Construcció nacional, autodeterminació i escenaris de consulta

Article publicat a l’Accent digital el 18 d’abril de 2013

És un fet evident que la qüestió nacional ha impregnat el conjunt del debat polític, especialment a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Les eleccions del novembre de 2012 van situar les posicions polítiques favorables i contràries a l’autodeterminació i a la independència en un escenari de conflicte, i ja no de mera resistència. En aquest context, el pacte de legislatura entre CiU i ERC ha situat en el centre del debat polític, en l’objectiu fonamental de la legislatura, la celebració d’una consulta sobre el futur status polític de la CAC. Són molts els elements de debat, perspectives d’anàlisi i estratègies que es poden seguir en aquest àmbit. Amb aquest article es pretén fer una aportació al debat, i sobretot, plantejar els dubtes i les percepcions de l’error estratègic –i fins i tot ideològic- que suposa centrar el full de ruta de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular al voltant d’una hipotètica celebració d’una consulta no vinculant (cal no oblidar aquest aspecte clau) per part del Parlament o del Govern de la Generalitat de Catalunya. Com a aportació a un debat de caràcter estratègic i tàctic, aquest es fa des de la premissa que hi ha quatre objectius irrenunciables que defineixen a l’Esquerra Independentista: la reunificació dels Països Catalans, la seva independència, el socialisme com a programa polític, econòmic i democràtic del subjecte polític, i el feminisme [i].

El caràcter tàctic de la consulta, i de la no-consulta

Així doncs, plantejar el procés d’autodeterminació dels Països Catalans en clau de victòria conjuntural d’una consulta o referèndum no vinculant en una part del país, és un error estratègic absolut. Aquesta no és una afirmació buida, sinó que és la conclusió a un seguit de premisses que fa temps que planen en el debat polític nacional.

En primer lloc, perquè no estableix cap lligam entre les suposades fases d’independència per territoris, fent de la referència als Països Catalans una mera retòrica buida de tot contingut i voluntat de construcció nacional.

En segon lloc, perquè una derrota en termes electorals en una hipotètica consulta oficial, deixa en via morta el camí iniciat i el creixement sense precedents de l’independentisme, especialment a la CAC. Aquesta derrota comportaria (1) la impossibilitat de plantejar una declaració unilateral d’independència, i una nova convocatòria de consulta en un curt termini de temps; (2) una deslegitimació de l’independentisme que quedaria tocat i moribund davant l’estat i la comunitat internacional, enfortint a l’enemic; i (3) l’independentisme quedaria sense cap mena de full de ruta per seguir avançant, obligant a un replantejament no només tàctic sinó també estratègic que deixaria en cendres tot allò obtingut fins avui.

Això, però, no obsta a considerar la consulta com un dels punts d’inflexió fonamentals en la tàctica a desplegar per l’Esquerra Independentista en la conjuntura actual. D’una banda, és sabut i notori que Convergència i Unió treballa a dia d’avui sobre la hipòtesi de que no se celebrarà cap mena de consulta per dos motius: ni l’estat té cap intenció de permetre-la, ni el govern d’Artur Mas cap intenció d’enfrontar-se a l’estat i desobeir-lo convocant-la. De l’altra banda, ERC posat tota la carn a la graella en un pacte de legislatura amb CiU que es basa fonamentalment en què els republicans s’empassen tota la merda haguda i per haver sempre i quant hi hagi consulta, un escenari que s’esquerda per moments ja que Junqueras sap perfectament que no n’hi haurà si depèn de CiU.

Així doncs, es fa més necessari que mai evidenciar el frau democràtic imminent que suposa l’incompliment del contingut plebiscitari de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que no és altre que el mandat inequívoc de convocar una consulta amb o sense el consentiment de l’estat. Paral·lelament, es fa imprescindible evidenciar la cortina de fum que està suposant l’estira-i-arronsa del pacte de legislatura entre CiU i ERC per executar el programa de desposseïment democràtic i saqueig econòmic impulsat per la Troika i executat de bon grat per pur interès de classe per part de CiU. En aquest sentit, es fa necessari provocar els escenaris que escenifiquin aquesta situació com el què va suposar l’oposició d’ERC a l’auditoria del deute proposada per la CUP-AE al Parlament, o l’aïllament republicà ens els moviments populars i espais de lluita contra les retallades, l’austericidi i el saqueig. I tot plegat amb un missatge clar: la consulta és un mandat democràtic del poble de Catalunya al Parlament i no és discutible ni supeditable a la política de despossessió econòmica del govern. Per trencar aquesta cortina de fum ens caldrà ser més cavalls de Troia que mai a les institucions, més desobedients dins i fora, i amb més mobilització social que mai al carrer.

Construcció nacional i autodeterminació

Com va dir en Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres i en aquest sentit la inactivitat ens situa com mers espectador, però el seguidisme d’un full de ruta nascut per fer estavellar el procés contra les roques, ens fa directament partícips del fracàs. És doncs, més necessari que mai, desplegar una estratègia pròpia a socialitzar en tots els àmbits possibles que sigui capaç de lligar la necessitat de destitució del poder establert, l’impuls d’un procés constituent que garanteixi el control democràtic de l’estat i l’economia basat en el poder popular i, finalment, que desplegant estratègies, tàctiques i fins i tot aliances diferents conjunturals, tingui en el centre del seu full de ruta la construcció nacional com a pilar de la reunificació i la total independència dels Països Catalans.

En primer lloc, doncs, cal que trenquem amb la idea socialment estesa de què autodeterminació equival a la celebració d’una consulta o referèndum, tal i com vam fer en el seu moment amb la Campanya Unitària per l’Autodeterminació que s’oposava a les reformes dels estatuts d’autonomia al sud de l’Albera com a intent d’encaix a l’estat. L’autodeterminació és el dret inalienable dels pobles a decidir lliurement el seu present i el seu futur, i el seu exercici suposa l’autoreconeixement del subjecte polític col·lectiu com a dipositari de la sobirania. El seu exercici suposa doncs l’exercici de la sobirania, i això no només passa per la constitució d’un estat, sinó que sobretot passa per decidir tots els afers que afecten a la comunitat al marge de la seva forma d’organització política. Aquest és un concepte que, com a comunistes, hem de tenir molt clar, doncs no podem perdre mai de vista que la conquesta de l’estat és un estadi temporal en el camí cap a la seva destrucció.

En segon lloc, i si no volem que la referència als Països Catalans esdevingui pura retòrica sense cap voluntat política, cal que defensem inequívocament el marc nacional complert. La territorialitat és un element irrenunciable del conflicte nacional entre els Països Catalans i els estats espanyol i francès. Això ens obliga a pensar, debatre, acordar i sobretot executar un programa estratègico-tàctic de construcció nacional que permeti avançar cap a la reunificació dels Països Catalans i l’extensió del marc territorial entre el conjunt de l’independentisme, els moviments populars i la societat en general. En aquest sentit, és un fracàs absolut que el moviment impulsat per Forcades i Oliveres renuncií explícitament a la territorialitat del país i accepti els límits administratius de l’estat espanyol com a límits de la seva acció i projecte polític. No caiguem nosaltres en el mateix error, doncs als Països Catalans no els queda ningú més que els defensi. Deia fa uns mesos un dirigent d’ERC que és responsabilitat dels qui defensem la territorialitat completa dir el com si volem convèncer, i no li manca ni una gota de raó, ans al contrari, la pilota està a la nostra teulada.

En tercer i darrer lloc, és imprescindible l’expansió de la Unitat Popular com a estratègia de ruptura amb el poder establert i de construcció de contrapoder arreu dels Països Catalans. Cal doncs, que els moviments populars esdevinguin motor de construcció nacional i alliberament en el seu camí cap a la construcció d’una alternativa política que emergeixi imparable entra la descomposició d’un règim que, per bé que ferit i tocat, encara té molta resistència i capacitat de recuperació sota formes molt més autoritàries de control social i govern. L’expansió i consolidació de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans és la millor garantia de que, passi el què passi amb consultes, declaracions unilaterals d’independència, o pactes ad hoc entre la burgesia catalana i l’estat espanyol, els Països Catalans seguiran sent un projecte polític en construcció i un objectiu no només assolible, sinó necessari.

És doncs, urgent, defugir les anàlisis de conjuntura i les propostes tàctiques i estratègiques que es basin en el marc conceptual imposat per aquells qui volen garantir que el procés sobiranista és una eina per a que res canviï, per a seguir al capdamunt de la piràmide de poder, al marge de la proclamació d’un estat propi o de fer-se propi l’estat existent.

Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra forma de veure el món, les nostres metes i plans. Formen part del inconscient cognitiu. No podem accedir-hi conscientment, però si per les seves conseqüències i a través del llenguatge. Nous marcs, que suposen canviar el què s’entén per sentit comú, i que provoquen canvi social, requereixen un nou llenguatge.”

Pròleg de “No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”, de Georg Lakoff


[i] Des de fa temps, però darrerament ha pres major dimensió especialment gràcies a l’aportació d’Arran en aquest sentit, un quart eix completament transversal s’ha posat sobre la taula: la lluita antipatriarcal o feminisme. Aquest és un element que haurà de ser incorporat com a irrenunciable en el programa polític de la Unitat Popular, i que requerirà plantejaments propis que el dotin de la dimensió estratègica que ha de tenir.

Anuncis

Tenien pressa

Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l’asfixia d’una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l’atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari… No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara.

La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l’esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d’estructures d’estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d’interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d’independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa.

La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l’acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d’independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòstia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d’avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l’accés a la sanitat, l’educació i l’habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa.

Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col·lectives, han de formar part d’una estratègia comuna d’alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l’ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes populars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l’endemà.

La situació de saqueig de l’economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d’ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen.

I tot plegat corre pressa, molta pressa.

*Article publicat a L’Accent 238 

La mort de la immersió i les trampes autonomistes al solitari

Poc hi havia a esperar. El mal estava fet. Aquesta és l’única conclusió que es pot treure de la resolució del recurs interposat per la Generalitat de Catalunya contra la interlocutòria d’execució que havia dictat la Sala 5ª del TSJC. I és que es tractava d’això, de l’execució d’una sentència que era prou clara: el castellà ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya, i aquí va començar la fi del sistema basat en la immersió lingüística. Deixeu-me que m’expliqui de manera sintètica…

La Sentència del Tribunal Suprem, les tres, de fet (una per família), són clares sobre l’obligació de la Generalitat de garantir el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament obligatori. Aquestes sentències es basen en la del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tocava de mort el sistema fins aleshores vigent. Cal recordar que aquest tema havia estat sempre moneda de canvi en les negociacions entre CiU i els governs espanyols de PP i PSOE i que, per tant, mai havia estat impugnada cap de les lleis que recollien el model lingüístic de Catalunya. Obert el meló de l’Estatut, i portat davant el TC, aquest es va pronunciar de manera “interpretativa” sobre el tema de la llengua en l’ensenyament, i el resultat és que que tenim ara sobre la taula.

Les sentències del Suprem són fermes i per tant d’obligat compliment d’acord amb l’ordenament jurídic vigent. Dir el contrari és enganyar o tenir una miopia jurídica preocupant. Ara bé, la manera de complir la sentència havia de ser determinada en execució, que és el què ha passat ara. A diferència del criteri demolidor de la Sala 5ª del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la resolució del Plenari ha estat força més subtil.

Resumint les diferències, es podria concloure que mentre la Secció 5ª obligava a introduir el castellà com a llengua vehicular a totes les escoles de Catalunya de manera generalitzada, la resolució del Plenari “només” obliga a garantir aquesta vehicularitat del castellà a les tres famílies recurrents. No podia dir menys, ja que es tractava d’executar una sentència ferma del Suprem que és clara al respecte. La batalla judicial es va perdre aleshores, i ara només ens resten cures pal·liatives.

I quan deia “només”, ho deia perquè a partir d’ara cada vegada que algú demani l’excepció dins la norma, el bilingüisme front la immersió, la Generalitat li haurà de garantir. No subestimem el poder de l’espanyolisme a casa nostra. Ciutadans, PP, Convivència Cívica Catalana i molts altres col·lectius, ben finançats per sectors empresarials hereus del franquisme (si us plau, no trepitgeu cinemes ni teatres Balanyà), seguiran incansables com els darrers 300 anys per tal d’acabar amb la nostra llengua. I que ningú dubti que buscaran una a una les famílies que calgui per acabar generalitzant la imposició del castellà a les escoles de Catalunya. I veurem, aleshores, si la Generalitat convergent és tant ferma defensant la immersió com ho és amb pactes fiscals invisibles i pactes amb el PP com a ADN polític.

Deixem les trampes al solitari, si us plau, i que no ens prenguin més el pèl els estómacs agraïts de l’autonomisme convergent: avui no hi ha cap èxit a celebrar, hi ha una nova batalla perduda en aquesta llarga guerra del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que ens desgasta com una gota malaia incansable.

Qui cregui que la nostra supervivència passa per acatar i respectar la legalitat espanyola, o és burro de solemnitat o és el pitjor dels quintacolumnistes. Per garantir la nostra llengua, la nostra cultura, la cohesió social i, en definitiva, la nostra existència com a poble, només ens queda la insubmissió. I davant resolucions basades en l’antidemocràtica Constitución Española, només una paraula que és molt més que això: DESOBEDIÈNCIA!

El Prat? Públic i català

Han saltat totes les alarmes: el govern espanyol, el del PP, ha aturat la privatització parcial dels aeroports de Barajas (Madrid) i el Prat (Barcelona). L’empresariat català, Convergència i Unió, i alguns mitjans de comunicació ja han posat el crit al cel. “Torna el centralisme!” diuen, il·lusos, pensant que mai havia marxat. “És un greuge per Catalunya!” diuen, ofesos, com si la privatització orquestrada per Pepe Blanco fos una fita de l’autogovern. “Rajoy vol privatitzar AENA!” com si el què estava previst fins ara no fos això, malvendre a alguna empresa la gestió dels aeroports.

Clar, a can PP són molt dolents i espanyolistes, i per això Duran els aprova els paquets de mesures de Rajoy (encara que segons Mas Colell aquestes suposin ofegar Catalunya), o desmantellen la política exterior de la Generalitat per obtenir el vist-i-plau de la virreina Camacho. Transició nacional cap al dret a decidir, en diuen. Ens pretenen més idiotes del que som, m’agrad pensar. Però clar, és que Pepe Blanco havia promès “una presència determinant de Catalunya en la gestió del Prat”. Algú se l’havia cregut, oi? “Apoyaré la reforma del estatuto…” ressona a les nostres orelles quan veiem la indignació de l’establishment del Principat, esquintçan-se les vestidures davant d’aquesta decisió que no deixarà, que una vegada més, ens adonem quan sigui massa tard que el govern espanyol ens havia tornat a enganyar.

Centralització? Sí, ben probable quan es tracta del PP (i del PSOE). Però les notícies i rumors sobre l’aturada d’aquesta privatització ja sonaven amb l’anterior govern. La cosa és senzilla: les empreses volen fer un gran negoci amb la gestió dels aeroports, i com més redueixin el cost de l’operació, major serà el benefici. Cada milió d’euros que s’estalviïn en l’adjudicació d’accions, és un milió d’euros més que haurem regalat de totes les nostres butxaques a algun milionari de torn. No, no m’expliqueu allò de fomentar l’activitat econòmica, que aquí tothom sap que els expedients de regulació d’ocupació i la precarització dels llocs de treball als aeroports després de la privatització és la crònica d’una mort anunciada.

Que no ens prenguin més el pèl, si us plau. CiU, i el seu entorn mediàtic i empresarial (o potser ho hauríem de dir al revés) el què volen és la privatització de tots els sectors estratègics i del màxim dels serveis públics possibles. Res nou a l’horitzó d’un govern que aplica, descàrrega a descàrrega, la Doctrina del Shock de manual des que va prendre possessió.

Els aeroports són infraestructures que tenen un cost molt elevat, suposen un esforç pressupostari i financer per al sector públic que paguem tots i totes de les nostres butxaques. De cada 4, 8 o 18% d’IVA quan anem a comprar, de cada retenció, de cada declaració de la renda, tot ho paguem nosaltres. I com els aeroports, podem parlar dels centres i hospitals de l’ICS, dels centres cívics, de la loteria públic i un llarg etcètera. Si la infraestructura l’hem pagat nosaltres, deixarem que ara algú s’embutxaqui milions d’euros de beneficis, sense contribuir al cost de la infraestructura, i que a sobre precaritzi més les condicions de treball del personal aeroportuari? La resposta és no, independentment de qui formuli la pregunta, Barcelona o Madrid.

I anem en compte, que potser el dia que proclamem la independència, no ens quedarà res sobre la qual proclamar-la. Que fotent les culpes de tots els mals a Madrid, algun dia ens despertarem i ens hauran convertit el país sencer en una Societat Anònima de la qual, el 99% de nosaltres, no en tindrem ni un sola acció. El Prat, com la sanitat, l’educació o les maleïdes vies de la RENFE: 100% catalanes i 100% públiques.

ERC i les retallades: el preu de la centralitat política

Oriol Junqueras, flamant president d’ERC, té sobre la taula una tasca gens senzilla: reflotar el partit i tornar-lo al centre de la política catalana on el va posar Carod Rovira. Després d’obtenir 10 diputats al Parlament i revalidar els 3 que tenia al Congrés espanyol, la direcció d’ERC sembla disposada a recuperar, a qualsevol preu, la centralitat del partit en la política catalana. Després d’una campanya electoral plena de èpica, història i memòria, amb apel·lacions continues a Macià, Companys, i fins i tot els 300 espartans de la Batalla de les Termòpiles, ERC s’erigeix com la opció que ha de salvar als i les catalanes del cataclisme nacional, social i econòmic que ens cau al damunt.

Acabat el cicle electoral, i amb 3 anys per davant per ressituar el mapa polític, ERC busca fer-se amb un lloc central i preferent a Catalunya. L’oposició frontal a la política econòmica del govern, en seu parlamentària, està en mans d’ICV-EUiA, i la presència de SI a la cambra catalana els ha dinamitat, a voltes de manera barroera i ridiculista, l’estratègia de ser l’única força independentista amb representació. Així doncs, a ERC només li queda una via: esdevenir el soci preferent i estable del govern de CiU i presentar-se davant l’electorat com aquells que han salvat a Catalunya del xantatge del PP, més encara en plena majoria absoluta dels postfranquistes a l’estat.

Els pressupostos de l’any 2012 són la oportunitat d’or dels republicans per estrenar-se en el paper de crossa convergent, i saben que si CiU es recolza en el PP per aquests pressupostos, serà difícil trencar amb aquesta dinàmica la resta de la legislatura. ERC pot salvar a CiU de dependre de Camacho durant tres anys a la Ciutadella, però el PP segueix sent necessari per a la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i ja comparteix govern amb CiU a la Diputació. Resulta evident que les relacions CiU-PP passen per un moment extraordinari, tant que fins i tot Intereconomía avala i posa d’exemple les mesures de Mas com a exemple del què haurà de fer Rajoy, i a ERC li pot sortir car, molt car, pujar a l’altar amb el govern de la Generalitat.

Ahir Junqueres parlava de l’alçada de mires en el debat dels Pressupostos exigida pel president Mas, oferint-se a pactar-los per tal de lliurar a CiU del llast del PP. Preguntats per si això suposava que estaven disposats a aprovar el paquet de mesures que inclou el co(RE)pagament farmacèutic (bestreta del sanitari, evidentment) o la pujada desorbitada dels preus públics i taxes del transport i la universitat, Anna Simó contestava que estaven disposats a debatre sobre tots els pressupostos. Instada a concretar amb un sí o no al paquet d’Artur Mas, va fugir d’estudi amb una ambigüitat calculada.

ERC ha de ser conscient que l’electorat que ha mantingut li ha avalat una determinada trajectòria política i, sobretot, que el perfil del seu votant, si bé és independentista, segurament no en té prou amb això. L’espai polític d’ERC, ubicat en una socialdemocràcia descafeïnada, no es pot permetre entrar en el joc del govern més neocon que ha conegut Catalunya, ni passar del Tripartit d’esquerres a la Doctrina del Shock. Recuperar la centralitat política per tal de ser opció de govern l’any 2014 és una fita intel·ligent per part d’ERC i que busca, no la mera supervivència, sinó un esdevenir propi. Però farien bé de recordar que l’electorat tendeix a rebutjar imitacions, i de prestar atenció a què li ha passat al PSOE quan ha jugat a fer de Partido Popular. El preu de recuperar la centralitat política, els pot sortir massa car, a ERC i al país en general.

Reflexions en calent sobre les detencions pel #15J al Parlament

Arran de l’operació policial i judicial que s’està duent a terme des de primera hora d’aquest matí, en què els Mossos d’Esquadra estan practicant detencions a domicili a la ciutat de Barcelona, en relació a la mobilització davant el Parlament de Catalunya contra les retallades dels serveis públics el passat 15 de juny, volia fer algunes consideracions en calent i a l’espera de saber com acaba tot plegat:

  1. La ràtzia policial que s’està duent a terme per part de la Conselleria d’Interior, dirigida per Felip Puig, i l’Audiencia Nacional espanyola, en concret pel jutge Eloy Velasco, és absolutament injustificable. No hi ha cap motiu que justifiqui la detenció de les persones imputades per lliurar-los una citació que es podria fer personalment sense necessitat de trasllat a comissaria. Es tracta d’una privació de llibertat inacceptable que no està emparada ni per la llei, i molt menys justificada des d’un punt de vista democràtic.
  2.  

  3. La manera com la Conselleria d’Interior està duent a terme l’operació policial és del tot inacceptable i contrària a al drets i llibertats civils i polítics. Anunciar una operació policial que ha de culminar amb una vintena de detencions per després realitzar-les amb comptagotes sembrant en pànic entre els milers de persones que es van mobilitzar el 15 de juny és una estratègia policial basada en la repressió política pròpia d’un règim autoritari on no es respecten les garanties democràtiques dels ciutadans. No hi ha cap motiu que justifiqui aquest operatiu més enllà de la voluntat de sembrar la por.
  4.  

  5. Els i les catalanes, així com totes les persones que tinguin un mínim de respecte pels drets i llibertats que han d’estar garantits en un sistema que es pretén democràtic, no poden reconèixer la legitimitat de l’Audiencia Nacional espanyola, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista. Així, cal exigir a la Generalitat de Catalunya que cessi immediatament la col·laboració amb aquest organisme judicial d’excepció marcat repetidament per episodis de tortura, dispersió de presos i judicis polítics contra tota dissidència.
  6.  

  7. Acumulem doncs, un argument més per exigir al President de la Generalitat que cessi immediatament al Conseller d’Interior, Felip Puig, que ha demostrat no tenir cap mena de respecte vers els drets i llibertats dels ciutadans, especialment els de reunió, manifestació i llibertat ideològica, com demostra la desproporcionada actuació policial de la Plaça Catalunya del passat 27 de maig. Per cert, quin doble raser, que d’aquell espectacle de brutalitat policial ni hi a hagut expedients, ni processaments ni responsabilitats polítiques ni policials.

Si ens toquen a una, en toquen a totes!

 

Sobre fronts patriòtics i la Unitat Popular

El debat sobre la necessitat d’una estratègia basada en la unitat de l’independentisme, per sobre de les diferències de tipus ideològic, és quelcom recurrent des de fa molt de temps. Al si de l’Esquerra Independentista, la divergència entre aquesta opció i la de la Unitat Popular va ser superada, fa uns 15 anys (posem el 1995, malgrat no ser una qüestió pacífica), en favor d’aquesta darrera. Si bé la unitat orgànica de l’EI no és un fet més de 40 anys després del naixement del PSAN, partit desmarcat actualment de l’EI, si que hi ha hagut un consens entorn la necessitat de construir la Unitat Popular com a full de ruta, o línies mestres, cap a la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Com deia, el desmarcament del PSAN del conjunt de l’EI ve donat, en bona part, per la insistència d’aquesta organització en articular un Front Patriòtic enlloc d’apostar per la Unitat Popular.

Més enllà de l’EI, hi ha hagut altres sectors de l’independentisme que han adoptat discursos similars al Front Patriòtic, formulant propostes i intents orgànics per articular un front independentista únic que deixi de banda qualsevol altre aspecte polític. Durant molt de temps, però, aquest discurs havia estat monopoli de col·lectius petits, de tendència xenofòbia i ultranacionalista. De fet, n’era més la coartada que no pas una realitat poc a poc descoberta, i rere el “ni dretes ni esquerres” n’hem vist aparèixer grupuscles xenòfobs, ultradretans i molt bel·ligerants amb l’esquerra (mai amb la dreta). Ara bé, el nou discurs del Front Patriòtic es presenta com una opció política democràtica i recolzada en el transversalisme, que només qüestiona la relació amb l’estat espanyol (i rarament amb el francès) però no l’statu quo i l’ordre socioeconòmic establert. Entre els seus valedors hi ha Joan Laporta, Carretero, López Tena, Enric I. Canela, etc. Tots ells, casualment, de tendència política clarament neoliberal, quan no neocon.

Les darreres experiències en aquest camp ens aboquen a resultats més aviat desoladors. En primer lloc tenim l’experiència de Reagrupament, que essent la primera i més sonada escissió d’ERC, va fracassar estrepitosament anant en solitari a les eleccions autonòmiques. Un discurs mancat de molts aspectes en unes eleccions marcades profundament per la crisi econòmica i financera, i la manca d’entesa amb Solidaritat i Joan Laporta, en són el factors clau, al meu entendre. Solidaritat, però, no ha ens ha portat alegries tampoc. En primer lloc, tenen el dubtós honor d’haver col·locat a Joan Laporta al Parlament, on no va trigar en fer explotar el seu ego i abandonar el grup parlamentari. De totes les persones que es van apunta a SI, potser les menys indicades (amb algunes excepcions que ni penso nombrar), per ocupar els escons al Parlament. Repassem ràpidament els currículums: un, ex-conseller nacional de CDC (partit que mai ha estat independentista -sí alguns militants-), així com ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial (espanyol); i l’altre ex-diputat d’ERC que no va abandonar l’escó, que va votar la investidura de Montilla i avalar dos (no un no, dos) tripartits, gaudint de càrrecs a ERC des de ben jovenet, al capdavant de les joventuts. Sí, tenen dret a canviar, rectificar o equivocar-se, però aleshores que s’apliquin dosis d’humilitat i no vagin repartint carnets d’independentista i espanyolista a tort i a dret. No sorprèn, doncs, que en un espiral d’acusacions de botiflerisme inaudit, s’afirmés que la CUP havia concorregut amb espanyolistes a les eleccions municipals a Barcelona.

I per si no n’haviem tingut prou, i amb Laporta fent de les seves al Parlament, Portabella encara va necessitar regalar-li l’acta de regidor per seguir acumulant càrrecs, sous i egos. L’arriscada aposta de Portabella i ERC a Barcelona es va estimbar i ha acabat amb un sol regidor a l’Ajuntament de Barcelona per ERC. I si em permeteu la llicència, malgrat competir directament amb ells a les eleccions com a CUP-AxB, em sap molt greu que dues persones de la talla personal i capacitat de treball com Ricard Martínez i Xavier Florensa, es veiessin relegats per un repartiment de cadires que els desplaçava per sota del candidat de Reagrupament i de la segona de Joan Laporta.

No és casualitat, tampoc, que tot aquest espectacle s’estigui veient només al Principat i no a la resta dels Països Catalans, malgrat l’enèsim intent de Josep Guia. Tots aquests actors, salvant sectors d’ERC, ni defensen ni han defensat mai la plena independència del conjunt del territori. Els Països Catalans són una peça decorativa que envolta, a tall folklòric, una estratègia circumscrita únicament a la Catalunya autònoma.

Bildu a la catalana, diuen

Sovint es pretén afirmar que al País Basc ha estat possible articular una opció de front patriòtic, i que Bildu n’és el resultat. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Per entendre què és Bildu i com ha estat possible cal tenir en compte diverses coses:

a) En primer lloc, qualsevol anàlisi que prescindeixi de 50 anys de lluita armada d’ETA i que per tant es consideri comparable és absolutament absurd. 50 anys de confrontació armada amb totes les seves conseqüències (presos, víctimes, terrorisme d’estat, espirals repressius, socialització del patiment, etc.) és quelcom que ni tenim, ni hem de tenir, i per tant, poc té a veure un escenari amb l’altre.

b) La estratègia de l’Esquerra Abertzale per articular un front popular amb la independència i el socialisme del conjunt de territoris bascos com a objectiu és quelcom que ve de molt lluny. No en va, Herri Batasuna no vol dir altra cosa que Unitat Popular. En aquest llarg camí, cal recordar que els moviments socials, ecologistes, d’okupació, etc. han tingut com a pal de paller l’esquerra independentista basca.

c) Bildu és un gran espai independentista i d’esquerres que ha aglutinat l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternativa. I cal tenir en compte que: 1) L’Equerra Abertzale és la força absolutament i indiscutiblement hegemònica al si de la coalició; 2) Eusko Alkartasuna va patir una escissió del sector més proper al regionalisme interclassista (ara en diuen transversal) del PNV, fent un gir cap a l’estratègia independentista i d’esquerres evident; 3) Alternatiba és una escissió d’Esker Batua (Izquierda Unida).

Així doncs, si bé el perfil d’EA i Alternatiba és un factor clau per fer possible la coalició, no hi hauria Bildu sense la inqüestionable hegemonia de l’Esquerra Abertzale, és a dir, del moviment polític que aposta per la Reunificació, la Independència i el Socialisme a través de l’estratègia de la Unitat Popular com a eina de construcció d’un contrapoder popular capaç d’entrar en confrontació democràtica directa amb l’estat, i guanyar.

d) Bildu és conseqüència immediata de l’Acord de Guernika, que posa les bases des del sobiranisme a la resolució del conflicte político-armat basc per iniciativa de l’Esquerra Abertzale, en un gest unilateral de posar fi a la confrontació armada (i la conseqüent declaració d’alto-el-foc unilateral d’ETA).

Així doncs, plantejar qualsevol tipus d’aliança que pretengui emular la coalició basca és un exercici de miopia política, o de populisme de baix perfil dirigit a l’independentisme sociològic, un espai polític a l’alça (com a mínim fins ara). En qualsevol dels dos casos, entrar en discussions, debats o negociacions per fer possible un escenari similar és una irresponsabilitat política que ningú hauria de cometre. Malgrat això , el tacticisme sobre el taulell d’escacs ens dibuixa un futur magre amb un independentisme escorat a la dreta, molt basat en el victimisme fiscal i l’etnocentrisme nacional, que o bé acabarà amb un conflicte social entre comunitats o amb un escenari de terra cremada per a l’independentisme.

L’atzucac del transversalisme

El Front Patriòtic que s’havia plantejat des de sectors socialistes i revolucionaris tenia un element imprescindible que ara no es dona en absolut: l’hegemonia de l’esquerra en qualsevol aliança àmplia de l’independentisme. Així, des d’aquesta hegemonia, poder garantir una ruptura democràtica i la transició cap a un model socioeconòmic just i sense classes. Si aquella ja era una estratègia arriscada i qüestionable aleshores, ara resulta evident que no ens trobem en una situació com aquella, sinó més aviat al contrari. Importants sectors de l’independentisme que avui reivindica aquesta estratègia ho fa, no només sense qüestionar l’ordre polític i socioeconòmic actual (més enllà de la relació amb Espanya), sinó que el defensa i el legitima. No en va, la seva insistència en la defensa de la Unió Europea i de la integració en ella d’un futur estat català, n’és la principal mostra (tot i que en trobaríem moltes d’altres, d’evidències).

I és que la unitat de l’independentisme que es predica ara ho fa, no des d’una estratègia de classe per assolir un objectiu mediat -que no final- com és la independència, sinó des d’una gran fal·làcia ideològica: el travsersalisme. El tranversalisme que prediquen alguns, i que al meu entendre han acceptat cometent un greu error estratègic persones d’esquerres, és un autèntic parany, un carreró sense sortida. Vegem:

a) Transversal no és més que un eufemisme que pretén postergar el nom que li correspon: l’interclassisme. És a dir, una estratègia per tal de neutralitzar tot potencial transformador o revolucionari d’un moviment massiu que, si en un moment donat és capaç de trencar amb l’estat espanyol (i francès, tot i que sovint se n’obliden els transversalistes), també ho és per trencar amb el capitalisme.

b) El què sempre ha bloquejat l’avenç de l’independentisme ha estat l’hegemonia del projecte polític de la burgesia, de la dreta, nacional. No cal esforçar-nos gaire per explicar que d’aquell esperit del 10-J del què presumia la CiU en oposició no en queda res un any després i que l’aliança natural de la dreta catalana és la dreta espanyola.  El projecte de CiU, com ho va ser el de la Lliga Regionalista, és i serà Espanya (amb Duran de ministre, si pot ser).

Construir la Unitat Popular, cap a un front d’esquerres i independentista

De receptes màgiques, ni en tenim ni en tindrem. Ens ha costat molt arribar fins a on som i, malgrat les turbulències i pressions per desestabilitzar l’Esquerra Independentista per tal de deixar pas a l’hegemonia liberal, és necessari continuar avançant en la mateixa direcció que portàvem fins ara. Els darrers resultats electorals, arreu del país i també a Barcelona, avalen el camí de la Unitat Popular que hem emprès. Seguir cohesionant l’Esquerra Independentista, on el jovent hi té una responsabilitat històrica els propers mesos. Seguir teixint aliances amb l’esquerra, els moviments socials i veïnals i les lluites populars. Seguir treballant des de la base per un escenari democràtic que faci possible la ruptura amb els estats espanyol i francès i el capitalisme injust que ens ofega.

Ens queden molts reptes, però hem i podem desafiar-los, sense que ningú ens distregui del nostre camí en benefici d’interessos propis, perquè uns Països Catalans independents, lliures, ecològics, sense classes ni discriminacions per raó de gènere, orientació sexual, color de pell o origen no només són possibles, però sobretot, són necessaris.

Fotografia: Dani Morell

/Nota sobre comentaris: estan oberts i sense moderació, excepte si el programa els detecta com a spam.  Em reservo el dret a esborrar aquells que continguin insults, amenaces, etc. (que aquests dies hi ha qui s’exalta massa). Debat, el què vulgueu.