La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

El 27S se celebra, a banda d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, un referèndum sobre la independència d’aquesta part dels Països Catalans. Aquest caràcter plebiscitari és reconegut pels partidaris del Sí a la independència abans de celebrar-se, els detractors, el reconeixeran el mateix 27S a la nit si el Sí no obté majoria absoluta. Ho sentirem: «veu plantejar les eleccions com un referèndum i l’heu perdut», no en tingueu cap mena de dubte. El què ens hem de preguntar, però, és quin serà el paper d’aquelles opcions electorals que asseguren defensar el dret a decidir alhora que pretenen negar el caràcter plebiscitari apel·lant a un referèndum pactat amb l’estat que ha de venir, se suposa, del canvi polític a les properes eleccions espanyoles. S’oposarà Catalunya sí que es pot a la independència si els partidaris del Sí obtenen la majoria absoluta? Aquesta és la pregunta que cal fer-los.

Podem entendre, i respectar per descomptat, que aquest tema els resulti incòmode, que els hi faci nosa, i que no es vulguin posicionar. Ara bé, si realment defensen el dret a decidir i una majoria dels vots ho fan per opcions del Sí, no queda altra sortida que reconèixer aquesta victòria i assumir-la com a pròpia. Una majoria dels electors no només haurà acceptat el caràcter plebiscitari del 27S, sinó que ho haurà fet en favor de la independència. No és aquest un resultat suficient per considerar que s’ha exercit el dret a decidir i que Catalunya ha d’iniciar un procés d’independència? Si la resposta és que no, que cal esperar a que ves a saber quina majoria eventual faci possible un referèndum acordat, és que la defensa del dret a decidir és mera retòrica i que, en la voluntat política del seu projecte hi ha aturar qualsevol intent d’independència. Aquesta qüestió és la que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans de les eleccions i la resposta ha de ser clara: sí o no.

Dialècticament, amb més o menys habilitat o fortuna, des de les files d’ICV-EuiA i Podemos es mira de ridiculitzar la via de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), així com de qualsevol proposta de full de ruta cap a la independència que es posi sobre la taula. Lluís Rabell, cap de files de la coalició, ha titllar literalment de «fantasmada» aquesta opció. Això, però, no deixen de ser jocs de paraules per fugir d’estudi, ja que al marge de si és viable o no una DUI, la pregunta a respondre és si acceptaran o no el resultat de les eleccions-referèndum del 27S. De nou: sí o no? Alguns dirigents de Podemos han parlat obertament de que la seva proposta inclou el NO a una independència «que no pot ser» (Catalunya no es pot, vaja). En què quedem? Aclareixin això, si us plau, que tothom sàpiga què vota. Qui sap, potser guanyen alguns escons més (el dubte serà qui els perdria…).

No ens intenteu prendre el pèl. És decidir, no només posar les urnes

Portada-Vanguardia-doctubre-del_ARAIMA20141008_0079_1Tard o d’hora havia de sortir, i pocs dubtes hi havia de que fos a La Vanguardia, la veu del pont aeri i les anades i tornades amb AVE a Madrid pagades amb targeta. La informació que s’hi publica, sempre en nom del Rei com si del DOGC es tractés, s’ha d’agafar amb pinces, però mai menystenir. Tot sovint, al paper de Can Godó s’hi publica, a tall de confirmació oficiosa, allò que a molta gent li ronda pel cap. La portada d’avui és un d’aquests casos: “Mas sospesa una consulta alternativa a la suspendida. El Goverm trabaja en una votación con ayuda de ayuntamientos y la ANC” (perdoneu, la versió en català sempre és la traduïda i me’n refio menys).

Després de la tempesta de la suspensió de la campanya institucional arran de la decisió del TC respecte la Llei de Consultes i el Decret de Convocatòria del 9N, va arribar la calma de la reunió dels partits pro-consulta (mantindrem aquesta benèvola presumpció) i el missatge clar i inequívoc del que hi eren dins (les, no gaires): el 9 de novembre votarem, “hi ha partit i hi ha equip”, reblava en David Fernàndez. Malgrat el silenci i la discreció calculada, i ben escenificada –el més important de tot, de fet-, que una reunió tan llarga i amb posicions tant distants acabés amb acord, va tranquil·litzar el neguit democràtic col·lectiu. La calma s’ha prolongat, fins a la quasi anestèsia, mentre el govern ha seguit desplegant el decret de convocatòria, amb filigranes jurídiques la legalitat de la qual importen poc o gens.

Però després de la calma sempre torna a haver-hi una tempesta, i era previsible que a mesura que s’acostés el 15 d’octubre, data límit per saber si la cosa va de bo o anava de “farol”, les contradiccions i els intents de plans B anirien sortint. L’ANC ha demostrat una enorme capacitat de convocatòria i mobilització i els Ajuntaments un compromís sense precedents amb la democràcia, i aquests dos actius han de servir perquè el Govern assumeixi també el seu paper en aquesta auca, tiri endavant la consulta, i no ens intenti dur com si del Flautista d’Hamelí es tractés cap a un frau –sense sang- col·lectiu.

consulta arenysDesprés de la consulta celebrada el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, una onada de rèpliques va sacsejar els municipis d’arreu de Catalunya amb un èxit de participació sense precedents en un acte de mobilització com aquell. Aleshores, el company Albert Botran, historiador i actualment regidor de la CUP a Molins de Rei, va batejar les consultes com a “Gimnàstica per a l’autodeterminació” en un article al diari El Punt que al 2014 ha estat completament avalat pels fets. No repetim la història, no siguem un peix que es mossega la cua. Les consultes populars dutes a terme amb l’organització de la gent i el suport dels Ajuntament ja les hem fet, són una etapa cremada, i molt ben cremada, ara toca votar per decidir. No necessitem més gimnàstica, volem anar als Jocs Olímpics per guanyar. Tant gimnàs, sense resultats, és la millor manera de deixar d’anar-hi i seguir pagant la quota. I aquí el tresorer és Montoro.

Cinc anys després d’aquella mobilització massiva, de sentències humiliants, de tres Onzes de setembre amb una mobilització creixent sense precedents i un escenari polític i institucional que crema etapes a velocitat de vertigen, no hi ha cap pla B que no sigui respectar la voluntat popular i el mandat que n’emana. Tornar a celebrar una consulta com la que ja van celebrar els municipis, per molt que sigui ara de manera simultània, no és res més que repetir la V o agafar-se de les mans des del Pertús a Vinaròs, una acte de mobilització i empoderament, segur, però no seria l’exercici del dret a decidir. No decidiríem, no seriem consultats pel govern i per mandat del Parlament, i el seu resultat no tindria un valor polític vinculant, menys encara per la comunitat internacional –que és qui, al cap i a la fi, ens ha de reconèixer com a estat, amb o sense cadira a la ONU-.

No ens prengueu al pèl, senyors del Govern, i que ningú tingui la temptació d’avalar-ho, si us plau. Com deien fa uns anys els moviments popular, juntes podem i de qualsevol manera no val. “Para este viaje no hacía falta alforjas”, que diríem en castellà, i ara és l’hora de cremar totes les naus perquè ningú tingui la temptació –ni la possibilitat- de tornar enrere. Ni al 2012, ni al 2010 ni al 2006. Aquesta vegada va de bo, ha d’anar de bo, i el 9 de novembre estem convocats a votar sobre el futur polític de Catalunya amb una pregunta –que no m’agrada, però és la que és- i no s’hi valen excuses i subterfugis. Un petit pla B, o un grapat d’alternatives a cada escull que trobem en el desplegament del decret i el camí a la consulta, però que el resultat final quedi alterat. Canviïn verdura per verdura, peix per peix, fruita per fruita, però no canviïn el menú, que això no és el què vam dir que faríem el 9N. Volem votar perquè volem decidir, i volem decidir per materialitzar el seu resultat.

Que la prudència no ens faci traïdors, i fem l’escamot dels qui mai no reculen. Prenguin nota, i a la discreció i l’astúcia afegeixin el coratge, la valentia i la fermesa. Al carrer estem a punt, només han de complir el seu compromís democràtic.