Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

Anuncis

Necessita una crisi de govern, President

tentsicomnoLa consulta és a tocar. Superats els tràmits parlamentaris, el recurs exprés del govern espanyol, i la suspensió més exprés encara de la Llei de Consultes i del Decret de convocatòria pel proper 9 de novembre. Ha començat vostè malament, tot suspenent la campanya institucional de difusió de la consulta, només ha de rectificar i posar el play al vídeo. No es mogui mai més, ni una sola coma, del full de ruta que estableix el Decret que vostè mateix va signar. Per a què tanta solemnitat si a la primera de canvi acota el cap i acata les ordres de les clavegueres de l’estat? Sincerament, no crec que sigui vostè un covard, al contrari. És vostè prou valent, prou temerari diria, com per haver-se posat en un bosc d’esbarzers en contra dels seus interessos i dels interessos de l’oligarquia a qui representa. No té la sortida fàcil, i creguis que som molts milers els què estem disposats a tancar-li totes les sortides, fins i tot les d’emergència. Només hi ha una sortida i és al final del recorregut: complir i fer complir el mandat popular. Consulta, independència i procés constituent.

Perquè no s’atabali, President, li donaré algunes idees del què pot fer. Potser no li agraden, a mi tampoc massa, però estic segur que se li farà digerible (la meva digestió ja la cuidaré jo, no pateixi, que no sóc president). ERC li ha ofert l’entrada al govern per garantir la consulta, Junqueres li ha estès la mà. Prengui-la, accepti l’oferta i provoqui una crisi de govern sense sobresalts. L’entrada al govern d’ERC li permetrà remodelar-lo, fer net, i encarar amb garanties les properes setmanes i mesos. Si vol estar al’alçada ho ha de fer sense corruptes, sense draps bruts i sense submisos obedients a l’estat. Sap perfectament quins consellers ha de rellevar, ja sigui per posar-hi a membres de Convergència o d’Esquerra Republicana. Faci-ho. Cessi immediatament a Ramon Espadaler, depuri els alts comandaments dels Mossos d’Esquadra que no obeiran al govern de la Generalitat i no deixi en mans d’unionistes el control dels cossos d’emergències. Té vostè l’enemic a casa, a taula, i de vostè depèn que segueixin o no. No deixi en mans d’Unió la logística de la consulta, o les urnes no sortiran del magatzem.

I faci net, senyor Mas.  La premsa de l’estat no podrà senyalar un conseller rere l’altre si aquests no tenen res a senyalar. Que l’estat utilitzarà tot el què tingui al seu abast ho sabem perfectament, és el mateix que han fet vostès amb els moviments socials i polítics dissidents a Catalunya. Però vostè ho té molt fàcil: només ha de rellevar al cobrador del 3% i altres personatges que estan sorpenentment callats darrerament. Xuti’ls, faci’ls fora, expulsi’ls, treguis de sobre aquesta llosa. Potser no pot posar la mà al foc per ningú, però tots sabem que posar la mà al foc per segons qui és garantia de cremada de primer grau. Només ha de passar l’escombra. Té vostè l’oportunitat de fer-ho i posar punt i final als intents de vincular un procés netament popular amb la podridura corrupte del règim del què vostè forma part. I per fer-ho, té vostè una oportunitat magnífica que li permet remodelar el govern sense sobresalts. Necessita una crisi de govern que ens acosti a la consulta i això és només a les seves mans. No li faci mai més la feina bruta al govern espanyol, ni a la Plaça Catalunya, ni a la Delegación del Gobierno.

Senyor Mas, és vostè l’única persona que a dia d’avui pot moure fitxa sola, sense necessitat de mobilitzar a amplis sectors socials. Només ha de escollir. Pot escollir entre obeir a l’estat o obeir el mandat popular. Pot escollir si manté al capdavant de conselleries clau als qui negaran la veu al poble, o acatar la voluntat dels i les catalanes. A aquestes alçades, costa d’entendre com el President de la Generalitat encara té aquests dubtes. No, no té dret a decidir, té l’obligació de fer-ho, de fer tots els passos, i de complir fidelment amb la voluntat popular. És l’hora de la independència i d’iniciar un procés constituent per construir una república neta de corruptes, de lladres, de voltors que devoren els serveis públics, de la coacció del deute, de l’explotació dels homes pels homes, i de les dones pels homes. No, no confio en vostè ni en el seu govern per fer-ho. I tampoc confio en un govern amb ERC, però la desobediència institucional de la Generalitat està a les seves mans, i aquí, encara que no hi confiï, només em queda empènyer. Demostri que estic equivocat, jo i totes les persones que mirem amb recel cada pas confús que fa, i arribi fins al final. No valen excuses, no valen subterfugis.

Si no ho fa, passarà vostè a la història com el més farsant dels 129 presidents de la Generalitat de Catalunya. Si no ho fa, tindrà el deshonor d’haver sacrificat la voluntat d’un poble -li sona l’eslògan?- per salvar un règim de corruptes, lladres, traficants d’influències i xoriços que saquegen a mans plenes. Pot vostè ser un més d’aquesta marea humana que està protagonitzant un procés de mobilització i canvi sense precedents, o pot vostè ser únic, fer història, i acabar al museu dels horrors, ser un pèrfid entre traïdors, ser un card entre llirs.

I si no vol o no s’atreveix, deixi de fer teatre i foti el camp amb la cua entre les cames. Que Roma no paga traïdors -i l’estat tampoc-, i el poble és qui més ordena.

A Barcelona, mentre vostè es reuneix amb els partits favorables a la consulta.

[Carta Oberta] A Duran i Lleida, des del txiringuito (Roc Padró i Xavier Monge)

Article publicat el 3 d’octubre al web de La Directa

Estimat “senyor” Duran,

(No, és mentida, no l’estimem, però, els formalismes epistolars van així)

duranAprofitant que ara que comença Ple del Parlament de Catalunya que aprovarà la Llei contra la homofòbia, lesbofòbia i transfòbia, no hem volgut deixar passar l’ocasió de dedicar-li unes paraules respecte la seva darrera encíclica als fidels sobre el tema. No som assidus als seus sermons, ni a la seva activitat de comissionista al Congrés, però aquesta vegada li hem de dir que ens ha arribat al cor, i no volíem deixar passar l’oportunitat de dir-li quatre cosetes al respecte.

Deixi que ens presentem. Som dos nois, joves, amb prou sentit de l’humor com per replicar la seva oració carregada d’odi i prejudicis amb aquestes línies. Pecadors nats, ens agrada participar en aquelarres independentistes, manifestar-nos convocats per “xiringuitos” LGTBI i gaudir de la nostra sexualitat lliurement (i quan podem, promocionar-la entre altres semblants sense cap llei que ens empari). Sabem que no li agrada la Llei que aquesta setmana aprovarà el Parlament de Catalunya, i que probablement que, encara que faci de mal dir, mira amb enyorança la de Peligrosidad Social.

Però anem al gra… És vostè un geni, dubtem de si ho és en estadística o en cinisme. Ha estat capaç de menysprear els 384 actes discriminatoris recollits per l’Observatori contra la Homofòbia posant-los en comparació amb els casos de racisme. És com dir que no cal investigar sobre la sífilis perquè la gonorrea afecta a més part de la població consumidora de sexe pagat. Ja ens entén, encara que no hi entengui. I en això segur que Duran no hi està d’acord.

Insinuar que és més important assegurar la no discriminació de raça que la dels LGTBI el postula pel Club de la Comèdia. Vostè i Unió, discriminar? I ara, no ho diria ningú a la vista de les seves propostes xenòfobes per eliminar del padró als nouvinguts. Qui ho diria, eh, quan va dir allò de que a Catalunya no hi cap tothom? Santa raó tenia Duran, quan vulgui li paguem el bitllet d’avió.

I és que lLa llei contra la LGTBIfòbia és per a protegir-nos de gent com vostè, que difon un discurs que atempta contra la nostra llibertat. Com sempre però, apel·la vostè a la llibertat d’expressió contra nosaltres: , la de qui ens titlla de malalts, ens “cura” amb elèctrodes, ens negauen la igualtat de drets en el matrimoni i l’adopció, o imposaven maternitats no desitjades a cop de codi penal. Els diputats i diputades d’Unió farien bé d’aprovar la Llei, potser així es guanyarien un passaport a l’infern, i un mínim de dignitat abans d’entrar en el delirium tremens de la vida eterna.

Li reconeixem el mèrit picant tecles davant de la pantalla. És brillant el moment en què un home blanc, heterosexual i a qui li paguem la suite del Palace a Madrid, ens regala la perla de dir que la llei ha d’assegurar que no apareguin “col·lectius més privilegiats” que d’altres. Sou vosaltres els que heu viscut privilegiats per omissió. El discurset de la negar la diferència per fotre’ns el gol de la igualtat transversal ja ens el trobem massa sovint, no cal que ho intenti, amb vostè tampoc cola.

Ah si. I quin altre moment. El nivell discursiu de considerar els nostres col·lectius d’alliberament sexual com a “txiringuitos” seria insultant si vingués d’algú que no tingués la mateixa credibilitat que Pere Navarro. Entenem la por que té als lobbies. Sap perfectament de què es tracten, doncs és vostè  al ser part del lobby vuitcentista de CiU. Mentre els nostres txiringuitos es dediquen a assegurar la igualtat efectiva entre totes les persones, els seus són els txiringuitos que a cop de 3% aproven esmenes contra els nostres drets més bàsics. No pateixi Duran, no pateixi. No tenim cap intenció de fer el mateix que vostè, els hi deixem tot el monopoli. Però no abusi de la nostra paciència, que no tenim intenció de seguir aguantant insults i agressions  com aguantàvem a l’escola.

I li diem amb sorna,  però podríem riure encara més si no fos perquè els estudis encara indiquen que un 65% dels LGTBI han patit discriminació a l’escola, que el 30% dels estudiants participen d’agressions a homòfobes i que un 10% d’aquests han apallissat a companys per motius d’opció o identitat sexual. Els casos més greus, com el de la transsexual Sònia, són la punta d’un sistema que sostenen persones amb doble moral i molt pocs principis com vostè, Josep Antoni Duran i Lleida. Afegiríem les dades dels suïcidis, però no figuren a les estadístiques, així que potser s’estalvia passar la nit en blanc per mala consciència, si és que li’n queda.

Desconeixem si aquesta carta serà també considerada com una promoció de l’homosexualitat, la desviació o la dissidència sexual. Probablement sí, és conegut el seu entusiasme per la promoció, econòmica, no sabem si també ens aquests afers més íntims.  En tot cas, no volem deixar d’agrair-li que ens hagi recordat, per enèsima vegada, que amb aquesta llei no en tindrem prou, i que mentre hi hagi personatges com vostè atiant l’odi i la discriminació, caldrà molta picar molta pedra per poder viure lliurement sense por.

Esperem no veure’l a l’infern. Porti’s bé i no ens espatlli la festa.

Roc Padró i Xavier Monge

2015, Barcelona en la cruïlla: reforma o ruptura

Els temps estan canviant i tenim davant una bifurcació de camins inevitable. El vell règim de la transició fa aigües per totes bandes, cauen els mites i els tòtems, del somni europeu al patriarca Pujol, i s’esvaeixen els tabús com el qüestionament de la propietat privada absoluta o la legitimitat de totes les formes de lluita. El per tots els mitjans de Malcom X esdevé cada dia més hegemònic entre les classes populars, i això té un efecte diferent entre l’activisme organitzat (molt més nombrós després del 15M) i les persones no organitzades d’activisme puntual o passiu (vegis persona que aplaudeix davant la tele, i prou). Per a molt de l’activisme, les eleccions han esdevingut un front de lluita, un mitjà, que mai s’havien ni plantejat. En canvi, per a molta de la gent que no participa ni milita activament, suposa un moment de de canvi on cal decidir-se.  Les enquestes són enquestes, i s’han d’agafar amb pinces, però marquen tendències, ens ensenyen pors, i sorprenen amb realitats amagades. I del darrer baròmetre del Periodico en trec algunes conslusions, que cal també agafar amb pinces, doncs parteixen de premissa poc fiable, però que també poden orientar la nostra tendència, perdre algunes pors, i definir tàctiques idònies.

Can Vies com a exemple del canvi d’hegemonies

El més significatiu del baròmetre és que l’Ajuntament perd l’opinió pública malgrat tota l’opinió publicada, el tertulianisme i altres claques a sou hipersubvencionades. Sí, perd. Malgrat segons el Periodico interpreti que del baròmetre del GESOP no aprova ningú, el cert és que el 37,8% dels enquestats es posiciona de banda de Can Vies, i un 35,4% de la de l’Ajuntament. Fa 14 anys quan vaig posar els peus al CSA per primera volta, no haguéssim ni somiat amb aquesta possibilitat.

En segon lloc, l’enderrocament i punt, queda en darrera opció de l’enquesta, amb un 19,6 %, mentre que el pacte entre Ajuntament i CSA amb un lloc alternatiu guanya amb un 49,8%. Si aquest qüestionament del dret absolut de la propietat és ja és un element gratament sorprenent, hi ha un 20,8% dels enquestats que donen suport a l’autonomia. Sí, a que el CSA faci el què vulgui amb l’espai perquè se l’ha guanyat legítimament al barri. 89.760 euros recollits en 40 dies (quan en volien 70.000) per reconstruir l’espai parcialment enderrocat, ens posa ja a tots amb els ulls com plats. A #nosaltres, però també a ells. La propietat no és intocable, la gestió absolutament autònoma rebenta tots els límits esperats. Podríem parlar d’altres victòries, com Fem Rambla, Boticelli, la Flor de Maig o les que vindran.

L’escenari municipalista a Barcelona

El municipalisme ha fet, també en els darrers anys, un salt quantitatiu i qualitatiu molt gran. Les eleccions del 2011 van suposar un augment de la representació institucional, i fins i tot de governs, en molts municipis (i no parlo de la CUP només). Durant els darrers tres anys, han sorgit candidatures, propostes i crides a molts més llocs, arribant a experiències molt interessants arreu dels Països Catalans. A Barcelona, el debat ha sofert una explosió que fa tres anys no s’albirava. La proposta llençada per la CUP, que ha pres forma amb la Trobada Popular Municipalista (TPM), que ha trencat l’esquema de l’obertura o no de partits i candidatures, per situar-se en paràmetres de codi obert i construcció comuna de la unitat popular, va ser el primer pas. En segon lloc, trobem la crida que fa Guanyem, amb Ada Colau al capdavant, que injecta il·lusió amb l’objectiu d’obtenir l’alcaldia. I finalment, hi ha dos nous actors polítics en joc que cal tenir en compte: el Procés Constituent i Podemos. Tot i que aquests dos no van néixer amb vocació municipalista, tant  la seva gent com les mateixes organitzacions han apostat per anar a buscar espais de confluència existents o per construir. Un ventall de possibilitats se’ns obre al davant, si tenim en compte el potencial d’un espai polític existent i gens menyspreable que pot identificar-se amb un espai sorgit d’aquestes propostes, i que obri la porta a la disputa de l’hegemonia del poder. El municipalisme com a forma política creix arreu, i a Barcelona no pot ser una excepció.

Reforma o ruptura?

bifurcacióSobre la taula, però, tenim el dilema, i ha esdevingut de manera tàcita o explícita, el principal element de debat i confrontació política entre agents polítics de Barcelona: reforma o ruptura. L’opció de la reforma, sembla fàcil i assumible. Pactar amb ICV, que per salvar-se és capaç de moltes coses, podria deixar-los amb un nombre de regidors similar al que té actualment i aquest és un escenari que ho fa tot més fàcil. Fer que l’auge d’aquest espai polític que es debat, conscient o inconscientment,  entre reforma i ruptura, s’abraci al reformisme de la mà dels qui han governat la ciutat durant 32 anys sense autocrítica és una opció. Opció que no comparteix molta gent.

Per contra, tenim davant l’oportunitat històrica de trencar amb el passat, amb el model de ciutat, de tradicions polítiques obsoletes i amb el règim del 78, ni que sigui a Barcelona. Tenim l’opció de fer un pol anticapitalista que aposti per la ruptura, per guanyar hegemonia i combatre la del poder, més enllà de governar o no governar. Alguns veuran en això una mera ampliació de la base electoral, lectura absolutament equivocada. El què tenim davant és la possibilitat per primera vegada de que un agent rupturista sorgit del múscul activista, radicalment democràtic, avanci al reformisme i ofereixi a qui viu en el dilema el camí cap a la ruptura. L’espai electoral és especialment idoni per aquesta batalla, ja que bona part de la gent a qui cal oferir una eina política i activar en la mobilització parteix de la cultura política de les urnes, i una mani de tant en tant.

Tornem a l’enquesta del GESOP per al Periodico. L’enquesta ens diu que, malgrat hi hagi qui preferiria que aquesta realitat no existís, Catalunya es troba en una cruïlla entre la independència o la frustració d’una part enorme de la seva població. El conflicte nacional amb l’estat espanyol és un element de primer ordre, i això també condiciona les eleccions municipals, especialment a Barcelona. Així doncs, l’auge d’ERC i el descens de CiU, PSC i PP dóna lloc a un escenari molt inestable i fragmentat a l’Ajuntament, que ens fa tocar de peus a terra i prendre consciència de què, per guanyar la ciutat, ens caldrà molt més que guanyar les eleccions. I que per guanyar les eleccions, no n’hi ha prou amb certs moments d’eufòria. Necessitem il·lusió, però també l’organització, la intel·ligència i la força. I per seguir gramscians, viure vol dir prendre partit.

L’enquesta, doncs, ens dibuixa tres opcions:

  1. La via reformista de pactar amb ICV-EUiA per part de Guanyem i Podem, suposaria obtenir 7-8 regidors i regidores, quelcom que està molt lluny dels 23 de la majoria absoluta.
  2.  La via del gran front reformista, que suposaria incloure-hi la CUP, arribaria fins a les 8-9  cadires a Sant Jaume. Vaja, el parell de cadires que algunes enquestes donaven abans a la CUP.
  3. Finalment, l’opció de posar sobre la taula per primera vegada un pol rupturista en clau de disputa d’hegemonia i construcció de contrapoder popular i institucions pròpies, deixaria en 3-4 a ICV-EUiA i a 3-4 a un espai nascut de Guanyem, la CUP i Podem.

Comptat i debatut, la forquilla en totes les opcions és de que els actors en joc obtindrien, junts o per separat entre 7 i 9 regidores. Trencar, però, amb l’esquema de les sopes de lletres i sumar-hi la TPM, el Procés Constituent i la necessitat de canvi de persones i espais sense sigles en l’enquesta, suposaria situar a una força clarament rupturista sorgida de les lluites al carrer en empat, o fins i tot per davant, d’Iniciativa, responsable de 32 anys de govern a la ciutat i un dels principals agents, junt amb el PSC, de la desactivació progressiva de les mobilitzacions veïnals de Barcelona. A això, deixeu-me fer un apunt personal: Esquerra Unida i Alternativa ha evidenciat públicament la seva autocrítica respecte al què han fet al costat d’ICV, i fa temps que molta de la seva gent –no tota, i menys la direcció- ha virat el rumb. Hi ha molta EUiA més enllà del Nuet o el Mena, i aquesta també hauria de sumar en aquest projecte rupturista  de ciutat.

estrategia___ajedrezTenim l’oportunitat de superar electoralment el reformisme, de desbancar-lo políticament de manera progressiva, i de combatre per l’hegemonia amb el poder sense crèdits, sense motxilles i amb les mans lliures per obrir camí i plantar batalla. Alguns ulls hi veuran només tàctica, i s’equivoquen en part. En l’objectiu de guanyar, cal tenir clar que l’estratègia és avançar en l’hegemonia entre les classes populars i que això requereix desbancar al reformisme. Estratègia i tàctica, movem el peó per poder matar l’alfil i fer escac al rei. A les nostres mans està optar per una via o per una altra. La tàctica en el marc d’una estratègia per guanyar, o el tacticisme en una estratègia per escalfar cadires a l’espera de ser la crossa d’algú, durant 32 anys més.

Així doncs, què? Reforma o ruptura?

Codi obert (II). Mètode, temps i participació democràtica

Ahir pretenia això que avui publico. Em va ser impossible, però, fer-ho sense mirar enrere, fer balanç amb perspectiva, i detectar encerts, errors i dubtes que encara no sé pas com resoldre. Vaja, que em vaig posar a picar tecles i quasi un faig una encíclica papal en versió laica. Bromes a banda, i amb el saludable exercici de balanç autocrític fet amb distància, fa temps que volia abordar un dels que més em preocupa en la construcció d’espais amplis d’intervenció política, com el què s’està debatent actualment respecte a una candidatura rupturista a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona de l’any que ve: com garantir-ne l’eficàcia i la capacitat d’intervenció (dins, però també fora construint contrapoder popular) alhora que es garanteix el funcionament democràtic de l’espai.

Els meus dubtes i preocupacions, potser fàcils de resoldre per a politòlegs (però que encara no m’han convençut), parteixen de les següents premisses:

    1. Juguem en terreny enemic. La maquinària institucional és una voràgine que tot ho engoleix i ho neutralitza, però alhora si volem guanyar cal combatre en terreny enemic i no quedar-nos en pura posició de resistència. Així, cal prevenir-nos d’aquest efecte i mantenir les lluites al carrer i la construcció d’alternatives autònomes.

 

    1. Volem guanyar, i això no vol dir guanyar les eleccions, sinó capgirar el sistema i superar d’una vegada per totes el capitalisme senil que està acabant amb els recursos del planeta i condemnant a la misèria i la fam cada dia a més persones a casa i arreu.

 

    1. Guanyar eleccions pot servir per dur a terme polítiques de transformació i, sobretot, de resistència en el manteniment dels serveis públics. Però en un moment de segrest de la sobirania en esferes inassolibles, el municipalisme no pot plantejar guanyar la ciutat des de la gestió de la misèria, sinó que li caldrà exercir la desobediència institucional i, sobretot, posar-se al servei d’espais constituents de noves institucionalitats.

 

    1. Tot això no és possible amb la mera adhesió d’una part significativa de la població amb dret a vot (que no és tota), sinó que cal múscul, base i mecanismes de democràcia interna (i aquí el primer debat, l’intern/extern).

 

No tinc massa respostes, i de fet espero treure’n alguna conclusió en clar demà a la II Trobada Popular Municipalista (TPM), però si que tinc identificats alguns riscos i coses que tinc clares que no vull. És a dir, que no tinc mètode a proposar, però sí alguns paràmetres que, en alguns casos, es podrien qualificar de línies vermelles.

El terreny de joc (i les normes).- Partint de les premisses breument exposades, crec que la solució passa per l’articulació d’una estructura no burocratitzada que no concentri el poder de decisió en estructures alliberades, i menys encara en càrrecs electes que són, precisament, els que han de resistir a primera línia de foc la voràgine integradora del sistema per garantir la consolidació del contrapoder a la rereguarda. Així doncs, crec que alguns elements de solució, i a tall d’idea o proposta a debatre que no de dogma, poden ser els següents:

  1. El terreny de joc i les normes per les que es regirà la democràcia de l’espai de popular que dóna sentit al front institucional han d’estar establerts abans del partit, abans de formalitzar cap candidatura. I no només les prèvies, sinó també les posteriors. Fer el contrari és, ras i curt, fer trampes. No val posar sobre la taula les coses quan ja s’han obtingut els objectius tàctics immediats: la representació institucional.
  2. Aquest terreny de joc, però, no ha de suposar un límit ni un tancament d’aquest espai ja que, precisament, en el seu autodesbordament i creixement constant és el què permetrà les condicions objectives i subjectives per al contrapoder necessari per a un procés constituent que, en definitiva, no hauria de deixar de ser un mecanisme de procés revolucionari popular.
  3. En aquest espai, tampoc hauríem de témer certs mecanismes de centralisme democràtic, que aprengui dels errors de la història, i que estigui sotmès a tres normes fonamentals: la revocabilitat, la rendició comptes constant i la subjecció estricta als mandats de l’assemblearisme que és qui marca els límits del mandat democràtic.

 

La democràcia és lenta.- I com la democràcia és lenta, crec que tenir la pressa com a punt de partida és un obstacle, no sé si salvable, per articular un sistema democràtic. Precisament, posar sobre la taula dubtes i possibles solucions com en l’epígraf anterior de manera col·lectiva requereix l’esforç d’escoltar-nos entre totes i, sobretot, de debatre els diferents aspectes buscant solucions i mínims denominadors. Alguns dels meus temors poden resultar absurds per a alguns, i alguna de les meves solucions una aberració a altres. Això només es resol amb anàlisi compartit, debat, deliberació i acords democràtics assumits col·lectivament. El mètode acaba legitimant  o deslegitimant el resultat, i si el procés no és democràtic, no ho serà el seu resultat.

És per això que cal temps i anticipació, un element que crec que s’està obviant si més no en el debat públic recent. En aquest sentit, crec que va ser un encert que des de la CUP llancéssim la proposta inicial que després la TPM ha anat modulant, al mes de gener, i ho féssim precisament perquè d’experiències anteriors una cosa teníem clara: ens calia temps si volíem que la cosa sortís bé, i per sortir bé em refereixo sobretot a assolir la democràcia directa i un procés el més horitzontal possible. Ajornar aquest debat és començar la casa per la teulada. I sense fonaments no hi ha res que aguanti, sense pinya, el castell fa llenya.

La manca d’estructures.- Em preocupa especialment que es defugi el debat organitzatiu amb paraules i discursos retòrics i grandiloqüents de multituds destituents que es mouen com eixams. Comparteixo bona part de l’anàlisi de com interactua la societat amb l’activisme i com s’entrellacen amb fronteres difuses, i que la realitat ha de ser analitzada segons les condicions objectives i subjectives de cada moment històric si el què vols és incidir-hi de manera políticament rellevant o decisiva. Ara bé, rere aquests discursos, hi trobo a faltar “el com”.  No veig, o no sé identificar, definicions clares i mètodes concrets que garanteixin la participació directa i democràtica en la presa de decisions. Potser, i com plantejava l’altre dia una piulada que vaig llegir, el primer que hem de decidir és si apostem per la democràcia directa o la representativa. Si decidim, o si decidim delegar. Els moviments de masses són imprescindibles per al canvi d’arrel en tot procés revolucionari, però difícilment s’articularan de manera democràtica si no es construeixen des de la base, i sobre aquesta.

No sóc contrari als lideratges naturals, però si als dirigismes. No sóc contrari a les avantguardes, però si al segrest els espais (formals o informals) de presa de decisions que passen per sobre de la majoria[1]. No sóc contrari a noves formes de participació política, però si a formes indefinides i mancades d’estructura de control democràtic. Un lideratge mediàtic (natural o construït) combinat  amb la manca d’estructures ens pot dur, i aquí manllevo el concepte a un company, a un “estalinisme new age”, que no només segrestaria la sobirania col·lectiva sinó que tindria al seu abast la capacitat de desmobilització saltant anys enrere i generant frustracions[2]. Entre la burocràcia, la delegació absoluta i el caos, bé hi deu haver alguna mesura.

En tot cas, a veure què en dieu a la TPM, perquè jo li dono voltes i no en trec l’aigua clara, i ho haurem de fer demà si volem que la resta del procés de creació d’una candidatura rupturista surti bé, i per tant, fem les coses a temps. Estem en programació i en codi obert, som a temps, però no ens en sobra gens ni mica.

 ————————————————————————

[1]Per contra, crec imprescindibles els espais formals i informals d’afinitat de debat ideològic i/o estratègic.

[2] En aquest sentit, és imprescindible per abordar aquest debat una reflexió en torn “La tirania de la falta d’estructures”, que encertadament plasma l’article de Jo Freeman que podeu llegir aquí http://marxismocritico.com/2012/12/10/la-tirania-de-la-falta-de-estructuras/

15M

Plors silenciats (dialogant amb en David Bou)

Aquest article havia de sortir publicat a La Directa, com a diàleg amb el company i amic David Bou, que en publicava un de similar uns números enrere. Us recomano que, abans de llegir aquest, llegiu el seu, que podeu llegir clicant aquí. Els esdeveniments diversos i l’aturada de juliol no ho han fet possible. Vull agrair igualment a La Directa haver-me donat la possibilitat de publicar la carta, i al David haver obert aquest debat i aprenentatge compartit públicament. D’aquí, només en poden sortir coses bones, i us animo a tots i totes també a compartir les vostres reflexions i experiències. Cuidem-nos per guanyar.

Plors silenciats

He trobat un moment de calma. Certament tot corre, tot va massa ràpid. No ha estat la calma la que m’ha permès escoltar-me, ha estat l’explosió de soroll, fugint del silenci. I aquesta, la que m’ha permès cridar, amb veu baixa i trencada.

“Si no ho faig jo, no ho farà ningú”. No ho heu sentit mai? No ho heu dit mai? “Trigo més a delegar o traspassar que en fer-ho jo”, aquesta tampoc us sona? El domini de la immediatesa  t’aboca a la inèrcia, i amb la pretensió d’ésser d’acer, de superheroi, només prens consciència del resultat, del propi i de l’aliè. “Ja ho farà algú”, aquesta tampoc us sona? És la que tanca, canviant l’acer per l’egoisme, el cercle viciós de les anteriors. I aleshores, no ets conscient d’en quin moment el projecte col·lectiu ha esdevingut individual i t’ha dut al resultat propi: el col·lapse. Però no per això res s’atura, ni per l’insomni, la por, l’angoixa o l’ansietat. Tot segueix, continua, i s’ha de fer, i no surt ningú, torna la inèrcia i ho fas. Prou!

Al teu voltant és ple de gent que necessita ajuda, que plora en silenci. Al teu costat hi ha gent que no pot més, i quan arriba el col·lapse passa del TOT, al no-res. Resava una pancarta a Plaça Catalunya durant l’Acampada “si en algun moment et penses que ets imprescindible, vés a casa, descansa, i torna”, i deia Argala, que tots hem de donar alguna cosa perquè alguns no hagin de donar-ho tot”. Repeteix-te aquestes dues frases abans d’entrar a l’assemblea, i torna a pensar-hi quan en surtis. Si no ens podem veure plorar, no és la meva revolució.

Per què no volia concórrer a les europees però votaré “Els pobles decideixen”?

ImatgeSi no hay coalición, os voto” i el què es promet, es deu. La frase entre cometes és la que li vaig comentar a un company (i amic) de l’Esquerra Abertzale entre bromes mentre em preguntava com anava el procés de debat i decisió sobre la proposta basca de coalició amb la CUP.

 Quant als motius pels quals era partidari de que l’Esquerra Independentista, i la CUP com a part integrant del moviment, no formés part de cap candidatura a les eleccions europees eren força senzilles d’explicar. No m’hi estendré massa, els arguments són coneguts (els podeu trobar penjats al web del diari Ara) i van ser exposats també en nota de premsa quan es va fer pública la decisió de la CUP presa al seu Consell Polític Nacional celebrat a Cervera. En destacaré només alguns que per a mi eren (i són) determinants:

a) La prioritat política de la CUP a dia d’avui és la de construir espais de contrapoder popular que desbordin les institucions del règim vigent. En això, concórrer a les eleccions europees hi aportava poc, per no dir gens. Així doncs, en l’avenç de l’estratègia que per a mi a de guiar l’acció política de l’EI i de la Unitat Popular, aquestes eleccions suposaven un desgast (econòmic, organitzatiu i personal), mentre que tàcticament no aportaven massa cosa, més enllà de “ser-hi”.

b) La possible entrada al Parlament Europeu tampoc em semblava un escenari desitjable. És sabut per tothom que l’entrada de la CUP – Alternativa d’Esquerres al Parlament de Catalunya ha suposat un procés costós d’adaptació, si és que mai una organització que es vulgui horitzontal es pot adaptar a aquell Màtrix polític. Que ara que més o menys hem après a gestionar-ho, a portar-ho bé, entréssim en un monstre (més bonic aquest, perquè és un florero) com la UE, em semblava un risc innecessari. La Unitat Popular s’ha construït picant pedra durant dècades, i ser al Parlament Europeu al meu parer ens convertiria en un gegant amb peus de fang.

c) En el terreny de les alternatives electorals, la Unitat Popular té un repte per davant molt més important pels què creiem en el municipalisme d’alliberament: les eleccions municipals de maig de 2015. En aquest sentit, cal tenir en compte que l’escenari polític actual, en el terreny electoral i institucional, és extremadament volàtil, especialment a Catalunya, davant de la data de la consulta i l’elevada possibilitat que l’enèsima traïció dels líders converteixi un referèndum d’autodeterminació en unes eleccions autonòmiques anticipades (i ja els hi poden posar el pseudònim que vulguin, que són això). La volatilitat de la política a Catalunya és doncs un factor que pot desestabilitzar els processos de les alternatives electorals municipals de cara al 2015, com per embrancar-nos en una campanya electoral i un període d’adaptació a la cambra de la UE. Aquesta és, senzillament, la meva humil opinió en base a l’anàlisi de la conjuntura que faig.

d) Un altre dels reptes, i no menor, de la la CUP, és fer extensiva la seva proposta política de construcció de la Unitat Popular (i no només en el terreny electoral) al conjunt dels Països Catalans., de la mà de l’EI i les lluites i moviments populars. I dic no menor, perquè urgeix, enmig de d’auge de l’independentisme a Catalunya, recordar que el subjecte polític són els Països Catalans, i que a nostra aposta no ha estat mai per terceres vies.

Com podeu veure, es basen en la conjuntura política, les potencialitats i debilitats pròpies, i les prioritats tàctiques que crec que ha de tenir la Unitat Popular. Lluny d’elevar a categoria absoluta no concórrer a aquestes eleccions europees per l’evident caràcter antidemocràtic de la Unió Europea,la meva posició (i crec que la de molta altra gent) es basava en conjuntura, estratègia i tàctica. Com deia recentment la companya Isabel Vallet en una entrevista al 324 http://www.tv3.cat/videos/4988671/Entrevista-a-Isabel-Valletla CUP no va per sistema a totes les eleccions. Hi va si pot contribuir a construir un contrapoder popular.

I perquè votaré a Els pobles decideixen?

Perquè l’Esquerra Abertzale si que té la necessitat d’entrar al Parlament Europeu el proper 25 de maig. Així, resumint poc finament: en unes eleccions a les que no volia que anéssim, i que m’importen entre poc i gens (com a la majoria de persones amb dret a vot, segons les enquestes), que no sigui pel meu vot que no hi entrin. Personalment em sentiria més còmode votant EH Bildu que la coalició amb el BNG (i altres organitzacions d’Aragó, Astúries i Canàries*), i encara més votant a Sortu que a EH Bildu, però entenc perfectament que mirin d’eixamplar suports per garantir l’entrada al Parlament Europeu, encara que a voltes no entengui certes decisions, o directament no les comparteixi (i no entraré en com va llençar la proposta l’Esquerra Abertzale inicialment ni a quins agents).

Votaré la seva coalició per la simple raó de que els suposarà un impuls internacional (que sí que tenen capacitat organitzativa per gestionar i la seva conjuntura política ho aconsella) a un procés unilateral iniciat amb la proposta Orain Herria, Orain Bakea (ara el poble, ara la pau) i que ha dut la unilateralitat fins a l’extrem de fer deposar l’activitat armada a ETA mentre l’immobilisme (irresponsable, temerari i antidemocràtic) de l’estat arribava al deliri d’empresonar, fins i tot, a la direcció política que havia proposat aquest procés unilateral: els cinc presos del cas Bateragune entre els què es troba Arnaldo Otegi.

Com “no m’importen” aquestes eleccions (si que m’importa Europa, i especialment l’escissió dels seus pobles del Sud de la UE -però en aquest tema ja hi entrarem un altre dia-), un simple gest com votar-los és una empenta pels drets civils i polítics i per als drets humans. Si la seva aposta tàctica electoral pot contribuir el més mínim a que tots els presos i preses (i exiliades) tornin a Euskal Herria, no serà per no haver-los votat que no els hi surti bé. I això, poc o gens té a veure els motius pels quals he defensat que la CUP no havia de concórrer en aquestes eleccions ni participar en aquesta coalició, si bé em sembla lògic votar amb qui ens haguéssim fet coalició en cas d’haver decidir concorre a les europees. Euskal Herria necessita impulsos per a la resolució del conflicte, i l’esquerra abertzale veu en la cambra europea un possible altaveu per avançar-hi, valorar si és encertat o no és cosa seva, però el meu suport el tenen.

No sé si sóc molt coherent o poc amb aquestes línies, o si se m’acusarà de no haver-me curat d’una estranya malaltia psicosomàtica que alguns anomenen “basquitis”. El què si que sé, és que el proper dia 25 de maig faré un gest contra la Tròika, per l’autodeterminació dels pobles però, sobretot, pel mateix motiu pel qual vaig visitar aquest gener Bilbao només per anar a una manifestació: la resolució del conflicte i que els i les preses polítiques tornin a casa.

Imatge

I en mode preventiu a certs estirabots que pugui generar l’article, només dues puntualitzacions (encara que siguin figues d’un altre paner):

  • No, no votaré a qui aprova pressupostos antisocials i sustenta un govern autoritari, repressiu i que s’està venent el poc que ens queda en aquesta part del país.
  • Podemos? No, no podem.

*Edició de 21 de maig de 2014:  Per alguns comentaris rebuts, hi ha una cosa que no s’ha entès. Precisuó que no poso, en cap cas, al mateix sac, a la gent de Puyalón de Cuchas, Andecha Astur ni cap altra de les integrants de la coalició, amb el del BNG. El distanciament era exclusivament per BNG.