Tenien pressa

Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l’asfixia d’una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l’atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari… No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara.

La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l’esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d’estructures d’estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d’interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d’independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa.

La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l’acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d’independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòstia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d’avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l’accés a la sanitat, l’educació i l’habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa.

Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col·lectives, han de formar part d’una estratègia comuna d’alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l’ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes populars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l’endemà.

La situació de saqueig de l’economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d’ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen.

I tot plegat corre pressa, molta pressa.

*Article publicat a L’Accent 238 

Anuncis

Els discursos de la por, la llavor del terror

El doble atemptat dut a terme per un integrista cristià d’extrema dreta ha sacsejat, no només Noruega sinó Europa sencera. Després de la primera explosió, tots els dits van assenyalar aquest estrany enemic invisible que tants noms té: terrorisme islamista, jihadistes, Al Qaeda… Malgrat els bombardejos a l’Iraq, Afganistan o Líbia causen un nombre molt superior de morts cada any, ja és un fet en l’imaginari col·lectiu que qualsevol matança d’aquest tipus en un país “occidental” és cosa de grups armats d’origen islàmic. Aquest, però, no és ni un fenomen casual, ni una situació inofensiva.

Utilitzar el fonamentalisme islàmic, que existeix, per atacar en bloc al ciutadans d’origen estranger que conviuen amb nosaltres cada dia, és un dels principals cavalls de batalla de l’extrema dreta. El racisme i la xenofòbia, l’extrema dreta, viuen el seu millor moment a Europa des de la segona guerra mundial, i els seus discursos i actitud no són ja monopoli de grups exclusivament neonazis. Són molts els grups i persones que han fet de la xenofòbia el seu discurs bàsic i la seva font de rendibilitat política. Sí, ser racista ven, i més en temps de crisi, en què trobar un boc expiatori a prop de casa a qui culpar de tots els nostres mals és més fàcil que no pas qüestionar un sistema i ordre socioeconòmic establert injust, desigual i estructuralment violent.

Són els discursos de l’odi, de l’estigmatització, de la generalització contra els “diferents”, els que porten a un clima social on accions com la de les bombes i tiroteig a Noruega són possibles. Els discursos que generen aquesta desconfiança entre veïns són la primera pedra, tant imprescindible com simbòlica, perquè l’extrema dreta es faci un lloc en la vida pública: agressions al carrer, presència institucional, etc. I és aquesta capacitat d’intervenció en la vida pública que fa possible que marquin l’agenda política, generant un viratge cap a posicions xenòfobes al conjunt de la política. García-Albiol o Duran i Lleida són exemples de com la política vira amb facilitat cap a l’extrema dreta, estirada per grups nítidament xenòfobs com PxC. I també, també discursos com els llançats per Pilar Rahola i d’altres opinadors oficials amb llibres com “La República Islàmica d’Espanya”, abonen aquesta generalització que porta a la desconfiança i, per extensió, a l’odi, cap a les persones, en aquest cas, de religió musulmana.

No es tracta d’afirmar que aquestes persones celebren o aproven la matança (a excepció d’alguns que si que ho han fet), això seria una estupidesa, un acte de demagògia que res aporta a la construcció de la convivència. Però del què si que es tracta és de denunciar aquells discursos que, amb intencions diverses, abonen un clima polític i social que fa possible aquestes accions. No en va, en mateix assassí d’Oslo cita en el manifest on justifica les seves accions alça la bandera de la lluita contra el marxisme, el multiculturalisme i l’islam, discursos dels quals els mitjans i altaveus d’aquest país en van plens cada dia. I tant alarmant és això, que en la defensa d’uns suposats valors cristians a Europa com a arma ideològica contra els i les musulmanes, l’assassí d’Oslo citi personatges com Aristegui del PP.

No, no tot s’hi val. I cal que defensem la convivència als nostres barris i carrers per tal que fets com els de Neruega, o agressions i atacs quotidians presents al nostre dia a dia desapareixin per sempre. Cal combatre amb convicció i fermesa ideològica i política aquells que contribueixen a que es multipliquin els episodis de violència amb els seus discursos. Podem viure i conviure en societat, en comunitat, amb les nostres diferències i des del respecte, sense imposicions i en igualtat, però per això, caldrà neutralitzar políticament aquells qui apaguen foc amb gasolina.

[Pendent de revisió – Espero les vostres aportacions al debat]

Aquí us deixo un seguit d’enllaços sobre el tema:

Si teniu enllaços també podeu deixar-los als comentaris i els aniré afegint.

Autocritica

Ahir vaig dir diverses coses a Twitter com a reacció immediata, i en calent, els despropòsits que Puig, Duran i Lleida i Artur Mas havien dit sobre la mobilització del 15 de juny davant del Parlament. Els comentaris meus van estar certament fora de lloc i van ser desafortunats. El cert, és que les piulades no van tenir massa trascendència a la xarxa social, més enllá d’alguna retwitejada i algún comentari. L’error, va ser no calcular que els para-mitjans afins al govern i l’ordre establert restaven vigilants a qualsevol errada que poguéssim cometre. Si d’una protesta com la del dia 15 van ser capaços de parlar de cop d’estat, segrest i fins i tot la delirant expressió de “les noves formes de violència urbana” (Puig) i “kale borroka” (Mas), no ens ha de sorprendre que del què vaig dir jo inttentéssin fer-ne un petit incendi. Més encara, després de veure l’assatjament públic i desbocat a Arcadi Oliveres, la prudència en la contundència formail hauria de ser una de les nostres principals preocupacions. Com encertadament diuen els companys de La Tele: que no ens despistin, que queda molta feina per fer.

Cada dia es diuen i s’afirmen barbaritats com a temples, però nosaltres no controlem, com a mínim no com els representats i altaveus de l’ordre establert, el ritme dels mitjans (i menys encara dels para-mitjans de propaganda). La caça de bruixes ha començat: Puig i Mas ja han anunciat que aniran a per tots nosaltres, sense saber ben bé qui som, aquest “nosaltres”, en el què m’hi incloc per convicció i coherència més enllà de la presència a la concentració de dimecres. El govern i el gruix de mitjans i para-mitjans han dibuixat línies vermelles, que si bé no sabem on són exactament, podem intuir per on van aproximadament. La criminalització de manual per generar consens entorn la repressió i caça de bruixes està en marxa. Res, res nou, que no haguéssin fet governs anteriors, des de Tatcher fins al GAL passant per Valdecasas. Cada un d’ells amb les particularitats i intensitats diferents, però tots amb una mateixa estratègia: senyala, criminalitza, reprimeix.

L’atac a la CUP

Especialment greu és el meu error. Haver utilitzat certes paraules (ep, paraules eh, ni porres, ni pilotes de goma ni quiròfans tancats, només paraules), havent estat el cap de llista de la CUP – Alternativa per Barcelona a les darreres eleccions municipals, ha estat un important error de càlcul. No és que ara m’ataquin els què abans no ho feien, ja que de fet molts dels comentaris d’ara són quasi calcats als què ja em feien aleshores. Però aquesta vegada he donat peu a l’adversari per atacar un projecte col·lectiu per unes paraules meves. Als adversaris els deixaré clara una cosa: la CUP és un projecte col·lectiu que expresa la seva opinió pels canals corresponents i, el meu Twitter, és meu (no sé si tothom podrà fer aquesta afirmació). Als companys i simpatitzants que han pogut veure com se’ls ataca, directament o indirecta, per no haver calculat les conseqüències enmig d’una caça de bruixes, només demanar-los disculpes. Era evident que després d’un èxit com el del 22 de maig som un nou objectiu a abatre, i jo els ho he posat una mica fàcil aquesta vegada. Ens haurem de moure com serps per esquivar la seva munició enmig del Leviatan.

Que no ens despistin

Aquests dies es debat molt sobre com refer l’estratègia de la desobediència, legítima i necessària, davant l’ofensiva violenta contra els drets socials que vivim. Hem de ser més hàbils que ells, preveure les seves reaccions i anticipar-nos als seus dards que busquen narcotitzar la resposta popular dels qui no estem disposats a renunciar allò que ha costat segles de lluita aconseguir. Som capaços de fer-ho amb convicció, coherència i contundència, n’estic convençut. Ara bé, caldrà examinar certes tàctiques i actuacions concretes perquè ningú ens despisti: la violència estructural a la què estem sotmesos també és la criminalització política, la batalla mediàtica i l’omnipresent opinió publicada. Que el meu, sigui el darrer error; repetir-lo és un luxe que no ens podem permetre.

 

La violència. La violència dels nassos.

Ser mileurista s’ha convertit en un privilegi. L’atur al 20%, el juvenil superant el 40%. Tanquen quiròfans mentre els lloguen a mútues privades. Anys dient-nos que anem d’urgències al CAP per no colapsar els hospitals, i ara tanquen les urgències. Barracons i centenars de mestres interins. Contractes temporals generalitzats. Milers de persones vivint al carrer, remenant les escombraries per posar-se quelcom a la boca. Decrets i reformes que empitjoren la situació. Telefònica presentant EROs de milers de treballadors mentre augmenta beneficis amb una xarxa de telecomunicacions que l’estat li va regalar. Desnonaments cada dia per la força mentre bancs i caixes acumulen desenes de milers de pisos buits per mantenir-ne els preus artificialment inflats. Agències de qualificació del deute que tenen per accionistes empreses financeres que fan negoci dels rescats. Grècia segrestada, Portugal vota un nou Parlament on els principals candidats accepten, amb el cap cot, les imposicions de privatitzacions massives dictades per Merkel, l’FMI i el Banc Mundial. Violència estructural. El FROB es ventila milers de milions d’euros. L’estat nacionalitza els actius tòxics i les pèrdues del sector financer i torna a privatitzar les entitats. Socialització de les pèrdues, privatització dels beneficis. Precarietat. Fi del subsidi d’atur de llarga durada. Supressió d’impostos a les grans fortunes. Milers de families atrinxerades en minúsculs habitatges sense cap ingrés. Despesperació. Violència. Por. Inseguretat. Pànic. Miseria sembrada, ràbia acumulada que ha explotat als carrers.

La força pública és aquí per garantir l’ordre, l’ordre establert. La violència estructural. El sistema. El dret, que no la justícia. La democràcia. La democràcia cuirassada, formalista i pervertida. Institucions sagrades en boca d’ultracatòlics que només s’obliden de Déu quan van de putes. Violència. Molta violència cada dia des de fa anys. La violència que només genera violència, la violència estructural.

Barcelona, 15 de juny de 2011.