La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

El mandat d’Ada Colau encara no ha començat i ja ha patit la primera sotragada. Potser ha estat una ensopegada, però crec que és bo per als temps que corren que mirem d’analitzar què ha passat. Abans de mossegar, si us plau, llegiu-lo sencer. Després linxeu-me, si s’escau (per totes bandes).

En primer lloc, cal que parem atenció a què és el què es va signar dimarts 2 de juny a la Sala Tàpies de l’Ajuntament. En aquell acte, l’alcalde en funcions Xavier Trias, la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, Fira Internacional de Barcelona, Turisme de Barcelona i la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation,  van signar l’oferta adreçada a GSMA (organitzadora del MWC) per tal que el proper mes de juliol escollís Barcelona de nou com a seu del Congrés fins l’any 2023 (el compromís actual arriba fins el 2018). L’oferta, és un acte que podríem titllar d’unilateral: si vostè tria Barcelona fins el 2023 nosaltres farem tot això que diem en aquest document. Si GSMA accepta, aleshores l’oferta esdevé contracte (qualsevol amb un coneixement mínim d’obligacions i contractes, dret civil o usos mercantils sap de què parlem). A Can Vilaweb expliquen una mica el contingut des despropòsit signat.

Per tant, el què es signava de fet era una part de la renovació del MWC: la part que correspon a la ciutat de Barcelona. Ara falta que al mes de juliol els organitzadors del GSMA acceptin la proposta, o optin per alguna altra de les ciutats que es proposen (com els JJOO però sense el COI).

Qui signava l’oferta?

Com he explicat a l’inici, l’oferta la signaven diverses administracions i organismes. Però anant al centre de la polèmica, centrem-nos en el paper de l’Ajuntament de Barcelona. Qui signava l’oferta era l’Ajuntament de Barcelona, com a institució, com a administració pública, a través de la seva màxima autoritat que, de moment, és l’alcalde en funcions Xavier Trias.

Què hi feien allà altres representants polítics? L’Alcaldia va convidar als caps de llista de totes les formacions polítiques que havien obtingut representació a les darreres eleccions municipals del dia 24 de maig, per tal de que fos “mostra d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023” (literal, de copiar i enganxar) per tal que GSMA no tingués dubtes de que governés qui governés l’oferta era en ferm, i així guanyar punts de cara a la decisió de GSMA d’aquest juliol. No val a dir, doncs, que això ho signava Trias. L’alcalde en funcions hi estampava la signatura, la resta li donaven suport explícit com se’ls havia demanat amb la seva assistència.

I com és que ningú ho sabia? Doncs perquè l’Ajuntament ho havia preparat així i ningú ho havia explicat. Els caps de llista van ésser convidats a un acte a porta tancada a la Sala Tàpies, on hi hauria un fotògraf municipal i (potser) una càmera de BTV per després enviar imatges a la resta de mitjans. No hi hauria declaracions per part de ningú. El caràcter secret de l’acte, de política de fets consumats i després comunicats en una fotografia i una lacònica nota oficial, va saltar pels aires quan la CUP Capgirem Barcelona va declinar públicament la invitació.

Quina invitació? De quin acte esteu parlant? Què dieu que se signa demà? Aquestes són algunes de les preguntes que feien periodistes i mitjans quan van rebre la nota explicant perquè Maria José Lecha no assistiria a l’acte. La cosa, doncs, era més secreta del què semblava i tot. És potser aquest caràcter críptic, fosc, de fets consumats de la “vella política” en un acte plantejat com una “mostra d’unitat” dels assistents entorn l’oferta, la que més lletja fa la cosa.

I què hi feia allà Ada Colau? Caure en la seva pròpia trampa. Sense acritud. M’explico i no us enfadeu abans d’hora. El digital Crític va publicar un article explicant que Trias estava signant contractes a darrera hora que comprometien inversions fins l’any 2023, alguns d’ells vinculats a Florentino Pérez. Aquest fet va ser denunciat per molta gent, però especial protagonisme van tenir les paraules d’Ada Colau al respecte, quelcom normal i previsible atès que serà la nova alcaldessa en deu dies.

Trias, o algú ben murri del seu equip, va veure en aquella escena la clau de volta per a la signatura del MWC. Immediatament l’alcalde en funcions va sortir a donar la cara, a dir que no era cert, i a adoptar un compromís inequívoc: no signaria res sense el vsit-i-plau d’Ada Colau i aquesta estaria present a totes les signatures que volgués. Trias va quedar com un senyor, un d’aquells educats, sabeu? Dels de la part alta. A l’equip de Trias, però, reien a pulmó obert pensant en el sant gripau que Barcelona en Comú s’empassaria dies després. Ni Messi fot aquests gols, debia pensar Antoni Vives sentint-se una mica vencedor després de l’humiliant derrota del 24 de maig.

La cosa és força senzilla (o de fet, bastant perversament rebuscada): a Colau només li van deixar la sortida de la plantada, de no anar-hi, com va fer la CUP Capgirem Barcelona, i per tant de que Trias pogués no signar l’oferta a GSMA en uns termes que ni Colau ni ningú havia pogut conèixer fins poc abans, i per descomptat sense poder debatre ni esmenar prèviament. La responsabilitat seria de Colau, que tenia el compromís de l’alcalde sortint que no faria res sense l’ok de la futura alcaldessa.

L’oferta, de ser acceptada per GSMA, serà vinculant per a les parts signants, també per a l’Ajuntament, i el seu incompliment no només podria suposar la marxa del MWC de la ciutat, sinó probablement milionàries indemnitzacions a pagar a GSMA. Dic probablement perquè partim d’un anomalia intolerable: el contingut del contracte original amb GSMA que amb aquesta oferta es complementava, no és públic. En tot cas, confiem que el dia 14 de juny mateix, el nou govern el faci públic. Llums i taquígrafs.

Tenia alternativa Ada Colau? Probablement sense haver-se parat un parany a ella mateixa sense saber-ho, i ben aprofitat per Trias (amb molta mala llet), li hagués resultat més fàcil. Tal i com havien anat les coses, ho tenia més fomut. Però no val el·ludir responsabilitats: si Colau hagués dit que allò no es signava sense renegociar les clàusules, o bé Trias no hagués signat o ho hagués fet en funcions i contra la voluntat de, com a mínim, la llista més votada i la futura alcaldessa. La decisió no era gens fàcil, certament, però ens marca clarament per on van les coses (i per on aniran): si a Barcelona mana la seva gent o si manen els poders fàctics i el gran capital. Es pot obeir manant, el problema és quem mais ordena: o povo o el capital. De moment, gol per l’escaire dels últims.

El Compromís de les Escales

Ahir a la nit m’arribava via whatsapp una breu nota atribuïda a Barcelona en Comú (no puc donar veracitat a la font però tampoc és el rellevant) on, entre altres coses, s’afirmava que la signatura no tenia res a veure amb el Compromís de les Escales (el missatge deia més coses però crec que ja han quedat explicades en els paràgrafs anteriors). Doncs aquí és on lamento profundament dir que no, que és mentida, i que BEC (si és que el missatge és seu) faria bé d’explicar que senzillament els han colat un gol entre mandats i que no serà fàcil evitar-ne en un futur: transparència i humilitat són les millors eines que tindran per afrontar la que els hi caurà a sobre durant dels propers 4 anys.

En primer lloc, un element simbòlic que parla per si sol: la seu del Mobile World Capital, que forma part de l’acord  amb GSMA i també de l’oferta de renovació, és ni més ni menys que el local que durant una setmana ha mantingut ocupat els i les treballadores de Movistar en vaga. Per no tenir res a veure, Déu n’hi do, no? Però és que parlar del MWC, de GSMA i del gran esdeveniment de telefonia mòbil mundial a Barcelona és parlar, en bona part, de Movistar. Com sol passar en aquests macroconglomerats i sopes de lletres, logos i sigles a voltes costa saber qui és qui, però fer veure que Movistar no té res a veure, i que l’oferta de renovació (vinculant) no vulnera l’esperit i la literalitat del compromís de les escales, és senzillament prendre al personal com a ingenu. En primer lloc, Movistar forma, a més a més, part dels grups associats a la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation, signant també de l’oferta de renovació del MWC a Barcelona fins el 2023. Però el fet determinant, és que els membres espanyols del GSMA són Orange Espagne, Telefónica Móviles España (Movistar), Així es pot comprovar al lloc web de GSMA on desglossen els membres de ple dret, estat per estat, i fins i tot una volta per altres estats ens permetrà comprovar com filials de Movistar d’altres llocs del món també en formen part. Aquí la captura “Spain”:

GSMASPAIN

I doncs, a què ve tant enrenou?

I aquí és on entro, si em permeteu, en el què crec que és precisament el paper de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament per al mandat 2015-2019: ser la garantia de que els compromisos com el de les escales es compleixen; pressionar al govern perquè no reculi, amb tot el suport necessari per fer-ho quan ho necessiti; garantir la no desmobilització de les lluites per no deixar l’acció política només en mans de les institucions i menys encara del govern (de qui sigui). I així només sereu sempre oposició? No, però perquè un govern en terreny enemic (l’estat ho és, juguem en terreny contrari, ho hem dit sempre) pugui tirar endavant determinades coses, calen transformacions socials profundes. Algunes es poden facilitar des del govern, d’altres són necessàries a l’oposició (al plenari, i al carrer).

Mà estesa per la ruptura, puny tancat contra els passos enrere. Companys i companyes, no hi veieu una amenaça en aquesta situació, sinó una oportunitat de construir poder popular. Quan calgui hi serem, no només votant sinó tancant files en suport al govern. Quan calgui, serem aquells tres trolls que no et deixen caure en certes contradiccions. I quan calgui serem l’oposició crítica i contundent que planta cara a dins i a fora de l’Ajuntament com ho hem fet fins ara a Barcelona i a tot arreu.

Perquè empassar-se gripaus i si cal abraçades* per un 9N mentre posem desenes d’imputats a cada vaga general és allò que ens caracteritza, i de ben segur que quan calgui abraçar-te, Ada, t’abraçarem. Qui sap si el dia 13 serà la primera: ho decidiran les assemblees.

*Edito Nota al peu14:56 hores: “les abraçades no s’empassen, es fan”, encara que les facin els altres.

Generalitat i Ajuntament: el deute del deute

voltorsFa pocs dies, en plena precampanya, l’oposició en bloc va forçar un ple extraordinari sobre el deute que la Generalitat manté amb l’Ajuntament. Com era d’esperar, el ple va ser un ball de xifres i retrets creuats, i cap conclusió. Segons l’Ajuntament, el crèdit envers la Generalitat seria de 90,6 milions d’euros, pel PSC i ICV de 154 milions, pel PP superaria els 317 milions, mentre que ERC no ho sap / no contesta. El que és cert, però, és que malgrat les proclames de transparència les veïnes i veïns de la ciutat no poden accedir a l’informe que l’Ajuntament va lliurar als grups municipals al respecte, ni accedir a la informació pressupostària per tal de fer números.

Que Trias està fent de banc a la Generalitat és d’una obvietat absoluta. Ho han fet avançant inversions, regalant diners a Spanair o adquirint immobles que la Generalitat tenia en venda, a mode de dació en pagament. Però què hi ha darrere d’aquesta situació financera?

  • La mercantilització municipal.- El deute de la Generalitat amb l’Ajuntament té l’origen en el discurs dels comptes sanejats del qual presumeixen tots els grups polítics. En realitat, però, el què hi ha és una mercantilització de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona podria haver destinat aquests milions (tant els que ha prestat a la Generalitat com els generats per la mercantilització de la ciutat i li permet “presumir” de comptes sanejats) a polítiques socials i serveis públics, però ha optat per dur a terme inversions que posen per davant els beneficis privats que el bé comú. L’Ajuntament s’ha dedicat a finançar inversions que corresponen a la Generalitat, de les quals no en tenim cap informació detallada. Pel poc que coneixem una part important ha anat a parar a àmbits que poc o gens tenen a veure amb la realitat dels veïns i veïnes.
  • El xantatge de la deutecràcia.- Cal tenir en compte que aquesta situació no fa més que agreujar un problema ja existent, que és l’acumulació del deute públic de la Generalitat que és utilitzada com a xantatge per aplicar les polítiques d’austeritat i de privatització dels serveis públics. Un saqueig que no podem obviar, més tenint en compte les causes il·legítimes del deute generat. El deute de la Generalitat a l’Ajuntament no és sinó un altre capítol de la sinistra història del saqueig que patim amb el neoliberalisme.
  • La intervenció de l’estat.- Catalunya està, de facto, intervinguda per l’estat espanyol al dictat de la Troika europea. El fet que bona part d’aquest deute s’hagi de tornar a càrrec dels diners que la Generalitat preveu ingressar del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), no fa més que confirmar aquesta cadena d’intervencions que té la sobirania econòmica, fiscal i financera dels pobles d’Europa per part de l’oligarquia i els seus servidors de la Troika.

Des de la CUP Capgirem Barcelona volem posar de manifest que el fet d’acordar “proposar” que el proper consistori creï una comissió sobre el que la Generalitat deu a l’Ajuntament és, simplement, paper mullat. A més a més, cal destacar que aquest debat s’està fent obviant que el problema en origen és el deute il·legítim que acumula el conjunt del sector públic, i l’impagament n’és l’única sortida, per trencar amb la dependència dels mercats financers i exercir una veritable sobirania tant a escala municipal com nacional.

Finalment, volem denunciar (per enèsima vegada) l’opacitat de l’Ajuntament perquè qualsevol persona pugui consultar les dades detallades relatives al pressupost com les que afecten el deute de la Generalitat o el propi deute de l’Ajuntament de Barcelona, que tot i presumir de pressupostos sanejats acumula un deute de prop de 1.000 milions d’euros i que el 2015 preveu pagar com a retorn de deute i interessos prop de 200 milions d’euros.

Casa_generalitat_web-847x477

Text redactat per la la candidatura de la CUP Capgirem Barcelona a les eleccions municipals el passat 13 d’abril de 2015

Escenaris i escenografies del 22 de maig a Barcelona

Barcelona sense oposició

Barcelona porta dècades instal·lada en un model obsolet de ciutat, Un cert correcte enfocament fa 30 anys que va complir amb certes reivindicacions del moviment veïnal va passar a ser un deliri de creixement i especulació, que troba el seu màxim exponent als Jocs Olímpic de 1992. L’esgotament d’aquest model, amb conseqüències irreversibles, va quedar palès amb el Fòrum 2004, el projecte-caprici de Joan Clos que va rebre el suport acrític de la resta de partits. Això sí, a pilota passada, tothom s’hi va acarnissar.

A Barcelona la manca d’una alternativa real a la política oficial ha estat funesta. La dialèctica entre govern i oposició s’ha mogut sempre en un mateix terreny i en un mateix model de ciutat: especulació, sobre-esplotació turística, urbanisme salvatge i privatització de l’espai públic. Un exemple clar d’aquesta situació va ser l’adhesió instantània i acrítica de tots els partits a la proposta-caprici de Jordi Hereu (cada alcalde té la seva, que paguem entre tots) amb els Jocs d’Hivern de 2022. Una volta més va quedar palès que no hi ha una oposició real al desenvolupament a cop de grans esdeveniments i reformes, enlloc de polítiques urbanístiques i econòmiques planificades i sostingudes en el temps, que permetin obtenir resultats socialment positius i evitant processos de trasformació traumàtics que sovint desemboquen en l’expulsió dels veïns dels seus barris i la desaparició de patrimoni de la ciutat.

Podem agafar qualsevol altre aspecte de la ciutat i veurem com la distància ideològica existent al consistori és microscòpica. Els discursos sobre seguretat i civisme han pivotat sobre els mateixos prejudicis i sobre la mateixa política de restricció de drets i llibertats. La política d’habitatge s’ha limitat en observar passivament les aberracions del mercat, donar barra lliure a noves promocions, permetre un nombre d’habitatge buits delirant i sortejar de tant en tant un grapat d’apartaments. Han contribuït, tots, a un desenvolupament ferotge del sector turístic sense que aquest contribueixi en absolut a suportat les càrregues que això suposa a la ciutat. Van aplaudir amb devoció la visita d’un integrista homòfob i sexista a la ciutat colapsant-la de dalt a baix durant dies. I la llista, tant llarga com els anys que portem suportant la bufetades que ens venten des de Sant Jaume (a banda i banda). Tot plegat té excepcions, tots els partits s’han oposat o abstingut en alguna cosa, però la línia, la construcció del model, ha estat aplaudida i abonada per tot el ventall del plenari municipal.

Portabella: operació rescat

En mig d’aquest desgavell en la política municipal, amb uns resultat immediats nefastos i unes enquestes que amenacen deixar-los fora, ERC i Jordi Portabella es veuen amb l’aigua al coll. L’aparició de la CUP i l’anunci de la formació de Laporta de concórrer a les eleccionsmunicipals ha fet saltar totes les alarmes a la federació barcelonina dels republicans. Davant aquesta situació, Portabella necessita assegurar-se el vot independentista de la ciutat, però amb això no en te prou. Sap bé que Laporta pot esgarrapar un bon grapat de vots que, encara que no siguin suficients per entrar al consistori, ho poden ser per fer molt mal al seu partit. D’altra banda, és conscient que en la seva política municipal, l’aparició de la CUP a Barcelona suposa haver de sentir allò que fins ara ningú li deia. I és que si fem un cop d’ull a les hemeroteques que tant agraden a Portabella o a les actes del plenari municipal i les comissions, no costarà veure que en els principals temes de la ciutat i dels barris ERC, des del govern o des de “l’oposició”, ha estat no només còmplice sinó un actiu participant de la construcció de l’estat actual.

Davant d’això no sorprenen les proclames socialdemòcrates i independentistes que ha brindat Portabella les últimes setmanes. Necessita rascar vots d’allà on sigui i és capaç de llençar dubtoses propostes a la CUP alhora que hi fa a Laporta, a federalistes “desencantats” del PSOE i als votants d’ICV. Tot ho pot, o més aviat, tot s’hi val per salvar la poltrona. ERC no ha dubtat en adoptar el rol de Laporta i fer una crida a tothom a sumar-se al seu projecte. De la mateixa manera que SI, ERC sap perfectament que la gran coalició de tots és impossible i que una de petita és difícil. Però això, de fet, tant és, perquè del què es tracta, ara per Portabella i Amorós, com aleshores per Laporta, és d’erigir-se com a “garant” de la unitat de l’independentisme i culpar a la resta del seu propi fracàs a les eleccions. Així es van colar el 4 diputats de SI al Parlament, i així vol evitar el desgast Portabella i salvar la representació al consistori.

En aquesta proposta, insinuada abans de l’estiu però no concretada fins ara, no hem sentit parlar de programa ni prioritats. Algú que assegura que vol construir un tercer espai a l’Ajuntament que aspiri a l’alcaldia hauria d’oferit quelcom més que una versió americana del front patriòtic de Joan Laporta. És força significativa la discusió que SI i ERC han mantingut, sempre en el terreny mediàtic, sobre la possible coalició: com escollir el candidat. SI vol imposar un candidat a la colició ignorant que ERC té molts més vots que SI, i que la coalició està oberta a més formacions, teòricament, és clar. ERC ha despertat el seu esperit americà i proposa unes primàries on es pugui presentar i votar qui li doni la gana en un atac de pretesa democràcia “interna” que fa poc creïble la solidesa de l’eventual coalició resultant. Per si cal anar de primàries, Barcelona ja està plena de cartells amb la cara de Portabella i un lema curiós “SI, Remuntarem Barcelona”, que com qui no vol la cosa, incorpora les sigles del partit de Laporta i parafraseja el lema de la CUP de Barcelona (Reinventem Barcelona), i tot signat amb el logo d’ERC. Ara bé, de programa no n’hem sentit ni una paraula.

És significatiu, i fins i tot determinant, que hagin discutit tant de candidats, llistes i caps de llista i en canvi no haguem sentit ni mu en matèria d’habitatge, d’urbanisme, de drets i llibertats, d’immigració, d’escoles bressol, de transports i sostenibilitat, etc. En un moment en què tots els partits estan enllestint els seus programes marc, com ho va fer la CUP el passat dissabte, i en què comença la contrarrellotge per tancar els programes de cara al 22 de maig, aquí només sentim parlar de qui es quedarà la cadira. Què faria aquesta coalició amb la reqüalificació del miniestadi? Frenaria la destrossa del Poblenou amb el 22@ o de la Colònia Castells a Les Corts? Que n’opinen de les mesures per garantir el dret a l’habitatge proposades per la CUP de Barcelona? Estan d’acord amb la criminalització de la pobresa i l’exclusió social agreujada per l’ordenança del civisme? Res, no n’hem sentit res. I tot el què sabem és el què han fet fins ara: Fòrum 2004, votar la ordenança del civisme, salvar la investidura d’Hereu, aprovar els pressupostos municipals, adherir-se al darrer deliri municipal amb els Jocs d’Hivern de 2022, contribuir a la sobre-explotació hotelera de la ciutat…

Construir l’alternativa: reinventar Barcelona des de la Unitat Popular

Barcelona necessita una veu capaç de dir allò que el poder de la ciutat necessita sentir, no allò que vol. Aquesta veu s’ha d’alçar amb contundència i ressonar pels carrers de cada barri. Cal fer-ho des de la proposta i l’alternativa, oferint solucions i vies d’acord entre els que compartim la ciutat, però també des de la crítica, la oposició i la dissidència. No necessitem reconstruir temps passats que ja sabem on ens porten, ni remuntar polítiques neoliberals que neguen el dret a la ciutat. El què necessitem és bastir una oposició real a la ciutat per tal que, des de la unitat popular, les lluites veïnals i els moviments socials,puguem oferir la possibilitat de superar l’estat actual amb una alternativa des de l’esquerra i ferm compromís amb els drets democràtics dels PPCC.

A Barcelona no hi ha un tercer espai a construir perquè el discurs i la pràctica neoliberal té un consens absolut entre els grups polítics municipals, el que necessitem és un espai de contrapoder vers el poder establert a la ciutat. Hem de reinventar Barcelona començant per cada barri, cal aprofundir en la democràtica participativa i directa per tal de fer una ciutat on viure i conviure, una ciutat habitable. El nostre és un projecte que neix des de la base i les lluites socials i que té la voluntat d’acabar subvertint l’ordre establert de les coses. L’antagonisme al poder de la ciutat, econòmic i polític, és l’element que defineix a aquelles persones i col·lectius que des de fa anys treballem per articular una alternativa anticapitalista i independentista, una acumulació de forces des de la Unitat Popular per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. I en aquest procés el municipalisme d’alliberament hi juga un paper clau, i si algú pensa que serà oferint-nos cadires ben remunerades abandonarem la nostre lluita, és que o bé no ens coneix, o bé vol donar una imatge falsa i distorsionada de nosaltres a la ciutat i el país.

[V 1.0] Actes i informacions de la Diada (3, 4, 10 i 11 de Setembre)

Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.

Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.
A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:
Divedres 3 de setembre
-Les Corts
Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”
Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)
Hora: 20 hores
Intervencions:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
Organitza: Ateneu Popular de Les Corts
Dissabte 4 de setembre
-Gràcia
Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”
Lloc: Plaça Revolució
Actes:
19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional
20:30h Acte polític:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)
22h Actuació musical, Rumb al Bar
Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona
-Sants
Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »
Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)
10:00h Esmorzar
11:00h Narració de contes
14:00h Dinar
17:00h Acte de presentació
19:00h Actuació musical
10 de setembre
Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”
Lloc d’inici: Rambla de Canaletes
20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.
21:00hActe Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.
Organitza : Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)
11 de setembre
« Davant les retallades socials i nacionals : Independència, Socialisme, Països Catalans »
10:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)
11:30h Acte polític juvenil (CAJEI + Maulets) al Fossar de les Moreres
13:00h Manifestació organitzada per Rescat (Passeig del Born)
14:00h Dinal Popular (Passeig del Born)
17:00h Manifestació (Plaça Urquinaona) i en acabar, acte polític al Passeig del Born
Organitza: Esquerra Independentista [CUP – Maulets – CAJEI – SEPC – Endavant]

Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.

Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.

A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:

Divedres 3 de setembre

Les Corts: Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”

Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)

Hora: 20 hores

Intervencions:

  • Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
  • Alerta Solidària
  • CUP de Barcelona

Organitza: Ateneu Popular de Les Corts

Enllaç: http://blocs.lescorts.cc/ateneupopular/

Dissabte 4 de setembre

Gràcia: Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”

Lloc: Plaça Revolució

Actes:

19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional

20:30h Acte polític:

· Assemblea de Drets Socials

· Endavant de Gràcia

· CUP de Barcelona

21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)

22h Actuació musical amb Rumb al Bar

Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona

Enllaç: http://www.graciaviva.cat/?p=272

Sants: Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »

Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)

10:00h Esmorzar

11:00h Narració de contes

14:00h Dinar

17:00h Acte de presentació

19:00h Actuació musical

Enllaç: http://www.cis-jaumecompte.cat/

10 de setembre

Barcelona: Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”

Lloc d’inici: Rambla de Canaletes

20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.

21:00h Acte Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.

Organitza: Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)

Enllaç: http://barcelones.esquerra-independentista.org/?p=35

11 de setembre

Barcelona: Davant les retallades socials i nacionals : Independència, Socialisme, Països Catalans

11S-201010:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)

11:30h Acte polític juvenil (CAJEI + Maulets) al Fossar de les Moreres

13:00h Manifestació organitzada per Rescat (Passeig del Born)

14:00h Dinal Popular (Passeig del Born)

17:00h Manifestació (Plaça Urquinaona) i en acabar, acte polític al Passeig del Born

Organitza: Esquerra Independentista [CUP – Maulets – CAJEI – SEPC – Endavant]

Cartells

cartell_casal2 Cartell-Acta-Diada-2010 torxes

Clica sobre els cartells per veure’ls ampliats

Motius per dir NO als Jocs d'Hivern de 2022

Alguns l’han titllat d’hereuada, de candidatura electoral i fins i tot de fantasmada destinada al fracàs, i és que l’alcalde de Barcelona ha saltat a la pantalla mediàtica amb la proposta de que la ciutat aculli l’edició del 2022 dels Jocs Olímpics d’Hivern. Amb una gran posada en escena (amb diners públics, és clar) i gran espectació entre els mitjans que van ser convocats en poc temps i sense saber de què es tractava, l’alcalde pretén sortir al pas de la davallada electoral que preveuen totes les enquestes. Però tot plegat fa més por que una pedregada i ja podem començar a apuntar alguns dels mals que podrien esdevenir en la cursa cap a la cita olímpica si la proposta d’Hereu tirés endavant.

En primer lloc, res de nou. La política de l’Ajuntament de Barcelona torna a passar per l’organització de grans esdeveniments per tal de donar impuls a la ciutat, una fórmula que denota la incapacitat de fer política d’acord amb els interessos de les veïnes i dels barris barcelonins. Però com no és cap novetat, ja coneixem les conseqüències, o més aviat els objectius, que comporten aquestes operacions de màrqueting internacional. Tenim exemples clars en les grans transformacions de la ciutat als jocs d’estiu del 1992 o el Fòrum 2004. Ambdues han suposat la destrucció de barris sencers de la ciutat, especialment al Poblenou i els entorns del Besós, en els què sota la falàcia de reformar els barris, han esborrat la realitat i expulsat als veïns dels seus barris. Però sembla que el el fracàs i ridícul internacional del Fòrum 2004 no ha ensenyat res als del PSC (ni a la resta de grups que ja li han donat suport). Si cada alcalde que passa per Sant Jaume pretén passar a la història a cop d’excavadora, res bo li espera al futur de Barcelona.

Model de Barcelona

La CUP de Barcelona des de la seva presentació va anunciar que el lema de reinventar Barcelona era la manera d’exemplificar una alternativa al conegut “model Barcelona”, un model basat en l’especulació immobiliària, en l’organització de grans esdeveniments que res bo aporten a les nostres vides, el els hotels de luxe, el civisme autoritari i l’elitització de la ciutat. La proposta de l’alcalde Hereu és, sense cap mena de dubte, un gran exemple d’aquesta política a la qual ens referíem. Barris degradats, desenes de milers d’habitatges buits mentre milers de persones no hi poden accedir, criminalització de la pobresa, de les treballadores sexuals, del jovent i de la disidència. La imatge d’un nou Cobi, esquís als peus, per la nova Diagonal, és precisament allò que Barcelona no només no necessita, sinó que necessàriament ha d’evitar.

El model Barcelona es basa en generar dinàmiques d’adhesió acrítica a una marca de ciutat, de crear un sentiment de pertànyer a quelcom gran, de reconeixement internacional, que passarà a la història. I amb aquesta política de propaganda es busca, senzillament, desviar l’atenció dels problemes que afectes als veïns i veïnes, i generar una massa acrítica que accepti que per presumir s’ha de patir. No és estrany veure les samarretes a l’estil novaiorquès de I love Barcelona. La marca Barcelona s’ha convertit en un objectiu per si mateix, per tal d’atreure l’atenció del turisme massiu i determinades inversions de grans transnacionals. Hem deixat enrere aquella màxima de que “al barri hi ha de tot” per passar a ser “la millor botiga del món”. Doncs bé, no volem ser cap botiga, sinó una ciutat viva i diversa, on el carrer sigui de tothom, les persones tinguin accés a l’habitatge, una feina digna, que l’educació esdevingui realment un dret universal, sense barreres arquitectòniques, socials ni ètniques. No es tracta de crear un fals mapa de la Barcelona dels barris que imposi des de Sant Jaume la destrucció d’aquests, sinó de construir entre tots i totes una ciutat democràtica que vetlli pels interessos dels seus habitants.

Hipotèca territori

Però si els Jocs del 92 i el Fòrum 2004 van ser l’aposta per un urbanisme depredador i antisocial a la ciutat, la proposta dels Jocs d’Hivern n’és l’extensió fins al Pirineu. Ja 24 hores després de l’anunci de la precandidatura, els mitjans de comunicació i els cercles empresarials han començat a preveure els canvis que necessita el territori per poder acollir aquests esdeveniments. Barcelona haurà d’estendre els seus tentacles de formigó fins als Pirineus, marcant amb cicatrius d’asfalt el camí per tal que es retallin les distàncies entre els diferents espais que han d’acollir els actes i proves dels jocs. El Túnel del Cadí esdevé insuficient per acollir un esdeveniment que duararà unes setmanes i però que, en cas d’haver de construir noves infraestructures, marcaran el territori de manera irreversible.

Per si tot plegat fos poc, ja ha sortit la necessitat d’ampliar les zones esquiables del Pirineu cap a l’alta muntanya per poder fer les proves de totes les disciplines. De nou, un sucós negoci que no en té res ni de just ni de sostenible. Constructores, empresaris de l’esquí i companyies elèctriques es freguen les mans amb les xifres de molts zeros que estan en joc. Els Jocs d’Hivern són una amenaça per un territori fràgil que és patrimoni de tots i totes les catalanes, o fins i tot més. L’ambició de la casta política no és un motiu per destruir ni una sola hectària de paratges naturals, sinó per defensar fermament el nostre territori, amb les ungles si fa falta.

TV3 i el xou mediàtic

Asseguren els mitjans que l’anunci d’Hereu va ser una sorpresa i que no en sabien res de res abans de la roda de premsa. Hi van anar a cegues, diuen. Malgrat això, poques hores després, els informatius de TV3 i el 324 emetien valoracions a tort a dret arreu del territori. Hi parlaven des de les pistes d’esquí, des de diversos punts del Pirineu i de Catalunya. Un extens reportatge ens justificava que, al cap i a la fi, no tenir neu no era cap problema per fer uns Jocs d’Hivern. Dades, imatges, comparatives, entrevistes, reaccions. Sembla que tots els equips de TV3 estaven situats, per casualitat, als punts claus de la notícia, fabricada al carrer Nicaragua, del dia. Una eficàcia admirable de l’equip de TVC, sense cap mena de dubte. Però per no ser malpensat, em limitaré a destacar que el tractament de la notícia va ocupar la meitat del temps d’informació general amb respostes a les crítiques i objeccions que ningú havia fer encara però que podien ser previsibles. Per si no n’haguéssim tingut prou, a la secció d’esports resopó de la notícia, amb l’alcalde de nou en pantalla amb el somni olímpic. Ni Haití, ni Mauritània, ni Vic i el seu racista consistori, ni l’atur, ni la presidència de la UE, ni la Copa del Rei… res va fer ombra a la presentació de la candidatura d’Hereu a les municipals del 2011, i tot plegat, pagat amb les arques de la ciutat i retransmès pels canals públics i imparcials.

Projecció nacional?

Ja hi ha qui veu en els Jocs una nova oportunitat de projectar Catalunya al món. Això si, una Catalunya amb rei espanyol, hereu de la corona desfilant per la pista i infanta plorant com una magdalena a tribuna al costat de la màximes autoritats espanyoles. I és que la recepta dels grans esdeveniments sempre posa a l’estat espanyol com a espai de referència, fins i tot obviant el marc autonòmic. La marca Barcelona conviu amb la bandera espanyola, acollint els esdeveniments sota el binomi Barcelona-Espanya. De fet, la candidatura al Jocs d’Hivern es dirà Barcelona-Pirineus, i haurà de competir amb Jaca per ser la proposta espanyola. És doncs un nou intent de construir una identitat entorn a la marca Barcelona que substitueixi Catalunya o els Països Catalans com a marc de referència; convertir a barcelonins i catalans en barcelonacèntrics adherits acríticament a un projecte de ciutat per un irracional sentiment de pertinènça a quelcom gran, comú i pretesament il·lusionador.

Cal veure, però, aquesta proposta com una oportunitat. Es tracta d’una bona ocasió per denunciar el model de ciutat que han construït sota el consens neoliberal els partits presents al consistori. La hereuada ens brinda l’oportunitat de posar sobre la taula l’estratègia de la marca Barcelona com a element de generar adhesions acrítiques al model de ciutat, de mostrar com els grans esdeveniments tenen conseqüències nefastes per als barris i el territori i en canvi suposen grans negocis per a quatre butxaques, de posar sobre la taula com els partits tradicionals han convertit l’administració i les institucions en una menjadora de paràsits amb carnet d’afiliat. Cal, en definitiva, que plantem cara a les polítiques neoliberals promogudes pel consens imperant al consistori des de la crítica, la proposta i el dissens.