següent.

Sobre el vot nul, ja he expressat en alguna ocasió que només té sentit en el marc d’una desobediència massiva i organitzada. Vaig posar l’exemple de l’a il·legalització de candidatures a Euskal Herria però en aquestes eleccions tenim un exemple més proper. A la Catalunya Nord, on hi ha eleccions municipals el mateix diumenge, col·lectius d’oposició a la línia de Molt Alta Tensió (MAT) han fet una crida al vot nul com a protesta. No hi ha dubte, doncs, que és una ocasió perfecte per donar suport a aquesta iniciativa per denunciar les agressions al territori d’una política econòmica i energètica irracional imposada per Madrid, París i Brusel·les.

Quant a l’abstenció anomenada activa en tinc prou dubtes. És cert que diverses organitzacions de l’EI han apostat per aquesta opció i no em sembla pas malament, però desconfio de la seva utilitat política més enllà de superar la data amb algun escarafall. Tenen un bloc de la campanya amb el manifest, el material i les adhesions [aquí en teniu l’enllaç]. Estic d’acord, en termes generals, amb el manifest que han fet públic però en dubto, com ja he dit, de què l’abstenció tingui una trascendència significativa com per fer-ne una interpretació en clau de ruptura nacional o desafiament social. D’altra banda, l’abstenció ha de variar en grans xifres per interpretar-la amb objectivitat ja que tota variació que entri dins les fluctuacions de les darreres dècades dona marge a la imaginació, però no a cap diagnosi polític concret (la platja, els descontents, alguns independentistes, els anarquistes, els que tornaven de festa o estaven de viatge…). Crec que l’abstenció és una postura legítima i comprensible, és més, que tal dia servirà realment per diu adéu als estats espanyol i francès, però em temo que això no serà aquesta vegada.

Quant al vot en blanc, era la opció que més m’agradava incialment. Si l’independentisme organitzat hagués optat per fer campanya pel vot en blanc i hagués pogut arrossegar espais de mobilització, debat i opinió de la societat catalana, hagués pogut clavar una punyalada al centre de la política espanyola. Però per això calia temps, previsió i voluntat, i no hi ha hagut cap d’aquestes. Per tant no hi ha massa a discutir. Tot i així l’opció del vot en blanc ha posat nerviós a l’autonomisme complaent, com hem vist amb les crides de Carod a no optar per aquesta via [notícia]. El vot en blanc té una incidència similar a cada cita electoral i això fa que un vot blanc massiu o significatiu sigui més fàcilment comptabilitzable i, per tant, interpretable políticament. Crec sincerament que el vot en blanc serà notícia pel seu augment el dia 9 de març, el que ja no tinc gens clar és que aquest es pugui interpretar en clau independentista i rupturista. D’altra banda, també els partidaris del vot en blanc tenen un bloc per parlar sobre el tema [enllaç].

Comptat i debatut, el que importa aquesta vegada és que els botiflers i els ocupants no s’emportin el nostre vot. Mai és un vot útil aquell lliurat a l’enemic o al renegat submís i servil. No hi ha mals menors quan l’experència (i els seus programes electorals) ens han ensenyat que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres, i que no tindran cap angunia en vendre’ns per quatre llenties o alguna competència retallada. Per tot això, seguiré reflexionant i parlant amb tothom per decidir què faig el 9 de març, però si una cosa està clara, és que no els votaré a ells.

El 9 de març… NO ELS VOTIS!
Independència, Socialisme, Països Catalans!

Per què no votaré a ERC?

Descartats els dos partits que es disputen el primer lloc a les eleccions estatals a Catalunya, CiU [article] i el PSC [article] continuo el repàs de partits. Soc independentista i d’esquerres i per això no votaré ERC. Em podria adreçar a l’article del company Titot [enllaç] però miraré de fer un breu resum de les raons per les que crec que votar ERC és allunyar-nos dels nostres objectius com a independentistes d’esquerres, malgrat ser la opció de vot de milers de catalans de bona fe sobretot a les eleccions estatals.

En primer lloc, dir que ERC és un partit independentista és com dir que el PSOE encara és obrer i socialista. Amb el pas del temps els partits històrics han anat evolucionant cap a posicions socialdemòcrates acomodades en un fals estat del benestar que, com no podia ser d’altra manera, fa aigües per tots costat entrat el segle XXI. ERC ha basat la seva mutació en adaptar el seu discurs social en els eufemismes de l’interès general, és a dir, que ha renunciat a defensar un model social i econòmic que aparti a la gran massa dels perills de l’economia salvatge de mercat actual. Competitivitat, aeroport continental, empresa, banca, externalització… són algunes de les paraules mig amables que ERC ha incorporat al seu llenguatge polític per vendre’ns la moto de l’esquerra moderada.

No es pot donar suport a qui tot i acabar demanant el NO per un estatut vergonyós fa president a un membre del Consejo Federal del PSOE. Entregar la màxima autoritat del Principat a l’enemic polític, a l’ocupant, demostra fins a quin punt tenir poltrona passa per davant dels interessos col·lectius del país. ERC s’ha venut el govern de casa a l’espanyolisme més ranci i genocida, que en res es diferencia del postfranquisme del PP. ERC ha optat per caminar de bracet amb els GAL, la LOAPA, el Bono i l’Ibarra, amb les retallades de l’estatut principatí i amb el secessionista estatut valencià. Aquest és le camí que ha triat ERC. No som els independentistes que denunciem als botiflers qui situa a ERC en l’autonomisme reginalista, s’hi han colocat ells solets, amb en Carod, en Puigcercós i en Ridao al capdavant.

Afirmen els d’ERC que a Madrid hi van a buscar la independència. Au va! No fem riure companys, que d’aquesta farsa ja no ens en creiem ni una coma. Si és així, per què enviar un especialista en competències i dret públic com en Ridao? Per mercadejar amb les nostres esperances, ras i curt. Si no, com és que es demana un front comú [notícia] a CiU, que es presenta amb un candidat anti-independentista declarat, a ICV, que sempre han estat federalistes espanyols, i al PSC que renega fins i tot de tenir grup propi al Congrés [entrevista].

Tampoc votaré als d’ERC per la seva política econòmica i social. Només cal recordar que és ERC qui dirigeix la Conselleria que ha agrupat Universitat i Recerca amb Empresa, Comerç i Turisme. Ja sabem que el Pla Bolonya privatitza però que la suposada esquerra s’hi sumi amb tanta devoció fa de mal pensar. No trobeu? El suport a una infraestructura innecessària i destructiva com l’AVE en detriment de rodalies també és responsabilitat d’ERC, com ho és la obsessió malaltissa amb l’aeroport del Prat superant l’histerisme de la pròpia Cambra de Comerç. La llista és llarga però es pot resumir fàcilment: ERC segueix la política econòmica i social del PSOE com a companys socialdemòcrates que són, aplicant directrius neoliberals que beuen de la UE, l’OMC i el FMI. Insisteixen una vegada i una altra amb l’Estat del Benestar, potser algun dia se’n adonin que aquest gol ja ens el van colar fa trenta anys per desarticular les lluites obreres.

Perque vull la independència i el socialisme: no votaré ERC!

Per què no votaré al PSC?

Ja vaig fer un breu repàs dels principals elements pels quals no votaré CiU [article] i, com em vaig comprometre, segueixo amb els repàs als partits als quals puc votar, però no votaré. Avui li toca al PSC-PSOE. El motiu? Doncs perquè he llegit una entrevista [llegir] al diari AVUI a David Vergara, que a banda de ser Secretari d’Estat d’Economia és un dels candidats del PSC a les eleccions del 9 de març i sona com a possible futur Ministre d’Indústria (en Clos es queda sense feina…).

En primer lloc cal destacar que el Partit dels Socialistes de Catalunya està sotmès al PSOE de Madrid, i ho està per voluntat pròpia, per voluntat política i per compartir projecte amb la resta. El PSC ha tingut diverses ocasions per garantir la seva independència respecte el PSOE, ha tingut grup propi a Madrid, ha estat al marge de la federació, però finalment ha perdut tota identitat pròpia. Els sectors espanyolistes que provenien de la regional catalana del PSOE (Montilla, Corbacho, etc.) han imposat la seva línia sense que els catalanistes moderats i federalistes hagin batallat per evitar-ho. No s’han atrevit a forçar la màquina i només perquè després de molts anys han aterrat als despatxos de Sant Jaume i la Moncloa. Amb les garrofes no s’hi juga, i sembla que amb les poltrones encara menys. Maragall (el tete), Tura, Obiols, Castells i companyia han callat davant la tutela espanyola. Per voluntat d’uns i covardia i servilisme dels altres el PSC és el PSOE a Catalunya, res més.

En segon lloc cal que fem un repàs de la legislatura per adonar-nos que no ens trobem d’un possible aliat al carrer Nicaragua, sinó que hi tenim a l’enemic, ras i curt. Podriem fer història del PSOE i els seus governs però tornar a parlar dels GAL, la LOHAPA i altres marranades provoca un mal d’estomac innecessari per arribar allà on vull. D’altra banda, els darrers quatre anys donen prou de si per arribar a les mateixes conclusions. Ha estat el PSOE qui ha perseguit l’independentisme basc fins a engarjolar-ne totes les cares públiques en una obsessió malaltíssa del ministre Rubalcaba imposant un estat d’excepció i un aparheid polític inacceptable en un país amb mínimes condicions democràtiques. El PSOE no ha dubtat en perseguir als i les antimonàrquiques d’arreu i portar-los a l’Audienca Nacional, hereva del Tribunal de Orden Público franquista, tot i que Zapatero repeteixi fins a la sacietat que és republicà. Les mentides de ZP respecte l’estatut d’autonomia del Principat i el ribot d’en Guerra [vídeo] o la contrareforma liberal i blavera de l’estatut del País Valencià [article] són mostres del model d’estat que imposa el PSOE.

La política de gènere i sexualitat ha estat marcada pel molt soroll per no res. La reforma del Codi Civil per permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe és una fugida endavant, que malgrat equiparar alguns drets civils, no posa cap solució a la discriminació. La política del govern no ha tendit a lluitar contra la violència de gènere de forma efectiva, recorrent a l’enduriment de penes, una mesura desesperada i populista que mai ha ajudat a combatre problemes d’arrel social. El certificat de disfòria de gènere exigit per poder canviar de sexe és un insult als i les transsexuals, a les quals se’ls exigeix que es declarin malalts per exercir del dret que tota persona té sobre el seu cos i identitat sexual. Covardia i servilisme a l’església, malgrat l’escenificació de les tensions (més buscades per una Conferència Episcopal del PP que pel govern), és el que millor defineix la postura reaccionària vers el dret a l’avortament. La reforma de la llei del divorci és de les poques coses que se salven mínimament, si bé arriba tard, molt tard.

Per maquillar aquesta deficient política i imposar una visió constitucionalista i legalista acrítica ha tirat endavant una nova assignatura, l’educació per a la ciutadania. Aquesta matèria ha donat ales a una dreta rància i bel·ligerant que ha aprofitat l’excés del govern en matèria educativa per atacar qualsevol tipus de formació educativa basada en el respecte. Zapatero no ha buscat fomentar l’educació amb valors de solidaritat, ajuda mútua i llibertat sexual, personal i col·lectiva. Amb educació per a la ciutadania ha buscat adoctrinar als adolescents amb valors extrets i interpretats de la Constitució espanyola, que no és exemple ni de llibertat, ni de democràcia ni de solidaritat.

Quant a política econòmica i fiscal la cosa ha estat un autèntic desastre. En primer lloc el PSOE no ha volgut ni voldrà desplegar l’Estatut en matèria de finançament. No cal que ningú s’esforci en fer-nos creure el contrari. Els d’en Solbes no han volgut publicar les balances fiscals i si pot ser no ho faran mai. El dèficit fiscal fa guanyar eleccions a determinades comunitats autònomes i això és més rendible que ser just i complir la llei. D’altra banda, el PSOE està disposat a aplicar reformes liberals de supressió de determinats impostos com el de patrimoni i successions. Aquesta política fiscal és una trampa doble ja que per una banda es deixa de gravar aquelles rendes que no són fruit del treball sinó de l’acumulació de patrimoni i les grans herències, i d’altra banda són impostos cedits a les comunitats autònomes, minvant més així la seva capacitat l’autofinançament [article]. No esperàvem altra cosa d’un liberal que desconeix què vol dir el socialisme com en Solbes.

En diverses matèries de política social l’actitud del PSC ha estat especialment hipòcrita, sovint de la mà dels socis del tripartit. La llei d’ajuda a les persones dependents envaeix descaradament competències de la Generalitat de Catalunya, el Ministeri d’Habitatge dirigit per la pròpia candidata Chacón lamina permanentment la competència catalana en la matèria, la sanitat continua sense rebre els recursos econòmics suficients malgrat es continua atenent a malalts d’arreu de l’estat. La llista és inacabable.

Com diu un dels lemes de Zapatero: todavia no está todo hecho. Doncs fotem el camp d’Espanya (i França) abans no sigui massa tard!

Per què no votaré a CiU?

Ser independentista i d’esquerres és resposta suficient a la pregunta, però val la pena fer un repàs de la situació en què es presenten les partits catalans a les eleccions espanyoles del març [portal]. No votaré a CiU, tampoc ho faré per ERC, ni per ICV, de fet, no ho faré per ningú. Però CiU ha posat les coses fàcils darrerament i per això començo el repàs per la federació conservadora.

Si fa anys tothom feia broma del viatge al centre del PP, enguany l’objectiu dels acudits és que els convergents viatgen amb AVE cap a la dreta de la mà de Duran i Lleida. Molt votants de convergència de tota la vida tindran cremor d’estomac el dia nou, després de posar la butlleta del partit tapant-se el nas, si és que no opten per posar-ne una altra.

No m’explico com Duran pot tenir tant per al si de la federació. És sabut per tothom que Convergència Democràtica (CDC) podria trencar amb Unió sense pagar-ne cap preu a mig termini [desfederació]. Unió desapareixeria del mapa en favor del PP de Catalunya (amb Piqué hagués estat més fàcil) i de CDC en el seu projecte de Casa Gran. Però bé, encara que CDC vulgui evitar els riscos del trencament, no entenc com la quota de poder d’Unió és tant alta. No és proporcional a la força dels partits, ni molt menys, que Unió s’emporti el número 1 per Madrid per compensar que el candidat a President de la Generalitat sigui de CDC.

Aquest matrimoni té conseqüències i en aquesta campanya electoral les veurem i ben clares. El discurs de CiU ha virat cap a la dreta en el terreny econòmic i social. En el terreny nacional les reivindicacions dels darrers quatre anys s’esfumen com el vent amb un Duran que té el cap en un ministeri, en formar govern de coalició per governar Espanya, renunciant explícitament a l’autodeterminació i desviant el sentit del Dret a Decidir [declaracions].

També cal destacar el xantatge que proposen a Zapatero si CiU és necessària per governar a Espanya, posant com a condició que caigui el Tripartit a la Generalitat [notícia]. Tot plegat resulta poc creïble i infantil, d’un venjatiu més tàctic que real, tenint en compte que CiU no podria suportar el desgast de ser al govern que no desplega l’estatut mentre PSC-ERC-ICV en reclamen el compliment. Això ho sap CiU i ho saben al tripartit.

Quant al finançament, CiU ja no sap on amagar-se. El PSC s’ha apuntat a demanar un finançament que amb el temps s’equipari en resultats al concert econòmic de País Basc i Navarra, mentre que el seu propi partit mareja la perdiu des de fa anys sense publicar les balances fiscals. La resposta de CiU a tot plegat és posar com a condició a tot acord de legislatura o investidura que el finançament català trenqui el café-para-todos [notícia]. Això ho podrien haver pensat abans que Mas pactés amb ZP que el finançament estigui sotmès a la Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autonomas (LOFCA), com estableix l’article 201.1 de l’Estatut d’Autonomia (EAC) [llegir article EAC].

CiU sempre ha pivotat entre posicions cristianes, quelcom que ha sabut gestionar sense massa problemes durant molt temps. Ara bé, Unió i en especial Duran pertanyen a l’ala més conservadora i catòlica de la federació, quelcom que ha suposat un alineament a les tesis del PP. Un exemple clar d’aquesta diferència entre CDC i Unió va ser l’aprovació del matrimoni homosexual, en que 4 diputats d’Unió van votar en contra junt amb el PP [notícia]. La línia integrista que pretén imposar els valors catòlics per llei, com si de la shara (llei islàmica) en versió cristiana es tractés, s’ha manifestat en el programa electoral de la federació nacionalista, que incorpora una modificació del matrimoni entre persones del mateix sexe. D’altra banda, Duran no ha dubtat en alinear-se amb les posicions més extremes i bel·ligerants en temes com l’avortament, el divorci o el matrimoni homosexual sumant-se a l’acte integrista convocat per Miró Ardèvol [noticia].

Un altre dels aspectes en els què ha posat èmfasi el candidat conservador és la immigració. Fa temps que CiU va apostar per relacionar immigració i delinqüència, tot i que amb força més subtilesa que el barroer Albiol del PP [+info]. Però l’estratègia de Duran és prou diferent: posar la immigració com a problema greu per la identitat catalana. És una vergonya que posem l’immigració com a amenaça per a la identitat nacional, cultural i lingüística de Catalunya quan el principal, per no dir únic, handicap en aquesta matèria és restar sota el domini polític dels estats espanyol i francès. La solució no és tallar els fluxos migratoris sinó ser un país independent i normalitzat en la comunitat internacional. Duran va proposar, en aquest sentit, un pacte d’estat sobre immigració a PP i PSOE. Rajoy no ha trigat a respondre a la crida de Duran tot proposant que els nouvinguts hagin de signar un contracte d’integració [notícia], que ha fet extensiva a la Unió Europea tot buscant el suport dels presidents de dretes Merkel i Sarkozy [notícia].

Tot plegat anirà recolzat per un grup de suport sota el lema del Sentit Comú [enllaç], un sentit comú que Duran vol aplicar a expulsar els treballadors immigrants i per entrar a governar a Madrid. Com va dir aquell… el sentit comú, que és el menys comú dels sentits.

Article publicat a la Fàbrica [enllaç]