Catalunya, Montenegro, el CEO i les preguntes sense resposta

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya ha publicat els resultats sobre el segon baròmetre d’opinió de l’any 2011. En aquest es pregunta sobre què creuen els ciutadans que ha de ser Catalunya i, en concret, sobre què faria davant d’un referèndum d’independència de Catalunya (caldria entendre aquí exclusivament el territori de la comunitat autònoma, no el conjunt del país). Els resultats són els següents:

  • Votaria Sí: 42,9%
  • Votaria No: 28,2%
  • No votaria: 23,3%
  • Altres: 5,6%

Doncs bé, segons això, la participació se situaria en un 71,1 % de la població amb dret a vot, el què suposa superar amb escreix el 50% exigit per la Unió Europea en el precedent de la independència de Montenegro. Així mateix, tenint en compte la diferència entre vot afirmatiu i vot negatiu, el si obtindria 60,3%, superant també el llindar del 55% favorable a la independència exigit a Montenegro.

Davant aquests resultats s’obren moltes preguntes, i tindrem molt poques respostes.

 

Anuncis

Autocrítica i matisos

Article publicat al Diari ARA, edició paper, del dia 22 de juny de 2011

Durant la protesta davant el Parlament el passat 15M, i davant les acusacions de “kale borroka”, entre d’altres, del President Mas, vaig fer alguns comentaris al meu compte de Twitter. “Està fet tot un macarra el senyor molt honorable”. Paraules desafortunades, sí. Va ser un error i n’accepto la meva responsabilitat. Si cal disculpar-se, em disculpo. El meu error, però ha estat amplificat per alguns mitjans i algún opinador d’aquest diari, per tal d’atacar-me a mi i a la CUP. Tant amplificat com els mateixos fets del 15M quan s’estaven aprovant les majors retallades de drets socials dels darrers 30 anys.

Dit això, i acceptat el meu error (no gaire usual en política), vull posar de relleu el doble raser amb què es tracten les paraules. Opinadors i polítics monopolitzen cada dia a l’insult i l’atac. Que se’l quedin, no el volem aquest monopoli. Acusar de “kale borroka” és, segons el Suprem, acusar de terrorisme. Burlar-se de l’edat de Rosa Regàs quan anava a la llista de Jordi Hereu, és immoral. Titllar de malfollada a la directora de TV3, és repugnant. Els autors d’aquestes afirmacions, però, segueixen on eren i, en dos dels casos, sense disculpar-se.

 

La fada, la Presidenta i els objectius errats

La Presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, ha estat el darrer objectius dels llops. Vestida de fada, i al meu parer amb un mal gust extraordinari, va aparèixer en una entrevista al diari espanyol El País. La foto anava acompanyada d’un grapat de preguntes poc polítiques, o potser era al revés. Bé, doncs sembla que del mal gust, al meu parer merament estètic, ja se n’ha fet una arma política. Perquè si, la foto és horrible, i a tots ens són igual les perversions de la presidenta, amb l’ajuda de Déu i el permís de Duran i Lleida. I si no en té, pitjor per ella.

Dic això, perquè si bé l’entrevista no aporta res políticament, tampoc crec que tingui conseqüències negatives. Com explica en Saül Gordillo al seu bloc (http://ves.cat/aCxD), la secció del diari és així i polítics de totes les cordes han desfilat fent “l’indio” davant de la càmera. No hi veig cap problema, insisteixo. I és que atacar a la segona autoritat política del Principat perquè es disfressa de fada, com si ho fa de zombie o de Drag Queen, em sembla una absoluta pèrdua de temps.

El govern de CiU ens està donant molts motius per sortir al carrer, per amotinar-nos i per fer trontollar el sistema des dels fonaments. L’ofensiva corporativista del govern més fidel al’Escola de Chicago que recordem els i les catalanes, és motiu suficient per ocupar les nostres Tahrir i recuperar i recuperar el sentit més genuí de la democràcia, la justícia i la igualtat. I en canvi, perdrem el temps llançant els llops sobre la fada, narcotitzant el debat polític i oblidant la quantitat de motius pels quals hauríem de ser capaços d’iniciar l’onada de mombilitzacions més gran de la història del país? Doncs a mi que no m’hi busquin, la crítica política, la deixaré per les decisions polítiques. I de la foto de la fada, que se n’ocupi la revista del cor de torn, com de les fotos de Shakira i Piqué no se n’ocupa la premsa esportiva.

I del grapat de militants i polítics de tots els colors que s’han apuntat a la crítica, més val que moderin les paraules, que per coses d’aquestes hi ha passat, hi passa i hi passarà tothom. S’acosten eleccions i jo mateix he hagut de contestar si preferia el vi blanc o el vi negre, el mar o la muntanya, i confessar públicament la meva solteria. Insisteixo, si algú decideix el seu vot o crítica per això, malament anem. Dignificar la política en majúscules passa, també, perquè aprenguem a atacar allò atacable, i prescindir de polèmiques estèrils que no tenen cap transcendència política, cap ni una.

“La Generalitat preveu acomiadar un miler de treballadors” publica un diari a la seva web quan em disposo a penjar aquesta article. Aquí és on hem d’aixecar la veu i plantar cara al poder.

Barcelona, creem una ciutat habitable

La setmana passada es recollia la notícia que l’any 2010 s’ha convertit en l’any rècord de denúncies emparades en l’ordenança municipal de civisme de la ciutat de Barcelona, un total de 118.368 denúncies.

L’argumentari de l’ajuntament de la ciutat davant aquest fet és que l’augment de denúncies obeeix al fet que hi ha més policia de proximitat i més recursos per actuar més minuciosament. En aquests cinc anys que porta en vigor la normativa s’ha restaurat un model de policia de la ciutat basat en la criminalitzacio de grups socials exclosos i també dels comportaments dissident polític-culturals en relació amb els conflictes urbans. Les actuacions municipals surten recolzades en una filosofia que articula un model selectiu, discriminatori, repressiu parcial de la ciutat i de la seva ciutadania enlloc de bastir ponts de relació, comunicació i autoorganització veïnal que permetin una recuperació de places, carrers i equipaments com a espais de socialització col·lectiva .
Des de la CUP de Barcelona, considerem que el discurs sobre l’espai urbà s’ha de configurar prenent com a referència un model de ciutat inclusiva, solidària i participativa i en aquest sentit apostem per una recuperació de l’espai públic com a entorn de socialització.
Amb el tema de l’eficàcia de l’ordenança cívica de fons i del model de ciutat que s’està creant en contraposició al què volem, el properdijous dia 10 de febrer a les 19 hores organitzem una taula rodona/debat a la Torna.
Participa-hi! ReCUPerem Barcelona!


Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

El dia 24 de gener d’enguany, arran del desallotjament del cinema de Via Laietana, el diari El Periódico destava de nou l’existència d’arxius de tipus polític en mans dels Mossos d’Esquadra. En concret, es deia que entre les més de 400 persones que hi havia a l’interior, n’hi havia “13 anarquistes, 39 independentistes i 126 antisistemes”, dels quals 178 ja havien estat identificats en accions similars (no sabem ben bé qui forma part de cada categoria ni què són accions similars, però bé).

Arran d’això, recupero un comentari sobre el tema que vaig fer per a l’assignatura de lliure elecció Dret Policial i de la Seguretat Pública, que impartia el lletrat d’interior Alberto Gómez Herrero (actualment és Responsable d’Informes en Matèria de Seguretat).

Probablement seria interessant fer-ne una actualització i ampliació amb informacions, reflexions i resolucions dels darrers dos anys, de moment però, aquí teniu el què vaig escriure l’abril de 2009.

Comentari

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

1. Plantejament i antecedents

Des de l’inici del desplegament dels Mossos d’Esquadra l’ús de fitxers de tipus polític per part d’aquest cos ha estat notícia recurrent. L’existència d’una “unitat d’informació”, a imatge i semblança de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional espanyola (especialment del Grup VI), ha posat de manifest en darreres ocasions l’ús d’aquest tipus de fitxers sobre l’activitat i militància política de diverses persones implicades en organitzacions polítiques i moviments socials.

La notícia més evident dels darrers anys es va produir entorn la crema de fotografies de la monarquia espanyola, qua va començar a Girona i es va estendre arreu dels Països Catalans i fins i tot en altres punts de l’estat espanyol. En l’inici dels fets, dues persones encaputxades van ser identificades com els autors de la crema de fotografies dels reis espanyols i ambdues van reconèixer els fets. Un gran interrogant plana sobre el mètode seguir per la policia autonòmica per tal d’identificar als autors, ja que el reconeixement de l’acció es va fer quan ja havien estat imputats. Dies després en una concentració de suport als dos primers encausats desenes de persones van cremar, a cara descoberta, fotografies del monarca espanyol. A causa d’aquesta acció setze persones van resultar imputades com a presumptes autors d’un delicte d’injúries a la corona, pel qual finalment van ser absolts a diferència dels dos primers.

Tractant-se d’una acció a cara descoberta i que podria haver suposat un delicte, l’actuació lògica dels Mossos d’Esquadra hagués estat identificar a aquelles persones que havien cremat fotografies però no ho van fer. Les setze persones van ser citades per la policia a l’Audiencia Nacional espanyola, i en molts casos fins i tot van ser requerits als seus telèfons mòbils perquè recollissin la citació. Com van poder identificar tant ràpidament als pressumptes autors de les cremes? Com van citar per telèfon a persones les quals no tenen cap línia donada d’alta al seu nom (mòbils de pre-pagament, línies a nom dels pares, etc.)? Resulta evident que la policia tenia informació emmagatzemada sobre aquestes persones. Així ho va afirmar el mateix jutge de l’AN quan va dir que “estaven fitxats” i fins i tot l’agent dels Mossos d’Esquadra que va declarar a Madrid quan va afirmar que tenien les dades d’altres mobilitzacions i fins i tot perque alguns havien estat candidats a les eleccions municipals. Aquestes circumstàncies que la policia pretenia fer servir com a justificació només es complien en cinc dels setze imputats.

Però el cas de les fotografies del rei no són l’únic que s’ha donat, si bé és el més significatiu ja que ha motivat l’obertura d’investigacions per part de l’Agència Catalana de Protecció de Dades i del Síndic de Greuges de Catalunya. Ja abans s’havien donat casos com les dades que la policia tenia d’un militant independentista d’Osona que no tenia cap tipus d’antecedent i tot i així comptaven amb un llarg historial de la persona. També va crear força rebombori el cas conegut com “els nominats” del barri barceloní de Sants, en què la policia va mostrar a uns nois detinguts fotografies de fins a 30 persones del barri, entre les que es trobaven monitors d’esplai, activistes de moviments socials i gent de l’associacionisme de Sants. Són molts altres els exemples que es podrien posar sobre aquests tipus de fitxers.

D’altra banda, el Departament d’Interior mai ha negat rotundament aquestes pràctiques i fins i tot les ha justificat al·legant que eren necessàries amb col·lectius que per la seva activitat política són “susceptibles de cometre delictes”, quelcom que fa qüestionar-se on està el límit amb la llibertat ideològica, la intimitat i la llibertat d’expressió en aquests casos.

2. Legislació relacionada

a) Constitució espanyola

Artículo 16

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley.

2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.

Artículo 18

1. Se garantiza el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen.

2. El domicilio es inviolable. Ninguna entrada o registro podrá hacerse en el sin consentimiento del titular o resolución judicial, salvo en caso de flagrante delito.

3. Se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y telefónicas, salvo resolución judicial.

4. La Ley limitará el uso de la informática para garantizar el honor y la intimidad personal y familiar de los ciudadanos y el pleno ejercicio de sus derechos.

Artículo 23

1. Los ciudadanos tienen el derecho a participar en los asuntos públicos directamente o por medio de representantes, libremente elegidos en elecciones periódicas por sufragio universal.

2. Asimismo, tienen derecho a acceder en condiciones de igualdad a las funciones y cargos públicos, con los requisitos que señalen las Leyes.

Artículo 24

1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión.

2. Asimismo, todos tienen derecho al juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia.

La ley regulará los casos en que, por razón de parentesco o de secreto profesional, no se estará obligado a declarar sobre hechos Presuntamente delictivos.

b) Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra

La Divisió d’Informació (DINF) depèn directament de la Direcció General de la Policia i les seves funcions principals, tal com les hi atorga el Decret 243/2007, de 6 de novembre, d’estructura del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, són les següents:

a) La investigació i persecució d’organitzacions criminals les activitats de les quals no persegueixin una finalitat econòmica i que comportin una amenaça per a l’exercici individual o col·lectiu de les llibertats, la seguretat de les persones, la pau o la cohesió social. b) La recollida i el tractament de tota informació de caràcter operatiu referida a organitzacions criminals en els termes de l’apartat anterior.

-Estructura de la DINF

La Divisió d’Informació s’estructura en els òrgans següents:

·L’Àrea Central d’Informació Interior.

·L’Àrea Central d’Informació Exterior.

·L’Àrea Territorial d’Informació.

·L’Àrea Central d’Anàlisi.

·L’Àrea Central de Suport Tècnic i Operatiu.

·L’Oficina de Suport.

3. Anàlisi

La policia té àmplies potestats i prerrogatives que li atorga la llei per complir les seves funcions. En el cas que ens ocupa, la justificació de l’ús de determinades pràctiques que es fa des del Departament d’Interior i dels propis agents i comandaments dels Mossos d’Esquadra és la prevenció del delicte i la persecució dels autors de col·lectius “potencialment criminals”. És a dir, que es pressuposa que hi ha determinats grups socials i polítics que per la seva pròpia ideologia són especialment susceptibles de cometre delictes. Així ho demostren les declaracions fetes arran del “Cas Birulés” a Girona o en les fetes per una agent dels Mossos d’Esquadra a l’Audiencia Nacional espanyola.

La principal qüestió que es planteja i que probablement determina la legalitat o il·legalitat d’aquest tipus d’actuacions és el criteri per decidir quan hi ha aquesta potencialitat criminal (indicis suficients, proves, ordres judicials corresponents, etc.) i com les actuacions que es desprenen de la decisió han de ser sempre proporcionades tant al perill real com en relació amb els drets constitucionals, fonamentals i humans amb què es pot entrar en col·lisió. El primer handicap que ha de superar aquest examen és qui és el responsable de la Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra, que d’acord amb amb el Decret 243/2007 és el Director General de Policia, càrrec de nomenament polític i per tant subjecte a la decisió del govern en general i del Conseller d’Interior de torn en particular. El segon handicap és que la Divisió d’Afers Interns, que hauria de controlar els possible abusos i els criteris i actuacions de la d’Informació depenen també directament del mateix càrrec.

Els fitxers d’aquests tipus estan formats per moltes dades diferents però bàsicament responen a tenir identificades a les persones que pertanyen a determinats col·lectius i en quines activitats han participat. Per obtenir aquestes dades la Divisió d’Informació pot utilitzar diversos mitjans: seguiments de persones, filmacions d’actes i manifestacions, intervenció de comunicacions, identificacions, etc. Aquestes actuacions poden ser legals o il·legals, depenent de si estan justificades en cada moment d’acord amb la legalitat vigent i si compten amb recolzament per fer-ho, bàsicament les ordres judicials que poden ser necessàries en aquests casos. Però el problema dels fitxes policials de caire polític no rau en si s’han obtingut de manera legal o il·legal sinó en què l’emmagatzematge i sistematització d’informació personal, el seu us de manera continuada i els motius i objectius per utilitzar-lo sí que soc il·legals per xocar frontalment amb els drets fonamentals. La militància o participació política no pot ser motiu suficient per presumir una activitat criminal i molt menys per vulnerar drets com el de la intimitat, la presumpció d’innocència o la llibertat ideològica, especialment el dret a no declarar-la.

4. Preguntes obertes

Tota actuació policial ha de complir certs requisits bàsics per poder ésser acceptable des del punt de vista jurídic que podríem resumir en el respecte a la legalitat vigent, és a dir, en tenir habilitació legal per dur-la a terme, no excedir-se tot respectant el principi de proporcionalitat i estar degudament justificada. Examinar aquest control en un acte administratiu qualsevol acostuma a ser fàcil, especialment quan hi ha una resolució escrita, però les actuacions habituals de la policia escapen de quasi tota activitat de control de legalitat i proporcionalitat. En el cas de les actuacions d’unitats d’informació encara és més difícil aquest control ja que directament se’n desconeixen els detalls i només se’n té coneixement en casos molt puntuals, filtracions o algunes intervencions en judicis. Desconeixem l’abast de la informació recollida, de les actuacions practicades i dels mitjans utilitzats i per tant no en podem examinar la legalitat. De tot plegat en podem extreure algunes preguntes sense resposta, com a mínim per part meva, que potser haurien de respondre els responsables polítics i policials:

-És possible una Divisió d’Informació que actuï amb ple respecte per la legalitat i els drets fonamentals sense que això la torni ineficaç?

-És possible el control de les seves activitats quan depèn directament del mateix responsable polític que la les dirigeix?

-Podria acceptar-se jurídicament una relaxació o violació de drets fonamentals per tal de garantir la seguretat dels ciutadans? Hi ha, però, en els casos en què actuen un risc real i imminent pels ciutadans?

Escenaris i escenografies del 22 de maig a Barcelona

Barcelona sense oposició

Barcelona porta dècades instal·lada en un model obsolet de ciutat, Un cert correcte enfocament fa 30 anys que va complir amb certes reivindicacions del moviment veïnal va passar a ser un deliri de creixement i especulació, que troba el seu màxim exponent als Jocs Olímpic de 1992. L’esgotament d’aquest model, amb conseqüències irreversibles, va quedar palès amb el Fòrum 2004, el projecte-caprici de Joan Clos que va rebre el suport acrític de la resta de partits. Això sí, a pilota passada, tothom s’hi va acarnissar.

A Barcelona la manca d’una alternativa real a la política oficial ha estat funesta. La dialèctica entre govern i oposició s’ha mogut sempre en un mateix terreny i en un mateix model de ciutat: especulació, sobre-esplotació turística, urbanisme salvatge i privatització de l’espai públic. Un exemple clar d’aquesta situació va ser l’adhesió instantània i acrítica de tots els partits a la proposta-caprici de Jordi Hereu (cada alcalde té la seva, que paguem entre tots) amb els Jocs d’Hivern de 2022. Una volta més va quedar palès que no hi ha una oposició real al desenvolupament a cop de grans esdeveniments i reformes, enlloc de polítiques urbanístiques i econòmiques planificades i sostingudes en el temps, que permetin obtenir resultats socialment positius i evitant processos de trasformació traumàtics que sovint desemboquen en l’expulsió dels veïns dels seus barris i la desaparició de patrimoni de la ciutat.

Podem agafar qualsevol altre aspecte de la ciutat i veurem com la distància ideològica existent al consistori és microscòpica. Els discursos sobre seguretat i civisme han pivotat sobre els mateixos prejudicis i sobre la mateixa política de restricció de drets i llibertats. La política d’habitatge s’ha limitat en observar passivament les aberracions del mercat, donar barra lliure a noves promocions, permetre un nombre d’habitatge buits delirant i sortejar de tant en tant un grapat d’apartaments. Han contribuït, tots, a un desenvolupament ferotge del sector turístic sense que aquest contribueixi en absolut a suportat les càrregues que això suposa a la ciutat. Van aplaudir amb devoció la visita d’un integrista homòfob i sexista a la ciutat colapsant-la de dalt a baix durant dies. I la llista, tant llarga com els anys que portem suportant la bufetades que ens venten des de Sant Jaume (a banda i banda). Tot plegat té excepcions, tots els partits s’han oposat o abstingut en alguna cosa, però la línia, la construcció del model, ha estat aplaudida i abonada per tot el ventall del plenari municipal.

Portabella: operació rescat

En mig d’aquest desgavell en la política municipal, amb uns resultat immediats nefastos i unes enquestes que amenacen deixar-los fora, ERC i Jordi Portabella es veuen amb l’aigua al coll. L’aparició de la CUP i l’anunci de la formació de Laporta de concórrer a les eleccionsmunicipals ha fet saltar totes les alarmes a la federació barcelonina dels republicans. Davant aquesta situació, Portabella necessita assegurar-se el vot independentista de la ciutat, però amb això no en te prou. Sap bé que Laporta pot esgarrapar un bon grapat de vots que, encara que no siguin suficients per entrar al consistori, ho poden ser per fer molt mal al seu partit. D’altra banda, és conscient que en la seva política municipal, l’aparició de la CUP a Barcelona suposa haver de sentir allò que fins ara ningú li deia. I és que si fem un cop d’ull a les hemeroteques que tant agraden a Portabella o a les actes del plenari municipal i les comissions, no costarà veure que en els principals temes de la ciutat i dels barris ERC, des del govern o des de “l’oposició”, ha estat no només còmplice sinó un actiu participant de la construcció de l’estat actual.

Davant d’això no sorprenen les proclames socialdemòcrates i independentistes que ha brindat Portabella les últimes setmanes. Necessita rascar vots d’allà on sigui i és capaç de llençar dubtoses propostes a la CUP alhora que hi fa a Laporta, a federalistes “desencantats” del PSOE i als votants d’ICV. Tot ho pot, o més aviat, tot s’hi val per salvar la poltrona. ERC no ha dubtat en adoptar el rol de Laporta i fer una crida a tothom a sumar-se al seu projecte. De la mateixa manera que SI, ERC sap perfectament que la gran coalició de tots és impossible i que una de petita és difícil. Però això, de fet, tant és, perquè del què es tracta, ara per Portabella i Amorós, com aleshores per Laporta, és d’erigir-se com a “garant” de la unitat de l’independentisme i culpar a la resta del seu propi fracàs a les eleccions. Així es van colar el 4 diputats de SI al Parlament, i així vol evitar el desgast Portabella i salvar la representació al consistori.

En aquesta proposta, insinuada abans de l’estiu però no concretada fins ara, no hem sentit parlar de programa ni prioritats. Algú que assegura que vol construir un tercer espai a l’Ajuntament que aspiri a l’alcaldia hauria d’oferit quelcom més que una versió americana del front patriòtic de Joan Laporta. És força significativa la discusió que SI i ERC han mantingut, sempre en el terreny mediàtic, sobre la possible coalició: com escollir el candidat. SI vol imposar un candidat a la colició ignorant que ERC té molts més vots que SI, i que la coalició està oberta a més formacions, teòricament, és clar. ERC ha despertat el seu esperit americà i proposa unes primàries on es pugui presentar i votar qui li doni la gana en un atac de pretesa democràcia “interna” que fa poc creïble la solidesa de l’eventual coalició resultant. Per si cal anar de primàries, Barcelona ja està plena de cartells amb la cara de Portabella i un lema curiós “SI, Remuntarem Barcelona”, que com qui no vol la cosa, incorpora les sigles del partit de Laporta i parafraseja el lema de la CUP de Barcelona (Reinventem Barcelona), i tot signat amb el logo d’ERC. Ara bé, de programa no n’hem sentit ni una paraula.

És significatiu, i fins i tot determinant, que hagin discutit tant de candidats, llistes i caps de llista i en canvi no haguem sentit ni mu en matèria d’habitatge, d’urbanisme, de drets i llibertats, d’immigració, d’escoles bressol, de transports i sostenibilitat, etc. En un moment en què tots els partits estan enllestint els seus programes marc, com ho va fer la CUP el passat dissabte, i en què comença la contrarrellotge per tancar els programes de cara al 22 de maig, aquí només sentim parlar de qui es quedarà la cadira. Què faria aquesta coalició amb la reqüalificació del miniestadi? Frenaria la destrossa del Poblenou amb el 22@ o de la Colònia Castells a Les Corts? Que n’opinen de les mesures per garantir el dret a l’habitatge proposades per la CUP de Barcelona? Estan d’acord amb la criminalització de la pobresa i l’exclusió social agreujada per l’ordenança del civisme? Res, no n’hem sentit res. I tot el què sabem és el què han fet fins ara: Fòrum 2004, votar la ordenança del civisme, salvar la investidura d’Hereu, aprovar els pressupostos municipals, adherir-se al darrer deliri municipal amb els Jocs d’Hivern de 2022, contribuir a la sobre-explotació hotelera de la ciutat…

Construir l’alternativa: reinventar Barcelona des de la Unitat Popular

Barcelona necessita una veu capaç de dir allò que el poder de la ciutat necessita sentir, no allò que vol. Aquesta veu s’ha d’alçar amb contundència i ressonar pels carrers de cada barri. Cal fer-ho des de la proposta i l’alternativa, oferint solucions i vies d’acord entre els que compartim la ciutat, però també des de la crítica, la oposició i la dissidència. No necessitem reconstruir temps passats que ja sabem on ens porten, ni remuntar polítiques neoliberals que neguen el dret a la ciutat. El què necessitem és bastir una oposició real a la ciutat per tal que, des de la unitat popular, les lluites veïnals i els moviments socials,puguem oferir la possibilitat de superar l’estat actual amb una alternativa des de l’esquerra i ferm compromís amb els drets democràtics dels PPCC.

A Barcelona no hi ha un tercer espai a construir perquè el discurs i la pràctica neoliberal té un consens absolut entre els grups polítics municipals, el que necessitem és un espai de contrapoder vers el poder establert a la ciutat. Hem de reinventar Barcelona començant per cada barri, cal aprofundir en la democràtica participativa i directa per tal de fer una ciutat on viure i conviure, una ciutat habitable. El nostre és un projecte que neix des de la base i les lluites socials i que té la voluntat d’acabar subvertint l’ordre establert de les coses. L’antagonisme al poder de la ciutat, econòmic i polític, és l’element que defineix a aquelles persones i col·lectius que des de fa anys treballem per articular una alternativa anticapitalista i independentista, una acumulació de forces des de la Unitat Popular per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. I en aquest procés el municipalisme d’alliberament hi juga un paper clau, i si algú pensa que serà oferint-nos cadires ben remunerades abandonarem la nostre lluita, és que o bé no ens coneix, o bé vol donar una imatge falsa i distorsionada de nosaltres a la ciutat i el país.

Reflexions entorn el copagament/finançament sanitari

Twitter té aquestes coses, i per això ens agrada tant. Després de creuar alguns comentaris amb diverses persones sobre el copagament a la sanitat pública i les anunciades retallades en aquest àmbit, rebo una piulada d’en Xavier Rius, d’e-notícies, on avisava a aquells que vam participar en el twit-debat que ha escrit un article en defensa del copagament (http://ves.cat/apY-). Twitter té aquestes coses, també que sovint els debats acabin en articles als blocs, ja que costa exposar tots els arguments en 140 caràcters. No hagués replicat a l’article de Rius però seguint el debat a Twitter, tampoc deixaré sense rebatre algunes coses de les que diu.

En primer lloc, crec que l’article de Xavier Rius no aporta res al debat, i que no se m’enfadi. De fet, la gran majoria de declaracions i articles sobre el tema aporten poc o res al debat. El motiu és que cadascú parla d’una cosa diferent. De què parlem quan diem “copagament” en la sanitat pública? De propostes concretes, de l’abast, de qui hauria de pagar, n’hem sentit poques coses. L’única idea que va semblar que algún govern anunciava, per acabar aparcant-la, és la de l’euro per visita (a banda del cèntim sanitari). La de l’euro, em sembla senzillament una idea estúpida i mediòcre, que no resol cap problema de finançament. Així doncs, estaria bé saber de què parlem quan defensem o ataquem el copagament. Si del què es tracta és d’un copagament universal a la sanitat pública, ja us dic ara que m’hi oposo fermament amb dents i ungles. Si del què es tracta és d’un copagament vinculat a la capacitat econòmica i del qual n’estiguin exemptes rendes mínimes, podem debatre’n el concepte i les condicions (amb les dificultats i alternatives que apunto més endavant). Si del què es tracta és de les mesures de copagament més o menys esbossades per la patronal del sector (calla, que ara l’han fet conseller), ni parlar-ne. Per contra, si del què es tracta és d’articular mesures per augmentar el finançament de la sanitat pública d’acord amb criteris de capacitat econòmica i redistribució de rendes, endavant.

Crec que per tal de parlar d’aquesta o de qualsevol mesura tant de retallades com de copagament cal que posem sobre la taula, i això és feina del govern, dades objectives sobre la sanitat. Per exemple, m’agradaria saber què entenen per abusos del sistema públic i quines són les xifres (temps destinat, diners, visites, etc.). D’aquesta manera sabrem quins són els usos inadequats del sistema que hem de combatre. Ara per ara, només se m’acud el que fa el rei dels espanyols rient-se a la cara de tots els que esperen, o hem esperat, mesos per entrar al quiròfan. Si parlem de retallades, també crec que és important que es quantifiquin i que el govern parli clar: quins serveis desapareixeran, ja sigui de manera temporal o no, quin cost tenen i com es pensa garantir el dret a la salut d’aquelles persones que no puguin pagar un servei privat. I així podria seguir estona, i és que hi ha massa dubtes, poques propostes concretes i molta demagògia.

Tornant a l’article d’en Rius, ens explica un seguit de vivències personals, molt respectables però que poc aporten a una visió obejectiva i científica del model sanitari, quelcom determinant a l’hora de prendre decisions en serveis públics. Ens diu que no té cap problema en pagar per tal de garantir la millor sanitat possible. La resposta és que jo tampoc tinc cap problema, de fet ho faig: pago impostos. Aplicar mesures de copagament deixant fora només determinats col·lectius, com proposa, és del tot injust i inacceptable. Un jubilat multimilionari amb una pensió tindria accés gratuït mentre que un mileurista hauria de pagar-se part dels tractaments. I és que si volem un sistema just de copagament l’haurem l’implantar d’acord amb la capacitat econòmica (renda, patrimoni, persones dependents, etc.) i tenint en compte que no podem deixar a ningú sense tractament ja que al nostre país la sanitat és un dret universal, i així ha de ser. D’altra banda, el diferent cost dels tractaments resulta un autèntic trencaclosques. Podem optar entre aplicar un copagament injust que deixi àmplies capes de la societat sense atenció mèdica, o per un sistema de copagament individualitzat que generi més burocràcia de la que s’hagi vist mai en aquest país.

Doncs bé, crec que hi ha un sistema molt millor: la fiscalitat. Els impostos són l’eina més eficaç que tenim en el marc jurídico-polític vigent per garantir els serveis públics i l’equitat social. Qui en tingui algún altre que me l’expliqui. Amb una fiscalitat progressiva lligada a la la renda i el patrimoni (i a això em remeto al articles sobre la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni http://ves.cat/apY7 i la reforma de l’Impost de Successions i Donacions http://ves.cat/apY8), així com dels beneficis empresarials (Impost de Societats i altres) és molt més fàcil arribar a un increment dels ingressos públics que sigui just, proporcionat a la capacitat econòmica de cadascú, que permeti a tothom accedir a serveis públics de qualitat alhora que no ofega a ningú en situacions delicades. Aplicar mesures de copagament front a una política fiscal justa i basada en principis d’equitat social i redistribució de la riquesa és, senzillament, un pas cap a la privatització dels serveis i el desmantellament de l’estat del benestar.

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid…

La crisi econòmica i financera, intrínseca al sistema capitalista i desencadenada per un laissez faire, laissez passer desbocat en els mercats (de la terciarització de l’economia catalana i l’abús del totxo ja n’hem parlat força), ha suposat una gran oportunitat per a les teories neoliberals ineoconservadores. El mateix Artur Mas en el seu discurs de cap d’any insistia en un relat d’èpica pseudopatriòtica en que pretenia contagiar-nos lail·lusió per un nou projecte col·lectiu: apretar-se el cinturó. I és que la crisi econòmica ha suposat una oportunitat d’or per reestructurar el capitalisme i reforçar les seves estructures de poder. I aquí hi entra la ofensiva contra el sistema de pensions, la negociació col·lectiva (objectiu real de la patronal i la/les reformes del mercat de treball) i els serveis públics, no només la sanitat. No he descobert la sopa d’all, que els neoconservadors de l’Escola de Chicago, els seguidors de Milton Friedman, porten temps esperant aquesta oportunitat, no ho dic només jo ni soc el primer, n’hi ha rius de tinta al respecte.

Aprofitant, doncs, la crisi econòmica, es pretén executar una nova etapa de desmantellament de l’estat del benestar: la socialdemocràcia tenia data de caducitat i el (neo)liberalisme ha guanyat la partida, de moment. En aquest sentit, comparteixo la idea de que abordar el copagament o mesures similars en temps de crisi és del tot inacceptable. Aplicar aquestes mesures en aquest moment no respon a un intent de salvar el sistema públic mitjançant mesures temporals, que aquí ja ningú es mama el dit. Les propostes de retallades de serveis en la sanitat o de copagament són mesures amb voluntat de permanència en el temps, un pas endavant en la privatització i en la construcció d’un lliure mercat on l’estat faci poc més que de polícia, i a vegades ni això. Plantejar aquesta opció en temps de crisi no és casual doncs, però encara podem dir més, és extremadament injust. Precisament quan centenars de milers de persones no tenen garantit ni l’accés als aliments, a l’educació o a l’habitatge a causa d’una situació econòmica que s’acarnissa amb els de sempre (mentrestant, les principals fortunes de l’estat guanyen un 8,6% més el 2010 http://ves.cat/apY6) i ja ni tant sols rebran el subsidi per atur de llarga durada, la resposta és fer pagar per la sanitat pública?

Aquí queda la reflexió, suposo que la supervivència deixarà de ser quelcom garantit per una societat basada en la justícia i la igualtat, per ser competència exclusiva de la caritat (cristiana?).