Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

Una lectura crítica de la denegació judicial d’entrada al CIE

La publicació de la Interlocutòria que desestimava la petició de l’Ajuntament de Barcelona d’una autorització d’entrada al CIE de la Zona Franca per tal de comprovar si complia o no l’ordre de cessament del 4 de juliol va donar lloc a múltiples reaccions. Alguns han considerat que era un revés als plans de l’Ajuntament. Llegida i rellegida, és necessari un anàlisi de la mateixa. En les properes línies miro de fer una explicació necessàriament jurídica, però amb la voluntat de posar llum sobre aquesta resolució judicial, a veure si me’n surto.

La interlocutòria justifica la desestimació de la petició de l’Ajuntament al Fonament de Dret Segon, i ho fa en base a dos motius principals, unes consideracions francament surrealistes i un passeig argumental sobre qüestions que no venen al cas.

El primer dels motius que invoca la interlocutòria és la literalitat de l’article 8.6 de la Llei de la Jurisdicció Contenciós Administrativa tot afirmant que l’autorització d’entrada s’ha de circumscriure a l’execució forçosa d’un acte administratiu, excloent d’aquets concepte les activitats d’inspecció. Aquesta interpretació és contrària al sentit comú, ja que aleshores mai es podria forçar una entrada per dur a terme una inspecció en el marc d’un procediment administratiu, ja sigui de llicències, legalitat urbanística o tributari, per exemple, buidant de contingut part de l’article. A més a més, la interpretació estricte que fa de l’execució forçosa és absurda tenint en compte que dur a terme una inspecció és també un acte administratiu que cal executar. Però també és contrari a dret, i és que el jutjat parla del Tribunal Constitucional sense citar cap sentència sobre aquesta qüestió en particular, obviant que la seva jurisprudència al respecte, com explica amb claredat la Sentència 818/2013 del TSJ de Madrid de 19 de juny, quan diu:

Por tanto, aunque el legislador estatal, en los artículos 91.2 Ley Orgánica 6/1985, de 1 de julio, del Poder Judicial . y 8.6 de la Ley 29/1998, de 13 de julio, reguladora de la Jurisdicción Contencioso-administrativa ya citados, circunscribe la exigencia de la autorización judicial a las entradas domiciliarias en ejecución forzosa de un acto administrativo, el Tribunal Constitucional, en su Sentencia 50/1995, de 23 de febrero, ha extendido el requisito de la intervención judicial a la actividad administrativa de inspección, por lo que aquélla será imprescindible siempre que ésta haya de practicarse en lugares que tienen la consideración de domicilio a efectos de lo dispuesto en el artículo 18.2 de la Constitución .

El segon motiu és que no cal fer la inspecció per comprovar que el CIE està en funcionament ja que aquest és un fet públic i notori. Sí i no. Sí, en el sentit que la represa de l’activitat era un fet anunciat pel Ministeri i, en aquest sentit, crec que l’Ajuntament no necessitava res més per procedir a l’execució forçosa de l’ordre de cessament del 4 de juliol, és a dir, a precintar el CIE. Asens afirmava a la roda de premsa que els serveis jurídics deien que no podien posar un retall de diari a l’expedient. He de discrepar, i crec que no sóc l’únic, d’aquesta interpretació dels serveis jurídics municipals, ja que no es tracta d’una mera informació periodística d’un diari sinó d’una informació que té com a font directe el Ministeri de l’Interior. No podria invocar aquest darrer que no s’ha constatat l’activitat ja que això suposaria anar contra els actes propis. A més a més, es podria fer una analogia de l’article 281.4 de la Llei d’Enjudiciament Civil quan diu que “no será necesario probar los hechos que gocen de notoriedad absoluta y general”. En poques paraules, l’Ajuntament es podria haver estalviat aquest tràmit judicial. I no, perquè no hi ha cap motiu per impedir la inspecció. En primer lloc perquè en una ponderació dels interessos en conflicte, estem parlant d’unes instal·lacions d’una administració pública i no de cap domicili particular, motiu pel qual no hi ha cap dret fonamental com el de la intimitat que mereixi especial protecció front a l’activitat inspectora. En canvi, si que concorre la necessitat de comprovar, no només si l’activitat està en funcionament, sinó també les condicions de l’espai atesa la manca de llicència, de pla d’emergència, evacuació i incendis, en un espai on hi ha persones internades i més tenint en compte els antecedents de tres persones mortes al seu interior.

Les consideracions surrealistes són les que fan referència a la signatura dels informes i documents aportats. La petició de l’Ajuntament es va fer mitjançant procurador i, per tant, amb prou poder de representació per actuar en l’àmbit jurisdiccional en nom de l’administració. Si hi havia algun defecte de tipus processal, com sembla insinuar per la manca de signatura d’advocat, el Jutjat havia de requerir a l’Ajuntament, a través del procurador correctament comparegut, per tal que subsanés el defecte. D’altra banda, en un repàs de la documentació aportada per l’Ajuntament amb la petició, la interlocutòria afirma que la manca de signatures no permet comprovar que l’acte a executar està dictat per l’òrgan competent. L’argument no pot ser més surrealista quan és el secretari municipal certifica la documentació i quan en el fet únic de la interlocutòria diu clarament que és l’Ajuntament de Barcelona qui sol·licita l’autorització per comprovar si s’ha donat compliment a un acte dictat pel Gerent del Districte de Sants-Montjuic. A efectes de fer la mínima comprovació sobre si l’acte ha estat dictat o no per l’autoritat competent és més que suficient, i resulta completament supèrflua la dissertació judicial sobre la possible competència en matèria de llicències sobre el CIE per part de l’Ajuntament, ja que això és una qüestió de fons que en cap cas correspon resoldre en aquest acte.

Poca o gens menció mereixen la resta de qüestions que la interlocutòria menciona obiter dicta, ja que no aporten res a l’hora de motivar la resolució, i suposen una extralimitació i un excés de zel per part del jutjat que més aviat denoten la voluntat de denegar l’autorització per motius que van més enllà del què estableix l’article 8.6 LJCA i que, com va dir Jaume Asens en la seva compareixença, només contribueixen a reforçar la imatge d’opacitat dels CIE, i a augmentar la pròpia opacitat, afegeixo jo.

A tall de conclusió, però, tenim sobre la taula una resolució judicial que considera que el funcionament del CIE és un fet públic i notori, i no només “un retall de diari”, i per tant base suficient per considerar que el Ministeri no compleix l’ordre de cessament dictada el 4 de juliol. És l’hora de procedir a l’execució forçosa, al precinte del CIE, i a la vista de l’actitud del Ministeri i de la previsible connivència judicial, requerirà alguna cosa més que un parell d’agents de la Guàrdia Urbana amb cinta adhesiva. Com bé va dir Maria Rovira, tancar el CIE és una qüestió de drets humans i de país, i per tant cal la màxima mobilització popular però també institucional. Per tancar aquest particular Guantánamo hi hem de ser tots i totes, i això inclou a les institucions que han mostrat el seu suport en la seva màxima representació. Hi posarem els nostres cossos, i cal esperar el mateix del Govern i el Parlament, començant per les presidències, de l’Ajuntament de Barcelona, i especialment de totes les persones compromeses amb els drets humans. Perquè de fet, no és una qüestió de llicències, sinó de persones.

Xavier Monge, advocat i membre de la CUP Capgirem Barcelona

Necessita una crisi de govern, President

tentsicomnoLa consulta és a tocar. Superats els tràmits parlamentaris, el recurs exprés del govern espanyol, i la suspensió més exprés encara de la Llei de Consultes i del Decret de convocatòria pel proper 9 de novembre. Ha començat vostè malament, tot suspenent la campanya institucional de difusió de la consulta, només ha de rectificar i posar el play al vídeo. No es mogui mai més, ni una sola coma, del full de ruta que estableix el Decret que vostè mateix va signar. Per a què tanta solemnitat si a la primera de canvi acota el cap i acata les ordres de les clavegueres de l’estat? Sincerament, no crec que sigui vostè un covard, al contrari. És vostè prou valent, prou temerari diria, com per haver-se posat en un bosc d’esbarzers en contra dels seus interessos i dels interessos de l’oligarquia a qui representa. No té la sortida fàcil, i creguis que som molts milers els què estem disposats a tancar-li totes les sortides, fins i tot les d’emergència. Només hi ha una sortida i és al final del recorregut: complir i fer complir el mandat popular. Consulta, independència i procés constituent.

Perquè no s’atabali, President, li donaré algunes idees del què pot fer. Potser no li agraden, a mi tampoc massa, però estic segur que se li farà digerible (la meva digestió ja la cuidaré jo, no pateixi, que no sóc president). ERC li ha ofert l’entrada al govern per garantir la consulta, Junqueres li ha estès la mà. Prengui-la, accepti l’oferta i provoqui una crisi de govern sense sobresalts. L’entrada al govern d’ERC li permetrà remodelar-lo, fer net, i encarar amb garanties les properes setmanes i mesos. Si vol estar al’alçada ho ha de fer sense corruptes, sense draps bruts i sense submisos obedients a l’estat. Sap perfectament quins consellers ha de rellevar, ja sigui per posar-hi a membres de Convergència o d’Esquerra Republicana. Faci-ho. Cessi immediatament a Ramon Espadaler, depuri els alts comandaments dels Mossos d’Esquadra que no obeiran al govern de la Generalitat i no deixi en mans d’unionistes el control dels cossos d’emergències. Té vostè l’enemic a casa, a taula, i de vostè depèn que segueixin o no. No deixi en mans d’Unió la logística de la consulta, o les urnes no sortiran del magatzem.

I faci net, senyor Mas.  La premsa de l’estat no podrà senyalar un conseller rere l’altre si aquests no tenen res a senyalar. Que l’estat utilitzarà tot el què tingui al seu abast ho sabem perfectament, és el mateix que han fet vostès amb els moviments socials i polítics dissidents a Catalunya. Però vostè ho té molt fàcil: només ha de rellevar al cobrador del 3% i altres personatges que estan sorpenentment callats darrerament. Xuti’ls, faci’ls fora, expulsi’ls, treguis de sobre aquesta llosa. Potser no pot posar la mà al foc per ningú, però tots sabem que posar la mà al foc per segons qui és garantia de cremada de primer grau. Només ha de passar l’escombra. Té vostè l’oportunitat de fer-ho i posar punt i final als intents de vincular un procés netament popular amb la podridura corrupte del règim del què vostè forma part. I per fer-ho, té vostè una oportunitat magnífica que li permet remodelar el govern sense sobresalts. Necessita una crisi de govern que ens acosti a la consulta i això és només a les seves mans. No li faci mai més la feina bruta al govern espanyol, ni a la Plaça Catalunya, ni a la Delegación del Gobierno.

Senyor Mas, és vostè l’única persona que a dia d’avui pot moure fitxa sola, sense necessitat de mobilitzar a amplis sectors socials. Només ha de escollir. Pot escollir entre obeir a l’estat o obeir el mandat popular. Pot escollir si manté al capdavant de conselleries clau als qui negaran la veu al poble, o acatar la voluntat dels i les catalanes. A aquestes alçades, costa d’entendre com el President de la Generalitat encara té aquests dubtes. No, no té dret a decidir, té l’obligació de fer-ho, de fer tots els passos, i de complir fidelment amb la voluntat popular. És l’hora de la independència i d’iniciar un procés constituent per construir una república neta de corruptes, de lladres, de voltors que devoren els serveis públics, de la coacció del deute, de l’explotació dels homes pels homes, i de les dones pels homes. No, no confio en vostè ni en el seu govern per fer-ho. I tampoc confio en un govern amb ERC, però la desobediència institucional de la Generalitat està a les seves mans, i aquí, encara que no hi confiï, només em queda empènyer. Demostri que estic equivocat, jo i totes les persones que mirem amb recel cada pas confús que fa, i arribi fins al final. No valen excuses, no valen subterfugis.

Si no ho fa, passarà vostè a la història com el més farsant dels 129 presidents de la Generalitat de Catalunya. Si no ho fa, tindrà el deshonor d’haver sacrificat la voluntat d’un poble -li sona l’eslògan?- per salvar un règim de corruptes, lladres, traficants d’influències i xoriços que saquegen a mans plenes. Pot vostè ser un més d’aquesta marea humana que està protagonitzant un procés de mobilització i canvi sense precedents, o pot vostè ser únic, fer història, i acabar al museu dels horrors, ser un pèrfid entre traïdors, ser un card entre llirs.

I si no vol o no s’atreveix, deixi de fer teatre i foti el camp amb la cua entre les cames. Que Roma no paga traïdors -i l’estat tampoc-, i el poble és qui més ordena.

A Barcelona, mentre vostè es reuneix amb els partits favorables a la consulta.

[Carta Oberta] A Duran i Lleida, des del txiringuito (Roc Padró i Xavier Monge)

Article publicat el 3 d’octubre al web de La Directa

Estimat “senyor” Duran,

(No, és mentida, no l’estimem, però, els formalismes epistolars van així)

duranAprofitant que ara que comença Ple del Parlament de Catalunya que aprovarà la Llei contra la homofòbia, lesbofòbia i transfòbia, no hem volgut deixar passar l’ocasió de dedicar-li unes paraules respecte la seva darrera encíclica als fidels sobre el tema. No som assidus als seus sermons, ni a la seva activitat de comissionista al Congrés, però aquesta vegada li hem de dir que ens ha arribat al cor, i no volíem deixar passar l’oportunitat de dir-li quatre cosetes al respecte.

Deixi que ens presentem. Som dos nois, joves, amb prou sentit de l’humor com per replicar la seva oració carregada d’odi i prejudicis amb aquestes línies. Pecadors nats, ens agrada participar en aquelarres independentistes, manifestar-nos convocats per “xiringuitos” LGTBI i gaudir de la nostra sexualitat lliurement (i quan podem, promocionar-la entre altres semblants sense cap llei que ens empari). Sabem que no li agrada la Llei que aquesta setmana aprovarà el Parlament de Catalunya, i que probablement que, encara que faci de mal dir, mira amb enyorança la de Peligrosidad Social.

Però anem al gra… És vostè un geni, dubtem de si ho és en estadística o en cinisme. Ha estat capaç de menysprear els 384 actes discriminatoris recollits per l’Observatori contra la Homofòbia posant-los en comparació amb els casos de racisme. És com dir que no cal investigar sobre la sífilis perquè la gonorrea afecta a més part de la població consumidora de sexe pagat. Ja ens entén, encara que no hi entengui. I en això segur que Duran no hi està d’acord.

Insinuar que és més important assegurar la no discriminació de raça que la dels LGTBI el postula pel Club de la Comèdia. Vostè i Unió, discriminar? I ara, no ho diria ningú a la vista de les seves propostes xenòfobes per eliminar del padró als nouvinguts. Qui ho diria, eh, quan va dir allò de que a Catalunya no hi cap tothom? Santa raó tenia Duran, quan vulgui li paguem el bitllet d’avió.

I és que lLa llei contra la LGTBIfòbia és per a protegir-nos de gent com vostè, que difon un discurs que atempta contra la nostra llibertat. Com sempre però, apel·la vostè a la llibertat d’expressió contra nosaltres: , la de qui ens titlla de malalts, ens “cura” amb elèctrodes, ens negauen la igualtat de drets en el matrimoni i l’adopció, o imposaven maternitats no desitjades a cop de codi penal. Els diputats i diputades d’Unió farien bé d’aprovar la Llei, potser així es guanyarien un passaport a l’infern, i un mínim de dignitat abans d’entrar en el delirium tremens de la vida eterna.

Li reconeixem el mèrit picant tecles davant de la pantalla. És brillant el moment en què un home blanc, heterosexual i a qui li paguem la suite del Palace a Madrid, ens regala la perla de dir que la llei ha d’assegurar que no apareguin “col·lectius més privilegiats” que d’altres. Sou vosaltres els que heu viscut privilegiats per omissió. El discurset de la negar la diferència per fotre’ns el gol de la igualtat transversal ja ens el trobem massa sovint, no cal que ho intenti, amb vostè tampoc cola.

Ah si. I quin altre moment. El nivell discursiu de considerar els nostres col·lectius d’alliberament sexual com a “txiringuitos” seria insultant si vingués d’algú que no tingués la mateixa credibilitat que Pere Navarro. Entenem la por que té als lobbies. Sap perfectament de què es tracten, doncs és vostè  al ser part del lobby vuitcentista de CiU. Mentre els nostres txiringuitos es dediquen a assegurar la igualtat efectiva entre totes les persones, els seus són els txiringuitos que a cop de 3% aproven esmenes contra els nostres drets més bàsics. No pateixi Duran, no pateixi. No tenim cap intenció de fer el mateix que vostè, els hi deixem tot el monopoli. Però no abusi de la nostra paciència, que no tenim intenció de seguir aguantant insults i agressions  com aguantàvem a l’escola.

I li diem amb sorna,  però podríem riure encara més si no fos perquè els estudis encara indiquen que un 65% dels LGTBI han patit discriminació a l’escola, que el 30% dels estudiants participen d’agressions a homòfobes i que un 10% d’aquests han apallissat a companys per motius d’opció o identitat sexual. Els casos més greus, com el de la transsexual Sònia, són la punta d’un sistema que sostenen persones amb doble moral i molt pocs principis com vostè, Josep Antoni Duran i Lleida. Afegiríem les dades dels suïcidis, però no figuren a les estadístiques, així que potser s’estalvia passar la nit en blanc per mala consciència, si és que li’n queda.

Desconeixem si aquesta carta serà també considerada com una promoció de l’homosexualitat, la desviació o la dissidència sexual. Probablement sí, és conegut el seu entusiasme per la promoció, econòmica, no sabem si també ens aquests afers més íntims.  En tot cas, no volem deixar d’agrair-li que ens hagi recordat, per enèsima vegada, que amb aquesta llei no en tindrem prou, i que mentre hi hagi personatges com vostè atiant l’odi i la discriminació, caldrà molta picar molta pedra per poder viure lliurement sense por.

Esperem no veure’l a l’infern. Porti’s bé i no ens espatlli la festa.

Roc Padró i Xavier Monge