ERC i les retallades: el preu de la centralitat política

Oriol Junqueras, flamant president d’ERC, té sobre la taula una tasca gens senzilla: reflotar el partit i tornar-lo al centre de la política catalana on el va posar Carod Rovira. Després d’obtenir 10 diputats al Parlament i revalidar els 3 que tenia al Congrés espanyol, la direcció d’ERC sembla disposada a recuperar, a qualsevol preu, la centralitat del partit en la política catalana. Després d’una campanya electoral plena de èpica, història i memòria, amb apel·lacions continues a Macià, Companys, i fins i tot els 300 espartans de la Batalla de les Termòpiles, ERC s’erigeix com la opció que ha de salvar als i les catalanes del cataclisme nacional, social i econòmic que ens cau al damunt.

Acabat el cicle electoral, i amb 3 anys per davant per ressituar el mapa polític, ERC busca fer-se amb un lloc central i preferent a Catalunya. L’oposició frontal a la política econòmica del govern, en seu parlamentària, està en mans d’ICV-EUiA, i la presència de SI a la cambra catalana els ha dinamitat, a voltes de manera barroera i ridiculista, l’estratègia de ser l’única força independentista amb representació. Així doncs, a ERC només li queda una via: esdevenir el soci preferent i estable del govern de CiU i presentar-se davant l’electorat com aquells que han salvat a Catalunya del xantatge del PP, més encara en plena majoria absoluta dels postfranquistes a l’estat.

Els pressupostos de l’any 2012 són la oportunitat d’or dels republicans per estrenar-se en el paper de crossa convergent, i saben que si CiU es recolza en el PP per aquests pressupostos, serà difícil trencar amb aquesta dinàmica la resta de la legislatura. ERC pot salvar a CiU de dependre de Camacho durant tres anys a la Ciutadella, però el PP segueix sent necessari per a la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i ja comparteix govern amb CiU a la Diputació. Resulta evident que les relacions CiU-PP passen per un moment extraordinari, tant que fins i tot Intereconomía avala i posa d’exemple les mesures de Mas com a exemple del què haurà de fer Rajoy, i a ERC li pot sortir car, molt car, pujar a l’altar amb el govern de la Generalitat.

Ahir Junqueres parlava de l’alçada de mires en el debat dels Pressupostos exigida pel president Mas, oferint-se a pactar-los per tal de lliurar a CiU del llast del PP. Preguntats per si això suposava que estaven disposats a aprovar el paquet de mesures que inclou el co(RE)pagament farmacèutic (bestreta del sanitari, evidentment) o la pujada desorbitada dels preus públics i taxes del transport i la universitat, Anna Simó contestava que estaven disposats a debatre sobre tots els pressupostos. Instada a concretar amb un sí o no al paquet d’Artur Mas, va fugir d’estudi amb una ambigüitat calculada.

ERC ha de ser conscient que l’electorat que ha mantingut li ha avalat una determinada trajectòria política i, sobretot, que el perfil del seu votant, si bé és independentista, segurament no en té prou amb això. L’espai polític d’ERC, ubicat en una socialdemocràcia descafeïnada, no es pot permetre entrar en el joc del govern més neocon que ha conegut Catalunya, ni passar del Tripartit d’esquerres a la Doctrina del Shock. Recuperar la centralitat política per tal de ser opció de govern l’any 2014 és una fita intel·ligent per part d’ERC i que busca, no la mera supervivència, sinó un esdevenir propi. Però farien bé de recordar que l’electorat tendeix a rebutjar imitacions, i de prestar atenció a què li ha passat al PSOE quan ha jugat a fer de Partido Popular. El preu de recuperar la centralitat política, els pot sortir massa car, a ERC i al país en general.

Sobre fronts patriòtics i la Unitat Popular

El debat sobre la necessitat d’una estratègia basada en la unitat de l’independentisme, per sobre de les diferències de tipus ideològic, és quelcom recurrent des de fa molt de temps. Al si de l’Esquerra Independentista, la divergència entre aquesta opció i la de la Unitat Popular va ser superada, fa uns 15 anys (posem el 1995, malgrat no ser una qüestió pacífica), en favor d’aquesta darrera. Si bé la unitat orgànica de l’EI no és un fet més de 40 anys després del naixement del PSAN, partit desmarcat actualment de l’EI, si que hi ha hagut un consens entorn la necessitat de construir la Unitat Popular com a full de ruta, o línies mestres, cap a la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Com deia, el desmarcament del PSAN del conjunt de l’EI ve donat, en bona part, per la insistència d’aquesta organització en articular un Front Patriòtic enlloc d’apostar per la Unitat Popular.

Més enllà de l’EI, hi ha hagut altres sectors de l’independentisme que han adoptat discursos similars al Front Patriòtic, formulant propostes i intents orgànics per articular un front independentista únic que deixi de banda qualsevol altre aspecte polític. Durant molt de temps, però, aquest discurs havia estat monopoli de col·lectius petits, de tendència xenofòbia i ultranacionalista. De fet, n’era més la coartada que no pas una realitat poc a poc descoberta, i rere el “ni dretes ni esquerres” n’hem vist aparèixer grupuscles xenòfobs, ultradretans i molt bel·ligerants amb l’esquerra (mai amb la dreta). Ara bé, el nou discurs del Front Patriòtic es presenta com una opció política democràtica i recolzada en el transversalisme, que només qüestiona la relació amb l’estat espanyol (i rarament amb el francès) però no l’statu quo i l’ordre socioeconòmic establert. Entre els seus valedors hi ha Joan Laporta, Carretero, López Tena, Enric I. Canela, etc. Tots ells, casualment, de tendència política clarament neoliberal, quan no neocon.

Les darreres experiències en aquest camp ens aboquen a resultats més aviat desoladors. En primer lloc tenim l’experiència de Reagrupament, que essent la primera i més sonada escissió d’ERC, va fracassar estrepitosament anant en solitari a les eleccions autonòmiques. Un discurs mancat de molts aspectes en unes eleccions marcades profundament per la crisi econòmica i financera, i la manca d’entesa amb Solidaritat i Joan Laporta, en són el factors clau, al meu entendre. Solidaritat, però, no ha ens ha portat alegries tampoc. En primer lloc, tenen el dubtós honor d’haver col·locat a Joan Laporta al Parlament, on no va trigar en fer explotar el seu ego i abandonar el grup parlamentari. De totes les persones que es van apunta a SI, potser les menys indicades (amb algunes excepcions que ni penso nombrar), per ocupar els escons al Parlament. Repassem ràpidament els currículums: un, ex-conseller nacional de CDC (partit que mai ha estat independentista -sí alguns militants-), així com ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial (espanyol); i l’altre ex-diputat d’ERC que no va abandonar l’escó, que va votar la investidura de Montilla i avalar dos (no un no, dos) tripartits, gaudint de càrrecs a ERC des de ben jovenet, al capdavant de les joventuts. Sí, tenen dret a canviar, rectificar o equivocar-se, però aleshores que s’apliquin dosis d’humilitat i no vagin repartint carnets d’independentista i espanyolista a tort i a dret. No sorprèn, doncs, que en un espiral d’acusacions de botiflerisme inaudit, s’afirmés que la CUP havia concorregut amb espanyolistes a les eleccions municipals a Barcelona.

I per si no n’haviem tingut prou, i amb Laporta fent de les seves al Parlament, Portabella encara va necessitar regalar-li l’acta de regidor per seguir acumulant càrrecs, sous i egos. L’arriscada aposta de Portabella i ERC a Barcelona es va estimbar i ha acabat amb un sol regidor a l’Ajuntament de Barcelona per ERC. I si em permeteu la llicència, malgrat competir directament amb ells a les eleccions com a CUP-AxB, em sap molt greu que dues persones de la talla personal i capacitat de treball com Ricard Martínez i Xavier Florensa, es veiessin relegats per un repartiment de cadires que els desplaçava per sota del candidat de Reagrupament i de la segona de Joan Laporta.

No és casualitat, tampoc, que tot aquest espectacle s’estigui veient només al Principat i no a la resta dels Països Catalans, malgrat l’enèsim intent de Josep Guia. Tots aquests actors, salvant sectors d’ERC, ni defensen ni han defensat mai la plena independència del conjunt del territori. Els Països Catalans són una peça decorativa que envolta, a tall folklòric, una estratègia circumscrita únicament a la Catalunya autònoma.

Bildu a la catalana, diuen

Sovint es pretén afirmar que al País Basc ha estat possible articular una opció de front patriòtic, i que Bildu n’és el resultat. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Per entendre què és Bildu i com ha estat possible cal tenir en compte diverses coses:

a) En primer lloc, qualsevol anàlisi que prescindeixi de 50 anys de lluita armada d’ETA i que per tant es consideri comparable és absolutament absurd. 50 anys de confrontació armada amb totes les seves conseqüències (presos, víctimes, terrorisme d’estat, espirals repressius, socialització del patiment, etc.) és quelcom que ni tenim, ni hem de tenir, i per tant, poc té a veure un escenari amb l’altre.

b) La estratègia de l’Esquerra Abertzale per articular un front popular amb la independència i el socialisme del conjunt de territoris bascos com a objectiu és quelcom que ve de molt lluny. No en va, Herri Batasuna no vol dir altra cosa que Unitat Popular. En aquest llarg camí, cal recordar que els moviments socials, ecologistes, d’okupació, etc. han tingut com a pal de paller l’esquerra independentista basca.

c) Bildu és un gran espai independentista i d’esquerres que ha aglutinat l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternativa. I cal tenir en compte que: 1) L’Equerra Abertzale és la força absolutament i indiscutiblement hegemònica al si de la coalició; 2) Eusko Alkartasuna va patir una escissió del sector més proper al regionalisme interclassista (ara en diuen transversal) del PNV, fent un gir cap a l’estratègia independentista i d’esquerres evident; 3) Alternatiba és una escissió d’Esker Batua (Izquierda Unida).

Així doncs, si bé el perfil d’EA i Alternatiba és un factor clau per fer possible la coalició, no hi hauria Bildu sense la inqüestionable hegemonia de l’Esquerra Abertzale, és a dir, del moviment polític que aposta per la Reunificació, la Independència i el Socialisme a través de l’estratègia de la Unitat Popular com a eina de construcció d’un contrapoder popular capaç d’entrar en confrontació democràtica directa amb l’estat, i guanyar.

d) Bildu és conseqüència immediata de l’Acord de Guernika, que posa les bases des del sobiranisme a la resolució del conflicte político-armat basc per iniciativa de l’Esquerra Abertzale, en un gest unilateral de posar fi a la confrontació armada (i la conseqüent declaració d’alto-el-foc unilateral d’ETA).

Així doncs, plantejar qualsevol tipus d’aliança que pretengui emular la coalició basca és un exercici de miopia política, o de populisme de baix perfil dirigit a l’independentisme sociològic, un espai polític a l’alça (com a mínim fins ara). En qualsevol dels dos casos, entrar en discussions, debats o negociacions per fer possible un escenari similar és una irresponsabilitat política que ningú hauria de cometre. Malgrat això , el tacticisme sobre el taulell d’escacs ens dibuixa un futur magre amb un independentisme escorat a la dreta, molt basat en el victimisme fiscal i l’etnocentrisme nacional, que o bé acabarà amb un conflicte social entre comunitats o amb un escenari de terra cremada per a l’independentisme.

L’atzucac del transversalisme

El Front Patriòtic que s’havia plantejat des de sectors socialistes i revolucionaris tenia un element imprescindible que ara no es dona en absolut: l’hegemonia de l’esquerra en qualsevol aliança àmplia de l’independentisme. Així, des d’aquesta hegemonia, poder garantir una ruptura democràtica i la transició cap a un model socioeconòmic just i sense classes. Si aquella ja era una estratègia arriscada i qüestionable aleshores, ara resulta evident que no ens trobem en una situació com aquella, sinó més aviat al contrari. Importants sectors de l’independentisme que avui reivindica aquesta estratègia ho fa, no només sense qüestionar l’ordre polític i socioeconòmic actual (més enllà de la relació amb Espanya), sinó que el defensa i el legitima. No en va, la seva insistència en la defensa de la Unió Europea i de la integració en ella d’un futur estat català, n’és la principal mostra (tot i que en trobaríem moltes d’altres, d’evidències).

I és que la unitat de l’independentisme que es predica ara ho fa, no des d’una estratègia de classe per assolir un objectiu mediat -que no final- com és la independència, sinó des d’una gran fal·làcia ideològica: el travsersalisme. El tranversalisme que prediquen alguns, i que al meu entendre han acceptat cometent un greu error estratègic persones d’esquerres, és un autèntic parany, un carreró sense sortida. Vegem:

a) Transversal no és més que un eufemisme que pretén postergar el nom que li correspon: l’interclassisme. És a dir, una estratègia per tal de neutralitzar tot potencial transformador o revolucionari d’un moviment massiu que, si en un moment donat és capaç de trencar amb l’estat espanyol (i francès, tot i que sovint se n’obliden els transversalistes), també ho és per trencar amb el capitalisme.

b) El què sempre ha bloquejat l’avenç de l’independentisme ha estat l’hegemonia del projecte polític de la burgesia, de la dreta, nacional. No cal esforçar-nos gaire per explicar que d’aquell esperit del 10-J del què presumia la CiU en oposició no en queda res un any després i que l’aliança natural de la dreta catalana és la dreta espanyola.  El projecte de CiU, com ho va ser el de la Lliga Regionalista, és i serà Espanya (amb Duran de ministre, si pot ser).

Construir la Unitat Popular, cap a un front d’esquerres i independentista

De receptes màgiques, ni en tenim ni en tindrem. Ens ha costat molt arribar fins a on som i, malgrat les turbulències i pressions per desestabilitzar l’Esquerra Independentista per tal de deixar pas a l’hegemonia liberal, és necessari continuar avançant en la mateixa direcció que portàvem fins ara. Els darrers resultats electorals, arreu del país i també a Barcelona, avalen el camí de la Unitat Popular que hem emprès. Seguir cohesionant l’Esquerra Independentista, on el jovent hi té una responsabilitat històrica els propers mesos. Seguir teixint aliances amb l’esquerra, els moviments socials i veïnals i les lluites populars. Seguir treballant des de la base per un escenari democràtic que faci possible la ruptura amb els estats espanyol i francès i el capitalisme injust que ens ofega.

Ens queden molts reptes, però hem i podem desafiar-los, sense que ningú ens distregui del nostre camí en benefici d’interessos propis, perquè uns Països Catalans independents, lliures, ecològics, sense classes ni discriminacions per raó de gènere, orientació sexual, color de pell o origen no només són possibles, però sobretot, són necessaris.

Fotografia: Dani Morell

/Nota sobre comentaris: estan oberts i sense moderació, excepte si el programa els detecta com a spam.  Em reservo el dret a esborrar aquells que continguin insults, amenaces, etc. (que aquests dies hi ha qui s’exalta massa). Debat, el què vulgueu.

Els discursos de la por, la llavor del terror

El doble atemptat dut a terme per un integrista cristià d’extrema dreta ha sacsejat, no només Noruega sinó Europa sencera. Després de la primera explosió, tots els dits van assenyalar aquest estrany enemic invisible que tants noms té: terrorisme islamista, jihadistes, Al Qaeda… Malgrat els bombardejos a l’Iraq, Afganistan o Líbia causen un nombre molt superior de morts cada any, ja és un fet en l’imaginari col·lectiu que qualsevol matança d’aquest tipus en un país “occidental” és cosa de grups armats d’origen islàmic. Aquest, però, no és ni un fenomen casual, ni una situació inofensiva.

Utilitzar el fonamentalisme islàmic, que existeix, per atacar en bloc al ciutadans d’origen estranger que conviuen amb nosaltres cada dia, és un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. El racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, viuen el seu millor moment a Europa des de la segona guerra mundial, i els seus discursos i actitud no són ja monopoli de grups exclusivament neonazis. Són molts els grups i persones que han fet de la xenofòbia el seu discurs bàsic i la seva font de rendibilitat política. Sí, ser racista ven, i més en temps de crisi, en què trobar un boc expiatori a prop de casa a qui culpar de tots els nostres mals és més fàcil que no pas qüestionar un sistema i ordre socioeconòmic establert injust, desigual i estructuralment violent.

Són els discursos de l’odi, de l’estigmatització, de la generalització contra els “diferents”, els que porten a un clima social on accions com la de les bombes i tiroteig a Noruega són possibles. Els discursos que generen aquesta desconfiança entre veïns són la primera pedra, tant imprescindible com simbòlica, perquè l’extrema dreta es faci un lloc en la vida pública: agressions al carrer, presència institucional, etc. I és aquesta capacitat d’intervenció en la vida pública que fa possible que marquin l’agenda política, generant un viratge cap a posicions xenòfobes al conjunt de la política. García-Albiol o Duran i Lleida són exemples de com la política vira amb facilitat cap a l’extrema dreta, estirada per grups nítidament xenòfobs com PxC. I també, també discursos com els llançats per Pilar Rahola i d’altres opinadors oficials amb llibres com “La República Islàmica d’Espanya”, abonen aquesta generalització que porta a la desconfiança i, per extensió, a l’odi, cap a les persones, en aquest cas, de religió musulmana.

No es tracta d’afirmar que aquestes persones celebren o aproven la matança (a excepció d’alguns que si que ho han fet), això seria una estupidesa, un acte de demagògia que res aporta a la construcció de la convivència. Però del què si que es tracta és de denunciar aquells discursos que, amb intencions diverses, abonen un clima polític i social que fa possible aquestes accions. No en va, en mateix assassí d’Oslo cita en el manifest on justifica les seves accions alça la bandera de la lluita contra el marxisme, el multiculturalisme i l’islam, discursos dels quals els mitjans i altaveus d’aquest país en van plens cada dia. I tant alarmant és això, que en la defensa d’uns suposats valors cristians a Europa com a arma ideològica contra els i les musulmanes, l’assassí d’Oslo citi personatges com Aristegui del PP.

No, no tot s’hi val. I cal que defensem la convivència als nostres barris i carrers per tal que fets com els de Neruega, o agressions i atacs quotidians presents al nostre dia a dia desapareixin per sempre. Cal combatre amb convicció i fermesa ideològica i política aquells que contribueixen a que es multipliquin els episodis de violència amb els seus discursos. Podem viure i conviure en societat, en comunitat, amb les nostres diferències i des del respecte, sense imposicions i en igualtat, però per això, caldrà neutralitzar políticament aquells qui apaguen foc amb gasolina.

[Pendent de revisió – Espero les vostres aportacions al debat]

Aquí us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema:

Si teniu enllaços també podeu deixar-los als comentaris i els aniré afegint.

Les mentides de Felip Puig – Els números de placa

Antecedents

Tots els agents dels Mossos d’Esquadra, com qualsveol altre cos policial, tenen assignat un número professional d’identificació. Aquest conegut “número de placa” s’anomena TIP (Targeta d’Identitat Professional). La polèmica sobre la visibilitat d’aquest número fa molts anys que s’arrossega. Ja en època de Montserrat Tura (PSC) a la Conselleria d’Interior aquest tema va ser objecte de debat públic, si bé en una intensitat menor. Aleshores, interpel·lada per un company en un acte a la universitat, ella respongué que els Mossos anirien identificats quan els manifestants no es tapéssin la cara. No aprofundiré massa en aquesta afirmació ja que tampoc en tinc cap prova documental ni gràfica, i la intenció d’aquests articles és seguir el major rigor fàctic i jurídic.

En temps del Conseller Saura, enmig de polèmiques com el kubotan, l’encapsulament continu de manifestacions o la duríssima repressió contra el moviment estudiantil, aquest tema tornà sobre la taula. Eren continus els excessos policials que no podien ser investigats, com ha tornat a passar ara, ja que no duien el TIP visible. La identificació física es fa força difícil, tot i que no impossible, ja que l’uniforme i especialment el casc en tapen la cara. A això cal afegir-hi l’ús (antireglamentari?) de bufs i altres elements de roba amb què els agents oculten el rostre. Doncs bé, després d’un gran debat públic, finalment es va aprovar un decret per regular aquest aspecte.

Normativa vigent en matèria de TIP

El Decret  217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d’identitat professional en determinades peces dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra (enllaç) va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) l’11 de novembre de 2008, només nou dies abans d’una de les càrregues més contundents contra el moviment estudiantil a l’alçada de les Rambles amb Pelai (per cert, aquell dia hi hagué un detingut que va ser absolt pel jutge que no va acceptar la versió d’un dels caps dels antiavalots). Si bé entrava en vigor el 12 de novembre de 2008, la disposició final establia un termini de sis mesos per adaptar els uniformes dels antiavalots (Brigada Mòbil, en endavant Brimo).

L’article únic del decret, que suposava la derogació de la normativa anterior quant al TIP, diu textualment:

Les peces visibles dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra, que portin posades a la part superior del cos els funcionaris i les funcionàries, han de tenir incorporada, a la part davantera superior dreta, una veta adherent de color blau marí de 2 cm d’ample i 5 cm de llarg, en la qual ha de constar el número d’identitat professional.”

Per qui consideri que hi pot haver alguna excepció en els uniformes, la segona part de l’article exclou, exclusivament, els uniformes de gala (i no, la Brimo no va ni amb setvetes ni barret de copa).

Així doncs, d’acord amb la normativa vigent, la manca d’identificació dels agents de la Brigada Mòbil (i sovint d’altres unitats), és absolutament il·legal. L’agent que deliberadament l’oculti o els responsables que per acció o omissió permetin aquest ocultament, inclòs el Conseller d’Interior, podrien incórrer en un delicte de prevaricació tipificat a l’article 404 del Codi Penal.

L’excusa de l’armilla antitrauma

Felip Puig va posar com a excusa que en moments de tensió els agents de la Brimo han de dur l’armilla antitrauma (una mena d’armilla antibales però més pensada per cops, objectes contundents, etc.). Doncs bé, què és si no aquesta armilla sinó “la part superior de l’uniforme” de què parla el decret abans indicat? No és l’armilla antitrauma l’element que sempre porten a sobre les unitat de la Brigada Mòbil? Negar aquesta realitat és pendre’ns a tots per idiotes i, el què és pitjor, assumir que s’està incomplint de manera flagrant d’ordenament jurídic vigent.

Alguna dada més d’aquestes mentides de Felip Puig. Senyor Conseller, si l’excusa és l’armilla antitrauma… em podria explicar per què, per exemple, els agents ARRO que van anar al tall de trànsit per la sanitat pública a la Gran Via de Barcelona, a l’alçada de l’Hospital de Bellvitge, el dimecres 1 de juny, entre les 13 i les 13:20 hores, NO DUIEN EL TIP a la peça superior de l’uniforme, tot i que tenen el velcro habilitat i no duien armilles antitrauma?

Si, si vol pot comprovar-ho en aquesta foto del periodista Marc Miras: http://twitpic.com/55eniw

No és casualitat, és una ordre

I per acabar, us deixo amb un enllaç de l’entrevista que Josep Cuní va fer al conseller després de l’agressió a Pl. Catalunya, on a partir del minut 20:10 podeu sentir per boca del mateix Felip Puig que malgrat la normativa diu el què diu hi ha la instrucció iterna d’ocultar el número d’identificació. I el motiu? Senzillament per evitar la identificació dels agents per tal d’impedir qualsevol conseqüència o responsabilitat quan actuen de manera il·legal i s’excedeixen en les seves funcions com el dia 27 de maig a Plaça Catalunya. El dimecres 1 de juny El Periódico ho explicava ben clar: “L’absència d’identificació impedeix investigar la càrrega dels Mossos“.

Doncs sabeu què? Això podria ser un delicte de prevaricació, i aquí ho deixo (o no, potser li haurem de dir a la fiscalia).

Reflexions d'urgència arran la decisió de la JEC

Arrel de la decisió de la Junta Electoral Central de prohibir les manifestacions dels dies 21 i 22 de maig del moviment d’indignats, cal tenir en compte algunes reflexions redactades des de la urgència:

  • La divisió en la decisió presa per la de la mateixa JEC en la votació (5 a favor, 4 en contra i una abstenció), així com la pròpia composició i designació dels seus membres, qüestionen radicalment la legitimitat de la decisió. Una vegada més, i com passa sovint amb el TC i el TS, ens trobem davant d’una decisió política i no jurídica, i que apel·la a una interpretació restrictiva dels drets fonamentals i del propi significat de la democràcia.
  • Quant a les possibles intervencions de la policia davant unes mobilitzacions que segueixen en peu entre crides a la desobediència, cal tenir en compte que la JEC prohibeix les concentracions que vagin encaminades a fer decantar el sentit del vot, però no estableix com s’han de fer complir.
  • La dissolució de les concentracions no és l’única mesura possible, ni molt menys la més adequada ni idònia.
  • El principi de proporcionalitat obliga a les autoritats, en aquest cas als Mossos d’Esquadra, els seus comandaments i els responsables de la Conselleria d’Interior, a adoptar les mesures necessàries sempre ponderant els interessos en conflicte. Així doncs, en cap cas es pot ordenar una actuació que potencialment causi un dany major al què es pretén evitar.
  • Davant la previsible assistència massiva a les concentracions, ordenar una intervenció policial violenta és absolutament contrari a l’ordenament jurídic vigent i no està justificat ni amparat per la resolució de la Junta Electoral, ni la central ni la provincial.
  • Qualsevol actuació contra els acampats que protesten per la situació crítica que viu la democràcia en aquest estat ha de subsumir-se en el respecte màxim als drets fonamentals, entre aquests el dret a manifestació, reunió i integritat física.
  • Cal destacar que les acampades han transcorregut, i tenen intenció de continuar així, en total actitud pacífica. Per contra, les actuacions policials dels últims anys a Barcelona sempre s’han caracteritzat per l’extrema violència dels agents antiavalots dels Mossos d’Esquadra.

Xavier Monge i Arnau Mallol