Motius per dir NO als Jocs d'Hivern de 2022

Alguns l’han titllat d’hereuada, de candidatura electoral i fins i tot de fantasmada destinada al fracàs, i és que l’alcalde de Barcelona ha saltat a la pantalla mediàtica amb la proposta de que la ciutat aculli l’edició del 2022 dels Jocs Olímpics d’Hivern. Amb una gran posada en escena (amb diners públics, és clar) i gran espectació entre els mitjans que van ser convocats en poc temps i sense saber de què es tractava, l’alcalde pretén sortir al pas de la davallada electoral que preveuen totes les enquestes. Però tot plegat fa més por que una pedregada i ja podem començar a apuntar alguns dels mals que podrien esdevenir en la cursa cap a la cita olímpica si la proposta d’Hereu tirés endavant.

En primer lloc, res de nou. La política de l’Ajuntament de Barcelona torna a passar per l’organització de grans esdeveniments per tal de donar impuls a la ciutat, una fórmula que denota la incapacitat de fer política d’acord amb els interessos de les veïnes i dels barris barcelonins. Però com no és cap novetat, ja coneixem les conseqüències, o més aviat els objectius, que comporten aquestes operacions de màrqueting internacional. Tenim exemples clars en les grans transformacions de la ciutat als jocs d’estiu del 1992 o el Fòrum 2004. Ambdues han suposat la destrucció de barris sencers de la ciutat, especialment al Poblenou i els entorns del Besós, en els què sota la falàcia de reformar els barris, han esborrat la realitat i expulsat als veïns dels seus barris. Però sembla que el el fracàs i ridícul internacional del Fòrum 2004 no ha ensenyat res als del PSC (ni a la resta de grups que ja li han donat suport). Si cada alcalde que passa per Sant Jaume pretén passar a la història a cop d’excavadora, res bo li espera al futur de Barcelona.

Model de Barcelona

La CUP de Barcelona des de la seva presentació va anunciar que el lema de reinventar Barcelona era la manera d’exemplificar una alternativa al conegut “model Barcelona”, un model basat en l’especulació immobiliària, en l’organització de grans esdeveniments que res bo aporten a les nostres vides, el els hotels de luxe, el civisme autoritari i l’elitització de la ciutat. La proposta de l’alcalde Hereu és, sense cap mena de dubte, un gran exemple d’aquesta política a la qual ens referíem. Barris degradats, desenes de milers d’habitatges buits mentre milers de persones no hi poden accedir, criminalització de la pobresa, de les treballadores sexuals, del jovent i de la disidència. La imatge d’un nou Cobi, esquís als peus, per la nova Diagonal, és precisament allò que Barcelona no només no necessita, sinó que necessàriament ha d’evitar.

El model Barcelona es basa en generar dinàmiques d’adhesió acrítica a una marca de ciutat, de crear un sentiment de pertànyer a quelcom gran, de reconeixement internacional, que passarà a la història. I amb aquesta política de propaganda es busca, senzillament, desviar l’atenció dels problemes que afectes als veïns i veïnes, i generar una massa acrítica que accepti que per presumir s’ha de patir. No és estrany veure les samarretes a l’estil novaiorquès de I love Barcelona. La marca Barcelona s’ha convertit en un objectiu per si mateix, per tal d’atreure l’atenció del turisme massiu i determinades inversions de grans transnacionals. Hem deixat enrere aquella màxima de que “al barri hi ha de tot” per passar a ser “la millor botiga del món”. Doncs bé, no volem ser cap botiga, sinó una ciutat viva i diversa, on el carrer sigui de tothom, les persones tinguin accés a l’habitatge, una feina digna, que l’educació esdevingui realment un dret universal, sense barreres arquitectòniques, socials ni ètniques. No es tracta de crear un fals mapa de la Barcelona dels barris que imposi des de Sant Jaume la destrucció d’aquests, sinó de construir entre tots i totes una ciutat democràtica que vetlli pels interessos dels seus habitants.

Hipotèca territori

Però si els Jocs del 92 i el Fòrum 2004 van ser l’aposta per un urbanisme depredador i antisocial a la ciutat, la proposta dels Jocs d’Hivern n’és l’extensió fins al Pirineu. Ja 24 hores després de l’anunci de la precandidatura, els mitjans de comunicació i els cercles empresarials han començat a preveure els canvis que necessita el territori per poder acollir aquests esdeveniments. Barcelona haurà d’estendre els seus tentacles de formigó fins als Pirineus, marcant amb cicatrius d’asfalt el camí per tal que es retallin les distàncies entre els diferents espais que han d’acollir els actes i proves dels jocs. El Túnel del Cadí esdevé insuficient per acollir un esdeveniment que duararà unes setmanes i però que, en cas d’haver de construir noves infraestructures, marcaran el territori de manera irreversible.

Per si tot plegat fos poc, ja ha sortit la necessitat d’ampliar les zones esquiables del Pirineu cap a l’alta muntanya per poder fer les proves de totes les disciplines. De nou, un sucós negoci que no en té res ni de just ni de sostenible. Constructores, empresaris de l’esquí i companyies elèctriques es freguen les mans amb les xifres de molts zeros que estan en joc. Els Jocs d’Hivern són una amenaça per un territori fràgil que és patrimoni de tots i totes les catalanes, o fins i tot més. L’ambició de la casta política no és un motiu per destruir ni una sola hectària de paratges naturals, sinó per defensar fermament el nostre territori, amb les ungles si fa falta.

TV3 i el xou mediàtic

Asseguren els mitjans que l’anunci d’Hereu va ser una sorpresa i que no en sabien res de res abans de la roda de premsa. Hi van anar a cegues, diuen. Malgrat això, poques hores després, els informatius de TV3 i el 324 emetien valoracions a tort a dret arreu del territori. Hi parlaven des de les pistes d’esquí, des de diversos punts del Pirineu i de Catalunya. Un extens reportatge ens justificava que, al cap i a la fi, no tenir neu no era cap problema per fer uns Jocs d’Hivern. Dades, imatges, comparatives, entrevistes, reaccions. Sembla que tots els equips de TV3 estaven situats, per casualitat, als punts claus de la notícia, fabricada al carrer Nicaragua, del dia. Una eficàcia admirable de l’equip de TVC, sense cap mena de dubte. Però per no ser malpensat, em limitaré a destacar que el tractament de la notícia va ocupar la meitat del temps d’informació general amb respostes a les crítiques i objeccions que ningú havia fer encara però que podien ser previsibles. Per si no n’haguéssim tingut prou, a la secció d’esports resopó de la notícia, amb l’alcalde de nou en pantalla amb el somni olímpic. Ni Haití, ni Mauritània, ni Vic i el seu racista consistori, ni l’atur, ni la presidència de la UE, ni la Copa del Rei… res va fer ombra a la presentació de la candidatura d’Hereu a les municipals del 2011, i tot plegat, pagat amb les arques de la ciutat i retransmès pels canals públics i imparcials.

Projecció nacional?

Ja hi ha qui veu en els Jocs una nova oportunitat de projectar Catalunya al món. Això si, una Catalunya amb rei espanyol, hereu de la corona desfilant per la pista i infanta plorant com una magdalena a tribuna al costat de la màximes autoritats espanyoles. I és que la recepta dels grans esdeveniments sempre posa a l’estat espanyol com a espai de referència, fins i tot obviant el marc autonòmic. La marca Barcelona conviu amb la bandera espanyola, acollint els esdeveniments sota el binomi Barcelona-Espanya. De fet, la candidatura al Jocs d’Hivern es dirà Barcelona-Pirineus, i haurà de competir amb Jaca per ser la proposta espanyola. És doncs un nou intent de construir una identitat entorn a la marca Barcelona que substitueixi Catalunya o els Països Catalans com a marc de referència; convertir a barcelonins i catalans en barcelonacèntrics adherits acríticament a un projecte de ciutat per un irracional sentiment de pertinènça a quelcom gran, comú i pretesament il·lusionador.

Cal veure, però, aquesta proposta com una oportunitat. Es tracta d’una bona ocasió per denunciar el model de ciutat que han construït sota el consens neoliberal els partits presents al consistori. La hereuada ens brinda l’oportunitat de posar sobre la taula l’estratègia de la marca Barcelona com a element de generar adhesions acrítiques al model de ciutat, de mostrar com els grans esdeveniments tenen conseqüències nefastes per als barris i el territori i en canvi suposen grans negocis per a quatre butxaques, de posar sobre la taula com els partits tradicionals han convertit l’administració i les institucions en una menjadora de paràsits amb carnet d’afiliat. Cal, en definitiva, que plantem cara a les polítiques neoliberals promogudes pel consens imperant al consistori des de la crítica, la proposta i el dissens.