Autocrítica i matisos

Article publicat al Diari ARA, edició paper, del dia 22 de juny de 2011

Durant la protesta davant el Parlament el passat 15M, i davant les acusacions de “kale borroka”, entre d’altres, del President Mas, vaig fer alguns comentaris al meu compte de Twitter. “Està fet tot un macarra el senyor molt honorable”. Paraules desafortunades, sí. Va ser un error i n’accepto la meva responsabilitat. Si cal disculpar-se, em disculpo. El meu error, però ha estat amplificat per alguns mitjans i algún opinador d’aquest diari, per tal d’atacar-me a mi i a la CUP. Tant amplificat com els mateixos fets del 15M quan s’estaven aprovant les majors retallades de drets socials dels darrers 30 anys.

Dit això, i acceptat el meu error (no gaire usual en política), vull posar de relleu el doble raser amb què es tracten les paraules. Opinadors i polítics monopolitzen cada dia a l’insult i l’atac. Que se’l quedin, no el volem aquest monopoli. Acusar de “kale borroka” és, segons el Suprem, acusar de terrorisme. Burlar-se de l’edat de Rosa Regàs quan anava a la llista de Jordi Hereu, és immoral. Titllar de malfollada a la directora de TV3, és repugnant. Els autors d’aquestes afirmacions, però, segueixen on eren i, en dos dels casos, sense disculpar-se.

 

Anuncis

[La Festassa] Rescatar els carrers de la mediocritat repressiva

A principis de novembre el barri entrava en estat de setge. Policies, operaris i capellans prenien els carrers, cantonada a cantonada, per garantir l’èxit de la visita del màxim cap de l’esglesia catòlica, un alemany afincat al Vaticà, un petit estat romà. No era un turista qualsevol, així que amb les habituals cues, autocars amuntegats als votants del temple de la Sagrada Família i un grapat de barrets mexicans no n’hi havia prou. El major dispositiu de seguretat i control que recordem al barri es va posar en marxa per garantir, no només la ocupació massiva del temple i els seus entorns fins ben aprop de l’Hospital de Sant Pau, sinó tot el recorregut del “papamòbil” fins al casc antic de la ciutat. El colapse va ser majúscul durant una setmana. L’èxit, molt més qüestionable.

Eixample Sona, permís denegat. Concert fora de festa major, permís denegat. Casa Groga, la volen a terra. Acte a la plaça del Fort Pienc, permís denegat. Els carrers, les places, el equipaments, allò que anomenem espai públic, està patint una ofensiva per part de l’Ajuntament de Barcelona que preten eradicar-ne la vida. Les normatives i sancions proliferen amb la intenció de fer-nos recular fins a les portes de casa, fins a l’estricte àmbit privat, des de les normes d’ús de la via pública, passant l’ordenança del civisme i fins a la recent reforma plantejada per tal de prohibir el nudisme i el “quasinudisme” a la ciutat.

No hi ha problemes a l’hora de desplegar l’operatiu policial més exagerat que es recorda a la ciutat per la visita del Papa, ni per colapsar el trànsit perque una caravana comercial de dues hores es passegi precedint el Tour de França. Les grans empreses reben barra lliure i subvencions per fer i desfer al carrer, i tant és l’opinió que en tinguin els veïns i veïnes. Ara bé, aquestes mateixes veïnes no tenen lloc al gran aparador de la “millor botiga del món”; no compren ni venen, només comparteixen, i això no es fa a les botigues, és cosa de barris. Les mostres espontànies de cultura popular, ja sigui tradicional, actual o urbana, no poden circular fora dels canals de la mediocritat oficial i folkloritzada, amb el patrocini de grans explotadors i “Barcelona posa’t guapa”.

En el mateix ordre de les coses, l’any 2006 entrava en escena un nou instrument directament importat de les polítiques de seguretat dels Estats Units: l’ordenança del civisme. Aquesta és una regulació que va néixer ja amb un enorme defecte (gens casual, és clar): la regulació en un mateix instrument de 12 fenòmens tant diferents com el treball sexual, el consum de begudes alcoholiques al carrer, els grafits i cartells, o la mendicitat, entre d’altres. Per a tots, però, fixa una mateixa etiqueta, incivisme, i una mateixa solució, la multa. Així, el present reglament municipal suposa la restauració d’un model de policia de la ciutat que tipifica com a “delicte” alguns grups socials exclosos i també els comportaments dissident polític-culturals en relació amb els conflictes urbans.

Davant d’això, cal sortir al carrer i anar més enllà, recuperar-lo, fer-lo nostre. El carrer és el nostre espai natural; com deia aquell, és el què ens queda quan no ens queda res. Front a l’individualisme induït, cal resocialitzar-nos en l’espai públic, i això cal fer-ho al marge de la regulació que des de l’Ajuntament o els poders fàctics de la ciutat ens imposin. Desobeir la norma, expressar-nos lliurament o, quelcom tant senzill com tornar a jugar a pilota a la plaça. Cal recuperar els carrers com a espais de socialització, solidaritat i consciència col•lectiva. Ser barri per fer barri.

Article publicat a la la revista de La Festassa, la festa major de Sagrada Família – El Poblet

http://lafestassa.wordpress.com/

L’alternativa necessària per Barcelona

[Article publicat a la revista En Lluita – enllaç]

El passat 24 de març, mig miler de persones ompliren l’auditori de les Cotxeres de Sants en l’acte nacional en el qual la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) donava el tret de sortida a la pre-campanya de les eleccions municipals d’enguany. Quatre anys després de les eleccions del 2007 –que van situar la CUP en el mapa polític del país gràcies a una quarantena de candidatures i un bon grapat de regidores a diverses capitals de comarca–, el proper 22 de maig hi haurà al voltant de 80 llistes. Aquest creixement de candidatures és el resultat de quatre anys de feina i de propostes d’un projecte que arrela al territori.

Les eleccions municipals que s’acosten arriben en un context on l’enèsima crisi del sistema, amb un paper protagonista del crac financer i de l’economia especulativa, ens ha situat en una nova ofensiva del neoliberalisme. Les retallades anunciades pel govern conservador de la Generalitat, que es començaran a materialitzar i endurir després de les eleccions municipals del maig, fan més necessària que mai una xarxa de contrapoder i mobilització capaç de plantar cara a l’agenda de privatitzacions i reducció dràstica dels serveis públics. En aquest sentit, la reivindicació des del municipalisme pot suposar un important espai de contrapoder que esdevingui l’altaveu de les lluites socials i veïnals front una esquerra gestionària i institucionalitzada incapaç d’apartar-se del discurs únic del neoliberalisme.

Paral·lelament, el debat territorial a l’Estat espanyol ha pres més força que mai arran de la mobilització popular als Països Catalans, amb la manifestació del 10-J i l’onada de consultes com a màxims exponents, i la proposta de procés democràtic plantejat per l’esquerra abertzale basca. L’independència ha tornat al centre del debat polític, on la polarització s’ha accentuat, contraposant l’emancipació dels pobles i el dret democràtic a l’autodeterminació front les proclames recentralitzadores de PP i PSOE.

La proposta de la CUP va molt més enllà de les propostes programàtiques que fan les diferents candidatures, el projecte de la Unitat Popular suposa una escletxa en el discurs únic existent a les institucions del país. És hora de recuperar la política en majúscules, de recuperar el sentit més genuí del concepte de democràcia. I és hora, sobretot, de seguir avançant i construint un moviment popular des de la base, capaç de plantejar una alternativa i de donar un gir de 180º a les nostres viles i ciutats, per seguir avançant cap a la independència i el socialisme.
A Barcelona, la confluència de les propostes de la CUP i la coalició anticapitalista Des de Baix ha fet possible que la “CUP – Alternativa per Barcelona” sigui a les urnes el proper 22 de maig. Més enllà de l’acord programàtic i electoral, aquesta proposta suposa un pas endavant en l’articulació d’un projecte que representi les lluites socials i que sigui capaç d’aglutinar moltes més persones i col·lectius de la ciutat.

Malgrat la importància de la cita electoral del proper maig, cal recordar que la lluita en el terreny institucional ni és, ni ha de ser, el cavall de batalla de l’esquerra anticapitalista, sinó més aviat el nostre cavall troià per obrir esquerdes en un sistema on els mercats i els especuladors segueixen decidint per sobre de les persones.