La mort de la immersió i les trampes autonomistes al solitari

Poc hi havia a esperar. El mal estava fet. Aquesta és l’única conclusió que es pot treure de la resolució del recurs interposat per la Generalitat de Catalunya contra la interlocutòria d’execució que havia dictat la Sala 5ª del TSJC. I és que es tractava d’això, de l’execució d’una sentència que era prou clara: el castellà ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya, i aquí va començar la fi del sistema basat en la immersió lingüística. Deixeu-me que m’expliqui de manera sintètica…

La Sentència del Tribunal Suprem, les tres, de fet (una per família), són clares sobre l’obligació de la Generalitat de garantir el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament obligatori. Aquestes sentències es basen en la del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tocava de mort el sistema fins aleshores vigent. Cal recordar que aquest tema havia estat sempre moneda de canvi en les negociacions entre CiU i els governs espanyols de PP i PSOE i que, per tant, mai havia estat impugnada cap de les lleis que recollien el model lingüístic de Catalunya. Obert el meló de l’Estatut, i portat davant el TC, aquest es va pronunciar de manera “interpretativa” sobre el tema de la llengua en l’ensenyament, i el resultat és que que tenim ara sobre la taula.

Les sentències del Suprem són fermes i per tant d’obligat compliment d’acord amb l’ordenament jurídic vigent. Dir el contrari és enganyar o tenir una miopia jurídica preocupant. Ara bé, la manera de complir la sentència havia de ser determinada en execució, que és el què ha passat ara. A diferència del criteri demolidor de la Sala 5ª del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la resolució del Plenari ha estat força més subtil.

Resumint les diferències, es podria concloure que mentre la Secció 5ª obligava a introduir el castellà com a llengua vehicular a totes les escoles de Catalunya de manera generalitzada, la resolució del Plenari “només” obliga a garantir aquesta vehicularitat del castellà a les tres famílies recurrents. No podia dir menys, ja que es tractava d’executar una sentència ferma del Suprem que és clara al respecte. La batalla judicial es va perdre aleshores, i ara només ens resten cures pal·liatives.

I quan deia “només”, ho deia perquè a partir d’ara cada vegada que algú demani l’excepció dins la norma, el bilingüisme front la immersió, la Generalitat li haurà de garantir. No subestimem el poder de l’espanyolisme a casa nostra. Ciutadans, PP, Convivència Cívica Catalana i molts altres col·lectius, ben finançats per sectors empresarials hereus del franquisme (si us plau, no trepitgeu cinemes ni teatres Balanyà), seguiran incansables com els darrers 300 anys per tal d’acabar amb la nostra llengua. I que ningú dubti que buscaran una a una les famílies que calgui per acabar generalitzant la imposició del castellà a les escoles de Catalunya. I veurem, aleshores, si la Generalitat convergent és tant ferma defensant la immersió com ho és amb pactes fiscals invisibles i pactes amb el PP com a ADN polític.

Deixem les trampes al solitari, si us plau, i que no ens prenguin més el pèl els estómacs agraïts de l’autonomisme convergent: avui no hi ha cap èxit a celebrar, hi ha una nova batalla perduda en aquesta llarga guerra del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que ens desgasta com una gota malaia incansable.

Qui cregui que la nostra supervivència passa per acatar i respectar la legalitat espanyola, o és burro de solemnitat o és el pitjor dels quintacolumnistes. Per garantir la nostra llengua, la nostra cultura, la cohesió social i, en definitiva, la nostra existència com a poble, només ens queda la insubmissió. I davant resolucions basades en l’antidemocràtica Constitución Española, només una paraula que és molt més que això: DESOBEDIÈNCIA!

Anuncis

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

El dia 24 de gener d’enguany, arran del desallotjament del cinema de Via Laietana, el diari El Periódico destava de nou l’existència d’arxius de tipus polític en mans dels Mossos d’Esquadra. En concret, es deia que entre les més de 400 persones que hi havia a l’interior, n’hi havia “13 anarquistes, 39 independentistes i 126 antisistemes”, dels quals 178 ja havien estat identificats en accions similars (no sabem ben bé qui forma part de cada categoria ni què són accions similars, però bé).

Arran d’això, recupero un comentari sobre el tema que vaig fer per a l’assignatura de lliure elecció Dret Policial i de la Seguretat Pública, que impartia el lletrat d’interior Alberto Gómez Herrero (actualment és Responsable d’Informes en Matèria de Seguretat).

Probablement seria interessant fer-ne una actualització i ampliació amb informacions, reflexions i resolucions dels darrers dos anys, de moment però, aquí teniu el què vaig escriure l’abril de 2009.

Comentari

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

1. Plantejament i antecedents

Des de l’inici del desplegament dels Mossos d’Esquadra l’ús de fitxers de tipus polític per part d’aquest cos ha estat notícia recurrent. L’existència d’una “unitat d’informació”, a imatge i semblança de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional espanyola (especialment del Grup VI), ha posat de manifest en darreres ocasions l’ús d’aquest tipus de fitxers sobre l’activitat i militància política de diverses persones implicades en organitzacions polítiques i moviments socials.

La notícia més evident dels darrers anys es va produir entorn la crema de fotografies de la monarquia espanyola, qua va començar a Girona i es va estendre arreu dels Països Catalans i fins i tot en altres punts de l’estat espanyol. En l’inici dels fets, dues persones encaputxades van ser identificades com els autors de la crema de fotografies dels reis espanyols i ambdues van reconèixer els fets. Un gran interrogant plana sobre el mètode seguir per la policia autonòmica per tal d’identificar als autors, ja que el reconeixement de l’acció es va fer quan ja havien estat imputats. Dies després en una concentració de suport als dos primers encausats desenes de persones van cremar, a cara descoberta, fotografies del monarca espanyol. A causa d’aquesta acció setze persones van resultar imputades com a presumptes autors d’un delicte d’injúries a la corona, pel qual finalment van ser absolts a diferència dels dos primers.

Tractant-se d’una acció a cara descoberta i que podria haver suposat un delicte, l’actuació lògica dels Mossos d’Esquadra hagués estat identificar a aquelles persones que havien cremat fotografies però no ho van fer. Les setze persones van ser citades per la policia a l’Audiencia Nacional espanyola, i en molts casos fins i tot van ser requerits als seus telèfons mòbils perquè recollissin la citació. Com van poder identificar tant ràpidament als pressumptes autors de les cremes? Com van citar per telèfon a persones les quals no tenen cap línia donada d’alta al seu nom (mòbils de pre-pagament, línies a nom dels pares, etc.)? Resulta evident que la policia tenia informació emmagatzemada sobre aquestes persones. Així ho va afirmar el mateix jutge de l’AN quan va dir que “estaven fitxats” i fins i tot l’agent dels Mossos d’Esquadra que va declarar a Madrid quan va afirmar que tenien les dades d’altres mobilitzacions i fins i tot perque alguns havien estat candidats a les eleccions municipals. Aquestes circumstàncies que la policia pretenia fer servir com a justificació només es complien en cinc dels setze imputats.

Però el cas de les fotografies del rei no són l’únic que s’ha donat, si bé és el més significatiu ja que ha motivat l’obertura d’investigacions per part de l’Agència Catalana de Protecció de Dades i del Síndic de Greuges de Catalunya. Ja abans s’havien donat casos com les dades que la policia tenia d’un militant independentista d’Osona que no tenia cap tipus d’antecedent i tot i així comptaven amb un llarg historial de la persona. També va crear força rebombori el cas conegut com “els nominats” del barri barceloní de Sants, en què la policia va mostrar a uns nois detinguts fotografies de fins a 30 persones del barri, entre les que es trobaven monitors d’esplai, activistes de moviments socials i gent de l’associacionisme de Sants. Són molts altres els exemples que es podrien posar sobre aquests tipus de fitxers.

D’altra banda, el Departament d’Interior mai ha negat rotundament aquestes pràctiques i fins i tot les ha justificat al·legant que eren necessàries amb col·lectius que per la seva activitat política són “susceptibles de cometre delictes”, quelcom que fa qüestionar-se on està el límit amb la llibertat ideològica, la intimitat i la llibertat d’expressió en aquests casos.

2. Legislació relacionada

a) Constitució espanyola

Artículo 16

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley.

2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.

Artículo 18

1. Se garantiza el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen.

2. El domicilio es inviolable. Ninguna entrada o registro podrá hacerse en el sin consentimiento del titular o resolución judicial, salvo en caso de flagrante delito.

3. Se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y telefónicas, salvo resolución judicial.

4. La Ley limitará el uso de la informática para garantizar el honor y la intimidad personal y familiar de los ciudadanos y el pleno ejercicio de sus derechos.

Artículo 23

1. Los ciudadanos tienen el derecho a participar en los asuntos públicos directamente o por medio de representantes, libremente elegidos en elecciones periódicas por sufragio universal.

2. Asimismo, tienen derecho a acceder en condiciones de igualdad a las funciones y cargos públicos, con los requisitos que señalen las Leyes.

Artículo 24

1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión.

2. Asimismo, todos tienen derecho al juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia.

La ley regulará los casos en que, por razón de parentesco o de secreto profesional, no se estará obligado a declarar sobre hechos Presuntamente delictivos.

b) Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra

La Divisió d’Informació (DINF) depèn directament de la Direcció General de la Policia i les seves funcions principals, tal com les hi atorga el Decret 243/2007, de 6 de novembre, d’estructura del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, són les següents:

a) La investigació i persecució d’organitzacions criminals les activitats de les quals no persegueixin una finalitat econòmica i que comportin una amenaça per a l’exercici individual o col·lectiu de les llibertats, la seguretat de les persones, la pau o la cohesió social. b) La recollida i el tractament de tota informació de caràcter operatiu referida a organitzacions criminals en els termes de l’apartat anterior.

-Estructura de la DINF

La Divisió d’Informació s’estructura en els òrgans següents:

·L’Àrea Central d’Informació Interior.

·L’Àrea Central d’Informació Exterior.

·L’Àrea Territorial d’Informació.

·L’Àrea Central d’Anàlisi.

·L’Àrea Central de Suport Tècnic i Operatiu.

·L’Oficina de Suport.

3. Anàlisi

La policia té àmplies potestats i prerrogatives que li atorga la llei per complir les seves funcions. En el cas que ens ocupa, la justificació de l’ús de determinades pràctiques que es fa des del Departament d’Interior i dels propis agents i comandaments dels Mossos d’Esquadra és la prevenció del delicte i la persecució dels autors de col·lectius “potencialment criminals”. És a dir, que es pressuposa que hi ha determinats grups socials i polítics que per la seva pròpia ideologia són especialment susceptibles de cometre delictes. Així ho demostren les declaracions fetes arran del “Cas Birulés” a Girona o en les fetes per una agent dels Mossos d’Esquadra a l’Audiencia Nacional espanyola.

La principal qüestió que es planteja i que probablement determina la legalitat o il·legalitat d’aquest tipus d’actuacions és el criteri per decidir quan hi ha aquesta potencialitat criminal (indicis suficients, proves, ordres judicials corresponents, etc.) i com les actuacions que es desprenen de la decisió han de ser sempre proporcionades tant al perill real com en relació amb els drets constitucionals, fonamentals i humans amb què es pot entrar en col·lisió. El primer handicap que ha de superar aquest examen és qui és el responsable de la Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra, que d’acord amb amb el Decret 243/2007 és el Director General de Policia, càrrec de nomenament polític i per tant subjecte a la decisió del govern en general i del Conseller d’Interior de torn en particular. El segon handicap és que la Divisió d’Afers Interns, que hauria de controlar els possible abusos i els criteris i actuacions de la d’Informació depenen també directament del mateix càrrec.

Els fitxers d’aquests tipus estan formats per moltes dades diferents però bàsicament responen a tenir identificades a les persones que pertanyen a determinats col·lectius i en quines activitats han participat. Per obtenir aquestes dades la Divisió d’Informació pot utilitzar diversos mitjans: seguiments de persones, filmacions d’actes i manifestacions, intervenció de comunicacions, identificacions, etc. Aquestes actuacions poden ser legals o il·legals, depenent de si estan justificades en cada moment d’acord amb la legalitat vigent i si compten amb recolzament per fer-ho, bàsicament les ordres judicials que poden ser necessàries en aquests casos. Però el problema dels fitxes policials de caire polític no rau en si s’han obtingut de manera legal o il·legal sinó en què l’emmagatzematge i sistematització d’informació personal, el seu us de manera continuada i els motius i objectius per utilitzar-lo sí que soc il·legals per xocar frontalment amb els drets fonamentals. La militància o participació política no pot ser motiu suficient per presumir una activitat criminal i molt menys per vulnerar drets com el de la intimitat, la presumpció d’innocència o la llibertat ideològica, especialment el dret a no declarar-la.

4. Preguntes obertes

Tota actuació policial ha de complir certs requisits bàsics per poder ésser acceptable des del punt de vista jurídic que podríem resumir en el respecte a la legalitat vigent, és a dir, en tenir habilitació legal per dur-la a terme, no excedir-se tot respectant el principi de proporcionalitat i estar degudament justificada. Examinar aquest control en un acte administratiu qualsevol acostuma a ser fàcil, especialment quan hi ha una resolució escrita, però les actuacions habituals de la policia escapen de quasi tota activitat de control de legalitat i proporcionalitat. En el cas de les actuacions d’unitats d’informació encara és més difícil aquest control ja que directament se’n desconeixen els detalls i només se’n té coneixement en casos molt puntuals, filtracions o algunes intervencions en judicis. Desconeixem l’abast de la informació recollida, de les actuacions practicades i dels mitjans utilitzats i per tant no en podem examinar la legalitat. De tot plegat en podem extreure algunes preguntes sense resposta, com a mínim per part meva, que potser haurien de respondre els responsables polítics i policials:

-És possible una Divisió d’Informació que actuï amb ple respecte per la legalitat i els drets fonamentals sense que això la torni ineficaç?

-És possible el control de les seves activitats quan depèn directament del mateix responsable polític que la les dirigeix?

-Podria acceptar-se jurídicament una relaxació o violació de drets fonamentals per tal de garantir la seguretat dels ciutadans? Hi ha, però, en els casos en què actuen un risc real i imminent pels ciutadans?

Carta oberta al Secretari General d’Interior Joan Boada (ICV)

El dijous 20 de novembre de 2008 milers d’estudiants universitaris van sortir al carrer per mostrar el seu rebuig a l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES), conegut com a Procés de Bolonya. La manifestació havia de baixar per Les Rambles de Barcelona després del carrer Pelai. En aquest punt un desplegament completament desproporcionat d’agents de la Brigada Mòbil, els antiavalots dels Mossos d’Esquadra, armats amb porres, escuts i escopetes de pilotes de goma, van impedir el pas de la manifestació de manera extremadament violenta. Aquesta situació es repeteix una vegada i una altra en aquest punt des de fa dos anys, quan una manifestació en què es denunciava la repressió contra els moviments socials que dies abans havia arribat a una gravetat extrema quan els Mossos d’Esquadra van fer un de manera indiscriminada i violenta del famós kubotan.

Els organitzadors de la manifestació, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i la Coordinadora d’Assemblees d’Estudiants (CAE), van avançar cap al cordó policial per poder baixar per Les Rambles, on els antiavalots van arrancar la pancarta i van agredir a la capçalera de la manifestació. En aquest moment, l’organització va aturar la marxa i, convençuda de que manifestar-se i expresssar-se lliurement és un dret civil bàsic que la policia no pot limitar amb coaccions i agressions, va decidir avançar lentament i sense ús de la violència, com prova que els manifestants de la capçalera anaven amb els braços agafats entre ells renunciant fins i tot a defensar-se dels possibles cops dels antiavalots. Davant de l’actitud pacífica però decidida dels manifestants, els Mossos d’Esquadra van córrer contra la capçalera de la manifestació que, indefensa, va aguantar com va poder els cops de porra, empentes, puntades de peu i cops de puny dels antiavalots. Es pot veure clarament a les imatges com són els Mossos d’Esquadra es llencen brutalment contra els manifestants sense que aquests féssin res més que caminar lentament per baixar per Les Rambles; per comprovar-ho es pot veure el vídeo que l’Agència Catalana de Notícies té penjat a internet, al minut 1:34 (el podeu veure al bloc de Saül Gordillo, director de l’ACN, a la següent adreça http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/113999).

El dia següent a la manifestació, el Secretari General de la Conselleria d’Interior i dirigent d’Iniciativa per Catalunya – Verds, Joan Boada, va assegurar a Vic que l’actuació dels Mossos d’Esquadra a la manifestació del dia 20 de novembre havia estat “modèlica” i “excel·lent”. El Sr.Boada entén per modèlic carregar indiscriminadament contra una manifestació pacífica i que fins a l’actuació de la policia de la Generalitat havia transcorregut amb normalitat i sense incidents. Per excel·lent, els d’Iniciativa per Catalunya entenen partir el llavi al fotoperiodista d’El Público José Colón i agredir a cops de porra al periodista de l’Agència Catalana de Notícies Albert Salamé. Excel·lent i modèlic és que ja s’hagin comptat 25 manifestants ferits, entre els quals hi ha dos canells trencats que van requerir atenció hospitalària immediata i desenes de contusionats. Jo mateix porto un canell immobilitzat a causa de la limitació en els tres plans de moviment, un hematoma lineal d’uns 6 centímetres amb eritema al gluti esquerre i un altre l’escàpula dreta a nivell supracromial (espatlla dreta).

Per si la dosi de cinisme de Joan Boada no hagués estat suficient, va assegurar que la policia va “temperar” l’actitud “molt violenta” d’una “minoria” d’estudiants. Quina minoria i quina violència Sr.Boada? Allà la violència va ser unidireccional, dels Mossos contra els manifestants, que, malgrat l’actuació policial injustificada i desproporcionada, van decidir continuar la manifestació amb un altre recorregut per no donar la satisfacció a la Conselleria d’Interior d’aconseguir dissoldre els manifestant per evitar que les reivindicacions fóssin silenciades a cops de porra. La violència és que els Mossos d’Esquadra detinguéssin injustificadament un estudiant de Ciències Polítiques de la Universitat de Barcelona per mirar d’atemorir tot el moviment estudiantil, quelcom ja ja es poden treure del cap, perquè la seva violència mai podrà vèncer la convicció de que estem lluitant per una universitat pública i de qualitat.

Xavier Monge, estudiant de Dret de la Universitat de Barcelona i membre de la Junta de Facultat de Dret

El català a la universitat

El passat dijous 19 de juny, el Consell Interuniversitari de Catalunya, l’ens que agrupa les universitats públiques catalanes i la Conselleria, va acordar exigir el nivell C de català als professors que hi vulguin treballar. Com sempre hi ha qui ha posat el crit al cel. El motiu d’escàndol, però, no és l’exigència sinó que a aquestes alçades haguem de fer normatives d’aquest tipus i que això sigui notícia. A veure si no et demanaran alemany a la universitat de Berlin! Malgrat tot, és una bona notícia. Calen mesures urgents i contundents per garantir que els català és la llengua vehicular a l’administració i tots els àmbits de l’ensenyament, des del parvulari fins a l’ensenyament superior.

El discurs de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) sobre l’excel·lència és una falàcia que amaga la crosta nacionalista espanyola que es respira als entorns del PSC-PSOE (ambdós, juntament amb l’ex-rector de la UB, van signar un manifest de suport a Zapatero). De fet, la Universitat de Barcelona fa temps que ja aplica aquesta mesura, acompanyada dels cursos necessaris per acreditar el nivell C i especialment la comunicació. Diversos professors estrangers han passat aquests cursos des que la normativa està en marxa a la UB i això no ha suposat cap trava per contractar-los. Sobre això, em remetré a l’editorial d’El Punt del dimecres 25 de juny [enllaç].

L’acord del Consell Interuniversitari va ser acceptat per tots els membres presents després de retallar-ne exigències i fer-lo més flixible. Lluís Ferrer, rector de la UAB va votar a favor de l’acord i el vicerector que anava en nom de Josep Joan Moreso, de la UPF, també. Va ser el soroll mediàtic que es va generar amb la divulgació del text als quatre vents per una conselleria, la dirigida per Josep Huguet, que té més necessitat de tapar les vergonyes post-congressuals que no pas de fer efectiva les defensa i exigència jurídica del català. Malgrat això l’acord s’ha de convertir en decret de la Generalitat de Catalunya, del govern, i és necessari que així sigui. Ni la universitat ni el país ens podem permetre el luxe de renunciar a la fermesa i la contundència necessàroies per defensar la nostra llengua front una disglòsia substitutòria possible, real i molt desitjada per l’espanyolisme més jacobí.

Però malgrat la defensa, necessària en aquests moments, de l’aplicació real, efectiva i imperativa d’aquest acord, cal no perdre de vista la situació real de la llengua a les universitats catalanes. L’acord no arregle gran cosa tot i que va en molt bona direcció, és un bon pas certament i cal felicitar-se. Però és insuficient, i de nou la prova és la UB, on malgrat fer temps que s’aplica una normativa similar la stuació del català és encara molt precària. De poc serveix el coneixement del català si aquest no és utilitzat per professors a les aules, si la presència d’un sol estudiant erasmus al grup és motiu suficient per canviar la llengua, si l’oferta de grups és menor en català (sobretot quan s’avança en la carrera i en els màsters) i aquesta ni tant sols es compleix efectivament, etc.

Cal introduir noves llengües en l’aprenentatge universitari, és necessari i útil pel temps que ens ha tocat viure. El castellà ha de ser una llengua més entre l’anglès, el francès, l’alemany i totes les altres llengües que han de tenir lloc en la universitats catalanes perquè els estudiants que ho desitgin puguin ampliar la seva formació. Però de llengua pròpia només n’hi ha una, i aquesta ha de ser la vehicular i la única present a nivell oficial i administratiu. Ni l’anglès, ni el castellà, ni l’alemany: només el català. Cal continuar fer passos per la oficialitat única del català arreu dels Països Catalans, cap a l’extensió de l’ús social, i en aquest sentit és enorme la responsabilitat que té la comunitat universitària, que ha estat i ha de seguir sent, si Bolonya encara ens deixa, un espai de pensament, avantguarda i motor de canvis socials i polítics, de revolucions.

[Dret-UB] Aturem la Tupinada, aturem Bolonya!

Fa dues setmanes el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) va denunciar públicament la intenció del degà de la Facultat de Dret de la UB, Enoch Albertí, de convocar una Junta de Facultat en període d’exàmens per aprovar els nous Plans d’Estudi adaptats a Bolonya [veure comunicat]. L’article 7 del Reglament de la Facultat de Dret exclou la possibilitat de convocar aquest òrgan fora del període lectiu i fa exclusió expressa del d’exàmens. Malgrat això es va comunicar a la Junta celebrada el 21 d’abril, i en una reunió posterior amb el Secretari de la Facultat, que l’equip de govern del centre segueix amb la intenció de convocar-la.

El passat 21 de maig, en una reunió convocada pel degà per informar als representants dels estudiants sobre el procés d’elaboració dels nous graus de la Facultat, aquest va insistir en celebrar la Junta de Facultat per aprovar-los abans de l’estiu. Des del SEPC creiem que aquesta convocatòria és inacceptable i, a més a més, irregular, el que comportaria la nul•litat de tots els acords que s’hi prenguessin. D’altra banda, el procés d’elaboració dels nous plans d’estudi s’ha fet en dos mesos i mig i a hores d’ara cap Comissió de la Titulació de Grau encara no s’ha reunit, fet especialment greu tenint en compte que és l’únic en que hi ha representació dels estudiants.

Des del deganat s’ha obert un període d’al•legacions als nous plans d’estudi proposats per la Comissió Promotora que ha durat una setmana. Considerem que això no respon a cap voluntat de transparència ni participació tenint en compte que el procés seguit fins ara s’ha dut a terme de manera ràpida i secreta, sense participació dels estudiants i sense que hi hagi hagut cap mena de debat al si de la comunitat universitària. És doncs una mera estratègia per legitimar uns plans d’estudi que no responen a les necessitats dels estudiants i de la societat catalana sinó als criteris de mercat que imposa l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

Volem denunciar les maniobres que degans i rectors estan duent a terme per tal d’aprovar els nous plans com voler convocar juntes irregulars (com ha passat a la Facultat de Lletres de la UAB on una convocatòria irregular ha acabat amb incidents provocats per la Degana i els guardes de seguretat), ocultar informació o accelerar els processos per mirar d’eludir la participació i la crítica del conjunt de la comunitat universitària. Per tot això des del SEPC volem fer les següents consideracions:

– Exigim la paralització immediata del procés d’elaboració i aprovació dels nous plans d’estudi i l’obertura d’un debat rigorós, participatiu i obert entre totes les persones que formen part de la Facultat de Dret.

– Proposem la convocatòria d’un referèndum sobre els plans d’estudi amb la participació de tots els sectors implicats a la Facultat de cara al curs que ve.

– No acceptarem cap convocatòria de Junta que no es faci de manera regular i seguint el reglament de la Facultat i les altres normes aplicables. Plantarem cara des de tots els fronts de lluita a tota maniobra per evitar les crítiques i la participació en l’aplicació dels nous plans d’estudi.

– Exigim de nou el compromís del Degà de la Facultat de Dret, Enoch Albertí, de que complirà el reglament i no convocarà la Junta fora del període establert.

– No presentarem cap al•legació als nous plans d’estudi ja que no és una mesura participativa real sinó una simple operació de maquillatge.

– Emplacem a la resta de representants d’estudiants, professors i PAS a posicionar-se públicament en el mateix sentit.

Aturar Bolonya encara és possible!
Defensem la Universitat Pública!

Barcelona, 30 de maig de 2008
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans

http://www.sepc.cat

Per frenar Bolonya, aturem els plans d'estudi

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) fa anys que, com la majoria del moviment estudiantil, combatem amb insistència l’aplicació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. A la Facultat de Dret de la UB la manca d’organització dels estudiants ens ha portat a una situació prou difícil però per sort enguany el nucli de l’independentisme revolucionari a les universitats ha rebrotat. Un nucli del SEPC està plantant cara a l’aprovació dels nous plans d’estudi adaptats al Procés de Bolonya (EEES). Malgrat això, el deganat, pressionat pel rectorat de la UB i pel calendari imposat pels governs, està disposat a tirar endavant els nous plans d’estudi peti qui peti. Sabem que molts professors no hi estan d’acord, que la majoria d’alumnes tampoc, i sobretot perque les coses no es poden fer depressa i corrent. A continuació us deixo el text que hem penjat per la facultat i que seguirem difonent entre els membres de la comunitat universitària, especialment els i les estudiants, respecte al calendari de l’equip de govern per aprovar els nous plans.

STOP BOLONYA
ATUREM ELS PLANS D’ESTUDI
L’aplicació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (Pla de Bolonya) arriba a la seva recta final. Ara tenim la darrera oportunitat per aturar un procés d’elitització i mercantilització de la universitat pública. Els nous plans d’estudi són la culminació d’aquest procés i evitar la seva aprovació i aplicació és la nostra única oportunitat.

A la Facultat de Dret de la UB s’estan elaborant ara aquests plans d’estudi a les Comissions Promotores dels Títols de Grau, que hauran de ser ratificats per les Comissions de Grau, la Junta de Facultat, la UB i l’ANECA (l’agència estatal encarregada de l’acreditació dels títols). Per poder aprovar els nous plans d’estudi, que pretenen ser elaborats només en dos mesos i mig, l’equip de govern de la facultat té previst convocar una Junta de Facultat per finals de juny.

El reglament de la Facultat de Dret, en el seu article número 7, deixa ben clar que les reunions de la Junta només es poden celebrar en període lectiu i mai en època d’exàmens. D’acord amb el reglament, la reunió de la Junta s’hauria de celebrar abans del 23 de maig i després del 15 de setembre. Aquesta, però, no és la intenció de l’equip de govern, que pretén forçar una reunió irregular per complir amb uns terminis imposats pels ministres europeus i l’ex-rector de la UB Marius Rubiralta (actualment és Secretari d’Estat d’Universitats).

Des del SEPC reafirmem el nostre compromís en la lluita contra la privatització de la universitat pública. Per tot això creiem que és necessari advertir als estudiants de la situació generada a la Facultat de Dret de la UB i de la vulneració dels drets dels estudiants que suposa.

Per totes les raons exposades des del SEPC:

-Seguirem informant als i les estudiants de la Facultat de Dret sobre el procés d’aprovació dels nous plans d’estudi adaptats a l’EEES.

-Exigim el compromís del Degà de la Facultat, Enoch Albertí Rovira, de que no convocarà la Junta de Facultat fora dels terminis previstos pel reglament.

-Emplacem a la resta de representants d’estudiants als òrgans de govern, tant d’estudiants, professors i personal no docent, a posicionar-se públicament contra la previsió de convocar una Junta irregular.

-Fem una crida a la comunitat universitària a plantar cara a les imposicions de ministres, rectors i empreses privades i a lluitar per una universitat pública, popular i de qualitat.

ENTRE TOTS ATURAREM BOLONYA
NO A L’ESPAI EUROPEU D’ENSENYAMENT SUPERIOR

Documentació annexa:
Espai web de la Facultat de Dret on s’explica el procés (i on podreu veure les previsions de convocar la Junta fora dels terminis reglamentaris).

Avui, pels dos dies; dijous, per l'ensenyament públic

Continuo amb l’agenda carregada d’activitats. Avui faig una crida a tothom que em llegeixi perquè a les sis de la tarda sigui a la Plaça Universitat de Barcelona. Cal que acudim massivament a la manifestació convocada pels conductors d’autobús de Barcelona i que té el suport de més de 60 entitats. Cal que tinguin el nostre suport en la seva lluita pels dos dies de descans setmana, perquè és just i perquè el bon servei i la seguretat dels usuaris del busos de TMB també està en joc en aquesta batalla. Cal anar-hi també, per denunciar l’agressivitat de les forces de xoc dels empresaris, els Mossos d’Esquadra, que van agredir al company Teo durant la vaga i encara el van detenir, estant ell pendent de judici. Cal denunciar la impunitat de les forces de repressió del tripartit i cridar una vegada més que no són funcionaris, que són mercenaris al serveis del Saura de torn, o de la patronal, que pel cas, és el mateix.

Dijous que ve hi haurà una gran manifestació a Barcelona. Professors, pares i estudiants de Catalunya sortiran al carrer contra la reforma privatitzadora de l’ensenyament públic que promou el tripartit d’esquerres amb en Maragall al capdavant. Res no canvia si manen convergents o tripartits quan es tracta de privatitzar els serveis bàsics i fer la vida més difícil als i les catalanes. Govern d’empresa li haurien de dir. Us remeto per això a alguns textos interessants sobre la vaga del dijous.

-Article de Toni Rico [enllaç]
-Convocatòria del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans [enllaç]