Barcelona sense oposició
Barcelona porta dècades instal·lada en un model obsolet de ciutat, Un cert correcte enfocament fa 30 anys que va complir amb certes reivindicacions del moviment veïnal va passar a ser un deliri de creixement i especulació, que troba el seu màxim exponent als Jocs Olímpic de 1992. L’esgotament d’aquest model, amb conseqüències irreversibles, va quedar palès amb el Fòrum 2004, el projecte-caprici de Joan Clos que va rebre el suport acrític de la resta de partits. Això sí, a pilota passada, tothom s’hi va acarnissar.
A Barcelona la manca d’una alternativa real a la política oficial ha estat funesta. La dialèctica entre govern i oposició s’ha mogut sempre en un mateix terreny i en un mateix model de ciutat: especulació, sobre-esplotació turística, urbanisme salvatge i privatització de l’espai públic. Un exemple clar d’aquesta situació va ser l’adhesió instantània i acrítica de tots els partits a la proposta-caprici de Jordi Hereu (cada alcalde té la seva, que paguem entre tots) amb els Jocs d’Hivern de 2022. Una volta més va quedar palès que no hi ha una oposició real al desenvolupament a cop de grans esdeveniments i reformes, enlloc de polítiques urbanístiques i econòmiques planificades i sostingudes en el temps, que permetin obtenir resultats socialment positius i evitant processos de trasformació traumàtics que sovint desemboquen en l’expulsió dels veïns dels seus barris i la desaparició de patrimoni de la ciutat.
Podem agafar qualsevol altre aspecte de la ciutat i veurem com la distància ideològica existent al consistori és microscòpica. Els discursos sobre seguretat i civisme han pivotat sobre els mateixos prejudicis i sobre la mateixa política de restricció de drets i llibertats. La política d’habitatge s’ha limitat en observar passivament les aberracions del mercat, donar barra lliure a noves promocions, permetre un nombre d’habitatge buits delirant i sortejar de tant en tant un grapat d’apartaments. Han contribuït, tots, a un desenvolupament ferotge del sector turístic sense que aquest contribueixi en absolut a suportat les càrregues que això suposa a la ciutat. Van aplaudir amb devoció la visita d’un integrista homòfob i sexista a la ciutat colapsant-la de dalt a baix durant dies. I la llista, tant llarga com els anys que portem suportant la bufetades que ens venten des de Sant Jaume (a banda i banda). Tot plegat té excepcions, tots els partits s’han oposat o abstingut en alguna cosa, però la línia, la construcció del model, ha estat aplaudida i abonada per tot el ventall del plenari municipal.
Portabella: operació rescat
En mig d’aquest desgavell en la política municipal, amb uns resultat immediats nefastos i unes enquestes que amenacen deixar-los fora, ERC i Jordi Portabella es veuen amb l’aigua al coll. L’aparició de la CUP i l’anunci de la formació de Laporta de concórrer a les eleccionsmunicipals ha fet saltar totes les alarmes a la federació barcelonina dels republicans. Davant aquesta situació, Portabella necessita assegurar-se el vot independentista de la ciutat, però amb això no en te prou. Sap bé que Laporta pot esgarrapar un bon grapat de vots que, encara que no siguin suficients per entrar al consistori, ho poden ser per fer molt mal al seu partit. D’altra banda, és conscient que en la seva política municipal, l’aparició de la CUP a Barcelona suposa haver de sentir allò que fins ara ningú li deia. I és que si fem un cop d’ull a les hemeroteques que tant agraden a Portabella o a les actes del plenari municipal i les comissions, no costarà veure que en els principals temes de la ciutat i dels barris ERC, des del govern o des de “l’oposició”, ha estat no només còmplice sinó un actiu participant de la construcció de l’estat actual.
Davant d’això no sorprenen les proclames socialdemòcrates i independentistes que ha brindat Portabella les últimes setmanes. Necessita rascar vots d’allà on sigui i és capaç de llençar dubtoses propostes a la CUP alhora que hi fa a Laporta, a federalistes “desencantats” del PSOE i als votants d’ICV. Tot ho pot, o més aviat, tot s’hi val per salvar la poltrona. ERC no ha dubtat en adoptar el rol de Laporta i fer una crida a tothom a sumar-se al seu projecte. De la mateixa manera que SI, ERC sap perfectament que la gran coalició de tots és impossible i que una de petita és difícil. Però això, de fet, tant és, perquè del què es tracta, ara per Portabella i Amorós, com aleshores per Laporta, és d’erigir-se com a “garant” de la unitat de l’independentisme i culpar a la resta del seu propi fracàs a les eleccions. Així es van colar el 4 diputats de SI al Parlament, i així vol evitar el desgast Portabella i salvar la representació al consistori.
En aquesta proposta, insinuada abans de l’estiu però no concretada fins ara, no hem sentit parlar de programa ni prioritats. Algú que assegura que vol construir un tercer espai a l’Ajuntament que aspiri a l’alcaldia hauria d’oferit quelcom més que una versió americana del front patriòtic de Joan Laporta. És força significativa la discusió que SI i ERC han mantingut, sempre en el terreny mediàtic, sobre la possible coalició: com escollir el candidat. SI vol imposar un candidat a la colició ignorant que ERC té molts més vots que SI, i que la coalició està oberta a més formacions, teòricament, és clar. ERC ha despertat el seu esperit americà i proposa unes primàries on es pugui presentar i votar qui li doni la gana en un atac de pretesa democràcia “interna” que fa poc creïble la solidesa de l’eventual coalició resultant. Per si cal anar de primàries, Barcelona ja està plena de cartells amb la cara de Portabella i un lema curiós “SI, Remuntarem Barcelona”, que com qui no vol la cosa, incorpora les sigles del partit de Laporta i parafraseja el lema de la CUP de Barcelona (Reinventem Barcelona), i tot signat amb el logo d’ERC. Ara bé, de programa no n’hem sentit ni una paraula.
És significatiu, i fins i tot determinant, que hagin discutit tant de candidats, llistes i caps de llista i en canvi no haguem sentit ni mu en matèria d’habitatge, d’urbanisme, de drets i llibertats, d’immigració, d’escoles bressol, de transports i sostenibilitat, etc. En un moment en què tots els partits estan enllestint els seus programes marc, com ho va fer la CUP el passat dissabte, i en què comença la contrarrellotge per tancar els programes de cara al 22 de maig, aquí només sentim parlar de qui es quedarà la cadira. Què faria aquesta coalició amb la reqüalificació del miniestadi? Frenaria la destrossa del Poblenou amb el 22@ o de la Colònia Castells a Les Corts? Que n’opinen de les mesures per garantir el dret a l’habitatge proposades per la CUP de Barcelona? Estan d’acord amb la criminalització de la pobresa i l’exclusió social agreujada per l’ordenança del civisme? Res, no n’hem sentit res. I tot el què sabem és el què han fet fins ara: Fòrum 2004, votar la ordenança del civisme, salvar la investidura d’Hereu, aprovar els pressupostos municipals, adherir-se al darrer deliri municipal amb els Jocs d’Hivern de 2022, contribuir a la sobre-explotació hotelera de la ciutat…
Construir l’alternativa: reinventar Barcelona des de la Unitat Popular
Barcelona necessita una veu capaç de dir allò que el poder de la ciutat necessita sentir, no allò que vol. Aquesta veu s’ha d’alçar amb contundència i ressonar pels carrers de cada barri. Cal fer-ho des de la proposta i l’alternativa, oferint solucions i vies d’acord entre els que compartim la ciutat, però també des de la crítica, la oposició i la dissidència. No necessitem reconstruir temps passats que ja sabem on ens porten, ni remuntar polítiques neoliberals que neguen el dret a la ciutat. El què necessitem és bastir una oposició real a la ciutat per tal que, des de la unitat popular, les lluites veïnals i els moviments socials,puguem oferir la possibilitat de superar l’estat actual amb una alternativa des de l’esquerra i ferm compromís amb els drets democràtics dels PPCC.
A Barcelona no hi ha un tercer espai a construir perquè el discurs i la pràctica neoliberal té un consens absolut entre els grups polítics municipals, el que necessitem és un espai de contrapoder vers el poder establert a la ciutat. Hem de reinventar Barcelona començant per cada barri, cal aprofundir en la democràtica participativa i directa per tal de fer una ciutat on viure i conviure, una ciutat habitable. El nostre és un projecte que neix des de la base i les lluites socials i que té la voluntat d’acabar subvertint l’ordre establert de les coses. L’antagonisme al poder de la ciutat, econòmic i polític, és l’element que defineix a aquelles persones i col·lectius que des de fa anys treballem per articular una alternativa anticapitalista i independentista, una acumulació de forces des de la Unitat Popular per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. I en aquest procés el municipalisme d’alliberament hi juga un paper clau, i si algú pensa que serà oferint-nos cadires ben remunerades abandonarem la nostre lluita, és que o bé no ens coneix, o bé vol donar una imatge falsa i distorsionada de nosaltres a la ciutat i el país.
Cuiusvis temporis homo 