Tributs.cat: la sobirania amb profilàctic

ATCLa posada en escena no ha pogut ser millor. El President, el govern en bloc, les Diputacions, i una campanya d’agitació mediàtica del Partido Popular durant la darrera setmana amenaçant en portar al govern a les masmorres si gosaven crear una agència tributària autonòmica al marge de la llei. Eh, com si no existís ja això, dins de la llei. Els titulars de la premsa, de la que sol ballar al ritme que timbaler de Palau, no podien ser més grandiloqüents:

  • ARA: El Govern presenta Tributs de Catalunya com “un pas cap a la Hisenda catalana plenament integrada”
  • ARA: Els presidents de les quatre diputacions catalanes celebren el pas endavant cap a la “sobirania fiscal”
  • Vilaweb: Catalunya estrena l’embrió de la hisenda pròpia
  • Nació Digital: La hisenda catalana pren vida

Ni embrió, ni fetus, ni avortament. Aquí la sobirania no ha sortit ni del profilàctic. No és que hi hagi un excés de gesticulació, és que ens prenen directament per imbècils. El govern, els seus socis, i les claques subvencionades que aplaudeixen i repeteixen acríticament al seu voltant. Aquí no s’ha creat res de nou. Vaja, o és que algú es pensava que es podia crear una hisenda pròpia no calia ni passar per l’aprovació d’una llei al Parlament? I no entro aquí en la legalitat o il·legalitat, això ja ho resoldran al TC quan Rajoy doni la ordre, vull dir, presenti el recurs.

Tributs.cat no és res de nou. És el lloc web de l’Agència Tributària de Catalunya, i el domini està registrat, com a mínim, des de l’any 2006. Aquest organisme es troba regulat a la Llei 7/2007, i la seva funció principal és la de “gestionar, liquidar, inspeccionar i recaptar els tributs propis de la Generalitat i els tributs estatals cedits totalment a la Generalitat, d’acord amb el que disposa l’article 204 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya” (art. 2.1.a). Amb una bonica oficina al carrer Fontanella de Barcelona, sereu molts els que hi heu anat a presentar els papers per alguna herència o donació, per exemple. No inclou, evidentment, aquells impostos sobre els quals la Generalitat en rep un percentatge determinat, però que gestiona l’Agència Tributària estatal, com l’IVA, Societats, o l’IRPF (entre vosaltres i jo, és on està la “xixa”).

On rau, doncs, la novetat? En un intent de crear una finestreta única que faci la vida més fàcil als ciutadans i, especialment, als gestors i professionals del sector. Un servidor, que hi ha hagut de fer visites, sempre agraeix que li simplifiquin la feina i la vida, però no em parlin de sobirania fiscal, que m’agafa un atac de riure.

Ara, amb una xarxa de 53 oficines arreu de Catalunya i mitjançant la pàgina web, es podran fer els tràmits corresponents als diferents impostos, tributs i cànons que fins ara gestionaven les diputacions i la Generalitat per separat. De fet, la nova finestreta única ni tant sols agrupa el conjunt de tributs locals, ja que aquells Ajuntament més grans que gestionen directament els seus impostos, com Barcelona, no hi estan integrats. La raó és senzilla, la col·laboració s’ha signat entre la Generalitat i les quatre Diputacions, que gestionen els tributs d’aquells Ajuntaments que no tenen estructura pròpia per fer-ho. De fet, fins i tot alguns consells comarcals han gestionat els tributs dels seus ajuntaments, si bé és una fórmula en extinció. Per exemple, fa poc que la Diputació de Girona ha assumit la gestió que fins ara feia el Consell Comarcal del Ripollès.

De fet, la principal novetat que aporta alguna cosa rellevant, és que les oficines de les diputacions assumeixen les funcions també de l’Agència Tributària de Catalunya. Així, per presentar, per exemple, una autoliquidació de l’impost de successions, no caldrà desplaçar-se a una de les quatre oficines que té (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona), sinó que es podrà presentar en qualsevol de les de les diputacions. Els detalls de la finestreta única, els podeu veure aquí: http://www.tributs.cat/web/tributs/finestreta-unica

Ep, i si pensàveu, mira com a mínim ho han integrat tot… Entreu a Tributs.cat i cliqueu sobre algun dels banners que hi ha a la dreta de les respectives diputacions. Tatxan! És un enllaç a la respectiva oficina de gestió de tributs que ja existia abans. Vaja, que aquí no han fet pencar ni a l’informàtic. Bé sí, algú ha treballat i molt: els de comunicació i propaganda. Perquè el què hem vist avui, senyores i senyors, ha estat un gran xou per vendre fum, aire i èpica. Però aquí, ni sobirania, ni bases, ni embrions. Que aquí sembla que canviï tot, però canviar, no canvia res de res.

Els impostos són on eren, els gestors, són els que eren, i mentrestant, el frau fiscal (el legal, i l’il·legal) segueixen drenant els recursos públics cap als de sempre. I no mirin a Madrid, sinó a qui té comptes a Liechtenstein, visqui on visqui.

P.S.: Si heu de saltar a la jugular, us podeu estalviar els clàssics avorrits del típic agent del CNI que posa pals a les rodes. Gràcies.

Anuncis

Tenien pressa

Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l’asfixia d’una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l’atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari… No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara.

La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l’esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d’estructures d’estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d’interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d’independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa.

La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l’acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d’independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòstia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d’avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l’accés a la sanitat, l’educació i l’habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa.

Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col·lectives, han de formar part d’una estratègia comuna d’alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l’ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes populars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l’endemà.

La situació de saqueig de l’economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d’ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen.

I tot plegat corre pressa, molta pressa.

*Article publicat a L’Accent 238 

El Prat? Públic i català

Han saltat totes les alarmes: el govern espanyol, el del PP, ha aturat la privatització parcial dels aeroports de Barajas (Madrid) i el Prat (Barcelona). L’empresariat català, Convergència i Unió, i alguns mitjans de comunicació ja han posat el crit al cel. “Torna el centralisme!” diuen, il·lusos, pensant que mai havia marxat. “És un greuge per Catalunya!” diuen, ofesos, com si la privatització orquestrada per Pepe Blanco fos una fita de l’autogovern. “Rajoy vol privatitzar AENA!” com si el què estava previst fins ara no fos això, malvendre a alguna empresa la gestió dels aeroports.

Clar, a can PP són molt dolents i espanyolistes, i per això Duran els aprova els paquets de mesures de Rajoy (encara que segons Mas Colell aquestes suposin ofegar Catalunya), o desmantellen la política exterior de la Generalitat per obtenir el vist-i-plau de la virreina Camacho. Transició nacional cap al dret a decidir, en diuen. Ens pretenen més idiotes del que som, m’agrad pensar. Però clar, és que Pepe Blanco havia promès “una presència determinant de Catalunya en la gestió del Prat”. Algú se l’havia cregut, oi? “Apoyaré la reforma del estatuto…” ressona a les nostres orelles quan veiem la indignació de l’establishment del Principat, esquintçan-se les vestidures davant d’aquesta decisió que no deixarà, que una vegada més, ens adonem quan sigui massa tard que el govern espanyol ens havia tornat a enganyar.

Centralització? Sí, ben probable quan es tracta del PP (i del PSOE). Però les notícies i rumors sobre l’aturada d’aquesta privatització ja sonaven amb l’anterior govern. La cosa és senzilla: les empreses volen fer un gran negoci amb la gestió dels aeroports, i com més redueixin el cost de l’operació, major serà el benefici. Cada milió d’euros que s’estalviïn en l’adjudicació d’accions, és un milió d’euros més que haurem regalat de totes les nostres butxaques a algun milionari de torn. No, no m’expliqueu allò de fomentar l’activitat econòmica, que aquí tothom sap que els expedients de regulació d’ocupació i la precarització dels llocs de treball als aeroports després de la privatització és la crònica d’una mort anunciada.

Que no ens prenguin més el pèl, si us plau. CiU, i el seu entorn mediàtic i empresarial (o potser ho hauríem de dir al revés) el què volen és la privatització de tots els sectors estratègics i del màxim dels serveis públics possibles. Res nou a l’horitzó d’un govern que aplica, descàrrega a descàrrega, la Doctrina del Shock de manual des que va prendre possessió.

Els aeroports són infraestructures que tenen un cost molt elevat, suposen un esforç pressupostari i financer per al sector públic que paguem tots i totes de les nostres butxaques. De cada 4, 8 o 18% d’IVA quan anem a comprar, de cada retenció, de cada declaració de la renda, tot ho paguem nosaltres. I com els aeroports, podem parlar dels centres i hospitals de l’ICS, dels centres cívics, de la loteria públic i un llarg etcètera. Si la infraestructura l’hem pagat nosaltres, deixarem que ara algú s’embutxaqui milions d’euros de beneficis, sense contribuir al cost de la infraestructura, i que a sobre precaritzi més les condicions de treball del personal aeroportuari? La resposta és no, independentment de qui formuli la pregunta, Barcelona o Madrid.

I anem en compte, que potser el dia que proclamem la independència, no ens quedarà res sobre la qual proclamar-la. Que fotent les culpes de tots els mals a Madrid, algun dia ens despertarem i ens hauran convertit el país sencer en una Societat Anònima de la qual, el 99% de nosaltres, no en tindrem ni un sola acció. El Prat, com la sanitat, l’educació o les maleïdes vies de la RENFE: 100% catalanes i 100% públiques.