La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

El 27S se celebra, a banda d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, un referèndum sobre la independència d’aquesta part dels Països Catalans. Aquest caràcter plebiscitari és reconegut pels partidaris del Sí a la independència abans de celebrar-se, els detractors, el reconeixeran el mateix 27S a la nit si el Sí no obté majoria absoluta. Ho sentirem: «veu plantejar les eleccions com un referèndum i l’heu perdut», no en tingueu cap mena de dubte. El què ens hem de preguntar, però, és quin serà el paper d’aquelles opcions electorals que asseguren defensar el dret a decidir alhora que pretenen negar el caràcter plebiscitari apel·lant a un referèndum pactat amb l’estat que ha de venir, se suposa, del canvi polític a les properes eleccions espanyoles. S’oposarà Catalunya sí que es pot a la independència si els partidaris del Sí obtenen la majoria absoluta? Aquesta és la pregunta que cal fer-los.

Podem entendre, i respectar per descomptat, que aquest tema els resulti incòmode, que els hi faci nosa, i que no es vulguin posicionar. Ara bé, si realment defensen el dret a decidir i una majoria dels vots ho fan per opcions del Sí, no queda altra sortida que reconèixer aquesta victòria i assumir-la com a pròpia. Una majoria dels electors no només haurà acceptat el caràcter plebiscitari del 27S, sinó que ho haurà fet en favor de la independència. No és aquest un resultat suficient per considerar que s’ha exercit el dret a decidir i que Catalunya ha d’iniciar un procés d’independència? Si la resposta és que no, que cal esperar a que ves a saber quina majoria eventual faci possible un referèndum acordat, és que la defensa del dret a decidir és mera retòrica i que, en la voluntat política del seu projecte hi ha aturar qualsevol intent d’independència. Aquesta qüestió és la que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans de les eleccions i la resposta ha de ser clara: sí o no.

Dialècticament, amb més o menys habilitat o fortuna, des de les files d’ICV-EuiA i Podemos es mira de ridiculitzar la via de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), així com de qualsevol proposta de full de ruta cap a la independència que es posi sobre la taula. Lluís Rabell, cap de files de la coalició, ha titllar literalment de «fantasmada» aquesta opció. Això, però, no deixen de ser jocs de paraules per fugir d’estudi, ja que al marge de si és viable o no una DUI, la pregunta a respondre és si acceptaran o no el resultat de les eleccions-referèndum del 27S. De nou: sí o no? Alguns dirigents de Podemos han parlat obertament de que la seva proposta inclou el NO a una independència «que no pot ser» (Catalunya no es pot, vaja). En què quedem? Aclareixin això, si us plau, que tothom sàpiga què vota. Qui sap, potser guanyen alguns escons més (el dubte serà qui els perdria…).

Anuncis

Generalitat i Ajuntament: el deute del deute

voltorsFa pocs dies, en plena precampanya, l’oposició en bloc va forçar un ple extraordinari sobre el deute que la Generalitat manté amb l’Ajuntament. Com era d’esperar, el ple va ser un ball de xifres i retrets creuats, i cap conclusió. Segons l’Ajuntament, el crèdit envers la Generalitat seria de 90,6 milions d’euros, pel PSC i ICV de 154 milions, pel PP superaria els 317 milions, mentre que ERC no ho sap / no contesta. El que és cert, però, és que malgrat les proclames de transparència les veïnes i veïns de la ciutat no poden accedir a l’informe que l’Ajuntament va lliurar als grups municipals al respecte, ni accedir a la informació pressupostària per tal de fer números.

Que Trias està fent de banc a la Generalitat és d’una obvietat absoluta. Ho han fet avançant inversions, regalant diners a Spanair o adquirint immobles que la Generalitat tenia en venda, a mode de dació en pagament. Però què hi ha darrere d’aquesta situació financera?

  • La mercantilització municipal.- El deute de la Generalitat amb l’Ajuntament té l’origen en el discurs dels comptes sanejats del qual presumeixen tots els grups polítics. En realitat, però, el què hi ha és una mercantilització de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona podria haver destinat aquests milions (tant els que ha prestat a la Generalitat com els generats per la mercantilització de la ciutat i li permet “presumir” de comptes sanejats) a polítiques socials i serveis públics, però ha optat per dur a terme inversions que posen per davant els beneficis privats que el bé comú. L’Ajuntament s’ha dedicat a finançar inversions que corresponen a la Generalitat, de les quals no en tenim cap informació detallada. Pel poc que coneixem una part important ha anat a parar a àmbits que poc o gens tenen a veure amb la realitat dels veïns i veïnes.
  • El xantatge de la deutecràcia.- Cal tenir en compte que aquesta situació no fa més que agreujar un problema ja existent, que és l’acumulació del deute públic de la Generalitat que és utilitzada com a xantatge per aplicar les polítiques d’austeritat i de privatització dels serveis públics. Un saqueig que no podem obviar, més tenint en compte les causes il·legítimes del deute generat. El deute de la Generalitat a l’Ajuntament no és sinó un altre capítol de la sinistra història del saqueig que patim amb el neoliberalisme.
  • La intervenció de l’estat.- Catalunya està, de facto, intervinguda per l’estat espanyol al dictat de la Troika europea. El fet que bona part d’aquest deute s’hagi de tornar a càrrec dels diners que la Generalitat preveu ingressar del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), no fa més que confirmar aquesta cadena d’intervencions que té la sobirania econòmica, fiscal i financera dels pobles d’Europa per part de l’oligarquia i els seus servidors de la Troika.

Des de la CUP Capgirem Barcelona volem posar de manifest que el fet d’acordar “proposar” que el proper consistori creï una comissió sobre el que la Generalitat deu a l’Ajuntament és, simplement, paper mullat. A més a més, cal destacar que aquest debat s’està fent obviant que el problema en origen és el deute il·legítim que acumula el conjunt del sector públic, i l’impagament n’és l’única sortida, per trencar amb la dependència dels mercats financers i exercir una veritable sobirania tant a escala municipal com nacional.

Finalment, volem denunciar (per enèsima vegada) l’opacitat de l’Ajuntament perquè qualsevol persona pugui consultar les dades detallades relatives al pressupost com les que afecten el deute de la Generalitat o el propi deute de l’Ajuntament de Barcelona, que tot i presumir de pressupostos sanejats acumula un deute de prop de 1.000 milions d’euros i que el 2015 preveu pagar com a retorn de deute i interessos prop de 200 milions d’euros.

Casa_generalitat_web-847x477

Text redactat per la la candidatura de la CUP Capgirem Barcelona a les eleccions municipals el passat 13 d’abril de 2015

Quan Amaiur no vota, Francesc-Marc Álvaro renya la CUP

Deixi’m que li dediqui només quatre ratlles en relació als comentaris que ha fet vostè avui a la tertulià de RAC 1 sobre el vot d’Amaiur en la investidura de Rajoy. I deixi’m que li mostri la meva sorpresa pel què ha dit de la CUP en la seva intervenció.

És sorprenent, per no dir absurd i delirant, que vostè s’indigni per l’abstenció d’Amaiur però a qui demani explicacions és a la CUP. Com som amics, diu vostè, en correspon a nosaltres donar explicacions. Bé, suposo que no cal recrear-s’hi massa, però que potser estem obligats a donar explicacions per les decisions polítiques que prenen els altres? Una mica de seriositat i menys mala llet per atacar a la CUP gratuïtament.

Aquí cadascú és responsable dels seus actes, i punt. Vostè mateix afirma que, si no volien votar a un president espanyol, que no s’haguessin presentat. Doncs bé, tot i no compartir aquesta reflexió, li recordaré una cosa: és el què va fer la CUP, no presentar-se i demanar l’abstenció el 20-N. Ei, i un bon grapat de crítiques i insults ens va comportar.

Finalment, sobre l’abstenció d’Amaiur a la investidura de Rajoy, permeti’m un petit acte d’advocat del diable. Si no es munta cap escàndol per l’abstenció d’Amaiur és, senzillament, perquè ningú té cap dubte de què hi van a fer a Madrid, i només cal recordar que abans de la il·legalització l’esquerra abertzale ja havia deixat de presentar-se a les corts espanyoles. Potser no totes les formacions polítiques poden dir el mateix. És doncs, pura tàctica conjuntural en un moment en què, a Euskal Herria, necessiten posar les bases per a la solució del conflicte polític i armat.

Espero que aquestes línies li hagin resolt algun dubte d’un tema que, per cert, diria que l’ha alterat molt en directe. Bon dia.

Aprofito l’ocasió per retre un petit homenatge al millor parlamentari que ha trepitjat mai les corts espanyoles, Jon Idigoras.

Reflexions postelectorals (I) – Corrupció i eleccions

Que la corrupció no passi factura, especialment en el cas Gürtel i d’altres relacionats amb el PP, crec que és una afirmació que cal matisar. En primer lloc, i si bé el PP ha augmentat certes majories absolutes al País Valencià, ha perdut vots. Això només és possible degut a una “oposició” del tot enfonsada i que ha renunciat a plantar cara a Camps, Fabra i Barberà. No és casualitat, doncs, que el PSPV-PSOE segueixi en caiguda lliure mentre que Compromís i EUPV recuperen espai a les institucions, gràcies sobretot a la mobilització social present als carrers els darrers anys (TV3, Escola Valenciana, En Moviment, plataformes Salvem, etc.).

Tornant al cost de la corrupció, cal tenir en compte que no és cert que a la gent li agradi que li robin a la cara, sinó que pensen que no és cert que estiguin robant. Sovint titllem de corrupció certes pilotades urbanístiques que no ho són: el sistema està legalment i políticament articulat per tal de que el sector públic traslladi de forma massiva beneficis al sector privat. I no, això no és corrupció, és capitalisme i del tot legal. D’altra banda, el PP ha sabut articular un discurs de victimització per tal d’atribuir una intencionalitat política a les actuacions judicials i de la fiscalia. Això ha estat relativament senzill per diversos factors: una caverna mediàtica al costat (Canal 9 inclosa),Rubalcaba al Ministeri de l’Interior i la seva dubtosa credibilitat, i finalment un nivell de politització de la justícia que ja ningú discuteix (i a les reaccions a les sentències del TC sobre l’estatut i Bildu em remeto). El votant del PP no pensa que quatre vestits siguin corrupció, i veuen en la trama Gürtel més un muntatge de l’aparell del PSOE que no pas un escàndol real de finançaments irregulars.

Quant a les Illes, resulta evident que Bauzà ha estat capaç de trencar amb el passat del PP i ho ha fet de diverses maneres. En primer lloc, ni Matas ni els seus estan ni estaran posant la cara pel partit, donant així una imatge d’haver fet neteja interna que li dona força credibilitat. En segon lloc, perquè hi ha una sensació de generalització de la corrupció que fa que el que sembli més reciclat, s’emporta la confiança de l’honestedat. I finalment, cal tenir en compte dos factors claus en l’ascens del PP a les Illes que el fan especialment dramàtic (al meu parer, més dur que al País Valencià i tot): d’una banda, la desfeta del regionalisme hoteler d’Unió Mallorquina ha concentrat el vot de la dreta i l’especulació en el PP. De l’altra banda, el discurs més espanyolista i anticatalà del PP ha calat i força. El model del blaverisme ranci, que amb l’excusa d’atacar tot allò català mira d’enfonsar la llengua i la cultura pròpies de les Illes, s’ha fet fort a la dreta insular d’una manera bel·ligerant que no l’havíem vist en Jaume Matas. Que el PSM hagi resistit l’envestidano serà suficient, caldrà mobilització social, i molta, per evitar que la destrucció del territori i de la identitat nacional i col·lectiva no siguin una realitat imparable a bord del bulldozer del PP.

De tot plegat, però, cal tenir en compte l’avanç del PP a nivell estatal davant un PSOE desorientat, instal·lat en les polítiques neoliberals i permanentment en contradicció en discursos pretesament esquerranosos que no són capaços de convèncer ningú com a excuses justificants. Aquesta desfeta del PSOE de manera generalitzada pot tornar a ser la millor oportunitat del PP d’obtenir la majoria absoluta a l’estat d’aquí a 10 mesos com demostra l’hegemonia obtinguda a comunitats autònomes i capitals de província (i a places tant simbòliques com Andalusia o Castella la Manxa em remeto).

Quant al Principat, crec que el fenomen és molt similar. Casos com el Pretòria o el Palau han esquitxat poc al PSC i CiU (sobretot aquest darrer). D’una banda, el maquillatge del PSC a Santa Coloma de Gramenet ha fet possible parar lleugerament el cop, si bé la veu coherent de Gent de Gramenet ha fet un pas en ferm amb l’entrada de dos regidors al consistori. Quant a CiU, esquitxada per aquest mateix cas i pel del Palau, ha estat capaç de vendre una imatge de persecució política a imatge i semblança de Camps, així com treure ferro a afers com el del Millet i la Fundació Trias Fargas retornant els diners al Palau (calers que ja es cobraran a cop de subvenció d’una altra banda ara que controlen tot el mapa institucional del Principat).

A Barcelona, costaria determinar si el cas d’Itziar Gonzánez ha tingut un efecte clar sobre els resultats a Ciutat Vella. Si bé és evident que la davallada del PSC al districte ha estat clara, de 8.111 vots (32,9%) l’any 2007 a 5.414 vots (23%) aquest 22 de maig, també és cert que ja es trobava en caiguda lliure anteriorment, ja que l’any 2003 n’havia obtingut 11.335 (35,7%). Tot ajuda, podem concloure, en una afirmació encertada però poc arriscada en l’anàlisi.

————————————————————————————————————————-

Nota sobre els comentaris: ja he solucionat el problema d’spam, així que habilito els comentaris lliures (és a dir, sense moderació prèvia). Agrairia que els comentaris es féssin amb respecte i relacionats amb el tema de l’article. Si voleu parlar d’altres temes, ho dieu i busquem la manera. Moles gràcies.