La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

El mandat d’Ada Colau encara no ha començat i ja ha patit la primera sotragada. Potser ha estat una ensopegada, però crec que és bo per als temps que corren que mirem d’analitzar què ha passat. Abans de mossegar, si us plau, llegiu-lo sencer. Després linxeu-me, si s’escau (per totes bandes).

En primer lloc, cal que parem atenció a què és el què es va signar dimarts 2 de juny a la Sala Tàpies de l’Ajuntament. En aquell acte, l’alcalde en funcions Xavier Trias, la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, Fira Internacional de Barcelona, Turisme de Barcelona i la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation,  van signar l’oferta adreçada a GSMA (organitzadora del MWC) per tal que el proper mes de juliol escollís Barcelona de nou com a seu del Congrés fins l’any 2023 (el compromís actual arriba fins el 2018). L’oferta, és un acte que podríem titllar d’unilateral: si vostè tria Barcelona fins el 2023 nosaltres farem tot això que diem en aquest document. Si GSMA accepta, aleshores l’oferta esdevé contracte (qualsevol amb un coneixement mínim d’obligacions i contractes, dret civil o usos mercantils sap de què parlem). A Can Vilaweb expliquen una mica el contingut des despropòsit signat.

Per tant, el què es signava de fet era una part de la renovació del MWC: la part que correspon a la ciutat de Barcelona. Ara falta que al mes de juliol els organitzadors del GSMA acceptin la proposta, o optin per alguna altra de les ciutats que es proposen (com els JJOO però sense el COI).

Qui signava l’oferta?

Com he explicat a l’inici, l’oferta la signaven diverses administracions i organismes. Però anant al centre de la polèmica, centrem-nos en el paper de l’Ajuntament de Barcelona. Qui signava l’oferta era l’Ajuntament de Barcelona, com a institució, com a administració pública, a través de la seva màxima autoritat que, de moment, és l’alcalde en funcions Xavier Trias.

Què hi feien allà altres representants polítics? L’Alcaldia va convidar als caps de llista de totes les formacions polítiques que havien obtingut representació a les darreres eleccions municipals del dia 24 de maig, per tal de que fos “mostra d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023” (literal, de copiar i enganxar) per tal que GSMA no tingués dubtes de que governés qui governés l’oferta era en ferm, i així guanyar punts de cara a la decisió de GSMA d’aquest juliol. No val a dir, doncs, que això ho signava Trias. L’alcalde en funcions hi estampava la signatura, la resta li donaven suport explícit com se’ls havia demanat amb la seva assistència.

I com és que ningú ho sabia? Doncs perquè l’Ajuntament ho havia preparat així i ningú ho havia explicat. Els caps de llista van ésser convidats a un acte a porta tancada a la Sala Tàpies, on hi hauria un fotògraf municipal i (potser) una càmera de BTV per després enviar imatges a la resta de mitjans. No hi hauria declaracions per part de ningú. El caràcter secret de l’acte, de política de fets consumats i després comunicats en una fotografia i una lacònica nota oficial, va saltar pels aires quan la CUP Capgirem Barcelona va declinar públicament la invitació.

Quina invitació? De quin acte esteu parlant? Què dieu que se signa demà? Aquestes són algunes de les preguntes que feien periodistes i mitjans quan van rebre la nota explicant perquè Maria José Lecha no assistiria a l’acte. La cosa, doncs, era més secreta del què semblava i tot. És potser aquest caràcter críptic, fosc, de fets consumats de la “vella política” en un acte plantejat com una “mostra d’unitat” dels assistents entorn l’oferta, la que més lletja fa la cosa.

I què hi feia allà Ada Colau? Caure en la seva pròpia trampa. Sense acritud. M’explico i no us enfadeu abans d’hora. El digital Crític va publicar un article explicant que Trias estava signant contractes a darrera hora que comprometien inversions fins l’any 2023, alguns d’ells vinculats a Florentino Pérez. Aquest fet va ser denunciat per molta gent, però especial protagonisme van tenir les paraules d’Ada Colau al respecte, quelcom normal i previsible atès que serà la nova alcaldessa en deu dies.

Trias, o algú ben murri del seu equip, va veure en aquella escena la clau de volta per a la signatura del MWC. Immediatament l’alcalde en funcions va sortir a donar la cara, a dir que no era cert, i a adoptar un compromís inequívoc: no signaria res sense el vsit-i-plau d’Ada Colau i aquesta estaria present a totes les signatures que volgués. Trias va quedar com un senyor, un d’aquells educats, sabeu? Dels de la part alta. A l’equip de Trias, però, reien a pulmó obert pensant en el sant gripau que Barcelona en Comú s’empassaria dies després. Ni Messi fot aquests gols, debia pensar Antoni Vives sentint-se una mica vencedor després de l’humiliant derrota del 24 de maig.

La cosa és força senzilla (o de fet, bastant perversament rebuscada): a Colau només li van deixar la sortida de la plantada, de no anar-hi, com va fer la CUP Capgirem Barcelona, i per tant de que Trias pogués no signar l’oferta a GSMA en uns termes que ni Colau ni ningú havia pogut conèixer fins poc abans, i per descomptat sense poder debatre ni esmenar prèviament. La responsabilitat seria de Colau, que tenia el compromís de l’alcalde sortint que no faria res sense l’ok de la futura alcaldessa.

L’oferta, de ser acceptada per GSMA, serà vinculant per a les parts signants, també per a l’Ajuntament, i el seu incompliment no només podria suposar la marxa del MWC de la ciutat, sinó probablement milionàries indemnitzacions a pagar a GSMA. Dic probablement perquè partim d’un anomalia intolerable: el contingut del contracte original amb GSMA que amb aquesta oferta es complementava, no és públic. En tot cas, confiem que el dia 14 de juny mateix, el nou govern el faci públic. Llums i taquígrafs.

Tenia alternativa Ada Colau? Probablement sense haver-se parat un parany a ella mateixa sense saber-ho, i ben aprofitat per Trias (amb molta mala llet), li hagués resultat més fàcil. Tal i com havien anat les coses, ho tenia més fomut. Però no val el·ludir responsabilitats: si Colau hagués dit que allò no es signava sense renegociar les clàusules, o bé Trias no hagués signat o ho hagués fet en funcions i contra la voluntat de, com a mínim, la llista més votada i la futura alcaldessa. La decisió no era gens fàcil, certament, però ens marca clarament per on van les coses (i per on aniran): si a Barcelona mana la seva gent o si manen els poders fàctics i el gran capital. Es pot obeir manant, el problema és quem mais ordena: o povo o el capital. De moment, gol per l’escaire dels últims.

El Compromís de les Escales

Ahir a la nit m’arribava via whatsapp una breu nota atribuïda a Barcelona en Comú (no puc donar veracitat a la font però tampoc és el rellevant) on, entre altres coses, s’afirmava que la signatura no tenia res a veure amb el Compromís de les Escales (el missatge deia més coses però crec que ja han quedat explicades en els paràgrafs anteriors). Doncs aquí és on lamento profundament dir que no, que és mentida, i que BEC (si és que el missatge és seu) faria bé d’explicar que senzillament els han colat un gol entre mandats i que no serà fàcil evitar-ne en un futur: transparència i humilitat són les millors eines que tindran per afrontar la que els hi caurà a sobre durant dels propers 4 anys.

En primer lloc, un element simbòlic que parla per si sol: la seu del Mobile World Capital, que forma part de l’acord  amb GSMA i també de l’oferta de renovació, és ni més ni menys que el local que durant una setmana ha mantingut ocupat els i les treballadores de Movistar en vaga. Per no tenir res a veure, Déu n’hi do, no? Però és que parlar del MWC, de GSMA i del gran esdeveniment de telefonia mòbil mundial a Barcelona és parlar, en bona part, de Movistar. Com sol passar en aquests macroconglomerats i sopes de lletres, logos i sigles a voltes costa saber qui és qui, però fer veure que Movistar no té res a veure, i que l’oferta de renovació (vinculant) no vulnera l’esperit i la literalitat del compromís de les escales, és senzillament prendre al personal com a ingenu. En primer lloc, Movistar forma, a més a més, part dels grups associats a la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation, signant també de l’oferta de renovació del MWC a Barcelona fins el 2023. Però el fet determinant, és que els membres espanyols del GSMA són Orange Espagne, Telefónica Móviles España (Movistar), Així es pot comprovar al lloc web de GSMA on desglossen els membres de ple dret, estat per estat, i fins i tot una volta per altres estats ens permetrà comprovar com filials de Movistar d’altres llocs del món també en formen part. Aquí la captura “Spain”:

GSMASPAIN

I doncs, a què ve tant enrenou?

I aquí és on entro, si em permeteu, en el què crec que és precisament el paper de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament per al mandat 2015-2019: ser la garantia de que els compromisos com el de les escales es compleixen; pressionar al govern perquè no reculi, amb tot el suport necessari per fer-ho quan ho necessiti; garantir la no desmobilització de les lluites per no deixar l’acció política només en mans de les institucions i menys encara del govern (de qui sigui). I així només sereu sempre oposició? No, però perquè un govern en terreny enemic (l’estat ho és, juguem en terreny contrari, ho hem dit sempre) pugui tirar endavant determinades coses, calen transformacions socials profundes. Algunes es poden facilitar des del govern, d’altres són necessàries a l’oposició (al plenari, i al carrer).

Mà estesa per la ruptura, puny tancat contra els passos enrere. Companys i companyes, no hi veieu una amenaça en aquesta situació, sinó una oportunitat de construir poder popular. Quan calgui hi serem, no només votant sinó tancant files en suport al govern. Quan calgui, serem aquells tres trolls que no et deixen caure en certes contradiccions. I quan calgui serem l’oposició crítica i contundent que planta cara a dins i a fora de l’Ajuntament com ho hem fet fins ara a Barcelona i a tot arreu.

Perquè empassar-se gripaus i si cal abraçades* per un 9N mentre posem desenes d’imputats a cada vaga general és allò que ens caracteritza, i de ben segur que quan calgui abraçar-te, Ada, t’abraçarem. Qui sap si el dia 13 serà la primera: ho decidiran les assemblees.

*Edito Nota al peu14:56 hores: “les abraçades no s’empassen, es fan”, encara que les facin els altres.

Del Cavall de Troia a la construcció de l’alternativa

Article publicat a L’Accent 247

En els darrers temps, hem patit –i patim- una crisi econòmica, financera, però sobretot també política, que ha fet estralls arreu d’Europa. Als Països Catalans, l’asfixia de les classes populars ha anat en augment i els drames quotidians s’han anat estenent. L’atur, especialment juvenil, les retallades en educació, el desmantellament de la sanitat pública, els desnonaments i, en general, l’acarnissament del capital financer, han esdevingut el pa de cada dia per a milions de persones.

D’una altra banda, una crisi democràtica sense precedents a la vella Europa ha posat de relleu el segrest de la sobirania per part d’institucions que escapen de tot control popular i mínimament democràtic. La determinació de la Troika en aplicar les receptes d’austericidi i saqueig al sud d’Europa, han topat amb la inestabilitat política de l’estat espanyola que que ja patia la seva pròpia crisi política, democràtica i territorial. L’estat espanyol ha esdevingut incapaç políticament de gestionar les tensions territorials: ni és prou fort per vèncer, ni és prou hàbil per convèncer. I aquestes tensions s’han traduït en el fracàs absolut de la via autonòmica i l’ascens imparable de l’independentisme, especialment al Principat.

En aquest context, els moviments populars han crescut exponencialment, i amb ells les expressions de desobediència i d’autoorganització. Aquest fenomen ha posat sobre la taula la necessitat d’articular una estratègia que passi de la resignació a la consciència, de la resistència a l’atac, i especialment, de la reforma a la ruptura. I és en aquest caldo de cultiu, que la CUP – Alternativa d’Esquerres recull el suport necessari per obtenir tres escons a la cambra catalana. Activistes, militants, gent organitzada i, sobretot, persones amb la voluntat d’anar més enllà de la delegació del vot tradicional, han fet possible el pas endavant dels cavalls de Troia dins l’epicentre institucional del sistema.

En aquest sentit, i convé no fer-se trampes al solitari, el tancament organitzatiu de la CUP ha suposat la pèrdua d’una oportunitat per seguir construint un moviment popular capaç d’articular la ruptura. No es tracta de construir la Unitat Popular en base a la tasca parlamentària, però si que es tractava de ser fidels a les nostres paraules i, sobretot, de que el Cavall de Troia de les classes populars sumés cada dia més genets que estenguessin el virus pel sistema. Cal no perdre de vista que la construcció d’una alternativa popular i democràtica que plantegi la ruptura amb el sistema institucional, polític i econòmic és quelcom cada dia més evident i amb més partidaris, i que acabarà esdevenint amb nosaltres o sense.

La darrera Assemblea Nacional de la CUP, celebrada a Olot al març d’enguany, havia de clarificar alguns aspectes organitzatius que havien quedat pendents arran de la decisió de concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya i l’obtenció de tres escons. Els debat, però, no era només organitzatiu, sinó que tenia fons i conseqüències polítiques i estratègiques. I és aquí, en les conseqüències estratègiques, que caldrà posar tots els esforços els propers mesos i anys amb un objectiu clar: la construcció d’un moviment popular capaç de disputar l’hegemonia i plantejar la ruptura en termes polítics, econòmics, socials i nacionals. És a dir, la construcció de la Unitat Popular.

Són moltes les oportunitats que tenim encara per davant per construir el moviment popular, però caldrà que tinguem molt clars els passos a seguir. En primer lloc, cal iniciar amb màxima urgència un debat estratègic que plantegi en primer lloc els objectius de la Unitat Popular com a moviment polític. En segon lloc, cal posar les bases del programa polític de la Unitat Popular, basat en els eixos polítics, però també tàctics i organitzatius, de la ruptura amb els estats espanyol i francès, amb la Unió Europea i homòlegs, i sobretot en la destitució del poder establert als Països Catalans, per empoderar el moviment popular i construir una alternativa anticapitalista i radicalment democràtica. I finalment, cal plantejar aquest debat amb el conjunt dels actors que han de participar de la construcció de la Unitat Popular, que es troba actualment situada majoritàriament fora de la CUP. Aquest, doncs, és un debat que caldrà articular amb el conjunt de la Unitat Popular, i que per tant no pot quedar encotillat dins les fronteres, excessivament rígides, de la CUP i la seva organització interna. Caldrà, doncs, desbordar-nos a nosaltres mateixos si volem esdevenir motor de canvi i no repetir el fracàs de l’esquerra que va naufragar després de la malanomenada  transició espanyola.

Construcció nacional, autodeterminació i escenaris de consulta

Article publicat a l’Accent digital el 18 d’abril de 2013

És un fet evident que la qüestió nacional ha impregnat el conjunt del debat polític, especialment a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Les eleccions del novembre de 2012 van situar les posicions polítiques favorables i contràries a l’autodeterminació i a la independència en un escenari de conflicte, i ja no de mera resistència. En aquest context, el pacte de legislatura entre CiU i ERC ha situat en el centre del debat polític, en l’objectiu fonamental de la legislatura, la celebració d’una consulta sobre el futur status polític de la CAC. Són molts els elements de debat, perspectives d’anàlisi i estratègies que es poden seguir en aquest àmbit. Amb aquest article es pretén fer una aportació al debat, i sobretot, plantejar els dubtes i les percepcions de l’error estratègic –i fins i tot ideològic- que suposa centrar el full de ruta de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular al voltant d’una hipotètica celebració d’una consulta no vinculant (cal no oblidar aquest aspecte clau) per part del Parlament o del Govern de la Generalitat de Catalunya. Com a aportació a un debat de caràcter estratègic i tàctic, aquest es fa des de la premissa que hi ha quatre objectius irrenunciables que defineixen a l’Esquerra Independentista: la reunificació dels Països Catalans, la seva independència, el socialisme com a programa polític, econòmic i democràtic del subjecte polític, i el feminisme [i].

El caràcter tàctic de la consulta, i de la no-consulta

Així doncs, plantejar el procés d’autodeterminació dels Països Catalans en clau de victòria conjuntural d’una consulta o referèndum no vinculant en una part del país, és un error estratègic absolut. Aquesta no és una afirmació buida, sinó que és la conclusió a un seguit de premisses que fa temps que planen en el debat polític nacional.

En primer lloc, perquè no estableix cap lligam entre les suposades fases d’independència per territoris, fent de la referència als Països Catalans una mera retòrica buida de tot contingut i voluntat de construcció nacional.

En segon lloc, perquè una derrota en termes electorals en una hipotètica consulta oficial, deixa en via morta el camí iniciat i el creixement sense precedents de l’independentisme, especialment a la CAC. Aquesta derrota comportaria (1) la impossibilitat de plantejar una declaració unilateral d’independència, i una nova convocatòria de consulta en un curt termini de temps; (2) una deslegitimació de l’independentisme que quedaria tocat i moribund davant l’estat i la comunitat internacional, enfortint a l’enemic; i (3) l’independentisme quedaria sense cap mena de full de ruta per seguir avançant, obligant a un replantejament no només tàctic sinó també estratègic que deixaria en cendres tot allò obtingut fins avui.

Això, però, no obsta a considerar la consulta com un dels punts d’inflexió fonamentals en la tàctica a desplegar per l’Esquerra Independentista en la conjuntura actual. D’una banda, és sabut i notori que Convergència i Unió treballa a dia d’avui sobre la hipòtesi de que no se celebrarà cap mena de consulta per dos motius: ni l’estat té cap intenció de permetre-la, ni el govern d’Artur Mas cap intenció d’enfrontar-se a l’estat i desobeir-lo convocant-la. De l’altra banda, ERC posat tota la carn a la graella en un pacte de legislatura amb CiU que es basa fonamentalment en què els republicans s’empassen tota la merda haguda i per haver sempre i quant hi hagi consulta, un escenari que s’esquerda per moments ja que Junqueras sap perfectament que no n’hi haurà si depèn de CiU.

Així doncs, es fa més necessari que mai evidenciar el frau democràtic imminent que suposa l’incompliment del contingut plebiscitari de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que no és altre que el mandat inequívoc de convocar una consulta amb o sense el consentiment de l’estat. Paral·lelament, es fa imprescindible evidenciar la cortina de fum que està suposant l’estira-i-arronsa del pacte de legislatura entre CiU i ERC per executar el programa de desposseïment democràtic i saqueig econòmic impulsat per la Troika i executat de bon grat per pur interès de classe per part de CiU. En aquest sentit, es fa necessari provocar els escenaris que escenifiquin aquesta situació com el què va suposar l’oposició d’ERC a l’auditoria del deute proposada per la CUP-AE al Parlament, o l’aïllament republicà ens els moviments populars i espais de lluita contra les retallades, l’austericidi i el saqueig. I tot plegat amb un missatge clar: la consulta és un mandat democràtic del poble de Catalunya al Parlament i no és discutible ni supeditable a la política de despossessió econòmica del govern. Per trencar aquesta cortina de fum ens caldrà ser més cavalls de Troia que mai a les institucions, més desobedients dins i fora, i amb més mobilització social que mai al carrer.

Construcció nacional i autodeterminació

Com va dir en Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres i en aquest sentit la inactivitat ens situa com mers espectador, però el seguidisme d’un full de ruta nascut per fer estavellar el procés contra les roques, ens fa directament partícips del fracàs. És doncs, més necessari que mai, desplegar una estratègia pròpia a socialitzar en tots els àmbits possibles que sigui capaç de lligar la necessitat de destitució del poder establert, l’impuls d’un procés constituent que garanteixi el control democràtic de l’estat i l’economia basat en el poder popular i, finalment, que desplegant estratègies, tàctiques i fins i tot aliances diferents conjunturals, tingui en el centre del seu full de ruta la construcció nacional com a pilar de la reunificació i la total independència dels Països Catalans.

En primer lloc, doncs, cal que trenquem amb la idea socialment estesa de què autodeterminació equival a la celebració d’una consulta o referèndum, tal i com vam fer en el seu moment amb la Campanya Unitària per l’Autodeterminació que s’oposava a les reformes dels estatuts d’autonomia al sud de l’Albera com a intent d’encaix a l’estat. L’autodeterminació és el dret inalienable dels pobles a decidir lliurement el seu present i el seu futur, i el seu exercici suposa l’autoreconeixement del subjecte polític col·lectiu com a dipositari de la sobirania. El seu exercici suposa doncs l’exercici de la sobirania, i això no només passa per la constitució d’un estat, sinó que sobretot passa per decidir tots els afers que afecten a la comunitat al marge de la seva forma d’organització política. Aquest és un concepte que, com a comunistes, hem de tenir molt clar, doncs no podem perdre mai de vista que la conquesta de l’estat és un estadi temporal en el camí cap a la seva destrucció.

En segon lloc, i si no volem que la referència als Països Catalans esdevingui pura retòrica sense cap voluntat política, cal que defensem inequívocament el marc nacional complert. La territorialitat és un element irrenunciable del conflicte nacional entre els Països Catalans i els estats espanyol i francès. Això ens obliga a pensar, debatre, acordar i sobretot executar un programa estratègico-tàctic de construcció nacional que permeti avançar cap a la reunificació dels Països Catalans i l’extensió del marc territorial entre el conjunt de l’independentisme, els moviments populars i la societat en general. En aquest sentit, és un fracàs absolut que el moviment impulsat per Forcades i Oliveres renuncií explícitament a la territorialitat del país i accepti els límits administratius de l’estat espanyol com a límits de la seva acció i projecte polític. No caiguem nosaltres en el mateix error, doncs als Països Catalans no els queda ningú més que els defensi. Deia fa uns mesos un dirigent d’ERC que és responsabilitat dels qui defensem la territorialitat completa dir el com si volem convèncer, i no li manca ni una gota de raó, ans al contrari, la pilota està a la nostra teulada.

En tercer i darrer lloc, és imprescindible l’expansió de la Unitat Popular com a estratègia de ruptura amb el poder establert i de construcció de contrapoder arreu dels Països Catalans. Cal doncs, que els moviments populars esdevinguin motor de construcció nacional i alliberament en el seu camí cap a la construcció d’una alternativa política que emergeixi imparable entra la descomposició d’un règim que, per bé que ferit i tocat, encara té molta resistència i capacitat de recuperació sota formes molt més autoritàries de control social i govern. L’expansió i consolidació de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans és la millor garantia de que, passi el què passi amb consultes, declaracions unilaterals d’independència, o pactes ad hoc entre la burgesia catalana i l’estat espanyol, els Països Catalans seguiran sent un projecte polític en construcció i un objectiu no només assolible, sinó necessari.

És doncs, urgent, defugir les anàlisis de conjuntura i les propostes tàctiques i estratègiques que es basin en el marc conceptual imposat per aquells qui volen garantir que el procés sobiranista és una eina per a que res canviï, per a seguir al capdamunt de la piràmide de poder, al marge de la proclamació d’un estat propi o de fer-se propi l’estat existent.

Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra forma de veure el món, les nostres metes i plans. Formen part del inconscient cognitiu. No podem accedir-hi conscientment, però si per les seves conseqüències i a través del llenguatge. Nous marcs, que suposen canviar el què s’entén per sentit comú, i que provoquen canvi social, requereixen un nou llenguatge.”

Pròleg de “No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”, de Georg Lakoff


[i] Des de fa temps, però darrerament ha pres major dimensió especialment gràcies a l’aportació d’Arran en aquest sentit, un quart eix completament transversal s’ha posat sobre la taula: la lluita antipatriarcal o feminisme. Aquest és un element que haurà de ser incorporat com a irrenunciable en el programa polític de la Unitat Popular, i que requerirà plantejaments propis que el dotin de la dimensió estratègica que ha de tenir.