Les sancions de Felip Puig: feta la llei, ens falta la trampa

A principis d’octubre, prop d’un centenar d’activistes que van ser retinguts i identificats quan es dirigien a l’Hospital del Mar al juliol, va començar a rebre la notificació de que el Departament d’Interior els havia obert un expedient sancionador. Pocs dies despés, rebien la mateixa sorpresa més de 100 persones que havien participat a la manifestació contra Plataforma per Catalunya del 2 d’octubre a Barcelona. També un grup de membres del 15-M que havia realitzat una ocupació simbòlica de la Borsa de Barcelona al setembre han estat sanciots. Aquestes sancions es basen en la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Ley Corcuera, i acusen als sancionats d’haver causat desordres públics o desobediència, segons el cas, i poden comportar multes d’entre 200 i 500 euros per persona.

Aquesta és una mesura que, si bé fa dues dècades que existeix, no havia estat gaire explotada per part dels cossos policials de l’estat. La tàctica d’Interior respòn a la necessitat de cercar alternatives a la via penal, que sovint se’ls ha resistit amb força. D’una banda, els informes policials dels Mossos que arriben als Jutjats d’instrucció solen acabar arxivats, i de l’altra, la manca de proves i tot les estretègies processals eviten condemnes, a vegades sense ni tan sols arribar a judici. Les sancions administratives, doncs, suposen un eina eficaç a nivell repressiu. En primer lloc, perque les multes poden arribar a ser més altes que les penes-multa que resulten dels judicis de faltes. Als sancionats per intentar ocupar la Borsa de Barcelona al setembre d’enguany, per exemple, se’ls vol multar amb 500 euros. En segon lloc, a diferència de la via penal, no hi ha un control judicial previ, sinó que és el mateix Departament qui sanciona i resol els recursos presentats en via administativa. Això comporta que la decisió de presentar un recurs judicial contra la multa suposa un cost molt elevat, i acaba sortint a compte pagar la multa. Això, però, contribueix a que no hi hagi un control judicial d’aquest tipus de sancions, quelcom que suposa una manca absoluta de jurisprudència al respecte, augmentant així l’arbitrarietat i el criteri polític d’aquests procediments.

Feta la llei, feta la trampa, i caldrà plantejar com abordem des d’un punt de vista polític i antirepressiu aquest nou fenòmen. Des d’un punt de vista jurídic, resulta evident que caldrà recorrer fins on sigui necessari per intentar frustrar legalment aquesta via de persecussió política. I des d’un punt de vista polític, haurem de parlar més que mai del què depen de nosaltres mateixos: la desobediència.

*Article publicat a l’Accent 215

Anuncis

Reflexions en calent sobre les detencions pel #15J al Parlament

Arran de l’operació policial i judicial que s’està duent a terme des de primera hora d’aquest matí, en què els Mossos d’Esquadra estan practicant detencions a domicili a la ciutat de Barcelona, en relació a la mobilització davant el Parlament de Catalunya contra les retallades dels serveis públics el passat 15 de juny, volia fer algunes consideracions en calent i a l’espera de saber com acaba tot plegat:

  1. La ràtzia policial que s’està duent a terme per part de la Conselleria d’Interior, dirigida per Felip Puig, i l’Audiencia Nacional espanyola, en concret pel jutge Eloy Velasco, és absolutament injustificable. No hi ha cap motiu que justifiqui la detenció de les persones imputades per lliurar-los una citació que es podria fer personalment sense necessitat de trasllat a comissaria. Es tracta d’una privació de llibertat inacceptable que no està emparada ni per la llei, i molt menys justificada des d’un punt de vista democràtic.
  2.  

  3. La manera com la Conselleria d’Interior està duent a terme l’operació policial és del tot inacceptable i contrària a al drets i llibertats civils i polítics. Anunciar una operació policial que ha de culminar amb una vintena de detencions per després realitzar-les amb comptagotes sembrant en pànic entre els milers de persones que es van mobilitzar el 15 de juny és una estratègia policial basada en la repressió política pròpia d’un règim autoritari on no es respecten les garanties democràtiques dels ciutadans. No hi ha cap motiu que justifiqui aquest operatiu més enllà de la voluntat de sembrar la por.
  4.  

  5. Els i les catalanes, així com totes les persones que tinguin un mínim de respecte pels drets i llibertats que han d’estar garantits en un sistema que es pretén democràtic, no poden reconèixer la legitimitat de l’Audiencia Nacional espanyola, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista. Així, cal exigir a la Generalitat de Catalunya que cessi immediatament la col·laboració amb aquest organisme judicial d’excepció marcat repetidament per episodis de tortura, dispersió de presos i judicis polítics contra tota dissidència.
  6.  

  7. Acumulem doncs, un argument més per exigir al President de la Generalitat que cessi immediatament al Conseller d’Interior, Felip Puig, que ha demostrat no tenir cap mena de respecte vers els drets i llibertats dels ciutadans, especialment els de reunió, manifestació i llibertat ideològica, com demostra la desproporcionada actuació policial de la Plaça Catalunya del passat 27 de maig. Per cert, quin doble raser, que d’aquell espectacle de brutalitat policial ni hi a hagut expedients, ni processaments ni responsabilitats polítiques ni policials.

Si ens toquen a una, en toquen a totes!

 

Les mentides de Felip Puig – Els números de placa

Antecedents

Tots els agents dels Mossos d’Esquadra, com qualsveol altre cos policial, tenen assignat un número professional d’identificació. Aquest conegut “número de placa” s’anomena TIP (Targeta d’Identitat Professional). La polèmica sobre la visibilitat d’aquest número fa molts anys que s’arrossega. Ja en època de Montserrat Tura (PSC) a la Conselleria d’Interior aquest tema va ser objecte de debat públic, si bé en una intensitat menor. Aleshores, interpel·lada per un company en un acte a la universitat, ella respongué que els Mossos anirien identificats quan els manifestants no es tapéssin la cara. No aprofundiré massa en aquesta afirmació ja que tampoc en tinc cap prova documental ni gràfica, i la intenció d’aquests articles és seguir el major rigor fàctic i jurídic.

En temps del Conseller Saura, enmig de polèmiques com el kubotan, l’encapsulament continu de manifestacions o la duríssima repressió contra el moviment estudiantil, aquest tema tornà sobre la taula. Eren continus els excessos policials que no podien ser investigats, com ha tornat a passar ara, ja que no duien el TIP visible. La identificació física es fa força difícil, tot i que no impossible, ja que l’uniforme i especialment el casc en tapen la cara. A això cal afegir-hi l’ús (antireglamentari?) de bufs i altres elements de roba amb què els agents oculten el rostre. Doncs bé, després d’un gran debat públic, finalment es va aprovar un decret per regular aquest aspecte.

Normativa vigent en matèria de TIP

El Decret  217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d’identitat professional en determinades peces dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra (enllaç) va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) l’11 de novembre de 2008, només nou dies abans d’una de les càrregues més contundents contra el moviment estudiantil a l’alçada de les Rambles amb Pelai (per cert, aquell dia hi hagué un detingut que va ser absolt pel jutge que no va acceptar la versió d’un dels caps dels antiavalots). Si bé entrava en vigor el 12 de novembre de 2008, la disposició final establia un termini de sis mesos per adaptar els uniformes dels antiavalots (Brigada Mòbil, en endavant Brimo).

L’article únic del decret, que suposava la derogació de la normativa anterior quant al TIP, diu textualment:

Les peces visibles dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra, que portin posades a la part superior del cos els funcionaris i les funcionàries, han de tenir incorporada, a la part davantera superior dreta, una veta adherent de color blau marí de 2 cm d’ample i 5 cm de llarg, en la qual ha de constar el número d’identitat professional.”

Per qui consideri que hi pot haver alguna excepció en els uniformes, la segona part de l’article exclou, exclusivament, els uniformes de gala (i no, la Brimo no va ni amb setvetes ni barret de copa).

Així doncs, d’acord amb la normativa vigent, la manca d’identificació dels agents de la Brigada Mòbil (i sovint d’altres unitats), és absolutament il·legal. L’agent que deliberadament l’oculti o els responsables que per acció o omissió permetin aquest ocultament, inclòs el Conseller d’Interior, podrien incórrer en un delicte de prevaricació tipificat a l’article 404 del Codi Penal.

L’excusa de l’armilla antitrauma

Felip Puig va posar com a excusa que en moments de tensió els agents de la Brimo han de dur l’armilla antitrauma (una mena d’armilla antibales però més pensada per cops, objectes contundents, etc.). Doncs bé, què és si no aquesta armilla sinó “la part superior de l’uniforme” de què parla el decret abans indicat? No és l’armilla antitrauma l’element que sempre porten a sobre les unitat de la Brigada Mòbil? Negar aquesta realitat és pendre’ns a tots per idiotes i, el què és pitjor, assumir que s’està incomplint de manera flagrant d’ordenament jurídic vigent.

Alguna dada més d’aquestes mentides de Felip Puig. Senyor Conseller, si l’excusa és l’armilla antitrauma… em podria explicar per què, per exemple, els agents ARRO que van anar al tall de trànsit per la sanitat pública a la Gran Via de Barcelona, a l’alçada de l’Hospital de Bellvitge, el dimecres 1 de juny, entre les 13 i les 13:20 hores, NO DUIEN EL TIP a la peça superior de l’uniforme, tot i que tenen el velcro habilitat i no duien armilles antitrauma?

Si, si vol pot comprovar-ho en aquesta foto del periodista Marc Miras: http://twitpic.com/55eniw

No és casualitat, és una ordre

I per acabar, us deixo amb un enllaç de l’entrevista que Josep Cuní va fer al conseller després de l’agressió a Pl. Catalunya, on a partir del minut 20:10 podeu sentir per boca del mateix Felip Puig que malgrat la normativa diu el què diu hi ha la instrucció iterna d’ocultar el número d’identificació. I el motiu? Senzillament per evitar la identificació dels agents per tal d’impedir qualsevol conseqüència o responsabilitat quan actuen de manera il·legal i s’excedeixen en les seves funcions com el dia 27 de maig a Plaça Catalunya. El dimecres 1 de juny El Periódico ho explicava ben clar: “L’absència d’identificació impedeix investigar la càrrega dels Mossos“.

Doncs sabeu què? Això podria ser un delicte de prevaricació, i aquí ho deixo (o no, potser li haurem de dir a la fiscalia).

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

El dia 24 de gener d’enguany, arran del desallotjament del cinema de Via Laietana, el diari El Periódico destava de nou l’existència d’arxius de tipus polític en mans dels Mossos d’Esquadra. En concret, es deia que entre les més de 400 persones que hi havia a l’interior, n’hi havia “13 anarquistes, 39 independentistes i 126 antisistemes”, dels quals 178 ja havien estat identificats en accions similars (no sabem ben bé qui forma part de cada categoria ni què són accions similars, però bé).

Arran d’això, recupero un comentari sobre el tema que vaig fer per a l’assignatura de lliure elecció Dret Policial i de la Seguretat Pública, que impartia el lletrat d’interior Alberto Gómez Herrero (actualment és Responsable d’Informes en Matèria de Seguretat).

Probablement seria interessant fer-ne una actualització i ampliació amb informacions, reflexions i resolucions dels darrers dos anys, de moment però, aquí teniu el què vaig escriure l’abril de 2009.

Comentari

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

1. Plantejament i antecedents

Des de l’inici del desplegament dels Mossos d’Esquadra l’ús de fitxers de tipus polític per part d’aquest cos ha estat notícia recurrent. L’existència d’una “unitat d’informació”, a imatge i semblança de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional espanyola (especialment del Grup VI), ha posat de manifest en darreres ocasions l’ús d’aquest tipus de fitxers sobre l’activitat i militància política de diverses persones implicades en organitzacions polítiques i moviments socials.

La notícia més evident dels darrers anys es va produir entorn la crema de fotografies de la monarquia espanyola, qua va començar a Girona i es va estendre arreu dels Països Catalans i fins i tot en altres punts de l’estat espanyol. En l’inici dels fets, dues persones encaputxades van ser identificades com els autors de la crema de fotografies dels reis espanyols i ambdues van reconèixer els fets. Un gran interrogant plana sobre el mètode seguir per la policia autonòmica per tal d’identificar als autors, ja que el reconeixement de l’acció es va fer quan ja havien estat imputats. Dies després en una concentració de suport als dos primers encausats desenes de persones van cremar, a cara descoberta, fotografies del monarca espanyol. A causa d’aquesta acció setze persones van resultar imputades com a presumptes autors d’un delicte d’injúries a la corona, pel qual finalment van ser absolts a diferència dels dos primers.

Tractant-se d’una acció a cara descoberta i que podria haver suposat un delicte, l’actuació lògica dels Mossos d’Esquadra hagués estat identificar a aquelles persones que havien cremat fotografies però no ho van fer. Les setze persones van ser citades per la policia a l’Audiencia Nacional espanyola, i en molts casos fins i tot van ser requerits als seus telèfons mòbils perquè recollissin la citació. Com van poder identificar tant ràpidament als pressumptes autors de les cremes? Com van citar per telèfon a persones les quals no tenen cap línia donada d’alta al seu nom (mòbils de pre-pagament, línies a nom dels pares, etc.)? Resulta evident que la policia tenia informació emmagatzemada sobre aquestes persones. Així ho va afirmar el mateix jutge de l’AN quan va dir que “estaven fitxats” i fins i tot l’agent dels Mossos d’Esquadra que va declarar a Madrid quan va afirmar que tenien les dades d’altres mobilitzacions i fins i tot perque alguns havien estat candidats a les eleccions municipals. Aquestes circumstàncies que la policia pretenia fer servir com a justificació només es complien en cinc dels setze imputats.

Però el cas de les fotografies del rei no són l’únic que s’ha donat, si bé és el més significatiu ja que ha motivat l’obertura d’investigacions per part de l’Agència Catalana de Protecció de Dades i del Síndic de Greuges de Catalunya. Ja abans s’havien donat casos com les dades que la policia tenia d’un militant independentista d’Osona que no tenia cap tipus d’antecedent i tot i així comptaven amb un llarg historial de la persona. També va crear força rebombori el cas conegut com “els nominats” del barri barceloní de Sants, en què la policia va mostrar a uns nois detinguts fotografies de fins a 30 persones del barri, entre les que es trobaven monitors d’esplai, activistes de moviments socials i gent de l’associacionisme de Sants. Són molts altres els exemples que es podrien posar sobre aquests tipus de fitxers.

D’altra banda, el Departament d’Interior mai ha negat rotundament aquestes pràctiques i fins i tot les ha justificat al·legant que eren necessàries amb col·lectius que per la seva activitat política són “susceptibles de cometre delictes”, quelcom que fa qüestionar-se on està el límit amb la llibertat ideològica, la intimitat i la llibertat d’expressió en aquests casos.

2. Legislació relacionada

a) Constitució espanyola

Artículo 16

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley.

2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.

Artículo 18

1. Se garantiza el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen.

2. El domicilio es inviolable. Ninguna entrada o registro podrá hacerse en el sin consentimiento del titular o resolución judicial, salvo en caso de flagrante delito.

3. Se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y telefónicas, salvo resolución judicial.

4. La Ley limitará el uso de la informática para garantizar el honor y la intimidad personal y familiar de los ciudadanos y el pleno ejercicio de sus derechos.

Artículo 23

1. Los ciudadanos tienen el derecho a participar en los asuntos públicos directamente o por medio de representantes, libremente elegidos en elecciones periódicas por sufragio universal.

2. Asimismo, tienen derecho a acceder en condiciones de igualdad a las funciones y cargos públicos, con los requisitos que señalen las Leyes.

Artículo 24

1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión.

2. Asimismo, todos tienen derecho al juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia.

La ley regulará los casos en que, por razón de parentesco o de secreto profesional, no se estará obligado a declarar sobre hechos Presuntamente delictivos.

b) Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra

La Divisió d’Informació (DINF) depèn directament de la Direcció General de la Policia i les seves funcions principals, tal com les hi atorga el Decret 243/2007, de 6 de novembre, d’estructura del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, són les següents:

a) La investigació i persecució d’organitzacions criminals les activitats de les quals no persegueixin una finalitat econòmica i que comportin una amenaça per a l’exercici individual o col·lectiu de les llibertats, la seguretat de les persones, la pau o la cohesió social. b) La recollida i el tractament de tota informació de caràcter operatiu referida a organitzacions criminals en els termes de l’apartat anterior.

-Estructura de la DINF

La Divisió d’Informació s’estructura en els òrgans següents:

·L’Àrea Central d’Informació Interior.

·L’Àrea Central d’Informació Exterior.

·L’Àrea Territorial d’Informació.

·L’Àrea Central d’Anàlisi.

·L’Àrea Central de Suport Tècnic i Operatiu.

·L’Oficina de Suport.

3. Anàlisi

La policia té àmplies potestats i prerrogatives que li atorga la llei per complir les seves funcions. En el cas que ens ocupa, la justificació de l’ús de determinades pràctiques que es fa des del Departament d’Interior i dels propis agents i comandaments dels Mossos d’Esquadra és la prevenció del delicte i la persecució dels autors de col·lectius “potencialment criminals”. És a dir, que es pressuposa que hi ha determinats grups socials i polítics que per la seva pròpia ideologia són especialment susceptibles de cometre delictes. Així ho demostren les declaracions fetes arran del “Cas Birulés” a Girona o en les fetes per una agent dels Mossos d’Esquadra a l’Audiencia Nacional espanyola.

La principal qüestió que es planteja i que probablement determina la legalitat o il·legalitat d’aquest tipus d’actuacions és el criteri per decidir quan hi ha aquesta potencialitat criminal (indicis suficients, proves, ordres judicials corresponents, etc.) i com les actuacions que es desprenen de la decisió han de ser sempre proporcionades tant al perill real com en relació amb els drets constitucionals, fonamentals i humans amb què es pot entrar en col·lisió. El primer handicap que ha de superar aquest examen és qui és el responsable de la Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra, que d’acord amb amb el Decret 243/2007 és el Director General de Policia, càrrec de nomenament polític i per tant subjecte a la decisió del govern en general i del Conseller d’Interior de torn en particular. El segon handicap és que la Divisió d’Afers Interns, que hauria de controlar els possible abusos i els criteris i actuacions de la d’Informació depenen també directament del mateix càrrec.

Els fitxers d’aquests tipus estan formats per moltes dades diferents però bàsicament responen a tenir identificades a les persones que pertanyen a determinats col·lectius i en quines activitats han participat. Per obtenir aquestes dades la Divisió d’Informació pot utilitzar diversos mitjans: seguiments de persones, filmacions d’actes i manifestacions, intervenció de comunicacions, identificacions, etc. Aquestes actuacions poden ser legals o il·legals, depenent de si estan justificades en cada moment d’acord amb la legalitat vigent i si compten amb recolzament per fer-ho, bàsicament les ordres judicials que poden ser necessàries en aquests casos. Però el problema dels fitxes policials de caire polític no rau en si s’han obtingut de manera legal o il·legal sinó en què l’emmagatzematge i sistematització d’informació personal, el seu us de manera continuada i els motius i objectius per utilitzar-lo sí que soc il·legals per xocar frontalment amb els drets fonamentals. La militància o participació política no pot ser motiu suficient per presumir una activitat criminal i molt menys per vulnerar drets com el de la intimitat, la presumpció d’innocència o la llibertat ideològica, especialment el dret a no declarar-la.

4. Preguntes obertes

Tota actuació policial ha de complir certs requisits bàsics per poder ésser acceptable des del punt de vista jurídic que podríem resumir en el respecte a la legalitat vigent, és a dir, en tenir habilitació legal per dur-la a terme, no excedir-se tot respectant el principi de proporcionalitat i estar degudament justificada. Examinar aquest control en un acte administratiu qualsevol acostuma a ser fàcil, especialment quan hi ha una resolució escrita, però les actuacions habituals de la policia escapen de quasi tota activitat de control de legalitat i proporcionalitat. En el cas de les actuacions d’unitats d’informació encara és més difícil aquest control ja que directament se’n desconeixen els detalls i només se’n té coneixement en casos molt puntuals, filtracions o algunes intervencions en judicis. Desconeixem l’abast de la informació recollida, de les actuacions practicades i dels mitjans utilitzats i per tant no en podem examinar la legalitat. De tot plegat en podem extreure algunes preguntes sense resposta, com a mínim per part meva, que potser haurien de respondre els responsables polítics i policials:

-És possible una Divisió d’Informació que actuï amb ple respecte per la legalitat i els drets fonamentals sense que això la torni ineficaç?

-És possible el control de les seves activitats quan depèn directament del mateix responsable polític que la les dirigeix?

-Podria acceptar-se jurídicament una relaxació o violació de drets fonamentals per tal de garantir la seguretat dels ciutadans? Hi ha, però, en els casos en què actuen un risc real i imminent pels ciutadans?