Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

Els discursos de la por, la llavor del terror

El doble atemptat dut a terme per un integrista cristià d’extrema dreta ha sacsejat, no només Noruega sinó Europa sencera. Després de la primera explosió, tots els dits van assenyalar aquest estrany enemic invisible que tants noms té: terrorisme islamista, jihadistes, Al Qaeda… Malgrat els bombardejos a l’Iraq, Afganistan o Líbia causen un nombre molt superior de morts cada any, ja és un fet en l’imaginari col·lectiu que qualsevol matança d’aquest tipus en un país “occidental” és cosa de grups armats d’origen islàmic. Aquest, però, no és ni un fenomen casual, ni una situació inofensiva.

Utilitzar el fonamentalisme islàmic, que existeix, per atacar en bloc al ciutadans d’origen estranger que conviuen amb nosaltres cada dia, és un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. El racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, viuen el seu millor moment a Europa des de la segona guerra mundial, i els seus discursos i actitud no són ja monopoli de grups exclusivament neonazis. Són molts els grups i persones que han fet de la xenofòbia el seu discurs bàsic i la seva font de rendibilitat política. Sí, ser racista ven, i més en temps de crisi, en què trobar un boc expiatori a prop de casa a qui culpar de tots els nostres mals és més fàcil que no pas qüestionar un sistema i ordre socioeconòmic establert injust, desigual i estructuralment violent.

Són els discursos de l’odi, de l’estigmatització, de la generalització contra els “diferents”, els que porten a un clima social on accions com la de les bombes i tiroteig a Noruega són possibles. Els discursos que generen aquesta desconfiança entre veïns són la primera pedra, tant imprescindible com simbòlica, perquè l’extrema dreta es faci un lloc en la vida pública: agressions al carrer, presència institucional, etc. I és aquesta capacitat d’intervenció en la vida pública que fa possible que marquin l’agenda política, generant un viratge cap a posicions xenòfobes al conjunt de la política. García-Albiol o Duran i Lleida són exemples de com la política vira amb facilitat cap a l’extrema dreta, estirada per grups nítidament xenòfobs com PxC. I també, també discursos com els llançats per Pilar Rahola i d’altres opinadors oficials amb llibres com “La República Islàmica d’Espanya”, abonen aquesta generalització que porta a la desconfiança i, per extensió, a l’odi, cap a les persones, en aquest cas, de religió musulmana.

No es tracta d’afirmar que aquestes persones celebren o aproven la matança (a excepció d’alguns que si que ho han fet), això seria una estupidesa, un acte de demagògia que res aporta a la construcció de la convivència. Però del què si que es tracta és de denunciar aquells discursos que, amb intencions diverses, abonen un clima polític i social que fa possible aquestes accions. No en va, en mateix assassí d’Oslo cita en el manifest on justifica les seves accions alça la bandera de la lluita contra el marxisme, el multiculturalisme i l’islam, discursos dels quals els mitjans i altaveus d’aquest país en van plens cada dia. I tant alarmant és això, que en la defensa d’uns suposats valors cristians a Europa com a arma ideològica contra els i les musulmanes, l’assassí d’Oslo citi personatges com Aristegui del PP.

No, no tot s’hi val. I cal que defensem la convivència als nostres barris i carrers per tal que fets com els de Neruega, o agressions i atacs quotidians presents al nostre dia a dia desapareixin per sempre. Cal combatre amb convicció i fermesa ideològica i política aquells que contribueixen a que es multipliquin els episodis de violència amb els seus discursos. Podem viure i conviure en societat, en comunitat, amb les nostres diferències i des del respecte, sense imposicions i en igualtat, però per això, caldrà neutralitzar políticament aquells qui apaguen foc amb gasolina.

[Pendent de revisió – Espero les vostres aportacions al debat]

Aquí us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema:

Si teniu enllaços també podeu deixar-los als comentaris i els aniré afegint.

Ja tenen el què volien. El PP i la caça virtual

Operació de màrqueting electoral brillant, i això que que amb aquests temes els del PP, sobretot a Catalunya, són més aviat dolents. Però la jugada aquesta vegada ha estat mestra. Les joventuts del PP han llançat a mitja campanya un videojoc, cutre com ell sol, on la Camacho sobre una bèstia voladora abatia immigrants, independentistes i altres éssers indesitjables pels nets del franquista Fraga. En poques hores l’escàndol està muntat, tothom crida, amenaça amb dur-ho a la fiscalia, i els de can fatxa, ràpid treu-ho, fan volar el joc. Li foten la culpa a l’empresa, si clar, que ens ho creiem tots, i demanen disculpes amb la boca petita. Això si, diuen que no volien posar-ho immigrants, sinó màfies, i així com qui no vol la cosa, ja els han posat al mateix sac. Sobre matar independentistes, no passa res que ningú crida, i a més a més amb això, a can Zapatero i el Sr. X, fan bona competència.
Però com deia, la jugada ha estat mestre. L’objectiu era competir directament amb els discurs xenòfob de l’extrema dreta i utilitzar als treballadors forasters de boc expiatori com ho eren els jueus en l’Alemanya nazi. Però a ca la Camacho saben que dir certes coses no està ben vist, i que fins i tot pot tenir conseqüències penals (i si no que li expliquin al tolerant aquell que tenen a Badalona), per això no poden dir a les coses pel nom que volen. La solució ja l’hem vist, ho dius igualment i després et retractes, que al votant fatxot que li encanta allò de “la culpa és del moro” ja li has arrencat un somriure i, qui sap, fins i tot un vot.

ppracistesOperació de màrqueting electoral brillant, i això que amb aquests temes els del PP, sobretot a Catalunya, són més aviat dolents. Però la jugada aquesta vegada ha estat mestra. Les joventuts del PP han llançat a mitja campanya un videojoc, cutre com ell sol, on la Camacho sobre una bèstia voladora abatia immigrants, independentistes i altres éssers indesitjables pels nets del franquista Fraga. En poques hores l’escàndol està muntat, tothom crida, amenaça amb dur-ho a la fiscalia, i els de can fatxa, ràpid treu-ho, fan volar el joc. Li foten la culpa a l’empresa, si clar, que ens ho creiem tots, i demanen disculpes amb la boca petita. Això si, diuen que no volien posar-ho immigrants, sinó màfies, i així com qui no vol la cosa, ja els han posat al mateix sac. Sobre matar independentistes, no passa res que ningú crida, i a més a més amb això, a can Zapatero i el Sr. X, fan bona competència.

Però com deia, la jugada ha estat mestre. L’objectiu era competir directament amb els discurs xenòfob de l’extrema dreta i utilitzar als treballadors forasters de boc expiatori com ho eren els jueus en l’Alemanya nazi. Però a ca la Camacho saben que dir certes coses no està ben vist, i que fins i tot pot tenir conseqüències penals (i si no que li expliquin al tolerant aquell que tenen a Badalona), per això no poden dir a les coses pel nom que volen. La solució ja l’hem vist, ho dius igualment i després et retractes, que al votant fatxot que li encanta allò de “la culpa és del moro” i “l’espaÑa una i no 51”  ja li has arrencat un somriure i, qui sap, fins i tot un vot.