Els discursos de la por, la llavor del terror

El doble atemptat dut a terme per un integrista cristià d’extrema dreta ha sacsejat, no només Noruega sinó Europa sencera. Després de la primera explosió, tots els dits van assenyalar aquest estrany enemic invisible que tants noms té: terrorisme islamista, jihadistes, Al Qaeda… Malgrat els bombardejos a l’Iraq, Afganistan o Líbia causen un nombre molt superior de morts cada any, ja és un fet en l’imaginari col·lectiu que qualsevol matança d’aquest tipus en un país “occidental” és cosa de grups armats d’origen islàmic. Aquest, però, no és ni un fenomen casual, ni una situació inofensiva.

Utilitzar el fonamentalisme islàmic, que existeix, per atacar en bloc al ciutadans d’origen estranger que conviuen amb nosaltres cada dia, és un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. El racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, viuen el seu millor moment a Europa des de la segona guerra mundial, i els seus discursos i actitud no són ja monopoli de grups exclusivament neonazis. Són molts els grups i persones que han fet de la xenofòbia el seu discurs bàsic i la seva font de rendibilitat política. Sí, ser racista ven, i més en temps de crisi, en què trobar un boc expiatori a prop de casa a qui culpar de tots els nostres mals és més fàcil que no pas qüestionar un sistema i ordre socioeconòmic establert injust, desigual i estructuralment violent.

Són els discursos de l’odi, de l’estigmatització, de la generalització contra els “diferents”, els que porten a un clima social on accions com la de les bombes i tiroteig a Noruega són possibles. Els discursos que generen aquesta desconfiança entre veïns són la primera pedra, tant imprescindible com simbòlica, perquè l’extrema dreta es faci un lloc en la vida pública: agressions al carrer, presència institucional, etc. I és aquesta capacitat d’intervenció en la vida pública que fa possible que marquin l’agenda política, generant un viratge cap a posicions xenòfobes al conjunt de la política. García-Albiol o Duran i Lleida són exemples de com la política vira amb facilitat cap a l’extrema dreta, estirada per grups nítidament xenòfobs com PxC. I també, també discursos com els llançats per Pilar Rahola i d’altres opinadors oficials amb llibres com “La República Islàmica d’Espanya”, abonen aquesta generalització que porta a la desconfiança i, per extensió, a l’odi, cap a les persones, en aquest cas, de religió musulmana.

No es tracta d’afirmar que aquestes persones celebren o aproven la matança (a excepció d’alguns que si que ho han fet), això seria una estupidesa, un acte de demagògia que res aporta a la construcció de la convivència. Però del què si que es tracta és de denunciar aquells discursos que, amb intencions diverses, abonen un clima polític i social que fa possible aquestes accions. No en va, en mateix assassí d’Oslo cita en el manifest on justifica les seves accions alça la bandera de la lluita contra el marxisme, el multiculturalisme i l’islam, discursos dels quals els mitjans i altaveus d’aquest país en van plens cada dia. I tant alarmant és això, que en la defensa d’uns suposats valors cristians a Europa com a arma ideològica contra els i les musulmanes, l’assassí d’Oslo citi personatges com Aristegui del PP.

No, no tot s’hi val. I cal que defensem la convivència als nostres barris i carrers per tal que fets com els de Neruega, o agressions i atacs quotidians presents al nostre dia a dia desapareixin per sempre. Cal combatre amb convicció i fermesa ideològica i política aquells que contribueixen a que es multipliquin els episodis de violència amb els seus discursos. Podem viure i conviure en societat, en comunitat, amb les nostres diferències i des del respecte, sense imposicions i en igualtat, però per això, caldrà neutralitzar políticament aquells qui apaguen foc amb gasolina.

[Pendent de revisió – Espero les vostres aportacions al debat]

Aquí us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema:

Si teniu enllaços també podeu deixar-los als comentaris i els aniré afegint.

Anuncis

Que em detinguin! En defensa del jovent basc

Llegeixo diverses notícies en mitjans bascos i espanyols sobre la detenció de més d’una trentena de joves bascos i el registre d’un centenar d’espais (domicilis, casals de joves i instal·lacions municipals). L’acusació paraigües és la seva suposada militància a Segi, organització juvenil de l’esquerra independentista basca il·legalitzada en l’embogit espiral repressiu imposat pel PP-PSOE i l’Audiencia Nacional (de Orden Público). La meva incredulitat vers la informació oficial està més que fonamentada després de conèixer la realitat en més d’una ocasió, tant a casa nostra com a fora (Euskal Herria, Madrid, Astúries, Galiza, etc.), i haver vist que dista força dels comunicats oficials del règim (jutges, fiscals, policies, ministeris i comunicadors del NODO de torn).

En aquesta ocasió es destaca (al Público per exemple) que molts detinguts eren representants els estudiants als òrgans de govern de les universitats, que havien signat el manifest Euskal Gazteria Aurrera!, que criticava el procés contra Jarrai-Haika-Segi, o que participaven d’activitats en casals de joves, coneguts com a Gaztetxes. La conclusió que trec d’aquestes diabòliques acusacions és que Grande-Marlaska, Garzón, del Olmo o Pedraz m’haurien de detenir immediatament. I és que soc culpable, confès i notori, d’algunes d’aquestes acusacions. He estat (formalment encara ho soc) membre de de la Junta de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona; vaig signar el manifest de suport al jovent independentista basc i he militat en organitzacions que també hi ha fet, també vaig signar el que demanava la llibertat d’Arnaldo Otegi, el de suport a independentistes gallecs i molts altres que em deixo pel camí; he participat en activitats organitzades per casals okupats a casa nostra i també en alguna ocasió he trepitjat algun Gaztetxe quan he estat de visita a Euskal Herria.

Però si volen alguna prova de càrrec per detenir-me, torturar-me i empresonar-me, els donaré la que realment volen. Soc independentista, d’esquerres i crec que la solució al conflicte espanyol i francès a Euskal Herria passa per un acord polític que reconegui la territorialitat nacional basca (els set herrialdes crec que en diuen), el dret a l’autodeterminació sense límits i l’amnistia total dels presos i preses polítiques. No podria desitjar a un poble en lluita com el nostre res diferent al que desitjo per al meu: democràcia, justícia i llibertat.

Suposo, però, que pel ministre Rubalcaba el pitjor serà la solidaritat amb els i les represaliades.

Les eleccions, també europees

Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]

Cada vegada que arriben eleccions sorgeix el dubte sobre què hem de fer, sobre quina és la millor opció davant de la cita de la democràcia formal en que vivim. Abstenir-se, anar a votar, a qui anar a votar… La manca d’un referent estable de l’independentisme d’esquerres a les urnes més enllà de les eleccions municipals en unes desenes de municipis, agreuja aquest dilema per a aquells que volem que el nostre vot sigui quelcom més que una papereta en una urna cada quatre o cinc anys.

Sóc dels què pensa que cal utilitzar tots els mitjans que tinguem a l’abast per tal de construir el nostre projecte polític, que no és altre que la independència dels Països Catalans i l’alliberament social de les classes populars. Aquesta màxima de Malcom X, la de per tots els mitjans necessaris, passa també per concórrer a les eleccions malgrat aquestes suposin participar del joc de la democràcia formal. Cal que analitzem en cada moment quina és la conjuntura del moment i com podem treure profit davant d’una cita electoral. A voltes, reclamar l’abstenció pot ser una bona eina, però altres vegades la millor pot ser presentar-s’hi per tal de recollir el suport que el treball diari i constant des de la base, des de l’honestedat i el combat quotidià en tots els àmbits ens hem guanyat.

El proper 7 de juny els catalans, els del nord i els del sud, estem cridats a les urnes de nou per escollir els diputats del Parlament Europeu. Es tracta d’unes eleccions que criden ben poc l’atenció i que mobilitzen menys electorat que qualsevol altre cita. Analitzar-ne els motius ho deixaré per una altra ocasió, ja que donaria per moltes pàgines. Del què no tinc cap dubte és que totes les eleccions poden ser útils si sabem jugar-hi un paper encertat, i en el cas de les europees d’enguany no és pas diferent. Concórrer a les eleccions europees és una eina molt útil per poder difondre el missatge de l’independentisme d’esquerres, de l’Esquerra Independentista, per tota la geografia catalana. Així ho creia quan fa cinc anys la CUP es va presentar a les eleccions al Parlament Europeu per tal d’aprofitar la campanya i denunciar la Constitució Europea en clau nacional i social. També ho crec ara.

Estic convençut que participar a les eleccions del 7 de juny és una gran oportunitat per fer visibles les reivindicacions nacionals dels Països Catalans tant al nostre territori com més enllà, i de difondre un discurs anticapitalista que doni resposta als interrogants que ha generat la crisi econòmica, financera, alimentària i energètica a la que governs i multinacionals ens han abocat. D’altra banda, la possibilitat d’obtenir representació a la cambra europea és un factor a tenir molt en compte. Tenir algú que faci sentir la nostra veu al cor de la Unió Europea és fonamental per tal d’internacionalitzar el conflicte que enfronta les nacions oprimides amb l’estat. Si dic tot això és perquè crec que Iniciativa Internacionalista – La solidaritat entre els pobles (II-SP) és una gran oportunitat per portar la veu dels sense veu a Europa i al Món.

II-SP és l’única candidatura que el proper 7 de juny pot plantar cara a la ferotge maquinària repressiva de l’estat espanyol, la llei de partits, la tortura, la presó, el silenci. Tenir una veu al Parlament Europeu és la garantia que la nostra quotidianitat serà escoltada més enllà del nostre país i alhora esdevindrà un altaveu impagable també a casa nostra. En aquest sentit, la llista d’II-SP està encapçalada per persones que mereixen tot el respecte i suport i que sense cap mena de dubte duran a terme aquesta tasca de manera implacable. El número tres, Josep Garganté, ha demostrat amb la seva lluita incansable.

Una de les crítiques que algunes persones i formacions polítiques han fet a la llista d’II-SP és que no és una llista catalana i que fins i tot pot ser una eina de l’esquerra abertzale basca per superar l’aparheid polític i jurídic en què es troba el poble basc. En primer lloc cal deixar clar que com a independentistes d’esquerres, com a revolucionaris, l’internacionalisme és i ha de ser sempre un eix principal de la nostra lluita. Combatre l’imperialisme és quelcom que hem de fer tots des de casa nostre però també de bracet de tots els pobles del món, dels treballadors de tot el món. Cap independència política de cap poble del món serà possible ni real fins que tots els pobles del món l’hagin assolida. En segon lloc, II-SP és una llista formada per treballadors i treballadores dels pobles oprimits de tot l’estat, ho demostren els primers llocs de la candidatura: bascos, castellans, catalans, gallecs, canaris, andalusos… tots, tots junts per dur la veu dels pobles a Europa. Finalment, els independentistes catalans no podem defugir la nostra responsabilitat en contribuir, des de la solidaritat, mai des de la ingerència ni el fals emmirallament, a la solució política del conflicte espanyol a Euskal Herria, no només per coherència, sinó perquè serà una aportació important també en el nostre procés d’alliberament.

Per tot l’exposat, i moltes altres coses que em deixo i que farien aquest text inacabable, crec que la necessitat de concórrer a aquestes eleccions l’ha cobert Iniciativa Internacionalista i que per això, aquells que creiem que la lluita institucional és un front estratègicament important, hem de donar suport actiu a la candidatura encapçalada per Sastre, Benegas i Garganté. D’altra banda, també crec fermament que cal que l’Esquerra Independentista perdi la por i les reticències a obrir el front institucional de manera àmplia i concórrer a totes aquelles cites electorals que puguin contribuir a difondre el nostre missatge, construir una alternativa política també a les institucions que és, ara més que mai, tant necessària. L’Esquerra Independentista ha demostrat en desenes d’ajuntaments que des de les institucions es pot fer política real, abandonant la gestió professional de les nostres condicions de vida, per bastir un moviment polític des de tots els fronts de lluita capaç d’assolir la Independència i el Socialisme als Països Catalans.

No time for love in the basque country

No hi ha temps per l’amor al País Basc, escampa la solidaritat!

Gora ezker abertzalea!
Gora EHAK eta ANV-EAE!
Euskal Herria Auerrera!

[Enllaç a la campanya]

There is no time for love in the basque country, please extend the solidarity
Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna
No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad

Treure suc dels morts (o com se'ls escapa de les mans)

El passat dissabte dia 1 de desembre un agent de la Guardi Civil espanyola moria a l’Estat Francès i un altre quedava greument ferit. Es tracta de la primera víctima mortal des que l’organització político-armada Euskadi Ta Askatasuna (ETA) declarava oficialment la fi de l’alto-el-foc. Aquest anunci era la constatació que un nou intent de solució política dialogada al conflicte espanyol a Euskal Herria havia fracassat. No era cap sorpresa que tot plegat acabaria així, les detencions massives i l’escalada repressiva de l’estat espanyol i de l’estat francès contra l’esquerra abertzale donaven a entendre que les metròpolis havien declarat la guerra. La Mesa Nacional de Batasuna engarjolada, els joves de Jarrai-Haika-Segi detinguts en un acte de suport, l’ordre de detenció de 46 persones imputades al sumari 18-98, etc. PP i PSOE ho han deixat molt clar: o estàs amb ells o te’n vas a la presó per terrorista, tant si ets un periodista (que escriu en euskera eh), un jove de 15 anys, un membre de la comissió negociadora del procés de solució del conflicte… Si et condemnen pels GAL, tranquil, dos dies i al carrer com un heroi, però no pengis una pancarta demanant l’acostament dels presos polítics perquè te’n vas de cap a la presó. Democràcia a la espanyola, ja se sap.

El PSOE ja ha avisat que queda ben poc per il·legalitzar a Acció Nacionalista Basca. De nou, la llei de partits s’aplica a mida del sistema, enviant a la clandestinitat a patriotes i revolucionaris mentre que neonazis i assassins d’Alianza Nacional, Democracia Nacional, España 2000, FAS i altres bandes de delinqüents feixistes campen pels nostres carrers matant, apallissant i rebent ajut, suport i subvenció de les Administracions Públiques. Ja sabem per on talla el sedàs de l’espanyolisme.

PP i PSOE corren a aprovar mocions de condemna per una acció que res té a veure amb els Països Catalans. Un militar espanyol ha mort en una guerra en la que els catalans no hi pintem res i fora del nostre territori nacional. Ara tot són presses per a veure qui es fa la foto de demòcrata de l’any, que al març hi ha eleccions i el llaç blau (tacat de sang) és una màquina de captar vots. No tenien tanta pressa quan defugien condemnar els atemptats feixistes a la seu del Bloc o Esquerra al País Valencià o a l’hora de solidaritzar-se amb els camarades castellans que ploraven Carlos Javier, assassinat a Madrid per aquells a qui donen cobertura PP i PSOE. Una volta més el sedàs de l’espanyolisme talla per on vol, aquesta vegada, amb morts sobre la taula. Com ja estem acostumats, per l’estat hi ha morts de primera i de segona, i a voltes morts inexistents (o si no mirem totes les víctimes del terrorisme patronal que cauen dia a dia des de bastides o sota maquinària pesada mentre empresaris es lucren estalviant-se mesures de seguretat).

Tot plegat, però, sembla que se’ls escapa de les mans. La política antiterrorista dels dos partits espanyolistes ha anat lligada directament a un atac a les idees, amb total independència dels mitjans emprats per reivindicar-les, el què ha suposat una legitimació de facto de mitjans no pacífics en alguns casos. D’altra banda, la cursa electoral que s’ha viscut des de l’11M i que sembla que no acabarà fins a les eleccions estatals del 2008 ha obert la veda a qualsevol cosa. El PP ha tensat tant la corda que ha posat al límit al PSOE, que no ha dubtat en fer-se enrere i carregar-se les possibilitats d’arribar a una resolució democràtica del conflicte a Euskal Herria.

Ahir en una concentració a Madrid, davant l’ajuntament, es va veure el resultat de la política d’atac del PP i de la covardia (o el ja-m’està-bé) del PSOE. Pot semblar un fet aïllat i sense importància però demostra prou el què està passant. Pedro Zerolo, regidor pel PSOE a l’Ajuntament de Madrid, era increpat per simpatitzants del PP de l’ala més rància, els de l’escola Zaplana-Acebes-Losantos. Els crits van començar amb “asesino” però la dreta més rància no va dubtar en continuar amb “maricón” i “mariconazo de mierda”. Zerolo aguantava la compostura, resistia el minutet de silenci mentre Gallardón es posava al davant per protegir-lo simbòlicament (donar-li suport). Una vegada acabat el teatre, el primer tinent d’alcalde de Madrid, també del PP, va acompanyar a Zerolo al cotxe per evitar allargar la situació i que no li féssin res.

El gest del PP pot semblar lloable a primera vista. Crec que van fer el què havien de fer, cert, però… una mica tard potser? El clima d’espanyolisme bel·licista, d’homofòbia ultra-catòlica, de tensió social, ha estat provocat per un PP que no ha acceptat que a causa de la seva nefasta política exterior van matar gairebé 200 persones a Madrid i que en bona part això els va costar el govern. No han assumit aquella derrota i porten 4 anys tensant la corda d’una manera que no veiem des del franquisme (o la Guerra Antifeixista del 36-39 segurament). És doncs responsabilitat del PP que passin aquestes coses, que augmentin les agressions i atacs de l’extrema dreta espanyolista, ja sigui de manera verbal o física.

El PsoE no ha volgut administrar el seu govern ni les oportunitats històriques que li ha ofert aquesta legislatura. S’ha dedicat a aprovar lleis de cara a la galeria, que no han resolt res del què pretenien resoldre i que han embolicat més la troca. Lleis matusseres, inútils, sense calers per aplicar-se, etc. Ha enganyat a tothom i no ha complert les seves promeses. La situació a Euskal Herria pinta malament, el catalans sortim al carrer massivament, l’economia empitjora i la inflació es dispara. De què han servit aquests 4 anys de suposat govern progressista? De res.

Però tranquils, que la cursa per exprimir tot el suc que pugui treure el Guardia Civil mort dissabte ja ha començat. Torna la gran “unidad frente al terrorismo”, els partits suposadament independentistes s’hi sumen, el llaç blau amb la rojigualda de fons oneja al cor de tots els espanyols i benvinguts de nou al gran teatre dels demòcrates. Sincerament, si no fos independentista m’en faria només per mirar de fugir de la caverna política que formen el tàndem PP-PSOE.