Generalitat i Ajuntament: el deute del deute

voltorsFa pocs dies, en plena precampanya, l’oposició en bloc va forçar un ple extraordinari sobre el deute que la Generalitat manté amb l’Ajuntament. Com era d’esperar, el ple va ser un ball de xifres i retrets creuats, i cap conclusió. Segons l’Ajuntament, el crèdit envers la Generalitat seria de 90,6 milions d’euros, pel PSC i ICV de 154 milions, pel PP superaria els 317 milions, mentre que ERC no ho sap / no contesta. El que és cert, però, és que malgrat les proclames de transparència les veïnes i veïns de la ciutat no poden accedir a l’informe que l’Ajuntament va lliurar als grups municipals al respecte, ni accedir a la informació pressupostària per tal de fer números.

Que Trias està fent de banc a la Generalitat és d’una obvietat absoluta. Ho han fet avançant inversions, regalant diners a Spanair o adquirint immobles que la Generalitat tenia en venda, a mode de dació en pagament. Però què hi ha darrere d’aquesta situació financera?

  • La mercantilització municipal.- El deute de la Generalitat amb l’Ajuntament té l’origen en el discurs dels comptes sanejats del qual presumeixen tots els grups polítics. En realitat, però, el què hi ha és una mercantilització de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona podria haver destinat aquests milions (tant els que ha prestat a la Generalitat com els generats per la mercantilització de la ciutat i li permet “presumir” de comptes sanejats) a polítiques socials i serveis públics, però ha optat per dur a terme inversions que posen per davant els beneficis privats que el bé comú. L’Ajuntament s’ha dedicat a finançar inversions que corresponen a la Generalitat, de les quals no en tenim cap informació detallada. Pel poc que coneixem una part important ha anat a parar a àmbits que poc o gens tenen a veure amb la realitat dels veïns i veïnes.
  • El xantatge de la deutecràcia.- Cal tenir en compte que aquesta situació no fa més que agreujar un problema ja existent, que és l’acumulació del deute públic de la Generalitat que és utilitzada com a xantatge per aplicar les polítiques d’austeritat i de privatització dels serveis públics. Un saqueig que no podem obviar, més tenint en compte les causes il·legítimes del deute generat. El deute de la Generalitat a l’Ajuntament no és sinó un altre capítol de la sinistra història del saqueig que patim amb el neoliberalisme.
  • La intervenció de l’estat.- Catalunya està, de facto, intervinguda per l’estat espanyol al dictat de la Troika europea. El fet que bona part d’aquest deute s’hagi de tornar a càrrec dels diners que la Generalitat preveu ingressar del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), no fa més que confirmar aquesta cadena d’intervencions que té la sobirania econòmica, fiscal i financera dels pobles d’Europa per part de l’oligarquia i els seus servidors de la Troika.

Des de la CUP Capgirem Barcelona volem posar de manifest que el fet d’acordar “proposar” que el proper consistori creï una comissió sobre el que la Generalitat deu a l’Ajuntament és, simplement, paper mullat. A més a més, cal destacar que aquest debat s’està fent obviant que el problema en origen és el deute il·legítim que acumula el conjunt del sector públic, i l’impagament n’és l’única sortida, per trencar amb la dependència dels mercats financers i exercir una veritable sobirania tant a escala municipal com nacional.

Finalment, volem denunciar (per enèsima vegada) l’opacitat de l’Ajuntament perquè qualsevol persona pugui consultar les dades detallades relatives al pressupost com les que afecten el deute de la Generalitat o el propi deute de l’Ajuntament de Barcelona, que tot i presumir de pressupostos sanejats acumula un deute de prop de 1.000 milions d’euros i que el 2015 preveu pagar com a retorn de deute i interessos prop de 200 milions d’euros.

Casa_generalitat_web-847x477

Text redactat per la la candidatura de la CUP Capgirem Barcelona a les eleccions municipals el passat 13 d’abril de 2015

Que et salvi un altre, Artur. Resposta al discurs més cínic de la història catalana recent.

IMG_20141014_081005Avui has consumat el frau, anunciat i previst, que tants esperàvem haver previst erròniament. Has confirmat les pitjors sospites, i ho has fet amb el discurs més cínic de la història recent de la política catalana. Avui ens has fet sentir vergonya, però també ràbia, molta ràbia. El consens no s’ha esquerdat: tu i Convergència i Unió l’heu trencat. Quan culpes a l’estat espanyol de tots els mals, oblides que triar entre actuar com a estat espanyol a Catalunya o com a President de Catalunya, has optat per la primera. L’adversari ets tu, el teu govern, el teu partit i els interessos que representa. Tu que, acorralat per un clam popular impossible d’ignorar, has mirat a cada passa de perdre tants llençols com fos possible, i que des del primer dia has buscat com fotre-ho tot a rodar per calmar al pont aeri, a Foment, a Duran. Has posat per davant els interessos de l’estat i la por a la catifa que cada dia s’aixecava més que la voluntat popular dels catalans i catalanes. Vergonya, Artur, vergonya.

No es tracta de posar urnes, paperetes i taules. No ens prenguis el pèl, però sobretot, no ens prenguis per imbècils. El què avui has explicat públicament No busquis enemics a 650 quilòmetres, no busquis excuses a la Moncloa, al Constitucional ni en les altres formacions polítiques. El teu és el discurs més cínic mai sentit en la història contemporània catalana:

  • Avui has volgut fer veure que tothom rema a contracorrent, i que només tu estàs en la veritat absoluta. Que tothom s’ha aixecat de la taula i que tu continues. No Artur, t’has aixecat de la taula tu. Les teories de la conspiració te les estalvies. ERC, ICV-EUiA i la CUP no s’han aliat amb l’estat, ha estat CiU com ho ha fet sempre.
  • Un país seriós ha de fer un referèndum abans d’una Declaració Unilateral d’Independència, ens has dit tu. No només ets un cínic, sinó que demostres una terrible ignorància respecte els processos d’independència que han culminat amb èxit en la història recent.
  • Has utilitzat els funcionaris com a xantatge, com a excusa i avui com a arma política barroera. Primer posaves com a excusa que no podies posar en un compromís als funcionaris. Avui has caigut molt més baix, més del què podíem imaginar. Has posat la paga extra dels funcionaris com a xantatge per qüestionar que ningú t’aprovi els pressupostos de 2015 davant de l’esquerda del pacte amb ERC.
  • Per seguir arrossegant els arguments pel terra, la demagògia barata i els despropòsits, t’has atrevit a afirmar que l’únic que podria passar és que al Parlament els partits que donen suport a la consulta es posessin al costat dels que la volen bloquejar i que no s’ho imagina. Canvia d’ulleres, i potser t’adonaràs que qui s’ha assegut al costat del PP, Ciutadans i PSC ets tu, és Convergència i Unió.
  • Tu ho has dit. O hi havia acord ahir, o faries el què voldries. I avui tires pel dret perquè ets el Govern. Tu mateix, però no ens arrosseguis a la resta en la teva misèria política i moral.

No, no es farà la consulta com sempre s’ha dit, ni esteu fent allò que s’ha votat al Parlament de Catalunya. No ens valen piruetes i jocs de mans, no ens venguis la moto, que no cola. La consulta no es fa perquè tu i CiU no has volgut. No vulguis fer veure amb jocs de paraules que has complert: no, no has complert, i no ho has fet mentint, manipulant i enganyant.

Tu ho has dit, la facultat de convocar eleccions és teva i només teva. Doncs espavila. Convoca les eleccions i marxa a casa, no tornis, desapareix i exilia’t a l’ostracisme . No busquis coartades en la resta, no vulguis tirar la pilota a les teulades alienes. Ni candidatura conjunta, ni programa conjunt. Amb tu ja hem anat massa lluny, i fins aquí podíem arribar. Ets la vergonya del país i ens has recordat que vivim una segona transició en la que, de nou, ens hem trobat la traïció dels líders, amb tu al capdavant. Quin programa vols? El de colar gat per llebre? El de privatitzar la sanitat, carregar-te l’educació, els serveis públics i els drets socials? El de les hòsties dels Mossos, la repressió sindical i els fitxers ideològics de la dissidència? No comptis amb mi, no comptis amb nosaltres. Que et salvi un altre, Artur. I no giris el cap, perquè no hi serem.

Marxa, ves-te’n a casa, i no ens facis passar més vergonya. I si us plau, estalvia’t el tràngol de fer més el ridícul. No eludeixis les culpes.  Les eleccions poden ser plebiscitàries o no, però això ho decidirem la resta sense tu. I si no ho fa, esperem que ERC estigui a l’alçada i li retiri el suport perquè ho faci.

A dia d’avui, el dret a decidir i la independència tenen un primer obstacle fonamental, i es diu Artur Mas. Si volem fer un sol pas endavant, cal que Artur Mas passi a la història de la política catalana, al Saló de les Vergonyes.

cartell-desobeim

No ens intenteu prendre el pèl. És decidir, no només posar les urnes

Portada-Vanguardia-doctubre-del_ARAIMA20141008_0079_1Tard o d’hora havia de sortir, i pocs dubtes hi havia de que fos a La Vanguardia, la veu del pont aeri i les anades i tornades amb AVE a Madrid pagades amb targeta. La informació que s’hi publica, sempre en nom del Rei com si del DOGC es tractés, s’ha d’agafar amb pinces, però mai menystenir. Tot sovint, al paper de Can Godó s’hi publica, a tall de confirmació oficiosa, allò que a molta gent li ronda pel cap. La portada d’avui és un d’aquests casos: “Mas sospesa una consulta alternativa a la suspendida. El Goverm trabaja en una votación con ayuda de ayuntamientos y la ANC” (perdoneu, la versió en català sempre és la traduïda i me’n refio menys).

Després de la tempesta de la suspensió de la campanya institucional arran de la decisió del TC respecte la Llei de Consultes i el Decret de Convocatòria del 9N, va arribar la calma de la reunió dels partits pro-consulta (mantindrem aquesta benèvola presumpció) i el missatge clar i inequívoc del que hi eren dins (les, no gaires): el 9 de novembre votarem, “hi ha partit i hi ha equip”, reblava en David Fernàndez. Malgrat el silenci i la discreció calculada, i ben escenificada –el més important de tot, de fet-, que una reunió tan llarga i amb posicions tant distants acabés amb acord, va tranquil·litzar el neguit democràtic col·lectiu. La calma s’ha prolongat, fins a la quasi anestèsia, mentre el govern ha seguit desplegant el decret de convocatòria, amb filigranes jurídiques la legalitat de la qual importen poc o gens.

Però després de la calma sempre torna a haver-hi una tempesta, i era previsible que a mesura que s’acostés el 15 d’octubre, data límit per saber si la cosa va de bo o anava de “farol”, les contradiccions i els intents de plans B anirien sortint. L’ANC ha demostrat una enorme capacitat de convocatòria i mobilització i els Ajuntaments un compromís sense precedents amb la democràcia, i aquests dos actius han de servir perquè el Govern assumeixi també el seu paper en aquesta auca, tiri endavant la consulta, i no ens intenti dur com si del Flautista d’Hamelí es tractés cap a un frau –sense sang- col·lectiu.

consulta arenysDesprés de la consulta celebrada el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, una onada de rèpliques va sacsejar els municipis d’arreu de Catalunya amb un èxit de participació sense precedents en un acte de mobilització com aquell. Aleshores, el company Albert Botran, historiador i actualment regidor de la CUP a Molins de Rei, va batejar les consultes com a “Gimnàstica per a l’autodeterminació” en un article al diari El Punt que al 2014 ha estat completament avalat pels fets. No repetim la història, no siguem un peix que es mossega la cua. Les consultes populars dutes a terme amb l’organització de la gent i el suport dels Ajuntament ja les hem fet, són una etapa cremada, i molt ben cremada, ara toca votar per decidir. No necessitem més gimnàstica, volem anar als Jocs Olímpics per guanyar. Tant gimnàs, sense resultats, és la millor manera de deixar d’anar-hi i seguir pagant la quota. I aquí el tresorer és Montoro.

Cinc anys després d’aquella mobilització massiva, de sentències humiliants, de tres Onzes de setembre amb una mobilització creixent sense precedents i un escenari polític i institucional que crema etapes a velocitat de vertigen, no hi ha cap pla B que no sigui respectar la voluntat popular i el mandat que n’emana. Tornar a celebrar una consulta com la que ja van celebrar els municipis, per molt que sigui ara de manera simultània, no és res més que repetir la V o agafar-se de les mans des del Pertús a Vinaròs, una acte de mobilització i empoderament, segur, però no seria l’exercici del dret a decidir. No decidiríem, no seriem consultats pel govern i per mandat del Parlament, i el seu resultat no tindria un valor polític vinculant, menys encara per la comunitat internacional –que és qui, al cap i a la fi, ens ha de reconèixer com a estat, amb o sense cadira a la ONU-.

No ens prengueu al pèl, senyors del Govern, i que ningú tingui la temptació d’avalar-ho, si us plau. Com deien fa uns anys els moviments popular, juntes podem i de qualsevol manera no val. “Para este viaje no hacía falta alforjas”, que diríem en castellà, i ara és l’hora de cremar totes les naus perquè ningú tingui la temptació –ni la possibilitat- de tornar enrere. Ni al 2012, ni al 2010 ni al 2006. Aquesta vegada va de bo, ha d’anar de bo, i el 9 de novembre estem convocats a votar sobre el futur polític de Catalunya amb una pregunta –que no m’agrada, però és la que és- i no s’hi valen excuses i subterfugis. Un petit pla B, o un grapat d’alternatives a cada escull que trobem en el desplegament del decret i el camí a la consulta, però que el resultat final quedi alterat. Canviïn verdura per verdura, peix per peix, fruita per fruita, però no canviïn el menú, que això no és el què vam dir que faríem el 9N. Volem votar perquè volem decidir, i volem decidir per materialitzar el seu resultat.

Que la prudència no ens faci traïdors, i fem l’escamot dels qui mai no reculen. Prenguin nota, i a la discreció i l’astúcia afegeixin el coratge, la valentia i la fermesa. Al carrer estem a punt, només han de complir el seu compromís democràtic.

Necessita una crisi de govern, President

tentsicomnoLa consulta és a tocar. Superats els tràmits parlamentaris, el recurs exprés del govern espanyol, i la suspensió més exprés encara de la Llei de Consultes i del Decret de convocatòria pel proper 9 de novembre. Ha començat vostè malament, tot suspenent la campanya institucional de difusió de la consulta, només ha de rectificar i posar el play al vídeo. No es mogui mai més, ni una sola coma, del full de ruta que estableix el Decret que vostè mateix va signar. Per a què tanta solemnitat si a la primera de canvi acota el cap i acata les ordres de les clavegueres de l’estat? Sincerament, no crec que sigui vostè un covard, al contrari. És vostè prou valent, prou temerari diria, com per haver-se posat en un bosc d’esbarzers en contra dels seus interessos i dels interessos de l’oligarquia a qui representa. No té la sortida fàcil, i creguis que som molts milers els què estem disposats a tancar-li totes les sortides, fins i tot les d’emergència. Només hi ha una sortida i és al final del recorregut: complir i fer complir el mandat popular. Consulta, independència i procés constituent.

Perquè no s’atabali, President, li donaré algunes idees del què pot fer. Potser no li agraden, a mi tampoc massa, però estic segur que se li farà digerible (la meva digestió ja la cuidaré jo, no pateixi, que no sóc president). ERC li ha ofert l’entrada al govern per garantir la consulta, Junqueres li ha estès la mà. Prengui-la, accepti l’oferta i provoqui una crisi de govern sense sobresalts. L’entrada al govern d’ERC li permetrà remodelar-lo, fer net, i encarar amb garanties les properes setmanes i mesos. Si vol estar al’alçada ho ha de fer sense corruptes, sense draps bruts i sense submisos obedients a l’estat. Sap perfectament quins consellers ha de rellevar, ja sigui per posar-hi a membres de Convergència o d’Esquerra Republicana. Faci-ho. Cessi immediatament a Ramon Espadaler, depuri els alts comandaments dels Mossos d’Esquadra que no obeiran al govern de la Generalitat i no deixi en mans d’unionistes el control dels cossos d’emergències. Té vostè l’enemic a casa, a taula, i de vostè depèn que segueixin o no. No deixi en mans d’Unió la logística de la consulta, o les urnes no sortiran del magatzem.

I faci net, senyor Mas.  La premsa de l’estat no podrà senyalar un conseller rere l’altre si aquests no tenen res a senyalar. Que l’estat utilitzarà tot el què tingui al seu abast ho sabem perfectament, és el mateix que han fet vostès amb els moviments socials i polítics dissidents a Catalunya. Però vostè ho té molt fàcil: només ha de rellevar al cobrador del 3% i altres personatges que estan sorpenentment callats darrerament. Xuti’ls, faci’ls fora, expulsi’ls, treguis de sobre aquesta llosa. Potser no pot posar la mà al foc per ningú, però tots sabem que posar la mà al foc per segons qui és garantia de cremada de primer grau. Només ha de passar l’escombra. Té vostè l’oportunitat de fer-ho i posar punt i final als intents de vincular un procés netament popular amb la podridura corrupte del règim del què vostè forma part. I per fer-ho, té vostè una oportunitat magnífica que li permet remodelar el govern sense sobresalts. Necessita una crisi de govern que ens acosti a la consulta i això és només a les seves mans. No li faci mai més la feina bruta al govern espanyol, ni a la Plaça Catalunya, ni a la Delegación del Gobierno.

Senyor Mas, és vostè l’única persona que a dia d’avui pot moure fitxa sola, sense necessitat de mobilitzar a amplis sectors socials. Només ha de escollir. Pot escollir entre obeir a l’estat o obeir el mandat popular. Pot escollir si manté al capdavant de conselleries clau als qui negaran la veu al poble, o acatar la voluntat dels i les catalanes. A aquestes alçades, costa d’entendre com el President de la Generalitat encara té aquests dubtes. No, no té dret a decidir, té l’obligació de fer-ho, de fer tots els passos, i de complir fidelment amb la voluntat popular. És l’hora de la independència i d’iniciar un procés constituent per construir una república neta de corruptes, de lladres, de voltors que devoren els serveis públics, de la coacció del deute, de l’explotació dels homes pels homes, i de les dones pels homes. No, no confio en vostè ni en el seu govern per fer-ho. I tampoc confio en un govern amb ERC, però la desobediència institucional de la Generalitat està a les seves mans, i aquí, encara que no hi confiï, només em queda empènyer. Demostri que estic equivocat, jo i totes les persones que mirem amb recel cada pas confús que fa, i arribi fins al final. No valen excuses, no valen subterfugis.

Si no ho fa, passarà vostè a la història com el més farsant dels 129 presidents de la Generalitat de Catalunya. Si no ho fa, tindrà el deshonor d’haver sacrificat la voluntat d’un poble -li sona l’eslògan?- per salvar un règim de corruptes, lladres, traficants d’influències i xoriços que saquegen a mans plenes. Pot vostè ser un més d’aquesta marea humana que està protagonitzant un procés de mobilització i canvi sense precedents, o pot vostè ser únic, fer història, i acabar al museu dels horrors, ser un pèrfid entre traïdors, ser un card entre llirs.

I si no vol o no s’atreveix, deixi de fer teatre i foti el camp amb la cua entre les cames. Que Roma no paga traïdors -i l’estat tampoc-, i el poble és qui més ordena.

A Barcelona, mentre vostè es reuneix amb els partits favorables a la consulta.

[Carta Oberta] A Duran i Lleida, des del txiringuito (Roc Padró i Xavier Monge)

Article publicat el 3 d’octubre al web de La Directa

Estimat “senyor” Duran,

(No, és mentida, no l’estimem, però, els formalismes epistolars van així)

duranAprofitant que ara que comença Ple del Parlament de Catalunya que aprovarà la Llei contra la homofòbia, lesbofòbia i transfòbia, no hem volgut deixar passar l’ocasió de dedicar-li unes paraules respecte la seva darrera encíclica als fidels sobre el tema. No som assidus als seus sermons, ni a la seva activitat de comissionista al Congrés, però aquesta vegada li hem de dir que ens ha arribat al cor, i no volíem deixar passar l’oportunitat de dir-li quatre cosetes al respecte.

Deixi que ens presentem. Som dos nois, joves, amb prou sentit de l’humor com per replicar la seva oració carregada d’odi i prejudicis amb aquestes línies. Pecadors nats, ens agrada participar en aquelarres independentistes, manifestar-nos convocats per “xiringuitos” LGTBI i gaudir de la nostra sexualitat lliurement (i quan podem, promocionar-la entre altres semblants sense cap llei que ens empari). Sabem que no li agrada la Llei que aquesta setmana aprovarà el Parlament de Catalunya, i que probablement que, encara que faci de mal dir, mira amb enyorança la de Peligrosidad Social.

Però anem al gra… És vostè un geni, dubtem de si ho és en estadística o en cinisme. Ha estat capaç de menysprear els 384 actes discriminatoris recollits per l’Observatori contra la Homofòbia posant-los en comparació amb els casos de racisme. És com dir que no cal investigar sobre la sífilis perquè la gonorrea afecta a més part de la població consumidora de sexe pagat. Ja ens entén, encara que no hi entengui. I en això segur que Duran no hi està d’acord.

Insinuar que és més important assegurar la no discriminació de raça que la dels LGTBI el postula pel Club de la Comèdia. Vostè i Unió, discriminar? I ara, no ho diria ningú a la vista de les seves propostes xenòfobes per eliminar del padró als nouvinguts. Qui ho diria, eh, quan va dir allò de que a Catalunya no hi cap tothom? Santa raó tenia Duran, quan vulgui li paguem el bitllet d’avió.

I és que lLa llei contra la LGTBIfòbia és per a protegir-nos de gent com vostè, que difon un discurs que atempta contra la nostra llibertat. Com sempre però, apel·la vostè a la llibertat d’expressió contra nosaltres: , la de qui ens titlla de malalts, ens “cura” amb elèctrodes, ens negauen la igualtat de drets en el matrimoni i l’adopció, o imposaven maternitats no desitjades a cop de codi penal. Els diputats i diputades d’Unió farien bé d’aprovar la Llei, potser així es guanyarien un passaport a l’infern, i un mínim de dignitat abans d’entrar en el delirium tremens de la vida eterna.

Li reconeixem el mèrit picant tecles davant de la pantalla. És brillant el moment en què un home blanc, heterosexual i a qui li paguem la suite del Palace a Madrid, ens regala la perla de dir que la llei ha d’assegurar que no apareguin “col·lectius més privilegiats” que d’altres. Sou vosaltres els que heu viscut privilegiats per omissió. El discurset de la negar la diferència per fotre’ns el gol de la igualtat transversal ja ens el trobem massa sovint, no cal que ho intenti, amb vostè tampoc cola.

Ah si. I quin altre moment. El nivell discursiu de considerar els nostres col·lectius d’alliberament sexual com a “txiringuitos” seria insultant si vingués d’algú que no tingués la mateixa credibilitat que Pere Navarro. Entenem la por que té als lobbies. Sap perfectament de què es tracten, doncs és vostè  al ser part del lobby vuitcentista de CiU. Mentre els nostres txiringuitos es dediquen a assegurar la igualtat efectiva entre totes les persones, els seus són els txiringuitos que a cop de 3% aproven esmenes contra els nostres drets més bàsics. No pateixi Duran, no pateixi. No tenim cap intenció de fer el mateix que vostè, els hi deixem tot el monopoli. Però no abusi de la nostra paciència, que no tenim intenció de seguir aguantant insults i agressions  com aguantàvem a l’escola.

I li diem amb sorna,  però podríem riure encara més si no fos perquè els estudis encara indiquen que un 65% dels LGTBI han patit discriminació a l’escola, que el 30% dels estudiants participen d’agressions a homòfobes i que un 10% d’aquests han apallissat a companys per motius d’opció o identitat sexual. Els casos més greus, com el de la transsexual Sònia, són la punta d’un sistema que sostenen persones amb doble moral i molt pocs principis com vostè, Josep Antoni Duran i Lleida. Afegiríem les dades dels suïcidis, però no figuren a les estadístiques, així que potser s’estalvia passar la nit en blanc per mala consciència, si és que li’n queda.

Desconeixem si aquesta carta serà també considerada com una promoció de l’homosexualitat, la desviació o la dissidència sexual. Probablement sí, és conegut el seu entusiasme per la promoció, econòmica, no sabem si també ens aquests afers més íntims.  En tot cas, no volem deixar d’agrair-li que ens hagi recordat, per enèsima vegada, que amb aquesta llei no en tindrem prou, i que mentre hi hagi personatges com vostè atiant l’odi i la discriminació, caldrà molta picar molta pedra per poder viure lliurement sense por.

Esperem no veure’l a l’infern. Porti’s bé i no ens espatlli la festa.

Roc Padró i Xavier Monge

2015, Barcelona en la cruïlla: reforma o ruptura

Els temps estan canviant i tenim davant una bifurcació de camins inevitable. El vell règim de la transició fa aigües per totes bandes, cauen els mites i els tòtems, del somni europeu al patriarca Pujol, i s’esvaeixen els tabús com el qüestionament de la propietat privada absoluta o la legitimitat de totes les formes de lluita. El per tots els mitjans de Malcom X esdevé cada dia més hegemònic entre les classes populars, i això té un efecte diferent entre l’activisme organitzat (molt més nombrós després del 15M) i les persones no organitzades d’activisme puntual o passiu (vegis persona que aplaudeix davant la tele, i prou). Per a molt de l’activisme, les eleccions han esdevingut un front de lluita, un mitjà, que mai s’havien ni plantejat. En canvi, per a molta de la gent que no participa ni milita activament, suposa un moment de de canvi on cal decidir-se.  Les enquestes són enquestes, i s’han d’agafar amb pinces, però marquen tendències, ens ensenyen pors, i sorprenen amb realitats amagades. I del darrer baròmetre del Periodico en trec algunes conslusions, que cal també agafar amb pinces, doncs parteixen de premissa poc fiable, però que també poden orientar la nostra tendència, perdre algunes pors, i definir tàctiques idònies.

Can Vies com a exemple del canvi d’hegemonies

El més significatiu del baròmetre és que l’Ajuntament perd l’opinió pública malgrat tota l’opinió publicada, el tertulianisme i altres claques a sou hipersubvencionades. Sí, perd. Malgrat segons el Periodico interpreti que del baròmetre del GESOP no aprova ningú, el cert és que el 37,8% dels enquestats es posiciona de banda de Can Vies, i un 35,4% de la de l’Ajuntament. Fa 14 anys quan vaig posar els peus al CSA per primera volta, no haguéssim ni somiat amb aquesta possibilitat.

En segon lloc, l’enderrocament i punt, queda en darrera opció de l’enquesta, amb un 19,6 %, mentre que el pacte entre Ajuntament i CSA amb un lloc alternatiu guanya amb un 49,8%. Si aquest qüestionament del dret absolut de la propietat és ja és un element gratament sorprenent, hi ha un 20,8% dels enquestats que donen suport a l’autonomia. Sí, a que el CSA faci el què vulgui amb l’espai perquè se l’ha guanyat legítimament al barri. 89.760 euros recollits en 40 dies (quan en volien 70.000) per reconstruir l’espai parcialment enderrocat, ens posa ja a tots amb els ulls com plats. A #nosaltres, però també a ells. La propietat no és intocable, la gestió absolutament autònoma rebenta tots els límits esperats. Podríem parlar d’altres victòries, com Fem Rambla, Boticelli, la Flor de Maig o les que vindran.

L’escenari municipalista a Barcelona

El municipalisme ha fet, també en els darrers anys, un salt quantitatiu i qualitatiu molt gran. Les eleccions del 2011 van suposar un augment de la representació institucional, i fins i tot de governs, en molts municipis (i no parlo de la CUP només). Durant els darrers tres anys, han sorgit candidatures, propostes i crides a molts més llocs, arribant a experiències molt interessants arreu dels Països Catalans. A Barcelona, el debat ha sofert una explosió que fa tres anys no s’albirava. La proposta llençada per la CUP, que ha pres forma amb la Trobada Popular Municipalista (TPM), que ha trencat l’esquema de l’obertura o no de partits i candidatures, per situar-se en paràmetres de codi obert i construcció comuna de la unitat popular, va ser el primer pas. En segon lloc, trobem la crida que fa Guanyem, amb Ada Colau al capdavant, que injecta il·lusió amb l’objectiu d’obtenir l’alcaldia. I finalment, hi ha dos nous actors polítics en joc que cal tenir en compte: el Procés Constituent i Podemos. Tot i que aquests dos no van néixer amb vocació municipalista, tant  la seva gent com les mateixes organitzacions han apostat per anar a buscar espais de confluència existents o per construir. Un ventall de possibilitats se’ns obre al davant, si tenim en compte el potencial d’un espai polític existent i gens menyspreable que pot identificar-se amb un espai sorgit d’aquestes propostes, i que obri la porta a la disputa de l’hegemonia del poder. El municipalisme com a forma política creix arreu, i a Barcelona no pot ser una excepció.

Reforma o ruptura?

bifurcacióSobre la taula, però, tenim el dilema, i ha esdevingut de manera tàcita o explícita, el principal element de debat i confrontació política entre agents polítics de Barcelona: reforma o ruptura. L’opció de la reforma, sembla fàcil i assumible. Pactar amb ICV, que per salvar-se és capaç de moltes coses, podria deixar-los amb un nombre de regidors similar al que té actualment i aquest és un escenari que ho fa tot més fàcil. Fer que l’auge d’aquest espai polític que es debat, conscient o inconscientment,  entre reforma i ruptura, s’abraci al reformisme de la mà dels qui han governat la ciutat durant 32 anys sense autocrítica és una opció. Opció que no comparteix molta gent.

Per contra, tenim davant l’oportunitat històrica de trencar amb el passat, amb el model de ciutat, de tradicions polítiques obsoletes i amb el règim del 78, ni que sigui a Barcelona. Tenim l’opció de fer un pol anticapitalista que aposti per la ruptura, per guanyar hegemonia i combatre la del poder, més enllà de governar o no governar. Alguns veuran en això una mera ampliació de la base electoral, lectura absolutament equivocada. El què tenim davant és la possibilitat per primera vegada de que un agent rupturista sorgit del múscul activista, radicalment democràtic, avanci al reformisme i ofereixi a qui viu en el dilema el camí cap a la ruptura. L’espai electoral és especialment idoni per aquesta batalla, ja que bona part de la gent a qui cal oferir una eina política i activar en la mobilització parteix de la cultura política de les urnes, i una mani de tant en tant.

Tornem a l’enquesta del GESOP per al Periodico. L’enquesta ens diu que, malgrat hi hagi qui preferiria que aquesta realitat no existís, Catalunya es troba en una cruïlla entre la independència o la frustració d’una part enorme de la seva població. El conflicte nacional amb l’estat espanyol és un element de primer ordre, i això també condiciona les eleccions municipals, especialment a Barcelona. Així doncs, l’auge d’ERC i el descens de CiU, PSC i PP dóna lloc a un escenari molt inestable i fragmentat a l’Ajuntament, que ens fa tocar de peus a terra i prendre consciència de què, per guanyar la ciutat, ens caldrà molt més que guanyar les eleccions. I que per guanyar les eleccions, no n’hi ha prou amb certs moments d’eufòria. Necessitem il·lusió, però també l’organització, la intel·ligència i la força. I per seguir gramscians, viure vol dir prendre partit.

L’enquesta, doncs, ens dibuixa tres opcions:

  1. La via reformista de pactar amb ICV-EUiA per part de Guanyem i Podem, suposaria obtenir 7-8 regidors i regidores, quelcom que està molt lluny dels 23 de la majoria absoluta.
  2.  La via del gran front reformista, que suposaria incloure-hi la CUP, arribaria fins a les 8-9  cadires a Sant Jaume. Vaja, el parell de cadires que algunes enquestes donaven abans a la CUP.
  3. Finalment, l’opció de posar sobre la taula per primera vegada un pol rupturista en clau de disputa d’hegemonia i construcció de contrapoder popular i institucions pròpies, deixaria en 3-4 a ICV-EUiA i a 3-4 a un espai nascut de Guanyem, la CUP i Podem.

Comptat i debatut, la forquilla en totes les opcions és de que els actors en joc obtindrien, junts o per separat entre 7 i 9 regidores. Trencar, però, amb l’esquema de les sopes de lletres i sumar-hi la TPM, el Procés Constituent i la necessitat de canvi de persones i espais sense sigles en l’enquesta, suposaria situar a una força clarament rupturista sorgida de les lluites al carrer en empat, o fins i tot per davant, d’Iniciativa, responsable de 32 anys de govern a la ciutat i un dels principals agents, junt amb el PSC, de la desactivació progressiva de les mobilitzacions veïnals de Barcelona. A això, deixeu-me fer un apunt personal: Esquerra Unida i Alternativa ha evidenciat públicament la seva autocrítica respecte al què han fet al costat d’ICV, i fa temps que molta de la seva gent –no tota, i menys la direcció- ha virat el rumb. Hi ha molta EUiA més enllà del Nuet o el Mena, i aquesta també hauria de sumar en aquest projecte rupturista  de ciutat.

estrategia___ajedrezTenim l’oportunitat de superar electoralment el reformisme, de desbancar-lo políticament de manera progressiva, i de combatre per l’hegemonia amb el poder sense crèdits, sense motxilles i amb les mans lliures per obrir camí i plantar batalla. Alguns ulls hi veuran només tàctica, i s’equivoquen en part. En l’objectiu de guanyar, cal tenir clar que l’estratègia és avançar en l’hegemonia entre les classes populars i que això requereix desbancar al reformisme. Estratègia i tàctica, movem el peó per poder matar l’alfil i fer escac al rei. A les nostres mans està optar per una via o per una altra. La tàctica en el marc d’una estratègia per guanyar, o el tacticisme en una estratègia per escalfar cadires a l’espera de ser la crossa d’algú, durant 32 anys més.

Així doncs, què? Reforma o ruptura?

Codi obert (II). Mètode, temps i participació democràtica

Ahir pretenia això que avui publico. Em va ser impossible, però, fer-ho sense mirar enrere, fer balanç amb perspectiva, i detectar encerts, errors i dubtes que encara no sé pas com resoldre. Vaja, que em vaig posar a picar tecles i quasi un faig una encíclica papal en versió laica. Bromes a banda, i amb el saludable exercici de balanç autocrític fet amb distància, fa temps que volia abordar un dels que més em preocupa en la construcció d’espais amplis d’intervenció política, com el què s’està debatent actualment respecte a una candidatura rupturista a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona de l’any que ve: com garantir-ne l’eficàcia i la capacitat d’intervenció (dins, però també fora construint contrapoder popular) alhora que es garanteix el funcionament democràtic de l’espai.

Els meus dubtes i preocupacions, potser fàcils de resoldre per a politòlegs (però que encara no m’han convençut), parteixen de les següents premisses:

    1. Juguem en terreny enemic. La maquinària institucional és una voràgine que tot ho engoleix i ho neutralitza, però alhora si volem guanyar cal combatre en terreny enemic i no quedar-nos en pura posició de resistència. Així, cal prevenir-nos d’aquest efecte i mantenir les lluites al carrer i la construcció d’alternatives autònomes.

 

    1. Volem guanyar, i això no vol dir guanyar les eleccions, sinó capgirar el sistema i superar d’una vegada per totes el capitalisme senil que està acabant amb els recursos del planeta i condemnant a la misèria i la fam cada dia a més persones a casa i arreu.

 

    1. Guanyar eleccions pot servir per dur a terme polítiques de transformació i, sobretot, de resistència en el manteniment dels serveis públics. Però en un moment de segrest de la sobirania en esferes inassolibles, el municipalisme no pot plantejar guanyar la ciutat des de la gestió de la misèria, sinó que li caldrà exercir la desobediència institucional i, sobretot, posar-se al servei d’espais constituents de noves institucionalitats.

 

    1. Tot això no és possible amb la mera adhesió d’una part significativa de la població amb dret a vot (que no és tota), sinó que cal múscul, base i mecanismes de democràcia interna (i aquí el primer debat, l’intern/extern).

 

No tinc massa respostes, i de fet espero treure’n alguna conclusió en clar demà a la II Trobada Popular Municipalista (TPM), però si que tinc identificats alguns riscos i coses que tinc clares que no vull. És a dir, que no tinc mètode a proposar, però sí alguns paràmetres que, en alguns casos, es podrien qualificar de línies vermelles.

El terreny de joc (i les normes).- Partint de les premisses breument exposades, crec que la solució passa per l’articulació d’una estructura no burocratitzada que no concentri el poder de decisió en estructures alliberades, i menys encara en càrrecs electes que són, precisament, els que han de resistir a primera línia de foc la voràgine integradora del sistema per garantir la consolidació del contrapoder a la rereguarda. Així doncs, crec que alguns elements de solució, i a tall d’idea o proposta a debatre que no de dogma, poden ser els següents:

  1. El terreny de joc i les normes per les que es regirà la democràcia de l’espai de popular que dóna sentit al front institucional han d’estar establerts abans del partit, abans de formalitzar cap candidatura. I no només les prèvies, sinó també les posteriors. Fer el contrari és, ras i curt, fer trampes. No val posar sobre la taula les coses quan ja s’han obtingut els objectius tàctics immediats: la representació institucional.
  2. Aquest terreny de joc, però, no ha de suposar un límit ni un tancament d’aquest espai ja que, precisament, en el seu autodesbordament i creixement constant és el què permetrà les condicions objectives i subjectives per al contrapoder necessari per a un procés constituent que, en definitiva, no hauria de deixar de ser un mecanisme de procés revolucionari popular.
  3. En aquest espai, tampoc hauríem de témer certs mecanismes de centralisme democràtic, que aprengui dels errors de la història, i que estigui sotmès a tres normes fonamentals: la revocabilitat, la rendició comptes constant i la subjecció estricta als mandats de l’assemblearisme que és qui marca els límits del mandat democràtic.

 

La democràcia és lenta.- I com la democràcia és lenta, crec que tenir la pressa com a punt de partida és un obstacle, no sé si salvable, per articular un sistema democràtic. Precisament, posar sobre la taula dubtes i possibles solucions com en l’epígraf anterior de manera col·lectiva requereix l’esforç d’escoltar-nos entre totes i, sobretot, de debatre els diferents aspectes buscant solucions i mínims denominadors. Alguns dels meus temors poden resultar absurds per a alguns, i alguna de les meves solucions una aberració a altres. Això només es resol amb anàlisi compartit, debat, deliberació i acords democràtics assumits col·lectivament. El mètode acaba legitimant  o deslegitimant el resultat, i si el procés no és democràtic, no ho serà el seu resultat.

És per això que cal temps i anticipació, un element que crec que s’està obviant si més no en el debat públic recent. En aquest sentit, crec que va ser un encert que des de la CUP llancéssim la proposta inicial que després la TPM ha anat modulant, al mes de gener, i ho féssim precisament perquè d’experiències anteriors una cosa teníem clara: ens calia temps si volíem que la cosa sortís bé, i per sortir bé em refereixo sobretot a assolir la democràcia directa i un procés el més horitzontal possible. Ajornar aquest debat és començar la casa per la teulada. I sense fonaments no hi ha res que aguanti, sense pinya, el castell fa llenya.

La manca d’estructures.- Em preocupa especialment que es defugi el debat organitzatiu amb paraules i discursos retòrics i grandiloqüents de multituds destituents que es mouen com eixams. Comparteixo bona part de l’anàlisi de com interactua la societat amb l’activisme i com s’entrellacen amb fronteres difuses, i que la realitat ha de ser analitzada segons les condicions objectives i subjectives de cada moment històric si el què vols és incidir-hi de manera políticament rellevant o decisiva. Ara bé, rere aquests discursos, hi trobo a faltar “el com”.  No veig, o no sé identificar, definicions clares i mètodes concrets que garanteixin la participació directa i democràtica en la presa de decisions. Potser, i com plantejava l’altre dia una piulada que vaig llegir, el primer que hem de decidir és si apostem per la democràcia directa o la representativa. Si decidim, o si decidim delegar. Els moviments de masses són imprescindibles per al canvi d’arrel en tot procés revolucionari, però difícilment s’articularan de manera democràtica si no es construeixen des de la base, i sobre aquesta.

No sóc contrari als lideratges naturals, però si als dirigismes. No sóc contrari a les avantguardes, però si al segrest els espais (formals o informals) de presa de decisions que passen per sobre de la majoria[1]. No sóc contrari a noves formes de participació política, però si a formes indefinides i mancades d’estructura de control democràtic. Un lideratge mediàtic (natural o construït) combinat  amb la manca d’estructures ens pot dur, i aquí manllevo el concepte a un company, a un “estalinisme new age”, que no només segrestaria la sobirania col·lectiva sinó que tindria al seu abast la capacitat de desmobilització saltant anys enrere i generant frustracions[2]. Entre la burocràcia, la delegació absoluta i el caos, bé hi deu haver alguna mesura.

En tot cas, a veure què en dieu a la TPM, perquè jo li dono voltes i no en trec l’aigua clara, i ho haurem de fer demà si volem que la resta del procés de creació d’una candidatura rupturista surti bé, i per tant, fem les coses a temps. Estem en programació i en codi obert, som a temps, però no ens en sobra gens ni mica.

 ————————————————————————

[1]Per contra, crec imprescindibles els espais formals i informals d’afinitat de debat ideològic i/o estratègic.

[2] En aquest sentit, és imprescindible per abordar aquest debat una reflexió en torn “La tirania de la falta d’estructures”, que encertadament plasma l’article de Jo Freeman que podeu llegir aquí http://marxismocritico.com/2012/12/10/la-tirania-de-la-falta-de-estructuras/

15M