El saqueig: alguns papers de l'auca

Rajoy: dels fils de plastilina a la línia de crèdit

El Regne d’Espanya ha demanat, ja formalment, el rescat de l’economia a la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Uns aproximadament 100.000 milions d’euros aniran a parar al sector financer espanyol que ens ha dut al desastre actual. De nou, diners públics seran injectats al sector privat, mentre es retallen els serveis públics més elementals, com la sanitat i l’educació. El rescat, en forma de crèdit, no serà injectat directament al sector bancari, sinó que serà el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) qui rebrà el préstec, i aquest serà qui el distribuirà entre les entitats financeres. És, doncs, l’estat – i no els bancs – qui respon d’aquest deute davant els organismes internacionals, els quals ja han intervingut Grècia, Irlanda i Portugal. Malgrat ho negui el president espanyol, aquesta injecció suposa un augment del deute públic i, per tant, del dèficit de l’estat, que es traduirà en un augment dels impostos i de les retallades en inversió pública. El deute privat, doncs, es converteix una vegada més en deute públic. Els qui durant dècades han privatitzat els beneficis d’un creixement virtual de l’economia socialitzen de nou les pèrdues, i fan pagar la festa i el caviar als qui ni tan sols hi hem estat convidats.

Mas i el pacte de fum

En mig de la tempesta financera, el govern de Convergència i Unió ha aconseguit posar en el centre del debat polític oficial -i oficialista- una proposta de pacte fiscal destinada a naufragar abans de deixar anar les amarres. Amb una cortina de fum de manual, Artur Mas agita amb fervor patriòtic el greuge de l’espoli fiscal a què l’estat sotmet als Països Catalans. El govern necessita culpables per eludir tota responsabilitat de les conseqüències socials del seu programa de shock per destruir els drets socials, netejar l’administració de professionals per omplir-la de gestors amb carnet i bons contactes, i privatitzar els serveis públics per garantir el negoci d’aquells a qui representa. Mentre la culpa sigui de Madrid, tot quedarà justificat en el camí de la transició nacional cap al paradís de CaixaBank, Abertis i uns quants mecenes del Palau de la Música.

Els hospitals d’Alí Baba

Desviar l’atenció, doncs, no és casual. La sanitat catalana, per exemple, ha esdevingut la mina d’or de l’empresariat mafiós del país. Alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, encapçalats pel mateix Conseller Boi Ruiz -expresident de la patronal privada del sector-, controlen l’entramat sanitari de Catalunya. Les mateixes persones (Josep Prat, Ramón Bagó, Xavier Crespo) dirigeixen la sanitat pública catalana mentre ocupen centenars de càrrecs en consells d’administració de societats dedicades a l’àmbit sanitari: gestió d’hospitals, càtering, recerca biomèdica, renting de maquinària sanitària, etc. Ells mateixos, i ho diu la Sindicatura de Comptes, s’autoadjudiquen, sense complir ni una coma de legislació de contractes del sector públic, negocis milionaris entre empreses públiques i privades que resten sota el seu control. Els mateixos prohoms de la sanitat -pública i privada- són els qui, a través del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari i l’Institut Català de la Salut, dissenyen l’atomització del sistema públic per tal de regalar al sector privat la seva gestió. Un negoci rodó per a qui, amb una manifesta contraposició d’interessos, disposa del nostres recursos per destinar-los als seus interessos particulars. Millet i Montull són (com a mínim moralment), en la versió barretinaire d’Oliver Twist, els més innocents del guió. Facin comptes.

Estat d’excepció

En aquest context de saqueig generalitzat de la res pública, resulta evident que la indignació i el conflicte social, ara significatius, esdevindran tard o d’hora generalitzats. Amb aquesta situació, l’estat-policia en mans de la cleptocràcia, dissenya i aplica un estat d’excepció on es força l’ordenament jurídic en paraules del Ministre espanyol d’Interior, i on cal anar fins on permeti la llei i una mica més enllà, per tal de garantir que l’ordre establert de les coses es mantingui inalterable. Les ràtzies de detencions, la pàgina web per a delators de Felip Puig, les presons preventives o les multes imposades a tort i a dret són una mostra, entre d’altres, que la imposició del discurs únic de l’austeritat -saqueig, si prescindim d’eufemismes- no és possible sense un clima de por i violència. L’aplicació d’un saqueig planificat, basat en el desmantellament i espoli dels serveis públics, que no figurava en cap dels seus programes electorals, en mig d’un estat d’excepció, escombra la poca legitimitat democràtica que podien tenir els governs actuals.

Destituir els governs il·legítims, als Països Catalans i arreu, ha esdevingut més que mai una necessitat, ja no només democràtica, sinó de pura supervivència.

*Article publicat a l’Accent 228

Anuncis

Reflexions postelectorals (I) – Corrupció i eleccions

Que la corrupció no passi factura, especialment en el cas Gürtel i d’altres relacionats amb el PP, crec que és una afirmació que cal matisar. En primer lloc, i si bé el PP ha augmentat certes majories absolutes al País Valencià, ha perdut vots. Això només és possible degut a una “oposició” del tot enfonsada i que ha renunciat a plantar cara a Camps, Fabra i Barberà. No és casualitat, doncs, que el PSPV-PSOE segueixi en caiguda lliure mentre que Compromís i EUPV recuperen espai a les institucions, gràcies sobretot a la mobilització social present als carrers els darrers anys (TV3, Escola Valenciana, En Moviment, plataformes Salvem, etc.).

Tornant al cost de la corrupció, cal tenir en compte que no és cert que a la gent li agradi que li robin a la cara, sinó que pensen que no és cert que estiguin robant. Sovint titllem de corrupció certes pilotades urbanístiques que no ho són: el sistema està legalment i políticament articulat per tal de que el sector públic traslladi de forma massiva beneficis al sector privat. I no, això no és corrupció, és capitalisme i del tot legal. D’altra banda, el PP ha sabut articular un discurs de victimització per tal d’atribuir una intencionalitat política a les actuacions judicials i de la fiscalia. Això ha estat relativament senzill per diversos factors: una caverna mediàtica al costat (Canal 9 inclosa),Rubalcaba al Ministeri de l’Interior i la seva dubtosa credibilitat, i finalment un nivell de politització de la justícia que ja ningú discuteix (i a les reaccions a les sentències del TC sobre l’estatut i Bildu em remeto). El votant del PP no pensa que quatre vestits siguin corrupció, i veuen en la trama Gürtel més un muntatge de l’aparell del PSOE que no pas un escàndol real de finançaments irregulars.

Quant a les Illes, resulta evident que Bauzà ha estat capaç de trencar amb el passat del PP i ho ha fet de diverses maneres. En primer lloc, ni Matas ni els seus estan ni estaran posant la cara pel partit, donant així una imatge d’haver fet neteja interna que li dona força credibilitat. En segon lloc, perquè hi ha una sensació de generalització de la corrupció que fa que el que sembli més reciclat, s’emporta la confiança de l’honestedat. I finalment, cal tenir en compte dos factors claus en l’ascens del PP a les Illes que el fan especialment dramàtic (al meu parer, més dur que al País Valencià i tot): d’una banda, la desfeta del regionalisme hoteler d’Unió Mallorquina ha concentrat el vot de la dreta i l’especulació en el PP. De l’altra banda, el discurs més espanyolista i anticatalà del PP ha calat i força. El model del blaverisme ranci, que amb l’excusa d’atacar tot allò català mira d’enfonsar la llengua i la cultura pròpies de les Illes, s’ha fet fort a la dreta insular d’una manera bel·ligerant que no l’havíem vist en Jaume Matas. Que el PSM hagi resistit l’envestidano serà suficient, caldrà mobilització social, i molta, per evitar que la destrucció del territori i de la identitat nacional i col·lectiva no siguin una realitat imparable a bord del bulldozer del PP.

De tot plegat, però, cal tenir en compte l’avanç del PP a nivell estatal davant un PSOE desorientat, instal·lat en les polítiques neoliberals i permanentment en contradicció en discursos pretesament esquerranosos que no són capaços de convèncer ningú com a excuses justificants. Aquesta desfeta del PSOE de manera generalitzada pot tornar a ser la millor oportunitat del PP d’obtenir la majoria absoluta a l’estat d’aquí a 10 mesos com demostra l’hegemonia obtinguda a comunitats autònomes i capitals de província (i a places tant simbòliques com Andalusia o Castella la Manxa em remeto).

Quant al Principat, crec que el fenomen és molt similar. Casos com el Pretòria o el Palau han esquitxat poc al PSC i CiU (sobretot aquest darrer). D’una banda, el maquillatge del PSC a Santa Coloma de Gramenet ha fet possible parar lleugerament el cop, si bé la veu coherent de Gent de Gramenet ha fet un pas en ferm amb l’entrada de dos regidors al consistori. Quant a CiU, esquitxada per aquest mateix cas i pel del Palau, ha estat capaç de vendre una imatge de persecució política a imatge i semblança de Camps, així com treure ferro a afers com el del Millet i la Fundació Trias Fargas retornant els diners al Palau (calers que ja es cobraran a cop de subvenció d’una altra banda ara que controlen tot el mapa institucional del Principat).

A Barcelona, costaria determinar si el cas d’Itziar Gonzánez ha tingut un efecte clar sobre els resultats a Ciutat Vella. Si bé és evident que la davallada del PSC al districte ha estat clara, de 8.111 vots (32,9%) l’any 2007 a 5.414 vots (23%) aquest 22 de maig, també és cert que ja es trobava en caiguda lliure anteriorment, ja que l’any 2003 n’havia obtingut 11.335 (35,7%). Tot ajuda, podem concloure, en una afirmació encertada però poc arriscada en l’anàlisi.

————————————————————————————————————————-

Nota sobre els comentaris: ja he solucionat el problema d’spam, així que habilito els comentaris lliures (és a dir, sense moderació prèvia). Agrairia que els comentaris es féssin amb respecte i relacionats amb el tema de l’article. Si voleu parlar d’altres temes, ho dieu i busquem la manera. Moles gràcies.

 

Prenafeta i la dona del Cèsar (a Palau)

La dona del Cèsar no només ha de ser honrada, a més a més ho ha de semblar. Aquesta frase que la història atribueix a l’emperador romà Juli Cesar era sovint utilitzada per un dels professors de dret processal que vaig tenir a la universitat. Ell, però, ens deia que la justícia no només ha de ser “mona”, si no que ho ha de semblar. I seguint amb la distorsió de la frase, la política no només ha de ser ètica, sinó que ho ha de semblar.

La presència del senyor Prenafeta, alt càrrec en temps de Pujol i imputat pel cas Pretòria, a la presa de possessió d’Artur Mas com a President de la Generalitat ha aixecat polseguera. Una polseguera, cal dir-ho, completament premeditada a l’hora de convidar-lo (a Palau només s’hi entra si t’hi conviden). I realment és un escàndol la presència d’un imputat, que no condemnat, a la presa de possessió quan ell havia ocupat diversos càrrecs, coneix al nou president personalment, i és militant del mateix partit? Doncs no, no ho és. Dit això, ens hauriem de preguntar si és oportú i encertat.

La corrupció política és quelcom força extès i un dels delictes més menyspreables, al meu parer, dels que es poden cometre en un sistema que es diu democràtic. Certament, aprofitar el càrrec públic per fer negoci, saltant-se la llei, cobrant comissions o fins i tot fotent la mà a la caixa és realment menyspreable. Ara bé, també és cert que aquí ningú hauria de ser culpable fins que no es demostri el contrari (tot i que ja sabem que la justícia espanyola té un raser a mida de cadascú en aplicació del dret penal de l’enemic). Així doncs, caldria anar en compte a l’hora de fer certes acusacions.

Però… és oportuna la decisió de convidar a Prenafeta a Palau? En absolut. Es tracta d’un greu error o, fins i tot, d’un alarmant acte de prepotència. En un acte tant simbòlic com el de jurament del càrrec de president caldria que els polítics s’estalviéssin aquest tipus d’imatges, de fet, per això es van inventar els protocols. Mas ha volgut donar una imatge d’omnipotència alhora que enviava un missatge de suport als imputats pel cas Pretòria. No demano que girin l’esquena a un dels seus, però si que crec que hem d’exigir com a ciutadans que no s’enviïn certs missatges ni escenifíquin certs pessebres que són, al meu parer, insultants per al conjunt dels i les catalanes, aquell poble a qui Mas ha jurat fidelitat. No sé exactament què pretenia CiU amb Prenafeta passejant per la catifa vermella, el què tinc clar és la imatge que ha donat, i no ha estat la millor d’un govern que assegura que vol generar confiança, i menys encara amb tant representant de la patronal corrent per les conselleries.

No comencem bé, i això només ha fet que començar.