Catalunya, Montenegro, el CEO i les preguntes sense resposta

El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya ha publicat els resultats sobre el segon baròmetre d’opinió de l’any 2011. En aquest es pregunta sobre què creuen els ciutadans que ha de ser Catalunya i, en concret, sobre què faria davant d’un referèndum d’independència de Catalunya (caldria entendre aquí exclusivament el territori de la comunitat autònoma, no el conjunt del país). Els resultats són els següents:

  • Votaria Sí: 42,9%
  • Votaria No: 28,2%
  • No votaria: 23,3%
  • Altres: 5,6%

Doncs bé, segons això, la participació se situaria en un 71,1 % de la població amb dret a vot, el què suposa superar amb escreix el 50% exigit per la Unió Europea en el precedent de la independència de Montenegro. Així mateix, tenint en compte la diferència entre vot afirmatiu i vot negatiu, el si obtindria 60,3%, superant també el llindar del 55% favorable a la independència exigit a Montenegro.

Davant aquests resultats s’obren moltes preguntes, i tindrem molt poques respostes.

 

Anuncis

Cànon digital: la sentència del Tribunal de la UE [v.1.0]

Aquesta és una petita nota sobre la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TUE), sobre en cànon digital a l’estat espanyol, de 21 d’octubre de 2010. Es tracta d’una primera versió que, si hi ha dubtes o preguntes, aniré actualitzant.

En primer lloc, convé destacar que el TUE no ha declarat il·legal el cànon digitital a l’estat espanyol. El TUE ha resolt una qüestió prejudicial plantejada per l’Audiència Provincial de Barcelona en un cas concret sobre el que ha de dictar una sentència en recurs d’apel·lació. Serà en la resolució d’aquest recurs on l’AP resoldrà sobre el cas concret a la llum de la interpretació que el TUE ha fet de la legislació comunitària, en concret de la Directiva 2001/29/CE.

La Directiva 2001/29/CE estableix la compensació equitativa per aquells estats membres que decideixin establir l’excepció de còpia privada, com l’espanyol. Així doncs, la “compensació equitativa” no només es troba amparada, sinó que és obligatòria, en cas d’establir l’excepció de la còpia privada. Aquesta excepció consisteix en no penalitzar el fet de fer còpies privades de productes adquirits legalment. Aquestes còpies suposen un perjudici per l’autor o els titulars dels seus drets ja que no percep cap contraprestació per la seva obra.

Què ha passat doncs amb el conegut “cànon digital”?

El cànon digital és el sistema que l’estat espanyol ha dissenyat per tal de finançar la compensació equitativa que estableix la Directiva. El TUE ha sentenciat que el sistema actual no s’ajusta a la Directiva ja que fa una aplicació indiscriminada sobre tots els equips, aparells i suports de reproducció digital. Ara bé, el cànon digital, en si, no és il·legal ni contrari a la normativa comunitària. El què és contrari és el fet d’aplicar el cànon per còpia privada en relació als equips, aparells i suports de reproducció digital que no s’hagin posat a disposició d’usuaris privats i que estiguin manifestament reservats a usos diferents a la realització de còpies privades.

Així doncs, aquelles empreses, administracions, altres persones jurídiques i persones físiques en qualitat de professional o autònom, és a dir, tot aquell que no sigui un particular, no ha de satisfer aquest cànon, quan el material adquirit tingui una finalitat diferent a la de realitzar còpies privades. Òbviament, qualsevol altra finalitat a la còpia privada en la reproducció d’obres protegides pels drets d’autor són il·legals i, fins i tot, poden arribar a constituir delicte d’acord amb el Codi Penal (per exemple, les còpies amb afany de lucre).

Quant als particulars, els consumidors i usuaris finals, el cànon és perfectament ajustat a la normativa comunitària i a la Directiva 2001/29/CE. Aquest cànon el poden repercutir les empreses obligades a satisfer-lo, i és per això que el Tribunal avala considerar-los deutors ja que, al repercutir-lo sobre el particular aquestes recuperen l’import del cànon.

Sobre les possibilitats de que la jurisdicció europea pugui suprimir el cànon indiscriminat també als particulars, poques espectatives hi pot haver. La Directiva contempla aquesta obligació de pagar el cànon no només per aquelles persones que materialitzin la còpia privada que el justifica, sinó també que es cobri a aquelles que poden fer-ho.

Així doncs, el què haurà de repensar el legislador espanyol és el sistema de recaptació d’aquesta “compensació equitativa”, que té com a destinataris els titulars dels drets d’autor, i que es distribueix mitjançant les entitats de gestió d’aquests drets, com la SGAE. Aquesta compensació, mentre es segueixi permetent la còpia privada, s’ha de satisfer. Ara bé, el cànon no es pot cobrar a tothom que adquireixi aquests productes.

Si teniu dubtes o preguntes, miraré de contestar-les afegint-les a l’article.

Les eleccions, també europees

Article publicat a Llibertat.cat [enllaç]

Cada vegada que arriben eleccions sorgeix el dubte sobre què hem de fer, sobre quina és la millor opció davant de la cita de la democràcia formal en que vivim. Abstenir-se, anar a votar, a qui anar a votar… La manca d’un referent estable de l’independentisme d’esquerres a les urnes més enllà de les eleccions municipals en unes desenes de municipis, agreuja aquest dilema per a aquells que volem que el nostre vot sigui quelcom més que una papereta en una urna cada quatre o cinc anys.

Sóc dels què pensa que cal utilitzar tots els mitjans que tinguem a l’abast per tal de construir el nostre projecte polític, que no és altre que la independència dels Països Catalans i l’alliberament social de les classes populars. Aquesta màxima de Malcom X, la de per tots els mitjans necessaris, passa també per concórrer a les eleccions malgrat aquestes suposin participar del joc de la democràcia formal. Cal que analitzem en cada moment quina és la conjuntura del moment i com podem treure profit davant d’una cita electoral. A voltes, reclamar l’abstenció pot ser una bona eina, però altres vegades la millor pot ser presentar-s’hi per tal de recollir el suport que el treball diari i constant des de la base, des de l’honestedat i el combat quotidià en tots els àmbits ens hem guanyat.

El proper 7 de juny els catalans, els del nord i els del sud, estem cridats a les urnes de nou per escollir els diputats del Parlament Europeu. Es tracta d’unes eleccions que criden ben poc l’atenció i que mobilitzen menys electorat que qualsevol altre cita. Analitzar-ne els motius ho deixaré per una altra ocasió, ja que donaria per moltes pàgines. Del què no tinc cap dubte és que totes les eleccions poden ser útils si sabem jugar-hi un paper encertat, i en el cas de les europees d’enguany no és pas diferent. Concórrer a les eleccions europees és una eina molt útil per poder difondre el missatge de l’independentisme d’esquerres, de l’Esquerra Independentista, per tota la geografia catalana. Així ho creia quan fa cinc anys la CUP es va presentar a les eleccions al Parlament Europeu per tal d’aprofitar la campanya i denunciar la Constitució Europea en clau nacional i social. També ho crec ara.

Estic convençut que participar a les eleccions del 7 de juny és una gran oportunitat per fer visibles les reivindicacions nacionals dels Països Catalans tant al nostre territori com més enllà, i de difondre un discurs anticapitalista que doni resposta als interrogants que ha generat la crisi econòmica, financera, alimentària i energètica a la que governs i multinacionals ens han abocat. D’altra banda, la possibilitat d’obtenir representació a la cambra europea és un factor a tenir molt en compte. Tenir algú que faci sentir la nostra veu al cor de la Unió Europea és fonamental per tal d’internacionalitzar el conflicte que enfronta les nacions oprimides amb l’estat. Si dic tot això és perquè crec que Iniciativa Internacionalista – La solidaritat entre els pobles (II-SP) és una gran oportunitat per portar la veu dels sense veu a Europa i al Món.

II-SP és l’única candidatura que el proper 7 de juny pot plantar cara a la ferotge maquinària repressiva de l’estat espanyol, la llei de partits, la tortura, la presó, el silenci. Tenir una veu al Parlament Europeu és la garantia que la nostra quotidianitat serà escoltada més enllà del nostre país i alhora esdevindrà un altaveu impagable també a casa nostra. En aquest sentit, la llista d’II-SP està encapçalada per persones que mereixen tot el respecte i suport i que sense cap mena de dubte duran a terme aquesta tasca de manera implacable. El número tres, Josep Garganté, ha demostrat amb la seva lluita incansable.

Una de les crítiques que algunes persones i formacions polítiques han fet a la llista d’II-SP és que no és una llista catalana i que fins i tot pot ser una eina de l’esquerra abertzale basca per superar l’aparheid polític i jurídic en què es troba el poble basc. En primer lloc cal deixar clar que com a independentistes d’esquerres, com a revolucionaris, l’internacionalisme és i ha de ser sempre un eix principal de la nostra lluita. Combatre l’imperialisme és quelcom que hem de fer tots des de casa nostre però també de bracet de tots els pobles del món, dels treballadors de tot el món. Cap independència política de cap poble del món serà possible ni real fins que tots els pobles del món l’hagin assolida. En segon lloc, II-SP és una llista formada per treballadors i treballadores dels pobles oprimits de tot l’estat, ho demostren els primers llocs de la candidatura: bascos, castellans, catalans, gallecs, canaris, andalusos… tots, tots junts per dur la veu dels pobles a Europa. Finalment, els independentistes catalans no podem defugir la nostra responsabilitat en contribuir, des de la solidaritat, mai des de la ingerència ni el fals emmirallament, a la solució política del conflicte espanyol a Euskal Herria, no només per coherència, sinó perquè serà una aportació important també en el nostre procés d’alliberament.

Per tot l’exposat, i moltes altres coses que em deixo i que farien aquest text inacabable, crec que la necessitat de concórrer a aquestes eleccions l’ha cobert Iniciativa Internacionalista i que per això, aquells que creiem que la lluita institucional és un front estratègicament important, hem de donar suport actiu a la candidatura encapçalada per Sastre, Benegas i Garganté. D’altra banda, també crec fermament que cal que l’Esquerra Independentista perdi la por i les reticències a obrir el front institucional de manera àmplia i concórrer a totes aquelles cites electorals que puguin contribuir a difondre el nostre missatge, construir una alternativa política també a les institucions que és, ara més que mai, tant necessària. L’Esquerra Independentista ha demostrat en desenes d’ajuntaments que des de les institucions es pot fer política real, abandonant la gestió professional de les nostres condicions de vida, per bastir un moviment polític des de tots els fronts de lluita capaç d’assolir la Independència i el Socialisme als Països Catalans.

Sobre la Cimera d'Eivissa i algunes temeritats…

Fa un any que el procés de ratificació del Tractat pel quan s’institueix una Constitució per a Europa, la Constitució Europea [enllaç], està aturat. El 20 de febrer de 2005 a l’estat espanyol es celebrava el primer referèndum sobre del Tractat que era aprovat amb una participació ridícula. Mesos després era rebutjada en alguns estats europeus per uns ciutadans que, farts del teatret europeu, desconfiaven d’un procés d’integració europea antidemocràtic i que només ens ha portat precarietat i pèrdua de sobirania. En aquell moment va quedar aturat el procés de ratificació del tractat que tenia com a límit l’octubre de 2006.

Davant l’aturada del procés i els entrebancs imprevistos que això suposava a la integració europea diversos els estats que havien ratificat el tractat es trobaren a Madrid per mirar de donar un impuls al text i mirar d’aprovar-lo malgrat la ciutadania havia dit clarament que el volia. De nou la imposició de grups de pressió empresarials i de la pesant dreta europea (amb al vist-i-plau cofoi de la socialdemocràcia) sembla que venç; les presses per accelerar l’euro-exèrcit i la privatització dels serveis públics i universals tornen a fer sonar les alarmes a Brussel·les. D’altra banda Angela Merkel, cancellera alemanya i presidenta del partit de dreta neoliberal CDU, assegurava que la seva presidència de torn de la Unió [veure web] donaria un impuls a la ratificació del tractat i, de fet, així ho ha pactat amb la següent presidència de Portugal i va camí de fer-ho amb la eslovena [notícia al portal de la UE].

D’altra banda, avui s’ha celebrat la Cimera italo-espanyola a Eivissa [notícia], tota una provocació colonial de nou. Zapatero i Prodi han abordat també l’impuls a la ratificació malgrat milions de ciutadans han bloquejat amb els referèndums l’aprovació. Però atenció, una nova alerta que ja ha sonat altres vegades i que haurem de tenir prou present: el Procés Euromediterrani de Barcelona [explicació cimera Barcelona + 10] [crònica cimera Barcelona + 10]. El resultat de la cimera va ser ben clar i senzill: crear un espai de lliure mercat a la mediterrània. Com si la riba nord no hagués ofegat prou la riba sud, que ara vol lliure accés per inundar de productes i obrir nous mercats de misèria, explotar els seus treballadors a l’estil nike o inditex i sobretot garantir la pressió i control colonial assegurant que el desenvolupament econòmic de la mediterrània es fa sempre amb dependència del capital europeu i transnacional.