Cànon digital: la sentència del Tribunal de la UE [v.1.0]

Aquesta és una petita nota sobre la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TUE), sobre en cànon digital a l’estat espanyol, de 21 d’octubre de 2010. Es tracta d’una primera versió que, si hi ha dubtes o preguntes, aniré actualitzant.

En primer lloc, convé destacar que el TUE no ha declarat il·legal el cànon digitital a l’estat espanyol. El TUE ha resolt una qüestió prejudicial plantejada per l’Audiència Provincial de Barcelona en un cas concret sobre el que ha de dictar una sentència en recurs d’apel·lació. Serà en la resolució d’aquest recurs on l’AP resoldrà sobre el cas concret a la llum de la interpretació que el TUE ha fet de la legislació comunitària, en concret de la Directiva 2001/29/CE.

La Directiva 2001/29/CE estableix la compensació equitativa per aquells estats membres que decideixin establir l’excepció de còpia privada, com l’espanyol. Així doncs, la “compensació equitativa” no només es troba amparada, sinó que és obligatòria, en cas d’establir l’excepció de la còpia privada. Aquesta excepció consisteix en no penalitzar el fet de fer còpies privades de productes adquirits legalment. Aquestes còpies suposen un perjudici per l’autor o els titulars dels seus drets ja que no percep cap contraprestació per la seva obra.

Què ha passat doncs amb el conegut “cànon digital”?

El cànon digital és el sistema que l’estat espanyol ha dissenyat per tal de finançar la compensació equitativa que estableix la Directiva. El TUE ha sentenciat que el sistema actual no s’ajusta a la Directiva ja que fa una aplicació indiscriminada sobre tots els equips, aparells i suports de reproducció digital. Ara bé, el cànon digital, en si, no és il·legal ni contrari a la normativa comunitària. El què és contrari és el fet d’aplicar el cànon per còpia privada en relació als equips, aparells i suports de reproducció digital que no s’hagin posat a disposició d’usuaris privats i que estiguin manifestament reservats a usos diferents a la realització de còpies privades.

Així doncs, aquelles empreses, administracions, altres persones jurídiques i persones físiques en qualitat de professional o autònom, és a dir, tot aquell que no sigui un particular, no ha de satisfer aquest cànon, quan el material adquirit tingui una finalitat diferent a la de realitzar còpies privades. Òbviament, qualsevol altra finalitat a la còpia privada en la reproducció d’obres protegides pels drets d’autor són il·legals i, fins i tot, poden arribar a constituir delicte d’acord amb el Codi Penal (per exemple, les còpies amb afany de lucre).

Quant als particulars, els consumidors i usuaris finals, el cànon és perfectament ajustat a la normativa comunitària i a la Directiva 2001/29/CE. Aquest cànon el poden repercutir les empreses obligades a satisfer-lo, i és per això que el Tribunal avala considerar-los deutors ja que, al repercutir-lo sobre el particular aquestes recuperen l’import del cànon.

Sobre les possibilitats de que la jurisdicció europea pugui suprimir el cànon indiscriminat també als particulars, poques espectatives hi pot haver. La Directiva contempla aquesta obligació de pagar el cànon no només per aquelles persones que materialitzin la còpia privada que el justifica, sinó també que es cobri a aquelles que poden fer-ho.

Així doncs, el què haurà de repensar el legislador espanyol és el sistema de recaptació d’aquesta “compensació equitativa”, que té com a destinataris els titulars dels drets d’autor, i que es distribueix mitjançant les entitats de gestió d’aquests drets, com la SGAE. Aquesta compensació, mentre es segueixi permetent la còpia privada, s’ha de satisfer. Ara bé, el cànon no es pot cobrar a tothom que adquireixi aquests productes.

Si teniu dubtes o preguntes, miraré de contestar-les afegint-les a l’article.