[Contracampanya] La mà invisible d’Antoni Vives

[Contracampanya] La mà invisible d’Antoni Vives

El dimecres al vespre el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya va organitzar un debat en motiu de les eleccions municipals a Barcelona que girava entorn aspectes relacionats amb la professió, com les transformacions urbanes, l’habitatge o els equipaments públics. Antoni Vives va fer una proposta sorprenent, a cavall entre el liberalisme i la ignorància. Ni més ni menys, l’ideòleg del govern de Xavier Trias ha trobat el remei a l’especulació: la transparència! El fetitxe de moda, la solució a tots els mals, acabarà amb l’especulació immobiliària. Vives explica la seva teoria com una regla de tres, una equació d’allò més lògica, però és més aviat un autèntic conte de la lletera:

  1. Obliguem als promotors i constructors a publicar el valor del sòl, l’import de les operacions de compravenda o permuta immobiliària, i els costos de la construcció.
  2. Com la gent coneixerà l’import real del cost de l’obra, podrem saber qui abusa i qui no dels preus.
  3. Aquesta informació permetrà a la gent escollir quins habitatges compra de manera que els que abusen hauran d’ajustar els preus i no hi haurà més bombolles immobiliàries.
  4. I ja està, tot resolt.

Cal reconèixer que la proposta de CiU té el mèrit de matar d’un infart a Karl Marx, Adam Smith, Keynes, la Comissió Europea i les autoritats de defensa de la competència. La cosa vindria a ser que la mà invisible deixi de ser invisible, i sigui… transparent, i d’aquesta manera el lliure mercat ajustarà l’oferta i la demanda a la perfecció. Si hi ha algun petit desajust, entre ells i alguna ONG ja el pal·liaran amb caritat cristiana. Això ho va etzibar en un auditori ple d’arquitectes, ni més ni menys.

Em sap greu senyor Vives, però per més galons que tingui vostè a l’Ajuntament, això no funcionarà. Deixi’m que li expliqui el perquè, tot i que espero que ja ho sàpiga, i sigui una d’aquelles coses que es diuen en campanya (si el paper ho aguanta tot, una campanya electoral ja ni us explico, el del PP semblava comunista!):

Primer.- La liberalització del sòl que va promoure la Llei del Sòl de Rodrigo Rato (sí, el del PP i Bankia), va multiplicar l’especulació immobiliària arreu de l’estat. El miracle espanyol va consistir, d’una banda, en inundar el mercat de crèdit, de capital fictici que ni existeix ni existirà mai, i així mantenir una demanda ben elevada. L’altra cara del miracle era l’economia de casino, que consistia, no només en el negoci de construir sinó, i sobretot, en els “pelotazos” urbanístics que suposaven les requalificacions. Disparar el valor del sòl era la clau per fer el gran negoci, i si després els compradors s’enganxaven els dits, qui havia fet la millonada ja la tenia a la butxaca i lliure de càrregues.

El valor del sòl, doncs, no era fals: era el seu valor de mercat. El què no ha entès vostè, és que la contradicció entre el valor d’ús de l’habitatge com a bé de primera necessitat, i el valor de mercat que l’especulació i les enormes plusvàlues que genera són una contradicció intínseca del capitalisme que no es resol amb “transparència”. Molt bé, sabem que un solar val X milions, i què? Si el promotor els pagar, el constructor hi edifica, i hi ha qui ho pot pagar, no serà aquest el seu valor de mercat? I fins aquí, no he fet servir cap argument que vagi en contra del què defensa el liberalisme econòmic. Si li dic el què penso, és que el problema, sr. Vives, és que l’habitatge per vostès és una mercaderia, i per a nosaltres és un bé de primera necessitat que no pot quedar en mans de psicòpates sense escrúpols que especulen i fan negoci amb la vida de la gent. És senzill.

Segon.- Torno als arguments del seu propi model econòmic: el lliure mercat i la mà transparent (ja no li direm invisible, transparent fa més del segle XXI i fins i tot de la “nova política”). Sap què passaria amb la seva fantàstica proposta? Que la Comisión Nacional de la Competéncia (o fins i tot l’Autoritat Catalana de la Competència) li tombaria al minut zero, rigui’s del Tribunal Constitucional. Sap que publicar, ja no barems orientatius, sinó estudis de mercat sobre els honoraris està prohibit, postergat sota pena de cremar a l’infern (i una bona bufetada de multa)? Sap que diverses associacions empresarials i col·legis professionals, per publicar estudis o estadístiques d’aquest tipus han estat expedientades i sancionades? Sí, senyor Vives, la seva mà transparent és contrària als dogmes de fe del lliure mercat que defensa CiU, ja que això altera la lliure competència que, se suposa, fa baixar el preu de les coses, i tothom en surt beneficiat.

Per acabar.- Crec que és un moment per fer una reflexió al respecte. Com haureu pogut observar, les normes de la lliure competència i els guardians de les seves essències tenen el mandat de lluitar contra qualsevol cosa que alteri la conseqüència ja que això, se suposa, podria suposar un pacte de preus entre empreses que alteraria el valor de mercat. Doncs bé, en aquest cas, segons la teoria del senyor Vives, la cosa ve a ser el contrari, i no és poc freqüent. La creixent concentració de capital en cada dia rics més rics, a costa de pobres més pobres, ens demostra la inevitable tendència intrínseca del capitalisme als oligopolis i monopolis. Al final, l’única cosa que decreix sense fi, i ara ja de manera exponencial, és el què anomenen costos de personal, és a dir, tant el què reben els treballadors i autònoms en regim d’”autoexplotació”, i el què les empreses paguen a l’estat per garantir l’atur, les pensions o els serveis públics bàsics.

Capgirar-ho, és a les teves mans: només la CUP Capgirem Barcelona proposa l’expropiació de l’usdefruït dels habitatges buits per posar-los en règim de lloguer social, la prohibició de venda de sòl públic, i recuperar el planejament urbanístic per acabar amb l’especulació i garantir que l’habitatge sigui un dret a l’abast de tothom i no una mercaderia.

Del Cavall de Troia a la construcció de l’alternativa

Article publicat a L’Accent 247

En els darrers temps, hem patit –i patim- una crisi econòmica, financera, però sobretot també política, que ha fet estralls arreu d’Europa. Als Països Catalans, l’asfixia de les classes populars ha anat en augment i els drames quotidians s’han anat estenent. L’atur, especialment juvenil, les retallades en educació, el desmantellament de la sanitat pública, els desnonaments i, en general, l’acarnissament del capital financer, han esdevingut el pa de cada dia per a milions de persones.

D’una altra banda, una crisi democràtica sense precedents a la vella Europa ha posat de relleu el segrest de la sobirania per part d’institucions que escapen de tot control popular i mínimament democràtic. La determinació de la Troika en aplicar les receptes d’austericidi i saqueig al sud d’Europa, han topat amb la inestabilitat política de l’estat espanyola que que ja patia la seva pròpia crisi política, democràtica i territorial. L’estat espanyol ha esdevingut incapaç políticament de gestionar les tensions territorials: ni és prou fort per vèncer, ni és prou hàbil per convèncer. I aquestes tensions s’han traduït en el fracàs absolut de la via autonòmica i l’ascens imparable de l’independentisme, especialment al Principat.

En aquest context, els moviments populars han crescut exponencialment, i amb ells les expressions de desobediència i d’autoorganització. Aquest fenomen ha posat sobre la taula la necessitat d’articular una estratègia que passi de la resignació a la consciència, de la resistència a l’atac, i especialment, de la reforma a la ruptura. I és en aquest caldo de cultiu, que la CUP – Alternativa d’Esquerres recull el suport necessari per obtenir tres escons a la cambra catalana. Activistes, militants, gent organitzada i, sobretot, persones amb la voluntat d’anar més enllà de la delegació del vot tradicional, han fet possible el pas endavant dels cavalls de Troia dins l’epicentre institucional del sistema.

En aquest sentit, i convé no fer-se trampes al solitari, el tancament organitzatiu de la CUP ha suposat la pèrdua d’una oportunitat per seguir construint un moviment popular capaç d’articular la ruptura. No es tracta de construir la Unitat Popular en base a la tasca parlamentària, però si que es tractava de ser fidels a les nostres paraules i, sobretot, de que el Cavall de Troia de les classes populars sumés cada dia més genets que estenguessin el virus pel sistema. Cal no perdre de vista que la construcció d’una alternativa popular i democràtica que plantegi la ruptura amb el sistema institucional, polític i econòmic és quelcom cada dia més evident i amb més partidaris, i que acabarà esdevenint amb nosaltres o sense.

La darrera Assemblea Nacional de la CUP, celebrada a Olot al març d’enguany, havia de clarificar alguns aspectes organitzatius que havien quedat pendents arran de la decisió de concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya i l’obtenció de tres escons. Els debat, però, no era només organitzatiu, sinó que tenia fons i conseqüències polítiques i estratègiques. I és aquí, en les conseqüències estratègiques, que caldrà posar tots els esforços els propers mesos i anys amb un objectiu clar: la construcció d’un moviment popular capaç de disputar l’hegemonia i plantejar la ruptura en termes polítics, econòmics, socials i nacionals. És a dir, la construcció de la Unitat Popular.

Són moltes les oportunitats que tenim encara per davant per construir el moviment popular, però caldrà que tinguem molt clars els passos a seguir. En primer lloc, cal iniciar amb màxima urgència un debat estratègic que plantegi en primer lloc els objectius de la Unitat Popular com a moviment polític. En segon lloc, cal posar les bases del programa polític de la Unitat Popular, basat en els eixos polítics, però també tàctics i organitzatius, de la ruptura amb els estats espanyol i francès, amb la Unió Europea i homòlegs, i sobretot en la destitució del poder establert als Països Catalans, per empoderar el moviment popular i construir una alternativa anticapitalista i radicalment democràtica. I finalment, cal plantejar aquest debat amb el conjunt dels actors que han de participar de la construcció de la Unitat Popular, que es troba actualment situada majoritàriament fora de la CUP. Aquest, doncs, és un debat que caldrà articular amb el conjunt de la Unitat Popular, i que per tant no pot quedar encotillat dins les fronteres, excessivament rígides, de la CUP i la seva organització interna. Caldrà, doncs, desbordar-nos a nosaltres mateixos si volem esdevenir motor de canvi i no repetir el fracàs de l’esquerra que va naufragar després de la malanomenada  transició espanyola.

Tenien pressa

Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l’asfixia d’una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l’atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari… No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara.

La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l’esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d’estructures d’estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d’interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d’independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa.

La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l’acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d’independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòstia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d’avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l’accés a la sanitat, l’educació i l’habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa.

Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col·lectives, han de formar part d’una estratègia comuna d’alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l’ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes populars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l’endemà.

La situació de saqueig de l’economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d’ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen.

I tot plegat corre pressa, molta pressa.

*Article publicat a L’Accent 238