Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

Els discursos de la por, la llavor del terror

El doble atemptat dut a terme per un integrista cristià d’extrema dreta ha sacsejat, no només Noruega sinó Europa sencera. Després de la primera explosió, tots els dits van assenyalar aquest estrany enemic invisible que tants noms té: terrorisme islamista, jihadistes, Al Qaeda… Malgrat els bombardejos a l’Iraq, Afganistan o Líbia causen un nombre molt superior de morts cada any, ja és un fet en l’imaginari col·lectiu que qualsevol matança d’aquest tipus en un país “occidental” és cosa de grups armats d’origen islàmic. Aquest, però, no és ni un fenomen casual, ni una situació inofensiva.

Utilitzar el fonamentalisme islàmic, que existeix, per atacar en bloc al ciutadans d’origen estranger que conviuen amb nosaltres cada dia, és un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. El racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, viuen el seu millor moment a Europa des de la segona guerra mundial, i els seus discursos i actitud no són ja monopoli de grups exclusivament neonazis. Són molts els grups i persones que han fet de la xenofòbia el seu discurs bàsic i la seva font de rendibilitat política. Sí, ser racista ven, i més en temps de crisi, en què trobar un boc expiatori a prop de casa a qui culpar de tots els nostres mals és més fàcil que no pas qüestionar un sistema i ordre socioeconòmic establert injust, desigual i estructuralment violent.

Són els discursos de l’odi, de l’estigmatització, de la generalització contra els “diferents”, els que porten a un clima social on accions com la de les bombes i tiroteig a Noruega són possibles. Els discursos que generen aquesta desconfiança entre veïns són la primera pedra, tant imprescindible com simbòlica, perquè l’extrema dreta es faci un lloc en la vida pública: agressions al carrer, presència institucional, etc. I és aquesta capacitat d’intervenció en la vida pública que fa possible que marquin l’agenda política, generant un viratge cap a posicions xenòfobes al conjunt de la política. García-Albiol o Duran i Lleida són exemples de com la política vira amb facilitat cap a l’extrema dreta, estirada per grups nítidament xenòfobs com PxC. I també, també discursos com els llançats per Pilar Rahola i d’altres opinadors oficials amb llibres com “La República Islàmica d’Espanya”, abonen aquesta generalització que porta a la desconfiança i, per extensió, a l’odi, cap a les persones, en aquest cas, de religió musulmana.

No es tracta d’afirmar que aquestes persones celebren o aproven la matança (a excepció d’alguns que si que ho han fet), això seria una estupidesa, un acte de demagògia que res aporta a la construcció de la convivència. Però del què si que es tracta és de denunciar aquells discursos que, amb intencions diverses, abonen un clima polític i social que fa possible aquestes accions. No en va, en mateix assassí d’Oslo cita en el manifest on justifica les seves accions alça la bandera de la lluita contra el marxisme, el multiculturalisme i l’islam, discursos dels quals els mitjans i altaveus d’aquest país en van plens cada dia. I tant alarmant és això, que en la defensa d’uns suposats valors cristians a Europa com a arma ideològica contra els i les musulmanes, l’assassí d’Oslo citi personatges com Aristegui del PP.

No, no tot s’hi val. I cal que defensem la convivència als nostres barris i carrers per tal que fets com els de Neruega, o agressions i atacs quotidians presents al nostre dia a dia desapareixin per sempre. Cal combatre amb convicció i fermesa ideològica i política aquells que contribueixen a que es multipliquin els episodis de violència amb els seus discursos. Podem viure i conviure en societat, en comunitat, amb les nostres diferències i des del respecte, sense imposicions i en igualtat, però per això, caldrà neutralitzar políticament aquells qui apaguen foc amb gasolina.

[Pendent de revisió – Espero les vostres aportacions al debat]

Aquí us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema:

Si teniu enllaços també podeu deixar-los als comentaris i els aniré afegint.

Ja tenen el què volien. El PP i la caça virtual

Operació de màrqueting electoral brillant, i això que que amb aquests temes els del PP, sobretot a Catalunya, són més aviat dolents. Però la jugada aquesta vegada ha estat mestra. Les joventuts del PP han llançat a mitja campanya un videojoc, cutre com ell sol, on la Camacho sobre una bèstia voladora abatia immigrants, independentistes i altres éssers indesitjables pels nets del franquista Fraga. En poques hores l’escàndol està muntat, tothom crida, amenaça amb dur-ho a la fiscalia, i els de can fatxa, ràpid treu-ho, fan volar el joc. Li foten la culpa a l’empresa, si clar, que ens ho creiem tots, i demanen disculpes amb la boca petita. Això si, diuen que no volien posar-ho immigrants, sinó màfies, i així com qui no vol la cosa, ja els han posat al mateix sac. Sobre matar independentistes, no passa res que ningú crida, i a més a més amb això, a can Zapatero i el Sr. X, fan bona competència.
Però com deia, la jugada ha estat mestre. L’objectiu era competir directament amb els discurs xenòfob de l’extrema dreta i utilitzar als treballadors forasters de boc expiatori com ho eren els jueus en l’Alemanya nazi. Però a ca la Camacho saben que dir certes coses no està ben vist, i que fins i tot pot tenir conseqüències penals (i si no que li expliquin al tolerant aquell que tenen a Badalona), per això no poden dir a les coses pel nom que volen. La solució ja l’hem vist, ho dius igualment i després et retractes, que al votant fatxot que li encanta allò de “la culpa és del moro” ja li has arrencat un somriure i, qui sap, fins i tot un vot.

ppracistesOperació de màrqueting electoral brillant, i això que amb aquests temes els del PP, sobretot a Catalunya, són més aviat dolents. Però la jugada aquesta vegada ha estat mestra. Les joventuts del PP han llançat a mitja campanya un videojoc, cutre com ell sol, on la Camacho sobre una bèstia voladora abatia immigrants, independentistes i altres éssers indesitjables pels nets del franquista Fraga. En poques hores l’escàndol està muntat, tothom crida, amenaça amb dur-ho a la fiscalia, i els de can fatxa, ràpid treu-ho, fan volar el joc. Li foten la culpa a l’empresa, si clar, que ens ho creiem tots, i demanen disculpes amb la boca petita. Això si, diuen que no volien posar-ho immigrants, sinó màfies, i així com qui no vol la cosa, ja els han posat al mateix sac. Sobre matar independentistes, no passa res que ningú crida, i a més a més amb això, a can Zapatero i el Sr. X, fan bona competència.

Però com deia, la jugada ha estat mestre. L’objectiu era competir directament amb els discurs xenòfob de l’extrema dreta i utilitzar als treballadors forasters de boc expiatori com ho eren els jueus en l’Alemanya nazi. Però a ca la Camacho saben que dir certes coses no està ben vist, i que fins i tot pot tenir conseqüències penals (i si no que li expliquin al tolerant aquell que tenen a Badalona), per això no poden dir a les coses pel nom que volen. La solució ja l’hem vist, ho dius igualment i després et retractes, que al votant fatxot que li encanta allò de “la culpa és del moro” i “l’espaÑa una i no 51”  ja li has arrencat un somriure i, qui sap, fins i tot un vot.

CiU i la cursa de la xenofòbia

Convergència i Unió ha reobert el meló de la polèmica amb el padró municipal que havia quedat tancat fa uns mesos amb la resposta de l’Advocacia de l’Estat a l’Ajuntament de Vic. La conclusió aleshores va ser que la proposta de l’Alcalde de Vic, l’ultracatòlic conservador Josep Maria Vila d’Abadal, no s’ajustava a la legalitat i, per tant, no es podia aplicar. Arran d’això, l’eurodiputat de CiU, Ramon Tremosa, va demanar a la Comissió Europea que es pronunciés al respecte.

Malgrat la Comissió Europea es va limitar a reiterar el què diu la Directiva de la Vergonya al respecte, l’eurodiputat no va dubtar en manipular la notícia i assegurar que Brusel·les emplaçava a l’estat espanyol a no empadronar als nouvinguts sense permís de residència. La mentida era tant descarada que abans de tenir temps de fer un article al respecte (el tenia a mitges), la Comissió ja havia tret un comunicat desmentint la versió de Tremosa. Un escàndol majúscul que posa de relleu el viratge cap a la demagòcia xenòfoba de la federació regionalista que hauria de posar vermell a més d’un.

Doncs bé, com que ha quedat clar que el padró és un registre dels habitants d’un municipi al marge de quina sigui la seva situació administrativa i, per tant, no poden denegar-ne la inscripció a ningú, calia alguna manera de negar els drets bàsics als nouvinguts i poder-los xutar a patades del país. Al cap i a la fi, és aquest l’objectiu que persegueix l’Ajuntament de Vic. La solució, inspirada en el discurs xenòfob d’un neonazi postfranquista que té cadira al consistori, passa per delatar a qui no tingui els papers en regla perquè siguin expulsats. Suposo que els convergents i els seus socis deuen frisar per veure unitats de la policia, a poder ser de la Brigada d’Informació, anant casa per casa i traient-ne detingudes a famílies durant la matinada per, després de passar 60 dies en algún infecte camp de concentració a Algesires o la Zona Franca, siguin expulsats i abandonats al mig del desert subsaharià. Això sí, sempre pel seu bé, per salvaguardar-los de l’explotació a la què els sotmeten els empresaris, és a dir, ells mateixos. I és que ara sobren, però no ho feien quan servien de mà d’obra barata i dòcil que empassava fins i tot amb accidents laborals, amputacions i mort. Caldria recordar que no tenir el permís de residència en regla és una mera infracció administrativa i no pas un delicte, com va afirmar Artur Mas a TV3 durant l’entrevista amb la Sra. Terribas tot fent gala de que la ignorància i la mentida són les armes habituals del discurs de la demagògia racista.

Visceral el què dic? I tant. Tant visceral com el fàstic que em produeix que en nom d’un pretès humanisme cristià, es revesteixi de repulsiu paternalisme el que no és més que racisme utilitarista. És inacceptable que parlem d’immigració simplement com a força de treball. És inacceptable tractar a aquestes persones com si fossin simples peces de l’engranatge productiu que es pot desballestar quan els beneficis ja són en mans de quatre empresaris i la demanda ha caigut a causa d’un sistema econòmic basat en l’avarícia d’una colla de lladres i pocavergonyes.

Tornant a les mesures proposades pels convergents –i unionistes-, resulta que la delació també és il·legal, a banda de repugnant. Com ja va advertir l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona en el seu moment (veure comunicat en PDF), el padró és un arxiu de titularitat pública sotmès a la Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals. Per tant, les administracions competents en estrangeria poden obtenir dades del padró d’un municipi en l’exercici de les seves funcions, però en cap cas es poden fer cessions com les plantejades per l’ajuntament de la plana. L’Estat ja ha dit que no pensa fer res amb els llistats que li enviï. Doncs bé, massa poc. I tant que ha de fer. I si no ho fa el govern central ho haurà de fer algú altre, i si no ja ho faré jo: denunciar a l’ajuntament a l’Agència de Protecció de Dades i, si s’escau, a la fiscalia.

Però jo encara diré més. La mesura és un clar retorçament de l’ordenament jurídic per tal de coaccionar als nouvinguts i que aquests no s’intentin empadronar per tal de no ser delatats. Aquesta mesura té terribles conseqüències, que són les que busquen a cal Mas-Duran: negació de sanitat, educació i serveis socials. A més a més, si no es poden empadronar se’ls pot arribar a fer impossible la obtenció de permís de residència i treball per la via de l’arrelament. Una mesura administrativa sense cap mena de recolzament legal pot bloquejar l’aplicació de Lleis Orgàniques impedint l’accés als drets fonamentals i humans reconeguts tant a l’estat espanyol, a la Unió Europea i al Dret Internacional?

Doncs bé, que cadascú tregui conclusions. Jo, personalment, penso plantar cara al discurs demagog que posa en perill la convivència als nostres carrers. Cal frenar l’avanç d’una dreta xenòfoba que, igual que Berlusconi i Sarkozy, no dubta en virar el seu discurs per tal de no perdre electoral davant partits d’extrema dreta amb qui acaba pactant. Catalunya està seguint els passos de molts altres indrets d’Europa. Només de nosaltres depen barrar el pas als racistes i posar-nos al costat dels drets de totes les persones a viure amb dignitat.

A Catalunya no hi cap tothom? Doncs jo tinc molt clar qui es queda i qui se’n va!

Els punts foscos de la nova Llei d’Estrangeria

Article publicat a l’Accent 164 [enllaç]

El projecte de reforma de la Llei d’estrangeria ja és al Congrés dels Diputats i es troba ara en fase de debat parlamentari. Al llarg dels propers mesos el PSOE, autor de la proposta, haurà de negociar amb la resta de grups la reforma per tal d’assolir la majoria suficient per aprovar-la. La proposta del govern denota un clar caràcter utilitarista dels estrangers prescindint de la seva condició humana per ser tractats només com a peces del procés productiu. Si en època de vaques magres la integració i les regularitzacions massives formaven part del discurs oficial, quan arriben vaques magres les expulsions, l’aïllament i la persecució són la recepta per precaritzar les condicions de vida i aconseguir el retorn als països d’origen.
Accés a l’habitatge
La proposta del govern deixa enrere la igualtat en l’accés a les ajudes públiques a l’habitatge, tot obrint la porta a les administracions públiques que les convoquin per establir restriccions al estrangers que no siguin considerats de llarga durada, el que dificulta l’estabilitat dels i les nouvingudes abocant-les a la precarietat més absoluta per manca d’habitatge. Paral•lelament, s’endureixen les sancions i mesures de persecució de la sobreocupació de pisos. D’una banda es tanquen les portes a l’accés a l’habitatge i per l’altre es persegueixen les poques opcions reals de tenir un sostre, tot un atzucac que no és casual.

Reagrupament de familiars
Una de les novetats més criticades per les associacions en defensa dels drets humans és l’enduriment de les condicions per reagrupar familiars. La reforma planteja limitar el reagrupament als fills menors o discapacitats, al cònjuge i als ascendents majors de 65 anys. D’altra banda, s’endureixen els controls per assegurar la capacitat econòmica per mantenir-los, quelcom que dificulta notablement les possibilitats d’un del sectors més desafavorits perpetuant la separació de les famílies.

Persecució de la solidaritat
La proposta no es conforma amb restringir els drets i llibertats dels estrangers tot abocant-los a la marginació social i la precarietat sinó que a més a més criminalitza i persegueix la solidaritat. Així doncs, acollir un immigrant o prestar-li ajuda de subsistència estarà sancionat amb multes de fins a 10.000 euros. També seran sancionades aquelles persones que permetin l’empadronament al seu domicili quan l’estranger no hi visqui efectivament, quelcom que no passa quan l’empadronat falsament és comunitari. Cal tenir en compte que estar empadronat és un requisit imprescindible per poder regularitzar la situació i obtenir permís de treball i residència. També s’endureixen els controls sobre els matrimonis amb extracomunitaris per mirar de detectar-ne aquells que segons l’Estat són de conveniència.

Són moltes les entitats i persones que ja han anunciat la seva desobediència a aquesta norma per raons humanitàries encara que se’ls persegueixi. De fet, es desconeix quin serà el límit d’aplicació d’aquestes mesures que podrien arribar a sancionar l’activitat d’ONG, fundacions i altres entitats que presten ajuda de diversos tipus als nouvinguts.

Augment dels dies de detenció
Malgrat el govern espanyol va assegurar en el seu moment que la Directiva de la vergonya no tindria conseqüències en la legislació estatal, la proposta preveu augmentar els dies de detenció en centres d’internament d’immigrants malgrat el clam internacional que en reivindica el tancament. A més a més, hi ha el perill que aquest límit sigui augmentat en el tràmit parlamentari. El principal aliat en aquesta reforma ara mateix és el PP, que vendrà el seu vot favorable a l’enduriment de la llei i de les previsions reglamentàries que hauran de concretar aspectes com els anys de permanència irregular a l’estat per obtenir el permís per arrelament social.

Tot i que el ministre Corbacho ha afirmat sense complexes que la nova llei és més garantista amb els drets del immigrants en procés d’expulsió, la realitat és que es restringeixen les possibilitats d’accés a la justícia gratuïta, generant situacions greus d’indefensió.

Dona maltractada, dona expulsada
Si bé ja era una pràctica habitual per part dels cossos policials, la reforma dona rang legal a l’obertura d’expedients d’expulsió a aquelles persones que denunciïn maltractaments. L’única sortida per a les dones maltractades que denunciïn les agressions és provar-les abans de que siguin expulsades, una broma de mal gust si el què es pretén és que amb la lentitud de la justícia i des de l’aïllament d’un centre d’internament les dones puguin aconseguir-ho.

Reacció i xenofòbia
La reforma presentada pel PSOE conté el 80% de les propostes fetes pel PP, quelcom que ja ha estat presentat per aquest darrer com una mostra de que les receptes de la dreta en matèria migratòria s’acaben imposant. Una vegada més, el PSOE s’ha alineat amb la reacció xenòfoba europea liderada per Sarkozy, arribant a incloure en algun cas el “dret de prioritat nacional” com reclamen algunes formacions d’extrema dreta com Democracia Nacional, España 2000 o Unitat Nacional Catalana.

-Enllaç: “Marxa per la Igualtat” de Barcelona a Madrid per denunciar la reforma de la Llei d’estrangeria

El centre-dreta de Nebrera o el retorn de la dreta dels 30

Salta a la premsa el malestar de part de la cúpula del PP a Catalunya per les iniciatives independents de la diputada i número 2 a les llistes del PP al Parlament Montserrat Nebrera. Presenta un nou projecte de debat per sanejar la política catalana i crear un centre-dreta a Catalunya capaç de recuperar l’esperança i els valors. És tant pretensiosa i pedant que tot indica que no assolirà els seus objectius, tampoc el d’aglutinar 100.000 persones als seus sopars ni els de dur 2.000 militants nous al PP. [Veure notícia a el Singular].

El seu projecte es diu Alternativa de Govern i fins i tot té una web que presumiblement (respectarem la presumpció d’innocència), pretén crear debat polític sobre diversos temes. Entro i hi dono un tomb. El procediment és el següent: Nebrera seixa anar una frase curteta sobre un tema, si pot estar carregat de demagògia i sense aportar res concret, ni arguments ni propostes de solucions, deixa que els i les visitants a la web discuteixin sobre el tema. No entraré pas a valorar les opinions que hi deixa la gent, de moment, ja que fa poc com per imputar a Nebrera el perfil mig dels participant als debats. Ara bé, citaré algunes de les frases que deixa anar i es queda tant ample:

-L’educació funciona només sobre el model d’autoritat del mestre.

-El sistema tributari més efectiu és el que no ofega el ciutadà mig.

-La immigració no existeix, perquè els que arriben, venen per a quedar-s’hi. La segregació pot no ser sempre dolenta.

-La família és l’eix vertebral de la comunitat, de la transmissió dels seus valors i de l’educació en llibertat.

Ja veiem doncs de què va la història de recuperar el centre-dreta català: recuperar el discurs de la clàssica dreta. Com si de la CEDA o la COPE es tractés, de la mà d’una tradicionalista com Nebrera ens arriben les claus de la dreta més carca, la de la Lliga de Cambó, l’Unió de Duran, l’Opus Dei de Balaguer o els Legionarios de Cristo del Carrer Gènova de Madrid.

A tall de contraatac deixaré anar algunes frases meves en relació amb les de Nebrera:

-immigrar v. intr. Venir a establir-se en un país que no és el propi. (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, DIEC). Així, hi ha immigració si venen per quedar-se, venir de pas se’n diu turisme.

-L’educació és un valor. L’educació i l’ensenyament han de transmetre coneixements teòrics i pràctics, així com valors. L’educació d’ha de basar en la pedagogia i la relació de cooperació entre els companys i companyes. L’ensenyament basat en l’autoritat absoluta del mestre fomenta la individualitat, l’autoritarisme i la competència entre companys. El mestre mereix respecte, no simple submissió i obediència.

-El sistema tributari més efectiu és aquell que redistribueix la riquesa. Si ens agafem a la frase de Nebrera, tant és que les grans empreses i multimilionaris es folrin a costa dels altres ni que el sistema econòmic ofegui els més explotats. No esperava menys del seu look de nena bé de la Bonanova.

-La família tradicional no ha de ser l’eix vertebral. La submissió dels membres de la família a un patriarca (dona i fills i filles) no és precisament la millor cadena de transmissió de valors. Les diferents unitats de convivència lliurement escollides i basades en el respecte, la llibertat i la cooperació són la millor forma de composar una societat on les persones es tractin d’igual a igual.

La demagògia racista de Convergència i Unió

Llegeixo al bloc de Carme Laura Gil, ex consellera d’educació a la que molts estudiants aleshores de secundària recordem més per la seva aposta per la privada que per suprimir barracons de la pública, un article que em fa esverar. La paraula políticament incorrecta : “moro” [llegir] es diu l’article. No em crec el que llegeixo. Moro és el de Mauritània, sí, i què?

Carme Laura sap perfectament que el mot moro no s’empre avui en dia per designar als qui venen de Mauritània sinó a totes aquelles persones que venen de països àrabs i/o de religió musulmana. No he estat mai un defensor d’allò políticament correcte, mai he estat políticament correcte. A les persones les podem anomenar pel gentilici sense necessitat de caure en el parany d’allò políticament incorrecte senyora Laura Gil. Catalans, marroquins, algerians, cubans… i no hi ha cap mena de problema. No cal que canvii vostè el nom al blat, ni que vigili si hi ha australians a la costa, als moros i cristians del sud deixi’ls tranquils que desfilin i guardis, sobretot, la demagògia racista per actes de partit, a veure si desapareixen del mapa polític d’una vegada.

Justificar l’ús incorrecte, vexatori i racista del mot moro fent un repàs d’expressions que el contenen és simplement marejar la perdiu i incitar al personal a que adoptin un llenguatge racista. Inacceptable. Sort en tenim que no crec que torni a ésser consellera. La següent quina serà? marica, puta, negre, pagès…? què mirarà de justificar la propera vegada? L’homofòbia, el sexisme, més racisme, el classisme?

Ah! I de blaveros i regionalistes ja en parlarem un altre dia…