Generalitat i Ajuntament: el deute del deute

voltorsFa pocs dies, en plena precampanya, l’oposició en bloc va forçar un ple extraordinari sobre el deute que la Generalitat manté amb l’Ajuntament. Com era d’esperar, el ple va ser un ball de xifres i retrets creuats, i cap conclusió. Segons l’Ajuntament, el crèdit envers la Generalitat seria de 90,6 milions d’euros, pel PSC i ICV de 154 milions, pel PP superaria els 317 milions, mentre que ERC no ho sap / no contesta. El que és cert, però, és que malgrat les proclames de transparència les veïnes i veïns de la ciutat no poden accedir a l’informe que l’Ajuntament va lliurar als grups municipals al respecte, ni accedir a la informació pressupostària per tal de fer números.

Que Trias està fent de banc a la Generalitat és d’una obvietat absoluta. Ho han fet avançant inversions, regalant diners a Spanair o adquirint immobles que la Generalitat tenia en venda, a mode de dació en pagament. Però què hi ha darrere d’aquesta situació financera?

  • La mercantilització municipal.- El deute de la Generalitat amb l’Ajuntament té l’origen en el discurs dels comptes sanejats del qual presumeixen tots els grups polítics. En realitat, però, el què hi ha és una mercantilització de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona podria haver destinat aquests milions (tant els que ha prestat a la Generalitat com els generats per la mercantilització de la ciutat i li permet “presumir” de comptes sanejats) a polítiques socials i serveis públics, però ha optat per dur a terme inversions que posen per davant els beneficis privats que el bé comú. L’Ajuntament s’ha dedicat a finançar inversions que corresponen a la Generalitat, de les quals no en tenim cap informació detallada. Pel poc que coneixem una part important ha anat a parar a àmbits que poc o gens tenen a veure amb la realitat dels veïns i veïnes.
  • El xantatge de la deutecràcia.- Cal tenir en compte que aquesta situació no fa més que agreujar un problema ja existent, que és l’acumulació del deute públic de la Generalitat que és utilitzada com a xantatge per aplicar les polítiques d’austeritat i de privatització dels serveis públics. Un saqueig que no podem obviar, més tenint en compte les causes il·legítimes del deute generat. El deute de la Generalitat a l’Ajuntament no és sinó un altre capítol de la sinistra història del saqueig que patim amb el neoliberalisme.
  • La intervenció de l’estat.- Catalunya està, de facto, intervinguda per l’estat espanyol al dictat de la Troika europea. El fet que bona part d’aquest deute s’hagi de tornar a càrrec dels diners que la Generalitat preveu ingressar del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), no fa més que confirmar aquesta cadena d’intervencions que té la sobirania econòmica, fiscal i financera dels pobles d’Europa per part de l’oligarquia i els seus servidors de la Troika.

Des de la CUP Capgirem Barcelona volem posar de manifest que el fet d’acordar “proposar” que el proper consistori creï una comissió sobre el que la Generalitat deu a l’Ajuntament és, simplement, paper mullat. A més a més, cal destacar que aquest debat s’està fent obviant que el problema en origen és el deute il·legítim que acumula el conjunt del sector públic, i l’impagament n’és l’única sortida, per trencar amb la dependència dels mercats financers i exercir una veritable sobirania tant a escala municipal com nacional.

Finalment, volem denunciar (per enèsima vegada) l’opacitat de l’Ajuntament perquè qualsevol persona pugui consultar les dades detallades relatives al pressupost com les que afecten el deute de la Generalitat o el propi deute de l’Ajuntament de Barcelona, que tot i presumir de pressupostos sanejats acumula un deute de prop de 1.000 milions d’euros i que el 2015 preveu pagar com a retorn de deute i interessos prop de 200 milions d’euros.

Casa_generalitat_web-847x477

Text redactat per la la candidatura de la CUP Capgirem Barcelona a les eleccions municipals el passat 13 d’abril de 2015

Anuncis

La mort de la immersió i les trampes autonomistes al solitari

Poc hi havia a esperar. El mal estava fet. Aquesta és l’única conclusió que es pot treure de la resolució del recurs interposat per la Generalitat de Catalunya contra la interlocutòria d’execució que havia dictat la Sala 5ª del TSJC. I és que es tractava d’això, de l’execució d’una sentència que era prou clara: el castellà ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya, i aquí va començar la fi del sistema basat en la immersió lingüística. Deixeu-me que m’expliqui de manera sintètica…

La Sentència del Tribunal Suprem, les tres, de fet (una per família), són clares sobre l’obligació de la Generalitat de garantir el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament obligatori. Aquestes sentències es basen en la del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tocava de mort el sistema fins aleshores vigent. Cal recordar que aquest tema havia estat sempre moneda de canvi en les negociacions entre CiU i els governs espanyols de PP i PSOE i que, per tant, mai havia estat impugnada cap de les lleis que recollien el model lingüístic de Catalunya. Obert el meló de l’Estatut, i portat davant el TC, aquest es va pronunciar de manera “interpretativa” sobre el tema de la llengua en l’ensenyament, i el resultat és que que tenim ara sobre la taula.

Les sentències del Suprem són fermes i per tant d’obligat compliment d’acord amb l’ordenament jurídic vigent. Dir el contrari és enganyar o tenir una miopia jurídica preocupant. Ara bé, la manera de complir la sentència havia de ser determinada en execució, que és el què ha passat ara. A diferència del criteri demolidor de la Sala 5ª del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la resolució del Plenari ha estat força més subtil.

Resumint les diferències, es podria concloure que mentre la Secció 5ª obligava a introduir el castellà com a llengua vehicular a totes les escoles de Catalunya de manera generalitzada, la resolució del Plenari “només” obliga a garantir aquesta vehicularitat del castellà a les tres famílies recurrents. No podia dir menys, ja que es tractava d’executar una sentència ferma del Suprem que és clara al respecte. La batalla judicial es va perdre aleshores, i ara només ens resten cures pal·liatives.

I quan deia “només”, ho deia perquè a partir d’ara cada vegada que algú demani l’excepció dins la norma, el bilingüisme front la immersió, la Generalitat li haurà de garantir. No subestimem el poder de l’espanyolisme a casa nostra. Ciutadans, PP, Convivència Cívica Catalana i molts altres col·lectius, ben finançats per sectors empresarials hereus del franquisme (si us plau, no trepitgeu cinemes ni teatres Balanyà), seguiran incansables com els darrers 300 anys per tal d’acabar amb la nostra llengua. I que ningú dubti que buscaran una a una les famílies que calgui per acabar generalitzant la imposició del castellà a les escoles de Catalunya. I veurem, aleshores, si la Generalitat convergent és tant ferma defensant la immersió com ho és amb pactes fiscals invisibles i pactes amb el PP com a ADN polític.

Deixem les trampes al solitari, si us plau, i que no ens prenguin més el pèl els estómacs agraïts de l’autonomisme convergent: avui no hi ha cap èxit a celebrar, hi ha una nova batalla perduda en aquesta llarga guerra del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que ens desgasta com una gota malaia incansable.

Qui cregui que la nostra supervivència passa per acatar i respectar la legalitat espanyola, o és burro de solemnitat o és el pitjor dels quintacolumnistes. Per garantir la nostra llengua, la nostra cultura, la cohesió social i, en definitiva, la nostra existència com a poble, només ens queda la insubmissió. I davant resolucions basades en l’antidemocràtica Constitución Española, només una paraula que és molt més que això: DESOBEDIÈNCIA!

ERC i les retallades: el preu de la centralitat política

Oriol Junqueras, flamant president d’ERC, té sobre la taula una tasca gens senzilla: reflotar el partit i tornar-lo al centre de la política catalana on el va posar Carod Rovira. Després d’obtenir 10 diputats al Parlament i revalidar els 3 que tenia al Congrés espanyol, la direcció d’ERC sembla disposada a recuperar, a qualsevol preu, la centralitat del partit en la política catalana. Després d’una campanya electoral plena de èpica, història i memòria, amb apel·lacions continues a Macià, Companys, i fins i tot els 300 espartans de la Batalla de les Termòpiles, ERC s’erigeix com la opció que ha de salvar als i les catalanes del cataclisme nacional, social i econòmic que ens cau al damunt.

Acabat el cicle electoral, i amb 3 anys per davant per ressituar el mapa polític, ERC busca fer-se amb un lloc central i preferent a Catalunya. L’oposició frontal a la política econòmica del govern, en seu parlamentària, està en mans d’ICV-EUiA, i la presència de SI a la cambra catalana els ha dinamitat, a voltes de manera barroera i ridiculista, l’estratègia de ser l’única força independentista amb representació. Així doncs, a ERC només li queda una via: esdevenir el soci preferent i estable del govern de CiU i presentar-se davant l’electorat com aquells que han salvat a Catalunya del xantatge del PP, més encara en plena majoria absoluta dels postfranquistes a l’estat.

Els pressupostos de l’any 2012 són la oportunitat d’or dels republicans per estrenar-se en el paper de crossa convergent, i saben que si CiU es recolza en el PP per aquests pressupostos, serà difícil trencar amb aquesta dinàmica la resta de la legislatura. ERC pot salvar a CiU de dependre de Camacho durant tres anys a la Ciutadella, però el PP segueix sent necessari per a la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i ja comparteix govern amb CiU a la Diputació. Resulta evident que les relacions CiU-PP passen per un moment extraordinari, tant que fins i tot Intereconomía avala i posa d’exemple les mesures de Mas com a exemple del què haurà de fer Rajoy, i a ERC li pot sortir car, molt car, pujar a l’altar amb el govern de la Generalitat.

Ahir Junqueres parlava de l’alçada de mires en el debat dels Pressupostos exigida pel president Mas, oferint-se a pactar-los per tal de lliurar a CiU del llast del PP. Preguntats per si això suposava que estaven disposats a aprovar el paquet de mesures que inclou el co(RE)pagament farmacèutic (bestreta del sanitari, evidentment) o la pujada desorbitada dels preus públics i taxes del transport i la universitat, Anna Simó contestava que estaven disposats a debatre sobre tots els pressupostos. Instada a concretar amb un sí o no al paquet d’Artur Mas, va fugir d’estudi amb una ambigüitat calculada.

ERC ha de ser conscient que l’electorat que ha mantingut li ha avalat una determinada trajectòria política i, sobretot, que el perfil del seu votant, si bé és independentista, segurament no en té prou amb això. L’espai polític d’ERC, ubicat en una socialdemocràcia descafeïnada, no es pot permetre entrar en el joc del govern més neocon que ha conegut Catalunya, ni passar del Tripartit d’esquerres a la Doctrina del Shock. Recuperar la centralitat política per tal de ser opció de govern l’any 2014 és una fita intel·ligent per part d’ERC i que busca, no la mera supervivència, sinó un esdevenir propi. Però farien bé de recordar que l’electorat tendeix a rebutjar imitacions, i de prestar atenció a què li ha passat al PSOE quan ha jugat a fer de Partido Popular. El preu de recuperar la centralitat política, els pot sortir massa car, a ERC i al país en general.

Prenafeta i la dona del Cèsar (a Palau)

La dona del Cèsar no només ha de ser honrada, a més a més ho ha de semblar. Aquesta frase que la història atribueix a l’emperador romà Juli Cesar era sovint utilitzada per un dels professors de dret processal que vaig tenir a la universitat. Ell, però, ens deia que la justícia no només ha de ser “mona”, si no que ho ha de semblar. I seguint amb la distorsió de la frase, la política no només ha de ser ètica, sinó que ho ha de semblar.

La presència del senyor Prenafeta, alt càrrec en temps de Pujol i imputat pel cas Pretòria, a la presa de possessió d’Artur Mas com a President de la Generalitat ha aixecat polseguera. Una polseguera, cal dir-ho, completament premeditada a l’hora de convidar-lo (a Palau només s’hi entra si t’hi conviden). I realment és un escàndol la presència d’un imputat, que no condemnat, a la presa de possessió quan ell havia ocupat diversos càrrecs, coneix al nou president personalment, i és militant del mateix partit? Doncs no, no ho és. Dit això, ens hauriem de preguntar si és oportú i encertat.

La corrupció política és quelcom força extès i un dels delictes més menyspreables, al meu parer, dels que es poden cometre en un sistema que es diu democràtic. Certament, aprofitar el càrrec públic per fer negoci, saltant-se la llei, cobrant comissions o fins i tot fotent la mà a la caixa és realment menyspreable. Ara bé, també és cert que aquí ningú hauria de ser culpable fins que no es demostri el contrari (tot i que ja sabem que la justícia espanyola té un raser a mida de cadascú en aplicació del dret penal de l’enemic). Així doncs, caldria anar en compte a l’hora de fer certes acusacions.

Però… és oportuna la decisió de convidar a Prenafeta a Palau? En absolut. Es tracta d’un greu error o, fins i tot, d’un alarmant acte de prepotència. En un acte tant simbòlic com el de jurament del càrrec de president caldria que els polítics s’estalviéssin aquest tipus d’imatges, de fet, per això es van inventar els protocols. Mas ha volgut donar una imatge d’omnipotència alhora que enviava un missatge de suport als imputats pel cas Pretòria. No demano que girin l’esquena a un dels seus, però si que crec que hem d’exigir com a ciutadans que no s’enviïn certs missatges ni escenifíquin certs pessebres que són, al meu parer, insultants per al conjunt dels i les catalanes, aquell poble a qui Mas ha jurat fidelitat. No sé exactament què pretenia CiU amb Prenafeta passejant per la catifa vermella, el què tinc clar és la imatge que ha donat, i no ha estat la millor d’un govern que assegura que vol generar confiança, i menys encara amb tant representant de la patronal corrent per les conselleries.

No comencem bé, i això només ha fet que començar.