No és una qüestió de confiança

No és una qüestió de confiança

La qüestió de confiança a la que se sotmetrà Puigdemont aquesta setmana és un obstacle que ell mateix s’ha imposat, i que va ser anunciada amb esperit de revenja contra la CUP per haver-se negat a cedir al xantatge i aprovar els pressupostos de 2016. Amb aquesta jugada, l’hereu de Mas pretenia dividir i humiliar a la CUP, dibuixar-la de nou com la culpable de tots els mals del procés i amagar la seva pròpia incapacitat per concretar el full de ruta i posar sobre la taula fets i terminis reals per a la culminació, és a dir, per a la ruptura. Malgrat aquest intent, la qüestió de confiança s’ha girat com un bumerang i, lluny de posar a la CUP en una situació delicada, ha fet aflorar les contradiccions de la seva coalició i del seu propi partit. Contra tot pronòstic, és Junts pel Sí i el propi govern que ha de gestionar com afrontar la qüestió de confiança, un repte que no estava al full de ruta i que no aporta absolutament res positiu en clau de procés independentista, sinó tot el contrari.

El PDC no està en disposició d’exigir res, menys encara una confiança a cegues que inclogui els pressupostos de 2017. Ha estat la irresponsabilitat impulsiva de Puigdemont la que ens ha situat en l’enèsima crisi institucional del procés, i seva és la responsabilitat d’evitar mals majors. Malgrat això, el nou partit de Convergència insisteix en aparcar la proposta de referèndum fins a tenir superada la qüestió de confiança i l’aprovació dels pressupostos. Aquesta posició és una mostra clara de com situen els interessos de partit i de govern autonòmic front a la necessària recomposició d’un mínim consens independentista, a dia d’avui esmicolat. Especialment greu és que se subordini la imprescindible clarificació del full de ruta a la votació dels pressupostos.

A diferència de la qüestió de confiança i dels pressupostos, el referèndum és una proposta política plantejada en clau de desbloqueig del procés i clarificació del full de ruta. A dia d’avui l’independentisme encara no ha abordat els elements que impedeixen avançar cap a un escenari de ruptura amb l’estat, i per tant és incapaç de posar sobre la taula solucions concretes. Quins són (alguns) aquests elements que bloquegen l’avenç?

  1. La interpretació del mandat del 27S.- Plantejar les eleccions en clau plebiscitària comportava certs riscos, un d’ells el fet d’obtenir una majoria parlamentària independentista però no el 50% dels vots, com va passar. Aquesta possibilitat va ser motiu de debat durant la campanya electoral, però els fulls de ruta no contemplaven cap opció que no fos guanyar. Al meu entendre hi ha una resposta senzilla: no hi ha mandat per fer una DUI i punt, però si que hi ha legitimitat per fer passos que permetin desbloquejar la situació política encara que no es compti amb l’acord de l’estat.
  1. La incògnita de la desconnexió.- L’independentisme, i en particular el govern, no ha construït les famoses estructures d’estat. Però el què és més greu, és la manca de respostes a les preguntes crítiques front a la “desconnexió”. Com finançarem els serveis públics i pagarem les nòmines? Com garantirem la seguretat? Com evitarem la descapitalització del país? En definitiva, ¿com farem viable la independència? Aquesta és la principal incògnita i, a dia d’avui, no té resposta. Les mostres de covardia del govern, la retòrica legalista i la insistència en una independència no traumàtica que ni tan sols posarà en risc la seguretat jurídica (que algú m’ho expliqui, si us plau), posen de relleu el problema principal: ni tant sols el govern està disposat a assumir tots els riscos que comporta la secessió. I aquest no és un problema del Referèndum Unilateral, ho és de tot mecanisme unilateral que no compti amb el vist-i-plau de l’estat.

Doncs bé, la situació política no es resol amb confiança, menys encara amb una absurda qüestió de confiança que només ha generat un conflicte que era inexistent en l’independentisme. La qüestió no és si confiem o no en Puigdemont, en Junts pel Sí i en el seu govern. La qüestió és què fem per superar aquests obstacles que a dia d’avui bloquegen l’avenç del procés independentista. En aquest sentit, el referèndum esdevé un instrument que planteja solucions que altres vies, i menys la indefinició actual, no plantegen:

  1. Claredat en el full de ruta.- Per a la credibilitat de qualsevol pas que fem és necessari que clarifiquem quina és la proposta de l’independentisme per culminar el procés. A més a més, és necessari també articular un consens al respecte per tal de poder avançar, ja que ara mateix és difícil caminar si no sabem on volem anar. La proposta de referèndum ha de preveure també quin són els passos a seguir en funció del resultat.
  1. Unilateralitat i confrontació democràtica.- Davant la impossibilitat de negociar res amb l’estat, i menys encara d’acordar un referèndum, la unilateralitat ha esdevingut la única via possible. Sobre això, malgrat alguns vulguin encara defugir el terme, hi ha un consens absolut, senzillament, perquè s’imposa la realitat. Oposar un referèndum com a instrument democràtic front a l’absurd demofòbic de l’estat espanyol és un mecanisme de confrontació que ens legitima a ulls de la comunitat internacional.
  1. Resolució democràtica del conflicte.- Que l’instrument unilateral de resolució del conflicte sigui un referèndum, i no una declaració o altres mecanismes inútils com unes noves eleccions autonòmiques “constituents”, permet superar l’absència de mandat concret del 27S. Així doncs, una victòria del Sí al referèndum resoldria la complicada interpretació del mandat del 27S, superant així la indefinició actual amb una clara expressió de la voluntat popular majoritària.

Arribats a aquest punt, és del tot absurd oposar raons tècniques al referèndum com per exemple que no sigui un nou 9N. En primer lloc, perquè el què necessitem és un acord polític, i després ja buscarem la fórmula i els mitjans per aplicar-lo. En segon lloc, perquè no repetir un 9N és força senzill: aquesta vegada no podem replantejar-lo en funció de les resolucions del TC ni les amenaces de l’estat, a diferència del què va passar amb el “procés participatiu”. I en tercer i últim lloc, perquè el què es proposa ara és un referèndum, no una consulta. I la diferència és substancial, en aquesta ocasió no preguntarem a la gent què prefereix amb preguntes arbre per veure què fem, sinó que sotmetrem una declaració d’independència concreta a votació  perquè sigui la voluntat popular qui determini el futur polític de Catalunya.

Anuncis

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

El 27S se celebra, a banda d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, un referèndum sobre la independència d’aquesta part dels Països Catalans. Aquest caràcter plebiscitari és reconegut pels partidaris del Sí a la independència abans de celebrar-se, els detractors, el reconeixeran el mateix 27S a la nit si el Sí no obté majoria absoluta. Ho sentirem: «veu plantejar les eleccions com un referèndum i l’heu perdut», no en tingueu cap mena de dubte. El què ens hem de preguntar, però, és quin serà el paper d’aquelles opcions electorals que asseguren defensar el dret a decidir alhora que pretenen negar el caràcter plebiscitari apel·lant a un referèndum pactat amb l’estat que ha de venir, se suposa, del canvi polític a les properes eleccions espanyoles. S’oposarà Catalunya sí que es pot a la independència si els partidaris del Sí obtenen la majoria absoluta? Aquesta és la pregunta que cal fer-los.

Podem entendre, i respectar per descomptat, que aquest tema els resulti incòmode, que els hi faci nosa, i que no es vulguin posicionar. Ara bé, si realment defensen el dret a decidir i una majoria dels vots ho fan per opcions del Sí, no queda altra sortida que reconèixer aquesta victòria i assumir-la com a pròpia. Una majoria dels electors no només haurà acceptat el caràcter plebiscitari del 27S, sinó que ho haurà fet en favor de la independència. No és aquest un resultat suficient per considerar que s’ha exercit el dret a decidir i que Catalunya ha d’iniciar un procés d’independència? Si la resposta és que no, que cal esperar a que ves a saber quina majoria eventual faci possible un referèndum acordat, és que la defensa del dret a decidir és mera retòrica i que, en la voluntat política del seu projecte hi ha aturar qualsevol intent d’independència. Aquesta qüestió és la que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans de les eleccions i la resposta ha de ser clara: sí o no.

Dialècticament, amb més o menys habilitat o fortuna, des de les files d’ICV-EuiA i Podemos es mira de ridiculitzar la via de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), així com de qualsevol proposta de full de ruta cap a la independència que es posi sobre la taula. Lluís Rabell, cap de files de la coalició, ha titllar literalment de «fantasmada» aquesta opció. Això, però, no deixen de ser jocs de paraules per fugir d’estudi, ja que al marge de si és viable o no una DUI, la pregunta a respondre és si acceptaran o no el resultat de les eleccions-referèndum del 27S. De nou: sí o no? Alguns dirigents de Podemos han parlat obertament de que la seva proposta inclou el NO a una independència «que no pot ser» (Catalunya no es pot, vaja). En què quedem? Aclareixin això, si us plau, que tothom sàpiga què vota. Qui sap, potser guanyen alguns escons més (el dubte serà qui els perdria…).

Que et salvi un altre, Artur. Resposta al discurs més cínic de la història catalana recent.

IMG_20141014_081005Avui has consumat el frau, anunciat i previst, que tants esperàvem haver previst erròniament. Has confirmat les pitjors sospites, i ho has fet amb el discurs més cínic de la història recent de la política catalana. Avui ens has fet sentir vergonya, però també ràbia, molta ràbia. El consens no s’ha esquerdat: tu i Convergència i Unió l’heu trencat. Quan culpes a l’estat espanyol de tots els mals, oblides que triar entre actuar com a estat espanyol a Catalunya o com a President de Catalunya, has optat per la primera. L’adversari ets tu, el teu govern, el teu partit i els interessos que representa. Tu que, acorralat per un clam popular impossible d’ignorar, has mirat a cada passa de perdre tants llençols com fos possible, i que des del primer dia has buscat com fotre-ho tot a rodar per calmar al pont aeri, a Foment, a Duran. Has posat per davant els interessos de l’estat i la por a la catifa que cada dia s’aixecava més que la voluntat popular dels catalans i catalanes. Vergonya, Artur, vergonya.

No es tracta de posar urnes, paperetes i taules. No ens prenguis el pèl, però sobretot, no ens prenguis per imbècils. El què avui has explicat públicament No busquis enemics a 650 quilòmetres, no busquis excuses a la Moncloa, al Constitucional ni en les altres formacions polítiques. El teu és el discurs més cínic mai sentit en la història contemporània catalana:

  • Avui has volgut fer veure que tothom rema a contracorrent, i que només tu estàs en la veritat absoluta. Que tothom s’ha aixecat de la taula i que tu continues. No Artur, t’has aixecat de la taula tu. Les teories de la conspiració te les estalvies. ERC, ICV-EUiA i la CUP no s’han aliat amb l’estat, ha estat CiU com ho ha fet sempre.
  • Un país seriós ha de fer un referèndum abans d’una Declaració Unilateral d’Independència, ens has dit tu. No només ets un cínic, sinó que demostres una terrible ignorància respecte els processos d’independència que han culminat amb èxit en la història recent.
  • Has utilitzat els funcionaris com a xantatge, com a excusa i avui com a arma política barroera. Primer posaves com a excusa que no podies posar en un compromís als funcionaris. Avui has caigut molt més baix, més del què podíem imaginar. Has posat la paga extra dels funcionaris com a xantatge per qüestionar que ningú t’aprovi els pressupostos de 2015 davant de l’esquerda del pacte amb ERC.
  • Per seguir arrossegant els arguments pel terra, la demagògia barata i els despropòsits, t’has atrevit a afirmar que l’únic que podria passar és que al Parlament els partits que donen suport a la consulta es posessin al costat dels que la volen bloquejar i que no s’ho imagina. Canvia d’ulleres, i potser t’adonaràs que qui s’ha assegut al costat del PP, Ciutadans i PSC ets tu, és Convergència i Unió.
  • Tu ho has dit. O hi havia acord ahir, o faries el què voldries. I avui tires pel dret perquè ets el Govern. Tu mateix, però no ens arrosseguis a la resta en la teva misèria política i moral.

No, no es farà la consulta com sempre s’ha dit, ni esteu fent allò que s’ha votat al Parlament de Catalunya. No ens valen piruetes i jocs de mans, no ens venguis la moto, que no cola. La consulta no es fa perquè tu i CiU no has volgut. No vulguis fer veure amb jocs de paraules que has complert: no, no has complert, i no ho has fet mentint, manipulant i enganyant.

Tu ho has dit, la facultat de convocar eleccions és teva i només teva. Doncs espavila. Convoca les eleccions i marxa a casa, no tornis, desapareix i exilia’t a l’ostracisme . No busquis coartades en la resta, no vulguis tirar la pilota a les teulades alienes. Ni candidatura conjunta, ni programa conjunt. Amb tu ja hem anat massa lluny, i fins aquí podíem arribar. Ets la vergonya del país i ens has recordat que vivim una segona transició en la que, de nou, ens hem trobat la traïció dels líders, amb tu al capdavant. Quin programa vols? El de colar gat per llebre? El de privatitzar la sanitat, carregar-te l’educació, els serveis públics i els drets socials? El de les hòsties dels Mossos, la repressió sindical i els fitxers ideològics de la dissidència? No comptis amb mi, no comptis amb nosaltres. Que et salvi un altre, Artur. I no giris el cap, perquè no hi serem.

Marxa, ves-te’n a casa, i no ens facis passar més vergonya. I si us plau, estalvia’t el tràngol de fer més el ridícul. No eludeixis les culpes.  Les eleccions poden ser plebiscitàries o no, però això ho decidirem la resta sense tu. I si no ho fa, esperem que ERC estigui a l’alçada i li retiri el suport perquè ho faci.

A dia d’avui, el dret a decidir i la independència tenen un primer obstacle fonamental, i es diu Artur Mas. Si volem fer un sol pas endavant, cal que Artur Mas passi a la història de la política catalana, al Saló de les Vergonyes.

cartell-desobeim

No ens intenteu prendre el pèl. És decidir, no només posar les urnes

Portada-Vanguardia-doctubre-del_ARAIMA20141008_0079_1Tard o d’hora havia de sortir, i pocs dubtes hi havia de que fos a La Vanguardia, la veu del pont aeri i les anades i tornades amb AVE a Madrid pagades amb targeta. La informació que s’hi publica, sempre en nom del Rei com si del DOGC es tractés, s’ha d’agafar amb pinces, però mai menystenir. Tot sovint, al paper de Can Godó s’hi publica, a tall de confirmació oficiosa, allò que a molta gent li ronda pel cap. La portada d’avui és un d’aquests casos: “Mas sospesa una consulta alternativa a la suspendida. El Goverm trabaja en una votación con ayuda de ayuntamientos y la ANC” (perdoneu, la versió en català sempre és la traduïda i me’n refio menys).

Després de la tempesta de la suspensió de la campanya institucional arran de la decisió del TC respecte la Llei de Consultes i el Decret de Convocatòria del 9N, va arribar la calma de la reunió dels partits pro-consulta (mantindrem aquesta benèvola presumpció) i el missatge clar i inequívoc del que hi eren dins (les, no gaires): el 9 de novembre votarem, “hi ha partit i hi ha equip”, reblava en David Fernàndez. Malgrat el silenci i la discreció calculada, i ben escenificada –el més important de tot, de fet-, que una reunió tan llarga i amb posicions tant distants acabés amb acord, va tranquil·litzar el neguit democràtic col·lectiu. La calma s’ha prolongat, fins a la quasi anestèsia, mentre el govern ha seguit desplegant el decret de convocatòria, amb filigranes jurídiques la legalitat de la qual importen poc o gens.

Però després de la calma sempre torna a haver-hi una tempesta, i era previsible que a mesura que s’acostés el 15 d’octubre, data límit per saber si la cosa va de bo o anava de “farol”, les contradiccions i els intents de plans B anirien sortint. L’ANC ha demostrat una enorme capacitat de convocatòria i mobilització i els Ajuntaments un compromís sense precedents amb la democràcia, i aquests dos actius han de servir perquè el Govern assumeixi també el seu paper en aquesta auca, tiri endavant la consulta, i no ens intenti dur com si del Flautista d’Hamelí es tractés cap a un frau –sense sang- col·lectiu.

consulta arenysDesprés de la consulta celebrada el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, una onada de rèpliques va sacsejar els municipis d’arreu de Catalunya amb un èxit de participació sense precedents en un acte de mobilització com aquell. Aleshores, el company Albert Botran, historiador i actualment regidor de la CUP a Molins de Rei, va batejar les consultes com a “Gimnàstica per a l’autodeterminació” en un article al diari El Punt que al 2014 ha estat completament avalat pels fets. No repetim la història, no siguem un peix que es mossega la cua. Les consultes populars dutes a terme amb l’organització de la gent i el suport dels Ajuntament ja les hem fet, són una etapa cremada, i molt ben cremada, ara toca votar per decidir. No necessitem més gimnàstica, volem anar als Jocs Olímpics per guanyar. Tant gimnàs, sense resultats, és la millor manera de deixar d’anar-hi i seguir pagant la quota. I aquí el tresorer és Montoro.

Cinc anys després d’aquella mobilització massiva, de sentències humiliants, de tres Onzes de setembre amb una mobilització creixent sense precedents i un escenari polític i institucional que crema etapes a velocitat de vertigen, no hi ha cap pla B que no sigui respectar la voluntat popular i el mandat que n’emana. Tornar a celebrar una consulta com la que ja van celebrar els municipis, per molt que sigui ara de manera simultània, no és res més que repetir la V o agafar-se de les mans des del Pertús a Vinaròs, una acte de mobilització i empoderament, segur, però no seria l’exercici del dret a decidir. No decidiríem, no seriem consultats pel govern i per mandat del Parlament, i el seu resultat no tindria un valor polític vinculant, menys encara per la comunitat internacional –que és qui, al cap i a la fi, ens ha de reconèixer com a estat, amb o sense cadira a la ONU-.

No ens prengueu al pèl, senyors del Govern, i que ningú tingui la temptació d’avalar-ho, si us plau. Com deien fa uns anys els moviments popular, juntes podem i de qualsevol manera no val. “Para este viaje no hacía falta alforjas”, que diríem en castellà, i ara és l’hora de cremar totes les naus perquè ningú tingui la temptació –ni la possibilitat- de tornar enrere. Ni al 2012, ni al 2010 ni al 2006. Aquesta vegada va de bo, ha d’anar de bo, i el 9 de novembre estem convocats a votar sobre el futur polític de Catalunya amb una pregunta –que no m’agrada, però és la que és- i no s’hi valen excuses i subterfugis. Un petit pla B, o un grapat d’alternatives a cada escull que trobem en el desplegament del decret i el camí a la consulta, però que el resultat final quedi alterat. Canviïn verdura per verdura, peix per peix, fruita per fruita, però no canviïn el menú, que això no és el què vam dir que faríem el 9N. Volem votar perquè volem decidir, i volem decidir per materialitzar el seu resultat.

Que la prudència no ens faci traïdors, i fem l’escamot dels qui mai no reculen. Prenguin nota, i a la discreció i l’astúcia afegeixin el coratge, la valentia i la fermesa. Al carrer estem a punt, només han de complir el seu compromís democràtic.