Sobre fronts patriòtics i la Unitat Popular

El debat sobre la necessitat d’una estratègia basada en la unitat de l’independentisme, per sobre de les diferències de tipus ideològic, és quelcom recurrent des de fa molt de temps. Al si de l’Esquerra Independentista, la divergència entre aquesta opció i la de la Unitat Popular va ser superada, fa uns 15 anys (posem el 1995, malgrat no ser una qüestió pacífica), en favor d’aquesta darrera. Si bé la unitat orgànica de l’EI no és un fet més de 40 anys després del naixement del PSAN, partit desmarcat actualment de l’EI, si que hi ha hagut un consens entorn la necessitat de construir la Unitat Popular com a full de ruta, o línies mestres, cap a la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Com deia, el desmarcament del PSAN del conjunt de l’EI ve donat, en bona part, per la insistència d’aquesta organització en articular un Front Patriòtic enlloc d’apostar per la Unitat Popular.

Més enllà de l’EI, hi ha hagut altres sectors de l’independentisme que han adoptat discursos similars al Front Patriòtic, formulant propostes i intents orgànics per articular un front independentista únic que deixi de banda qualsevol altre aspecte polític. Durant molt de temps, però, aquest discurs havia estat monopoli de col·lectius petits, de tendència xenofòbia i ultranacionalista. De fet, n’era més la coartada que no pas una realitat poc a poc descoberta, i rere el “ni dretes ni esquerres” n’hem vist aparèixer grupuscles xenòfobs, ultradretans i molt bel·ligerants amb l’esquerra (mai amb la dreta). Ara bé, el nou discurs del Front Patriòtic es presenta com una opció política democràtica i recolzada en el transversalisme, que només qüestiona la relació amb l’estat espanyol (i rarament amb el francès) però no l’statu quo i l’ordre socioeconòmic establert. Entre els seus valedors hi ha Joan Laporta, Carretero, López Tena, Enric I. Canela, etc. Tots ells, casualment, de tendència política clarament neoliberal, quan no neocon.

Les darreres experiències en aquest camp ens aboquen a resultats més aviat desoladors. En primer lloc tenim l’experiència de Reagrupament, que essent la primera i més sonada escissió d’ERC, va fracassar estrepitosament anant en solitari a les eleccions autonòmiques. Un discurs mancat de molts aspectes en unes eleccions marcades profundament per la crisi econòmica i financera, i la manca d’entesa amb Solidaritat i Joan Laporta, en són el factors clau, al meu entendre. Solidaritat, però, no ha ens ha portat alegries tampoc. En primer lloc, tenen el dubtós honor d’haver col·locat a Joan Laporta al Parlament, on no va trigar en fer explotar el seu ego i abandonar el grup parlamentari. De totes les persones que es van apunta a SI, potser les menys indicades (amb algunes excepcions que ni penso nombrar), per ocupar els escons al Parlament. Repassem ràpidament els currículums: un, ex-conseller nacional de CDC (partit que mai ha estat independentista -sí alguns militants-), així com ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial (espanyol); i l’altre ex-diputat d’ERC que no va abandonar l’escó, que va votar la investidura de Montilla i avalar dos (no un no, dos) tripartits, gaudint de càrrecs a ERC des de ben jovenet, al capdavant de les joventuts. Sí, tenen dret a canviar, rectificar o equivocar-se, però aleshores que s’apliquin dosis d’humilitat i no vagin repartint carnets d’independentista i espanyolista a tort i a dret. No sorprèn, doncs, que en un espiral d’acusacions de botiflerisme inaudit, s’afirmés que la CUP havia concorregut amb espanyolistes a les eleccions municipals a Barcelona.

I per si no n’haviem tingut prou, i amb Laporta fent de les seves al Parlament, Portabella encara va necessitar regalar-li l’acta de regidor per seguir acumulant càrrecs, sous i egos. L’arriscada aposta de Portabella i ERC a Barcelona es va estimbar i ha acabat amb un sol regidor a l’Ajuntament de Barcelona per ERC. I si em permeteu la llicència, malgrat competir directament amb ells a les eleccions com a CUP-AxB, em sap molt greu que dues persones de la talla personal i capacitat de treball com Ricard Martínez i Xavier Florensa, es veiessin relegats per un repartiment de cadires que els desplaçava per sota del candidat de Reagrupament i de la segona de Joan Laporta.

No és casualitat, tampoc, que tot aquest espectacle s’estigui veient només al Principat i no a la resta dels Països Catalans, malgrat l’enèsim intent de Josep Guia. Tots aquests actors, salvant sectors d’ERC, ni defensen ni han defensat mai la plena independència del conjunt del territori. Els Països Catalans són una peça decorativa que envolta, a tall folklòric, una estratègia circumscrita únicament a la Catalunya autònoma.

Bildu a la catalana, diuen

Sovint es pretén afirmar que al País Basc ha estat possible articular una opció de front patriòtic, i que Bildu n’és el resultat. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Per entendre què és Bildu i com ha estat possible cal tenir en compte diverses coses:

a) En primer lloc, qualsevol anàlisi que prescindeixi de 50 anys de lluita armada d’ETA i que per tant es consideri comparable és absolutament absurd. 50 anys de confrontació armada amb totes les seves conseqüències (presos, víctimes, terrorisme d’estat, espirals repressius, socialització del patiment, etc.) és quelcom que ni tenim, ni hem de tenir, i per tant, poc té a veure un escenari amb l’altre.

b) La estratègia de l’Esquerra Abertzale per articular un front popular amb la independència i el socialisme del conjunt de territoris bascos com a objectiu és quelcom que ve de molt lluny. No en va, Herri Batasuna no vol dir altra cosa que Unitat Popular. En aquest llarg camí, cal recordar que els moviments socials, ecologistes, d’okupació, etc. han tingut com a pal de paller l’esquerra independentista basca.

c) Bildu és un gran espai independentista i d’esquerres que ha aglutinat l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternativa. I cal tenir en compte que: 1) L’Equerra Abertzale és la força absolutament i indiscutiblement hegemònica al si de la coalició; 2) Eusko Alkartasuna va patir una escissió del sector més proper al regionalisme interclassista (ara en diuen transversal) del PNV, fent un gir cap a l’estratègia independentista i d’esquerres evident; 3) Alternatiba és una escissió d’Esker Batua (Izquierda Unida).

Així doncs, si bé el perfil d’EA i Alternatiba és un factor clau per fer possible la coalició, no hi hauria Bildu sense la inqüestionable hegemonia de l’Esquerra Abertzale, és a dir, del moviment polític que aposta per la Reunificació, la Independència i el Socialisme a través de l’estratègia de la Unitat Popular com a eina de construcció d’un contrapoder popular capaç d’entrar en confrontació democràtica directa amb l’estat, i guanyar.

d) Bildu és conseqüència immediata de l’Acord de Guernika, que posa les bases des del sobiranisme a la resolució del conflicte político-armat basc per iniciativa de l’Esquerra Abertzale, en un gest unilateral de posar fi a la confrontació armada (i la conseqüent declaració d’alto-el-foc unilateral d’ETA).

Així doncs, plantejar qualsevol tipus d’aliança que pretengui emular la coalició basca és un exercici de miopia política, o de populisme de baix perfil dirigit a l’independentisme sociològic, un espai polític a l’alça (com a mínim fins ara). En qualsevol dels dos casos, entrar en discussions, debats o negociacions per fer possible un escenari similar és una irresponsabilitat política que ningú hauria de cometre. Malgrat això , el tacticisme sobre el taulell d’escacs ens dibuixa un futur magre amb un independentisme escorat a la dreta, molt basat en el victimisme fiscal i l’etnocentrisme nacional, que o bé acabarà amb un conflicte social entre comunitats o amb un escenari de terra cremada per a l’independentisme.

L’atzucac del transversalisme

El Front Patriòtic que s’havia plantejat des de sectors socialistes i revolucionaris tenia un element imprescindible que ara no es dona en absolut: l’hegemonia de l’esquerra en qualsevol aliança àmplia de l’independentisme. Així, des d’aquesta hegemonia, poder garantir una ruptura democràtica i la transició cap a un model socioeconòmic just i sense classes. Si aquella ja era una estratègia arriscada i qüestionable aleshores, ara resulta evident que no ens trobem en una situació com aquella, sinó més aviat al contrari. Importants sectors de l’independentisme que avui reivindica aquesta estratègia ho fa, no només sense qüestionar l’ordre polític i socioeconòmic actual (més enllà de la relació amb Espanya), sinó que el defensa i el legitima. No en va, la seva insistència en la defensa de la Unió Europea i de la integració en ella d’un futur estat català, n’és la principal mostra (tot i que en trobaríem moltes d’altres, d’evidències).

I és que la unitat de l’independentisme que es predica ara ho fa, no des d’una estratègia de classe per assolir un objectiu mediat -que no final- com és la independència, sinó des d’una gran fal·làcia ideològica: el travsersalisme. El tranversalisme que prediquen alguns, i que al meu entendre han acceptat cometent un greu error estratègic persones d’esquerres, és un autèntic parany, un carreró sense sortida. Vegem:

a) Transversal no és més que un eufemisme que pretén postergar el nom que li correspon: l’interclassisme. És a dir, una estratègia per tal de neutralitzar tot potencial transformador o revolucionari d’un moviment massiu que, si en un moment donat és capaç de trencar amb l’estat espanyol (i francès, tot i que sovint se n’obliden els transversalistes), també ho és per trencar amb el capitalisme.

b) El què sempre ha bloquejat l’avenç de l’independentisme ha estat l’hegemonia del projecte polític de la burgesia, de la dreta, nacional. No cal esforçar-nos gaire per explicar que d’aquell esperit del 10-J del què presumia la CiU en oposició no en queda res un any després i que l’aliança natural de la dreta catalana és la dreta espanyola.  El projecte de CiU, com ho va ser el de la Lliga Regionalista, és i serà Espanya (amb Duran de ministre, si pot ser).

Construir la Unitat Popular, cap a un front d’esquerres i independentista

De receptes màgiques, ni en tenim ni en tindrem. Ens ha costat molt arribar fins a on som i, malgrat les turbulències i pressions per desestabilitzar l’Esquerra Independentista per tal de deixar pas a l’hegemonia liberal, és necessari continuar avançant en la mateixa direcció que portàvem fins ara. Els darrers resultats electorals, arreu del país i també a Barcelona, avalen el camí de la Unitat Popular que hem emprès. Seguir cohesionant l’Esquerra Independentista, on el jovent hi té una responsabilitat històrica els propers mesos. Seguir teixint aliances amb l’esquerra, els moviments socials i veïnals i les lluites populars. Seguir treballant des de la base per un escenari democràtic que faci possible la ruptura amb els estats espanyol i francès i el capitalisme injust que ens ofega.

Ens queden molts reptes, però hem i podem desafiar-los, sense que ningú ens distregui del nostre camí en benefici d’interessos propis, perquè uns Països Catalans independents, lliures, ecològics, sense classes ni discriminacions per raó de gènere, orientació sexual, color de pell o origen no només són possibles, però sobretot, són necessaris.

Fotografia: Dani Morell

/Nota sobre comentaris: estan oberts i sense moderació, excepte si el programa els detecta com a spam.  Em reservo el dret a esborrar aquells que continguin insults, amenaces, etc. (que aquests dies hi ha qui s’exalta massa). Debat, el què vulgueu.

[V 1.0] Actes i informacions de la Diada (3, 4, 10 i 11 de Setembre)

Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.

Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.
A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:
Divedres 3 de setembre
-Les Corts
Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”
Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)
Hora: 20 hores
Intervencions:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
Organitza: Ateneu Popular de Les Corts
Dissabte 4 de setembre
-Gràcia
Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”
Lloc: Plaça Revolució
Actes:
19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional
20:30h Acte polític:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)
22h Actuació musical, Rumb al Bar
Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona
-Sants
Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »
Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)
10:00h Esmorzar
11:00h Narració de contes
14:00h Dinar
17:00h Acte de presentació
19:00h Actuació musical
10 de setembre
Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”
Lloc d’inici: Rambla de Canaletes
20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.
21:00hActe Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.
Organitza : Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)
11 de setembre
« Davant les retallades socials i nacionals : Independència, Socialisme, Països Catalans »
10:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)
11:30h Acte polític juvenil (CAJEI + Maulets) al Fossar de les Moreres
13:00h Manifestació organitzada per Rescat (Passeig del Born)
14:00h Dinal Popular (Passeig del Born)
17:00h Manifestació (Plaça Urquinaona) i en acabar, acte polític al Passeig del Born
Organitza: Esquerra Independentista [CUP – Maulets – CAJEI – SEPC – Endavant]

Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.

Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.

A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:

Divedres 3 de setembre

Les Corts: Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”

Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)

Hora: 20 hores

Intervencions:

  • Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
  • Alerta Solidària
  • CUP de Barcelona

Organitza: Ateneu Popular de Les Corts

Enllaç: http://blocs.lescorts.cc/ateneupopular/

Dissabte 4 de setembre

Gràcia: Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”

Lloc: Plaça Revolució

Actes:

19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional

20:30h Acte polític:

· Assemblea de Drets Socials

· Endavant de Gràcia

· CUP de Barcelona

21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)

22h Actuació musical amb Rumb al Bar

Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona

Enllaç: http://www.graciaviva.cat/?p=272

Sants: Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »

Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)

10:00h Esmorzar

11:00h Narració de contes

14:00h Dinar

17:00h Acte de presentació

19:00h Actuació musical

Enllaç: http://www.cis-jaumecompte.cat/

10 de setembre

Barcelona: Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”

Lloc d’inici: Rambla de Canaletes

20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.

21:00h Acte Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.

Organitza: Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)

Enllaç: http://barcelones.esquerra-independentista.org/?p=35

11 de setembre

Barcelona: Davant les retallades socials i nacionals : Independència, Socialisme, Països Catalans

11S-201010:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)

11:30h Acte polític juvenil (CAJEI + Maulets) al Fossar de les Moreres

13:00h Manifestació organitzada per Rescat (Passeig del Born)

14:00h Dinal Popular (Passeig del Born)

17:00h Manifestació (Plaça Urquinaona) i en acabar, acte polític al Passeig del Born

Organitza: Esquerra Independentista [CUP – Maulets – CAJEI – SEPC – Endavant]

Cartells

cartell_casal2 Cartell-Acta-Diada-2010 torxes

Clica sobre els cartells per veure’ls ampliats

La incertesa jurídica per sentència

10JblocCUPLa sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya ha obert un gran debat polític. Paral·lelament, un magma de dubtes jurídics acompanya la polèmica. Es tracta de la sentència més important que mai ha dictat aquest tribunal i afecta de manera directa, no només al contingut de la norma catalana, sinó a la concepció del marc competencial i jurídico-polític de l’estat espanyol. Incertesa, doncs, és la paraula que millor defineix les conseqüències immediates de la decisió del constitucional.

Que aquest tribunal pugui dictar sentències interpretatives és quelcom que es discuteix en àmbits jurídics, polítics i acadèmics des de fa molts anys. Debat esteril, si es vol, ja que és el mateix TC qui hauria de decidir si això és o no constitucional. D’altra banda, malgrat l’extensió del text, la interpretació que ha fet el TC de molts aspectes del text és força genèrica malgrat que ha apuntat clarament el sentit que se li dona. Caldrà esperar, doncs, quina és l’evolució interpretativa que es fa en un futur dels diversos aspectes tractats a la sentència.

Tot i aquesta incertesa i la guerra oberta sobre interpretacions de la mateixa sentència, hi ha determinades conseqüències jurídiques que se’n desprenen de manera inequívoca. El text vincula al conjunt de poders públics de l’estat a l’hora d’aplicar i interpretar qualsevol norma. Això vol dir, que malgrat no caiguin automàticament, totes aquelles normes tant catalanes com de la resta de l’estat que puguin entrar en colisió amb la decisió del tribunal l’han de tenir en compte. De no fer-ho, la norma en qüestió estaria destinada al fracàs davant de qualsevol impugnació judicial i, ja no diguem, davant el TC. La sentència és jurisprudència constitucional que, com a tal, vincula directament a tots els jutjats i tribunals de l’estat a l’hora de dictar resolucions i interpretar qualsevol punt de l’ordenament jurídic.

El bloc de constitucionalitat, en entredit

La Constitució espanyola de l’any 79 va dibuixar un sistema jurídico-polític que havia de permetre l’accés a l’autonomia a aquells territoris que ja n’havien tingut en el període de la segona república espanyola. L’aplicació, però, va portar a la solució salomònica del “café para todos”. Cada un dels terriotoris, anomenats comunitats autònomes, té una norma bàsica que és l’estatut. La Constitució i els estatuts d’autonomia dibuixen el què la doctrina ha anomenat el “bloc de constitucionalitat”, és a dir, aquell bloc normatiu bàsic que qualsevol altre norma, autonòmica o estatal, ha de respectar. Aquesta interpretació ha permès, doncs, que els estatuts d’autonomia hagin contribuit a una solució d’integració jurídica de qualsevol discusió sobre el repartiment competencial i l’estructura institucional de l’estat espanyol. Els estatuts, malgrat ser lleis orgàniques, gaudien d’un caràcter reforçat que condicionava la constitucionalitat de les altres normes de l’estat, també a les altres lleis orgàniques.

La sentència obre ara de nou el debat sobre aquest bloc de constitucionalitat deixant a entendre que tot i ser lleis orgàniques, i per tant aprovades per majoria reforçada a les corts de l’estat, els estatuts no poden marcar la decisió futura del legislador estatal. Amb aquest argument el TC ha qüestionat diverses de les previsions de l’Estatut que no ho havien estat mai anteriorment. El gran exemple, que serà abordat més endavant, és el règim jurídic de la llengua. Algú es pot pensar que els estatuts del 79 i vuitantes podien contenir preceptes inconstitucionals? Doncs no, perquè senzillament integraven el bloc de constitucional com una evolució del que el legislador constituent havia previst. És aquest l’aspecte que, jurídicament, ilustra el trencament de l’anomenat Pacte Constitucional”. La manca de concreció respecte a un possible canvi en la doctrina del bloc de constitucionalitat garanteix la discusió institucional i la inseguretat fins que el tribunal, en ocasió d’una altra resolució, acabi amb els dubtes

El règim jurídic de la llengua

Un dels aspectes més rellevants de la sentència del tribunal és la interpretació i declaració parcial d’inconstitucionalitat del règim de la llengua previst a l’Estatut. El TC deixa clar que la cooficialitat de la llengua suposa el tractament per igual d’ambdues en l’administració pública. Així doncs, el constitucional declara nul l’incís de llengua “preferent”, per dir només que és la llengua normal. Aquesta preferència, de fet, queda invertida per la sentència que nega la possibilitat de l’Estatut de preveure l’obligació de conèixer el català, quedant només aquest obligació respecte el castellà tal i com preveu la constitució. Aquesta decisió el l’àmbit de l’administració pot tenir poques conseqüències jurídiques en una administració que ja és força bilingüe. Caldrà veure, però, si pot tenir algun efecte sobre les mitjans de comunicació públics, quelcom força difícil ja que no cal cap norma que impedeixi l’ús del castellà o l’obligació del català als mitjans de comuniació. Si no hi ha norma no hi ha res a impugnar. De totes maneres cal tenir en compte que de trobar alguna via jurídica per imposar el castellà als mitjans públics l’espanyolisme trobaria recolzament constitucional tenint així les de guanyar.

On hi ha hagut un canvi de gran profunditat i que de ben segur obrirà una batalla política i judicial és en allò que coneixem com a immersió lingüística. Fins ara els tribunals ja havien obligat a la Generalitat a garantir l’ensenyament en castellà d’algunes persones. Això, però, rebia un tractament individualitzat que no afectava al concepte clau de la política lingüística escolar: el catala com a llengua vehicular. Aquí és on el TC ha establert que el castellà no pot quedar fora d’aquest sistema i que, per tant, també ha de poder ser vehicular. La vehicularitat permetia, doncs, que totes les matèries tret de les altres llengues fossin impartides en català. Són moltes les vies que hi haurà per acabar amb el sistema actual, com per exemple interposar recursos judicials ja no reclament el dret individual a rebre l’educació en castellà sinó l’obligació de les escoles a oferir línies en castellà o quelcom similar. En aquest camí judicial, fins i tot hi podria haver una qüestió de constitucionalitat prevista a la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional que deixaria tocada de mort la immersió recollida a la recent Llei d’Educació de Catalunya.

La qualitat de la sentència

Un dels aspectes més compartits en el món jurídic respecte la sentència, fins i tot en cercles del Partido Popular, és la baixa qualitat dels arguments jurídics. L’estira i arronsa per aprovar el text i el criteri polític, i no jurídic, a l’hora de dictar sentència han tingut com a resultat un text jurídicament confús. En alguns casos, especialment els referents a la nació i la llengua, el TC s’ha explaiat detallant l’abast del seu criteri sobre la constitucionalitat. En altres casos, ha apuntat un sentit interpretatiu molt genèric, generant una situació d’inseguretat jurídica que abocarà a una major conflictivitat tant entre administracions com dels ciutadans amb aquestes. Aquesta inseguretat es veu agreujada pel desconeixement de quan, i en quin sentit, es resoldran els altres recursos contra l’Estatut pendents de sentència presentats pel Defensor del Pueblo i diverses comunitats autònomes.

*Article publicat l’Accent 182 (pàgina 10). Us recomano descarregar aquest número on hi ha diversos articles i cròniques molt recomanables d’Abel Caldera, Aleix Cardona o la mateixa editorial. Llegir l’Accent 182 en líniaDescarregar en PDF

** Fotografia de Jordi Borràs, publicada a l’especial d’imatges del 10J de Llibertat.cat