Les sancions de Felip Puig: feta la llei, ens falta la trampa

A principis d’octubre, prop d’un centenar d’activistes que van ser retinguts i identificats quan es dirigien a l’Hospital del Mar al juliol, va començar a rebre la notificació de que el Departament d’Interior els havia obert un expedient sancionador. Pocs dies despés, rebien la mateixa sorpresa més de 100 persones que havien participat a la manifestació contra Plataforma per Catalunya del 2 d’octubre a Barcelona. També un grup de membres del 15-M que havia realitzat una ocupació simbòlica de la Borsa de Barcelona al setembre han estat sanciots. Aquestes sancions es basen en la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Ley Corcuera, i acusen als sancionats d’haver causat desordres públics o desobediència, segons el cas, i poden comportar multes d’entre 200 i 500 euros per persona.

Aquesta és una mesura que, si bé fa dues dècades que existeix, no havia estat gaire explotada per part dels cossos policials de l’estat. La tàctica d’Interior respòn a la necessitat de cercar alternatives a la via penal, que sovint se’ls ha resistit amb força. D’una banda, els informes policials dels Mossos que arriben als Jutjats d’instrucció solen acabar arxivats, i de l’altra, la manca de proves i tot les estretègies processals eviten condemnes, a vegades sense ni tan sols arribar a judici. Les sancions administratives, doncs, suposen un eina eficaç a nivell repressiu. En primer lloc, perque les multes poden arribar a ser més altes que les penes-multa que resulten dels judicis de faltes. Als sancionats per intentar ocupar la Borsa de Barcelona al setembre d’enguany, per exemple, se’ls vol multar amb 500 euros. En segon lloc, a diferència de la via penal, no hi ha un control judicial previ, sinó que és el mateix Departament qui sanciona i resol els recursos presentats en via administativa. Això comporta que la decisió de presentar un recurs judicial contra la multa suposa un cost molt elevat, i acaba sortint a compte pagar la multa. Això, però, contribueix a que no hi hagi un control judicial d’aquest tipus de sancions, quelcom que suposa una manca absoluta de jurisprudència al respecte, augmentant així l’arbitrarietat i el criteri polític d’aquests procediments.

Feta la llei, feta la trampa, i caldrà plantejar com abordem des d’un punt de vista polític i antirepressiu aquest nou fenòmen. Des d’un punt de vista jurídic, resulta evident que caldrà recorrer fins on sigui necessari per intentar frustrar legalment aquesta via de persecussió política. I des d’un punt de vista polític, haurem de parlar més que mai del què depen de nosaltres mateixos: la desobediència.

*Article publicat a l’Accent 215

Anuncis

La incertesa jurídica per sentència

10JblocCUPLa sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha obert un gran debat polític. Paral·lelament, un magma de dubtes jurídics acompanya la polèmica. Es tracta de la sentència més important que mai ha dictat aquest tribunal i afecta de manera directa, no només al contingut de la norma catalana, sinó a la concepció del marc competencial i jurídico-polític de l’estat espanyol. Incertesa, doncs, és la paraula que millor defineix les conseqüències immediates de la decisió del constitucional.

Que aquest tribunal pugui dictar sentències interpretatives és quelcom que es discuteix en àmbits jurídics, polítics i acadèmics des de fa molts anys. Debat esteril, si es vol, ja que és el mateix TC qui hauria de decidir si això és o no constitucional. D’altra banda, malgrat l’extensió del text, la interpretació que ha fet el TC de molts aspectes del text és força genèrica malgrat que ha apuntat clarament el sentit que se li dona. Caldrà esperar, doncs, quina és l’evolució interpretativa que es fa en un futur dels diversos aspectes tractats a la sentència.

Tot i aquesta incertesa i la guerra oberta sobre interpretacions de la mateixa sentència, hi ha determinades conseqüències jurídiques que se’n desprenen de manera inequívoca. El text vincula al conjunt de poders públics de l’estat a l’hora d’aplicar i interpretar qualsevol norma. Això vol dir, que malgrat no caiguin automàticament, totes aquelles normes tant catalanes com de la resta de l’estat que puguin entrar en colisió amb la decisió del tribunal l’han de tenir en compte. De no fer-ho, la norma en qüestió estaria destinada al fracàs davant de qualsevol impugnació judicial i, ja no diguem, davant el TC. La sentència és jurisprudència constitucional que, com a tal, vincula directament a tots els jutjats i tribunals de l’estat a l’hora de dictar resolucions i interpretar qualsevol punt de l’ordenament jurídic.

El bloc de constitucionalitat, en entredit

La Constitució espanyola de l’any 79 va dibuixar un sistema jurídico-polític que havia de permetre l’accés a l’autonomia a aquells territoris que ja n’havien tingut en el període de la segona república espanyola. L’aplicació, però, va portar a la solució salomònica del “café para todos”. Cada un dels terriotoris, anomenats comunitats autònomes, té una norma bàsica que és l’estatut. La Constitució i els estatuts d’autonomia dibuixen el què la doctrina ha anomenat el “bloc de constitucionalitat”, és a dir, aquell bloc normatiu bàsic que qualsevol altre norma, autonòmica o estatal, ha de respectar. Aquesta interpretació ha permès, doncs, que els estatuts d’autonomia hagin contribuit a una solució d’integració jurídica de qualsevol discusió sobre el repartiment competencial i l’estructura institucional de l’estat espanyol. Els estatuts, malgrat ser lleis orgàniques, gaudien d’un caràcter reforçat que condicionava la constitucionalitat de les altres normes de l’estat, també a les altres lleis orgàniques.

La sentència obre ara de nou el debat sobre aquest bloc de constitucionalitat deixant a entendre que tot i ser lleis orgàniques, i per tant aprovades per majoria reforçada a les corts de l’estat, els estatuts no poden marcar la decisió futura del legislador estatal. Amb aquest argument el TC ha qüestionat diverses de les previsions de l’Estatut que no ho havien estat mai anteriorment. El gran exemple, que serà abordat més endavant, és el règim jurídic de la llengua. Algú es pot pensar que els estatuts del 79 i vuitantes podien contenir preceptes inconstitucionals? Doncs no, perquè senzillament integraven el bloc de constitucional com una evolució del que el legislador constituent havia previst. És aquest l’aspecte que, jurídicament, ilustra el trencament de l’anomenat Pacte Constitucional”. La manca de concreció respecte a un possible canvi en la doctrina del bloc de constitucionalitat garanteix la discusió institucional i la inseguretat fins que el tribunal, en ocasió d’una altra resolució, acabi amb els dubtes

El règim jurídic de la llengua

Un dels aspectes més rellevants de la sentència del tribunal és la interpretació i declaració parcial d’inconstitucionalitat del règim de la llengua previst a l’Estatut. El TC deixa clar que la cooficialitat de la llengua suposa el tractament per igual d’ambdues en l’administració pública. Així doncs, el constitucional declara nul l’incís de llengua “preferent”, per dir només que és la llengua normal. Aquesta preferència, de fet, queda invertida per la sentència que nega la possibilitat de l’Estatut de preveure l’obligació de conèixer el català, quedant només aquest obligació respecte el castellà tal i com preveu la constitució. Aquesta decisió el l’àmbit de l’administració pot tenir poques conseqüències jurídiques en una administració que ja és força bilingüe. Caldrà veure, però, si pot tenir algun efecte sobre les mitjans de comunicació públics, quelcom força difícil ja que no cal cap norma que impedeixi l’ús del castellà o l’obligació del català als mitjans de comuniació. Si no hi ha norma no hi ha res a impugnar. De totes maneres cal tenir en compte que de trobar alguna via jurídica per imposar el castellà als mitjans públics l’espanyolisme trobaria recolzament constitucional tenint així les de guanyar.

On hi ha hagut un canvi de gran profunditat i que de ben segur obrirà una batalla política i judicial és en allò que coneixem com a immersió lingüística. Fins ara els tribunals ja havien obligat a la Generalitat a garantir l’ensenyament en castellà d’algunes persones. Això, però, rebia un tractament individualitzat que no afectava al concepte clau de la política lingüística escolar: el catala com a llengua vehicular. Aquí és on el TC ha establert que el castellà no pot quedar fora d’aquest sistema i que, per tant, també ha de poder ser vehicular. La vehicularitat permetia, doncs, que totes les matèries tret de les altres llengues fossin impartides en català. Són moltes les vies que hi haurà per acabar amb el sistema actual, com per exemple interposar recursos judicials ja no reclament el dret individual a rebre l’educació en castellà sinó l’obligació de les escoles a oferir línies en castellà o quelcom similar. En aquest camí judicial, fins i tot hi podria haver una qüestió de constitucionalitat prevista a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que deixaria tocada de mort la immersió recollida a la recent Llei d’Educació de Catalunya.

La qualitat de la sentència

Un dels aspectes més compartits en el món jurídic respecte la sentència, fins i tot en cercles del Partido Popular, és la baixa qualitat dels arguments jurídics. L’estira i arronsa per aprovar el text i el criteri polític, i no jurídic, a l’hora de dictar sentència han tingut com a resultat un text jurídicament confús. En alguns casos, especialment els referents a la nació i la llengua, el TC s’ha explaiat detallant l’abast del seu criteri sobre la constitucionalitat. En altres casos, ha apuntat un sentit interpretatiu molt genèric, generant una situació d’inseguretat jurídica que abocarà a una major conflictivitat tant entre administracions com dels ciutadans amb aquestes. Aquesta inseguretat es veu agreujada pel desconeixement de quan, i en quin sentit, es resoldran els altres recursos contra l’Estatut pendents de sentència presentats pel Defensor del Pueblo i diverses comunitats autònomes.

*Article publicat l’Accent 182 (pàgina 10). Us recomano descarregar aquest número on hi ha diversos articles i cròniques molt recomanables d’Abel Caldera, Aleix Cardona o la mateixa editorial. Llegir l’Accent 182 en líniaDescarregar en PDF

** Fotografia de Jordi Borràs, publicada a l’especial d’imatges del 10J de Llibertat.cat

Continuem avançant

Article publicat a l’Accent 169 [enllaç]

La proximitat de les eleccions autonòmiques, la consulta d’Arenys de Munt i l’onada del 13 de desembre, la proximitat de la sentència sobre l’Estatut de la CAC o les escissions i iniciatives al si del catalanisme polític han escalfat el debat entorn l’autodeterminació. En aquest context, partits i entitats mouen fitxa, sobretot de cara a les eleccions autonòmiques. De valoracions sobre les consultes se n’han fet moltes i ben diverses, però a banda de treballar per a les properes consultes, cal centrar el debat entorn l’estratègia que des de l’Esquerra Independentista cal jugar en el context actual per tal que la independència i el socialisme esdevingui l’aposta de futur dels Països Catalans.

La CUP va decidir al juny passat que no seria present a les eleccions al Parlament de Catalunya i, cada dia que passa, estic més convençut de la decisió que vam adoptar col·lectivament. Fer un exercici de responsabilitat política com aquell, fugint de presses i pressions externes, no era quelcom fàcil. Entrar de ple en el cicle electoral hagués estat un pas en fals que hauria posat en escac tant la feina necessària per a les eleccions municipals (que han de tenir lloc només mig any després de les autonòmiques) com la credibilitat del propi projecte de la Unitat Popular. En canvi, l’Esquerra Independentista i la CUP han aconseguit quedar al marge de la guerra entre reagrupacions, sumes i laportes. Vam néixer per combatre als estats espanyol i francès i per bastir una societat justa, la nostra no es la batalla de salvapàtries de tall mesiànic.

L’Esquerra Independentista ha de continuar avançant amb allò que ens ha caracteritzat els darrers anys, que no és altra cosa que treballar dia a dia, a cada barri, vila i ciutat, bastint el projecte de la Unitat Popular. La Unitat Popular és una estretègia i un objectiu més vàlid que mai. Només amb l’autoorganització, des de la base i la diversitat, podrem avançar cap a un escenari de ruptura amb els estats espanyol i francès, trencant l’hegemonia del poder, regional i estatal, que no dubtarà en impedir l’autodeterminació dels Països Catalans per salvar els seus interessos econòmics i personals.

Per continuar caminant cap a aquest escenari, cal que l’Esquerra Independentista segueixi estretint vincles i augmentant la seva coordinació, tant entre els agents polítics i sectorials propis del moviment, com amb la resta d’organitzacions, col·lectius i moviments de base i del teixit associatiu del país. Una aposta desacomplexada des de l’esquerra anticapitalista capaç d’enfrontar-se al poder de tu a tu. Des de les institucions, el carrer, les aules, els llocs de treball i des d’on faci falta. I sempre, sempre tenint present que són moltes les lluites als Països Catalans i totes elles contribuiran a construir un país socialment just i nacionalment lliure. Són bons exemples de l’encert d’aquest camí el revulsiu per a l’Esquerra Independentista que va suposar la Campanya Unitària per l’Autodeterminació, la commemoració dels 300 anys de la desfeta d’Almansa o, més recentment, el paper del SEPC en les mobilitzacions contra Bolonya, la creació del Jovent de l’Esquerra Independentista a Manresa (fruit de la feina colze a colze de les assemblees de Maulets i la CAJEI) o la convocatòria unitària de la Diada del 31 de desembre per part de l’Esquerra Independentista de Mallorca.

En el context actual i amb les eleccions autonòmiques del Principat a la cantonada, l’Esquerra Independentista es troba en una situació privilegiada. Ens podem permetre el luxe de seguir treballant cap a la independència sense presses electorals i lluny de la guerra que partits i sectors del catalanisme estan protagonitzant. Aquest és un actiu que hem de saber fer valdre des de l’honestedat i la transparència.

A la primavera del 2011 hi hauran eleccions municipals. Aquest és l’objectiu que la CUP es va marcar a l’Assemblea Nacional del passat mes de juny. Com a referent institucional de l’Esquerra Independentista i punta de llança de la Unitat Popular als ajuntaments, hem de saber fer la nostra feina al marge de les picabaralles en la cursa al Parlament. Hem demostrat que el municipalisme és una eina molt útil en la construcció nacional, les consultes n’han estat un gran exemple, i el 2011 ha de ser el pas següent.

Consolidar una xarxa arreu de les comarques capaç de crear un contrapoder al marge de qui ocupi el govern de torn és un element imprescindible per assolir els objectius de l’independentisme i les classes populars. Organització davant l’adversari, compromís front l’oportunisme, unitat contra el poder. I, sobretot, poc a poc i bona lletra, sense pressa, però sense pausa.

Xavier Monge, militant de la CUP de Barcelona

Els punts foscos de la nova Llei d’Estrangeria

Article publicat a l’Accent 164 [enllaç]

El projecte de reforma de la Llei d’estrangeria ja és al Congrés dels Diputats i es troba ara en fase de debat parlamentari. Al llarg dels propers mesos el PSOE, autor de la proposta, haurà de negociar amb la resta de grups la reforma per tal d’assolir la majoria suficient per aprovar-la. La proposta del govern denota un clar caràcter utilitarista dels estrangers prescindint de la seva condició humana per ser tractats només com a peces del procés productiu. Si en època de vaques magres la integració i les regularitzacions massives formaven part del discurs oficial, quan arriben vaques magres les expulsions, l’aïllament i la persecució són la recepta per precaritzar les condicions de vida i aconseguir el retorn als països d’origen.
Accés a l’habitatge
La proposta del govern deixa enrere la igualtat en l’accés a les ajudes públiques a l’habitatge, tot obrint la porta a les administracions públiques que les convoquin per establir restriccions al estrangers que no siguin considerats de llarga durada, el que dificulta l’estabilitat dels i les nouvingudes abocant-les a la precarietat més absoluta per manca d’habitatge. Paral•lelament, s’endureixen les sancions i mesures de persecució de la sobreocupació de pisos. D’una banda es tanquen les portes a l’accés a l’habitatge i per l’altre es persegueixen les poques opcions reals de tenir un sostre, tot un atzucac que no és casual.

Reagrupament de familiars
Una de les novetats més criticades per les associacions en defensa dels drets humans és l’enduriment de les condicions per reagrupar familiars. La reforma planteja limitar el reagrupament als fills menors o discapacitats, al cònjuge i als ascendents majors de 65 anys. D’altra banda, s’endureixen els controls per assegurar la capacitat econòmica per mantenir-los, quelcom que dificulta notablement les possibilitats d’un del sectors més desafavorits perpetuant la separació de les famílies.

Persecució de la solidaritat
La proposta no es conforma amb restringir els drets i llibertats dels estrangers tot abocant-los a la marginació social i la precarietat sinó que a més a més criminalitza i persegueix la solidaritat. Així doncs, acollir un immigrant o prestar-li ajuda de subsistència estarà sancionat amb multes de fins a 10.000 euros. També seran sancionades aquelles persones que permetin l’empadronament al seu domicili quan l’estranger no hi visqui efectivament, quelcom que no passa quan l’empadronat falsament és comunitari. Cal tenir en compte que estar empadronat és un requisit imprescindible per poder regularitzar la situació i obtenir permís de treball i residència. També s’endureixen els controls sobre els matrimonis amb extracomunitaris per mirar de detectar-ne aquells que segons l’Estat són de conveniència.

Són moltes les entitats i persones que ja han anunciat la seva desobediència a aquesta norma per raons humanitàries encara que se’ls persegueixi. De fet, es desconeix quin serà el límit d’aplicació d’aquestes mesures que podrien arribar a sancionar l’activitat d’ONG, fundacions i altres entitats que presten ajuda de diversos tipus als nouvinguts.

Augment dels dies de detenció
Malgrat el govern espanyol va assegurar en el seu moment que la Directiva de la vergonya no tindria conseqüències en la legislació estatal, la proposta preveu augmentar els dies de detenció en centres d’internament d’immigrants malgrat el clam internacional que en reivindica el tancament. A més a més, hi ha el perill que aquest límit sigui augmentat en el tràmit parlamentari. El principal aliat en aquesta reforma ara mateix és el PP, que vendrà el seu vot favorable a l’enduriment de la llei i de les previsions reglamentàries que hauran de concretar aspectes com els anys de permanència irregular a l’estat per obtenir el permís per arrelament social.

Tot i que el ministre Corbacho ha afirmat sense complexes que la nova llei és més garantista amb els drets del immigrants en procés d’expulsió, la realitat és que es restringeixen les possibilitats d’accés a la justícia gratuïta, generant situacions greus d’indefensió.

Dona maltractada, dona expulsada
Si bé ja era una pràctica habitual per part dels cossos policials, la reforma dona rang legal a l’obertura d’expedients d’expulsió a aquelles persones que denunciïn maltractaments. L’única sortida per a les dones maltractades que denunciïn les agressions és provar-les abans de que siguin expulsades, una broma de mal gust si el què es pretén és que amb la lentitud de la justícia i des de l’aïllament d’un centre d’internament les dones puguin aconseguir-ho.

Reacció i xenofòbia
La reforma presentada pel PSOE conté el 80% de les propostes fetes pel PP, quelcom que ja ha estat presentat per aquest darrer com una mostra de que les receptes de la dreta en matèria migratòria s’acaben imposant. Una vegada més, el PSOE s’ha alineat amb la reacció xenòfoba europea liderada per Sarkozy, arribant a incloure en algun cas el “dret de prioritat nacional” com reclamen algunes formacions d’extrema dreta com Democracia Nacional, España 2000 o Unitat Nacional Catalana.

-Enllaç: “Marxa per la Igualtat” de Barcelona a Madrid per denunciar la reforma de la Llei d’estrangeria

La requalificació del Miniestadi entra en fase decisiva

Malgrat la divisió en el bipartit municipal, l’alcalde Hereu és a punt de tancar un acord amb Xavier Trias, president del grup municipal de Convergència i Unió, principal partit de l’oposició, sobre la requalificació dels terrenys del Miniestadi del FCB. Aquest acord implicaria la construcció de pisos en terrenys que el Pla General Metripolità (PGM) té reservats a equipaments.

Des de la primera proposta l’any 1998 per part del Futbol Club Barcelona fins avui ha plogut molt però hi ha diversos aspectes claus que no han variat: la insistència del club, el suport del PSC i l’oposició veïnal.

L’actual directiva del Barça està decidida a tirar endavant el projecte del Miniestadi, que podria suposar pel club uns ingressos d’uns 100 milions d’euros que permetrien sufragar entre un 30 i un 40 per cent de la remodelació del Camp Nou d’acord amb la proposta faraònica de Norman Foster, que ha estat pressupostada en 250 milions. Tot plegat dista molt de la imatge de club solidari i treballador que vol vendre l’equip de Joan Laporta que no ha dubtat en mantenir una proposta especulativa ideada en l’època del constructor Nuñez. I és que el projecte actual és hereu directe de la proposta Barça 2000 que el mateix Laporta va atacar per motius ben similars als que esgrimeixen ara els veïns. D’altra banda, no és casualitat que un dels principals defensors del projecte a la directiva actual i probablement un dels artífexs d’haver desencallat la situació és Xavier Sala Martín, membre de la Fundació Catalunya Oberta, el lobby del sector més liberal de Convergència, i que algunes fonts properes a Laporta veuen com a candidat continuista a la presidència del Barça.

Iniciativa ja s’ha oposat al projecte però res fa pensar que la seva participació al govern municipal serveixi de gaire quan el PSC té les coses coll avall. Per la seva banda, el PP i ERC segueixen amb negociacions per sumar-se a l’acord. Per part d’ERC, Portabella ha fet diverses propostes, com ara que el nou barri sigui ecològic però alhora que s’hi construeixi un aparcament de 1.000 places enlloc de millorar la xarxa de transport públic com demanen els veïns. El PP en canvi s’ha limitat a atacar a l’alcalde alhora que anuncia que “donarà suport a un projecte que sigui bo per a Barcelona, el barri i el club”.

Associacions de veïns i entitats del barri de les Corts estan en peu de guerra des del primer dia per intentar aturar l’operació urbanística. Els veïns afirmen que al barri li calen més equipaments ja que els que hi ha es troben saturats. Així doncs, seria una gran contradicció augmentar la densitat de població que saturi més encara els serveis del barri enlloc de crear-ne de nous per garantir-ne la suficiència i qualitat. Una piscina municipal pendent des de fa 5 anys, tres residències per gent gran, un CAP o diversos centres educatius de tots els cicles són alguns dels equipaments que l’Ajuntament assegura que no pot executar per manca de sòl, quelcom poc justificable amb més de 180.000 metres quadrats de transformació previstos.

Els opositors al projecte també han denunciat les presses de l’Ajuntament per aprovar ara la requalificació per tal d’estalviar-se crítiques aprofitant el mes d’agost. A més a més, estan disposats a dur l’operació als tribunals ja que va en contra del que estableix el planejament urbanístic diferent. Cal tenir en compte que els terrenys del Barça estan considerats com a consolidats i difícilment es podria justificar un canvi en aquesta qualificació del sòl.

ERC: Nissaga de poder

Articles publicats a l’Accent 131 [enllaç]

El proper 14 de juny se celebrarà al Fòrum de Barcelona el Congrés Nacional d’ERC. Una setmana abans, el 7 de juny, les seus comarcals acolliran les eleccions primàries per escollir el President i Secretari General d’ERC. S’hi presenten quatre candidatures si no hi ha pactes previs entre elles, una possibilitat que RCat però que omple de dubtes la candidatura liderada per Uriel Bertran (EI). Al congrés s’hi ha d’aprovar la ponència que marcarà l’estratègia d’ERC els propers anys i dos són els temes que han centrat el debat: la separació entre càrrecs de govern i de partit (model EAJ-PNV) i la possibilitat de revisar i fins i tot trencar el tripartit actual.

Eleccions i tripartits

Qui encapçalarà la llista a les properes eleccions autonòmiques del Principat? Aquesta és la pregunta que més enfrontaments ha provocat. Puigcercós ja ha anunciat que té intenció de proposar-se com a candidat si guanya les eleccions internes del 7 de juny. Ara bé, no li faltaran competidors ja que també és la intenció de Carod-Rovira, que no es presenta com a càrrec del partit i que aposta per la separació de càrrecs, així Benach seria el líder del partit mentre ell seria candidat a la Generalitat. Puicercós va abandonar el govern després de les eleccions espanyoles per dedicar-se només al partit, una jugada que ha estat interpretada com un intent de desfer-se de Carod, tot deixant que es cremi al govern.

Què fer amb el tripartit és l’altre gran qüestió que es debat públicament entre les candidatures. De fet, la possibilitat que ERC aposti per renegociar el pacte de govern o fins i tot per trencar-lo si Montilla no assumeix la defensa del Concert econòmic i la convocatòria de referèndums ha fet saltar les alarmes dels socis de govern, especialment del PSC.

El poder venç a les idees

Acusacions de mobbing i represàlies als crítics, desqualificacions creuades i la polarització de la batalla entre Carod i Puigcercós han ofegat tot debat sobre les propostes de les candidatures sobre el model nacional i socio-econòmic. Poques coses han transcendit sobre aquests aspectes tot i que alguns podrien sorprendre per xocar amb el què ha estat l’ideari tradicional del partit. En un llibre presentat per l’ocasió, Puigcercós aposta obertament pel liberalisme econòmic com a model a seguir; ni l’eufemisme socialdemòcrata entra en el vocabulari del candidat. D’altra banda, els militants afins a Carod han hagut de pressionar la candidatura d’ERC Futur per incloure un full de ruta, força inversemblant amb Montilla de president i descaradament regionalista, sobre el referèndum del 2014 per decidir un nou estatut polític per la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Els crítics van per un altre camí. Carretero vol donar preferència als pactes amb Convergència en una estratègia de front nacionalista per caminar cap a una incerta sobirania. RCat afirma que abans Convergència farà les polítiques socials que vol ERC que no pas el PSC-PSOE les polítiques nacionals d’una formació independentista; quelcom força cert si l’ideari social de la direcció actual, sobretot de Puigcercós i Ridao, és assumit al congrés del dia 14 de juny.

Columna lateral: Crítics i no tant crítics

De les quatre candidatures que es presenten a les eleccions primàries d’ERC el proper 7 de juny, dues estan encapçalades per membres de l’actual direcció: Gent d’Esquerra (Puigcercós i Ridao) i ERC Futur (Benach i Niubó, els afins al President actual Carod-Rovira). Les altres dues candidatures les presenten els dos corrents crítics actuals, Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista, liderats per Carretero i Bertran respectivament.

RCat es va presentar el febrer de 2007 amb un manifest fora crític amb la direcció d’ERC. En la seva presentació exigien un congrés extraordinari que fes possible un relleu en la direcció del partit i un canvi d’estratègia. La notícia va irritar a la direcció sobretot en un moment en què la reedició del tripartit amb Montilla a la presidència de la Generalitat semblava completament precuinada abans de les eleccions. El corrent crític era la reacció d’una part dels militants que han desaprovat la política d’aliances amb un partit espanyol i sobretot el paper d’ERC al govern. Aquesta estratègia dels crítics arriba al congrés del juny amb la mateixa duresa que l’inici: presentació de candidatures a President i Secretari General i esmena a la totalitat a la ponència oficial. Malgrat tot, l’ombra del fracàs planeja sobre Carretero i Carendell.

Poc després un manifest signat per Uriel Bertran, aleshores membre de l’Executiva Nacional d’ERC, i Hèctor López Bofill, que ni tant sols era militant, s’apuntava a la petició d’un congrés extraordinari amb unes crítiques més suaus que les de RCat. Bertran, havia estat membre de l’executiva com a Portaveu de les joventuts i, des que Pere Aragonès l’havia rellevat, en formava part com a Secretari de Comunicació, gràcies a Joan Puigcercós, de qui havia estat la mà dreta. Aquesta estreta relació amb un dels candidats i el fet que només hagin presentat esmenes parcials a la ponència oficial ha sembrat el dubte sobre les intencions reals de la candidatura. Els rumors sobre un pacte amb Gent d’Esquerra abans del 7 de juny són notables entre la militància d’ERC i hi ha qui parla obertament de submarí per restar força al projecte de Carretero.

Article complementari: les candidatures

Enllaç a la imatge

9M: Quatre anys mirant a Madrid

La legislatura que s´acaba ha vingut marcada pel debat sobre el model d´estat en els seus diferents fronts. Des de la reforma de diversos estatuts fins al fracàs del procés democràtic a Euskal Herria. Els diferents partits catalans i espanyols amb representació parlamentària a Madrid es juguen el 9 de març la revàlida com a frontissa.

El paper de CiU, ERC i IC-V
Convergència i Unió ha intentat guanyar a Madrid el que dues vegades li ha pres el tripartit als “morros”. El pacte Mas – Zapatero sobre l´estatut pretenia capgirar el govern de la plaça Sant Jaume però l´arribada de Montilla va desfer les expectatives. CiU ha basat la seva estratègia en donar el suport just al Govern espanyol en grans afers i si pot ser en contra de l´opinió del tripartit, amb la imatge que l´aliat de Zapatero al Principat és Mas i no Montilla.

ERC es va veure sorpresa amb un bons resultats electorals a Madrid. El tàndem Carod – Puigcercós plantejat com a plebiscit a la trobada del president d´ERC amb ETA va donar els seus resultats. Després d´una legislatura marcada pels desafiaments del diputat Tardà per poder parlar en català o fent crides a manifestacions i protestes, ERC encara les eleccions amb la por de perdre el grup propi. Malgrat la batalla contra les retallades de l´Estatut i el discurs sobiranista, l´aposta per Ridao indica un canvi de rumb cap al “peix al cove”.

IC-V és la pota que aguanta el grup parlamentari d´Izquierda Unida a Madrid. De fet, sense els diputats catalans pinten bastos per a Llamazares després que l´única diputada pel País Valencià d´aquesta formació encapçali la nova coalició del Bloc i Iniciativa del Poble Valencià (IPV).

Les expectatives dels partits estatals
El PSOE es juga als Països Catalans la revàlida a les eleccions. Durant tota la legislatura el PSC s´ha mantingut entre dues aigües per no veure´s absorbit per l´espiral centralista i mirar d´evitar la fuga dels votants catalanistes. Ha estat la legislatura dels ministeris per als catalans del PSOE que han ocupat diverses carteres (Clos, Chacón, Soria…). Tot i això el govern del PSOE haurà de superar un dur examen al març després del desgavell d´infraestructures que va portar a la massiva manifestació de l´1 de desembre de 2007 i de la reivindicació d´un nou finançament de les dues comunitats.

El PP no ha estat lliure de polèmiques aquests 4 anys. Al Principat la línia moderada de Piqué ha caigut en favor del vell vidalquadrisme, amb Sirera al capdavant. Els conservadors aspiren a repetir els millors resultats del partit amb la mateixa tàctica de crispació que s´ha imposat a tot l´Estat i que ja van obtenir en temps de Vidal-Quadras.

Article publicat a l’Accent 124 [enllaç]