El Prat? Públic i català

Han saltat totes les alarmes: el govern espanyol, el del PP, ha aturat la privatització parcial dels aeroports de Barajas (Madrid) i el Prat (Barcelona). L’empresariat català, Convergència i Unió, i alguns mitjans de comunicació ja han posat el crit al cel. “Torna el centralisme!” diuen, il·lusos, pensant que mai havia marxat. “És un greuge per Catalunya!” diuen, ofesos, com si la privatització orquestrada per Pepe Blanco fos una fita de l’autogovern. “Rajoy vol privatitzar AENA!” com si el què estava previst fins ara no fos això, malvendre a alguna empresa la gestió dels aeroports.

Clar, a can PP són molt dolents i espanyolistes, i per això Duran els aprova els paquets de mesures de Rajoy (encara que segons Mas Colell aquestes suposin ofegar Catalunya), o desmantellen la política exterior de la Generalitat per obtenir el vist-i-plau de la virreina Camacho. Transició nacional cap al dret a decidir, en diuen. Ens pretenen més idiotes del que som, m’agrad pensar. Però clar, és que Pepe Blanco havia promès “una presència determinant de Catalunya en la gestió del Prat”. Algú se l’havia cregut, oi? “Apoyaré la reforma del estatuto…” ressona a les nostres orelles quan veiem la indignació de l’establishment del Principat, esquintçan-se les vestidures davant d’aquesta decisió que no deixarà, que una vegada més, ens adonem quan sigui massa tard que el govern espanyol ens havia tornat a enganyar.

Centralització? Sí, ben probable quan es tracta del PP (i del PSOE). Però les notícies i rumors sobre l’aturada d’aquesta privatització ja sonaven amb l’anterior govern. La cosa és senzilla: les empreses volen fer un gran negoci amb la gestió dels aeroports, i com més redueixin el cost de l’operació, major serà el benefici. Cada milió d’euros que s’estalviïn en l’adjudicació d’accions, és un milió d’euros més que haurem regalat de totes les nostres butxaques a algun milionari de torn. No, no m’expliqueu allò de fomentar l’activitat econòmica, que aquí tothom sap que els expedients de regulació d’ocupació i la precarització dels llocs de treball als aeroports després de la privatització és la crònica d’una mort anunciada.

Que no ens prenguin més el pèl, si us plau. CiU, i el seu entorn mediàtic i empresarial (o potser ho hauríem de dir al revés) el què volen és la privatització de tots els sectors estratègics i del màxim dels serveis públics possibles. Res nou a l’horitzó d’un govern que aplica, descàrrega a descàrrega, la Doctrina del Shock de manual des que va prendre possessió.

Els aeroports són infraestructures que tenen un cost molt elevat, suposen un esforç pressupostari i financer per al sector públic que paguem tots i totes de les nostres butxaques. De cada 4, 8 o 18% d’IVA quan anem a comprar, de cada retenció, de cada declaració de la renda, tot ho paguem nosaltres. I com els aeroports, podem parlar dels centres i hospitals de l’ICS, dels centres cívics, de la loteria públic i un llarg etcètera. Si la infraestructura l’hem pagat nosaltres, deixarem que ara algú s’embutxaqui milions d’euros de beneficis, sense contribuir al cost de la infraestructura, i que a sobre precaritzi més les condicions de treball del personal aeroportuari? La resposta és no, independentment de qui formuli la pregunta, Barcelona o Madrid.

I anem en compte, que potser el dia que proclamem la independència, no ens quedarà res sobre la qual proclamar-la. Que fotent les culpes de tots els mals a Madrid, algun dia ens despertarem i ens hauran convertit el país sencer en una Societat Anònima de la qual, el 99% de nosaltres, no en tindrem ni un sola acció. El Prat, com la sanitat, l’educació o les maleïdes vies de la RENFE: 100% catalanes i 100% públiques.

Reflexions entorn el copagament/finançament sanitari

Twitter té aquestes coses, i per això ens agrada tant. Després de creuar alguns comentaris amb diverses persones sobre el copagament a la sanitat pública i les anunciades retallades en aquest àmbit, rebo una piulada d’en Xavier Rius, d’e-notícies, on avisava a aquells que vam participar en el twit-debat que ha escrit un article en defensa del copagament (http://ves.cat/apY-). Twitter té aquestes coses, també que sovint els debats acabin en articles als blocs, ja que costa exposar tots els arguments en 140 caràcters. No hagués replicat a l’article de Rius però seguint el debat a Twitter, tampoc deixaré sense rebatre algunes coses de les que diu.

En primer lloc, crec que l’article de Xavier Rius no aporta res al debat, i que no se m’enfadi. De fet, la gran majoria de declaracions i articles sobre el tema aporten poc o res al debat. El motiu és que cadascú parla d’una cosa diferent. De què parlem quan diem “copagament” en la sanitat pública? De propostes concretes, de l’abast, de qui hauria de pagar, n’hem sentit poques coses. L’única idea que va semblar que algún govern anunciava, per acabar aparcant-la, és la de l’euro per visita (a banda del cèntim sanitari). La de l’euro, em sembla senzillament una idea estúpida i mediòcre, que no resol cap problema de finançament. Així doncs, estaria bé saber de què parlem quan defensem o ataquem el copagament. Si del què es tracta és d’un copagament universal a la sanitat pública, ja us dic ara que m’hi oposo fermament amb dents i ungles. Si del què es tracta és d’un copagament vinculat a la capacitat econòmica i del qual n’estiguin exemptes rendes mínimes, podem debatre’n el concepte i les condicions (amb les dificultats i alternatives que apunto més endavant). Si del què es tracta és de les mesures de copagament més o menys esbossades per la patronal del sector (calla, que ara l’han fet conseller), ni parlar-ne. Per contra, si del què es tracta és d’articular mesures per augmentar el finançament de la sanitat pública d’acord amb criteris de capacitat econòmica i redistribució de rendes, endavant.

Crec que per tal de parlar d’aquesta o de qualsevol mesura tant de retallades com de copagament cal que posem sobre la taula, i això és feina del govern, dades objectives sobre la sanitat. Per exemple, m’agradaria saber què entenen per abusos del sistema públic i quines són les xifres (temps destinat, diners, visites, etc.). D’aquesta manera sabrem quins són els usos inadequats del sistema que hem de combatre. Ara per ara, només se m’acud el que fa el rei dels espanyols rient-se a la cara de tots els que esperen, o hem esperat, mesos per entrar al quiròfan. Si parlem de retallades, també crec que és important que es quantifiquin i que el govern parli clar: quins serveis desapareixeran, ja sigui de manera temporal o no, quin cost tenen i com es pensa garantir el dret a la salut d’aquelles persones que no puguin pagar un servei privat. I així podria seguir estona, i és que hi ha massa dubtes, poques propostes concretes i molta demagògia.

Tornant a l’article d’en Rius, ens explica un seguit de vivències personals, molt respectables però que poc aporten a una visió obejectiva i científica del model sanitari, quelcom determinant a l’hora de prendre decisions en serveis públics. Ens diu que no té cap problema en pagar per tal de garantir la millor sanitat possible. La resposta és que jo tampoc tinc cap problema, de fet ho faig: pago impostos. Aplicar mesures de copagament deixant fora només determinats col·lectius, com proposa, és del tot injust i inacceptable. Un jubilat multimilionari amb una pensió tindria accés gratuït mentre que un mileurista hauria de pagar-se part dels tractaments. I és que si volem un sistema just de copagament l’haurem l’implantar d’acord amb la capacitat econòmica (renda, patrimoni, persones dependents, etc.) i tenint en compte que no podem deixar a ningú sense tractament ja que al nostre país la sanitat és un dret universal, i així ha de ser. D’altra banda, el diferent cost dels tractaments resulta un autèntic trencaclosques. Podem optar entre aplicar un copagament injust que deixi àmplies capes de la societat sense atenció mèdica, o per un sistema de copagament individualitzat que generi més burocràcia de la que s’hagi vist mai en aquest país.

Doncs bé, crec que hi ha un sistema molt millor: la fiscalitat. Els impostos són l’eina més eficaç que tenim en el marc jurídico-polític vigent per garantir els serveis públics i l’equitat social. Qui en tingui algún altre que me l’expliqui. Amb una fiscalitat progressiva lligada a la la renda i el patrimoni (i a això em remeto al articles sobre la supressió de l’Impost sobre el Patrimoni http://ves.cat/apY7 i la reforma de l’Impost de Successions i Donacions http://ves.cat/apY8), així com dels beneficis empresarials (Impost de Societats i altres) és molt més fàcil arribar a un increment dels ingressos públics que sigui just, proporcionat a la capacitat econòmica de cadascú, que permeti a tothom accedir a serveis públics de qualitat alhora que no ofega a ningú en situacions delicades. Aplicar mesures de copagament front a una política fiscal justa i basada en principis d’equitat social i redistribució de la riquesa és, senzillament, un pas cap a la privatització dels serveis i el desmantellament de l’estat del benestar.

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid…

La crisi econòmica i financera, intrínseca al sistema capitalista i desencadenada per un laissez faire, laissez passer desbocat en els mercats (de la terciarització de l’economia catalana i l’abús del totxo ja n’hem parlat força), ha suposat una gran oportunitat per a les teories neoliberals ineoconservadores. El mateix Artur Mas en el seu discurs de cap d’any insistia en un relat d’èpica pseudopatriòtica en que pretenia contagiar-nos lail·lusió per un nou projecte col·lectiu: apretar-se el cinturó. I és que la crisi econòmica ha suposat una oportunitat d’or per reestructurar el capitalisme i reforçar les seves estructures de poder. I aquí hi entra la ofensiva contra el sistema de pensions, la negociació col·lectiva (objectiu real de la patronal i la/les reformes del mercat de treball) i els serveis públics, no només la sanitat. No he descobert la sopa d’all, que els neoconservadors de l’Escola de Chicago, els seguidors de Milton Friedman, porten temps esperant aquesta oportunitat, no ho dic només jo ni soc el primer, n’hi ha rius de tinta al respecte.

Aprofitant, doncs, la crisi econòmica, es pretén executar una nova etapa de desmantellament de l’estat del benestar: la socialdemocràcia tenia data de caducitat i el (neo)liberalisme ha guanyat la partida, de moment. En aquest sentit, comparteixo la idea de que abordar el copagament o mesures similars en temps de crisi és del tot inacceptable. Aplicar aquestes mesures en aquest moment no respon a un intent de salvar el sistema públic mitjançant mesures temporals, que aquí ja ningú es mama el dit. Les propostes de retallades de serveis en la sanitat o de copagament són mesures amb voluntat de permanència en el temps, un pas endavant en la privatització i en la construcció d’un lliure mercat on l’estat faci poc més que de polícia, i a vegades ni això. Plantejar aquesta opció en temps de crisi no és casual doncs, però encara podem dir més, és extremadament injust. Precisament quan centenars de milers de persones no tenen garantit ni l’accés als aliments, a l’educació o a l’habitatge a causa d’una situació econòmica que s’acarnissa amb els de sempre (mentrestant, les principals fortunes de l’estat guanyen un 8,6% més el 2010 http://ves.cat/apY6) i ja ni tant sols rebran el subsidi per atur de llarga durada, la resposta és fer pagar per la sanitat pública?

Aquí queda la reflexió, suposo que la supervivència deixarà de ser quelcom garantit per una societat basada en la justícia i la igualtat, per ser competència exclusiva de la caritat (cristiana?).