Que et salvi un altre, Artur. Resposta al discurs més cínic de la història catalana recent.

IMG_20141014_081005Avui has consumat el frau, anunciat i previst, que tants esperàvem haver previst erròniament. Has confirmat les pitjors sospites, i ho has fet amb el discurs més cínic de la història recent de la política catalana. Avui ens has fet sentir vergonya, però també ràbia, molta ràbia. El consens no s’ha esquerdat: tu i Convergència i Unió l’heu trencat. Quan culpes a l’estat espanyol de tots els mals, oblides que triar entre actuar com a estat espanyol a Catalunya o com a President de Catalunya, has optat per la primera. L’adversari ets tu, el teu govern, el teu partit i els interessos que representa. Tu que, acorralat per un clam popular impossible d’ignorar, has mirat a cada passa de perdre tants llençols com fos possible, i que des del primer dia has buscat com fotre-ho tot a rodar per calmar al pont aeri, a Foment, a Duran. Has posat per davant els interessos de l’estat i la por a la catifa que cada dia s’aixecava més que la voluntat popular dels catalans i catalanes. Vergonya, Artur, vergonya.

No es tracta de posar urnes, paperetes i taules. No ens prenguis el pèl, però sobretot, no ens prenguis per imbècils. El què avui has explicat públicament No busquis enemics a 650 quilòmetres, no busquis excuses a la Moncloa, al Constitucional ni en les altres formacions polítiques. El teu és el discurs més cínic mai sentit en la història contemporània catalana:

  • Avui has volgut fer veure que tothom rema a contracorrent, i que només tu estàs en la veritat absoluta. Que tothom s’ha aixecat de la taula i que tu continues. No Artur, t’has aixecat de la taula tu. Les teories de la conspiració te les estalvies. ERC, ICV-EUiA i la CUP no s’han aliat amb l’estat, ha estat CiU com ho ha fet sempre.
  • Un país seriós ha de fer un referèndum abans d’una Declaració Unilateral d’Independència, ens has dit tu. No només ets un cínic, sinó que demostres una terrible ignorància respecte els processos d’independència que han culminat amb èxit en la història recent.
  • Has utilitzat els funcionaris com a xantatge, com a excusa i avui com a arma política barroera. Primer posaves com a excusa que no podies posar en un compromís als funcionaris. Avui has caigut molt més baix, més del què podíem imaginar. Has posat la paga extra dels funcionaris com a xantatge per qüestionar que ningú t’aprovi els pressupostos de 2015 davant de l’esquerda del pacte amb ERC.
  • Per seguir arrossegant els arguments pel terra, la demagògia barata i els despropòsits, t’has atrevit a afirmar que l’únic que podria passar és que al Parlament els partits que donen suport a la consulta es posessin al costat dels que la volen bloquejar i que no s’ho imagina. Canvia d’ulleres, i potser t’adonaràs que qui s’ha assegut al costat del PP, Ciutadans i PSC ets tu, és Convergència i Unió.
  • Tu ho has dit. O hi havia acord ahir, o faries el què voldries. I avui tires pel dret perquè ets el Govern. Tu mateix, però no ens arrosseguis a la resta en la teva misèria política i moral.

No, no es farà la consulta com sempre s’ha dit, ni esteu fent allò que s’ha votat al Parlament de Catalunya. No ens valen piruetes i jocs de mans, no ens venguis la moto, que no cola. La consulta no es fa perquè tu i CiU no has volgut. No vulguis fer veure amb jocs de paraules que has complert: no, no has complert, i no ho has fet mentint, manipulant i enganyant.

Tu ho has dit, la facultat de convocar eleccions és teva i només teva. Doncs espavila. Convoca les eleccions i marxa a casa, no tornis, desapareix i exilia’t a l’ostracisme . No busquis coartades en la resta, no vulguis tirar la pilota a les teulades alienes. Ni candidatura conjunta, ni programa conjunt. Amb tu ja hem anat massa lluny, i fins aquí podíem arribar. Ets la vergonya del país i ens has recordat que vivim una segona transició en la que, de nou, ens hem trobat la traïció dels líders, amb tu al capdavant. Quin programa vols? El de colar gat per llebre? El de privatitzar la sanitat, carregar-te l’educació, els serveis públics i els drets socials? El de les hòsties dels Mossos, la repressió sindical i els fitxers ideològics de la dissidència? No comptis amb mi, no comptis amb nosaltres. Que et salvi un altre, Artur. I no giris el cap, perquè no hi serem.

Marxa, ves-te’n a casa, i no ens facis passar més vergonya. I si us plau, estalvia’t el tràngol de fer més el ridícul. No eludeixis les culpes.  Les eleccions poden ser plebiscitàries o no, però això ho decidirem la resta sense tu. I si no ho fa, esperem que ERC estigui a l’alçada i li retiri el suport perquè ho faci.

A dia d’avui, el dret a decidir i la independència tenen un primer obstacle fonamental, i es diu Artur Mas. Si volem fer un sol pas endavant, cal que Artur Mas passi a la història de la política catalana, al Saló de les Vergonyes.

cartell-desobeim

El saqueig: alguns papers de l'auca

Rajoy: dels fils de plastilina a la línia de crèdit

El Regne d’Espanya ha demanat, ja formalment, el rescat de l’economia a la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Uns aproximadament 100.000 milions d’euros aniran a parar al sector financer espanyol que ens ha dut al desastre actual. De nou, diners públics seran injectats al sector privat, mentre es retallen els serveis públics més elementals, com la sanitat i l’educació. El rescat, en forma de crèdit, no serà injectat directament al sector bancari, sinó que serà el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) qui rebrà el préstec, i aquest serà qui el distribuirà entre les entitats financeres. És, doncs, l’estat – i no els bancs – qui respon d’aquest deute davant els organismes internacionals, els quals ja han intervingut Grècia, Irlanda i Portugal. Malgrat ho negui el president espanyol, aquesta injecció suposa un augment del deute públic i, per tant, del dèficit de l’estat, que es traduirà en un augment dels impostos i de les retallades en inversió pública. El deute privat, doncs, es converteix una vegada més en deute públic. Els qui durant dècades han privatitzat els beneficis d’un creixement virtual de l’economia socialitzen de nou les pèrdues, i fan pagar la festa i el caviar als qui ni tan sols hi hem estat convidats.

Mas i el pacte de fum

En mig de la tempesta financera, el govern de Convergència i Unió ha aconseguit posar en el centre del debat polític oficial -i oficialista- una proposta de pacte fiscal destinada a naufragar abans de deixar anar les amarres. Amb una cortina de fum de manual, Artur Mas agita amb fervor patriòtic el greuge de l’espoli fiscal a què l’estat sotmet als Països Catalans. El govern necessita culpables per eludir tota responsabilitat de les conseqüències socials del seu programa de shock per destruir els drets socials, netejar l’administració de professionals per omplir-la de gestors amb carnet i bons contactes, i privatitzar els serveis públics per garantir el negoci d’aquells a qui representa. Mentre la culpa sigui de Madrid, tot quedarà justificat en el camí de la transició nacional cap al paradís de CaixaBank, Abertis i uns quants mecenes del Palau de la Música.

Els hospitals d’Alí Baba

Desviar l’atenció, doncs, no és casual. La sanitat catalana, per exemple, ha esdevingut la mina d’or de l’empresariat mafiós del país. Alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, encapçalats pel mateix Conseller Boi Ruiz -expresident de la patronal privada del sector-, controlen l’entramat sanitari de Catalunya. Les mateixes persones (Josep Prat, Ramón Bagó, Xavier Crespo) dirigeixen la sanitat pública catalana mentre ocupen centenars de càrrecs en consells d’administració de societats dedicades a l’àmbit sanitari: gestió d’hospitals, càtering, recerca biomèdica, renting de maquinària sanitària, etc. Ells mateixos, i ho diu la Sindicatura de Comptes, s’autoadjudiquen, sense complir ni una coma de legislació de contractes del sector públic, negocis milionaris entre empreses públiques i privades que resten sota el seu control. Els mateixos prohoms de la sanitat -pública i privada- són els qui, a través del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari i l’Institut Català de la Salut, dissenyen l’atomització del sistema públic per tal de regalar al sector privat la seva gestió. Un negoci rodó per a qui, amb una manifesta contraposició d’interessos, disposa del nostres recursos per destinar-los als seus interessos particulars. Millet i Montull són (com a mínim moralment), en la versió barretinaire d’Oliver Twist, els més innocents del guió. Facin comptes.

Estat d’excepció

En aquest context de saqueig generalitzat de la res pública, resulta evident que la indignació i el conflicte social, ara significatius, esdevindran tard o d’hora generalitzats. Amb aquesta situació, l’estat-policia en mans de la cleptocràcia, dissenya i aplica un estat d’excepció on es força l’ordenament jurídic en paraules del Ministre espanyol d’Interior, i on cal anar fins on permeti la llei i una mica més enllà, per tal de garantir que l’ordre establert de les coses es mantingui inalterable. Les ràtzies de detencions, la pàgina web per a delators de Felip Puig, les presons preventives o les multes imposades a tort i a dret són una mostra, entre d’altres, que la imposició del discurs únic de l’austeritat -saqueig, si prescindim d’eufemismes- no és possible sense un clima de por i violència. L’aplicació d’un saqueig planificat, basat en el desmantellament i espoli dels serveis públics, que no figurava en cap dels seus programes electorals, en mig d’un estat d’excepció, escombra la poca legitimitat democràtica que podien tenir els governs actuals.

Destituir els governs il·legítims, als Països Catalans i arreu, ha esdevingut més que mai una necessitat, ja no només democràtica, sinó de pura supervivència.

*Article publicat a l’Accent 228

El Prat? Públic i català

Han saltat totes les alarmes: el govern espanyol, el del PP, ha aturat la privatització parcial dels aeroports de Barajas (Madrid) i el Prat (Barcelona). L’empresariat català, Convergència i Unió, i alguns mitjans de comunicació ja han posat el crit al cel. “Torna el centralisme!” diuen, il·lusos, pensant que mai havia marxat. “És un greuge per Catalunya!” diuen, ofesos, com si la privatització orquestrada per Pepe Blanco fos una fita de l’autogovern. “Rajoy vol privatitzar AENA!” com si el què estava previst fins ara no fos això, malvendre a alguna empresa la gestió dels aeroports.

Clar, a can PP són molt dolents i espanyolistes, i per això Duran els aprova els paquets de mesures de Rajoy (encara que segons Mas Colell aquestes suposin ofegar Catalunya), o desmantellen la política exterior de la Generalitat per obtenir el vist-i-plau de la virreina Camacho. Transició nacional cap al dret a decidir, en diuen. Ens pretenen més idiotes del que som, m’agrad pensar. Però clar, és que Pepe Blanco havia promès “una presència determinant de Catalunya en la gestió del Prat”. Algú se l’havia cregut, oi? “Apoyaré la reforma del estatuto…” ressona a les nostres orelles quan veiem la indignació de l’establishment del Principat, esquintçan-se les vestidures davant d’aquesta decisió que no deixarà, que una vegada més, ens adonem quan sigui massa tard que el govern espanyol ens havia tornat a enganyar.

Centralització? Sí, ben probable quan es tracta del PP (i del PSOE). Però les notícies i rumors sobre l’aturada d’aquesta privatització ja sonaven amb l’anterior govern. La cosa és senzilla: les empreses volen fer un gran negoci amb la gestió dels aeroports, i com més redueixin el cost de l’operació, major serà el benefici. Cada milió d’euros que s’estalviïn en l’adjudicació d’accions, és un milió d’euros més que haurem regalat de totes les nostres butxaques a algun milionari de torn. No, no m’expliqueu allò de fomentar l’activitat econòmica, que aquí tothom sap que els expedients de regulació d’ocupació i la precarització dels llocs de treball als aeroports després de la privatització és la crònica d’una mort anunciada.

Que no ens prenguin més el pèl, si us plau. CiU, i el seu entorn mediàtic i empresarial (o potser ho hauríem de dir al revés) el què volen és la privatització de tots els sectors estratègics i del màxim dels serveis públics possibles. Res nou a l’horitzó d’un govern que aplica, descàrrega a descàrrega, la Doctrina del Shock de manual des que va prendre possessió.

Els aeroports són infraestructures que tenen un cost molt elevat, suposen un esforç pressupostari i financer per al sector públic que paguem tots i totes de les nostres butxaques. De cada 4, 8 o 18% d’IVA quan anem a comprar, de cada retenció, de cada declaració de la renda, tot ho paguem nosaltres. I com els aeroports, podem parlar dels centres i hospitals de l’ICS, dels centres cívics, de la loteria públic i un llarg etcètera. Si la infraestructura l’hem pagat nosaltres, deixarem que ara algú s’embutxaqui milions d’euros de beneficis, sense contribuir al cost de la infraestructura, i que a sobre precaritzi més les condicions de treball del personal aeroportuari? La resposta és no, independentment de qui formuli la pregunta, Barcelona o Madrid.

I anem en compte, que potser el dia que proclamem la independència, no ens quedarà res sobre la qual proclamar-la. Que fotent les culpes de tots els mals a Madrid, algun dia ens despertarem i ens hauran convertit el país sencer en una Societat Anònima de la qual, el 99% de nosaltres, no en tindrem ni un sola acció. El Prat, com la sanitat, l’educació o les maleïdes vies de la RENFE: 100% catalanes i 100% públiques.