La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

El 27S se celebra, a banda d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, un referèndum sobre la independència d’aquesta part dels Països Catalans. Aquest caràcter plebiscitari és reconegut pels partidaris del Sí a la independència abans de celebrar-se, els detractors, el reconeixeran el mateix 27S a la nit si el Sí no obté majoria absoluta. Ho sentirem: «veu plantejar les eleccions com un referèndum i l’heu perdut», no en tingueu cap mena de dubte. El què ens hem de preguntar, però, és quin serà el paper d’aquelles opcions electorals que asseguren defensar el dret a decidir alhora que pretenen negar el caràcter plebiscitari apel·lant a un referèndum pactat amb l’estat que ha de venir, se suposa, del canvi polític a les properes eleccions espanyoles. S’oposarà Catalunya sí que es pot a la independència si els partidaris del Sí obtenen la majoria absoluta? Aquesta és la pregunta que cal fer-los.

Podem entendre, i respectar per descomptat, que aquest tema els resulti incòmode, que els hi faci nosa, i que no es vulguin posicionar. Ara bé, si realment defensen el dret a decidir i una majoria dels vots ho fan per opcions del Sí, no queda altra sortida que reconèixer aquesta victòria i assumir-la com a pròpia. Una majoria dels electors no només haurà acceptat el caràcter plebiscitari del 27S, sinó que ho haurà fet en favor de la independència. No és aquest un resultat suficient per considerar que s’ha exercit el dret a decidir i que Catalunya ha d’iniciar un procés d’independència? Si la resposta és que no, que cal esperar a que ves a saber quina majoria eventual faci possible un referèndum acordat, és que la defensa del dret a decidir és mera retòrica i que, en la voluntat política del seu projecte hi ha aturar qualsevol intent d’independència. Aquesta qüestió és la que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans de les eleccions i la resposta ha de ser clara: sí o no.

Dialècticament, amb més o menys habilitat o fortuna, des de les files d’ICV-EuiA i Podemos es mira de ridiculitzar la via de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), així com de qualsevol proposta de full de ruta cap a la independència que es posi sobre la taula. Lluís Rabell, cap de files de la coalició, ha titllar literalment de «fantasmada» aquesta opció. Això, però, no deixen de ser jocs de paraules per fugir d’estudi, ja que al marge de si és viable o no una DUI, la pregunta a respondre és si acceptaran o no el resultat de les eleccions-referèndum del 27S. De nou: sí o no? Alguns dirigents de Podemos han parlat obertament de que la seva proposta inclou el NO a una independència «que no pot ser» (Catalunya no es pot, vaja). En què quedem? Aclareixin això, si us plau, que tothom sàpiga què vota. Qui sap, potser guanyen alguns escons més (el dubte serà qui els perdria…).

Anuncis

Que et salvi un altre, Artur. Resposta al discurs més cínic de la història catalana recent.

IMG_20141014_081005Avui has consumat el frau, anunciat i previst, que tants esperàvem haver previst erròniament. Has confirmat les pitjors sospites, i ho has fet amb el discurs més cínic de la història recent de la política catalana. Avui ens has fet sentir vergonya, però també ràbia, molta ràbia. El consens no s’ha esquerdat: tu i Convergència i Unió l’heu trencat. Quan culpes a l’estat espanyol de tots els mals, oblides que triar entre actuar com a estat espanyol a Catalunya o com a President de Catalunya, has optat per la primera. L’adversari ets tu, el teu govern, el teu partit i els interessos que representa. Tu que, acorralat per un clam popular impossible d’ignorar, has mirat a cada passa de perdre tants llençols com fos possible, i que des del primer dia has buscat com fotre-ho tot a rodar per calmar al pont aeri, a Foment, a Duran. Has posat per davant els interessos de l’estat i la por a la catifa que cada dia s’aixecava més que la voluntat popular dels catalans i catalanes. Vergonya, Artur, vergonya.

No es tracta de posar urnes, paperetes i taules. No ens prenguis el pèl, però sobretot, no ens prenguis per imbècils. El què avui has explicat públicament No busquis enemics a 650 quilòmetres, no busquis excuses a la Moncloa, al Constitucional ni en les altres formacions polítiques. El teu és el discurs més cínic mai sentit en la història contemporània catalana:

  • Avui has volgut fer veure que tothom rema a contracorrent, i que només tu estàs en la veritat absoluta. Que tothom s’ha aixecat de la taula i que tu continues. No Artur, t’has aixecat de la taula tu. Les teories de la conspiració te les estalvies. ERC, ICV-EUiA i la CUP no s’han aliat amb l’estat, ha estat CiU com ho ha fet sempre.
  • Un país seriós ha de fer un referèndum abans d’una Declaració Unilateral d’Independència, ens has dit tu. No només ets un cínic, sinó que demostres una terrible ignorància respecte els processos d’independència que han culminat amb èxit en la història recent.
  • Has utilitzat els funcionaris com a xantatge, com a excusa i avui com a arma política barroera. Primer posaves com a excusa que no podies posar en un compromís als funcionaris. Avui has caigut molt més baix, més del què podíem imaginar. Has posat la paga extra dels funcionaris com a xantatge per qüestionar que ningú t’aprovi els pressupostos de 2015 davant de l’esquerda del pacte amb ERC.
  • Per seguir arrossegant els arguments pel terra, la demagògia barata i els despropòsits, t’has atrevit a afirmar que l’únic que podria passar és que al Parlament els partits que donen suport a la consulta es posessin al costat dels que la volen bloquejar i que no s’ho imagina. Canvia d’ulleres, i potser t’adonaràs que qui s’ha assegut al costat del PP, Ciutadans i PSC ets tu, és Convergència i Unió.
  • Tu ho has dit. O hi havia acord ahir, o faries el què voldries. I avui tires pel dret perquè ets el Govern. Tu mateix, però no ens arrosseguis a la resta en la teva misèria política i moral.

No, no es farà la consulta com sempre s’ha dit, ni esteu fent allò que s’ha votat al Parlament de Catalunya. No ens valen piruetes i jocs de mans, no ens venguis la moto, que no cola. La consulta no es fa perquè tu i CiU no has volgut. No vulguis fer veure amb jocs de paraules que has complert: no, no has complert, i no ho has fet mentint, manipulant i enganyant.

Tu ho has dit, la facultat de convocar eleccions és teva i només teva. Doncs espavila. Convoca les eleccions i marxa a casa, no tornis, desapareix i exilia’t a l’ostracisme . No busquis coartades en la resta, no vulguis tirar la pilota a les teulades alienes. Ni candidatura conjunta, ni programa conjunt. Amb tu ja hem anat massa lluny, i fins aquí podíem arribar. Ets la vergonya del país i ens has recordat que vivim una segona transició en la que, de nou, ens hem trobat la traïció dels líders, amb tu al capdavant. Quin programa vols? El de colar gat per llebre? El de privatitzar la sanitat, carregar-te l’educació, els serveis públics i els drets socials? El de les hòsties dels Mossos, la repressió sindical i els fitxers ideològics de la dissidència? No comptis amb mi, no comptis amb nosaltres. Que et salvi un altre, Artur. I no giris el cap, perquè no hi serem.

Marxa, ves-te’n a casa, i no ens facis passar més vergonya. I si us plau, estalvia’t el tràngol de fer més el ridícul. No eludeixis les culpes.  Les eleccions poden ser plebiscitàries o no, però això ho decidirem la resta sense tu. I si no ho fa, esperem que ERC estigui a l’alçada i li retiri el suport perquè ho faci.

A dia d’avui, el dret a decidir i la independència tenen un primer obstacle fonamental, i es diu Artur Mas. Si volem fer un sol pas endavant, cal que Artur Mas passi a la història de la política catalana, al Saló de les Vergonyes.

cartell-desobeim

No ens intenteu prendre el pèl. És decidir, no només posar les urnes

Portada-Vanguardia-doctubre-del_ARAIMA20141008_0079_1Tard o d’hora havia de sortir, i pocs dubtes hi havia de que fos a La Vanguardia, la veu del pont aeri i les anades i tornades amb AVE a Madrid pagades amb targeta. La informació que s’hi publica, sempre en nom del Rei com si del DOGC es tractés, s’ha d’agafar amb pinces, però mai menystenir. Tot sovint, al paper de Can Godó s’hi publica, a tall de confirmació oficiosa, allò que a molta gent li ronda pel cap. La portada d’avui és un d’aquests casos: “Mas sospesa una consulta alternativa a la suspendida. El Goverm trabaja en una votación con ayuda de ayuntamientos y la ANC” (perdoneu, la versió en català sempre és la traduïda i me’n refio menys).

Després de la tempesta de la suspensió de la campanya institucional arran de la decisió del TC respecte la Llei de Consultes i el Decret de Convocatòria del 9N, va arribar la calma de la reunió dels partits pro-consulta (mantindrem aquesta benèvola presumpció) i el missatge clar i inequívoc del que hi eren dins (les, no gaires): el 9 de novembre votarem, “hi ha partit i hi ha equip”, reblava en David Fernàndez. Malgrat el silenci i la discreció calculada, i ben escenificada –el més important de tot, de fet-, que una reunió tan llarga i amb posicions tant distants acabés amb acord, va tranquil·litzar el neguit democràtic col·lectiu. La calma s’ha prolongat, fins a la quasi anestèsia, mentre el govern ha seguit desplegant el decret de convocatòria, amb filigranes jurídiques la legalitat de la qual importen poc o gens.

Però després de la calma sempre torna a haver-hi una tempesta, i era previsible que a mesura que s’acostés el 15 d’octubre, data límit per saber si la cosa va de bo o anava de “farol”, les contradiccions i els intents de plans B anirien sortint. L’ANC ha demostrat una enorme capacitat de convocatòria i mobilització i els Ajuntaments un compromís sense precedents amb la democràcia, i aquests dos actius han de servir perquè el Govern assumeixi també el seu paper en aquesta auca, tiri endavant la consulta, i no ens intenti dur com si del Flautista d’Hamelí es tractés cap a un frau –sense sang- col·lectiu.

consulta arenysDesprés de la consulta celebrada el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, una onada de rèpliques va sacsejar els municipis d’arreu de Catalunya amb un èxit de participació sense precedents en un acte de mobilització com aquell. Aleshores, el company Albert Botran, historiador i actualment regidor de la CUP a Molins de Rei, va batejar les consultes com a “Gimnàstica per a l’autodeterminació” en un article al diari El Punt que al 2014 ha estat completament avalat pels fets. No repetim la història, no siguem un peix que es mossega la cua. Les consultes populars dutes a terme amb l’organització de la gent i el suport dels Ajuntament ja les hem fet, són una etapa cremada, i molt ben cremada, ara toca votar per decidir. No necessitem més gimnàstica, volem anar als Jocs Olímpics per guanyar. Tant gimnàs, sense resultats, és la millor manera de deixar d’anar-hi i seguir pagant la quota. I aquí el tresorer és Montoro.

Cinc anys després d’aquella mobilització massiva, de sentències humiliants, de tres Onzes de setembre amb una mobilització creixent sense precedents i un escenari polític i institucional que crema etapes a velocitat de vertigen, no hi ha cap pla B que no sigui respectar la voluntat popular i el mandat que n’emana. Tornar a celebrar una consulta com la que ja van celebrar els municipis, per molt que sigui ara de manera simultània, no és res més que repetir la V o agafar-se de les mans des del Pertús a Vinaròs, una acte de mobilització i empoderament, segur, però no seria l’exercici del dret a decidir. No decidiríem, no seriem consultats pel govern i per mandat del Parlament, i el seu resultat no tindria un valor polític vinculant, menys encara per la comunitat internacional –que és qui, al cap i a la fi, ens ha de reconèixer com a estat, amb o sense cadira a la ONU-.

No ens prengueu al pèl, senyors del Govern, i que ningú tingui la temptació d’avalar-ho, si us plau. Com deien fa uns anys els moviments popular, juntes podem i de qualsevol manera no val. “Para este viaje no hacía falta alforjas”, que diríem en castellà, i ara és l’hora de cremar totes les naus perquè ningú tingui la temptació –ni la possibilitat- de tornar enrere. Ni al 2012, ni al 2010 ni al 2006. Aquesta vegada va de bo, ha d’anar de bo, i el 9 de novembre estem convocats a votar sobre el futur polític de Catalunya amb una pregunta –que no m’agrada, però és la que és- i no s’hi valen excuses i subterfugis. Un petit pla B, o un grapat d’alternatives a cada escull que trobem en el desplegament del decret i el camí a la consulta, però que el resultat final quedi alterat. Canviïn verdura per verdura, peix per peix, fruita per fruita, però no canviïn el menú, que això no és el què vam dir que faríem el 9N. Volem votar perquè volem decidir, i volem decidir per materialitzar el seu resultat.

Que la prudència no ens faci traïdors, i fem l’escamot dels qui mai no reculen. Prenguin nota, i a la discreció i l’astúcia afegeixin el coratge, la valentia i la fermesa. Al carrer estem a punt, només han de complir el seu compromís democràtic.

Construcció nacional, autodeterminació i escenaris de consulta

Article publicat a l’Accent digital el 18 d’abril de 2013

És un fet evident que la qüestió nacional ha impregnat el conjunt del debat polític, especialment a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Les eleccions del novembre de 2012 van situar les posicions polítiques favorables i contràries a l’autodeterminació i a la independència en un escenari de conflicte, i ja no de mera resistència. En aquest context, el pacte de legislatura entre CiU i ERC ha situat en el centre del debat polític, en l’objectiu fonamental de la legislatura, la celebració d’una consulta sobre el futur status polític de la CAC. Són molts els elements de debat, perspectives d’anàlisi i estratègies que es poden seguir en aquest àmbit. Amb aquest article es pretén fer una aportació al debat, i sobretot, plantejar els dubtes i les percepcions de l’error estratègic –i fins i tot ideològic- que suposa centrar el full de ruta de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular al voltant d’una hipotètica celebració d’una consulta no vinculant (cal no oblidar aquest aspecte clau) per part del Parlament o del Govern de la Generalitat de Catalunya. Com a aportació a un debat de caràcter estratègic i tàctic, aquest es fa des de la premissa que hi ha quatre objectius irrenunciables que defineixen a l’Esquerra Independentista: la reunificació dels Països Catalans, la seva independència, el socialisme com a programa polític, econòmic i democràtic del subjecte polític, i el feminisme [i].

El caràcter tàctic de la consulta, i de la no-consulta

Així doncs, plantejar el procés d’autodeterminació dels Països Catalans en clau de victòria conjuntural d’una consulta o referèndum no vinculant en una part del país, és un error estratègic absolut. Aquesta no és una afirmació buida, sinó que és la conclusió a un seguit de premisses que fa temps que planen en el debat polític nacional.

En primer lloc, perquè no estableix cap lligam entre les suposades fases d’independència per territoris, fent de la referència als Països Catalans una mera retòrica buida de tot contingut i voluntat de construcció nacional.

En segon lloc, perquè una derrota en termes electorals en una hipotètica consulta oficial, deixa en via morta el camí iniciat i el creixement sense precedents de l’independentisme, especialment a la CAC. Aquesta derrota comportaria (1) la impossibilitat de plantejar una declaració unilateral d’independència, i una nova convocatòria de consulta en un curt termini de temps; (2) una deslegitimació de l’independentisme que quedaria tocat i moribund davant l’estat i la comunitat internacional, enfortint a l’enemic; i (3) l’independentisme quedaria sense cap mena de full de ruta per seguir avançant, obligant a un replantejament no només tàctic sinó també estratègic que deixaria en cendres tot allò obtingut fins avui.

Això, però, no obsta a considerar la consulta com un dels punts d’inflexió fonamentals en la tàctica a desplegar per l’Esquerra Independentista en la conjuntura actual. D’una banda, és sabut i notori que Convergència i Unió treballa a dia d’avui sobre la hipòtesi de que no se celebrarà cap mena de consulta per dos motius: ni l’estat té cap intenció de permetre-la, ni el govern d’Artur Mas cap intenció d’enfrontar-se a l’estat i desobeir-lo convocant-la. De l’altra banda, ERC posat tota la carn a la graella en un pacte de legislatura amb CiU que es basa fonamentalment en què els republicans s’empassen tota la merda haguda i per haver sempre i quant hi hagi consulta, un escenari que s’esquerda per moments ja que Junqueras sap perfectament que no n’hi haurà si depèn de CiU.

Així doncs, es fa més necessari que mai evidenciar el frau democràtic imminent que suposa l’incompliment del contingut plebiscitari de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que no és altre que el mandat inequívoc de convocar una consulta amb o sense el consentiment de l’estat. Paral·lelament, es fa imprescindible evidenciar la cortina de fum que està suposant l’estira-i-arronsa del pacte de legislatura entre CiU i ERC per executar el programa de desposseïment democràtic i saqueig econòmic impulsat per la Troika i executat de bon grat per pur interès de classe per part de CiU. En aquest sentit, es fa necessari provocar els escenaris que escenifiquin aquesta situació com el què va suposar l’oposició d’ERC a l’auditoria del deute proposada per la CUP-AE al Parlament, o l’aïllament republicà ens els moviments populars i espais de lluita contra les retallades, l’austericidi i el saqueig. I tot plegat amb un missatge clar: la consulta és un mandat democràtic del poble de Catalunya al Parlament i no és discutible ni supeditable a la política de despossessió econòmica del govern. Per trencar aquesta cortina de fum ens caldrà ser més cavalls de Troia que mai a les institucions, més desobedients dins i fora, i amb més mobilització social que mai al carrer.

Construcció nacional i autodeterminació

Com va dir en Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres i en aquest sentit la inactivitat ens situa com mers espectador, però el seguidisme d’un full de ruta nascut per fer estavellar el procés contra les roques, ens fa directament partícips del fracàs. És doncs, més necessari que mai, desplegar una estratègia pròpia a socialitzar en tots els àmbits possibles que sigui capaç de lligar la necessitat de destitució del poder establert, l’impuls d’un procés constituent que garanteixi el control democràtic de l’estat i l’economia basat en el poder popular i, finalment, que desplegant estratègies, tàctiques i fins i tot aliances diferents conjunturals, tingui en el centre del seu full de ruta la construcció nacional com a pilar de la reunificació i la total independència dels Països Catalans.

En primer lloc, doncs, cal que trenquem amb la idea socialment estesa de què autodeterminació equival a la celebració d’una consulta o referèndum, tal i com vam fer en el seu moment amb la Campanya Unitària per l’Autodeterminació que s’oposava a les reformes dels estatuts d’autonomia al sud de l’Albera com a intent d’encaix a l’estat. L’autodeterminació és el dret inalienable dels pobles a decidir lliurement el seu present i el seu futur, i el seu exercici suposa l’autoreconeixement del subjecte polític col·lectiu com a dipositari de la sobirania. El seu exercici suposa doncs l’exercici de la sobirania, i això no només passa per la constitució d’un estat, sinó que sobretot passa per decidir tots els afers que afecten a la comunitat al marge de la seva forma d’organització política. Aquest és un concepte que, com a comunistes, hem de tenir molt clar, doncs no podem perdre mai de vista que la conquesta de l’estat és un estadi temporal en el camí cap a la seva destrucció.

En segon lloc, i si no volem que la referència als Països Catalans esdevingui pura retòrica sense cap voluntat política, cal que defensem inequívocament el marc nacional complert. La territorialitat és un element irrenunciable del conflicte nacional entre els Països Catalans i els estats espanyol i francès. Això ens obliga a pensar, debatre, acordar i sobretot executar un programa estratègico-tàctic de construcció nacional que permeti avançar cap a la reunificació dels Països Catalans i l’extensió del marc territorial entre el conjunt de l’independentisme, els moviments populars i la societat en general. En aquest sentit, és un fracàs absolut que el moviment impulsat per Forcades i Oliveres renuncií explícitament a la territorialitat del país i accepti els límits administratius de l’estat espanyol com a límits de la seva acció i projecte polític. No caiguem nosaltres en el mateix error, doncs als Països Catalans no els queda ningú més que els defensi. Deia fa uns mesos un dirigent d’ERC que és responsabilitat dels qui defensem la territorialitat completa dir el com si volem convèncer, i no li manca ni una gota de raó, ans al contrari, la pilota està a la nostra teulada.

En tercer i darrer lloc, és imprescindible l’expansió de la Unitat Popular com a estratègia de ruptura amb el poder establert i de construcció de contrapoder arreu dels Països Catalans. Cal doncs, que els moviments populars esdevinguin motor de construcció nacional i alliberament en el seu camí cap a la construcció d’una alternativa política que emergeixi imparable entra la descomposició d’un règim que, per bé que ferit i tocat, encara té molta resistència i capacitat de recuperació sota formes molt més autoritàries de control social i govern. L’expansió i consolidació de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans és la millor garantia de que, passi el què passi amb consultes, declaracions unilaterals d’independència, o pactes ad hoc entre la burgesia catalana i l’estat espanyol, els Països Catalans seguiran sent un projecte polític en construcció i un objectiu no només assolible, sinó necessari.

És doncs, urgent, defugir les anàlisis de conjuntura i les propostes tàctiques i estratègiques que es basin en el marc conceptual imposat per aquells qui volen garantir que el procés sobiranista és una eina per a que res canviï, per a seguir al capdamunt de la piràmide de poder, al marge de la proclamació d’un estat propi o de fer-se propi l’estat existent.

Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra forma de veure el món, les nostres metes i plans. Formen part del inconscient cognitiu. No podem accedir-hi conscientment, però si per les seves conseqüències i a través del llenguatge. Nous marcs, que suposen canviar el què s’entén per sentit comú, i que provoquen canvi social, requereixen un nou llenguatge.”

Pròleg de “No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”, de Georg Lakoff


[i] Des de fa temps, però darrerament ha pres major dimensió especialment gràcies a l’aportació d’Arran en aquest sentit, un quart eix completament transversal s’ha posat sobre la taula: la lluita antipatriarcal o feminisme. Aquest és un element que haurà de ser incorporat com a irrenunciable en el programa polític de la Unitat Popular, i que requerirà plantejaments propis que el dotin de la dimensió estratègica que ha de tenir.