Reflexions en calent sobre les detencions pel #15J al Parlament

Arran de l’operació policial i judicial que s’està duent a terme des de primera hora d’aquest matí, en què els Mossos d’Esquadra estan practicant detencions a domicili a la ciutat de Barcelona, en relació a la mobilització davant el Parlament de Catalunya contra les retallades dels serveis públics el passat 15 de juny, volia fer algunes consideracions en calent i a l’espera de saber com acaba tot plegat:

  1. La ràtzia policial que s’està duent a terme per part de la Conselleria d’Interior, dirigida per Felip Puig, i l’Audiencia Nacional espanyola, en concret pel jutge Eloy Velasco, és absolutament injustificable. No hi ha cap motiu que justifiqui la detenció de les persones imputades per lliurar-los una citació que es podria fer personalment sense necessitat de trasllat a comissaria. Es tracta d’una privació de llibertat inacceptable que no està emparada ni per la llei, i molt menys justificada des d’un punt de vista democràtic.
  2.  

  3. La manera com la Conselleria d’Interior està duent a terme l’operació policial és del tot inacceptable i contrària a al drets i llibertats civils i polítics. Anunciar una operació policial que ha de culminar amb una vintena de detencions per després realitzar-les amb comptagotes sembrant en pànic entre els milers de persones que es van mobilitzar el 15 de juny és una estratègia policial basada en la repressió política pròpia d’un règim autoritari on no es respecten les garanties democràtiques dels ciutadans. No hi ha cap motiu que justifiqui aquest operatiu més enllà de la voluntat de sembrar la por.
  4.  

  5. Els i les catalanes, així com totes les persones que tinguin un mínim de respecte pels drets i llibertats que han d’estar garantits en un sistema que es pretén democràtic, no poden reconèixer la legitimitat de l’Audiencia Nacional espanyola, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista. Així, cal exigir a la Generalitat de Catalunya que cessi immediatament la col·laboració amb aquest organisme judicial d’excepció marcat repetidament per episodis de tortura, dispersió de presos i judicis polítics contra tota dissidència.
  6.  

  7. Acumulem doncs, un argument més per exigir al President de la Generalitat que cessi immediatament al Conseller d’Interior, Felip Puig, que ha demostrat no tenir cap mena de respecte vers els drets i llibertats dels ciutadans, especialment els de reunió, manifestació i llibertat ideològica, com demostra la desproporcionada actuació policial de la Plaça Catalunya del passat 27 de maig. Per cert, quin doble raser, que d’aquell espectacle de brutalitat policial ni hi a hagut expedients, ni processaments ni responsabilitats polítiques ni policials.

Si ens toquen a una, en toquen a totes!

 

Anuncis

El dret a la dissidència i la benvinguda a Laura Riera

rodapremsaDavant de tot l’enrenou desencadenat al voltant dels actes de benvinguda a Laura Riera, caldria fer algunes consideracions de tipus jurídic i polític per entendre la gravetat de tot plegat, des de l’aute de l’Audiència Nacional fins a l’actuació policial, passant pel paper dels mitjans de comunicació i certs càrrecs públics.

1. La condemna de Laura Riera

Laura Riera va ser condemnada per un delicte de col·laboració amb banda armada. És important tenir en compte que també va ser jutjada per altres fets però que en tots aquests va ser absolta. Entre els judicis que va haver d’afrontar es troba el de l’acció que acabà amb la vida d’un regidor del PP de Viladecavalls. Per aquest fet Laura Riera va ser absolta i per tant és absolutament innocent, també a ulls de la legalitat espanyola. Aquí teniu la notícia a l’hemeroteca de La Vanguardia (enllaç).

Aquest recordatori és important ja que polítics i mitjans de comunicació no s’han cansat de atribuir-li aquesta acció d’ETA a Laura Riera. Essent doncs, l’atribució d’un delicte a una persona que ha estat absolta en sentència ferma, aquestes declaracions suposen un delicte de calúmnies, previst a l’article 205 del Codi Penal i com a tal pot ser penat amb un interval de sis mesos a dos anys de presó o multa de 12 a 24 mesos per haver-se realitzat amb publicitat. Convé, doncs, que els defensors retòrics de la legalitat comencin a complir les seves pròpies normes. Un dels que podria haver comès aquest delicte és el cap de l’oposició a Barcelona i candidat a l’alcaldia per Convergència i Unió, Xavier Trias, que en el seu compte de Twitter va escriure “estic en contra de retre un homenatge a qui ha ajudat al comando Barcelona d’ETA per assassinar un regidor? sí, contundentment!”, podeu veure la publicació a la xarxa social a aquest enllaç.

D’altra banda, Laura Riera va negar en tot moment la seva col·laboració amb l’organització armada ETA. La seva condemna es basa, única i exclusivament, en la declaració signada després de dies d’incomunicació en mans de la policia espanyola. És conegut i denunciat, fins i tot per organismes internacionals, que la legislació antiterrorista espanyola dona via lliure a la tortura per tal d’arrencar “confessions” al dictat del botxí. Així ho va denunciar Laura Riera i, malgrat negar la veracitat del què havia signat sota detenció policial, el jutge no va tenir en compte res més que això. Es tracta d’una irregularitat molt greu ja que la declaració davant de jutge ha de tenir legalment un valor superior a la declaració davant la policia.

2. L’acte de benvinguda

El fet que Laura Riera no hagi acceptat mai l’acusació per la qual se la va condemnar fa impossible que se l’estigui homenatjant pel seu “currículum delictiu”, ja que no es pot enaltir i exaltar quelcom que s’ha negat reiteradament que fos així. Malgrat això, el jutge de l’Audiència Nacional espanyola va dansar al so de l’espanyolisme mediàtic i va accedir a la prohibició dels actes de benvinguda i a una marxa de torxes per demanar l’alliberament de les preses catalanes Marina i Lola.

Els actes consistien en una rebuda a les portes de la presó i en un acte a Gràcia on es pretenia donar la benvinguda a una persona amb qui molts han compartit lluites i compromís. I aquestes lluites i aquest compromís no són altres que els que Laura Riera, com molts altres, va desenvolupar públicament als moviments socials de Terrassa, ras i curt. D’altra banda, cal destacar que cap dels actes organitzats era un “homenatge”, sinó que això és una construcció mediàtica i política per tal de criminalitzar-los. És molt fàcil atacar sota el paraigües del titular groc “homenatge a una col·laboradora d’ETA”. Doncs bé, la pintura mediàtica explica malament la realitat, però no la canvia: el que hi havia era un acte festiu per celebrar que una militant dels moviments socials sortia de la presó 9 anys després. Pot ser això un delicte? No, per això era imprescindible distorsionar les convocatòries.

El desencadenament dels fets ha posat de relleu, una volta més, que a l’estat espanyol les condemnes amb rerefons polític mai acaben amb la presó. Na Laura ha complert, íntegrament i fins l’últim dia, els 9 anys imposats per l’AN. Durant aquest 9 anys ha hagut de passar per situacions tant dures com llargs períodes d’aïllament. Malgrat això, la seva fortalesa i el suport de familiars, amics i companys, han fet que d’una vegada per totes pugui sortir al carrer. Però l’espanyolisme oficial, i extraoficial, no està disposat a complir les seves pròpies lleis. Han penjat l’etiqueta de terrorista a na Laura i no li pensen treure. I és que a Espanya, de democràcia, res de res. Les lleis, en especial el Codi Penal, són una eina a les mans del poder.

3. La desconvocatòria de l’acte i la detenció del portaveu de la CFP

Davant de la resolució de l’AN els col·lectius organitzadors de l’acte de benvinguda a Gràcia va decidir desconvocar l’acte. Així, i aprofitant la previsible presència de mitjans de comunicació a la Plaça del Raspall, la Comissió de Festes Populars va decidir dur a terme una roda de premsa per anunciar que se suspenien els actes prohibits per l’AN malgrat no estar d’acord amb el criteri d’aquesta, i explicar les raons de tot plegat. Aquest fet va ser comunicat al cap de l’operatiu dels Mossos d’Esquadra i, segons afirmen els organitzadors de la roda de premsa, aquest va acceptar que es fes la roda de premsa ja que el que estava prohibit era l’acte de benvinguda. Va ser aleshores quan en Martí, amb una desena de companys al darrere amb una pancarta que deia “Pels drets polítics i civils, dissolució Audiència Nacional”, va començar dient que llegiria el comunicat de la CFP. Quan tant sols portava tres línies un grapat d’agents assaltava l’escenari i identificava a tots els companys que eren a dalt i detenien a en Martí.

Quan en Martí encara era a Gràcia, emmanillat, una altra persona va informar per megafonia que el què s’estava fent amb aquella roda de premsa era desconvocar l’acte i que així li ho havien notificat al cap de l’operatiu dels Mossos. Per aquest fet, Alerta Solidària ja ha anunciat que estudia presentar una querella per detenció il·legal i coacció a la llibertat d’expressió.

Els Mossos no van impedir en cap moment la celebració de l’acte de benvinguda a Laura Riera perquè aquest, senzillament, havia estat suspès. El què la policia autonòmica va assaltar i frustrar, amb ple coneixement del què feien, era una roda de premsa on s’anunciava la suspensió dels actes per haver estat prohibits per l’AN i la disconformitat amb aquesta resolució. I aquí és un rau la major de les gravetats de tot plegat, agreujat per la violència policial amb que els Mossos va dissoldre una marxa improvisada en què es demanava llibertat d’expressió i la dissolució de l’AN, dissolent de pas, a cops de porra, el correfoc infantil de festa major. Silenci davant la injustícia, criminalització contra la solidaritat, versió oficial sobre la veritat.

4. Ni desobediència, ni enaltiment: detenció il·legal

Per poder dur a terme la detenció del Martí a dalt de l’escenari era necessari que aquest hagués comès algun delicte, quelcom que no es va produir en cap cas. En aquell moment els Mossos d’Esquadra es van negar a esclarir quin era el delicte que suposadament havia comès. A la travessa n’hi havia bàsicament dos: la desobediència a la resolució judicial i/o l’enaltiment del terrorisme i menyspreu a les víctimes. Resulta evident que cap d’aquests dos delictes s’havia comès en cap moment i que, per tant, la detenció va ser del tot il·legal.

No podia tractar-se d’un delicte l’enaltiment del terrorisme per diversos motius. En primer lloc, perquè res del què va poder arribar a llegir a la roda de premsa era constitutiu d’aquest delicte. El simple fet d’anomenar Laura Riera i intentar explicar quins eren els actes convocats i que s’havia decidit suspendre va ser suficient per assaltar l’escenari a criteri de la policia. Però res del què va passar era constitutiu, es miri per on es miri, d’aquest delicte. Tampoc ho podia ser el simple incompliment de l’aute de l’AN en què es prohibien els actes.

En cas que s’hagués d’un a terme l’acte de benvinguda a Laura Riera, quelcom que no va passar ni es va intentar, hi hagués hagut una desobediència a l’ordre judicial, però no automàticament enaltiment del terrorisme. Això es desprèn de la mateixa motivació continguda en la resolució judicial, en què es prohibia l’acte per la “possibilitat” que aquest tingués aquesta finalitat. En tot cas, de celebrar-se els actes prohibits, caldria haver analitzat el contingut del mateix per determinar si, a banda de desobeir l’odre judicial, hi havia o no enaltiment del terrorisme.

Ara bé, descartat el delicte d’enaltiment, tampoc es pot considerar que hi hagués un incompliment de l’odre judicial que prohibia l’acte. La cosa és senzilla: l’acte havia estat desconvocat. Més d’una hora abans, diversos mitjans de comunicació entre ells el canal de notícies públic, 324, ja es feia ressò de la des-convocatòria de l’acte per part dels organitzadors. A la plaça tothom ho sabia, també els Mossos d’Esquadra. Per si això no fos prou, la pancarta que hi havia dalt l’escenari no feia cap referència a Laura Riera i el portaveu va deixar clar que es disposava a llegir un comunicat amb la posició de la CFP. Aquest comunicat era el què confirmava públicament la suspensió dels actes, com ja s’havia difós pels mitjans de comunicació abans, i exposava la opinió de la CFP. Així es pot comprovar al vídeo d’El Periódico de Catalunya (enllaç) quan el portaveu diu: “Vaig a llegir el comunicat de la Coordinadora de Festes Populars de la Plaça del Raspall”. Més clar l’aigua. No s’estava duent a terme l’acte sinó la lectura d’un comunicat davant la prohibició de l’AN.

Hi ha alguna manera més clara i evident que donar compliment a una resolució judicial que fer una roda de premsa per criticar-la? És un dels acataments, crític evidentment, més evident que hom es pot trobar.

5. El dret a la dissidència i la vulneració dels drets fonamentals

Arribats a aquest punt repassaré breument alguns dels fets: 1. trasllat de Laura Riera a dos dies del seu alliberament de Wad-Ras (Poblenou, Barcelona) a Brians (St Esteve Sesrovires); 2. Prohibició de l’acte de benvinguda; 3. Militarització de Gràcia en plenes festes; 4. Assalt a una roda de premsa i detenció del portaveu; 5. Càrregues injustificades contra una marxa improvisada pacífica, inclòs el correfoc infantil; 6. Persecució de les persones que penjaven cartells demanant la llibertat del portaveu detingut la mateixa nit; 7. Mentides en la versió oficial seguides per les direccions editorials dels mitjans (contradient les seves pròpies imatges i periodistes).

La conclusió d’aquests fets és senzilla: no només es prohibeix un acte que no era constituïu de delicte (segons l’AN, podia ser-ho, era, només, una possibilitat) sinó que es reprimeix la manifestació pública de discrepància malgrat el compliment de l’ordre judicial. Silenci és el què es busca i el preu serà tant alt com sigui necessari.

Qualsevol persona mínimament compromesa amb les llibertats individuals i col·lectives, amb els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i els drets civils i polítics hauria d’estar indignada amb els fets de Gràcia. Fins i tot aquelles persones que compartien la prohibició de l’acte, haurien d’alçar la veu contra la repressió viscuda. Ja que el què es va impedir a Gràcia va ser l’exercici del dret a la llibertat d’expressió, a la dissidència política. La mateixa jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol ha reiterat en diverses ocasions que l’acceptació i acatament de l’ordenament jurídic, fins i tot de la pròpia constitució, no implica la adhesió ideològica al mateix. Davant una decisió judicial hi ha el dret inalienable a discrepar-ne i criticar-la públicament. Les seves lleis només obliguen a una cosa: respectar la decisió. Podríem parlar aquí sobre el dret a la desobediència davant resolucions injustes encara que això vagi contra la llei, però ni tant sols és aquest l’extrem que ens ocupa.

Convindria, doncs, que tots plegats féssim una reflexió de quins són els principis bàsics de la democràcia i que polítics, jutges, fiscals i mitjans de comunicació pensessin bé quin el el seu paper en la defensa de les llibertats col·lectives i individuals. O més aviat, que entre totes comencem a traçar els camins per assolir un escenari democràtic per als Països Catalans, quelcom que el poder establert ni vol ni pot dur a terme.